L’any 1883 Jaume Xiclà va construir al número 85 del Paral·lel, a la cantonada amb Poeta Cabanyes, un cobert-magatzem regentat per la raó Vilella i Casas, destinat a magatzem de carbó i femater. Amb el canvi de segle Felicià Homs i Juncà va arrendar el solar, la propietària d’aleshores era Dolors Cots i Torres. Homs hi va construir un cafè espaiós, el Gran Café del Recreo. A l’estiu es convertia en orxateria, a l’estil valencià.
El 1910, quan l’ambient de l’avinguda començava a animar-se, va començar a oferir espectacles de music-hall i va passar a dir-se Gran Cafè Concert El Recreo. El 4 de setembre de 1914 es va reformar i es va convertir en el Gran Music-Hall Novelty.
Va ser molt famós, hi anaven molts mariners quan arribaven al port. El 1924 va passar a ser-ne empresari Francisco Serrano Arambul, un valencià i el va rebatejar amb el nom de Bataclán, a causa de la fama del de París. Amb aquest nom hi va haver locals a moltes ciutats, també a Madrid. El nom s’havia fet famós, fins i tot bataclana va ser sinònim, a alguns països americans, de vida disbauxada, i el recull algun tango. Si algú recorda una sèrie brasilenya de fa anys, Gabriela, recordarà també que en aquella història hi tenia un gran protagonisme un cabaret amb el mateix nom. Gabriela estava basada en la famosa novel·la de Jorge Amado, més endavant es va portar al cinema.
Una ballarina del Bataclán va ser Fernandita del Valle, en realitat Vicenta Fernández Valle lligada sentimentalment amb Serrano, amb qui tindria dos fills. La parella va intentar en algunes ocasions comprar el local però no ho va aconsegiuir i al final, després de la guerra, van arrendar El Molino. Vicenta en va passar a ser propietària en morir el seu home i es va fer molt popular.
Per motius de l’època Bataclán devia sonar estranger i pecaminós i després de la guerra civil es va dir Rataplán. Rataplán era també un innocent personatge del teatre infantil. Però va durar poc, el 1942 va tancar i va ser el primer de la zona en fer-ho. S’hi va instal·lar un magatzem de la raó ‘Maderas Vilarrasa’ i uns anys més tard s’hi van fer pisos. Ara hi ha també un hotel i una botiga de la cadena Humana.
El nom ve d’una opereta satírica d’Offenbach, estrenada el 1855 a París, el de París es va inaugurar el 1865. Des de mitjans dels seixanta fins els primers setanta el de París era molt freqüentat per espanyols immigrants i el 75 hi va haver un atemptat no aclarit que no va causar víctimes. Després va anar passant a sala de concerts d’espectacles i discoteca, amb preferència pel rock i els seus derivats. Era un local molt viu en la memòria dels meus pares i, sobretot, avis, però va tenir una durada breu. L'antic NOVELTY també havia estat molt popular.
Del breu espai de temps durant el qual la sala es va dir RATAPLÁN n'ha quedat poca informació, per les hemeroteques tan sols he trobat una referència respecte a unes multes que es van posar a aquell i d'altres locals per no haver col·laborat com s'esperava en ajudes a l'Auxilio Social.
L'any 78 es va estrenar una pel·lícula protagonitzada per José Sacristán, Un hombre llamado Flor de Otoño. Evocava, idealitzada i novel·lada, la vida d'un personatge real, un advocat homosexual afeccionat al transvestisme, Lluís Serracant. La història se situava en el Bataclán però, de fet, les referències feien pensar més aviat en La Criolla, el local del carrer del Cid.
El Bataclán de París va ser durant uns quants anys un lloc important de reunió de la immigració espanyola de l'època, s'hi feien festes flamenques, eleccions de misses andaluses, i fins i tot algunes autoritats hispàniques el visitaven quan eren per París. L'any 75 va haver-hi un atemptat que no es va acabar d'aclarir, per sort tan sols hi va haver danys materials. Més endavant ja es va anar especialitzant en la música rockera i els seus derivats. La història espanyola del Bataclán parisenc també donaria molta matèria per a una narració o una sèrie de la tele.
L'època de més volada del Paral·lel van ser els anys 20, gràcies, també, a la bonança econòmica derivada de la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial car, per desgràcia, quan hi ha tragèdies en un indret sempre hi ha un altre indret que se'n beneficia. La postguerra del Paral·lel és també molt interessant, tot un món, diferent però popular, polièdric i ben viu encara. Fins que va arribar el sis-cents, la televisió i la resta. Tot canvia i no hi podem fer res i cada generació té les seves nostàlgies pròpies.
De fet es ben curiós l'estrany camí pel qual determinats temes es posen d'actualitat. Una pel·lícula molt popular de l'any 1936 va ser Rey del Bataclán, curiosament el nom original era King of Burlesque, una paraula, això de burlesque que tot just hem conegut fa quatre dies. Un grup de ball molt popular que actuava a les revistes de l'Apolo durant els seixanta es feian dir BATACLAN DANCER. A l'Apolo,durant els anys 20 també hi va haver un espai que portava el nom de BAR BA-TA-CLAN. El dramàtic atemptat terrorista de 2015, a París, va fer que es recordés el del Paral·lel, per cert.
Fragment del tango 'Garufa', on es fa servir el mot 'bataclana'
Del barrio La Mondiola sos el más rana
Y te llaman Garufa por lo bacan,
Tenes más pretensiones que bataclana
Que hubiera hecho suceso con un gotan.
Durante la semana, meta al laburo
El sabado a la noche sos un doctor.
Te encajas las polainas y el cuello duro,
Y te venis pa' centro de variador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada