Simó Gómez va ser un gran pintor realista, mort prematurament als trenta-cinc anys. El seu estudi era al carrer de Tapioles, cantonada Magallanes, una casa que encara hi és i que va fer construir la seva família. Crec, per les dades de les quals disposo, que és aquesta que he retratat. Eren veïns amb els Pidelaserra, i crec que els Pidelaserra devien tenir un taller familiar de tints a la casa, que encara existeix també, on hi va haver després l'acadèmia Balmes i més endavant la Teatreria. Mai no s'hi ha posat cap placa commemorativa a cap de les dues cases, cosa que reivindico. Per l'estudi de Gómez, que després va ocupar el pintor Brull, un altre gran oblidat, hi va passar la flor i la nata de les personalitats de l'època: Verdaguer, Cusachs, Vidiella... Gómez era un artista esbojarrat, autodestructiu, gandul i juerguista. Pot ser que tingués algun problema mental dels que aleshores no es diagnosticaven de forma acurada, per cert.
Tenia un germà, Enric, gravador, que era l'altra cara de la vida, seriós, responsable. La seva relació s'ha comparat a la dels germans Van Gogh. Enric el va sobreviure uns quants anys, va viure el crepuscule de l'art del gravador, emboirat per la fotografia, que en va bandejar la necessitat. Ja gran, sembla que una colla de joves volien recuperar el gravat com a expressió artística, però ell ja no va ser a temps d'oferir-los el seu mestratge. La seva història familiar és fascinant. La seva pintura, realista, es va oblidar amb l'esclat del modernisme i de les avantguardes posteriors. I això que hi va haver a Catalunya un gran i importantíssim nombre de pintors que van animar la migrada vida cultural de l'època, aleshores molt més lligada a la pintura que no pas, per exemple, a la literatura. L'any 1918 la revista Vell i Nou li va dedicar un número secer, que, afortunadament, es pot trobar digitalitzat
Feliu Elies en va escriure una biografia, Simó Gómez, la veritable història d'un pintor del Poble Sec, que es pot trobar a la nostra biblioteca, per consultar, ja que no en queden massa exemplars originals. A les llibreries de vell de vegades n'hi ha també algun exemplar i pot ser que, per sort, algú n'espigoli també algun de perdut pel Mercat de Sant Antoni. Tots aquests personatges, immensos, polifacètics, estan, crec, força oblidats o són, pràcticament, desconeguts. Crec, però, que les coses estan canviant i, de fet, al MNAC, que durant anys tenia un parell de quadres del pintor, ara se n'hi poden veure uns quants. Molts, però, són a col·leccions particulars, difícils de poder contemplar en directe. També pagaria la pena dedicar una exposició al gravat i a Enric Gómez Polo. Ignoro si hi ha descendents de la família, Simó va tenir un fill i també una de les germanes en va tenir uns quants. D'altres van morir joves i Enric va romandre conco.
He parlat en moltes ocasions d'aquest pintor, però crec que cal recordar-lo de tant en tant, a veure si els poders públics, municipals i veïnals, li fan l'homenatge que mereix i recorden, així, l'època en la qual el nostre barri,juntament amb el Paral·lel, era anomenat el Montmartre barceloní. Precisament he trobat als encants un llibret de Lluís Capdevila, dels anys vint, que critica aquesta denominació, sobre tot perquè al Paral·lel no li cal copiar res d'enlloc, manifesta. Però aquesta és una altra història i l'explicaré un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada