dijous, 12 de juny del 2008

Molins, molinos, moulins i pajareres

Estic preparant una xerrada per l’1 de juliol sobre Raquel Meller, més endavant ja en donaré més detalls. Raquel Meller té una font dedicada, a tocar de l’Arnau, un monument modest, amb una estàtua que la representa cantant La Violetera. Fa poc uns brètols la van malmetre però l’han tornat a arranjar. Com passa amb tants monuments, molta gent d’avui que passa per l’indret no sap qui és la noia amb el cistellet, no en coneix la importància.

La font es va instal·lar en aquell lloc, durant els seixanta, després de la mort de l'artista, perquè ho va suggerir Ángel Zúñiga, gran periodista especialitzat en el món del teatre i del cinema. Li va semblar el lloc ideal, a tocar de l’Arnau dels grans èxits de l’artista, en el cor del Paral·lel... Poc després, ja el mateix periodista estava penedit de la tria perquè el Paral·lel s’havia convertit en una carretera de coches.

Hi ha hagut alguns intents de fer que el Paral·lel tornés a florir. Tots en debades. Les coses que no floreixen per elles mateixes, per molt bones intencions que hi hagi al darrera, no acaben de reeixir mai del tot. Durant els anys cinquanta el Paral·lel va reprendre una nova i sorollosa prosperitat, amb l’ocupació de la immigració d’aleshores, que va substituir els obrers arrauxats i els burgesets fatxendes dels anys trenta, i amb l'època daurada dels cinemes de barri. El cinema va trobar un bon lloc al Paral·lel i encara els teatres es van mantenir durant anys. Avui en resten, refets, l’Apolo, incombustible, el Victòria, que de tant en tant anima el seu bocí de vorera, el Condal, i res més. Tots a la banda de muntanya, per cert.

L’Arnau cau a trossos, és l’única mostra que queda d’aquells teatres mig barraques de fira, no se sap què passarà amb ell. L’Espanyol, després d’haver passat per èpoques discotequeres diverses, per l’intent d’instal·lar-hi un macro establiment dedicat a l’amor mercenari, (per parlar finament, segons diuen), i d’haver escampat que s’ho quedaria Dagoll Dagom i que la companyia en gestionaria la propietat municipal, ha quedat en silenci i no se’n canta gall ni gallina. El Talia espera la resurrecció de la carn i la vida eterna, la seva figuera malda per sobreviure i potser pagaria la pena, de moment, enderrocar les tanques i endreçar el lloc, que servís al menys com a petita placeta veïnal i ens puguéssim menjar les heroiques figues d'aquest miracle de la botànica barcelonina. A l’indret del Nou hi ha fet un edifici que, algú em va comentar, es destinarà a la tercera edat, s’hauria d'exigir que hi tinguessin preferència d’accés els veïns del barri, com passa als pobles, però he sentit la brama que serà privat o gairebé. La veritat és que no ho sé del cert, tot són rumors i brames.

El Molino ha patit també moltes trifulgues. Tan aviat se’n parla com no se’n parla. Ara, diuen, que finalment s’han solucionat els problemes d’obres, que faran una cosa molt moderna, amb un Bohigas pel mig, que cap al 2010 el tindrem a punt. Ja ho veurem, m’he tornat escèptica i al capdavall acabes desitjant que hi facin alguna cosa, però, sobretot, que deixi de ser un indret brut i abandonat. La placeta del Molino sembla que es dirà de la Bella Dorita. Avui dia es busquen noms de dona per als llocs, per allò de la paritat. La gent gran en direm la plaça del Molino com sempre, però homenatjar les figures de l’espectacle frívol està bé i la Bella Dorita mereix aquest record. Miquel Badenes, dels pocs que va fer un estudi acurat i detallat sobre el Paral·lel es planyia de la manca d'evocacions, en els noms dels carrers, a tants personatges de la faràndula que van esdevenir emblemàtics: Pepito Santpere, Alady... Alady té ara, al menys, una placa a l’Apolo.

Com que la gent, amb els anys i els canvis socials, acabem per oblidar els personatges de tota mena, crec que el millor seria que els famosos puguessin gaudir en vida de la dedicació que es fa d’un carrer o placa al seu nom, però pel que fa al nom de carrers barcelonins sembla que has d’esdevenir difunt per accedir-hi. Jo, de fet, no posaria noms de persones a cap indret, les idees canvien i els noms esdevenen nom de carrer i quan ja ningú no es recorda del tema canvien el nom original del personatge, potser perquè no era prou d’esquerres o prou de dretes o perquè s'ha de posar el nom d'algú 'modern' i de l'antic ningú se'n recorda. A la placeta del Molino li continuaria dient placeta del Molino, encara que probablement algun dia em catalanitzarien el nom, com ha passat amb d’altres i li dirien del ‘Molí’, i potser els historiadors del futur acabarien per deduir que allà hi havia hagut un molí paperer o d’oli o de farina, perquè de vegades la història oficial té paradoxes surrealistes i s'escriu de manera molt estranya. Això de Molino sembla que va ser una espanyolització del Moulin Rouge afrancesat, posats a fer recuperem allò de La Pajarera, que és més humorístic i canallesc.
De fet, el record del Molino està molt mitificat, ni va ser el més agosarat ni el més emblemàtic dels teatres, ni l’edifici era cap meravella destinada a passar a la posteritat, però com que va sobreviure a molts d’altres va guanyar en prestigi retrospectiu. La mateixa gent que no hi anava ni avui hi aniria clama pel seu retorn, però també es creu que li ha passat l’arròs al gènere, cosa que jo no crec, perquè tots els gèneres poden trobar el seu lloc en el present i sales petites que es dediquen a les varietats tenen èxit i públic. I també aquests espectacles itinerants molinencs, amb Merxe Mar i d’altres, que actuen a les festes majors de pobles i barris agraden força. Si la repressió sexual ja no és el que era i ensenyar xixina no excita el personal, que és molt suposar, l’enginy dels autors pot trobar noves fórmules en l’antic context de plomes i vedettes i cançons amb doble sentit. Una mena de Polònia vodevilesca intel·ligent podria resultar exitosa, crec. Res, que hi facin el que vulguin però que ho facin, ja. El problema és que al Poble-sec no hi ha una sala en condicions on puguin actuar els aficionats, aquest és el tema, i no crec que amb la remodelació del Molino això se solucioni, la veritat. Al menys pel que fa als professionals independents i amb poca guita. L'empresa promotora es diu Ocio Puro, jo m'estimaria més un ocio impuro, o un ocio fària, resultarien més adients al tema. També titllen el Molino d'icona, estaria millor que fos una iconya, per molts motius.

2 comentaris:

  1. A l'AVUI de dijous 12 de juny sortia un article sobre la remodelació d'El Molino. No en puc dir res, però, perquè finalment vaig oblidar-me de llegir-lo. M'ha semblat molt bona idea aquesta mena de Polònia arevistat.

    ResponElimina
  2. Sí, Tangerine, aquests dies estan tornat a parlar sobre la remodelació, esperem que vagi de veres i no hi hagi més problemes, que ja dura massa el tema.

    ResponElimina