divendres, 24 de desembre del 2010

BON NADAL, DES DEL POBLE-SEC!!!!






Entre el brogit de la ciutat desperta,
s’esmuny la boira d’un Nadal antic,
que entra, lleugera, per la porta oberta,
i ens apropa al record d’algun amic.

Encara que les llums semblin de fira
i que el pessebre sigui més humil
hi ha l’espurneig d’un nou estel que ens mira
des d’un racó, pintat al cel tranquil.

Si el temps ens porta enyorament i pena,
si aquells que hi foren ja no són aquí,
i si sentim llunyana la carena
per on els Reis retroben el camí…

…encara aquell misteri de rondalla
ve a una establia plena d’escalfors,
vora un infant que jeu damunt la palla
i que vetllen els àngels i els pastors.


                                   Júlia Costa

La bonica imatge que penjo pertany a un quadre de Brull, avui en una col·lecció particular, i que va pertànyer al pintor durant tota la seva vida. Joan Brull és encara un pintor poc conegut. Va ser alumne i amic del malaguanyat Simó Gómez i va tenir l'estudi on l'havia tingut Gómez, per passar després a residir a una torreta de la part alta del Poble-sec, pel Passatge Serrahima. 



Aquest altre quadre, titolat 'Obra de teatre', del mateix autor, crec que també representa un pessebre. És freqüent que els pintors facin diferents versions d'un mateix tema i la representació d'escenes familiars davant del pessebre va ser habitual a finals del segle XIX.



Al Poble-sec tenim encara un deute pendent amb aquest pintor i amb Simó Gómez. I amb la gran tradició d'artistes que, durant anys, han creat obres diverses en algun lloc dels nostres carrers, fins al punt d'haver-se comparat el nostre barri amb Montmartre.

dimecres, 22 de desembre del 2010

XERRADA DE CERHISEC: El Foment Excursionista de Barcelona





Ahir, a la Biblioteca, la xerrada mensual de CERHISEC, la darrera de 2010, va estar dedicada al Foment Excursionista de Barcelona, una entitat que es troba al nostre barri, de forma fixa, des de 1991 quan, després d'una aferrissada resistència, van abandonar l'emblemàtic pis de la Gran Via, a la mateixa escala on es trobava l'Acadèmia Alpe i on havien romàs des de 1951.

El Foment va ser fundat el 1922. A través del seu butlletí i de l'arxiu d'imatges que conserva l'entitat es por resseguir la història del centre però també la història de Catalunya i de tots nosaltres: l'empenta dels anys 20, l'entusiasme republicà, el temps de la guerra, amb molts socis joves al front, la represa dels quaranta, que van fer que el butlletí, que sempre s'havia escrit en català, s'hagués de fer en castellà... I, a poc a poc, els canvis dels seixanta, dels setanta, el retorn, primer una mica tímid del català. I moltes activitats: excursions, càmping, esquí, escacs, teatre.

Avui l'entitat té poc menys de cinc-cents socis. Ha viscut, com totes, etapes d'esplendor i de davallada. Amb l'afició als boulders, als esports d'aventura, al senderisme, a les travesses llunyanes, acull avui nova gent, potser, però, amb uns objectius i perspectives molt diferents de les que movien els socis en etapes anteriors. S'ha integrat al barri, participa en totes les seves activitats i ha esdevingut una peça clau d'aquesta mena de renaixement actual de l'associacionisme poble-sequí. No sabem com serà el futur, no falten ja molts anys per al centenari, el 2022. En tot cas, esperem que el Foment continuï generant activitat i dinamisme. Ahir vam fer un repàs per la seva història, amb la col·laboració d'alguns socis històrics, d'aquells que es van conèixer i enamorar a les seves excursions, de joves, i avui són avis i àvies encara amb molta empenta, com la Rosa Milà. 

Endavant i felicitats!!!

dilluns, 13 de desembre del 2010

Entre veïns









Ahir, al programa ENTRE VEÏNS,  de BTV van parlar del Poble-sec i crec que se'n va donar una visió limitada però força digna. Se'n podien haver dit moltes més coses però, vaja, em va agradar. El podeu mirar aquí, no he aconseguit poder-lo penjar al blog, de moment.

divendres, 10 de desembre del 2010

Sebastià GASCH, trenta anys després







El dia 9 de desembre, o sigui, ahir, va fer trenta anys de la mort de Sebastià Gasch. Sebastià Gasch va viure durant força anys al nostre barri. Quan jo era petita anàvem a comprar a l'adroguer Jaume Ferran, un colmado situat a Blasco de Garay-Blai, un establiment emblemàtic d'aquells amb els plàtans penjats a la llinda i que feia olor de cafè mòlt i fruita fresca. La família dels propietaris i la meva es coneixien des de la infantesa i per això eren clients fidels de la botiga del senyor Quimet, el pare del senyor Jaume. Cal dir que ben aprop, a la cantonada de dalt i a l'altre costat del carrer, hi havia un altre establiment semblant, el del senyor Joanet, la filla del qual, Carme Lanza, venia amb mi a escola. El veïnat proper, com si es tractés d'un pacte d'honor, era client de l'un o de l'altre per tradició familiar i no acostumava a canviar de proveïdor amb facilitat.


Una senyora fina i educada, que semblava arribar d'un altre món, venia també a comprar i recordo que l'atenien amb gran deferència, era la senyora Gasch. Sempre li deien senyora Gasch i de vostè, cosa que en aquell món veïnal de Pepetes, Quimets, Joanets, Lolites i Carmetes era tot un títol privilegiat. La família Ferran, la del senyor Quimet, tenia un fill ballarí, Josep Ferran, que va estudiar dansa amb Magriñà, va ballar amb la companyia de Roland Petit i va ser professor a l'estranger i al País Valencià, per retornar a Barcelona uns anys abans de la seva mort. Hi ha ballarins actuals, a París, que recorden amb admiració les seves classes, però aquí l'hem oblidat, com oblidem tantes coses. En tot cas, tornarem a parlar d'ell en alguna altra ocasió. Sebastià Gasch l'havia esmentat en algunes de les seves cròniques.

Sebastià Gasch (Barcelona 1897-1980) va ser periodista i crític d'art i espectacles compromès amb la innovació creadora i les avantguardes. Va iniciar la seva carrera a la Gaseta de les Arts, D'Ací i d'Allà i, després, a L'Amic de les Arts (1925-29), on va signar amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà el Manifest Groc (1928), que resumia la seva oposició a la cultura del postnoucentisme i la seva defensa de la modernitat. A partir d'aquí, va publicar al llarg de més de cinquanta anys en diverses editorials europees i llatinoamericanes i va revaloritzar gèneres oblidats o menystinguts fins aleshores com el music-hall, el circ, el cinema, el teatre o la dansa en revistes com Hèlix, La Publicitat, Mirador, L'Opinió o La Gaceta Literaria. Acabada la Guerra Civil va residir a París i el 1942 va tornar a Barcelona. El 1946 va reprendre les seves tasques periodístiques des de Destino i va impulsar les noves descobertes de la plàstica. 

Autor de més d'una trentena de llibres, destaquen La pintura catalana (1938), De la danza (1946), El circo y sus figuras (1946), L'expansió de l'art català al món (1953), París, 1940 (1956), Barcelona de nit (1957) o Les nits de Barcelona (1969). També va escriure monografies, com Charlie Rivel, pallasso català (1962) o Joan Miró (1963). El conjunt de la seva tasca periodística i literària el va convertir en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX. En conseqüència, va ser homenatjat diverses vegades i, entre d'altres, va rebre la Medalla d'Honor d'Amics del Circ (1956), la Insígnia d'Or i Brillants del Circ (1959), la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975) i era Officier de les "palmes académiques" franceses (1960). En honor seu, el FAD convoca des de 1976 els Premis Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals.

Les dades  biogràfiques oficials les he extret de la web de l'AELC. Jo no vaig conèixer el senyor Gasch però sí que recordo les sucoses anècdotes que la seva esposa ens explicava a Ca l'adroguer, com ara els problemes per cobrar les publicacions -sembla que una gran part del món editorial sempre ha anat curt d'armilla o no ha estat massa complidor, vaja- i els seus comentaris sobre l'afecció desmesurada del senyor Pau Casals a les senyores, al menys en èpoques juvenils, cosa que em va trasbalsar, car la imatge oficial del famós músic nostrat era gairebé venerable i santificada, com sol passar. La senyora Gasch explicava coses molt divertides i interessants sobre personatges diversos i em sap greu no haver escoltat amb més atenció aquells comentaris sobre gent que aleshores jo, en la meva ignorància, no sabia ben bé la importància que tenien.

Sebastià Gasch i Josep Ferran mereixen una xerrada de CERHISEC i suposo que els en dedicarem una ben aviat. En tot cas, m'ha agradat recordar-los, aprofitant l'aniversari de la mort del gran escriptor, periodista crític, i de qui, ben segur, tots els poble-sequins encuriosits tenim algun llibre a la biblioteca familiar. Gasch representa aquesta Catalunya heterodoxa i diversa, integradora i desacomplexada, que de vegades ens entestem en ignorar. Per cert, els Jardins Sebastià Gasch són a l'Eixample i no al Paral·lel o al Poble-sec, com haria de ser. El fill de Sebastià Gasch, Emili Gasch, és catedràtic, doctor en economia, i escriptor afeccionat a temes culturals.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Boxa i boxejadors al Poble-sec




Una mica com passa amb les corrides de toros, avui ens estranya que la boxa tingués tant d'èxit en èpoques pretèrites. El fet és que hi havia molta afició, que a Barcelona es feien molts combats, sobretot al Price, i que al Poble-sec vam tenir les nostres figures, amateurs i professionals. Si recordeu la xerrada sobre la sala 'El Pinar' potser recordeu també que fins i tot allà s'hi van fer combats.

Demà, dia 30 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, com sempre a la Biblioteca Francesc Boix, Agustí Mercadé i Josep Fabra ens parlaran d'aquella època i d'aquelles figures.

Per als tafaners he trobat dos blogs d'un nét d'Àngel Tejeiro, el primer boxejador retratat en aquesta entrada, en els quals escriu de forma molt aprofundida i seriosa sobre el tema.  M'ha sorprès comprovar que també persones de la família o que s'hi havien relacionat van practicar de forma desacomplexada aquest esport.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Estampes literàries




Ja he mencionat en d'altres vegades el reflex literari que ha trobat el Poble-sec en els llibres de González Ledesma en els quals, sovint, les descripcions sentimentals desvetllen més interès que la pròpia història policíaca. L'any 86, quan l'autor descrivia aquests escenaris decadents, amb nostàlgia, ens trobaven en una mala època pel barri, pel meu gust una de les pitjors: botigues tancades, carrers deserts i sense criatures, delinqüència -autòctona, no havien vingut els immigrants forasters, encara que avui molta gent expliqui mítics passats tranquils- i un Paral·lel que semblava no tenir recuperació possible. Jo crec que ara, en canvi, és una època d'entusiasme i revifalla evident. Més enllà dels records del passat, les aspes del Molino girant -no havien girat mai llevat d'un breu espai de temps a principis dels vuitanta en els quals es va intentar una certa dinamització- esdevenen tot un símbol.


Las calles de Salvá y del Rosal, en el Pueblo Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívio que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio...

El Molino, con sus aspas eternamente inmóviles y su escenario que segurament es el más pequeño del mundo, perteneció también al universo de Méndez, que muchos años antes había prestado eficacísimos servicios de viglancia en él...

El público (del Molino) había cambiado, se manipulaba en solitario (o sea, que no tenía el menor interés en ayudar al prójimo), bebía auténtico Codorniu cava y pagaba al menor requerimiento de los camareros, es decir, era un público carente de emociones, un público que no valía ya tanto la pena. Pero Méndez recordaba muy bien los cuplés de Bella Dorita, que llevaba en su boca la historia del Paralelo, su boca grande, su voz pastosa, que arrastraba en su profundidad toda la alegría y toda la muerte de la noche y de la juventud que pasa (ha venido el electricista/a mirarme el contador/y me ha dicho que lo tengo/muy requtesuperior/sólo le encuentra un defecto/que es muy fácil remediarlo/un agujerito en medio/pero que él puede taparlo). O la despedida de Johnson, hombre –se decía- de varios sexos, rey del Molino soy, llevando el pasado en su mirada perdida...

Recordaba también los primeros tiempos de Escamillo, que un día fue joven y tuvo un chorrro de voz y unos ojos que miraban al cielo, hasta que la profundidad del pequeño escenario lo devoró, lo hizo suyo y del tiempo que no vuelve...

Y la canción canalla de las chicas del conjunto, canción que subía con la luz hasta el humo azul del último palco (la banana pa comerla/hay que quitarle la piel/si usté quiere se la pelo/y se la come después). Y el can-can, apenas tolerado, aquellos años, por la censura oficial, mujeres que enseñaban piernas e interioridades de salón privé; y Lidia, la compalera de Johnson, desvaneciéndose en el vacío, tragada por las noches sin historia; y los muslos de Mary Mont, y el silencio sideral de la calle, cuando el Molino se había cerrado, cuando por el Paralelo ya no pasaba ni un tranvía y en la confluencia de Rosal y Salvá sólo quedaban tres cosas: la soledad de la noche, una vieja en busca de un portal para quemar su último pitillo y una muchacha en busca de un cliente para quemar su última esperanza...

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. 

La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel.

 Francisco González Ledesma. La dama de Cachemira (1986)

dimarts, 23 de novembre del 2010

Tallers oberts i dansa al rebedor


El nostre barri acull actualment, com en èpoques passades en les quals havia estat titllat de Montmartre barceloní, un gran nombre de creadors i artistes. Tot aquest cap de setmana podeu visitar una mostra d'aquestes activitats a través dels Tallers Oberts. Més informació a la web de la Coordinadora. 

És aquesta una activitat molt interessant però, pel meu gust, la traslladaria més endavant en el temps, quan els dies són més llargs i els vespres s'allarguen, ja que la foscor tardorenca fa que les tardes de novembre no resultin massa adients per a fer el recorregut sencer. Però, vaja, tot és opinable.

Una singular experiència que es fa al barri és la que podeu llegir a La Vanguardia a través de la qual artistes del Mercat de les Flors sol·liciten que els deixin  la saleta de casa per dansar de forma que es puguin seguir els seus moviments amb binocles o des dels carrers. 



La primero y más potente propuesta, no obstante, llega mañana (hasta el 28) de la mano deHello! Earth, la compañía danesa que ha revolucionado el sector de la performance con un proyecto que se adapta a públicos y contextos sociales. Dance! You can't stop de revolution (Danza! No puedes parar la revolución), es un recorrido sorpresivo por la ciudad –que no deja de ser un modelo en el que se ve reflejada la mentalidad de la sociedad– para el que la compañía se nutre de artistas locales con los que trabaja a fondo en las semanas previas. 


"Con el viaje que hemos diseñado en Poble Sec, un barrio con diversidad pero escaso conflicto, esperamos que el público alcance una mirada distinta sobre sí mismo y el mundo", comentan los daneses Vera Maeder y Jacob Langaa Sennek. Catorce espectáculos llevan ya con este planteamiento: de Río de Janeiro a Jerusalén, de Amman a Copenhague, propiciando el contacto entre clases sociales o generaciones, o proponiendo contrastes entre limpieza, por ejemplo, y hedor. "Se trata de que la experiencia del espectador sea la propia performance", añaden.

Del fragment del diari que reprodueixo destaco això de la diversitat però escàs conflicte, cosa que no vol dir que no n'hi hagi algun (l'altre dia vaig ser testimoni d'una baralla al carrer de Margarit i fa poc sortia al diari la detenció d'unes persones amb un gran carregament de droga en un pis del barri). En tot cas ni més ni menys que en d'altres indrets, més aviat menys, diria jo.

Tot plegat, la realitat d'un barri viu i actiu, amb unes característiques molt especials, els seus problemes i virtuts i amb un present esperançador.


Per cert, una curiositat surrealista i humorística del nostre temps, les darreres remeses de pancartes demanant un barri digne que floreixen en els balcons de barris diversos, entre el qual el nostre, s'estan fent, a causa del bon preu ofertat, a la Xina... Fa poc vaig passar en cotxe per uns barris de Cornellà i anunciaven en un gran rètol un menú a preu econòmic, comentant, al final de la publicitat autòctona '... i no somos chinos'. La veritat és que sóc una adicta als basars xinesos del barri, sobretot al del carrer de Blai, del qual es pot dir, com es deia d'una botiga important del temps de la meva infantesa, en un anunci, que s'hi podia trobar de tot: desde un alfiler hasta un elefante.

dimarts, 16 de novembre del 2010

La veritable història de la porta del darrere (Santa Madrona)



Un dels primers elements arquitectònics que es van considerar patrimoni protegit al nostre barri va ser la porta de l'església de Santa Madrona que dóna al carrer de Margarit. Quan jo era petita entràvem sovint a l'església per aquesta porta, ja que l'accés sempre era obert i recordo que hi havia un vellet que demanava caritat al qual el meu pare sempre donava alguna cosa. Fa anys que s'ha tancat per protegir-lo de bretolades, cosa que és una llàstima però de moment potser sigui la millor i inevitable solució.

La porta prové del Convent de Sant Joan de Jerusalem. Hi ha qui m'ha comentat que els símbols de l'escut són templers, això no és ben bé així, tot i que l'orde de Sant Joan era també hospitalària i militar  i es va beneficiar força de l'extinció de l'orde templera, rebent una gran part del seu patrimoni. 

A finals del segle XVII els hospitalers van abandonar l'edifici a causa de la seva decadència. Va ser ocupat aleshores per monges de la mateixa orde, procedents del convent lleidatà d'Alguaire. Tot i amb això hi van continuar residint els priors i es van portar a terme importants obres, a conseqüència de les quals es devia construir la porta que avui tenim al carrer de Margarit.

El 1835 les monges es van veure obligades a abandonar l'indret a causa de les revoltes de l'època. El 1840 s'hi va inaugurar una biblioteca i un museu, el 1859 van retornar i el 1869 van tornar a ser-ne expulsades. El 1882 es va iniciar l'endrroc del convent, maltrat que la capella va romandre a lloc fins 1886, data en la qual es va obrir la Via Laietana. La llinda del portal, amb l'escut del prior Josep de Villalonga, és la que trobem al nostre barri. Després de molts canvis les monges van anar el 1977 al Monestir de la Mare de Déu d'Alguaire i Sant Joan de Jerusalem, a Valldoreix, on van residir fins el 2006 ja que segons tinc entès aleshores l'edifici de Valldoreix va passar a ser Seminari Major de Terrassa. Les monges el van cedir en passar a viure les que hi quedaven, d'edat avançada, al Monestir de Salinas, a Àlaba.

Pel que fa a l'església de Santa Madrona, en general, edifici neogòtic obra de l'arquitecte Adrià Casademunt i Vidal, que va ser president de l'Ateneu i un personatge important de la Barcelona de finals del segle XIX, fill d'un altre gran arquitecte, Josep Casademunt, crec que paga la pena demanar-ne a qui sigui una rehabilitació integral. La història del segle XX, complicada i violenta, va fer que l'edifici sofrís atacs durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Les restauracions de postguerra van ser senzilles, barates i poc aprofundides. Avui, superats ja els tràngols del passat, és un edifici emblemàtic del barri, que ha acollit concerts i diferents activitats a més de les religioses. No aconseguirem potser que al davant s'hi obri una gran plaça on acabi el carrer Piquer, com preveien els projectes originals, però al menys caldria dignificar-ne el conjunt amb una restauració seriosa. No tot han de ser Gaudí i la Sagrada Família, vaja. El campanar si es restaurés i pogués ser practicable esdevindria un mirador molt interessant des d'on observar el nostre barri i tota la ciutat i fins i tot podria convertir-se en una atracció turística remarcable i en un bon punt per arrodonir els itineraris històrics i literaris pel barri que fa CERHISEC. Casademunt va ser un d'aquells secundaris de luxe de l'arquitectura modernista i eclèctica de finals del segle XIX i principis del XX.

Santa Madrona va ser una santa molt important a la ciutat de Barcelona. Avui que tanta gent arriba al Poble-sec i a la ciutat, de tot el món, el seu patronatge es podria reivindicar, des d'un punt de vista tradicional i laic, fent-la patrona dels nou vinguts que volen romandre, com ella, segons la llegenda, entre nosaltres, els poble-sequins.

Nota: Les dades històriques i les fotografies d'aquesta entrada han estat manllevades de la web 'Monestirs de Catalunya'.

dimecres, 3 de novembre del 2010

AUCA DEL POBLE-SEC



En un conjunt de materials per als infants que estic elaborant hi inclouré aquesta auca que penjo aquí, per si a algú li fa servei. La podeu copiar i reproduir sempre que n'indiqueu la procedència i l'autora, ep, això sí!



Caram, ho veig i no crec,
Ja fa molt més de cent anys
Que existeix el Poble-sec,
On viuen els meus companys!!!

Les Hortes de Sant Bertran
Donaven producció gran.

I a Montjuïc, els racons,
Amagaven moltes fonts.

La ciutat de Barcelona
Era molt més petitona.

Ve gent aquí a treballar
I casa s’han de buscar.

Poc a poc el barri neix,
I de pressa, també creix.

Al barri hi viuen pintors
I els humils treballadors.

Al Paral·lel hi ha gatzara,
allà la gresca  no para.

 No tot, però és alegría,
I la guerra arriba un dia.

El barri, a tocar del port,
S’omple de bombes i mort.

Els veins, amb valentia,
Fan refugis cada dia.

La guerra acaba amb tristor,
I arriba fam de debò.

Al barri els nous emigrants
Es van tornant catalans.

Es temps de cine de barri,
i es recupera el xivarri.

Ens cau una gran nevada
Que entusiasma  la mainada.

La democracia ha arribat
I el barri se n’ha alegrat!

Però no són fàcils les coses,
No tot és camí de roses…

Molta gent jove se’n va
I massa infants ja no hi ha.

I gent de tota la terra
En el nostre barri aterra.

Del Paral·lel a Montjuïc…
No hi ha un barri més bonic!!!

Hem tingut gent que ha cantat,
Com en Joan Manel Serrat.

Escriptors molt importants,
Futbolistes, dibuixants.

I es fan grans festes majors
Plenes de goig I colors.

A  la nostra biblioteca
Per llegir hi ha molta teca.

El Poble-sec, ple de vida,
Sempre es barri d’acollida!!!

La nostra Santa Madrona
Una benvinguda ens dona.

Té edificis molt bonics,
I que ja són força antics.

Quan les façanes refan
Les contemplem  tot badant.

Cal cuidar-lo i no embrutar
I a les parets, no pintar.

Estimem-lo amb il·lusió
I el farem sempre millor!

    Júlia Costa





dimecres, 27 d’octubre del 2010

Adéu a 'l'avi del Filiprim'!

M'acabo d'assabentar de la mort de Llàtzer Escarceller, l'avi del Filiprim, personatge entranyable que havíem vist sovint pel nostre barri, on vivia. Tenia noranta-sis anys i ha viscut una llarga i interessant vida, que potser encara em sembla més llarga pel fet que ja semblava força gran quan encara no ho era tant.

Com a anècdota diré que des del balcó de casa dels meus pares, (el balcó de la capçalera del blog, per cert), abans de ser famós, el vèiem de vegades esperant no sabíem què, semblava que s'amagués, algunes criatures a causa del seu aspecte característic, el titllaven de Dràcula. De fet, tafanejant, vam esbrinar que esperava una nòvia o amiga que tenia per aquells verals i parlo de molts anys enrere.

Després el vam reconèixer a les inefables Golondrines i vam seguir la seva carrera artística, de còmic emblemàtic, de la qual estava molt content. Va fer molts papers, certament, però en general la majoria de gent es referia a ell com a 'l'avi del Filiprim', programa que va ser molt popular. Quan la meva mare va estar malalta, al centre geriàtric-sanitari on va anar a parar, fa cinc anys, ens el vam ensopegar també per allà, es devia estar recuperant d'algun trasbals. Encara va sortir de nou per televisió, en alguns homenatges que li van fer. Els meus pares, molt més joves, van morir i l'avi del Filiprim semblava immortal. Descansi en pau després de la seva llarga i interessant vida, en la qual tants oficis va fer. Havia format part fins i tot, durant la guerra civil, de la Columna Durruti.  

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Xerrada de CERHISEC: Recordant Manuel Ausensi!

Molt abans que Serrat un cantant, en aquest cas líric, nascut al nostre barri, havia triomfat. Era el baríton Manuel Ausensi, fill d'un sereno o vigilant del barri, que recorden molt bé les persones de la generació dels meus pares que era, fet i fet, la seva.

La meva mare evocava sovint una anècdota de joveneta, quan amb unes amigues i veïnes havien anat a escoltar Ausensi en una sarsuela, en un centre d'aquells d'aleshores, i a l'artista, aleshores també molt jovenet, se li van descosir els pantalons de la banda del darrere, cosa que va provocar aquelles rialles desfermades i exagerades que tan sols es produeixen durant la despreocupada adolescència.

Malauradament, com sol passar, durant alguns anys vam oblidar-nos força d'ell. La col·locació d'una placa al carrer de Blai, a la porta de la casa on va néixer, va fer-se massa tard, estava malalt i va morir al cap de pocs dies. 

Dimarts, en la xerrada de CERHISEC, evocarem la seva figura i ho farem gràcies a la col·laboració del senyor Albert Vilardell, economista i crític musical, que n'ha escrit una biografia recentment amb el nom, ben significatiu de La frágil memoria. 

Ja ho sabeu, doncs. Com sempre, dimarts, 26 d'octubre, a la Biblioteca Francesc Boix, de dos quarts de vuit del vespre fins a les nou. 

dissabte, 23 d’octubre del 2010

El Molino del present



Vaig assistir al Molino gràcies a la possibilitat que es va donar de formar part del públic en l'emissió del programa corresponent de Catalunya Ràdio d'ahir. He parlat i escrit en moltes ocasions sobre el teatre i la seva recuperació, em sembla que ha quedat molt bé i molt digne, sense perdre l'estil antic, ja que en l'interior s'hi reconeix l'espai d'abans.


Vaig passar un bon matí i només crec que el preu de les entrades per a l'espectacle inaugural és una mica car, la veritat. Probablement, amb el temps, hi haurà més diversificació i ofertes, com sol passar.


Com que ja he vessat molta tinta al meu altre blog no cal que digui res més. Endavant amb el Molino, que tingui una llarga vida i molt d'èxit en aquesta nova etapa!!!

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Lluís Josep Comerón al cicle CINEMA SOBRE DUES RODES









Ahir es va iniciar al nostre barri el segon cicle de Cinema sobre dues rodes, després de l'èxit del primer. La primera pel·lícula del cicle va ser un títol de culte, difícil avui de veure a les sales: Larga noche de julio. Per acabar d'arrodonir el festival cinèfil es va comptar amb el director, Lluís Josep Comeron, que va explicar una rastellera de sucoses anècdotes a l'entorn del món del cinema i de la realització en concret d'aquesta pel·lícula.

Comerón és un d'aquells personatges molt importants i poc coneguts actualment pel jovent. No té una gran filmografia pel fet, com ell mateix va explicar, que té un esperit independent i que sempre ha volgut fer allò que li agradava. Ha estat també un gran guionista, ha treballat a nivell internacional, també força per a la televisió, tot un pioner a casa nostra. Un exemple de l'oblit vigent és que la wikipèdia, on tants personatges de tota mena podem trobar referenciats, encara no recull la seva aportació. Des d'aquí faig una crida als entesos en aquest tema per tal que corregeixin la mancança. Té uns actius i admirables vuitanta-quatre anys i és una figura propera i dinàmica, molt allunyada de la mitificació que tenim les persones sense relacions amb el món del cinema per tot aquest màgic univers de la imatge.

Llarga nit de juliol és una història que recull molts aspectes per a fer-la mítica: els fragments documentals rodats a les desaparegudes i recordades 24 hores de Montjuïc, la recuperació de l'aleshores oblidat cinema negre barceloní, que va aportar a la filmografia del país molts títols magnífics, malgrat les limitacions que la situació política presentava i que contribuïen a encotillar els finals amb la moral de l'època, una situació claustrofòbica molt interessant. I uns grans actors, també. El gran i guapíssim Simon Andreu, fent un dels seus personatges ambigus i inquietants, Eusebio Poncela i Marisa Paredes, que debutaven en cinema malgrat que havien fet molta televisió. I una rastellera de secundaris d'aquells de luxe absolut: Carles Lucena, Jordi Torras, Montserrat Salvador, Juan Ribó...

Hi havia a la sala gent més jove que jo, motivada, sobretot, per l'aspecte documental de la pel·lícula i la seva relació amb les motos. Comerón va admetre que havia anat amb el seu pare a veure aquells certàmens i que sempre havia volgut fer una pel·lícula que recollís aquell ambient excitant i atractiu de la competició de Montjuïc malgrat que, com jo mateixa, no ha anat mai en moto. Potser el costat cinèfil del barri, una mica enganyat per la temàtica del cicle, no va valorar de tot el luxe que representava tenir a casa el director d'una pel·lícula com aquesta. 

Totes les pel·lícules dirigides per Comerón tenen un gran interès i el director mereixeria un cicle especialitzat sobre la seva obra. Ell era també l'autor dels guions, és un gran escriptor que en una ocasió va quedar finalista del premi Pla amb una història molt original, Una cantonada al desert. A Puzzle va comptar amb un repartiment també excel·lent, pertany a l'etapa d'actor del gran Patxi Andion i hi intervé un jove Antoni Banderas de qui el director ja en va copsar l'ambició i el desig de triomfar i fer les coses bé. Aquí podeu veure una breu entrevista a Comerón de fa un any, a la televisió. Comerón, mataroní, va ser premiat també fa poc temps per Òmnium Cultural, que va reconèixer la seva trajectòria i la seva aportació.



Un altre títol interessant i recuperable del director, autor també del guió, com sempre, va ser La revolta dels ocells, una digna mostra de cinema per a adolescents i infants, amb una temàtica ecològica.


L'any 2000 Comerón va realitzar la seva, que jo sàpiga, darrera pel·lícula, La otra cara de la luna, també amb grans actors com ara Stefania Sandrelli a qui, afortunadament, han recuperat en la seva maduresa, Ingrid Rubio, Carlos Fuentes. Després d'escoltar-lo ahir, al nostre Centre Cívic, crec que encara deu tenir molts projectes pendents.

Veient el que feia i fa Comerón amb poc pressupost (Llarga nit de juliol va comptar amb quatre milions de pessetes en una època en la qual una pel·lícula normaleta en costava més de vint) considero tot un luxe que poguem comptar amb la seva obra, tot i que aquesta no sigui tan extensa com voldríem.

Aquí teniu el divertit i original vídeo promocional del cicle, d'Albert Cortés Casado i  Rubén Iglesias:


CINEMA SOBRE 2 RODES from Rubén Iglesias on Vimeo.


Dissabte, que ve, més cinema i més Montjuïc. En aquest cas el de finals dels seixanta, també amb les 24 hores de rerefons, El último sábado, dirigida per Pere Balañà i amb un munt d'actors irrepetibles, molts dels quals, malauradament, desapareguts: Julián Mateos, Eleonara Rossi Drago, Maria Luisa Ponte, Antonio Ferrandis... 


Totes aquestes pel·lícules tenen un valor immens, més enllà del tema específicament cinematogràfic: són tot un document de l'època, recuperen una Barcelona desapareguda, ens mostren en viu les modes i costums d'un temps passat, donen a conèixer a la gent jove actors i directors injustament oblidats i, pel que fa a les persones a qui ens agrada el cinema, ens fan passar una estona excel·lent. Per als amants de les motos, imagino que, si a més són cinèfils, ja deu ser el súmmum. Felicito de forma entusiasta els organitzadors del cicle i el Centre Cívic per oferir-nos -de franc- aquesta gran oportunitat de gaudir de pel·lículas que avui costa molt de trobar i encara més de contemplar en pantalla gran, encara que no sigui ben bé la d'una sala convencional. Cal dir que la varietat i qualitat d'oferta del nostre Centre de la Plaça del Sortidor ha anat millorant de forma exponencial des de que vam tenir la sort d'estrenar-lo, em temo que, com la biblioteca, aviat se'ns quedarà petit.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Inundacions al Paral·lel!!!! (octubre, 1931)


(Paralelo, 1930. Quadre d'Emili Bosch i Roger)

Tal dia com avui de l'any 1931, quan Barcelona bullia enmig d'esperances i també de problemes de tota mena, i el Paral·lel era un riu de gent i de vitalitat, com es pot observar en aquest magnífic quadre de Bosch i Roger, vam tenir, com aquest any, unes fortes pluges que van provocar molts problemes a tota Catalunya. La Vanguardia del 13 d'octubre recull les inundacions que va patir el Paral·lel, sobre tot el Teatro Nuevo, aleshores dedicat gairebé de forma exclusiva a la sarsuela i on sovint cantava Marcos Redondo. A més s'estava construint un túnel que havia d'allargar  el funicular fins a la Rambla i que pot ser que també contribuís a empitjorar el tema. Reprodueixo el fragment del diari que explica els fets:



En el Paralelo
El Paralelo, a poco de haber comenzado la tormenta, quedó convertido en río arrastrando las aguas cuantas mesas, sillas y veladores encontraba a su paso, llevándolas hasta los muelles donde varias de ellas quedaron amontonadas.

Alrededor de las ocho, era tanta el agua que había absorbido la colectora, que se hundió una de sus paredes, inundando el agua los fosos del teatro Nuevo, en los que llegó a alcanzar la altura de un metro.

Como al mismo tiempo, las aguas que bajaban por el Paralelo hacia el puerto, cubrían las aceras, también por las puertas del teatro se precipitó el agua hacia la platea, con dirección al escenario, aunque sin alcanzar la altura ni la fuerza de la que había llenado los fosos.

El escenario, en la parte de las candilejas, tuvo que ser sujetado fuertemente con cuerdas.

El material del teatro, instrumentos de los músicos, etc., no sufrió daños, pues fueron puestos a salvo inmediatamente. Los bomberos acudieron rápidamente y comenzaron a achicar el agua con las bombas, tarea que se cree deberá prolongarse un par de días.

El empresario señor Calvo, estuvo en el teatro examinando el estado del mismo y acordó suspender las funciones hasta nueva orden.

También quedó inundada la estación inferior del funicular de Montjuich. Esta es, como es sabido, subterránea y está colocada a varios metros de profundidad bajo el nivel del Paralelo. Ello hizo que recibiera el agua en gran cantidad por las escaleras y no tardó en inundar, hasta la altura de un metro, todas las dependencias de la misma: Sala de expendicición de billetes, el corredor del «tapis roulant», etc.

Además como la compañía del funicular está verificando las obras de prolongación del funicular hasta la Rambla y en la calle Marqués del Duero las obras se verifican al descubierto y tienen una profundidad de varios metros el agua llenó pronto las zanjas no tardando en inundar las obras por completo. Luego las aguas con gran fuerza, siguiendo la trayectoria de las obras, llegaron hasta los almacenes y talleres subterráneos situados en la calle Conde del Asalto, frente al teatro Nuevo, inundando todas las salas de cocheras, material y los talleres y alcanzando un nivel de medio metro.

Los bomberos acudieron inmediatamente empezando los trabajos para achicar el agua que se cree durarán un par de días.


Molts de nosaltres encara recordem aquell tapís roulant del funicular, per cert, que et portava fins al tren des de les taquilles.