10 ANYS DE BIBLIOTECA: DIMARTS, 27, a dos quarts de vuit del vespre

Tot i que pel setembre no acostumem a organitzar xerrades de CERHISEC, aquest any hem fet una excepció ja que hi ha un bon motiu per a fer-ne una. Celebrem deu anys de la inauguració de la Biblioteca Francesc Boix. Aquí podeu veure una fotografia de l'acte, que va anar acompanyat de la col·locació d'una placa a la casa on va néixer Boix, que he tret de l'informatiu en xarxa de Sants-Montjuïc. L'alcalde Clos sembla a punt de ballar la samba, per cert i la resta de gent a punt de seguir-lo.

Ningú no ho va reconèixer en aquell moment però la primera proposta del nom de la Biblioteca la va fer CERHISEC.  La Glòria Sánchez va veure un documental sobre Boix per televisió, va cercar informació, es va oferir una xerrada de l'entitat explicant la seva vida i a l'hora de cercar un nom se'ns va demanar opinió i vam suggerir el de Boix. La proposta va ser molt ben acceptada, de vegades he pensat com no se'ns van ocórrer aleshores d'altres propostes, potser va ser el destí que volia que la biblioteca es dediqués a això que en diuen la cultura de la pau i que parteix de la idea que cal conèixer la història tràgica per tal de no repetir-la, una creença amb més esperança al darrera que seguretat.

La col·locació de la placa va originar cert debat. No es va poder indicar la filiació comunista de Boix, que era militant d'aquest partit, per no ferir segons quines sensibilitats i es va posar antifranquista. Fins i tot algunes entrades d'internet obliden també aquesta militància, sembla que avui això d'haver estat comunista, una paraula que ha desaparegut dels noms dels partits d'esquerra, és quelcom que s'ha de maquillar. La constatació a la placa de la nacionalitat espanyola de Francesc Boix ha sofert també algunes agressions canviant espanyol per català tot i que estic segura que Boix tenia ben poca cosa de catalanista. En fi, misèries del present. Boix va ser l'únic espanyol i català que va declarar a Nuremberg, però ho va haver de fer en francès i com a francès, ja que els espanyols no estaven autoritzats a declarar, pel suport donat als nazis, suport més moral o immoral que no pas efectiu. I pel suport donat pels nazis als franquistes, que aquest sí que va ser contundent i definitiu. 

Francesc Boix, molt jove, presoner i internat al camp, va aconseguir treballar al laboratori de fotografia del de Mauthausen i com que era dels pocs joves als quals se'ls permetia sortir de tant en tant va poder passar negatius de les fotografies que es feien a una bona dona alemanya. Tot plegat va ser una prova més que evidenciava el que havia passat. Va treballar de periodista, pel partit comunista, per cert, i no va cuidar gens la seva feble salut, potser perquè estava decidit a viure intensament ni que fos amb un cert risc. Va morir als trenta anys, el 1951, a l'exili, a París.

Montserrat Roig ja havia mencionat Boix en el seu llibre sobre els catalans als camps nazis, un tema aleshores poc conegut, però confonia en algun moment el nostre Francesc Boix amb una altra persona amb el mateix nom. Més endavant s'han fet documentals i escrit llibres molt ben documentats sobre el tema que es poden trobar, és clar, a la Biblioteca. A la fotografia es pot veure també una germana de Francesc Boix, Núria, la qual va entrevistar CERHISEC, una dona d'una gran personalitat, que vivia a Mèxic i que no havia pogut veure el seu germà des que aquest se n'havia anar, amb setze anys, voluntari al front. Van venir a la inauguració Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo. I també podeu trobar entre el públic Enric Marco, l'impostor, aquell senyor president de l'Amical de Mauthausen que després va resultar que no havia estat a cap camp i que sembla que tenia un gran poder de convocatòria i de fabulació. 

L'edifici on es troba la Biblioteca ha sofert pocs canvis i encara es reconeix en les fotografies de la destrucció que va sofrir durant els fets de la Setmana Tràgica. Va néixer com a escola de padres, en concret de La Salle, en una època molt deficitària en escoles per a gent humil i gràcies a l'ajuda de persones riques com Dorotea de Chopitea. Les referències que n'he tingut, a través de gent gran que hi va anar, és que es tractava, per l'època, d'una escola d'una certa qualitat, professional, on s'ensenyava als nois comptabilitat, càlcul, mecanografia, francès, i on fins i tot se'ls buscava després feina. Després de la Setmana Tràgica va continuar en funcionament fins al temps de la Guerra Civil. Durant la guerra s'hi va instal·lar el Sindicat de la Fusta, que es trobava abans al carrer Roser i també un menjador social i d'altres serveis diversos.

No tinc informació sobre el perquè, en acabar la guerra, no va tornar a ser escola. De fet, diferents capellans que havien treballat allà havien estat assassinats durant aquells anys i hi havia una manca de religiosos per a les demandes del moment. Per algun motiu se la va quedar la Falange i era també una mena d'oficina controlada del barri per a tota mena de coses, com ara l'organització de festes majors, fins i tot. La gent més gran que jo recordava batusses diverses entre els joves falangistes i grups escoltes amb seu a la parròquia de Santa Madrona però m'agradaria comptar amb testimonis directes d'aquells fets que, segons m'han explicat, van contribuir a què el rector de la parròquia, per tal d'evitar problemes, acabés foragitant els escoltes de la parròquia. Jo recordo un fet concret, un jove de la parròquia de Sant Salvador va ser apallissat per joves falangistes quan anava sol pel carrer, per un grupet de pinxos del barri que es reunien al Bar Gol, al carrer d'Elkano i que pertanyien a la falange del carrer de Blai. Com que aleshores res de tot això sortia als diaris costa trobar informació seriosa d'aquells fets.

Amb el temps, a la Falange s'hi van fer coses més normals, com ara ball ye-yé. Hi ha qui no vol admetre que hi anava a ballar, per raons òbvies, però jo hi havia vist molts joves més grans que jo, que no eren falangistes ni res de tot això, movent l'esquelet al ritme de cançons com ara Tintarella di Luna o celebrant la revetlla al pati. També hi va haver una guarderia infantil on hi feien pràctiques noies del Servicio Social, uns cursos que havies de superar si volies treure't el carnet de conduir, per exemple. Amb la democràcia el local va passar al barri i hi va haver centre cívic, amb teatret on jo hi havia vist espectacles diversos i hi havia escoltat conferències interessants, casal d'avis i també oficines de l'ajuntament, com ara. Sembla que als soterrani es van trobar proves de la realització de pràctiques de tir, entre d'altres coses.

Finalment va passar a ser Biblioteca, una biblioteca que ja era aleshores una mica petita per al barri, però que ha fet una tasca importantíssima. Avui, però, crec que ens en  caldria una altra de més gran, complementària, potser en algun altra sector, com ara les Hortes o la França Xica, d'aquestes tan enormes que fan ara, sense deixar la nostra molt estimada Francesc Boix, evidentment, que així podria continuar ampliant el fons específic i local i que es troba al cor del barri, pel meu gust. En diverses ocasions he suggerit que la nova es podria dedicar a l'escriptor González Ledesma, per exemple, i tenir-hi un fons de literatura negra i també de literatura popular, de l'estil de les novel·les que aquest escriptor creava amb el pseudònim de Silver Kane, ja que al barri hi havia hagut establiments on es canviaven aquests volums barats que tan van contribuir a alegrar una mica els grisos anys de la postguerra.

El director actual, Juan Antonio Delgado, és un home jove i entusiasta que sempre ens ha facilitat tot el que hem necessitat per a les trobades mensuals de CERHISEC i que explicarà a la xerrada, de forma més extensa, aquests deu anys darrers de biblioteca, els problemes actuals i els projectes de futur d'un servei que avui resulta imprescindible i que és, pel meu gust, un dels assoliments culturals més importants que ha aconseguit la ciutat durant les darreres dècades.

Un espai que crec que es podria recuperar millor és el bonic pati, on s'hi havien fet ball i espectacles diversos, i no només durant l'època falangista sinó també més endavant. També hi havia hagut un servei de bar i tauletes, era un lloc molt agradable per a seure i prendre alguna cosa. No sé si no es podria fer alguna cosa per tal que fos obert, per exemple, els diumenges, o quan la biblioteca tanca i que s'hi pogués passar l'estona xerrant i prenent alguna cosa, al menys a l'estiu. Em fa pena quan ho veig tot tancat i barrat.