CANÇÓ DELS GEGANTS DEL POBLE-SEC

Dedicada a la família Velasco, la més gegantera de les rodalies.

La nostra geganta no és reina formal

ni bella pagesa alegre i feinera,

ni una menestrala ni una botiguera,

ni princesa mora ni fada ideal.

Regna en els capvespres i les tendres nits,

vesteix transparències i plomalls daurats,

aplega els desitjos pregons i amagats,

dansa als escenaris dels amors prohibits.

El nostre gegant és home important,

té empreses i càrrecs i força diners,

família avorrida, i viu als carrers

on viuen els rics i gent benestant.

Però baixa al teatre a viure i somniar

quan el món li sembla sense cap sentit,

quan se sent molt sol i trist i ensopit

i pensa en la noia que surt a ballar.

S’estimen amb certa passió deshonesta,

temen que algun dia es diran adéu,

ell li fa regals, ella no té preu,

i dansen plegats pels carrers en festa.

Són una parella d’infidels amants,

d’amor sense murs, d’amor clandestí.

De vegades planyen ambdós el destí

que els va fer anar a raure en móns tan distants.

El cambrer els contempla, menut i discret,

coneix el que passa i observa amatent.

A la seva feina cal ser molt prudent,

i des de fa anys sap guardar un secret.

Ell coneix la vida i a la gent comprèn,

tot servint vermuts i cafè i licors

veu néixer i morir odis i rancors,

la passió arrauxada i el desig ardent.

Quan la festa arriba i arriba el xivarri

i de tot arreu vénen mil gegants

no trobo que n’hi hagi de tan elegants

ni tan ben plantats com els del meu barri.

Júlia Costa. Poemes inèdits.