La taula rodona d'ahir a l'entorn del futur de l'Arnau ha fet que aquests dies m'agafés la dèria d'espigolar llibres i hemeroteques virtuals a la recerca d'una història diversa i polièdrica, la del mitificat Paralelo, els seus teatres i la seva gent. Per qüestions generacionals tinc molt més interès en el Paral·lel de després de la guerra civil que no pas en l'anterior, lligat als records dels pares i els avis. Tot i que hi ha qui no ho voldria acceptar, en aquell Paral·lel de després de la guerra hi va haver durant anys una part de l'anterior, al menys fins a l'arribada del sis-cents i el consum a l'abast de tots els espanyolets.
És una llàstima que l'atenció se centri tant en el passat més remot perquè d'aquell Paral·lel de postguerra i del temps del desenvolupament encara en queden molts testimonis que en podrien explicar moltes coses. El cas és que entre les obretes que van tenir un cert èxit en trobem moltes amb títols referents a l'indret, com ara aquesta Gilda del Paralelo, les poques imatges de la qual que he trobat les he pescat en un d'aquests indrets de venda de curiositats per internet.
La Gilda devia triar el seu nom gràcies a l'èxit escandalós de la Gilda americana, en contra de la qual es van aixecar les forces carques de la moral vigent fins i tot de forma violenta, cosa que en l'època tampoc no era tan estrany. La Gilda del Paralelo devia ser més tolerable car el lloc ja aplegava pecats de tota mena a l'abast de tots els espanyolets, com el món del NODO.
La música de la revista era de Jaume Mestres i la lletra, de Salvador Bonavia, dos grans i interessants personatges tot terreny, menystinguts per molts sectors de la cultureta, ara sembla que els entesos han descobert allò de la cultura popular però jo em temo que la majoria encara no han entès ni a Josep Maria de Sagarra. Vull dir que no han entès l'acollida popular d'aquest autor, per a mi, encara, el número u del nostre teatre i de la nostra literatura, que va cometre el pecat de triomfar entre el poble de forma continuada. Per cert, a la tele ens oferiran aviat una versió una mica lliure del Cafè de la Marina. Val més enciam que gana.
Cercant informació sobre la Gilda del Paralelo, de quan l'avinguda no patia la conya de la geminació normalitzada, m'he ensopegat amb una interessant referència a l'actriu Maty Mont, aquella que sempre anava de parella amb Begoña Agüero. Per sort Maty Mont era de Sabadell i més enllà de Barcelona la gent de tant en tant reivindica a fons la seva gent, fins i tot li han dedicat un carrer mentre per aquests verals tenim en l'oblit a la majoria de vedettes de categoria semblant.
Doncs resulta que La Gilda del Paralelo es va exportar per tot arreu, va tenir molt d'èxit. Un dels seus primers papers importants va ser substituir una altra vedette, Fina Liser, la qual llegeixo que va morir cremada en una representació, precisament, d'aquesta revista, al Teatre Euterpe de Sabadell. La referència a l'altra vedette m'ha colpit, encara més quan n'he trobat molt poques referències. Tampoc no he sabut trobar més explicacions sobre l'accident que li va costar la vida. Em sap greu.
Maty Mont va intervenir en altres obretes de Bonavia i Mestres. Va morir d'una greu malaltia, potser un càncer, l'any 1973, encara era relativament jove i havia anat treballant sempre. Tenia molta gràcia i molt bon tipo.
Moltes grans dames de l'escena popular van ser la Gilda nostrada. Fins i tot l'any 84, al teatre Victoria, es va fer un revival amb números d'antics èxits del Paral·lel, entre els quals la Gilda. Els números sexy els feia Maria José Nieto, una actriu encara en actiu, i la cosa es va inspirar en una altra de madrilenya, Por la calle de Alcalá. Una altra gran Gilda va ser Eugenia Roca, que va morir l'any 2010 sense que se'n parlés gaire i és que tothom ho reivindica tot mentre els veritables protagonistes d'aquestes històries i de tantes altres resten en l'anonimat i l'oblit. En alguna ocasió es va arribar, amb la revista, a més de quatre-centes representacions.
