CURTIS GARLAND, SILVER KANE, CLOVIS EIMERIC I TANTS ALTRES

La darrera revista Zona Sec recorda, en un article del crític literari de la publicació, Jordi Llavoré, a l'escriptor Juan Gallardo, que va morir fa un parell d'anys. Gallardo ha estat un autor prolífic d'aquesta novel·la popular que ens va alegrar, al costat del cine de barri, la vida gris de dècades passades. Gallardo va escriure fins al final de la seva vida i va poder veure reedicions actuals d'alguns dels seus títols, molts dels quals de por i terror. 

Gallardo, com molts altres autors semblants, va utilitzar diferents pseudònims, el més popular va ser el de Curtis Garland. Ja que va néixer i viure durant molts anys al barri crec que pagaria la pena dedicar-li alguna xerrada de CERHISEC.

Amb motiu de la mort de González Ledesma s'ha recordat la seva aportació a la novel·la popular, en diferents gèneres. El pseudònim més popular de González Ledesma va ser el de Silver Kane però en va fer servir molts més. 

La novel·la popular tenia el seu gènere dedicat a les dones, el rosa. L'autora més coneguda en aquest camp ha estat la gran Corín Tellado. Si les elits intel·lectuals fins fa quatre dies menystenien una literatura que en ocasions dóna fins i tot algunes voltes a determinats llibres, més suposadament seriosos, no cal dir que quan el gènere és femení el menyspreu és encara més evident. 

En català hem tingut nove·la de gènere rosa, ja que en aquest grup podríem incloure les de Folch i Torras, que tant es van llegir abans i després de la guerra. Se'n trobaven algunes per llogar als establiment, meitat papereria meitat llibreria, que s'hi dedicaven. Al nostre barri un dels més emblemàtics era el Sabadell, a Blasco de Garay i a Sant Antoni, ben aprop, teníem més per triar, a la Torradas.

Les nostres mares i àvies llegien encara Palacio Valdés i Pérez i Pérez però també xalaven amb les novel·letes de Clovis Aymerich.

Així mateix es canviaven i llogaven revistes i tebeos. Les revistes femenines tenien molta literatura i novel·la curta inclosa, Lecturas era als inicis gairebé una revista literària.

Els tebeos romàntics per a nenes han sofert més menyspreu que no pas els de nois i mentre jabatos i capitans trons han merescut reedicions, els tebeos femenins no s'han tornat a publicar, que jo sàpiga. Un xicot de  la meva edat, mestre com jo, em va dir en una ocasió en què vam poder veure un treball sobre el còmic  antic fet per una dona,  però en el qual s' havia oblidat tot el còmic de nenes, que aquells tebeos eren carrinclons. Sembla que encara està més ben vista la violència bèl·lica que no pas el romanticisme amorós, que ja és gros.

Amb la represa del català es va intentar recuperar la novel·la de gènere. La més reeixida a l'hora de la recuperació ha estat la novel·la negra, tot i que ha patit alts i baixos. Ha tingut tant d'èxit darrerament que ja ens n'hem empatxat. Es va intentar produir novel·la eròtica, catalana amb allò de les pometes del pomer i una col·lecció de La Magrana que es deia La Marrana. Encara que tothom sembla molt desacomplexat alguns d'aquells llibres es publicaven amb pseudònims. En recordo un d'una diputada i un diputat -el nom ja es presta a equívocs- que deien que estava basat en un cas real.

També es va intentar reinventar la novel·la rosa però es va fer malament i sense creure-hi gaire. El Mèdol va arribar a editar uns quants títols en una col·lecció que duia un nom tan lamentable com Rosa de Pitiminí i van llogar una actriu humorística per a promocionar-la. Es van encàrrecs a escriptores que les van publicar amb pseudònim. Va durar tres o quatre anys i no crec que es vengués en excés. He de dir que a mi me'n van encarregar una per casualitat, però quan em va tocar publicar-la la col·lecció ja feia figa i no n'he sabut res més de tot plegat. De fet no es pot fer novel·la rosa com si fos de guasa i de forma vergonyant.

El cas és que en d'altres països les novel·les romàntiques tenen sortida i aquí tenen força sortida gent com Cartland o Victòria Holt. És clar que els llibres compten amb una bona presentació, portades adients.  Molta novel·la convencional de vegades es poc més que novel·la rosa allargada, la veritat. Aquella de El tiempo entre costuras entraria, segons la meva opinió, en un modern gènere Tellado, corregit i augmentat. Els anglesos són tan bons fent coses per la tele que fins i tot quan han filmat sèries sobre llibres de Carland o d'altres les han fet bé i de forma creible i acurada. Jane Austen, que tants devots té, és novel·la rosa ben escrita, al capdavall.

Tot això de la qualitat literària és subtil i manipulable. Depèn de l'embolcall. El mateix que bons escriptors van escriure novel·letes barates bons dibuixants i pintors van fer cobertes interessants i boniques. La coberta té molt a veure amb tot plegat. Una vegada llegia un llibre de Colette amb una coberta horrible i una companya de feina es fotia de mi i creia que llegia alguna cosa de Corin Tellado o d'algú semblant,  ja que els tòpics han fet creure que llegir Tellado és dolent, és clar.

En tot cas, com en d'altres ocasions, aprofito l'ocasió per reivindicar una nova biblioteca al barri, que porti el nom de González Ledesma i que tingui un apartat dedicat a aquesta novel·la popular, a recuperar llibres i títols, tant de la rosa com de la verda o la vermella. Jodorowsky és un admirador de Silver Kane, per cert.

La somniada biblioteca hauria de tenir un fons dedicat als autors del barri, en especial. També, ja que portaria el nom de González Ledesma, podria tenir un fons de novel·la negra, però sense exagerar que ja hi ha moltes biblioteques amb novel·la negra. Fins i tot podria decorar-se amb uns calaixos com aquells que tenien a la Sabadell o la Torradas, amb novel·les, novel·letes, revistes antigues, tebeos, on triar i remenar. Fins i tot podria haver-hi fotonovel·les dels setanta.

Evidentment, Juan Gallardo hi hauria de tenir prestatge propi.

Per cert, a nivell personal crec que molta novel·la juvenil d'avui és una llàstima que estigui etiquetada per a determinades edats ja que per extensió i temàtica seria adient per a un públic lector desacomplexat i sense manies diverses ni elitismes mal entesos.

Si és que sobre literatura no hi ha res escrit, al menys de forma definitiva.