EVOCACIÓ SENTIMENTAL DE LES MERCERIES

Espero que la Merceria Santa Anna sigui un dels pocs comerços que aguanti el pas dels anys i que ens recordi, quan passem pel Portal de l'Àngel, un temps que cada vegada sembla més remot.

He posat la fotografia de la Santa Anna perquè no en tinc cap de merceries del Poble-sec, tot i que n'hi havia hagut moltes. Es fa difícil parlar en general, ja que he comprovat que cadascú vivia en un sector concret del barri i, per tant, la seva memòria sentimental té un àmbit reduït.

Jo vivia a Blasco de Garay, tocant al Paral·lel. Al  carrer de Blai hi havia un establiment on a més de vendre alguns materials de merceria brodaven a màquina. La senyora de la botiga es deia Teresina i la seva filla, que ja és gran, sovint seu encara a la porta de l'antic establiment.

Quan em vaig casar encara es feia allò de dur a brodar llençols amb les inicials de la parella. De fet tan sols en vaig fer  brodar un joc però recordo que la filla de la senyora Teresina em volia treure del cap el fet de posar-hi les  meves inicials i les del meu nòvio ja que s'havia trobat amb casos en els quals el casament s'havia desfet a darrera hora i costava Déu i ajuda descosir tots els brodats.

Encara avui s'esdevé que algú guilli a causa del pànic escènic a tocar de bodes, però tot ha canviat i les coses no són tan greus ni es broden llençols, en general. L'establiment feia una olor especial i suau, molt agradable, m'encantaven els calaixets amb fils de tots colors.

A Blasco de Garay, abans d'arribar a Elkano, hi havia, passada la vaqueria, una altra merceria i crec recordar que la mestressa es deia Maria. També feia molt bona olor, a més a més de material per cosir tenien mocadorets, mitjons, guants. Per la Palma, durant anys, vam comprar allà els mitjons blancs. Et prenien la mida amb el puny tancat. Els mitjons completaven les sabates noves que gairebé sempre compràvem també al barri, al carrer de Blai, on després hi va haver el Gipsi i ara ja no sé què hi ha.

A tocar de la Plaça del Sortidor, pujant a mà dreta, hi havia hagut una altra merceria. Més endavant es va dedicar a allò de les llanes i la guia per a  fer jerseis a mà, una activitat que sempre revifa, avui més aviat per gust que no pas per necessitat.

A les merceries també es venien meravelles com ara gomes i passadors i cintes per al cabell, hi havia cintes de molts colors i de moltes amplades. També tenien botons tot i que si en feien falta de molt sofisticats s'anava a Sant Antoni on hi havia el famós Pepito dels botons i d'altres parades especialitzades. A les merceries s'hi venien, així mateix, puntes senzilles, betes i una mica de passamaneria, mitges, calcetes i sostenidors o faixes.

Algunes merceries venien productes de perfumeria i més endavant, roba de moda. Dues de les més resistents van ser la Mañach, a tocar d'Elkano, avui magatzem de la també emblemàtica i ancestral drogueria-perfumeria Campanera. La mestressa jove es deia Maria Dolors, alguna vegada encara l'he vista pel carrer, ja que viu a Sant Antoni, tenia molt bon gust i portava a la botiga coses molt boniques. Allà també hi vaig comprar capritxets diversos com ara un necesser que va ser un dels primers regals que vaig fer a la meva mare, jo tenia uns deu anys i li vaig demanar diners al meu pare. I els meus primers cosmètics, en concret pólvores compactes de la casa Vitamol, rimmel i sombrejadors per a les parpelles. 

Una altra merceria que també tenia roba interessant i que va durar més va ser l'Antonieta, al carrer de Margarit. Quan la Maria Dolors va tancar es va convertir en la nostra botiga de referència per a comprar regals de Reis, colònies, corbates, camises, vestits, jerseis i de tot. També tenien molt bon gust i eren molt amables, crec que la filla va posar una altra botiga en algun lloc però ja no era el mateix.

Les primeres merceries van ser molt importants en un temps en el qual la gent es feia la roba i es cosia molt a casa per necessitat i no per fer pachwork de disseny. Aquella barreja d'olors de les merceries m'encantava, crec que una de les aspiracions comercials de les nostres mares era tenir una merceria o una perfumeria. A la Plaça dels Ocellets encara hi ha una perfumeria antiga, amb un aparador dels de sempre, m'agrada quan els establiments es dediquen al que s'han dedicat tota la vida -tota la vida meva, és clar- encara que es modernitzin i ampliïn l'oferta.

En aquella perfumeria, en temps difícils, anàvem a comprar unes essències per fer colònia casolana, i una mena de papers de filtre. Crec que al costat hi havia hagut una barberia de senyors. 

Avui els basars xinesos tenen una mica de tot i al menys hi pots trobar, també, betes i fils. 

Penso que els infants d'avui que juguen i passen pel carrer de Blai i entren al gran basar xinès, ja integrat al barri i situat on fa molts anys hi havia una herbolària-comadrona amb una mica de mal geni que va ajudar-me a venir al món i que es deia Lola,  situaran aquest establiment del present en el seu imaginari. Si un dia desapareix el mitificaran i evocaran i somniaran en les moltes meravelles de poc preu que s'hi aplegaven. Per això també les noves tendències comercials em mereixen un gran respecte per més que s'hi faci broma.

La paraula merceria avui va de baixa per motius obvis. Designava, en català i castellà, botigues on es venien botons, fils, cintes, retallets i tota mena de coses relacionades amb la confecció casolana. La paraula sembla que ve, precisament, del  català, i que en els seus orígens era més generalista. Merceria era la botiga d'un mercer, una paraula que prové del llatí vulgar, merciarius i que a la vegada deriva de merx, mercis (mercaderia). D'aquestes arrels venen mercat, mercader, mercenari, comerç (amb un prefix que indica acció recíproca) i també, fins i tot, mercuri. No se sap amb claredat però podria haver-nos arribat de l'etrusc, com el deu Mercuri, però, vaja, aneu a saber...