Ahir vaig anar a una extraordinària xerrada que van fer a la Biblioteca, a càrrec del doctor Miquel Molist, de la UAB. Vam ser quatre persones de públic, malauradament. Era divendres, vigília de pont, tot això pot pesar, així com també la difícil promoció que es pot fer d'aquestes activitats.
La xerrada s'emmarcava en un cicle organitzat en l'Any Europeu del Patrimoni i en el marc del programa organitzat amb motiu de la celebració a Barcelona, durant el mes de setembre, de la Reunió Anual de l’Associació Europea d’Arqueòlegs que organitza l’Europeen Association of Archaeologists i la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Poca broma.
Es tractava de sessions obertes i adreçades al públic en general que s'han fet els dies 6 i 7 de setembre a les biblioteques públiques de cadascun dels barris de la ciutat on han tingut lloc les excavacions arqueològiques, i que han estat impartides pels arqueòlegs i investigadors que han participat d’aquests treballs de recerca arqueològica. Aquí podeu veure el contingut del cicle complert.
El fet de ser simultànies tenia el problema de què no es podia anar a totes. Però, considerant l'assistència, potser millor així. No sé com devia anar a d'altres barris de la ciutat, potser hi va haver de tot. Ja sabem, pel resultat de les xerrades de CERHISEC, que això de l'assistència és molt atzarós. El doctor Molist ens va assegurar que a la Universitat també els passa, en ocasions porten algú de molta categoria i hi van quatre gats.
La xerrada va ser absolutament interessant i imprescindible per als no iniciats en el tema, el conferenciant, peça clau d'aquestes activitats, es va mostrar com una persona brillant, propera, ocurrent i absolutament enamorada de la seva feina. Vam fer un recorregut apassionant pels misteris ocults al fons de tants edificis, carrers i places, propers a casa nostra, en concret al Raval.
En aquests darrers anys les troballes han estat impressionants gràcies, precisament, en molts casos, a les noves obres, construccions i remodelacions. I al fet de què avui s'ha d'avisar si es fan troballes i costa molt amagar-les, com feien uns parents meus de Besalú fa anys, quan el Patrimoni va començar a ser objecte de respecte i atenció. I també a les noves metodologies i als recursos científics a l'abast dels arqueòlegs. De tot plegat hi ha un munt d'informació per la xarxa i tan sols cal una mica de motivació i curiositat per accedir-hi. Potser la prehistòria ens resulta molt llunyana, els romans i l'Edat Mitjana, tenen més ganxo. Malgrat que, al capdavall, tenim més tirada a creure allò que ens expliquen a La catedral del mar que no pas el que ens recorden els estudiosos.
Aquestes descobertes ens enfronten amb la nostra gran ignorància. Si ja del que passa cada dia en sabem poca cosa i, en tot cas, allò que ens volen o poden explicar, no cal ni pensar en com desconeixem la manera de pensar i sentir d'aquella gent del passat remot, tan diferents i tan semblants a nosaltres. Tot i que els seus esquelets són ben bé com els nostres, vaja. Algun dia potser serem remots esquelets que algú voldrà remenar per tal de conèixer una mica com ens anava, què menjàvem, com ens comunicàvem i quins rituals funeraris ens abellien. Qui sap.
La inevitable i imprescindible viquipèdia ens ofereix una introducció acurada al tema. Em venia al cap, ahir, de forma inevitable, la tornada d'aquella bonica cançó del recull Història de Catalunya amb cançons, amb lletres de Jaume Picas i música de Ros-Marbà, que encara es fa servir força en el context educatiu: Tot això passava abans/ que fóssim catalans/ i pels boscos i pels mars/ corrien quatre gats...
Per cert, hi havia una altra xerrada propera a nosaltres, sobre les troballes sota el Mercat de Sant Antoni, que s'havia de fer a la Biblioteca Joan Oliver, però s'ha ajornat i sembla que ja ens avisaran.
Tantes bestieses com ens amollen per la tele, tanta informació futbolística i castellera, i d'aquesta mena d'activitats i trobades acadèmiques en parlen poquet i encara gràcies. Què hi farem...
Per desgràcia, la cultura, la de veritat, no ven en els nostres temps.
ResponEliminaTenen més sortida fantasies com "La Catedral del Mar", que la veritat del nostre passat enterrat a quatre metres de profunditat.
Potser perquè el nostre passat real és complicat, on no existian els "bons" i els "dolents" en estat pur, i la nostra societat actual en el seu simplisme, reclama simplicitats fàcils de digerir.
Una llàstima, estem en el millor temps potser per buscar i rebre informació verídica a l'abast de tothom, però no sembla interessar massa.
I en el nostre passat estan les claus del que ara som.
Amb RODERICUS..
ResponEliminaSalut
Rodericus i Miquel, el pitjor no és que la gent es distregui amb La Capital del Mar sinó que doni més crèdit a una novel·la que a la història seriosa. La història és complicada i sovint no respon a les nostres creences, als nostres valors actuals, destarota, vaja. De tota manera cada mes fem una xerrada a la biblo sobre història local i de vegades ve poca gent però d'altres, omplim. JO crec que si el tema hagués estat l'Edat Mitjana o els Romans hauria vingut més gent, per no parlar dels nazis, la guerra civil i la resta, temes 'estrella', això de la prehistòria ho tenim molt lluny i hi ha poques certeses. Fa anys que vaig a unes tertúlies sobre temes d'història i ve força gent, en general, i això que de vegades hem llegit llibres una mica 'de pes'.
ResponEliminaAra bé, quan vaig per la ciutat i algú foraster em pregunta on és 'La Catedral del Mar' m'agafa angoixa existencial, he, he. Pero cal pensar que a França 'ensenyen' el lloc on va està presoner el Comte de Montecristo, això de la fabulació ni es nostre ni es nou.