L'avui una mica massa oblidat Alexandre Plana ja ens va oferir, abans de la Guerra Civil, una visió no gaire amable del nostre barri, tan mitificat i bescantat, a la vegada, des dels seus inicis.
Pels volts de Santa Madrona
Sembla que una boira densa s’enfonsi en el carrer.
El sol és entelat i força ja no té
per esvair les ombres vora les cantonades
i el baf de les dormides en les cambres tancades.
En ser de dia, l’aire hi és més trist que de nit.
Sota la llum s’hi ofega com un plor dins del pit.
Darrere les finestres sembla talment que hi ha,
vella fruita macada, la vida que es desfà.
Cortines brutes, portes mig closes, i cançons
que vacil·len i finen en interjeccions.
Tavernes fondes amb les taules sota el llum.
Sonen les veus confuses amb els alens i el fum.
Botigues de drapaires amb ferros, llits i robes
i ampolles, teranyines i draps a dins dels coves.
Es barreja la calda de l’aire resclosit
amb una fortor d’oli i bacallà fregit.
Les dones amb els ulls vermells de maldormir
arrosseguen les cames amb un lleu tremolí
de les espatlles nues sota la roba prima.
Van en cerca de l’aigua de foc que les anima
i dins de les tavernes, entorn de cada taula
és de fum la rialla i un crit cada paraula,
com si una onada lenta, feixuga, les omplís
en la monotonia de cada dia llis.
I passen pel carrer homes foscos que tenen
la cara tota negra de pols, i mariners,
homes de molt lluny, homes que se’n van i no vénen
mai més, i que arriben fent soroll de diners.
Un piano estrident toca a la cantonada.
Remor de crits darrere d’una porta que es bada
i, després, un silenci boniós que remuga.
En la carn morta hi fa cada dia una arruga.
I rellisca la vida. Una taca de sang
de tant en tant nascuda de la pols i del fang.
Després torna com sempre la calma pel carrer
que lliga cada dia amb el que ve.
De tant en tant, de forma cíclica, i diria que darrerament la cosa torna a augmentar, m'ensopego amb persones que em comenten com n'està de malament, el barri, i tan bonic com era 'abans'. Un gerundi que m'angunieja es això de què el Poble-sec s'està 'degradant', una expressió recurrent que cada cinc o deu anys reviva. Ja he escrit sobre el tema en moltes ocasions, crec que amb els anys que he complert puc tenir una percepció més dilatada sobre els canvis experimentats, tot i que la memòria sempre és subjectiva i relativa.
El tema del barri es fa extensiu al Paral·lel i a la seva mitificació retrospectiva, fomentada per una mena de nostàlgia subjectiva i per un imaginari forjat en veritats parcials i documentació fragmentària. Fa poc una persona coneguda, de la meva edat, em feia aquest tipus de comentaris i li vaig dir que en els anys vuitanta les coses eren molt pitjors. I no tan sols al barri, ep, també en aquesta Barcelona que passa, així mateix, de la mitificació al rebuig. I potser a tot Espanya, Catalunya inclosa, i a la resta del mon mundial. Em va dir que 'no ho recordava'.
Sempre ha existit gent que, si n'ha tingut la possibilitat, ha marxat del barri o de la ciutat. Com que hi ha una tendència a generalitzar escolto coses com ara 'tothom se'n vol anar de Barcelona'. També he conegut gent que, fa anys, mitificava el fet de viure 'fora de Barcelona' però aixo de 'fora de Barcelona' és molt extens i alguns dels fugitius van tornar i tot, perquè els somnis eteris no sempre es fan realitat. La Catalunya nostrada ha tingut sempre racons de misèria profunda, que, de tant en tant, algú ha fet surar, amb bones intencions. I això ja des dels entusiasmes dels setanta, per cert.
Quan jo era petita, en els anys cinquanta, la gent que vivia al barri no l'havia triat, es triaven poques coses, per part de les classes modestes. Tenies la feina que trobaves i encara gràcies, en general. Durant els seixanta, amb la relativa millora econòmica, qui tenia quatre rals se n'anava. Per a la gent del Poble-sec la primera aspiració era passar el Paral·lel, a Sant Antoni s'hi feien pisos nous, amb ascensor, i molts veïns van fer el salt qualitatiu. Un lloc paradigàtic i desitjat era l'Avinguda Mistral, aleshores. Els qui encara havien millorat més anaven amunt, passaven fins i tot la Granvia, el carrer Aragó, la Diagonal. Un dels llocs cobejats era Infanta Carlota, ara Tarradellas. Això també afectava persones del Raval, dels carrerons estrets que toquen a la Ronda de Sant Antoni.
Una mestra que vaig conèixer, ja morta, a qui em vaig arribar a apreciar perquè era bona persona, tot i que classista i amb prejudicis, em va dir en una ocasió que a Barcelona, tot allò que estava per sota de la Diagonal, no valia res. Jo li vaig dir, amb ironia, que vivia a baix 'de tot', al Paral·lel i em va respondre, de forma espontània 'allí todo es gentuza'. Un cop ho va haver dit es va adonar de què jo em podia empipar molt, per al·lusions, i va afegir, per arranjar el tema, de forma amable: 'pero tú eres un diamante en bruto'.
A una obra de Benet i Jornet que, sense ser una meravella, descriu molt bé la situació dels canvis econòmics dels seixanta, Quan la ràdio parlava de Franco, una parella, polícia i ex-prostituta aburgesats, guillen del pis humil i se'n van, precisament, a Infanta Carlota. Quan marxen, no sense un bri de nostàlgia, passen a acomiadar-se dels veïns, conscient de què a cada bugada es perd un llençol.
Molta gent que guillava, tot s'ha de dir, no és que tingues un gran capital però sí que tenia alguna coneixença o relació que li afavoria aconseguir un pis de 'La Caixa', que eren bons pisos amb lloguers assequibles. Les coneixences i relacions son molt importants, a la vida. Alguns dels pisos dels nous blocs del Paral·lel també eren de La Caixa o d'institucions semblants i, en els primers temps, hi va anar a viure gent de certa volada, parents de polítics, artistes i coses així. En concret recordo que hi vivia la mare de Macià Alavedra, i cantants com Francisco Heredero. Després es van vendre i com que es venien a un preu modest, en relació amb el lloguer que es pagava, molta gent se'l va comprar i després se'l va tornar a vendre, fent negoci, és clar. Ruth Rendell, en un dels seus llibres, comenta que una moneda a la mà d'un ric val cent vegades més que a la d'un pobre (cito de memòria).
Tot i que la vida social, avui força mitificada, de forma inevitable, quan molta gent va començar a tenir cotxe va canviar força o va desaparèixer, en part, en els setanta hi va haver una revifalla veïnal, durant la Transició. Malauradament aquella primavera va durar poc, en els vuitanta es va escampar per tot arreu el problema de la droga, amb la delinqüència que se'n derivava i que més endavant es va agreujar amb el VIH, del qual aquests dies s'ha parlat, en fer quarant anys dels inicis d'aquella epidèmia. De com la droga es va escampar per tot arreu, pel nostre barri i per tots, més o menys visible, se n'ha parlat a mitges, he vist dades una mica contradictòries sobre morts i, en ocasions, se separen els morts per sobredosi dels qui van morir a causa de la SIDA o de fers delictius quan, al capdavall, tot convergia, sovint.
Moltes families de categoria van tenir morts i malalts a la família, però amb diners tot és més suportable, pots cercar ajudes, pagar rehabilitacions... tot i amb això el drama familiar no es pot evitar. El nostre barri es va començar a buidar, hi havia poques criatures, encara no havien arribat les migracions actuals, en tot cas ho feien amb compta-gotes. La gent conflictiva, ens agradi o no, era del barri o dels volts del barri. Al portal de casa meva hi havia un lloc de venda de droga, ara encara n'hi ha per molts indrets, però la situació crec que no és la mateixa. He conegut moltes famílies afectades pel fet de tenir un fill o filla enganxat a la droga dura. Qui en aquells anys va passar per Can Tunis ja sap com estava el panorama. No parlo del Poble-sec en concret, recordo que la Rambla de Catalunya s'omplia molts vespres de xaperos gairebé adolescents, molts dels quals amb addiccions d'aquesta mena, el tema va afectar pobles i poblets i famílies lumpen i de classe mitjana i alta i parlo tan sols de gent que vaig conèixer més o menys de forma directa. El tema va fer crèixer els robatoris, els atracaments, hi havia por a l'hora de sortir de nit i d'això fins i tot en van fer una pel·lícula, una de les tantes d'Eloy de la Iglesia, tan dures i incòmodes encara avui.
Tot plegat, quina casualitat, va coincidir amb un benestar econòmic evident. Al barri es van refer façanes, amb allò del Barcelona, posa't guapa que un jove escriptor d'avui deia fa uns dies deia que hauria d'haver estat Barcelona, posa't justa. Fins i tot les aspes del Molino van tornar a girar de forma efímera. Hi va haver un augment de feina i de possibilitats per a aquells 'joves però suficientment preparats' que sortien en alguns anuncis, és mitificava el delinqüent agosarat però també l'executiu ambiciós.
Una amiga que treballava en una farmàcia a l'Eixample m'explicava com noietes de casa bona o mitjana anaven a buscar xeringues per drogar-se, entre d'altres anècdotes. El VIH ja va ser la cirereta d'aquell pastís terrible, d'una cosa va venir l'altra i els metges anaven, al principi, ben despistats, amb allò dels grups de risc i la resta. Molta gent no explicava amb claredat els drames que vivia amb alguns fills tocats per la tragèdia i encara ara es parla poc de tot plegat. Montjuïc, molts espais de la muntanya, es van deixar malmetre de mala manera i feia basarda anar-hi a segons quines hores o a indrets massa solitaris.
Com que totes les guerres s'acaben, un dia o un altre, encara que la pau mai no és perfecta ni total, va venir la gran il·lusió col·lectiva, tant del gust dels poders públics a l'hora de generar treball i tapar vergonyes, les Olimpíades, tan mitificades com tot. Amb les Olimpíades van venir els turistes i, a més a més, també va anar arribant gent de tot el mon, les escoles dels barris pobres es van tornar a omplir, en els vuitanta se n'havien tancat unes quantes, per cert. I, és clar, de gent rica i pobre n'hi ha de tota mena, els nou vinguts van generar rebuig, un clàssic. Encara escolto avui sovint comentaris absurds, racistes subliminals o no tant, sobre el tema, evocant paradisos perduts que mai no han existit ni existiran.
Em podia allargar molt amb aquest tema. La història que ens convé genera curiositat i interès però incidir en excés en el tema dels morts o 'tocats' per aquelles tragèdies, incomoda. Avui també hi ha droga, venedors ambulants, gent afectada, però el cert és que, malgrat la gravetat, no es viu en aquell estat d'angoixa generalitzada ni ens ensopeguem amb morts a causa de la droga pels carrers i racons de la ciutat. Ens han dit aquests dies que Catalunya és el lloc més important d'Europa pel que fa al mercat de marihuana, que hi plantacions macro al Montseny, antic paradís proper dels excursionistes del meu temps, això és molt greu però prou feina tenim amb els problemes del Barça.
Cada dia hi ha més gent dormint pel carrer, al barri i a tot arreu, passem pel seu costat amb una certa indiferència resignada. Al capdavall al mon cada dia hi ha més desafavorits, victimes de tragèdies col·lectives, que no saben on anar ni els volen enlloc. Bé, ja farem alguna manifestació solidària de tant en tant. La realitat és que, a nivell individual, poca cosa podem fer. Els problemes no son mai senzills, son complexos i, de tot plegat, n'acabem sabent de la missa la meitat i, això, al cap d'anys i panys.
Hi ha, avui, un gran nombre de documentals sobre temes recurrents, que tenen interès però que pertanyen al passat, a un passat mai resolt del tot, això sí: el nazisme, la guerra civil... El passat remot està més consensuat que no pas el present i molts dels seus protagonistes ja han mort i no poden opinar. A la pràctica molta gent continua reticent al fet que les seves criatures es barregin amb segons qui, a l'escola. He conegut, a la feina, famílies que procedien de les migracions hispàniques, modestes, d'idees socialistes o comunistes, beligerants amb el capitalisme que, quan milloraven econòmicament, duien les criatures a privades d'elit, ni tan sols a les privades del barri o de les rodalies on també, ai, acaba afectant la barrija-barreja actual sinó a escoles minoritàries angleses, alemanyes, per exemple. I és que aquella divisió oportunista entre pública i concertada, és molt relativa, el que marca és el barri i també les escoles concertades 'de barri' ja fa anys que admeten gent molt diversa, ja sigui per necessitat o per vocació de servei, que també.
No crec que el barri estigui ara pitjor que no sé quan. Entenc que hi hagi persones que creguin que marxant-ne, si poden, milloren això tan eteri que és 'la qualitat de vida'. I de jove tens inquietuds, ganes de canvi, tot pesa. Llàstima que la qualitat de vida sovint es porta a dins, què hi farem. Jo mateixa, si en algun moment del passat hagués tingut més diners, hauria marxat nord enllà, no tan sols del barri sinó de Barcelona, d'Espanya, allà on la gent, se suposa, era com diu el famós poema d'Espriu, tot i que sabem que 'en todas partes cuecen habas'. I ara, com fan els que tornen de visita, diria que com ha canviat tot, al capdavall ens cal pensar que la fugida va ser positiva.
No crec en amors patris, s'estima les persones però no s'haurien de personalitzar els territoris, fruit de polítiques atzaroses, ni estimo Espanya, ni estimo Catalunya, ni estimo el Poble-sec, tot plegat son abstraccions geogràfiques que apleguen moltes realitats diferents. Tinc els meus lligams, el meu imaginari, els meus costums i les meves dèries però d'aquests sentiments no en voldria dir ni amor ni patriotisme, això del patriotisme, a més a més, cada dia em fa més angúnia per molts motius. Si tinc afecte a un lloc és per la gent amb la qual el comparteixo, lligada a la meva història personal, la veritat. I, sí, és visceral, m'empipo quan es fan afirmacions generalistes poc acurades, pel que fa al barri, sobre passats romàntics, pàtries coratjoses, barris solidaris i d'altres entelèquies. En el fons, com en el futbol, sembla que esperem líders omnipotents que millorin la situació i ens condueixin a la victòria col·lectiva, encara que no vinguin ben bé, ni de bon tros, del nord net, lliure, desvetllat i feliç que mencionava Espriu.
