EL POBLE-SEC, INDEPENDÈNCIA POLÍTICA I GEOGRÀFICA

De manera encara una mica feble, s'ha reivindicat al POBLE-SEC, des de fa anys, la independència municipal de la ciutat de Barcelona. Com és sabut, diferents municipis que havien estat independents van estar abduïts per la ciutat fa molts anys, malgrat diferents protestes dels seus habitants. El procés poble-sequí seria a l'inrevés, d'una naixença com a barri suburbial d'acollida d'immigrants hauria anat evolucionant vers afanys independentistes de divers signe polític.

Els moviments que lluiten per aquesta independència són, fins ara, pacífics. Un dels més rellevants ha estat el PRO-SEC LLIURE, un grup transversal que aplega gent de diferents generacions i que ha endegat actes de protesta importants com ara una marxa amb la relíquia de Santa Madrona, des de l'església d'aquest nom fins a la Catedral de Barcelona, amb disfresses de pelegrins i pelegrines i pancartes demanant la autonomia del barri i la seva llibertat del jou centralista municipal.

El Poble-sec aporta a les arques municipals molt més del que rep, és així. Amb la instal·lació de bars i restaurants d'aquests darrers anys la contribució al conjunt barceloní, a través d'impostos del sector, resulta absolutament desproporcionada. El procés demanaria també un referèndum i creiem absurd que el mateix partit que des de la Generalitat demana aquesta pràctica per tal d'aconseguir la independència de Catalunya negui a un barri modest el dret a decidir.

Un problema en el tema d'aquesta reivindicació independentista ha estat l'establiment d'uns límits consensuats pels habitants del barri. On acaba el Poble-sec? On comença? Montjuïc, pertany al barri? Aquestes qüestions que han fomentat una certa divisió entre els diferents corrents de PRO-SEC LLIURE es poden resoldre ben aviat de forma física. Filtracions de fons científiques diverses ens han confirmat una teoria ancestral: els corrents subterranis d'aigua i diferents moviments sísmics gairebé imperceptibles faran que en el termini d'uns quinze anys el Poble-sec i Montjuïc esdevinguin una illa. Els poders públics no han donat a conèixer el resultat de les investigacions i de les prospeccions geològiques per tal de no crear alarmisme entre la població. L'aspecte de la nova illa seria aquest:

El temor és que, com va passar amb els habitants de les barraques del barri i de la muntanya, els qui remenen les cireres enviïn tots els poble-sequins a barris perifèrics i allunyats i aprofitin l'aïllament geològic per construir a l'illa pertinent una zona d'esbarjo i lleure, d'atracament de vaixells de luxe i de tota mena de locals lúdics d'alt estanding. Com és sabut, ja hi ha una gran preocupació cívica per la transformació del port vell amb construccions d'un gran nombre d'amarradors que poden fer perillar fins i tot l'activitat pesquera de la Barceloneta. 

ELS BARCELONINS VOLEM DECIDIR EL FUTUR DE LA CIUTAT. I AL POBLE-SEC VOLEM PODER DECIDIR SER O NO SER BARCELONINS!!!!

Cal recordar que la fi del Comte de Santa Coloma es va esdevenir a la zona de les Hortes de Sant Bertran, tot un símbol evocat per Verdaguer! Una vella llegenda assegura que el fantasma de Dalmau de Queralt travessa la zona poble-sequina de les Hortes de Sant Bertran moltes nits i una versió moderna de la llegenda, després que fa uns dies es trobés un crani sota el recentment creat Centre Cultural Albareda, que podria correspondre a aquest personatge, que el seu fantasma no descansarà fins que el Poble-sec no esdevingui lliure i independent.

Fotografia: crani trobat en la construcció del nou centre cultural, en estudi, probablement el de Dalmau de Queralt.

El vell Portal de Santa Madrona pot tornar a esdevenir, doncs, una porta d'entrada a la ciutat amb duana i burots, si cal i si el centralisme municipal provoca una ruptura amb els poble-sequins. Es preveu que una passarel·la adient comunicaria Barcelona, a partir d'aquest indret, amb el nou espai illenc. 

CANVIS DE NOM ALS CARRERS DEL BARRI (1936)

Ja vaig comentar en una altra ocasió el canvi de nom que va experimentar el carrer Poeta Cabanyes durant la Guerra Civil. Aquest testimoni gràfic del diari La Vanguardia mostra un altre canvi de nom al barri, el del carrer de la Puríssima que va rebre de forma breu el nom d'un mort en els fets d'octubre de 1934, Josep Durán, del qual no he pogut trobar cap mena d'informació, com tampoc d'Agulló, el nom del qual es donaria l'any 37 al carrer esmentat abans. Imagino que potser eran persones amb alguna relació amb el Poble-sec, però no ho sé.

JA FA CINQUANTA ANYS DE LA GRAN NEVADA!!! CERHISEC, DESEMBRE!!!

Els anys passen que volen i enguany ja en farà cinquanta de la gran nevada de Nadal, la de 1962! La xerrada de CERHISEC per motius obvis i nadalencs s'avança i la farem el dimarts, 18 de desembre. S'ha canviat el tema previst per tal de poder recordar aquells temps, aquella neu i aquella societat de 1962.

Si teniu fotografies, filmacions, el que sigui, d'aquells dies, esperem les vostres aportacions.

En aquesta ocasió la xerrada la farà Xavier Rodríguez. Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, al carrer de Blai, a dos quarts de vuit del vespre!!! No hi falteu, és la darrera CERHISEC-XERRADA de 2012.  Esperem que no nevi ni plogui, com a la panxa del bou del Patufet i que cap partit de futbol ni activitat imprevista no distregui els poble-sequins d'acompanyar-nos en les nostres evocacions retrospectives d'un temps, d'un país, d'una neu, d'un fred i d'uns penellons, afortunadament avui molt menys freqüents!

DEMÀ, XERRADA DE CERHISEC, 'EL PAYO CHAC'

Per problemes personals del conferenciant que havia de fer la xerrada d'aquest mes dedicarem la sessió de CERHISEC de demà, dimarts, a veure el documental JACQUES LEONARD, EL PAYO CHAC. Més informació sobre Jacques Leonard aquí.

Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, de 19:3o a 21:00.

EL POBLE-SEC, TERRA D'ESPORTISTES

Em sap greu no ser ni aficionada ni entesa en esport. Malgrat tot, la darrera xerrada de CERHISEC dedicada al club de futbol nostre, que va conèixer una època d'esplendor durant les dècades dels 50 i 60, època que ha deixat  una gran empremta en molta gent, em va fer reflexionar sobre l'oblit en el qual hem tingut i tenim els esportistes importants que van tenir relació amb el barri o hi van néixer.

Quan hem penjat plaques commemoratives hem pensat en personatges diversos però constato que encara no en tenim cap record  visible que homenatgi esportistes importants, algun dels quals encara vius, afortunadament. Potser el més emblemàtic, de la meva època, ha estat Ferran Olivella, el gendre del rellotger. Però pel Poble-sec en van passar d'altres, com Parra, de l'Espanyol, i molts anys abans Llorens. En les xerrades sobre els bombardeigs de la Guerra Civil molta gent recordava Llorens, ferit, ajudant la gent del barri, salvant criatures. Malgrat això encara està per elaborar una xerrada sobre aquest personatge entranyable.

També hem tingut figures destacades en d'altres esports, com l'atletisme, en el qual la figura poble-sequina més important ha estat Gregorio Rojo. En una ocasió vam parlar sobre la boxa i potser caldria anar recuperant les biografies d'aquests esportistes de primera categoria abans el temps no n'esborri el record. Personalment no em veig capacitada per fer-ho, no entenc un borrall de futbol ni de res relacionat amb la temàtica esportiva i em temo que una mala professora de gimnàstica em va frustrar quan anava a escola provocant el meu rebuig actual al tema.

La darrera xerrada, que, per cert, va comptar amb poc públic, em va mostrar tot un món emblemàtic, familiar, recordat per un gran nombre de persones per a les quals aquella activitat va ser la més important durant la seva infantesa i joventut. Una persona que va assistir a la xerrada, aportant gran nombre de material gràfic, va ser Paco Virgós, que m'ha fet arribar aquesta fotografia i el comentari del qual sobre les persones que hi surten copio literalment:

Te paso esta foto, del Infantil del P.Seco, creo que es la mas antigua que tengo de la era moderna.

Y, ahora que se habla tanto de cantera en ella hay tres jugadores que fuimos titulares indiscutibles, del primer equipo,(García, Virgós y Corominas), y algunos más que también debutaron, aunque no tuvieron tanta continuidad,(Nebot,Roldós,Mauri,Siles,Notario,Ibañez), creo recordar.

Equipo Infantil  (Plantilla) Tempo. 1960/1962.

De pie:

Andrés, Nebot, García, Pascual,(DEP),Roldós,Corominas, Alfredo.

Agachados:

Mauri,Virgós,Siles,Company,Notario, Ibañez, Colomer

El senyor Virgós i d'altres assistents a la xerrada van recordar uns temps on EL FUTBOL, per a ells, no era el Barça, ni el Madrid, ni l'Espanyol sinó EL POBLE-SEC. Tant de bo la revifalla que darrerament ha fet el club compti amb un futur proper tan excitant com aquell passat. 

A les fotografies també podeu veure un parell d'imatges de la xerrada, amb Josep Guzmán parlant del tema. Vam descobrir, a més, que existia un himne en català dedicat al club i moltes més coses interessants que demanen una nova xerrada futbolística de forma urgent.

Pel que fa a les plaques diverses que evoquen personatges i  fets, crec que som molt gasius a l'hora de penjar-ne, hauríem de prendre exemple d'un barri tan saleroso i popular com el de Triana, a Sevilla, on boniques rajoles recorden toreros, cantants, escriptors, artistes, modistes, sabaters i tota mena de professionals lligats a l'indret. 

CERHISEC, AVUI: LES GRANS FITES FUTBOLÍSTIQUES DEL BARRI, EN ELS ANYS 50 i 60

1957-58: UD Pueblo Seco, Serrat, Baltasar, Visens, Forcadell (entrenador), Ferré, Boada, Bonell, Delgado, Misa, Torres, Fontanals, Sales II y Fuentes. (Font, aquí)

JORNADA DE HOMENAJE DE LA U.D. PUEBLO SECO A SUS JUGADORES

El popular club de fútbol del sector barcelonés de Pueblo Seco dedicará hoy, domingo, una jornada futbolística de homenaje a sus jugadores por el reciente ascenso a Tercera División....

(La Vanguardia, diumenge 10 de juny de 1962)

El futbol va ser, durant molts anys, importantíssim al nostre barri. Evocarem l'època de l'ascens a Tercera Divisió i d'altres èxits remarcables dels nostres jugadors en aquells anys tot recordant també futbolistes emblemàtics, avui potser excessivament oblidats.

Com sempre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca del carrer de Blai!!!

EL NOSTRE PARAL·LEL

El CCCB inaugura ben aviat una exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil. Aquell Paral·lel és un mite poc conegut però molt més conegut, malgrat tot, que el Passeig de Gràcia de l'època, també ple de teatres, això sí, de més categoria. Em sembla molt bé que es reivindiqui l'Arnau i que es demani que s'intervingui d'alguna manera en el tema de l'antic Talia però per ser una mica justos també caldria demanar que el Principal de la Rambla revifi d'una vegada.

Hi ha una gran part d'història oculta i de personatges desconeguts, d'aquells anys, que es recuperen amb comptagotes i de forma parcial. Els grans protagonistes ja no poden puntualitzar res, tots són morts. El Paral·lel d'abans de la guerra no va ser tampoc una cosa monolítica i inalterable, jo crec que devia començar sent un espai atrotinat ple de barraques de fira, semblants a aquestes que es mostren a la genial Blancanieves de Berger, per arribar a la seva plenitud cap als anys 20 i anar després reconvertint-se en tota una altra cosa durant la República i la guerra. 

La gent de la meva edat i una mica més gran vam viure el Paral·lel de després. El senyor Badenes, que va tenir l'empenta i la gosadia d'escriure sobre l'avinguda quan poca gent ho feia, al menys d'una forma tan exhaustiva, admetia que, en perspectiva, calia considerar que els anys 50 també havien estat una època bona per al Paral·lel. De forma inevitable  quan jo era petita tothom recordava allò d'abans, agreujat el record per la tragèdia de la guerra i el trencament dolorós que va representar. Hi ha qui creu que el Paral·lel de després estava castellanitzat -o espanyolitzat- però el Paral·lel d'abans mai no va ser absolutament català, tot i que s'hi va fer teatre popular en català i també alguna cosa de teatre culte en aquesta llengua. El teatre català per excel·lència es va fer al Romea on fins i tot després de la guerra s'hi va tornar a recuperar alguna cosa i on, pel meu gust, el català hauria de monopolitzar la programació.

El Paral·lel de postguerra va veure l'arribada dels Vienesos, inoblidables, que més endavant serien també un pal de paller de la televisió barcelonina. Al Paral·lel hi havia de tot i més, barraquetes de tir, cavallets de fira, cinema popular, cinema atrotinat, cinema d'estiu, flamenc, revista agosarada i revista fina... S'hi podien portar les criatures, la tieta del poble o l'amic de comarques desitjós de veure cuixa i fer una francesilla. També s'hi va fer alguna coseta en català, com El Baldiri de la costa. I al Talia algunes temporades molt remarcables de teatre en castellà. Al Paral·lel el va abaltir l'arribada de la millora econòmica i el sis-cents, els canvis en els gustos i els costums. Sovint tots tenim art i part en les decadències, en el final de passats gloriosos que després enyorem. El senyor Badenes també comentava que si tots els qui ploraven la fi -ara, per sort, superada- del Molino hi haguessin anat un parell de vegades el teatre no hauria hagut de tancar.

Al barri hi vivien molts artistes, molta gent relacionada amb la faràndula. Artistes populars, això sí. Alguns integrants dels vienesos es van fer una casa de pisos modesta, a Blasco de Garay, que havia estat en la imaginació popular un carrer de queridas. Pel carrer vèiem pujar, quan sortíem d'escola, Gustavo Re, Frank Joham. Joham va presentar a la televisió uns inoblidables programes musicals on hi vaig veure gent com Becaud, Josephine Baker i d'altres artistes internacionals. En general es considerava que els musicals fets a Barcelona eren molt més fins que no pas els que feien a Madrid, aquest tipus de coses sempre tenen pebre. La tele on veia tot això i també els titelles d'Herta Frankel, els diumenges, no era de la meva família, era del privilegiat i generós veí que havia aconseguit l'estri abans que ningú i que ens obria les portes de casa sense manies per tal de gaudir de l'invent.

Tinc la percepció que potser l'exposició del CCCB produeixi la sensació, als qui són més joves, que el Paral·lel de després de la guerra, que no veuran era quelcom decadent i franquista. Res d'això. Va ser el nostre i va tenir també la seva gràcia i mereix la seva pròpia mitologia. Parlo per no callar, encara no s'ha inaugurat l'exposició. O sigui, que en continuarem parlant, del tema. I és que el Paral·lel, el Paralelo, és un tema inesgotable. Com tants altres, és clar. Els anys passen i tenim una tendència vital a enyorar passats en els quals érem infants o joves, ens consola pensar que potser tot empitjora i encara vam tenir sort, un miratge, aquest, com qualsevol altre.

NIT SOLIDÀRIA, NIT DE GOSPEL!!!

El dia 11 d'octubre, a SANTA MADRONA, NIT DE GOSPEL. Més informació a la web de la COORDINADORA. US HI ESPEREM!!!

FUNICULARS I TELEFÈRICS, XERRADA DE CERHISEC

El proper dia 25, dimarts, comptarem a CERHISEC amb la presència de l'autor d'aquest llibre sobre els funiculars i telefèrics de Montjuïc. Fernández i Valentí és molt conegut a la xarxa pel seu interessant blog El tramvia 48.

La trobada serà, com sempre, oberta a tothom i es realitzarà a la Biblioteca Francesc Boix, de dos quarts de vuit del vespre fins a les nou. Us hi esperem!!!

JAUME PASSARELL, EL PARAL·LEL I EL POBLE-SEC

Vaig anar a la Setmana del Llibre en Català, que, per cert, no m'agrada gens com està organitzada aquests darrers anys, amb la intenció de no comprar res. Però ves per on em vaig ensopegar amb aquest llibre, que recull articles a Mirador i d'altres publicacions del periodista Jaume Passarell.

Passarell ha estat un gran oblidat. Exiliat, va retornar a Catalunya per viure en allò que en deien l'exili interior, però el fet és que fins i tot ja amb la democràcia aquests personatges republicans menys partidistes, més moderats, contraris a la violència de la FAI, no estaven ben vistos i tampoc se'n va parlar gaire.

Per sort, els vincles de Passarell amb Badalona han fet que aquesta ciutat propiciés la recuperació d'aquest autor. Jo el cito sovint en les rutes literàries que faig pel Poble-sec pel fet que va escriure força sobre el Paral·lel i sobre el nostre barri en el qual, probablement, hi va viure en algun moment o hi va venir sovint.

No acabo d'entendre, però, el criteri que s'ha seguit en alguns aspectes de la correcció del llibre. Poble-sec ho escriuen sempre sense guionet i el nom de Rusiñol l'he vist escrit com Rossinyol quan fa anys es va decidir que es respectaria el cognom tal i com l'escrivia el personatge. Sobre el guionet ja n'he parlat i escrit darrerament, així que res més a afegir.

Més enllà d'aquestes petiteses d'estil el llibre és una delícia, ens acosta a aquells anys eufòrics d'abans de la guerra civil. Passarell és un home amb humor i ironia a l'hora d'escriure, com ho van ser Feliu Elies o els mateixos Tísner i Calders. Com ells, va ser també ninotaire, dibuixant, pintor. No a tothom, avui que hi torna a haver una certa mitificació d'aquell anarquisme arrauxat, li agradaran segons quines constatacions de la realitat revolucionària. En tot cas, convé acostar-nos a opinions com les de Passarell, que va viure de primera mà l'increment de la bogeria i en va patir les conseqüències.

Hi ha, al llibre, uns quants articles sobre el Paral·lel i un dedicat sencer al nostre barri que evoca tal i com eren els nostres carrers i la nostra gent abans de la tràgica guerra: Quiet, arraulit de fred a l'hivern; amic de divertir-se a l'estiu; menestral i assenyat. Heus ací el Poble-sec...

Escriuré i parlaré més sobre els articles de Passarell, aquí podeu veure un vídeo d'una presentació del llibre feta a Badalona per Valentí Soler, poeta i escriptor, que n'ha tingut cura. L'editorial és A contravent, una editorial que ens està donant moltes sorpreses agradables darrerament. 

Encara a voltes amb el ditxós guionet (POBLE-SEC, POBLE SEC?)

Ja fa més de deu anys, quan CERHISEC començava a caminar pel món vam fer una consulta a l'IEC sobre la forma correcta d'escriure el nom del barri. En unes quantes cartes molt amables ens van explicar que, de moment, la normativa exigia escriure Poble-sec amb el guionet, el mateix que Vila-seca o Vila-rodona.

Uns anys després vam rebre diferents informacions de l'Ajuntament amb Poble-sec escrit sense guionet, o sigui Poble Sec. Vam consultar l'Ajuntament i els vam explicar allò que ens havien dit a l'ICE però de la Casa Gran ens van respondre que els seus experts els havien indicat que calia escriure Poble Sec. De tota manera, més endavant, en diferents comunicacions municipals la cosa anava i venia, vull dir que tan aviat hi trobàvem guionet com no n'hi trobàvem.

Hi ha persones a qui el guionet els fa un cert repelús i no el volen posar. La veritat és que l'ortografia no és quelcom opinable, malgrat ser arbitrari. És com si jo digués, per exemple, que m'agradaria més que el semàfor es posés de color de rosa en lloc de color verd. És una convenció que cal respectar, sobretot en escrits que tenen difusió pública. 

La cosa continua tan variable i erràtica com sempre. En general els cartells i els logos respecten el guionet però, com es pot comprovar en el de la Festa Major, l'antic logo de la Coordinadora no porta guionet. Explico tot això que pot semblar la cançó de l'enfadós pel fet que de vegades em pregunten encara sobre el tema.

El diari la Vanguardia em va publicar ahir, dia 28, una carta en la qual jo feia referència a un article en el qual es mencionaven itineraris barcelonins lligats a escriptors diversos. Els vaig explicar que nosaltres, CERHISEC, en teníem un dedicat a González Ledesma que no se sol mencionar enlloc. Com que, a més, l'escriptor va treballar durant anys en aquest diari em va semblar adient enviar aquest tipus d'informació. Doncs la carta la vaig escriure amb tots els Poble-secs amb guionet però me l'han publicat sense guionets, cosa que pot fer pensar a qui em conegui que, o bé vaig tenir un lapsus o ja no combrego amb la normativa vigent. O que el diari té experts a qui el guionet del Poble-sec també els fa una mica de mal a la vista.

Aquí ho podeu comprovar:

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20120728/54329703033/literatura-al-poble-sec.html

Si jo no escrivís tan sovint sobre el barri passaria de tot aquest afer ortogràfic, però com que em veig obligada a fer-hi referència sovint vull fer constar que, de moment, aniré posant el guionet fins que algú de categoria gramatical reconeguda no m'indiqui que ja han canviat la normativa. I és que la normativa sobre els guionets s'ha anat simplificant força en aquests darrers anys.

Aquest problema ortogràfic no em deixa dormir. I és que darrerament he vist, fins i tot, escrit el nom del barri així: Poblesec. I si dormo somnio guionets. Que Santa Madrona hi faci alguna cosa!

PUTXINEL·LIS I BOIXETS, A LA FESTA MAJOR

Aquest matí he passat pel carrer Blasco de Garay i estaven fent putxinel·lis. Sempre m'han agradat les titelles de tota mena. Quan era petita no recordo que pel barri en fessin gaire sovint. De tant en tant a casa meva em deien que un dia aniríem al Turó Park, on hi havia una companyia fixa que tenia molta fama, però no hi vam anar mai i vaig trigar molt de temps en saber on era el Turó Park. González Ledesma, en el seu llibre de records, explica que un dels seus somnis era tenir un àtic al Turó Park. Amb els anys i els èxits professionals va anar a viure a la part alta, a la Via Augusta, però no al Turó Park, sobre el qual teixia fantasies de futur.

Feia goig comprovar quantes criatures hi havia mirant els putxinel·lis. La gent jove no ho recordarà però els anys vuitanta van ser uns anys feixucs pel barri, les botigues tancaven i gairebé no es veia mainada. Avui tot ha revifat i malgrat les queixes dels pessimistes veure tants nens i nenes de tot arreu rient del que diuen i fan unes titelles catalanes fa molt de goig.

Després he passat per la Plaça de Santa Madrona, on hi havia una trobada de puntaires. Les puntaires també han revifat, com els castellers. Fa molts anys una amiga que estudiava a la Massana, molt creativa, ens va explicar que feia uns cursos per a professora de puntes de coixí i ens vam fotre d'ella. La veritat és que avui deu tenir feina a dolls. Les puntes al coixí continuen sent una activitat majoritàriament femenina tot i que algun senyor es veu de tant en tant per allà. Cal dir que amb la calor que feia resultava admirable comprovar l'afició de les puntaires, moltes d'elles ja d'edat madura, tot i que també hi havia alguna joveneta. 

Després he anat a fer un volt per Montjuïc, les fotografies del recorregut les podeu veure i gaudir al meu altre blog, La Panxa del Bou.

NOU ITINERARI DE CERHISEC: LA GUERRA CIVIL AL BARRI

CERHISEC ha elaborat un nou itinerari que hem estrenat per la FESTA MAJOR, aquest matí, sobre la Guerra Civil al barri, fent referència, sobre tot, als testimonis recollits en la nostra publicació sobre el tema.

L'han fet la Glòria Sánchez i la Maria Rosa Blanes i l'èxit de participació ha superat totes les expectatives. També ens ha fet adonar que ens cal un equip de so que permeti fer aquestes activitats amb més comoditat per a tothom. 

No tot ha de ser follar!!!

Conrad Son va ser, al Poble-sec, el pregoner d'enguany. Conrad Son em sembla una persona molt més seriosa del que la gent creu i fa anys que viu al barri. El pregó va ser divertit, animat, humorístic, agosarat, com cal. Evidentment, el director de cinema eròtic va fer una crida a practicar sexe, encara més en les actuals circumstàncies, i les revistes i diaris que han recollit el seu pregó han destacat aquest aspecte. Recordo que Tierno Galván, en un antic pregó madrileny també va fer una crida a retozar.

Però Conrad Son va dir moltes més coses durant el pregó, que no s'han recollit tant. Va fer una crida al respecte als horaris, a entendre que la llibertat dels uns acaba on comença la dels altres, a la necessitat de limitar el soroll quan no toca. A mi m'agrada molt la Festa Major del barri, ha millorat en molts aspectes, però l'excés de soroll és una constant i no es té en compte que el Poble-sec no és un poble convencional en el qual tothom fa festa durant la setmana de gresca. Conrad Son va ser molt seriós en fer referència a tot això, la veritat. Crec que pagaria la pena parlar del pregó en la seva totalitat. 

No tot ha de ser follar, que també. En tot cas no serà la pràctica de sexe íntim allò que provoqui més malestar entre determinats sectors de veïns que, per exemple, tenen el tablao i els decibelis a sota de casa. Més aviat em temo que aquests soferts veïns treballadors gaudiran, aquests dies, d'un destrempament inevitable i de maldecaps reals i no d'aquells que surten als acudits, pel que fa a la predisposició de les dames en el tema. O sigui, que més aviat follaran menys.

Penjo una coneguda i divertida cançó de Krahe, dedicada a Conrad Son i a tots els soferts veïns i veïnes del barri que aguantaran el que sigui per no crear mal rotllo o optaran, com hem fet nosaltres, per emigrar uns dies a les muntanyes pirinenques. No sigueu malpensats, ep.

(Les dues primeres fotografies són meves, la tercera és de Ràdio Sants-Montjuïc)

FESTA MAJOR DEL POBLE-SEC!!!!

Torna la FESTA MAJOR!!! No vull fomentar la competitivitat entre barris en aquests tems difícils però he de dir que ahir em van comentar que fem més coses que a...SANTS!!!

En tot cas, aquí teniu el programa sencer, aniré informant dels actes als quals assisteixi, que no seran tots, evidentment. Segur que trobeu alguna cosa al vostre gust, aprofiteu l'avinentesa per passejar per un barri en constant transformació però que conserva les essències del passat.

Alumnes de les monges del Sortidor (1932)

He escanejat i intentar arreglar una mica aquesta fotografia en la qual està la meva mare, Marta Coderch, la qual, precisament, és la de la rascadeta a la meitat del rostre. És de l'any 1932, ella tenia nou anys. Està feta a la Plaça del Sortidor, són alumnes de la mateixa edat o una més grans, de les monges del Sortidor, avui Escola Anna Ravell. Crec que he identificat alguna coneguda de la mare, com ara la Carme Bonet, que havia tingut una parada al mercat de Sant Antoni. Si trobeu més gent coneguda o teniu una versió de més qualitat de la fotografia i em voleu fer arribar la informació us ho agrairé. 

En tot cas una fotografia emblemàtica. Aquest uniforme va ser el mateix després de la guerra, fins l'any 1954, més o menys, en el qual es va canviar per l'actual, tot i que a l'escola del Poble-sec crec que ja no en porten. Sí que el porten les alumnes de l'escola de la Plaça Universitat, tot i que amb el temps es va tornar a reconvertir en això que en diuen un pichi.

En tot cas, un document històric, d'abans de la guerra civil, que he volgut compartir al blog.

Delinqüents històrics poble-sequins

Ahir, al final de la xerrada de CERHISEC sobre Josep Maria Jujol, es va generar una conversa informal que va portar a suggerir temes per a properes xerrades. El senyor Agustí Mercader, que és un pou de ciència, té una gran memòria, i es pot considerar el nostre erudit local de més prestigi, ens va dir que en podíem fer una dedicada als carteristes i lladres que havien residit al Poble-sec en èpoques passades. Concretament ens va explicar malifetes d'un a qui deien el Boira i també d'un altre, molt alt i ben plantat, a qui anomenaven El Montaña. Aquests delinqüents treballaven de forma molt professional, aquest muntanya havia fet del robatori un ofici en el qual dominava totes les especialitats i feia una vida gairebé de funcionari, tenia fills, família convencional i tant ell com l'anterior, al barri, eren uns veïns excel·lents i practicaven la seva tasca al marge de la llei en d'altres indrets de Barcelona. Els noms de les seves activitats (espadistas, descuideros, randas, copistas...) venien ja de temps ancestrals.

Cercant a l'Hemeroteca de La Vanguardia he trobat poca cosa sobre el tema, però sí que m'he ensopegat amb una dada interessant, la mort d'aquest Boira, a causa de l'atac d'un del seu ofici. El 24 de desembre de 1950 el van trobar malferit, al portal de casa seva, al número 59 del carrer de Blai. La polícia va comprovar que era Alfons Boira, a qui també deien El Barquillero.  L'autor de la mort va ser un tal Juan José Fernández Vela, a qui van detenir en un bar de L'Hospitalet, tos dos havien discutit a causa de coses de l'ofici. Això ens ho explica el diari el dia 27 de desembre. 

Aquest lladre es veu que cada dia sortia de casa disfressat d'alguna cosa, capellà, dona, cambrer, per tal de fer amb més seguretat la seva tasca. Aquestes disfresses provocaven una gran curiositat divertida en els infants. 

Una persona del públic va comentar també que això que els delinqüents siguin bona gent allà on viuen és un clàssic, ja que ella va fer canviar un pany a un senyor molt amable que després va saber que era un dels caps de la banda dels peruans la qual, com és sabut, va residir durant molt de temps al nostre barri.

Als qui pensen que els nostres carrers abans eren una mena de paradís angelical, doncs ja és veu que no era ben bé així. 

Si algú té més informacions sobre el tema i ens les vol fer arribar, ja ho sap. De fet hi ha prevista una xerrada amb una mena de crònica negra relacionada amb el barri, per a més endavant. Tot és història.

Jujol, del carrer Tapioles al carrer de Blai

Josep Maria Jujol (1879-1949) va ser arquitecte, dibuixant, dissenyador, pintor, forjador. Un home d'aquells del Modernisme que després va quedar en penombra fins que la promoció gaudiniana, amb les seves seqüel·les turístiques no va projectar la seva llum sobre d'altres figures importants, considerades injustament secundàries.

Al carrer de Tapioles, 49-51, tenim la primera obra de Jujol, tot i que sembla que no va ser ell sol qui va tenir cura d'aquests edificis. Durant algun temps no es va tenir la seguretat de l'autoria, ja que en alguns documents només s'explicitava quelcom com ara edifici de veïns al Poble-sec. Jujol devia tenir cura, sobretot, de la decoració, ceràmica, esgrafiats. 

El proper dimarts, dia 26 de juny, CERHISEC dedicarà la xerrada a l'obra d'aquest arquitecte. Conèixer i valorar el nostre patrimoni arquitectònic, el del barri, és també fer Poble-sec. Els nostres edificis són modestos, senzills, per a treballadors. No tenen res a veure amb l'esplendor burgesa de l'Eixample però això, precisament, és allò que els fa singulars i remarcables. Farem també una passejada virtual pel conjunt de l'obra d'aquest arquitecte singular.

Ja ho sabeu, com sempre, a dos quarts de vuit del vespre, el darrer dimarts de juny, a la Biblioteca Francesc Boix. Us hi esperem!!! Serà la darrera xerrada de la temporada, després ja vindrà la Festa Major i el llarg i càlid agost.