POBLE-SEC INDEPENDENT, UN SOMNI POSSIBLE

Fa alguns mesos vaig tenir accés a un dossier de documentació confidencial relativa a les gestions que en diferents èpoques, fins fa, com qui diu, quatre dies, s'han endegat per part de personatges, institucions i associacions del barri per tal d'intentar que el Poble-sec esdevingui algun dia un municipi independent de Barcelona.

La situació geogràfica del barri, limitat pel Paral·lel, Montjuïc, la Plaça d'Espanya i el Port, facilita força la concreció de l'espai que podria incloure aquest Poble-sec independent. Ja durant els anys vint i trenta, amb l'auge del Paral·lel com a centre d'oci, es van fer alguns intents que no van reeixir per motius polítics. La guerra i la postguerra van fer oblidar aquelles pretensions d'independència municipal però a partir de la Transició es va tornar a posar fil a l'agulla.

El nostre barri no ha estat mai una població independent, no compta amb un centre històric remarcable, tot i que les dimensions, per exemple, de l'església de Santa Madrona, fan pensar en què potser es preveia que podia esdevenir una població pròspera i emancipada. Hi ha molts aspectes que palesen la injustícia de la seva dependència, l'habitant d'un poblet pot triar l'alcalde entre persones que coneix i pot valorar, però al Poble-sec hem de triar a l'engròs. És clar que això passa a tots els barris de la ciutat però aquests altres barris, àdhuc aquells que en el passat van tenir vida pròpia, avui no compten amb uns límits tan evidents.

Sembla que els darrers anys del govern socialista a l'Ajuntament  de Barcelona van ser aquells en els quals la nostra independència va semblar més viable. En una enquesta que no es va fer pública es preguntava als habitants del barri si se sentien més barcelonins o més poble-sequins. La sorpresa va ser comprovar com, malgrat els canvis constants en la nostra població, ja que després del Raval al Poble-sec és on hi ha gent de més indrets del món convivint de forma pacífica i cívica, una remarcable majoria, un 67 per cent d'habitants, se sentia molt més poble-sequí, tot i que admetia anar, en ocasions, per exemple, a comprar al Mercat de Sant Antoni i a passejar per la Rambla.

El gran problema és estructural i rau en l'efecte dòmino que la nostra independència provocaria. Els antics municipis, Sants, Sant Andreu, Horta, Sarrià, probablement reivindicarien ben aviat la seva independència, amb raons, en aquests casos, històriques, ja que les raons històriques es poden fer servir per a tota mena de coses. La nostra història és relativament breu, pel que fa a la consolidació del barri, som a punt de celebrar cent cinquanta anys. Però poblacions fins i tot més noves han aconseguit emancipar-se. Salou depenia de Vila-seca, en podríem trobar molts exemples.

Els problemes del Poble-sec es resoldrien millor des del Poble-sec, hi ha gent preparada que durant anys ha militat en diferents partits i ha treballat al barri i per al barri. Avui, per raons òbvies, corren mals temps per a demanar independències. Ni tan sols el jovent es pot independitzar de la família, ja que per a tot fan falta calerons. Però tot és possible, per estrany que sembli. Avui potser he esberlat la confidencialitat amb la qual s'ha treballat per aquesta causa, la qual hauria de tenir com a objectiu una consulta seriosa als poble-sequins i poble-sequines. 

I si no pot arribar la independència, al menys es pot cobejar una autonomia que comporti triar, per exemple, els nostre representants, de forma directa i personal i donar-los el mateix nivell que a qualsevol altre alcalde d'una població amb el mateix nombre d'habitants que el nostre barri, uns quaranta mil, segons dades recents, com ara Igualada, Vilafranca del Penedés o Lloret. 

O, al menys, que modifiquin el nom i característiques del districte al qual ens han adscrit, això de Sants-Montjuïc té poc a veure amb nosaltres. Bé, Montjuïc potser una mica més. Però, de fet, les barriades amb les quals el nostre barri ha tingut més relació històrica han estat Sant Antoni, pel tema del mercat, sobretot, ja que al Poble-sec no hi ha hagut mai un bon mercat propi, i una part del Raval, que també ha estat, des de sempre, el camí natural per anar a Barcelona.

Siguem realistes, demanem l'impossible!!!

CINEMA, IMAGINACIÓ, CELEBRACIONS I HISTÒRIA ALTERNATIVA

El dia 19 de desembre, a la Filmoteca es van celebrar els trenta-cinc anys dels primers films de la companyia teatral Els Comediants. Malauradament, com que sempre hi ha tantes activitats per tot arreu, la celebració va coincidir amb la presentació, a Santa Madrona, del llibre de l'Abans, dedicada en aquesta ocasió a les persones del barri que han aportat fotografies a la publicació i no hi vaig poder anar.

La web de la Filmo incidia en què eren unes pel·lícules plenes de fantasia i color  realitzades en un país il·lusionat per la perspectiva d’un futur millor i en el qual van reivindicar la festa i l’alegria de viure a partir d’elements populars com els titelles o els capgrossos.

La presentació i col·loqui va ser a càrrec dels Comediants, Marduix, Joan Martí i Ferran Baile. Per motius de salut no hi va poder assistir Anton Font. Les pel·lícules eren Somni d'un carrer, Romanços de lluna plena i La casa del mim.

M'explica Ferran Baile, en un email, que la sessió va ser memorable, que més de tres-centes persones van omplir la sala gran de la Filmoteca. Gent històrica del teatre, dels titelles, del cinema, de la premsa infantil i juvenil, persones de tot el món i de totes les generacions, experts en la tasca dels Comediants però també n'hi havia que els descobrien per primera vegada i que fins i tot descobrien la Filmoteca.

La llarga llista, que no és exhaustiva, i que m'arriba amb el mateix email, compta amb noms com Joan Font, Paca Sola, Jaume Bernadet, Jun Hua, Quimet Pla, Jordi Bulbena, Montse Català, Carlitus...històrics Comediants, Jordi Pujol i Juana Cluselles (Marduix), Margarida Barnús (la companya d'Anton Font, el Ton no estava molt fi i no va poder venir), els pallassos Claret i Marcel Gros, els titellaires Jordi Bertran, David Laín, l'històric alcalde de Tàrrega, Eugeni Nadal que va idear i tirar endavant la Fira de Teatre al Carrer, l'històric director teatral Josep Anton Codina, l'escriptor Joaquim Carbó, l'històric co-fundador i ex-director de Cavall Fort, Albert Janer, la Victoria Vila (Drac Màgic-Cavall Fort), la Rosa María Budó (Cavall Fort), la Montserrat Cervera (Fundació Miró), l'Elisenda Figueras (Taleia Gestio Cultural), l'Agnès companya del Toni Albadalejo (3x3-Anexa), Joan Faneca i Joan Segalés (Vol ras), el coreògraf Agustí Ros, en Jaume Baucis de la Cubana, la psicòloga Montserrat Ferraro, Anahí Gallardo d'El Periódico, els cineastes Jordi Artigas, Martí Rom, Paco Marín...

L'Esteve Riambay, director de la Filmoteca, va presentar la sessió. Potser, a causa de l'èxit i de la molta gent que no hi va poder anar per motius diversos, es faci una altra sessió durant la propera primavera.

Llegir aquesta llista em porta tot un munt d'evocacions diverses, molta gent de la que es menciona, d'aquella que coneixes però no et coneixen a tu i que, d'alguna manera, han passat per la teva vida i pel teu imaginari sentimental d'una manera o d'una altra. Sessions de teatre amb l'escola (Marduix), cursets de català inoblidables (Jané), llibres de la biblioteca escolar (Carbó), sessions escolars de cinema, anades al teatre amb els meus fills quan eren petits, explicacions entusiastes sobre els primers temps de la Fira de Tàrrega que m'amollava la meva neboda, escoles d'estiu dels setanta, ballant amb l'Anton Font i un munt de mestres joves i coratjosos. Els Comediants també havien vingut en alguna ocasió a les Escoles d'Estiu de Rosa Sensat...

A la Margarida Bernús, poeta, actriu i encisadora persona la vaig conèixer personalment fa un parell d'anys, en una trobada poètica primaveral, ens havia captivat quan anava amb els Garigots i al local on ara hi ha la Biblioteca vam veure, amb la meva filla, aquells inoblidables Llibres i Trastos vells. En Jordi Artigas va venir fa poc al mateix indret, a fer-nos una xerrada sobre el cinema Nic, ja ho havia fet anys enrere, amb motiu del cent vint-i-cinquè aniversari del barri, ara som a tocar dels cent cinquanta...

Avui potser les il·lusions no són les mateixes d'abans, o sí, qui sap.

Entre les moltes coses positives dels darrers anys en vull remarcar dues, que la nova Filmoteca la tinguem a tocar del barri i que el Ferran Baile hagi endegat una iniciativa com la Bibliomusicineteca al Poble-sec. Sovint no valorem les coses més extraordinàries quan les vivim en directe, la perspectiva del temps mitifica de forma sovint atzarosa allò que hem viscut.

JOAN BRULL I VINYOLES (1863-1912)

Aquest passat mes de novembre vam dedicar la xerrada de CERHISEC al pintor Joan Brull i Viyoles. En més d'una ocasió he escrit sobre ell, tant en aquest blog com a La Panxa del Bou. Va ser alumne de Simo Gómez Polo, pel taller del qual va passar el bo i millor de l'ambient artístic de l'època. Gómez Polo va morir amb poc més de trenta anys. Brull va morir abans de complir els cinquanta.

Brull té una obra diversa, encara que se'l relacioni amb el simbolisme i amb els seus encisadors caps de nena. Va rebre premis i reconeixements diversos. Va ocupar l'antic taller del pintor Gómez Polo, al carrer Tapioles, després va viure al carrer de Blai i es va fer construir una torre que encara existeix, a la part alta del Poble-sec.

Vam tenir la sort de poder comptar amb Isabel Fabregat, doctora en Història de l'Art. Fabregat ha estat la comissària de l'actual exposició sobre Pichot que es pot veure al MNAC i amb una altra historiadora de l'art, Reyes Faus, van endegar una iniciativa a traves de Verkami per tal de catalogar virtualment l'obra del pintor. Van elaborar una web molt interessant sobre el pintor i la seva obra.

El MNAC està recuperant pintors que havien quedat una mica ocults, a causa del pes excessiu de les avantguardes i al cert menyspreu amb que els pintors avantguardistes van tractar el passat. Això ja havia passat amb l'arquitectura, els Noucentistes tenien veritable mania al Modernisme, i ara, ja veieu el turisme que aplega.

Tenim una tendència a restar en lloc de sumar, això passa en molts camps de la cultura. Fins i tot, durant anys, hi havia poc jovent interessat en tirar endavant tesis doctorals sobre els pintors del XIX i principis del XX. Avui la cosa ha canviat una mica però em temo que tampoc no es troben els suports que caldrien i corren mals temps per a això dels calerons i la cultura.

Ens va explicar Isabel Fabregat que al mercat hi ha pocs quadres de Brull, actualment, ja que la família no se n'ha volgut desprendre, jo tampoc ho faria si en tingués algun. Faria falta una exposició monogràfica ben muntada, de fet Fabregat i Faus ja van tenir cura d'una sobre el pintor que es va fer a Girona, el 2009. Però a Barcelona, de moment, res de res.

Per si en voleu saber més, aquí teniu la web que he mencionat:

http://www.joanbrull.com/ca/joan-brull-i-vinyoles-i-la-seva-epoca.php#seccio

I aquí un youtube amb quadres del pintor (autora: Inés Lavandeira)

https://www.youtube.com/watch?v=hw29Gx0KvRw

ADÉU A JOSEP MARIA DOMÈNECH

Acabo de llegir que ha mort l'actor Josep Maria Domènech. Feia pocs dies que havia complert vuitanta-sis anys. En alguna ocasió havia parlat d'ell al blog. Ara ja no vivia al barri però era d'una popular família matalassera i de més jove el vèiem sovint pels nostres carrers. La gent del món del teatre i del cinema encara desvetlla tafaneria avui. Al nostre barri sempre hi ha viscut molta gent de l'ofici.

Josep Maria Domènech ha estat un gran actor que ha treballat fins fa poc temps, moltes vegades fent aquests secundaris de luxe que es mengen totes les escenes on surten. Va fer algun paper protagonista però, com sol passar amb tants grans actors i tantes grans actrius nostres, potser no va rebre el reconeixement que mereixia.

Durant els primers anys de CERHISEC vam dedicar algunes xerrades i articles als oficis tradicionals que ja es trobaven en extinció o en canvi irreversible. Josep Maria Domènech, el mateix que Josep Santiró ens van explicar diferents detalls d'aquell ofici. Precisament aquella xerrada en la qual va participar l'actor va ser pel novembre, el dia 28, que també devia caure en dimarts, de l'any 2000.

Copio algunes de les dades sobre la seva trajectòria professional que surten avui al diari La  Vaguardia:

Domènech va cursar estudis a l'Institut del Teatre de Barcelona entre el 1948 i el 1950 i va formar part del teatre anomenat independent durant els anys seixanta i setanta. Al llarg de la seva carrera teatral ha treballat amb directors com Calixto Bieito, Mario Gas, Georges Lavaudant, Ramon Simó o Oriol Broggi, entre d'altres. També va intervenir a diversos espectacles dirigits per Joan Ollé. També va treballar a ràdio, televisió i cinema, on va intervenir a films com 'Els sense nom' dirigida per Jaume Balagueró, 'El embrujo de Shanghai', de Fernando Trueba, o 'Vicky Cristina Barcelona', de Woody Allen.

La nota es breu però mirar l'espai IMDB sorprèn, pel que fa al currículum de l'actor, i això tan sols pel que fa a la feina en cinema i televisió. Al teatre, sobretot en català però també en castellà, el vam poder veure molt sovint i el vam poder escoltar per la ràdio. Pertanyia a una generació d'actors tot terreny, que van treballar molt i bé en èpoques en les quals, malgrat les circumstàncies, el teatre era molt viu i popular. Repassar el que es feia als escenaris, fins i tot a la televisió, en els anys seixanta i setanta sobta i sorprèn. Descansi en pau.

JOAN BRULL I EL POBLE-SEC

La propera xerrada de CERHISEC serà el dimarts, 28 de novembre. Evocarem la figura i l'obra de Joan Brull, pintor que va tenir el seu estudi al Poble-sec i que va ser alumne de Simó Gómez. La xerrada la farà Isabel Fabregat, Doctora en Història de l'Art, especialitzada en l'època. Fabregat ha estat la comissària de l'exposició sobre Pichot que encara es pot veure al MNAC.

US ESPEREM, A LA BIBLIOTECA!!!!

XERRADA DE 'CERHISEC': EL MOVIMENT VEïNAL (1972-1986)

PROPERA XERRADA DE 'CERHISEC', PRIMERA DE LA TEMPORADA!!!

LA CONSTRUCCIÓ DEL BARRI DEMOCRÀTIC: EL MOVIMENT VEÏNAL DEL POBLE-SEC DURANT LA TRANSICIÓ I ELS PRIMERS AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS (1972-1986).

A càrrec d'ARNAU LÓPEZ.

Dimarts, 31 d'octubre, a les set del vespre, a la BIblioteca Francesc Boix.

CAN LUMIÈRE DE LA RONDA, RETRATS I RETRATATS

L'estrena d'un documental que no em penso perdre sobre els germans Lumière m'ha evocat l'emblemàtic establiment dedicat al retrat que vam tenir durant anys, no sé quants, a la Ronda de Sant Pau, 61. M'estranya que no s'hagi escrit més sobre aquell lloc, jo ho he fet, de passada, en alguna ocasió. Potser la inauguració propera -o no tant- del renovat Mercat de Sant Antoni podria ser una bona ocasió per endegar algun tipus d'exposició dedicada a aquells retratistes.

la mare, de petitona

Quan jo era petita el lloc, que ignoro quan es devia obrir, era ja un mite. A Can Lumière, que era com en deia tothom, sempre quedaves bé. Això sí, el preu era més car que el d'altres retratistes. Potser per això les meves fotografies de la Comunió no me les van fer allà sinó en un altre establiment del carrer Nou, en aquella època hi havia un munt de negocis semblants.

Explicaven a casa que els meus avis materns, a la foto de casats, van quedar tan bé que els van posar a l'aparador, això va propiciar que gent coneguda i saludada s'assabentés del casament. En aquella època els drets d'imatge eren força lliures i no crec que a ningú li sabés greu contemplar-se a l'aparador del retratista.

el iaio, de jove

En aquestes botigues virtuals on venen de tot hi ha fotografies antigues fetes a Can Lumière, de persones que per motius diversos han passat a l'oblit, famílies, noies, nois, criatures. Quan ja la fotografia havia fet un tomb, s'havia democratitzat i gairebé tothom tenia màquina de retratar, Can Lumière encara existia i tenia el mateix aspecte de sempre. En una ocasió hi vaig anar, amb la meva filla adolescent, devia ser a finals dels vuitanta, i es va sorprendre amb aquell estudi del subsòl, pel qual no semblava haver passat el temps, com si els anys haguessin quedat fixats en algun moment de l'antigor.

La part de dalt, on pagaves, tenia ja un aspectes més actual. Però baixar a l'estudi era un viatge breu en el  temps. Fins i tot el retratista semblava intemporal, immortal, misteriós i enigmàtic. És ben cert que allà sempre quedaves bé, tenien ofici. D'un dia per l'altre, sense avís previ ni protestes de ningú, la botigueta es va transformar en un lloc de venda de maquinària, d'una cadena. Veig, a les propagandes de l'època dels retratistes, que el propietari es deia Ángel López, per cert.

Al carrer Fontanella cantonada Via Laietana també hi havia hagut un establiment de fotografia que semblava resistir el pas del temps, però el temps és un corruptor implacable i ara hi venen bosses de mà o qui sap què, ja que tot canvia amb una velocitat de vertigen. Allà devien ser especialistes en aquestes orles que es fan o es feien els professionals quan acabaven les carreres. A l'aparador en tenien de l'any de la picor. Una amiga sempre m'explicava que un dels llicenciats en alguna cosa era parent seu, es reconeixia amb facilitat, ja que era albí.

Quan vaig acabar el Batxillerat Elemental me'n vaig fer unes de carnet lamentables, barates, no sé si a un fotomaton, i la meva mare em va donar diners i em va insistir en què anés al Lumière. Així ho vaig fer i encara són aquelles petites fotos de les millors que m'han fet mai. Les parelles es feien fotografies d'estudi per dur a la cartera, quan els xicots anaven a fer el servei militar, si festejaven, s'intercanviaven fotos amb la nòvia. Algunes d'aquelles fotos es retocaven de forma acurada, estil artistes de cinema. 

Cada vegada que passo pel carrer Parlament, cap a la Ronda, encara més si és estiu i m'he empassat una orxata a la resistent orxateria Sirvent, recordo Can Lumière i el seu estudi. S'havia d'haver conservat tal com era però tot és molt car de conservar. Suposo que devien tenir algun tipus de fons, ignoro com van anar el seu principi i el seu final. Avui passes per qualsevol lloc i ja no hi ha el que hi havia fa, com qui diu, quatre dies. O així m'ho sembla. Tot i que potser ha passat sempre, ni que fos a una velocitat més moderada, la gent gran del meu temps jove evocava tota mena d'establiments i paisatges perduts, a Barcelona. La revista Destino sovint es queixava dels canvis apressats, absurds, de la manca de cura vers el passat que tenia la modernitat galopant dels seixanta. 

Si fóssim immortals la majoria dels canvis no ens preocuparien, passa quan ets jove, gairebé t'agraden, els canvis en l'entorn. L'imaginari sentimental és encara molt tendre. Després et tornes nostàlgica i melangiosa però tot se supera, al capdavall les pèrdues més lamentables són les humanes i aquestes, ai, són irreversibles del tot. 

El nom de Lumière es va fer servir per a establiments i per a cinemes, com ara un que hi va haver a Bellvitge, l'edifici del qual, gràcies a la casualitat, es conserva. De moment. No hi fa res que un edifici tingui, segons els experts o els historiadors, un valor determinat. Jo valoro avui els llocs segons els seus lligams amb la meva biografia particular, la veritat. Quan escolto algú dir que un edifici o un objecte o el que sigui que per a mi té un valor sentimental és lleig o no val res o no pertany a cap estil definit se'm posen els pèls de punta.

UN BRAU AMB HISTÒRIA

EL TORO DEL BAR BORRELL (Zona Sec, octubre 2017)

Dos dels bars més emblemàtics del  Paral·lel han estat el Borrell i el Carbó. El Borrell encara existeix, els nous propietaris n’han respectat l’estil i una gran part de la decoració. Tot i no pertànyer ben bé al Poble-sec sempre hi hem estat molt vinculats. Josep Borrell, antic dependent de Casa Juan, va aconseguir estalviar uns diners, a principi del segle XX, per tal de lliurar-se de les maleïdes quintes, però va tenir la sort de sortir exempt per sorteig i va esmerçar aquells estalvis en el traspàs del bar, una antiga bodega. Abans de la guerra havien tingut servei de restaurant.

El Borrell va acollir moltes penyes i tertúlies. Una de les més famoses va ser la penya dedicada a Enrique Vera (1933-1993).  El gran Joaquín Bernadó va tenir molta relació amb les tertúlies taurines del bar. Un antic banderillero va penjar a les parets fotografies sobre temes taurins i va aconseguir el cap de brau. Aquest afeccionat practicava a la bonica Plaça del Sol de Montjuïc, desapareguda amb la construcció de la Fundació Miró. Enrique Vera va ser també actor i sortia a El último cuplé, on es pot veure així mateix l’antic Molino. Se li havien atribuït amors juvenils amb Katia Loritz, una  actriu molt maca, d’origen suís, que va morir el 2015. Loritz, de gran, es va dedicar a la pintura i tenia un blog personal.

Al Borrell s’hi reunia durant el darrer franquisme gent d’esquerra de diferents partits i tendències, cosa que provocava discussions ideològiques abrandades. En més d’una ocasió, algun grup dissident se n’anava al Carbó durant un temps. El propietari del Bar Borrell, nét del primer propietari, va morir encara jove. El cap de toro resistent i emblemàtic pertany a un brau amb història, es deia Cartujo i i l’havia mort Marcial Lalanda, torero al qual van dedicar el famós pasdoble, Marcial, eres el más grande, amb música de José María Martín Domingo i lletra de la seva esposa, Josefina Porras. 

UNA MICA D'ESPERIT 'TRIANERO' NO ENS FARIA CAP MAL

Aquest any, durant la Festa Major, no s'ha posat al barri cap placa commemorativa. Quan vaig visitar el barri de Triana de Sevilla vaig sentir enveja admirativa vers una cultura popular sense complexos, que recorda amb boniques rajoletes personatges que hi van néixer, viure, morir. N'hi ha de famosos, toreros, cantaors, ballarins... Però també es recorden modistes, per exemple.

Al Poble-sec, i m'imagino que a Barcelona, en general, posar una placa en algun lloc precisa d'una certa i excessiva burocràcia. A més a més hi ha prejudicis, de vegades som tan entusiastes en fer homenatges com en esborrar memòries, depèn del vent que bufa. Per exemple, crec que la placa dedicada a Merletti potser avui no es posaria, a causa d'una certa simpatia del fotògraf pel règim franquista. Encara no fa gaire temps algú em criticava que al Paral·lel hi hagués la font de la Raquel Méller ja que la cupletista i moltes coses més va ser... amiga d'Alfons XIII. Al barri hi va haver gent relacionada amb el món dels toros però avui segur que ningú en voldria saber res.

Les plaques que tenim han estat objecte de debats diversos. També han estat objecte de l'atzar, de la casualitat, com ara la de Rossend Llurba, que avui tothom amb una mica de cultura popular sap qui era, però que la tenim gràcies a la col·laboració de Pere Sagristà, que és qui més sap sobre el personatge, i que va contactar amb CERHISEC ja fa molts anys, quan Llurba era desconegut per a la majoria de poble-sequins inquiets i per una gran part de gent que avui el reivindica. Per acabar-ho d'adobar s'hi barregen qüestions de correcció política, la de González Ledesma va comptar amb alguna reticència perquè aleshores tocava posar-ne alguna dedicada a una dona. 

He pensat en tot això aquests dies recordant i escrivint sobre el gran Escamillo, artista emblemàtic del Molino. Pel gener d'aquest any en va fer trenta de la seva mort, va viure durant molts anys al carrer de Margarit i penso sovint en ell quan passo pel davant d'aquell edifici, relativament nou en comparació amb d'altres del barri, d'on l'havia vist sortir tantes vegades, les darreres ja malalt i acompanyat per un home més jove. No costaria res ser més generosos amb el tema i que un passeig pels nostres carrers es convertís en un record continuat a l'entorn de la gent que hi va viure i morir, fos com fos, fes el que fes i pensés com pensés. Al barri hi va viure molt gent de la faràndula popular, avui oblidada o gairebé. Però, si ni tan sols hem posat res que fes referència al pintor Simó Gómez, què es pot esperar, realment?

Quan és possible les plaques s'han de posar mentre l'homenatjat viu, és clar que per això ha de tenir un mèrit reconegut i consensuat. Sempre em ve el cap el cas trist de Manuel Ausensi, que estava molt malalt quan es va posar la placa al lloc on va viure, tant és així que va morir al cap de pocs dies. Per problemes administratius la placa dedicada al futbolista Olivella, situada al camp de la Satalia, va estar un temps sense poder-se penjar. El tipus de placa utilitzada tampoc no és cap meravella, però al menys és alguna cosa. El Poble-sec és un barri molt especial, tan estimat com criticat, tota la vida sento a dir que s'ha malmès, que no és el que era i etcètera. No ho acabo d'entendre, la veritat. Tot canvia i precisament el nostre barri ha acollit tota mena d'onades immigratòries i ja va néixer com a barri d'acollida de forasters pobres. 

FESTA MAJOR DEL BARRI

Ja ha arribat la FESTA MAJOR!

UN PALAU SENSE ESPORTS NI MÚSICA

Aquests dies un veí i amic del barri ha escrit una entrada al facebook preguntant pel Palau dels Esports, per la seva situació actual, estranyat de què no se'l reivindiqui d'alguna manera.

El Palau Municipal dels Esports vaser obra de Josep Soteras i es va inaugurar l'any 1955, quan la ciutat de Barcelona començava a revifar. Va ser obra de l'arquitecte Josep Soteras i el primer objectiu era acollir  les competicions dels Jocs del Mediterrani.

Fins el 1971, quan es va inaugurar el Palau Blaugrana, va ser l'únic pavelló d'aquestes característiques que existia a la ciutat. A la gent li semblava aleshores un paradigma de modernitat. Va acollir molts actes esportius però també socials, culturals, musicals, com ara el Festival de la Cançó Mediterrània. La majoria dels qui avui som avis, de jovenets vam assistir a concerts diversos i també hi vam escoltar cançó catalana en algun moment. 

Durant la dècada dels 90 la seva activitat va disminuir, es construïen nous espais, el palau Sant Jordi s'ho menjava tot i malgrat això va acollir alguns actes de les Olimpíades.

Aleshores es va convertir en un espai destinat als musicals, a concerts. Es va millorar l'interior però tot i amb això, segons la meva opinió, l'acústica no era l'adient a aquest tipus de espectacles. La darrera vegada que hi vaig anar va ser per veure Els Miserables, va ser un bon muntatge i el tema de l'acústica trobo que va funcionar prou bé, tot i que hi va haver critiques serioses sobre les instal·lacions. Fa anys havia vist allà el  musical El Hombre de la Manxa, amb uns remarcables José Sacristán i Paloma San Basilio però el ressò perjudicava molt  la representació.

El dia que vaig anar a veure Els Miserables, més enllà de tot plegat, em va impressionar com tot el volt del teatre, per la part del darrere, era ple de marginats i gent que hi havia muntat el seu jaç, per la ciutat se'n veuen sovint per tot arreu però la gran quantitat que s'aplegava en aquell indret feia esgarrifar, tot i que ja estem curats d'espants i una mica insensibilitzats enfront de problemes que sembla que no es poden resoldre.

Que jo sàpiga ara ja fa set o vuit anys que no s'hi ha res, tot es veu molt deixat i no se'n canta gall ni gallina. No he trobat a la premsa cap informació, cap reivindicació, cap explicació a l'entorn del possible futur del vell Palau, potser esperen que caigui sol, no ho sé. Tampoc pel barri s'ha reivindicat en cap moment, que jo sàpiga, cosa estranya, avui que tant ens movem pel Palau de la Premsa, per l'Arnau... sense resultats pràctics fins ara, tot s'ha de dir. En aquest cas, a més a més, es tracta d'un edifici de propietat municipal, per tant seria l'ajuntament el que hi hauria de dir o fer alguna cosa.

Potser hi ha informacions que no he sabut trobar i hi ha un pla a l'entorn d'un lloc que té relació amb els nostres records i dèries juvenils. No és modernista, no es troba al Paral·lel, té tots els números per romandre en l'oblit, espero que no sigui així.

DEMANAR PERDÓ A TEMPS, GORGÉ I EL COMPLOT DE GARRAF

Recordo que quan era petita, a casa, havia escoltat una història d'aquelles d'abans de la guerra, sobre un cantant de sarsuela que va haver de demanar perdó per haver-se mostrat anticatalà. L'anècdota, en ocasions, com que la memòria és enganyosa, s'atribuïa erròniament a diferentes personatges però el seu protagonista va ser Pablo o Pau Gorgé. 

Miquel Badenes va recollir aquells fets en els seus llibres sobre el Paral·lel i la cosa no va ser ben bé per motius anticatalanistes, o sí, qui sap. Segons Badenes, amb motiu del Complot de Garraf es va detenir molta gent lligada a sectors nacionalistes. Es pretenia atemptar contra la vida d'Alfons XIII, que havia de visitar Barcelona pel maig de 1925. Sembla que l'organitzador era l'avui relativament oblidad Marcel·lí Perelló i, en general, gent d'Estat Català com Jaume Compte. 

Possiblement no arribarem a saber mai el rerefons d'aquells fets perquè potser incomodarien certa història oficial de casa nostra. Molts aspectes d'Estat Català encara inquieten avui i en aquella ocasió l'atemptat es va frustrar per delacions. Perelló creia que en allò de les delacions hi havia pel mig Francesc Macià, que hauria negociat amb el govern. El cas és que es va detenir un munt de gent dels sectors catalanistes, implicada o no, i que el tema va desvetllar moltes solidaritats i protestes. Entre els defensors dels acusats hi havia Ferran de Sagarra, el pare de l'escriptor.

Tornem al Paral·lel. A l'entrada del Teatre Victòria on actuava Gorgé es van instal·lar unes taules per demanar firmes a favor de l'indult dels detinguts. Pablo Gorgé era una persona brillant i coneguda, cantant d'òpera i de sarsuela, valenciá,  de família de músics i artistes. Feia anys que residia a Barcelona tot i que de tant en tant feia gires per Espanya. Gorgé no va voler firmar i més aviat va mostrar rebuig vers els detinguts, amb mala sombra, segons testimonis.

Allò va generar un rebuig i un boicot a l'artista, quan actuava el teatre s'omplia de públic dedicat a cridar, insultar, colpejar el terra, fer soroll i tota mena d'actes diversos per tal d'evitar que la funció trés endavant. Gorgé podia haver marxat de Catalunya, però no en devia tenir ganes, i tot i que era un home orgullós i vanitós i un gran i valorat professional va fer el cor fort i va manifestar que demanaria disculpes de forma pública, assenyalant dia i hora per a fer-ho.

Va sortir a l'escenari el dia previst i es va estendre un silenci sepulcral pel teatre. Un seu germà dirigia l'orquestra.  Va admetre que no havia d'haver parlat d'aquella manera, va demanar disculpes. Però la gent no en tenia prou i es van posar a cridar que ho havia de fer de genolls, humiliar-se, vaja. Així ho va fer Gorgé, es va agenollar i va explicar que estimava molt Catalunya, que fins i tot tenia ja un nét català, que no hi havia hagut mala intenció i que allò havia estat un pronto.

El cas és que el públic es va commoure, el va ovacionar i el va perdonar. Gorgé va continuar actuant amb èxit. L'any 1945, a causa d'un problema de cor, va morir, al seu pis del carrer Vila i Vilà i davant del Victòria es va tocar una marxa fúnebre. A banda d'aquesta història Gorgé va ser una de les primeres figures líriques del seu temps, va cantar també òpera i va actuar a Hispanoamèrica. 

Aquesta història, que jo sàpiga, no la va recollir la premsa però al menys gràcies a Miquel Badenes en tenim constància. Gorgé va ser sempre molt respectat i estimat abans i després d'aquella patinada, va ser així mateix un actor remarcable. Sembla que després de tot plegat va anar molt amb compte en expressar opinions personals sobre política. Avui sembla que tota la gent de la faràndula és d'esquerres i que queda bé dir-ho, malgrat que després demanis subvencions als manaires. Ser de dretes no queda tan bé i molts actors i cantants també s'hi miren o miren de no dir res o de dir el que toca en cada moment.

Sobre el complot, hi va haver moltes condemnes serioses, Perelló va ser condemnat a cadena perpètua, Compte, a mort. Però la fi de la Dictadura de Primo de Rivera va propiciar que els indultessin a tots. Compte va morir durant els fets del Sis d'Octubre de 1934. Perelló es va poder exiliar després de la Guerra Civil i va morir a l'exili, a Mêxic. Durant la guerra va dirigir el Diari de Barcelona. 

CERHISEC: DONES I TREBALL AL POBLE-SEC

Demà és el darrer dimarts del mes i, per tant, teniu una cita amb CERHISEC a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai, a les set del vespre!!! Només sap greu que no s'acabi de normalitzar de forma ortodoxa el nom del barri o que no s'arribi a un acord per 'desnormalitzar-lo' de forma consensuada, què hi farem. Recordo a tothom que passi per aquí que, de moment, cal escriure Poble-sec, com es fa amb Vila-seca i d'altres topònims. L'ortografia és arbitrària però cal seguir les normes en temes 'oficials'.

Elisabet Velo parlarà del seu llibre, resultat del treball per la seva Tesi Doctoral en Dret.

Dones i treball al Poble Sec durant el franquisme es tracta d’un estudi del període del franquisme, fent èmfasi en un grup de dones del Poble-sec. El resultat ha estat possible gràcies a les entrevistes personals que l’autora va realitzar durant la seva recerca. L’autora també fa un estudi dels diferents oficis de l’època i de la seva incidència en la vida de les dones i, a partir dels testimonis, fa un repàs als últims anys del franquisme i dels esdeveniments que es van celebrar, com les Jornades Catalanes de la Dona de 1976 o la dissolució de la Sección Femenina.

DEMÀ, LA MOSTRA!!!!!!!

ACTIVITATS:

http://guia.barcelona.cat/detall/27a-mostra-d-entitats-del-poble-sec_99400294415.html

ROSSEND LLURBA, DEL VILOSELL AL POBLE-SEC

A la Font del Xirineu

ai minyones, ai minyones,

a la Font del Xirineu

ai minyones, no hi aneu.

En diferents ocasions he escrit en aquest blog, i en algun altre, sobre la figura de Rossend Llurba i Tost. Fa deu anys, gràcies a la descoberta del personatge que ens va fer, a la gent de CERHISEC i del barri, Pere Sagristà i Ollé, vam col·locar una placa al lloc on va viure durant molts anys, al carrer Roser, abans d'en Rosal, nom que jo crec que devia ser l'original i que feia referència a algun propietari més que no pas al vegetal catalanitzat. Tot plegat va anar acompanyat d'una inoblidable xerrada, amb actuacions incloses, i un espectacle que es va representar a la Plaça de Santa Madrona. 

Ahir vam fer amb el meu marit allò que en podríem dir una Ruta Llurbana, i des del Poble-sec vam anar a El Vilosell, on Llurba va néixer,  per participar d'un acte cultural inoblidable, la celebració del centenari del primer cuplet català, La font del Xirineu, la lletra del qual és de Llurba. Amb aquest motiu es va col·locar una placa a la casa natal de l'escriptor, ja que com a escriptors i poetes cal considerar avui, sense prejudicis elitistes, aquella gent que tant i tant bé va escriure, encara que la majoria dels seus textos es dirigissin al consum popular.

El Vilosell és un poble petit, amb una gran vida cultural, un paisatge evocador, que ahir una boira fina va acabar per convertir en poesia visual, i un vi de categoria. He de dir que no hi havia estat mai, tot i que he passat per molts racons de Catalunya sempre queden pobles i paisatges i racons per descobrir, relativament a prop en el present però que en el temps de la infantesa de Llurba i durant molts anys precisaven de llargs i atzarosos viatges, la majoria dels quals, des de Barcelona, s'iniciaven en tren, continuaven amb algun cotxe de línia i acabaven amb mules.

CERHISEC va participar en l'acte de forma relativa i modesta. Vicenç Aguado i Cudolà, advocat, escriptor i moltes coses més,  es va posar en contacte amb nosaltres, crec que gràcies al Pau Vinyes del Centre d'Estudis de Sant Andreu i nosaltres li vam facilitar les dades del Pere Sagristà, qui durant anys ha aplegat un munt impressionant de material de tota  mena sobre Llurba. Pere Sagristà és un home de teatre integral i que compta amb un currículum admirable i de categoria.

Llurba, que en els seus darrers anys va haver de treballar d'acomodador de cinema per tal de mantenir la seva gent, ha tingut la sort, de comptar amb una descendència devota, que ha conservat amb cura i respecte tota mena de documentació i que ahir va ser a l'acte, emocionada i feliç del reconeixement que, des de fa uns anys, s'ha fet de la figura de l'avi. La filla de Llurba, ja gran, no va poder venir per motius d'edat i de salut però la vam recuperar en una filmació de fa algun temps, parlant amb senzillesa de l'home, bo, treballador i alegre, que havia estat el seu pare. 

Les jornades es van inaugurar de forma oficial, al local del Centre,  amb la intervenció de l'alcalde del poble. La primera part de les xerrades la va fer Jordi Quintana i Albalat, un dels molts veïns il·lustres del barri de Sant Antoni, on s'aplega, en el present, un gruix considerable de gent interessant de tota mena, escriptors, escriptores, estudiosos, pintors, periodistes... 

Jordi Quintana s'ha dedicat professionalment a l'ensenyament en molts àmbits, va ser mestre i avui és professor a la Universitat de Barcelona, i em resisteixo, com en els altres casos de persones mencionades, a fer esment dels seus impressionants currículums per tal que no em renyin, car una virtut dels veritables savis és, en general, la discreció.

Quintana és un savi polièdric i un expert en molts àmbits de la música popular. La seva xerrada va incidir en l'àmbit del cuplet català, dels lletristes, compositors, compositores, cupletistes i, en general, de l'ambient que acomboiava l'època i la seva gent. Quintana va ser un dels factòtums que van contribuir a batejar amb el nom de Cándida Pérez, cantant, compositora i lletrista, la placeta on es troba la Biblioteca Joan Oliver i l'Espai de Gent Gran de Sant Antoni. 

A veure si passat l'estiu aconseguim fitxar Quintana per a alguna xerrada de CERHISEC sobre el tema. La casualitat va fer que amb Jordi Quintana ens haguéssim conegut, fa prop de trenta anys, ja que els anys volen, a Rosa Sensat, on ell formava part d'un grup dedicat a les Matemàtiques i el seu ensenyament i jo d'un altre a l'entorn de les Ciències Socials i l'Educació en Valors.

Després de Quintana va intervenir Pere Sagristà, ens va passar un munt de fotografies relacionades amb Llurba, mentre n'explicava la biografia. Aquestes, relativament, petites històries de la gent són, de fet, Història amb majúscula. Per la història de Llurba, reflectida en aquelles imatges, va passar la història dels nostres propis avantpassats, del país, l'antic món rural, l'emigració a les ciutats, les morts prematures d'infants a causa d'epidèmies i malalties que avui hem aconseguit controlar, la mort de les dones a causa dels parts i de les seves seqüeles... 

Encara podríem estar avui escoltant amb atenció les evocacions llurbístiques de Sagristà si no fos que el temps, aquest enemic implacable de les nostres aficions i interessos, no passés de forma tan ràpida. 

Va intervenir també Xavier Albertí, el director actual del TNC i un dels comissaris de la exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil que es va realitzar, amb gran èxit de públic, al CCCB fa pocs anys. Albertí ens va anunciar la propera publicació d'un llibre sobre Llurba i va evocar aquell món i aquell Paral·lel. 

Després va arribar la pausa pel cafè i una introducció del Vicenç Aguado a l'actuació de la Coral de Freqüències, en la qual va comentar la lletra dels quatre cuplets que aquesta coral de Vilanova i la Geltrú, dirigida per Mònica Planas i amb Pau Peñaranda al piano, va interpretar: La muller de'n Manelic (1919), La font del Xirineu (1917), La modisteta (1918) i La Barcelonista (1925). D'aquesta coral també forma part Aguado qui, a més, ha publicat darrerament una novel·la històrica i tot. 

Després vam fer una visita a les Caves Cusiné i vam anar a dinar, molt bé per cert, al restaurant Els Arcs. El Vicenç Aguado encara ens va fer, després de dinar, una explicació sobre la història i els indrets del poble. M'he deixat moltes coses i persones al tinter, com deien abans, però que els lectors i lectores d'aquest blog em disculpin. 

Sobre temes específics, com ara això del primer cuplet català o algunes valoracions que es fan sobre el Paral·lel d'abans, tan mitificat en molts aspectes o sobre les característiques d'un Poble-sec remot que tan aviat sembla el Jardí de les Hespèrides com un cau de misèria i lerrouxisme, poca cosa escriuré avui, ja que no toca. Tampoc no estic massa d'acord en separar, en aquell món de la faràndula humil i el seu públic, català i castellà. Les llengües convivien sense prejudicis als escenaris i també ho feia la gent, en general i, sobretot, a l'hora de la gresca. Ni el català ha estat burgès, com deien abans alguns elitistes, ni el castellà popular de la ciutat ha estat sempre oficialista o imposat pels poders.

Tot és divers, interpretable, i, molt sovint, no podem saber ben bé del cert com eren les coses o la gent o les relacions humanes, en tenim indicis, documents, algunes fotografies i les nostres pròpies dèries personals es barregen amb aquest perfum romàntic d'un passat difícil que no vam poder conèixer, però en el qual la gent cantava, ballava, s'estimava, patia i es recolzava en el nucli familiar. En els temps més ombrívols, es cantarà també? Doncs resulta que sí, la vida continua i precisem de cinema, de teatre, de cançons i d'una mica de gresca per sobreviure, sigui com sigui.

El cuplet va passar de moda, va venir el  tango, la sarsuela es va mantenir fins i tot uns quants anys després de la guerra civil. La catalanitat d'aquell Paral·lel és molt i molt relativa com ho és la seva no-catalanitat de postguerra quan hem de recordar que al Paralelo, sense geminacions normalitzadores, es va estrenar de nou teatre català, abans que al Romea, gràcies als avui oblidats, però que potser qualsevol dia recuperarem, Maria Vila i Pius Daví. 

Per tenir una idea de la gran diversitat de Paral·lels que podem evocar tan sols cal mirar amb cura les cartelleres d'espectacles i això que n'hi havia alguns que no constaven enlloc. Avui tot és diferent, ni millor ni pitjor, però cal insistir en el fet de què encara enguany, al Paral·lel, hi trobem un nombre de teatres i sales d'espectacles considerable, molt menor que fa cent, vuitanta, cinquanta anys, però molt més gran que el que podem trobar a d'altres indrets de Barcelona,  on, de fet, teatres i cinemes, amb alguna excepció puntual i gairebé anecdòtica, han desaparegut del mapa urbà.

Ahir  les carreteres cap a El Vilosell eren gairebé desertes, era una festa entre festes, al menys per a la gent de Barcelona, un diumenge singular, i la ruta no passa pels camins del turisme ni pels enllaços cap a mar, més transitats. 

La lletra de La font del Xirineu, una inexistent font muntanyenca de l'Empordà, pels volts de la qual el jovent s'hi entusiasma amb excés em recordava moltes cançons populars, a tocar dels cuplets, relacionades amb les moltes fonts de Montjuïc, un lloc al qual la família Llurba devia haver anat sovint. Ai, les fonts d'abans, l'aigua de les quals sembla que pujava al cap més de pressa que no pas el vi, ajudada per la proximitat d'arbres i flors...

Busca a la Font d'en Pessetes

el que mai no has de trobar,

un home que amb les mans fredes

t'hagi sabut escalfar...