diumenge, 17 de juny del 2018

LA FOIXARDA I D'ALTRES TOPÒNIMS D'ORIGEN INCERT


Aquesta fotografia, manllevada de la web http://patinajevelocidadcat.es/1965-imagenes/ és l'única que he pogut trobar en la qual es vegi la pista de patinatge de La Foixarda en els anys de la meva joventut. L'afició a patinar va ser important durant un temps, els patins no eren cars i en podies llogar. Ens deixaven patinar, fins i tot, al pati de l'escola.

Durant la meva adolescència, amb d'altres amigues, pujàvem sovint a la Foixarda. L'indret em semblava aleshores llunyà i romàntic. A la pista podíem conèixer noiets de la nostra edat i, en ocasions, et donaven la mà per patinar plegats, cosa molt emocionant quan tens catorze anys. No tenia ni idea de què venia el nom del lloc i, en aquells anys, em preocupava de forma relativa la història del passat.

Globularia alypum.jpg

Més endavant vaig donar per fet que el nom feia referència a la planta, encara que no l'hagués vist mai per allà. Fa uns dies, a La Vanguardia, vaig llegir un escrit en el qual s'explicava que el nom venia de la família Foixart, propietària de les pedreres d'aquell indret. L'explicació em sembla molt adient i versemblant, era habitual feminitzar els cognoms en casos semblants. Els descendents del senyor Foixart han fet una sol·licitud a l'ajuntament per tal que rectifiqui el Nomenclàtor.

El Nomenclàtor de carrers és un document imprescindible, amb inevitables errades i mancances, cosa que no és estranya ja que sovint els noms dels indrets no resulten gens clars i han anat canviant amb el pas del temps. Moltes vegades ho han fet de forma intencionada, lligada als avatars polítics i històrics, però en ocasions el canvi ha estat casual, imprevist, i no en queda cap documentació. Hi ha casos en els quals tan sols es pot intuir l'origen d'un topònim.

A molts barris hi ha força noms que provenen d'antics propietaris de terrenys i masies de la zona. L'ajuntament, quan l'indret s'anava urbanitzant, reconvertia alguns d'aquests noms, quan eren de gent anònima, en noms de famosos i coneguts. El meu carrer és diu avui Elkano però en plànols i guies del passat ve mencionat com carrer d'en Cano, que devia ser algun propietari dels terrenys pels quals es va traçar el carrer. Per reblar el clau de la versemblança, al carrer paral·lel al meu li van posar Magalhaes i tot sembla lligar.

Dels noms dels carrers se'n fa bandera sovint. Els meus pares i avis ja es planyien dels canvis que la política atzarosa anava fent de segons quins noms de carrer. Alguns de ben absurds, per cert. Jo seria més aviat partidària de batejar carrers i places amb noms lligats a la natura, a la indústria, m'agraden els noms d'alguns carrers de la Zona Franca que tenen una certa unitat temàtica, carrer del Ferro, del Cobalt, de l'Estany...

La revenja ideològica fa que sovint els noms dels carrers se'n vagin d'un extrem a l'altre, com ara la substitució del Marquès de Comillas, ase dels cops singular, si ho comparem amb el respecte vigent que han merescut els Güell, parents i hereus seus, per Ferrer y Guardia. I ho escric amb y  llatina pel fet que aquest personatge, del qual planyo la mort, absolutament injusta i cruel, no era gens catalanista, més aviat tot el contrari.

Fa poc es va substituir el nom del carrer Almirante Cervera pel de l'actor Rubianes. A Rubianes se li podia haver dedicat una placeta nova a tocar del Paral·lel però això hauria provocat poc espectacle mediàtic. Els descendents de Cervera es van queixar i l'ajuntament va donar diferents motius, una mica agafats pels pèls. En un llibre recent que Joan Lluís Bozzo dedica al seu amic, l'actor traspassat, opina que els carrers no s'han dedicat a gent del teatre, cosa que no és certa. Als actors de teatre del passat, absolutament popular en una època sense cinema ni televisió, se'ls havien dedicat molts carrers, alguns d'ells fins i tot duplicats, cosa que va obligar l'ajuntament a fer canvis, com en el cas de Teodor Bonaplata o Lleó Fontova.

Hi ha qui pensa que els carrers amb noms de militars o aristòcrates són franquistes i això no sempre és cert, en moltes ocasions pertanyen a gent que va tenir vincles positius amb la ciutat, i ara penso en tres noms propers al barri, dels quals ja tan sols en resta un, el Conde del Asalto, el Marquès del Duero i el Marquès de Campo Sagrado. La catalanització també cau en ocasions en coses rares i he escoltat, en el present, en alguna ocasió, mencionar aquest darrer com Camp Sagrat. Fins i tot havia sentit explicar que això del camp sagrat venia d'un cementiri ancestral.

El carrer Rosal responia al nom d'uns propietaris. Per això aquest carrer, com tants altres, es mencionava de forma popular com carrer d'en Rosal. La normalització l'ha convertit en carrer del Roser com si respongués a una antiga advocació de la Mare de Déu del Roser. En aquest cas, l'espanyolització franquista l'hauria transformat en carrer del Rosario, per cert. 

El nom del nostre barri, Poble-sec, ha rebut diferents explicacions, totes poc fonamentades i intuïtives, la més repetida, que responia al fet de què a causa dels prats d'indianes del sector de les Hortes de Sant Bertran els pous es van salinitzar. Però hi ha Poble-secs a d'altres indrets de Catalunya i, en general, responen a barris que van créixer lluny del centre, ocupats per gent nou vinguda. Així el topònim tindria un sentit d'apartat, erm, diferent, que crec que respon més aviat al que va ser, en els seus inicis, el Poble-sec barceloní. Tenim Poble-sec a Cardedeu, a Sitges, a Sant Quirze del Vallès, Igualada i molts més llocs... Malgrat això, a cap d'aquests indrets, de moment, no m'han sabut donar una explicació convincent del topònim i, de moment, no crec que ningú no s'hagi molestat en fer un estudi seriós sobre el tema.

Avui, amb les noves onades migratòries, molts carrers antics són mencionats de forma singular, adaptada a l'idioma del nou vingut. Potser amb el temps aquestes variants, sobre tot en sectors ocupats per gent establerta a la zona, esdevindran oficials i canòniques, qui sap. Tot és relatiu i atzarós. La toponímia compta amb moltes interpretacions divertides però poc serioses o que responen més aviat a opinions diverses, de vegades, però, formulades i escrites per gent de pes. El tema dels noms dels carrers sempre torna a sortir, en els debats municipals. A Barcelona, per tal que posin el teu nom a un carrer, ha de fer cinc anys que cries malves. 

Comptem avui amb noms de carrers i places molt curiosos i estranys, lligats a personatges que no sé pas què tenen a veure amb nosaltres, com John Lennon. M'agrada quan es posa un nom nou de carrer a algun veí significat, que va treballar pel barri o pel poble. Com que els noms d'homes, per variar, són molt més nombrosos que els de dones, avui hi ha una certa recerca de dames de categoria per batejar nous espais. Sovint el nom d'un indret respon a l'esforç intensiu i mediàtic d'algú que reivindica el personatge i que n'ha descobert determinats vincles ignorats. Com en tot a la vida, les tries no sempre són justes, hi ha hagut gent important i rellevant que no té carrer i gent que no ho és tant i compta amb aquest reconeixement. En això, com en tot, per desgràcia, encara cal tenir padrins.

De fet, els noms de carrer acaben per sonar a carrer i prou. Tan sols els més encuriosits tenim un interès punyent en esbrinar de què ve aquell nom lligat a una casa de pisos i repetit a les ofertes immobiliàries, les coses com siguin.