dimecres, 25 de març del 2015

EVOCACIÓ DE LES GILDES DEL PARAL·LEL



La taula rodona d'ahir a l'entorn del futur de l'Arnau ha fet que aquests dies m'agafés la dèria d'espigolar llibres i hemeroteques virtuals a la recerca d'una història diversa i polièdrica, la del mitificat Paralelo, els seus teatres i la seva gent. Per qüestions generacionals tinc molt més interès en el Paral·lel de després de la guerra civil que no pas en l'anterior, lligat als records dels pares i els avis. Tot i que hi ha qui no ho voldria acceptar, en aquell Paral·lel de després de la guerra hi va haver durant anys una part de l'anterior, al menys fins a l'arribada del sis-cents i el consum a l'abast de tots els espanyolets.

És una llàstima que l'atenció se centri tant en el passat més remot perquè d'aquell Paral·lel de postguerra i del temps del desenvolupament encara en queden molts testimonis que en podrien explicar moltes coses. El cas és que entre les obretes que van tenir un cert èxit en trobem moltes amb títols referents a l'indret, com ara aquesta Gilda del Paralelo, les poques imatges de la qual que he trobat les he pescat en un d'aquests indrets de venda de curiositats per internet.

La Gilda devia triar el seu nom gràcies a l'èxit escandalós de la Gilda americana, en contra de la qual es van aixecar les forces carques de la moral vigent fins i tot de forma violenta, cosa que en l'època tampoc no era tan estrany. La Gilda del Paralelo devia ser més tolerable car el lloc ja aplegava pecats de tota mena a l'abast de tots els espanyolets, com el món del NODO.

La música de la revista era de Jaume Mestres i la lletra, de Salvador Bonavia, dos grans i interessants personatges tot terreny, menystinguts per molts sectors de la cultureta, ara sembla que els entesos han descobert allò de la cultura popular però jo em temo que la majoria encara no han entès ni a Josep Maria de Sagarra. Vull dir que no han entès l'acollida popular d'aquest autor, per a mi, encara, el número u del nostre teatre i de la nostra literatura, que va cometre el pecat de triomfar entre el poble de forma continuada. Per cert, a la tele ens oferiran aviat una versió una mica lliure del Cafè de la Marina. Val més enciam que gana.

Cercant informació sobre la Gilda del Paralelo, de quan l'avinguda no patia la conya de la geminació normalitzada, m'he ensopegat amb una interessant referència a l'actriu Maty Mont, aquella que sempre anava de parella amb Begoña Agüero. Per sort Maty Mont era de Sabadell i més enllà de Barcelona la gent de tant en tant reivindica a fons la seva gent, fins i tot li han dedicat un carrer mentre per aquests verals tenim en l'oblit a la majoria de vedettes de categoria semblant.

Doncs resulta que La Gilda del Paralelo es va exportar per tot arreu, va tenir molt d'èxit. Un dels seus primers papers importants va ser substituir una altra vedette, Fina Liser, la qual llegeixo que va morir cremada en una representació, precisament, d'aquesta revista, al Teatre Euterpe de Sabadell. La referència a l'altra vedette m'ha colpit, encara més quan n'he trobat molt poques referències. Tampoc no he sabut trobar més explicacions sobre l'accident que li va costar la vida. Em sap greu. 
Maty Mont va intervenir en altres obretes de Bonavia i Mestres. Va morir d'una greu malaltia, potser un càncer, l'any 1973, encara era relativament jove i havia anat treballant sempre. Tenia molta gràcia i molt bon tipo.

Moltes grans dames de l'escena popular van ser la Gilda nostrada. Fins i tot l'any 84, al teatre Victoria, es va fer un revival amb números d'antics èxits del Paral·lel, entre els quals la Gilda.  Els números sexy els feia Maria José Nieto, una actriu encara en actiu, i la cosa es va inspirar en una altra de madrilenya, Por la calle de Alcalá. Una altra gran Gilda va ser Eugenia Roca, que va morir l'any 2010 sense que se'n parlés gaire i és que tothom ho reivindica tot mentre els veritables protagonistes d'aquestes històries i de tantes altres resten en l'anonimat i l'oblit. En alguna ocasió es va arribar, amb la revista, a més de quatre-centes representacions.


dijous, 19 de març del 2015

CERHISEC, PROPER DIMARTS: L'ARNAU I EL SEU FUTUR!!!!



El proper dimarts la trobada de CERHISEC serà una taula rodona per tal de debatre el futur del teatre ARNAU i fer propostes sobre el destí i possibilitats de l'edifici. US HI ESPEREM!!!!

dimarts, 17 de març del 2015

EVOCACIÓ SENTIMENTAL DE LES MERCERIES



Espero que la Merceria Santa Anna sigui un dels pocs comerços que aguanti el pas dels anys i que ens recordi, quan passem pel Portal de l'Àngel, un temps que cada vegada sembla més remot.

He posat la fotografia de la Santa Anna perquè no en tinc cap de merceries del Poble-sec, tot i que n'hi havia hagut moltes. Es fa difícil parlar en general, ja que he comprovat que cadascú vivia en un sector concret del barri i, per tant, la seva memòria sentimental té un àmbit reduït.

Jo vivia a Blasco de Garay, tocant al Paral·lel. Al  carrer de Blai hi havia un establiment on a més de vendre alguns materials de merceria brodaven a màquina. La senyora de la botiga es deia Teresina i la seva filla, que ja és gran, sovint seu encara a la porta de l'antic establiment.

Quan em vaig casar encara es feia allò de dur a brodar llençols amb les inicials de la parella. De fet tan sols en vaig fer  brodar un joc però recordo que la filla de la senyora Teresina em volia treure del cap el fet de posar-hi les  meves inicials i les del meu nòvio ja que s'havia trobat amb casos en els quals el casament s'havia desfet a darrera hora i costava Déu i ajuda descosir tots els brodats.

Encara avui s'esdevé que algú guilli a causa del pànic escènic a tocar de bodes, però tot ha canviat i les coses no són tan greus ni es broden llençols, en general. L'establiment feia una olor especial i suau, molt agradable, m'encantaven els calaixets amb fils de tots colors.

A Blasco de Garay, abans d'arribar a Elkano, hi havia, passada la vaqueria, una altra merceria i crec recordar que la mestressa es deia Maria. També feia molt bona olor, a més a més de material per cosir tenien mocadorets, mitjons, guants. Per la Palma, durant anys, vam comprar allà els mitjons blancs. Et prenien la mida amb el puny tancat. Els mitjons completaven les sabates noves que gairebé sempre compràvem també al barri, al carrer de Blai, on després hi va haver el Gipsi i ara ja no sé què hi ha.

A tocar de la Plaça del Sortidor, pujant a mà dreta, hi havia hagut una altra merceria. Més endavant es va dedicar a allò de les llanes i la guia per a  fer jerseis a mà, una activitat que sempre revifa, avui més aviat per gust que no pas per necessitat.

A les merceries també es venien meravelles com ara gomes i passadors i cintes per al cabell, hi havia cintes de molts colors i de moltes amplades. També tenien botons tot i que si en feien falta de molt sofisticats s'anava a Sant Antoni on hi havia el famós Pepito dels botons i d'altres parades especialitzades. A les merceries s'hi venien, així mateix, puntes senzilles, betes i una mica de passamaneria, mitges, calcetes i sostenidors o faixes.

Algunes merceries venien productes de perfumeria i més endavant, roba de moda. Dues de les més resistents van ser la Mañach, a tocar d'Elkano, avui magatzem de la també emblemàtica i ancestral drogueria-perfumeria Campanera. La mestressa jove es deia Maria Dolors, alguna vegada encara l'he vista pel carrer, ja que viu a Sant Antoni, tenia molt bon gust i portava a la botiga coses molt boniques. Allà també hi vaig comprar capritxets diversos com ara un necesser que va ser un dels primers regals que vaig fer a la meva mare, jo tenia uns deu anys i li vaig demanar diners al meu pare. I els meus primers cosmètics, en concret pólvores compactes de la casa Vitamol, rimmel i sombrejadors per a les parpelles. 

Una altra merceria que també tenia roba interessant i que va durar més va ser l'Antonieta, al carrer de Margarit. Quan la Maria Dolors va tancar es va convertir en la nostra botiga de referència per a comprar regals de Reis, colònies, corbates, camises, vestits, jerseis i de tot. També tenien molt bon gust i eren molt amables, crec que la filla va posar una altra botiga en algun lloc però ja no era el mateix.

Les primeres merceries van ser molt importants en un temps en el qual la gent es feia la roba i es cosia molt a casa per necessitat i no per fer pachwork de disseny. Aquella barreja d'olors de les merceries m'encantava, crec que una de les aspiracions comercials de les nostres mares era tenir una merceria o una perfumeria. A la Plaça dels Ocellets encara hi ha una perfumeria antiga, amb un aparador dels de sempre, m'agrada quan els establiments es dediquen al que s'han dedicat tota la vida -tota la vida meva, és clar- encara que es modernitzin i ampliïn l'oferta.

En aquella perfumeria, en temps difícils, anàvem a comprar unes essències per fer colònia casolana, i una mena de papers de filtre. Crec que al costat hi havia hagut una barberia de senyors. 

Avui els basars xinesos tenen una mica de tot i al menys hi pots trobar, també, betes i fils. 

Penso que els infants d'avui que juguen i passen pel carrer de Blai i entren al gran basar xinès, ja integrat al barri i situat on fa molts anys hi havia una herbolària-comadrona amb una mica de mal geni que va ajudar-me a venir al món i que es deia Lola,  situaran aquest establiment del present en el seu imaginari. Si un dia desapareix el mitificaran i evocaran i somniaran en les moltes meravelles de poc preu que s'hi aplegaven. Per això també les noves tendències comercials em mereixen un gran respecte per més que s'hi faci broma.

La paraula merceria avui va de baixa per motius obvis. Designava, en català i castellà, botigues on es venien botons, fils, cintes, retallets i tota mena de coses relacionades amb la confecció casolana. La paraula sembla que ve, precisament, del  català, i que en els seus orígens era més generalista. Merceria era la botiga d'un mercer, una paraula que prové del llatí vulgar, merciarius i que a la vegada deriva de merx, mercis (mercaderia). D'aquestes arrels venen mercat, mercader, mercenari, comerç (amb un prefix que indica acció recíproca) i també, fins i tot, mercuri. No se sap amb claredat però podria haver-nos arribat de l'etrusc, com el deu Mercuri, però, vaja, aneu a saber...

dijous, 12 de març del 2015

CURTIS GARLAND, SILVER KANE, CLOVIS EIMERIC I TANTS ALTRES

Resultat d'imatges de Juan Gallardo Muñoz

La darrera revista Zona Sec recorda, en un article del crític literari de la publicació, Jordi Llavoré, a l'escriptor Juan Gallardo, que va morir fa un parell d'anys. Gallardo ha estat un autor prolífic d'aquesta novel·la popular que ens va alegrar, al costat del cine de barri, la vida gris de dècades passades. Gallardo va escriure fins al final de la seva vida i va poder veure reedicions actuals d'alguns dels seus títols, molts dels quals de por i terror. 



Gallardo, com molts altres autors semblants, va utilitzar diferents pseudònims, el més popular va ser el de Curtis Garland. Ja que va néixer i viure durant molts anys al barri crec que pagaria la pena dedicar-li alguna xerrada de CERHISEC.


Amb motiu de la mort de González Ledesma s'ha recordat la seva aportació a la novel·la popular, en diferents gèneres. El pseudònim més popular de González Ledesma va ser el de Silver Kane però en va fer servir molts més. 


La novel·la popular tenia el seu gènere dedicat a les dones, el rosa. L'autora més coneguda en aquest camp ha estat la gran Corín Tellado. Si les elits intel·lectuals fins fa quatre dies menystenien una literatura que en ocasions dóna fins i tot algunes voltes a determinats llibres, més suposadament seriosos, no cal dir que quan el gènere és femení el menyspreu és encara més evident

En català hem tingut nove·la de gènere rosa, ja que en aquest grup podríem incloure les de Folch i Torras, que tant es van llegir abans i després de la guerra. Se'n trobaven algunes per llogar als establiment, meitat papereria meitat llibreria, que s'hi dedicaven. Al nostre barri un dels més emblemàtics era el Sabadell, a Blasco de Garay i a Sant Antoni, ben aprop, teníem més per triar, a la Torradas.

Les nostres mares i àvies llegien encara Palacio Valdés i Pérez i Pérez però també xalaven amb les novel·letes de Clovis Aymerich.

Així mateix es canviaven i llogaven revistes i tebeos. Les revistes femenines tenien molta literatura i novel·la curta inclosa, Lecturas era als inicis gairebé una revista literària.

Els tebeos romàntics per a nenes han sofert més menyspreu que no pas els de nois i mentre jabatos i capitans trons han merescut reedicions, els tebeos femenins no s'han tornat a publicar, que jo sàpiga. Un xicot de  la meva edat, mestre com jo, em va dir en una ocasió en què vam poder veure un treball sobre el còmic  antic fet per una dona,  però en el qual s' havia oblidat tot el còmic de nenes, que aquells tebeos eren carrinclons. Sembla que encara està més ben vista la violència bèl·lica que no pas el romanticisme amorós, que ja és gros.

Amb la represa del català es va intentar recuperar la novel·la de gènere. La més reeixida a l'hora de la recuperació ha estat la novel·la negra, tot i que ha patit alts i baixos. Ha tingut tant d'èxit darrerament que ja ens n'hem empatxat. Es va intentar produir novel·la eròtica, catalana amb allò de les pometes del pomer i una col·lecció de La Magrana que es deia La Marrana. Encara que tothom sembla molt desacomplexat alguns d'aquells llibres es publicaven amb pseudònims. En recordo un d'una diputada i un diputat -el nom ja es presta a equívocs- que deien que estava basat en un cas real.

També es va intentar reinventar la novel·la rosa però es va fer malament i sense creure-hi gaire. El Mèdol va arribar a editar uns quants títols en una col·lecció que duia un nom tan lamentable com Rosa de Pitiminí i van llogar una actriu humorística per a promocionar-la. Es van encàrrecs a escriptores que les van publicar amb pseudònim. Va durar tres o quatre anys i no crec que es vengués en excés. He de dir que a mi me'n van encarregar una per casualitat, però quan em va tocar publicar-la la col·lecció ja feia figa i no n'he sabut res més de tot plegat. De fet no es pot fer novel·la rosa com si fos de guasa i de forma vergonyant.

El cas és que en d'altres països les novel·les romàntiques tenen sortida i aquí tenen força sortida gent com Cartland o Victòria Holt. És clar que els llibres compten amb una bona presentació, portades adients.  Molta novel·la convencional de vegades es poc més que novel·la rosa allargada, la veritat. Aquella de El tiempo entre costuras entraria, segons la meva opinió, en un modern gènere Tellado, corregit i augmentatEls anglesos són tan bons fent coses per la tele que fins i tot quan han filmat sèries sobre llibres de Carland o d'altres les han fet bé i de forma creible i acurada. Jane Austen, que tants devots té, és novel·la rosa ben escrita, al capdavall.

Tot això de la qualitat literària és subtil i manipulable. Depèn de l'embolcall. El mateix que bons escriptors van escriure novel·letes barates bons dibuixants i pintors van fer cobertes interessants i boniques. La coberta té molt a veure amb tot plegat. Una vegada llegia un llibre de Colette amb una coberta horrible i una companya de feina es fotia de mi i creia que llegia alguna cosa de Corin Tellado o d'algú semblant,  ja que els tòpics han fet creure que llegir Tellado és dolent, és clar.

En tot cas, com en d'altres ocasions, aprofito l'ocasió per reivindicar una nova biblioteca al barri, que porti el nom de González Ledesma i que tingui un apartat dedicat a aquesta novel·la popular, a recuperar llibres i títols, tant de la rosa com de la verda o la vermella. Jodorowsky és un admirador de Silver Kane, per cert.

La somniada biblioteca hauria de tenir un fons dedicat als autors del barri, en especial. També, ja que portaria el nom de González Ledesma, podria tenir un fons de novel·la negra, però sense exagerar que ja hi ha moltes biblioteques amb novel·la negra. Fins i tot podria decorar-se amb uns calaixos com aquells que tenien a la Sabadell o la Torradas, amb novel·les, novel·letes, revistes antigues, tebeos, on triar i remenar. Fins i tot podria haver-hi fotonovel·les dels setanta.

Evidentment, Juan Gallardo hi hauria de tenir prestatge propi.

Per cert, a nivell personal crec que molta novel·la juvenil d'avui és una llàstima que estigui etiquetada per a determinades edats ja que per extensió i temàtica seria adient per a un públic lector desacomplexat i sense manies diverses ni elitismes mal entesos.

Si és que sobre literatura no hi ha res escrit, al menys de forma definitiva.


dilluns, 2 de març del 2015

GONZÁLEZ LEDESMA I EL POBLE-SEC


M'he assabentat fa poca estona de la mort de l'escriptor González Ledesma, tan vinculat al nostre barri.

Em queda el consol de pensar que al menys va poder gaudir de l'homenatge que li vam dedicar l'any 2009, amb motiu de la col·locació d'una placa a la casa del carrer Tapioles on va viure.

Vaig tenir el goig que uns anys abans presentés, a la Biblioteca, el meu llibre de poemes Carrers i camins.

Venia sempre que se'l cridava i se li demanava col·laboració amb el que fos, relacionat amb el Poble-sec.

Li he dedicat moltes entrades, tant en aquest blog com a La Panxa del Bou. Tot i que tenia una edat avançada i sabíem que no estava gaire bé, la mort sempre trasbalsa.  

Fa anys, uns quants, vaig insistir sense èxit en què el Poble-sec mereixia una segona biblioteca que portés el seu nom i que podria tenir espais dedicats a la novel·la popular i a la novel·la negra.

Tinc elaborat un itinerari literari a l'entorn dels seus llibres, en els quals gairebé sempre evoca el nostre barri.

Descansi en pau.

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-merescut-gonzalez-ledesma.html

http://gonzalezledesma.blogspot.com.es/2005/05/francisco-gonzlez-ledesma-el-poble-sec.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html