dimarts, 23 de juny de 2020

AMORS FUTBOLÍSTICS I EVOCACIONS SENTIMENTALS

Zamora, el único portero que ha marcado un gol en la historia del Barça


No m'agrada el futbol i no hi entenc un borrall però alguns noms mítics em sonen, evidentment. Un d'aquests és el de Ricardo Zamora, pare. Quan jo devia tenir uns deu anys, per l'octubre, a l'escola fèiem recapte per al Domund. El Domund, per als joves que no sàpiguen de què va el tema, és el diumenge mundial  de les missions, avui encara existeix, reconvertit en una diada d'atenció vers els països en vies de desenvolupament, pobres i amb dificultats. L'invent es va forjar l'any 1926 però el conegut acrònim sembla que és de producció hispànica i de l'any 1943.

A moltes escoles, a la taula del professor o professora, molts dels quals capellans o monges, en el passat, hi havia unes guardioles de ceràmica que figuraven caps de xinesos, indis, negres i d'altres variants ètniques. Hi podies tirar alguna moneda i s'acompanyaven amb boles fetes de paper de plata de la xocolata ja que sembla que tenien alguna mena de sortida comercial. 

China, chinos y chinitos - El clavo

I, què té tot això, tan ranci i políticament incorrecte contemplat amb els ulls d'avui, amb Ricardo Zamora? Doncs resulta que durant la setmana del Domund, les nenes de l'escola, en el meu cas la del Sortidor, anàvem pel carrer i per les escales a demanar almoina amb una d'aquelles guardioles a la mà. Per a nosaltres era una festa ja que gaudíem d'una gran llibertat tot i que em temo que moltes famílies no acabaven de veure clar allò que corréssim com el porc de Sant Antoni, ni que fos amb un motiu tan santificat. Per sort no ens vam ensopegar amb cap pervertit, a tot estirar, això sí, pel carrer més d'una es va trobar algun exhibicionista d'aquells de la gavardina els quals, malgrat començar a fer fresca, et mostraven els seus atributs de forma sobtada.

Pujant i baixant escales, en un pis del Poble-sec ens va obrir la porta una dama molt maca, vestida amb una bata de flors, una senyora vistosa i amable que ens va amollar una mica de calderilla. En sortir de l'escala una companya d'escola més espavilada que jo ens va dir, rient i en secret,  que aquella era l'artista del Molino que tenia un embolic amb Zamora pare qui, aleshores, ja era un senyor grandet i molt diferent de la imatge elegant i atractiva dels antics cromos de la xocolata. 

Zamora va ser l'únic porter que va poder fer un gol, en tirar un penalt en una ocasió. Va passar pel Barça, el Madrid i, sobretot, l'Espanyol. Va ser jugador, porter i entrenador. La seva arribada al mon estava envoltada d'un cert misteri, així com també la seva data de naixement. Va viure, segons referències, a la Ronda de Sant Antoni, de jovenet.

Dels amors del senyor Zamora amb la vedette n'existeixen versions diferents. Miquel Badenes explica que el famós porter ja era vidu de la seva dona, que havia estat durant molt de temps malalta, i que tenia tirada a anar a fer el plaga pel Molino. Després d'alguns intents amb d'altres artistes, la famosa Lydia, que feia parella amb el mític Johnson, va aconseguir ser-li presentada per un cambrer que es deia Joan i que havia treballat a l'Espanyol i al mateix Molino. I la cosa va prosperar...

Paral·lel, història d'un mite, El (Guimet): Amazon.es: Badenas i Rico,  Miquel, Badenas i Rico, Miquel: Libros

Van viure al carrer Poeta Cabanyes, 62, a casa de l'actriu i amb la mare d'ella, que era de la mateixa edat que el senyor Zamora. La relació va ser positiva per a tots dos, la xicota es va retirar de la feina i l'esportista enamorat va tenir bona companyia durant els seus darrers anys, i va estar ben cuidat, car va passar ben bé vuit anys malalt. Badenas sabia tot això ja que els seus pares vivien a dalt del pis en qüestió, segurament on vam trucar per demanar calerons destinats a  convertir i peixar gent necessitada de terres llunyanes, heretge i ignorant.

Jordi Corominas i Julián: Por un museo del Paralelo en El Molino

A Ricardo Zamora li deien 'El Divino' i era conegut a tot el mon com ho pot ser avui Messi. La seva vida està farcida d'anècdotes, potser no totes certes o comprovades. No era feixista ni es ficava en política, però no simpatitzava amb la República i va estar a punt de ser afusellat amb un grup de gent que no va tenir tanta sort, car van ser executats poc després. Presoner a la Model, va organitzar allà partits de futbol i els amics i coneguts van aconseguir treure'l i fer-lo marxar a França, on va jugar amb el Niça. La notícia de la seva mort es va donar per certa durant un temps. Després de la guerra va tornar a Barcelona i aquí es va quedar, expliquen que a causa de la seva relació amorosa amb la vedette.

Mujeres para una época - Pilar Galdiano y Ricardo Zamora - RTVE.es

Avui ja no ens escandalitzem amb aquesta mena de coses, ni amb d'altres de més gruix, però, tot i que en els llibres del senyor Badenes els amors futbolístics se situen després de la mort de l'esposa de Zamora, una molt bona web en la qual s'inclou una extensa biografia del futbolista, admet que la relació ja feia temps que durava i que es comentava amb gran discreció, tot plegat. 

I així devia ser ja que també a casa, en algun moment en el qual es feia referència a allò de la roba estesa, frase que aconseguia que paressis més compte a les converses dels grans, havia escoltat comentaris sobre l'afer, en aquell temps d'escàndols ocults, pecats de gruix i adulteris condemnables. La biografia menciona la segona esposa de Zamora amb el seu nom real, Pilar Galdiano, la relació va ser positiva per a tots dos i ja se sap que quan aquestes relacions se santificaven i les vedettes passaven a ser mestresses de casa i ben casades, tot estava com calia. 

Resulta interessant pensar que Zamora va ser molt feliç, en els seus darrers anys, en aquell pis del carrer Poeta Cabanyes, en una escala sense ascensor, quan podia haver anat a qualsevol altra banda, ja que l'home tenia un molt bon passar i va continuar col·laborant i escrivint en la premsa esportiva espanyolista. Expliquen que va ser admirat i apreciat per gent tan diversa com Stalin, Dalí o Cela, entre molts altres. Un gran porter rus de l'època, Yashin, assegurava que de petit volia ser com Zamora, per qui tenia veritable devoció. 

Va patir molt, de gran, amb els problemes de l'Espanyol, que va baixar a segona sent ell entrenador, cosa que li va costar un disgust i un infart, i és que el destí dels espanyolistes futbolístics, des de fa anys, és el patiment gairebé constant, amb poques intermitències. Cal recordar que un gran poble-sequí, com González Ledesma, era un periquito devot. 


zamora47

Zamora va morir el 8 de setembre de 1978, el dol va ser impressionant, van assistir al comiat moltes personalitats del mon esportiu i cultural i el president Tarradellas. Te una plaça dedicada a Sarrià. A la xarxa es pot trobar molt informació sobre ell, biografies, anècdotes, referències esportives, filmacions, entrevistes. Un munt de material per a endegar una bona sèrie de televisió sobre el futbolista i el seu temps, és clar que s'hauria de fer amb cura, respecte, grapa i intel·ligència. Zamora va tenir un fill que també va ser un molt bon futbolista, però no va arribar al nivell mític del pare i això deu representar un pes feixuc, a causa de les comparacions que, inevitablement i injusta, la gent estableix. També va escriure, com el pare, crònica esportiva en diaris madrilenys, ja que vivia a Madrid, on va morir l'any 2003.

En tot cas, ja ho veieu, a causa del Domund, la bonica vedette que va enamorar el gran futbolista ha quedat fixada en el meu imaginari sentimental. He de dir que a la família, per part del meu pare, hi havia, i encara hi ha, uns quants pericos incombustibles. 

Per tafanejar més:

UNA DE LES MOLTES BONES BIOGRAFIES QUE ES PODEN TROBAR A LA XARXA

https://hallofameperico.com/2009/07/25/ricardo-zamora-martinez/


UNA ENTREVISTA, DE PRINCIPIS DELS VUITANTA, A LA VÍDUA DEL FUTBOLISTA

dijous, 18 de juny de 2020

PROCESSONS, FACÈCIES I SERPENTINES


Unes de les publicacions més populars, des que la reproducció fotogràfica s'ha generalitzat, son aquestes que apleguen fotografies antigues. No sempre les fotografies estan ordenades ni documentades com cal i és que, de fet, la intenció d'aquestes publicacions no va més enllà de voler mostrar-nos evocadores imatges del passat. 

Les fotografies, fins i tot les personals, si no ets molt ordenat, que no és el meu cas, en poques ocasions ens expliquen el passat de forma exacta. A tot estirar, i encara, de vegades inclouen una data, algun comentari. A les famílies, en general, es tenia algun àlbum de fotos però també moltes caixes de cartró o de llauna on s'aplegaven un munt d'imatges barrejades i de diverses procedències.

La imatge té molta força però pot resultar enganyosa. Sovint, en moltes revistes de contingut històric o, fins i tot, a programes de la televisió, s'inclouen imatges que no responen a allò que s'explica. En algun cas, per curar-se en salut, posen una noteta que diu 'imatges d'arxiu'. El text, en general, cada dia és més breu i poques vegades t'ensopegues amb descobertes que no hagis pogut trobar per la xarxa o en alguna hemeroteca virtual.

Tot això ve a tomb perquè m'he ensopegat amb imatges antigues del barri, publicades, que mostren processons, amb comentaris una mica surrealistes. I, encara més, la gent escaneja aquestes imatges i les penja a la xarxa afegint idees de collita pròpia. Fa poc, a facebook, algú en va penjar una d'aquestes on surto jo, al balcó, l'any 1956, i em vaig adonar que sabia més bé que jo mateixa el que hi feia, al balcó, aquell dia. 

La memòria és enganyosa i, a tot estirar, podem parlar de la nostra pròpia experiència. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta del segle passat i part dels seixanta, la religió era obligatòria i aclaparadora però, com que de petit tot et sembla normal i inalterable, tampoc no era que aquella situació, als infants, ens amargués la vida.

Recordo haver anat en moltes ocasions, amb la meva mare, a veure l'ou com balla i la processó de Corpus de Barcelona. Em semblava molt lluïda però segurament en el passat, per les informacions rebudes i les imatges contemplades, encara ho havia estat més. No hi havia aquest munt de gegants d'ara, els de Barcelona, aleshores, els identificàvem amb els Reis Catòlics però ara pertanyen a una altra saga monàrquica. 

Les autoritats anaven a aquelles manifestacions, mudats i seriosos. Una vegada vaig comprovar com, de forma espontània, la gent va començar a aplaudir l'alcalde, que era el senyor Porcioles, per cert. Jo no sabia ben bé de què venia això del Corpus però  de petita no et fas gaire preguntes profundes.

Els barris feien, després, les seves processons de Corpus. La parròquia de Santa Madrona, que era la gran del barri, la feia per Sant Joan. He trobat a l'hemeroteca de la Vanguardia referències sobre aquesta processó, ja que hi havia un apartat, en alguns diaris, dedicat a aquesta mena de notícies religioses. La gent no sortia de cap de setmana, aleshores, i es bolcava en la festa, fent altars i altarets molt ben muntats a diferents espais del barri per on passava el seguici. 

Uns dies abans ja havíem anat a comprar paperets i serpentines. Les serpentines generaven tot un seguit de treballs manuals espontanis, rodetes, cucs, coses així. La gent gran d'abans, en aquells temps en els quals, a escola, es feien ben poques manualitats, tenia un gran repertori de propostes sobre les possibilitats creatives de les serpentines. Tenien uns colors molt bonics, amb el temps, com tot, van perdre pistonada i ja no presentaven la mateixa qualitat. El dia de la processó ens servien per guarnir els balcons, fer ponts entre unes cases i les altres i hi havia criatures que fins i tot recollien les que queien i encara estaven en bon estat. Als balcons es penjaven domassos que, de fet, en molts casos eren cobrellits familiars.

A les processons del barri hi anaven les nenes que havien fet la comunió aquell any, no és que fos una processó de comunions, com he llegit en algun lloc. Les nenes de les escoles hi participàvem, uniformades, de vegades hi havia alguna nena o nen privilegitat que tenia una disfressa de sant o santa i això acoloria el conjunt. En ocasions podia ser que et toqués portar un penó o sostenir la borla d'un penó, un privilegi. També et donaven lliris per dur a la mà, o ciris. De fet, allò d'anar amb el lliri a la mà és molt antic.

Les mestres i els mestres de les escoles tenien, en general, obligació de participar en aquells esdeveniments. Una acadèmia del barri, la  del Carme, tenia un director molt religiós i seriós, feia anar a les mestres amb barret, a aquelles processons. 

Jo anava a les monges del Sortidor, a les Franciscanes i, amb la parròquia de Sant Salvador d'Horta, que li havien inserit, no sense reticències, en el seu edifici, feien la processó per Sant Pere. L'escola es deia de la Consolación però aquest nom pràcticament no es feia servir. Amb el temps i els canvis en les tendències li van dir Anna Ravell que era la monja fundadora de l'orde, un capellà que havia donat suport a aquella branca franciscana era el pare Boldú i aleshores, en broma, hi havia qui d'aquelles monges en deia les boldufes, cosa que vaig saber al cap de molts anys, però de bona tinta. Avui l'escola de les Franciscanes ha estat abduïda per una empresa amb més possibles, els Maristes, però al menys ha conservat el nom i continua en actiu.

La meva experiència està lligada a aquestes dues parròquies però també Lourdes i Sant Pere Claver feien processons. Des del present tot allò pot semblar carca i ranci però era el que tocava i, al capdavall, era ben bé una festa participativa. De vegades deixaven els gegants de Barcelona per a alguna celebració del barri i també era relativament habitual que la processó anés acompanyada per bandes de música, com la de la Guàrdia Urbana. 

Al Museu d'Història de Barcelona hi havia vist gravats, dibuixos i uns retallables antics amb aspectes diversos de la processó del Corpus. No sé què n'han fet ni on es poden veure. També es troben coses així al Museu Marés. Amb tantes imatges com tenim avui hi ha qui s'estranya de les poques fotografies existents de tantes festes i de tants espais perduts. Tot i que de les processons de Corpus se'n feien algunes, que després podies comprar, sobretot si tenies la sort d'haver sortit en alguna. La gran majoria de gent no va tenir màquina de retratar fins als seixanta i, fins i tot tenint màquina, la cosa era cara i s'havia de retratar amb prudència. Això fa qui hi hagi moltes fotografies de fets extraordinaris, com ara la nevada del seixanta-dos i poques d'altres dies més 'normals'. Es retrataven les persones, més que no pas els edificis o el conjunt, i la gent es retratava quan anava mudada i ben arreglada.

Fa anys van fer córrer allò de què una imatge val més que mil paraules, una afirmació que ha esdevingut tòpica i que es pot rebatre amb relativa facilitat. Tot es complementa i la imatge s'ha d'acompanyar de paraules, parlades o escrites, per tenir un sentit. I, és clar, una paraula sense imatge té el seu valor però també pot construir imaginaris ben inexactes, de fet. La realitat del passat, amb imatges, amb paraules, o amb les dues coses, no es pot reproduir mai de forma fidel. En molts casos, si puguessim tornar durant una estona a instants idealitzats del nostre passat, potser, qui sap, tocaríem el dos així que puguéssim.

diumenge, 7 de juny de 2020

SERENITAT VIATGERA

La Serenitat, de Josep Clarà | Jardins de Miramar, Montjuïc,… | Flickr

Quan algú et vol fer tornar boig a base de negar coses que tu creus evidents, per influència de la coneguda pel·lícula antiga, encara hi ha qui diu: que em voleu fer 'Luz de gas'? Fins i tot en una divertida versió d'allò de Sin novedad, señora baronesa, Rosa Maria Sardà feia referència a la llumeta en qüestió i es veu que el terme, en anglès, es fa servir de forma semblant i fins i tot ha merescut una entrada a viquipèdia.

Espero que no sigui de forma intencionada però els canvis barcelonins que han patit alguns elements remarcables del paisatge urbà fan que de tant en tant em senti víctima d'aquest atemptat psicològic. Així, per exemple, de petita havia vist aquesta estàtua, Serenitat, de Clarà, a Miramar, però no pas on és ara, ben bé. 

Era una estàtua que cridava l'atenció a causa de les arrodonides formes de la dama, poc de moda durant la meva joventut. No és estrany que la bategessin com a Serenitat, car poques coses produeixen més serenitat que allò d'estar content amb el teu propi cos.

De sobte, la noble matrona va desaparèixer. Però ens la vam ensopegar en un altre indret, no tan adient, a prop del Museu Olímpic. Un dia, no sé quan, la dama va tornar a Miramar i la van col·locar en un indret ben adient, tot i que de cara al macrohotel que jo, sense èxit, reivindico com a residència de vells barcelonins, des de fa molt de temps, i, si pot ser, caldria prioritzar els iaios i iaies dels barris que toquen a la muntanya. Enguany hauria estat un bon moment, ara que hi havia necessitat i no hi havia turisme, però, res de res.

La dama, no sé si a causa del moviment i els trasllats, ja fa temps que té el nas malmès, cosa que he observat que passa molt a les estàtues. I, doncs, què hi ha al lloc on va romandre durant una temporada? Doncs, des del 2009, un preciós monument instal·lat per la Comunitat Armènia de casa nostra. Esperem que tant la dama com el monument facin anys al lloc on es troben en el present. I és que ja sóc grandeta i els canvis em maregen.


dimecres, 13 de maig de 2020

XERRADES ONLINE

El proper dimarts iniciem el projecte de les nostres xerrades online, a causa de la situació en què ens trobem. Aquesta la farà el nostre president, en Josep Guzman. Us esperem, ni que sigui virtualment.

divendres, 8 de maig de 2020

PRECIOSES FOTOGRAFIES ANTIGUES


Gràcies a la bona amiga M. A. Maldonado, recuperada gràcies a aquest invent de les xarxes socials, he recuperat també aquestes dues precioses fotografies, de l'Escola de les Monges del Sortidor, segurament de l'any 1959, quan anàvem a classe amb l'estimada senyoreta Maria Àngels.

Aquesta funció es deia 'El sueño de un pintor', representava el pintor Murillo el qual, poc inspirat, s'adormia i tenia un somni, després del qual pintava una de les seves precioses Immaculades. Malauradament jo feia de pintor, m'adormia en un racó, i no vaig sortir a la fotografia. Potser millor, car recordo que em van pintar uns bigotis amb un tap de suro fumat.





Aquesta és d'uns exercicis espirituals d'aquells d'aleshores, hi reconec un munt de nenes, amb algunes encara hi tinc relació. I algunes, malauradament, ja no son entre nosaltres. M'ha encantat recuperar aquestes fotografies!!!

dimecres, 1 d’abril de 2020

PALMIRA JAQUETTI VA NÉIXER AL POBLE-SEC




M’he assabentat fa poc de què aquest any es commemoren els 125 del naixement de Palmira Jacquetti, poeta, folklorista, musicòloga i moltes coses més, una figura poc coneguda fins ara, més enllà de determinats ambients culturals. Cercant dades sobre la seva vida he sabut que va néixer al nostre barri, al Poble-sec, així que crec que tenim el deure de recordar-la i de difondre la seva tasca cultural. 

Palmira Jaquetti va néixer el 21 de setembre de 1895, al Poble-sec, al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era Ignasi Jacquetti Sardà, de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. Al barri vivia molta gent dedicada a aquesta professió, per la proximitat a les pedreres, entre d’altres motius. La seva mare, Maria Isant, era de Vilanova de l’Aguda, mestressa de casa. Van ser cinc germans però tan sols Palmira va arribar a l’edat adulta. 

Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Entre 1910 i 1914 va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. El pare havia emigrat a Cuba, per tal de fer diners i millorar la situació familiar. En aquesta època ja no vivien al barri, sinó al carrer Sant Pau, 73. De 1915 a 1917 treballa de mestra i porta colònies estivals. El seu primer treball va ser a una escola del carrer de la Unió, 28, guanyava 600 pessetes l’any. 

L’any 1916 es matricula a l’Escola Industrial de la Mancomunitat, per tal d’obtenir un títol més rellevant. Té com a professors Nicolau d’Olwer i Carles Riba, amb qui la unirà una llarga amistat. El nou títol li permet oferir classes a domicili, alguns dels seus alumnes seran els fills del matrimoni Riba-Arderiu. Fa classes, també, a casa seva, aleshores viu al carrer Casanova. L’any 1917 comença a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 fa de mestra titular a Vilaplana i inicia el primer recull de cançons populars. Demana una excedència per poder seguir estudiant. 

De 1920 a 1924 cursa batxillerat lliure, obté el títol i treballa a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, i situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix. L’any 1922 obté un premi al Primer Concurs de l’Obra del Cançoner, organitzat per l’Orfeó Català. 

Entre 1925 i 1927 cursa la llicenciatura de Filosofia i Lletres. L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continua la recerca de cançons, que les portarà a Andorra, l’Alt Urgell, es Pallars i la Vall d’Aran. Des del 1926 al 1932 treballarà com a professora de Batxillerat interina a l’Institut Balmes i al Maragall. L’any 1927 es casa amb el pintor belga Henri Daoust (Enric d’Aoust) amb qui continuarà la recerca per a l’Obra del Cançoner. 

L’any 1932 el resultat de les oposicions fa que hagi d’anar a Calataiud i sorgeixen les primeres divergències amb el seu marit. El seu sou serà de 5000 pessetes anuals. Al marit no li abelleix la seva promoció acadèmica ni les seves aspiracions culturals. L’any 1933 és professora a la xarxa educativa de la Generalitat. Continua, també, la seva recerca, en diferents Missions de recollida de cançons populars, per tota la geografia catalana, amb la seva amiga, Maria Carbó. 

L’any 1934 se li manifesta una artropatia severa, que la reclou un any al llit i comporta algunes operacions. La malaltia esdevindrà crònica i dolorosa. El seu marit, que ha iniciat una nova relació, l’abandona, preocupat tan sols per la seva pròpia promoció artística. Palmira i la seva mare es muden a La Floresta, però la salut de la mare tampoc es bona. L’any 1937 es decreta el divorci del matrimoni, molt dolorós per Palmira. El seu marit, després d’un temps en una presó franquista, s’exilia a Mèxic amb la seva nova parella, on obtindrà un cert ressò com a pintor. 

Durant la guerra, Palmira intenta continuar la seva tasca cultural i publica un poemari. Després de la guerra aconsegueix superar l’inevitable expedient de responsabilitats polítiques i aconsegueix feina de professora a l’Institut Montserrat. Malgrat les limitacions físiques continua viatjant i recollint textos. Enamorada de la Vall d’Aran, hi anirà cada estiu. Publica un llibre amb textos de cançons, en castellà, il·lustrat per Elvira Elias. L’any 1955 aconsegueix la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats a Puerto Rico. Aconseguirà diferents premis més, en d’altres convocatòries. Després d’un viatge a Sardenya té una malaltia de l’estómac que comporta una operació i quatre mesos de baixa. 

L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, té l’accident que li costarà la vida. La conductora del vehicle, una antiga alumna seva, i la seva afillada i hereva, Guillermina Jeggle, en surten indemnes. Alguns diaris i revistes li dedicaran records i obituaris. Serà enterrada als Monjos. Moltes localitats per les quals va passar, durant la seva tasca de recollida de cançons, la recorden i aquest 2020 han organitzat actes diversos. 

Malauradament crec que s'ha fet més difusió de l'Any Perucho que no pas de l'Any Jaquetti. Palmira Jaquetti va ser un exemple de constància, de superació, va estudiar i treballar en una època en què no era gaire habitual que les dones ho fessin, va passar problemes personals, fets tràgics com la guerra civil, i va entomar problemes físics constants i dolorosos. El gruix de la seva obra, tant en el terreny poètic com en el musical i pel que fa al recull de cançons populars és admirable i impressionant. Amb aquesta modesta entrada vull dedicar-li un homenatge poble-sequí.



Em lliga la beutat de cada flor,
de cada crit d'ocell la imprevisible
dolcíssima sorpresa i el periple
dels sols i de les llunes donant to
a l'amorosa brega. Tot és bo,
tota cosa em doblega i en mi fibla
la corda greu de l'ànima sensible
que en mi es retorna bella, al bell ressò.
I a migdia les ombres ajudant-se
bressaven l'hora lleu i el món en dansa
detenta una veu sola i tot és u.
Tot és veu d'una joia al pit madur,
tota veu és un crit que se m'emmena
i els ulls clouen un llac de llum serena. 


Palmira Jaquetti



Les dades biogràfiques sobre Palmira Jaquetti han estat manllevades de Viquipèdia i, sobretot, de l'espai virtual:


dimarts, 31 de març de 2020

UN RECORD PER A SALVADOR VIVES




M'assabento gràcies a les xarxes socials de la mort de l'actor Salvador Vives Gómez. Havia nascut al Poble-sec i gent que l'havia conegut ha expressat avui, a facebook, el seu condol. 

Salvador Vives va ingressar, als quinze anys, a l'Institut del Teatre. Ben jove, així mateix, va començar a intervenir en obres de teatre. Més endavant el vam poder veure en diferents ocasions a espais televisius com Estudio 1 o Crónicas de un pueblo. Va intervenir, com actor de repartiment, en algunes pel·lícules.

Com d'altres actors, va decidir centrar-se en el doblatge, on va fer una llarga i profitosa carrera, des de mitjans dels anys seixanta. Va posar veu a actors com Jeremy Irons, Alec Baldwin, Jeff Daniels, Jeff Bridges i molts altres. Va fer doblatge en català i castellà. Va treballar sovint en el món de la publicitat i l'any 1987 va presentar, a TV3, la Lotto 6/49.

Va morir el 28 de març de2020, a l'Hospital Clínic de Barcelona, a conseqüència del COVID-19.

Descansi en pau, donem el condol als seus amics i familiars, des d'aquest Balcó. 


Si hi ha alguna persona o persones que, més endavant, quan tot això es normalitzi, tenen interès en recordar aquest actor més a fons, en alguna xerrada de CERHISEC, poden posar-se en contacte amb nosaltres, ja que un dels nostres objectius és donar a conèixer tota la gent que ha destacat en alguna professió i que ha nascut o ha tingut vincles amb el barri. 

dissabte, 28 de març de 2020

UN BALCÓ ÉS UN TRESOR


Ens hem ensopegat, o això sembla, amb la realitat. Jo mateixa he escrit, en dies anteriors, amb cert escepticisme davant de la situació. De fet, qui podia pensar fa un mes en una cosa tan llarga, tan dolorosa, tan empipadora, tan perillosa, tan incòmoda?

Em vaig equivocar, com tants altres, en la percepció de les possibilitats de perill. Escolto aquests dies periodistes que també han canviat d'opinió davant de la gravetat del tema, tot i que son pocs  els qui admeten els errors. En tot cas, els matisen. Tot ens semblava cosa de la llunyana Xina, la Xina-estat, no la Xina propera, amb els seus entranyables bars, restaurants, basars i botigues de roba barateta.

En d'altres moments ja havíem volgut creure que els microbis dolents venien de l'Àfrica i que, en tot cas, atacaven col·lectius determinats que potser, fins i tot, s'havien buscat els problemes, com va passar amb els homosexuals al principi dels estralls del VIH.

Hi ha hagut virus polítics, igualment perillosos, que han atacat col·lectius considerats caps de turc, en algun moment de la història: comunistes, jueus, capellans. Tots som susceptibles de ser considerats els culpables de les desgràcies, en algun moment, i esdevenir els condemnats per la societat.  Aquests dies un autocar amb avis d'una residència va ser rebut, en un poble del sud hispànic, a cops de pedra, per un grup de veïns i veïnes enfurismats. Vaig escoltar per la ràdio els crits d'aquell grup de gent, feia molta por, era allò de 'a por ellos' però dedicat, en aquest cas, a uns pobres iaios infectats.

No tot el poble va secundar aquella bretolada, però quan les coses van malament hi ha por i no és fàcil ser valent, encara menys en els pobles, en les petites comunitats. Les víctimes civils, als pobles, d'un i altre bàndol, van ser molt més nombroses als pobles que no pas a les ciutats, hi ha estadístiques, números i mals records.

Una injustícia fet a un home és una amenaça contra tothom, va escriure, més o menys, Montaigne. Gran veritat, poques vegades admesa en la seva totalitat. Fa uns dies vaig veure un d'aquests bons programes d'Imprescindibles, a la segona cadena, sobre Gregorio Marañón. Era una repetició, de fet. Van recordar una de les inoblidables frases del personatge, allò de què qui no té dubtes és un perill per als altres. Llegeixo moltes seguretats, tot sovint, per tot arreu. Moltes certeses que no es discuteixen, vaja. 

Hem d'entomar un munt d'afirmacions contundents, fins i tot de gent que sabem intel·ligent, raonable: que si el govern espanyol ho ha fet molt malament aquí o allà, que si som un país d'inútils, que si a Catalunya es fa millor, que si en Torra és un carallot... Cap afirmació contundent aguanta la realitat, en aquests moments en els quals les coses poden canviar d'un dia per l'altre.


Fa pocs dies escrivia sobre les residències d'avis catalanes. A les nostres residències s'ha assassinat i violat velletes, malgrat el  gruix dels fets no va semblar que allò fes trontollar la nostra autoestima. Són coses que passen, i no tan sols a Catalunya, és clar. No sabem què fer amb tanta gent gran que no podem tenir a casa, que té el seny malament, que representa una gran despesa sanitària i a qui s'ha volgut allargar la vida de forma estranya i cruel, en molts casos,

Recordo, aquests dies, persones grans, confinades, amb qui vaig conviure a casa dels pares, quan jo era jove. Una era el meu avi, amb un enfisema, a causa del tabac. La meva escala no tenia ascensor, per tant, va estar confinat fins que va morir, la seva distracció preferida, a més a més de la televisió (per sort ja teniem televisió) era mirar el carrer des del nostre petit balcó i veure qui anava i venia. 

Avui el carrer tan sols es pot veure a l'hivern, quan els esponerosos lledoners que hi van plantar no tenen fulles. El meu pare, que també va quedar confinat en cadira de rodes durant uns anys no va tenir aquest consol tafaner. Els ajuntaments no compten amb aquests costums de la gent gran, quan planten arbres per tot arreu, és clar. Els arbres son bonics, fan falta, expliquen que propicien vots i tot això.

Una altra confinada va ser una tieta-àvia, cosina del meu avi, amb qui no es tenien gaire simpatia, malgrat que van haver de conviure durant un temps. Era una dona independent, orgullosa, modista, va treballar fins més enllà dels vuitanta però li va arribar el temps de la dependència, allò que esperem que no ens arribi a ningú. La meva mare, que havia tingut cura d'aquests dos avis, va anar a parar, després de patir un càncer i un ictus, a un centre sòcio-sanitari del qual ja no va sortir. 

Jo encara treballava, aleshores. I cada tarda l'anava a veure, des de l'escola al centre tenia un llarg trajecte. Va tenir una habitació individual, al principi, però, quan es va veure que ja no es recuperaria, la van dur a una habitació de deshauciats, amb tres senyores més. La meva mare era qui físicament estava pitjor però la que tenia el cap més clar. Per sort, amb la família de les altres residents, ens vam avenir i ajudar. Un dia, en arribar, vaig veure que li havien posat una sonda nasal, perquè no podia empassar el menjar. No m'havien consultat res, de tot allò, i no vaig gosar discutir. Calia? Així va passar set llargs mesos, a l'escala, mentrestant, havien instal·lat, finalment, un ascensor, però ella no en va gaudir mai, ja no va poder tornar a casa seva.

El personal del centre, tot s'ha de dir, era amable, feia el que podia, però era escàs, mal pagat, un gran nombre el conformava jovent procedent de la immigració, el mateix que el personal de la neteja. La mare va estar set mesos d'aquesta manera i una matinada va morir, sola, perquè jo tornava a casa al vespre. Recordo aquell temps, encara, amb angoixa. El meu pare, tot i estar malament, va morir a casa, tenia a la meva mare amb ell, ho vaig viure d'una manera més sosegada i resignada. A la meva mare, poc abans de tot això, li havien controlat un infart i sempre he pensat en tot el que s'hauria estalviat de no haver superat aquell infart. Vull aclarir que el centre no era gratuït, era un concert sanitari amb la sanitat pública i cobraven segons la pensió dels estadants. 

El tema dels vells i velles no es toca a fons, hi ha molts problemes ètics, encara, a l'entorn de tot plegat. L'avortament, fa anys, era molt mal vist, però l'opinió ha evolucionat força. Una de les darreres dones guillotinades, a França, ho va ser per haver practicat avortaments. Huppert va fer una pel·lícula on s'explicava aquella trista història. 

La mort ens angunieja, la decadència, encara més. La situació de les residències s'ha evidenciat aquests dies en tota la seva cruesa, les seves mancances, la falta de personal, el seu oblit per part de l'administració. No és cap novetat, la situació de residències lamentables conforma un goteig imperceptible a les informacions habituals. El cas és allargar la vida, tothom t'explica casos de gent de vuitanta, de noranta anys, que està la mar de bé, fa esport, estudia, balla i un munt d'absurdes coses més, moltes de les quals, ben inútils. 

Tot passarà, potser hi haurà una mica de debat sobre el futur de la gent gran, sobre com s'han de prevenir casos com el que estem vivint. Però, i sort que és així, les generacions passen i tot s'oblida, la vida es reinventa, s'escriuen bonics llibres sobre els mals del passat i es projecten sèries distretes sobre els grans problemes del món. La gent del demà tindrà il·lusions, ideals, criatures, ballarà, cantarà i potser, en algun moment, ai, també s'esbatussarà de forma cruel. 

Algun dia serem, potser, gent confinada a casa nostra, a la residència, a l'hospital, això si no tenim la sort de morir de forma ràpida d'un patatús, d'un accident inesperat. Potser, fins i tot, tindrem dret a això de l'eutanàsia, un tema gens fàcil, per cert. I, en tot cas, potser no tindrem el cap prou clar per decidir res, quan toqui fer-ho, no tot és tan senzill com ho pinten, amb això de les darreres voluntats i la resta. 

En el nostre passeig, més o menys triomfal, per la vida, no ens cal tenir al darrera un esclau que ens vagi repetint que som mortals, ho saben des que tenim ús de raó. El que passa és que, en el passat, es repetia que el mon era una vall de llàgrimes i avui sembla més aviat, en la nostra ben peixada societat, que som en un club distret, amb un munt d'activitats a l'abast dels jubilats desvagats. En tot cas, tots som diferents i vivim vides diferents, encara que en això de la mort acabem per ser un munt d'ossos sense gaires característiques especials ni extraordinàries.

dijous, 19 de març de 2020

ELS ESTIMATS FANTASMES DELS SANT JOSEPS PASSATS


Fa anys, molts, la festa de Sant Josep era grossa i celebrada, sobretot perquè era festa laboral i festa de precepte. Calia anar a missa, altrament feies un pecat mortal i si et mories de forma inesperada amb un pecat d'aquest gruix anaves de dret a les calderes d'en Pere Botero, cosa que em va angoixar en alguna ocasió.

Les postres típiques eren la crema. La crema no era crema catalana, era crema i prou, i, si es cremava, crema cremada. Avui hi ha crema cremada i força acceptable en els menús econòmics de molts restaurants però en aquells temps tan sols es menjaven aquests requisits en els dies assenyalats. Fer la crema era tot un ritual familiar i se servia en una gran safata que tan sols sortia de tant en tant. La mare la cremava amb una d'aquelles planxes de carbó, avui objectes decoratius. 

Jo tenia una tieta àvia, de fet cosina del meu avi, que tan sols acceptava venir a dinar a casa en dies importants, com el de Sant Josep. Vivia en una travessia del carrer de Sant Pau, el carrer de Santa Margarida. A davant de casa seva hi havia un establiment de banys, per cert. L'anàvem a esperar cap a l'església de Sant Pau del Camp, un indret que aleshores em semblava remot, perquè s'havia de travessar el Paral·lel.

La tieta venia de casa seva amb un paquetet de pastisseria, sovint de Can Massana, moltes vegades amb un peix farcit de crema, així mateix. Abans d'anar a buscar la tieta havíem anat a buscar melindros i sequillos a una de les moltes pastisseries que hi havia hagut al barri. Es deia, aleshores, Can Guitart, es trobava al carrer de Blay, on enguany hi ha el restaurant La Fíbula, un establiment encisador, ja amb molts anys al Poble-sec, i que, malauradament, m'han dit que també plega i es traspassa.

A casa no teniem Joseps, Pepets ni Finetes ni Pepitos. Però aquest nom jo crec que era el de més èxit popular, en aquells anys. Això del  consumista Dia del Pare és modern, però ha fet fortuna, tot i que Sant Josep és un pare una mica especial, no biològic, tradicionalment i religiosa parlant. La seva situació singular va fer que en ocasions se'l representés com un jaio bonhomiós i inofensiu, una mica ridícul. Però també hi ha representacions que ens el mostren com un senyor barbat, jove i de bon veure.

Recordo que,  fa també un munt de temps, en una entrevista que li feia Puyal, l'admirable Josep Maria Gavín, qui també avui deu celebrar el sant, explicava el mètode que feia servir i, com exemple, va posar el de les estampes amb Sant Josep,  un mètode que classificava la iconografia segons simbologia afegida, situació en l'espai i coses així. Em va semblar admirable.

Sant Josep era fuster, un ofici noble i seriós. Se'l sol representar, gairebé sempre, amb alguna eina adient. També, per raons òbvies, porta a la mà el bastó florit, amb lliris d'aquests que simbolitzen la castedat. No entenc gaire, avui, la mania religiosa catòlica amb el tema del sexe, la puresa, la virginitat i la resta, però, vaja, així van anar les coses. Hi ha moltes llegendes a l'entorn del Sant, algunes de molt poètiques i entranyables. 

Avui no menjaré ni crema, ni peixos de Can Massana, ni melindros, ni sequillos. A banda de la situació, aquests excessos ja no toquen o toquen, tan sols, de tant en tant. La crema ha perdut exclusivitat i referències, com els flams i tantes altres coses. Massa farts, que deia el pare. La papanateria actual fa que a moltes escoles allò de 'Avui és festa, Sant Josep la fa', hagi bandejat la cacera, la mort del pardal vestit de general. Conciliar tradicions genuïnes i tendències modernes ecològiques i bonistes és tot un repte i té la seva gràcia i tot, car tothom és fill del seu temps, dels seus dogmes, de les seves dèries i de les tendències socials i polítiques vigents. 



Si Sant Josep ho vol,
avui farà bon dia;
si Sant Josep ho vol,
avui farà bon sol.

La mare tota roja
estén en el terrat
la roba immaculada
rient a bell esclat.
Estén bolquers minúsculs
i randes de bressol.
Avui farà bon dia,
avui farà bon sol!

Com l'oronel que passa
arran del firmament,
la roba blanca vola
al dolç compàs del vent;
se sent perfum de roses
i alens de ventijol.
Avui farà bon dia,
si Sant Josep ho vol.

Amb sa florida vara
beneirà el casal,
ens fondrà sempre els núvols
i ens lliurarà del mal.

Si Sant Josep ho vol,
tot temps farà bon dia;
si Sant Josep ho vol,
jamai se pondrà el sol!


Josep Carner

dimarts, 17 de març de 2020

SORTIDA EDUCATIVA PEL POBLE-SEC, AMB L'ESCOLA DEL MATEIX NOM


Dimarts passat, sembla que faci un segle, vaig fer un recorregut amb els nois i noies de sisè de l'Escola Poble-sec (abans, Carles I), un repàs per la història del barri. Les mestres, Raquel i Maria del Carme, havien preparat molt bé l'activitat i em van fer arribar aquests excel·lents dibuixos.




Aquesta Breu història del Poble-sec és, de fet, una part de l'auca que després vaig completar i que potser d'aquí un temps podrem imprimir amb dibuixos i tot. De fet la vaig escriure amb motiu d'una altra visita a la mateixa escola, fa alguns anys.



Molts dels dibuixos mostren detalls i elements del barri, com ara aquesta magnífica font, i els esbossos amb fragments arquitectònics diversos.

Va ser un matí excel·lent i molt agradable. Com és lògic, al final, els nois i noies ja estaven una mica saturats d'història poble-sequina i vam portar-los al parc del carrer de Lleida, el primer recinte amb elements per a jocs infantils que vam tenir al barri. Recordo que quan jo era joveneta hi havia una petita pista de patinar, per cert.



Les mestres, i parlo en femení perquè en el col·lectiu hi ha una majoria de dones, cosa sobre la qual caldria meditar, fan una tasca excel·lent, en general. I al Poble-sec han fet meravelles, considerant que és un barri complex i divers. La multiculturalitat, que s'havia vist com un problema, per part de les famílies, avui, afortunadament, ja comença a considerar-se una riquesa i una oportunitat. 

Cinquè i sisè eren els meus cursos preferits, quan estava en actiu. Crec que és una llàstima que l'antiga Segona Etapa hagi desaparegut i que a una edat complicada i crítica els infants hagin d'adaptar-se a un ambient i una manera de fer molt diferents. No és el mateix entomar les dificultats inherents al creixement quan als infants se'ls ha vist madurar des dels  tres anys que rebre'ls en plena adolescència. El curiós és que, en el meu temps, s'havia dit en algun moment de fer just a l'inrevés, tenir-los a la mateixa escola i amb els mateixos equips fins als disset anys.


Al parc vaig tenir ocasió de comentar els pros i contres de l'educació primària, les moltes coses bones que s'han perdut i l'excessiva burocràcia que ja fa dècades que resulta un pes absurd i excessiu. A l'altre costat de la balança, les millores en dotacions, en instal·lacions, en nombre de recursos, no sempre tan ben aprofitats com caldria, sovint per culpa de la manca d'autonomia dels centres.  A la meva edat ja tinc moltes batalletes per explicar, com és natural.

Avui, confinada, aprofito el temps per penjar aquests bonics treballs i evocar aquell matí del dimarts passat, tan enriquidor per a mi, i que em va fer recordar la meva pedagògica joventut, en una escola pública molt diferent de l'actual.




dilluns, 9 de març de 2020

DAU AL SEC, SOPARS, TEATRE I NOVES INICIATIVES


Intento assistir cada mes als Sopars d'Opinió organitzats per la Coordinadora i que apleguen representacions de les diferents associacions del barri. En el darrer vam poder escoltar l'actriu -i moltes coses més- Mercè Managuerra, quI, després de la reeixida experiència del Teatre Akademia, ha aterrat al nostre barri amb un projecte molt interessant que porta l'emblemàtic nom de Dau al Sec.

Dau al Sec és un espai teatral que acull grups emergents i talents diversos, però el projecte de Managuerra va molt més enllà. Té la seu al carrer de Salvà, en un edifici que en el passat havia estat una fàbrica de joguines i que, durant anys, va ser la seu d'assaig de Vol Ras, un grup amb lligams, així mateix, amb el Poble-sec. 

El Poble-sec ha acollit i acull moltes iniciatives relacionades amb el teatre. Algunes han nascut, han viscut i han mort, perquè avui no és fàcil disposar d'espais adients ni reeixir a l'hora de consolidar el que sigui. Darrerament hem patit el tancament de La Vilella, per exemple. Per això cal donar suport i difusió a l'activitat de Dau al Sec.



La memòria és estranya i, malgrat haver-la vista actuar de forma excel·lent en d'altres ocasions, recordo sobretot a Mercè Managuerra en aquells imaginatius i reeixits programes infantils en català de la segona cadena, que vèiem encara en blanc i negre, a l'època en la qual els meus fills eren petits. Avui, potser és l'edat, però moltes coses que es fan per a les criatures, avui, comparades amb Terra d'Escudelles i d'altres, em semblen pures xaronades. 

Tant de bo el projecte Dau al Sec faci molts anys i s'impliqui a fons en el nostre barri. Aquesta és una època, malgrat tot, propicia a les iniciatives de tota mena i a la creativitat amb empenta.

Totes les fotografies que he penjat son del Ferran Baile, ànima, amb la seva dona, la Sònia, d'un altre espai emblemàtic del barri, inclassificable i, ja, imprescindible, la BiblioMusiCineteca.

divendres, 28 de febrer de 2020

EL POBLE-SEC, CAPITAL MUSICAL DELS SEIXANTA


La xerrada de CERHISEC del mes de febrer va ser una delícia i tothom en va sortir encantat, com va passar amb la que vam dedicar als Mustang. Vam comptar amb Nando Caballero, autor del documental Sonido Mosca, que evoca els inicis del rock al Poble-sec, així com el pes que van tenir els amplificadors SINMARC, que es feien al nostre barri.


Van sorgir un munt d'anècdotes de tot tipus, resulta admirable com, sense tenir grans coneixements musicals, aquells conjunts tenien tanta empenta i aconseguien tan bons resultats. Malauradament la cultureta oficial sembla ignorar encara tota aquella feina i aquella activitat, ja vam comentar aquests oblits amb el tema de la Sala Apolo.

Delfí Fernández va explicar com es va implicar en el grup, tot just amb catorze o quinze anys, com assajaven, on podien, a cases particulars, una cosa que palesa el tarannà del veïnat d'aleshores, tolerant i content de tenir aquell jovent a prop. També les festes balladores es feien a pisos petits, sense problemes.

Ens va explicar també la història d'un contracte per anar a Alemanya, tota una aventura, durant la qual van passar dificultats de tot tipus però de la qual en van tornar amb experiència i grapa musical. Va sorgir de nou el tema de El Pinar, sala emblemàtica per on va passar tothom. O els festivals de matí de diumenge al Palau dels Esports, un espai també molt estimat i que avui està com està, malament, degradat i sense gaire perspectives coherents de futur. O el bonic teatre a l'aire lliure del Parc d'Atraccions i la discoteca Lord Black.

Vam recordar els estudis de Miramar, la censura de l'època, a qui no agradaven els cabells llargs dels nois ni les vestimentes modernes. Per sort avui hi ha gent jove que s'interessa per tot allò, com el mateix Nando Caballero, que ha fet un documental extraordinari, amb pocs mitjans i molta traça, un documental ignorat encara pels canals televisius de tota mena, públics i privats. Delfí Fernández està endegant un llibre sobre el grup, esperem que el puguem presentar al barri quan estigui a punt. 

Una gran tarda i unes grans persones. Tothom s'ho va passar d'allò més bé i vam recordar i vam aprendre. 

dimecres, 12 de febrer de 2020

XERRADA CERHISEC, MES DE FEBRER

No us perdeu la propera xerrada de CERHISEC!!! Anoteu-vos la data a l'agenda!!!

dissabte, 8 de febrer de 2020

AL CEL BRILLAVEN MILERS D'ESTRELLES... FA CENT ANYS


A l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, un indret destinat a mostres de petit format, hi ha una encisadora exposició a l'entorn de la cupletista Pilar Alonso i els cent anys de l'estrena del cuplet Les Caramelles. 

La famosa cançó va ser obra de Càndida Pérez, una altra gran dona recuperada fa pocs anys, que en va fer la música, i del lletrista Joan Casas, el famós Juan Misterio. La lletra es va publicar a la revista Papitu, per primera vegada, pel novembre de 1919. Pilar Alonso la va enregistrar en disc el 7 de febrer de 1920.

El cuplet en català va tenir molt d'èxit, i alguns d'ells, com Les Caramelles, tenen ja la categoria de cançó tradicional, popular i clàssica. Jo havia escoltat la cançó, de petita, cantada per la meva mare,  i l'any 1958 van sortir un parell de discos d'aquells amb quatre temes, deliciosos, Recuerdos de El Dorado, que molta gent tenia. La gran cantant Linda Vera, sobre qui he escrit en diferents ocasions, cantava aquelles cançons a l'estil tradicional.

De fet, l'èxit de Sara Montiel amb El último cuplé, va fer revifar el gènere en castellà, però també en català, i tot això passava a finals dels anys cinquanta del segle passat. Més endavant, quan la cançó catalana va tornar a aixecar el vol, Núria Feliu i Guillermina Motta van gravar discos amb cuplets diversos, alguns dels quals ja estaven una mica oblidats. I també ho van fer, de forma més informal, gent com Mary Santpere, Escamillo...

Persones com Pere Sagristà-Ollé, un dels responsables d'aquesta exposició i alguns altres, com Jordi Quintana, han fet esforços diversos en aquests darrers anys per tal que no es perdessin aquells temes emblemàtics. I també gent jove ha incorporat cuplets en els seus repertoris, ni que fos de forma puntual. O grups com els d'Havaneres, que en alguns casos diversifiquen els repertoris amb gèneres diferents. Fa anys, a Olost, em va sorprendre veure com el capellà del poble, un senyor ja gran, amb motiu de la Pasqua Granada feia cantar a un grup d'infants el famós cuplet, i ho van fer molt bé, per cert.

L'exposició aplega un munt impressionant de publicacions de l'època. La popularitat de Les Caramelles va ser tan gran que d'altres cuplets s'anunciaven portant com a reclam el fet de ser dels autors de Les Caramelles. Pere Sagristà-Ollé, per cert, va ser qui va aconseguir que al Poble-sec es recordés la figura de Rossend Llurba i que es posés una placa a la casa on va viure durant molts anys. 

Pilar Alonso va ser comparada amb Méller tot i que tenia personalitat pròpia. Era de Maó, el seu pare era barber i músic, i ja d'adolescent va venir a Barcelona a intentar reeixir en un gènere que desvetllava passions. A l'exposició es pot veure una entrevista que li van fer per a la revista D'Ací i d'Allà i Alonso es manifesta com una dona intel·ligent i espavilada, segura d'ella mateixa i prudent en les respostes. Expliquen que va donar carbasses a Alfons XIII, afeccionat a les senyores i als gèneres populars. 

Va ser la reina de El Dorado durant sis anys. L'any 1925 es va casar amb un industrial, va anar a viure a Madrid, va tenir fills i néts i passava força estius al seu Maó nadiu. De tant en tant algú escrivia quatre coses al diari sobre ella, poca cosa. Algú altre exigia que se li fes un bon homenatge, un tema que va quedar pendent. A Maó li van erigir un bonic monument. 

Va morir l'any 1980 i Sempronio li va dedicar un emotiu article. Algú va escriure aleshores que estava oblidada. Quan algú ignora alguna cosa o l'ha oblidat pensa que el seu sentiment és general però, de fet, molta gent no l'hem oblidat o no hem oblidat el que ens en van explicar. S'han anat publicant articles, llibres i reculls de lletres, tot i que de forma intermitent i una mica escadussera, sobre la cantant i el seu repertori i sobre aquells temps del cuplet. La mitificació del passat del Paral·lel ha desvetllat un cert interès a l'entorn d'un temps que avui sembla molt remot i que va ser complex i divers. I que la guerra va esberlar de forma cruel, tot i que el Paral·lel de la postguerra va ser molt viu i interessant. 

Tot i que l'exposició està molt bé crec que la cantant i la temàtica mereixen més espai i més difusió. No hi ha cap cartell visible que indiqui l'exposició de forma visible, al Pati de l'Hospital. Més o menys quan Pilar Alonso es va retirar també va morir Juan Misterio del qual sabem poca cosa. Els cuplets catalans, la majoria, son d'un erotisme senzillet, menestral, diria jo, fan picades d'ullet amb una mica de pebre, al·lusions a promesos amb ganes de gresca, força reprimits, i coses així. Hi trobem soldats, cotxers, forneres, modistes i, de tant en tant, alguna noia que ha caigut en el parany del pecat, és clar. Hi trobem pinxos fatxenda com en Pasqual i parelles que es volen casar i no trobem un pis baratet i tramvies plens de gent en els quals pot passar de tot.

La construcció i la rima acostumen a ser molt reeixides i reflecteixen una societat alegre i amb una mena d'eròtica puresa vital encisadora. Els cuplets catalans convivien amb els castellans, amb la cobla andalusa, amb la sarsuela, amb el teatre popular, amarat de drames terribles, amb la cançó catalana més o menys tradicional, amb textos musicats de bons poetes no gaire llunyans en el temps, cantada per gent com Emili Vendrell, que encara ens fa plorar quan l'escoltem ja que li passa com a Gardel, cada dia canta millor.  Pilar Alonso, per exemple, va fer una molt bona versió del sensual Nena. 

El final, relatiu, del cuplet va arribar perquè les modes canvien i el tango va fer furor. Com que sempre et diuen que tot ha de passar per l'escola, que ja és gros, en aquest cas em sumaré als tòpics i demanaria als mestres de música que incloguessin algun d'aquells cuplets en el currículum, sobretot, és clar, Les Caramelles o Els Tres Tombs. Avui potser més aviat es podria fer un cuplet sobre castellers o diables, però aquelles tradicions, encara que no sigui a tot arreu, van perdurant, de moment.

Tot va i ve, s'oblida i es recorda, canvia i es manté. La vida passa i cal cantar i ballar, mentre sigui possible.

dissabte, 11 de gener de 2020

XERRADA DE CERHISEC: 75 ANYS DE LA SALA APOLO


La xerrada de CERHISEC del mes de gener la dedicarem a la Sala Apolo i comptarem amb Eva Espinet, autora del llibre 'LA SALA APOLO. 75 ANYS SENSE PARAR DE BALLAR'.


Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, el darrer dimarts del mes de gener, dia 28. No us ho perdeu!!!