dijous, 12 de setembre del 2019

VERACRUZ, EVOCACIONS A L'ENTORN D'UNA ANTIGA PEL·LÍCULA


La Bibliomusicineteca, del carrer Vila i Vilà, ha reiniciat les seves moltes i interessants activitats, entre les quals els dilluns de cinema. I s'ha estrenat amb un clàssic emblemàtic, per molts motius, una bona part dels quals extracinèfils, fins i tot. La pel·lícula triada ha estat Veracruz, un western de Robert Aldrich, de l'any 1952. La pel·lícula devia arribar al nostre Condal una mica més tard però, tot i que jo era molt petita aleshores, la recordava de forma emboirada. És clar que probablement en alguna altra ocasió l'hagués vista per la televisió.

Un dels aspectes que em va sorprendre, segurament pel fet que la nostra sensibilitat ha canviat amb els anys i, fins i tot, en alguns casos, millorat, va ser el gran nombre de trets i morts, aspectes aquest que ocupa ben bé la meitat de la història. Es mata a dojo i, en aquest cas, les víctimes no son els indis tòpics de l'època, sinó soldats europeus i pagesos mexicans. Em sobta pensar què vèiem normal que la gent es matés d'aquella manera i de forma tan expeditiva, en aquelles ficcions tan esperades del cinema de barri, i que nosaltres, els infants, ho trobéssim positiu i esperonador, menys en el cas de que finés el noi protagonista o la dama bonica, casos que, aleshores, resultaven altament minoritaris.

L'acció se situa en una idealitzada revolució mexicana, en l'època de l'emperador Maximilià, un personatge tràgic, el mateix que la seva pobra dona, Carlota de Bèlgica, qui el va sobreviure seixanta anys, embogida i cega. Maximilià era feliç i estava enretirat i tranquil quan li van proposar l'aventura mexicana i no va saber dir que no. Es va fer més mexicà del que s'esperava per part de les potencies europees que n'havien potenciat la coronació, i quan no va convenir als interessos generals va ser relativament fàcil, en el context violent del país, eliminar-lo. S'ha escrit a bastament sobre l'emperador Maximilià i el seu temps però sempre queden aspectes ombrívols, quan els fets s'esdevenen en èpoques convulses. També se l'ha ridiculitzat, sovint de forma injusta, ja que tot s'ha de situar en el seu context històric.

La pel·lícula va aplegar un planter d'actors molt interessant, amb gent gran i gent jove. Els grans protagonistes son Gary Cooper, ja una mica vellet, i Burt Lancaster, lluny encara d'esdevenir viscontià, i amb aquell somriure americà tan característic. Son un parell de cínics perdedors, amb el seu cor tendre en algun moment, sobretot Cooper, que és un desenganyat cavaller del Sud, vençut en aquella guerra tan mitificada. Les noies fan més aviat de florero, tot i que podien haver donat molt més joc. Denise Darcel, avui poc recordada, va ser actriu, ballarina i cantant, era francesa però va treballar més aviat als Estats Units. El seu pas pel cinema va ser una mica erràtic i intermitent. Va morir el 2011. Fa de perversa de la pel·lícula, una aristòcrata seductora que vol enredar els homes, sense escrúpols. Els homes, com és sabut, son molt fàcils d'enredar quan pel seu camí s'hi posa una dona dolenta, i guapa, això sí.

Un dels seus galants és, a la pel·lícula, César Romero. Romero va ser una icona del Hollywood de l'època, un homosexual més o menys tolerat, fins i tot, considerant el puritanisme del moment, que va fer molts papers de seductor de senyores. Se li atribueixen relacions amb altres actors coneguts, com Tyrone Power. Va morir molt gran, l'any 1994. De Gary Cooper i Lancaster ja no cal explicar res, eren dels grans i van fer de tot. Jo vaig començar a veure Cooper al cinema quan ja era grandet i em sobtava que li posessin tantes parelles jovenetes, no sé què li podien veure. A la pobra Audrey Hepburn sempre l'aparellaven amb iaions i va treballar amb Cooper a Ariane. No resulta gens estrany que s'encaterinés amb Finney, quan li van posar una parella més adient, fins i tot una mica més jove que no pas ella.

I, és clar, un dels reclams de la pel·lícula, per als de la pell de brau, va ser la presentació americana de la nostra Sara Montiel, amb vint-i-pocs anys qui, segons diuen, i ho deia ella mateixa, tot i que aneu a saber si era cert, va tenir un rotllet amb el Cooper, amb qui acaba aparellada a Veracruz. Fa un paper interessant però poc potenciat, una mena d'espia valenta i arrauxada, al servei dels grans ideals revolucionaris i que se sap defensar tota sola, malgrat que en més d'una ocasió ha de rebre ajuda del Gary, tot un senyor, és clar. 

Veracruz, fins i tot en la seva època, va ser considerada una pel·lícula excessivament violenta, una mena de premonició del western crepuscular que es filmaria, anys després, a Itàlia i Espanya, un dels elements que suren a l'actual film de Tarantino. El pas del temps ha donat nous valors a aquelles cintes del oest americà més realistes, moltes de les quals fetes amb una sabata i una espardenya, però amb valors evidents i amb actors que es van poder guanyar les garrofes i començar a despuntar. I amb actors i actrius ja de baixa, que van aconseguir feina en aquelles produccions, entre les quals s'hi pot trobar de tot.

Veracruz té un final tràgic, poètic, potser el millor del conjunt, quan tot de pobres dones surten de qui sap on, a cercar els cadàvers de les seves parelles. El director va evitar el petó preceptiu final, de forma molt intel·ligent. La Revolució Mexicana, com totes les revolucions, en el fons va ser un bany de sang i un esclat de violència, però té una gran mitologia al seu entorn. Per casualitats diverses aquell país, que probablement no arribaré a conèixer mai en directe, va sorgint un dia sí i un altre també en la meva vida quotidiana. La Bibliomusicineteca potencia a fons la cultura mexicana, l'any passat vaig assistir a un club de lectura sobre les relacions entre Mèxic i Catalunya, fa poc temps el meu amic, l'historiador Pau Vinyes, ens explicava el seu viatge a aquell país i els seus contactes amb descendents dels exiliats, acabo de llegir el llibre amb contes i articles de Pere Calders, un d'aquells exiliats que van retornar, estic acabant la imprescindible novel·la Balún Canán, de Rosario Castellanos...

Sara Montiel va treballar força a Mèxic, fins i tot tenia la nacionalitat d'aquell país, també ho va fer Lola Flores i d'altres actors i actrius hispànics. La nostra Saritíssima va fer alguna pel·lícula interessant amb el gran i seductor Pedro Infante, amb qui corria la brama que havia arribat a tenir una filla il·legítima, tema que encara es un misteri, crec. De fet, Infante es veu que tenia fills a dojo i amb tothom. Quan jo era petita es van posar molt de moda, per tots aquests motius, les ranxeres i els cantants mexicans, el mateix Infante, Miguel Aceves Mejía, Negrete... Totes aquestes anècdotes i moltes més em van venir al cap dilluns, després d'haver tornat a  veure Veracruz.


dissabte, 7 de setembre del 2019

LA PLACA DE LA CANADENCA I L'ART URBÀ DESFERMAT


Un bon amic, Xavi Rodríguez, membre també de CERHISEC, l'entitat dedicada a la difusió i recerca sobre història local, del meu barri, m'envia aquesta fotografia tan interessant. No és la primera, en relació a l'indret que potser ja heu identificat, i em temo que no serà la darrera.

I és que al fons d'aquesta mena d'ull segurament els més espavilats ja haureu copsat la presència de la placa que dona nom al lloc i n'explica la rellevància. Ens trobem al Passatge de la Canadenca, a tocar de les tres famoses xemeneies  de la FECSA, i a sota del nom de l'indret hi ha una petita explicació històrica.

Aquest any, 2019, hem celebrat el centenari de la famosa vaga obrera, llarga i complexa, que va acabar relativament de forma positiva. La Vaga de la Canadenca és ja tot un mite en la història de l'obrerisme reivindicatiu, va aconseguir que, més o menys, això no passa mai d'un dia per l'altre, s'acceptés la jornada de vuit hores a nivell general, tot i que ja sabem que en molts sectors ni tan sols avui és aquest un dret assolit. I també es van aconseguir d'altres fites rellevants en el llarg camí de la justícia social, sempre tan fràgil.

Des de CERHISEC hem fet xerrades i itineraris sobre aquells fets. Quan endeguem recorreguts pel Paral·lel fem una bona paradeta davant del lloc, per tal d'explicar anècdotes, personatges i context històric de l'època. Aquest hauria de ser, doncs, un indret gairebé sagrat, des del punt de vista laic, respectat i honrat per la gent de bé, d'esperit progressista i d'esquerra, on més aviat hi haurien de florir clavells vermells i d'altres símbols relacionats amb la classe treballadora.

Malauradament, un dia sí i un altre també, hi ha qui es dedica a pintar damunt de la placa i el seu entorn tota mena de coses estranyes, el lloc és també un indret emblemàtic per als grafiters, gent que respecto i admiro quan fan les coses ben fetes i on toca i quan toca. I és que d'artistes de l'esprai n'hi ha de tota mena, com passa amb tots els col·lectius humans units per una afició, unes idees o unes creences.

Els artistes urbans tenen, per aquest indret, molts espais on expressar-se. Però això d'anar a pintar al damunt de la placa és una constant i ja ens està fent pujar la mosca al nas. Una altra cosa seria si la placa tingués algun referent franquista, religiós, no m'agraden les bretolades indiscriminades però hi ha casos en els quals entenc els motius de l'agressió artística. Anar a pintar la placa que recorda uns fets d'aquesta mena em resulta estrany, alguna acció d'infiltrats d'alguna pintoresca cinquena columna agressiva, que defuig el record de la lluita obrera catalana i universal i el vol piconar sense contemplacions.

Crec, però, que no hi ha, de moment, intenció política, en aquestes pintades, més aviat, senzillament, ignorància, analfabetisme històric, ganes de provocar o aneu a saber què. Si algú en sap el motiu, l'objectiu, la finalitat i les motivacions, li agrairia que m'ho expliqués.