divendres, 22 de març del 2019

XERRADA DE CERHISEC, LA VAGA DE LA CANADENCA


Dimarts que ve, 26 de març, nova cita amb CERHISEC. En aquest cas evocarem l'emblemàtica Vaga de la Canadenca, de la qual commemorem el centenari aquest any, amb una visió diferent, a partir de l'anàlisi dels textos contemporanis publicats a la premsa de l'època.

Us esperem, doncs, a la BIblioteca del Barri, com sempre!!!

Un tema que enllaça en el present ja que s'ha obert un important debat veïnal a l'entorn del futur dels edificis de FECSA, abandonats, més o menys, des de 2012.



dissabte, 16 de març del 2019

UN VESPRE INOBLIDABLE, A LA LLOTJA I AMB MÚSICA

foto de Associació Cultural La BiblioMusiCineteca.


La Bibliocinemusiteca és una associació cultural que, per sort, tinc a prop de casa. És força diferent d'altres associacions d'aquest tipus o així m'ho sembla, tot i que avui, a la ciutat, hi ha un munt d'iniciatives interessants que no conec. He tingut la sort de que s'instal·lés,  des de ja fa uns quants anys, al barri. Recordo un dia, de ja fa molt temps, en el qual una amiga i companya d'estudis de magisteri, Teresa Daussà, que també fa temps va venir a viure al Paral·lel, em va trobar pel carrer i em va explicar que un amic del seu germà muntava un centre cultural al carrer Vila i Vilà.  El germà de la meva amiga, Pere Daussà, va morir, de forma relativament prematura, l'any 2013. Va ser un home de teatre d'aquests inclassificables i polièdrics, com Ferran Baile, que és, amb la seva dona, Sonia García, mexicana però que fa setze anys que és aquí, les ànimes d'aquest indret que avui ja s'ha fet imprescindible, al Poble-sec, local i universal, en el més ampli sentit de la paraula.
Fotografia: Mercè Siles

No  vaig a les activitats que organitzen tant com voldria, n'hi ha moltes, per a tots els gustos, i molt interessants. Jo m'escapo algun dilluns a les sessions de cinema i para de comptar però Baile participa en moltes mogudes poble-sequines de tot tipus i ens trobem de tant en tant aquí i allà. Ahir, divendres, van organitzar un acte emotiu i extraordinari, fora vila, com si diguéssim, a un lloc tan emblemàtic com la Llotja, a la Reial Acadèmia d'Arts Escèniques Sant Jordi, per tal de presentar un llibre sobre el tenor mexicà Héctor Sandoval, escrit per la Sonia i Kel Kamoezze, brasilera. Totes dues han fet i faran moltes coses, un bon nombre de les quals en el camp de la gestió cultural. 

La presentació va estar a càrrec de la doctora en arts escèniques Enid Negrete i del psicòleg i col·leccionista d'òpera Lluís Casado, tots dos es van definir com operòpates. Negrete ha treballat molt sobre els personatges mexicans relacionats amb aquest gènere. També va presentar e llibre Joana Olivera, portuguesa, directora de l'editorial responsable, Autografia. L'acte estava organitzat per l'Associació Mexico-Catalunya, la BiblioMusiCineTeca i l'editorial.
                                                                                   Fotografia: Mercè Siles
Fins fa, com qui diu, quatre dies, vaig ser analfabeta vers un gènere que em provocava una mena de rebuig des que en una ocasió  vaig veure una sortida del Liceu, a principis dels seixanta, amb tota aquella burgesia una mica  arnada disfressada de fatxenda i amb cotxes amb xofer esperant a la porta. Jo tenia uns oncles afeccionats al gènere i també rumbejaven un cert elitisme una mica empipador. És clar que hi havia un altre Liceu, el dels afeccionats modestos, les cues per les portes del darrere i tot això. I, per damunt de tot, hi havia la música, els cantants i la resta. 

Quan tenia deu anys vaig tenir una mestra joveneta, amb molta cultura, que ens parlava de la Callas i la Tebaldi però en aquells anys no hi havia mitjans, a la meva escola, que permetessin accedir a les seves interpretacions, ni que fos enllaunades. Aquesta mateixa mestra va ser qui, en un llunyà dijous gras en el qual vam anar a berenar a Montjuïc, ens va fer seure en silenci al Teatre Grec on una noia molt jove, que després ens va explicar que era Núria Espert, una actriu que, segons la mestra, seria una gran actriu, assajava Medea.

En les darreres dècades he tingut la sort de què, per exemple, la meva cunyada, que treballa al Liceu i que és afeccionada a l'òpera, em facilités l'assistència a algunes representacions i que una bona amiga, que també podria classificar d'operòpata, Montserrat Galícia, escriptora, em fes una mena de curset particular i intensiu. Darrerament, amb la seva filla, han publicat un llibre de divulgació molt recomanable, sobre fragments imprescindibles del gènere.
Fotografia: Mercè Siles
Admeto, doncs, que fins ahir no vaig saber qui  era Héctor Sandoval, extraordinari tenor mexicà el qual, de manera inexplicable, no ha actuat encara a Barcelona i que està instal·lat, a causa de la professió, a Viena, protagonista del llibre que es va presentar. Sandoval va estudiar al Conservatori Nacional de Música mexicà, ha interpretat diferents rols operístics en un munt de teatres europeus i és una persona senzilla i planera, molt allunyada del que se suposa, segurament per prejudicis, que és habitual en aquesta feina, difícil i complexa, que requereix molt més que una bona veu per reeixir. La biografia tracta d'acostar-se a la persona darrere del cantant i en els seus sentiments més pregons, així com d'incidir en les dificultats que suposa la dedicació a un gènere que avui ens resulta molt més proper i assequible. 

El tenor, abans de la presentació del llibre, va oferir un preciós  recital, acompanyat al piano per Viviana Salisi. A la sala hi havia gent de molts llocs, Ferran Baile, que va inaugurar l'acte saludant en un munt d'idiomes va dir que de més de tretze o catorze països. Així és ha i ha de ser el mon d'avui, començant per l'escola. Volíem que ens firmessin el llibre però la sala tancava a les nou i no va poder ser. Vam tornar cap al barri amb la Mercè, la meva cunyada, tot passejant. Feia una temperatura molt agradable i ens ho havíem passat d'allò més bé. Un vespre inoblidable, d'aquells que ens reconcilien amb l'art, la música, la ciutat i amb la vida, al capdavall. 
I, per cert, una nota poble-sequina, en una de les sales de la Llotja per les quals vam poder tafanejar abans de començar l'acte em vaig retrobar amb un quadre del pintor del meu barri, Simó Gómez-Polo, El penediment de Judes. És una d'aquestes pintures de grans dimensions, teatrals, tan habituals i apreciades durant el segle XIX, que va endegar per veure si aconseguia una plaça de professor a Llotja, cosa que no va poder ser, per motius diversos, i que el va trasbalsar força. El pintor, per aquella mena de quadres, disfressava amics i coneguts, que li feien de models, així que crec que des del túnel del temps, tots aquells poble-sequins anònims, vestits de jueus ancestrals, devien, també, gaudir del concert i de l'animació que el va acompanyar.

I a sobre, ahir era Santa Madrona!

divendres, 8 de març del 2019

LA DONA D'AVUI I ELS OBLITS IMPERCEPTIBLES


Ahir van passar per BTV un espai de l'emblemàtic programa Va passar aquí en el qual explico els orígens del nostre barri i que vaig gravar fa més d'un any. Aquests programes de divulgació barcelonina estan molt ben fets però tenen el problema de la seva brevetat. En general, a la televisió, però també a les entrevistes periodístiques, del que s'explica ens n'arriba una petita part. Però, vaja, la televisió  amolla una certa i efímera popularitat i jo també tinc la meva dosi de vanitat i m'agrada veure'm de tant en tant i que algú em digui que em va veure. La televisió i el fet de què, des de la televisió, hagis parlat d'algun tema en concret, fa que et tinguin per una experta. Pel que fa a la història del barri fa més de vint anys que fem xerrades mensuals, amb CERHISEC, sobre les quals publiquem un llibre cada any però, com que avui està de moda el barcelonisme anecdòtic i retrospectiu escolto i veig molts experts en el tema, de l'última volada, que són tinguts per uns savis en la matèria.

Mirant el programa d'ahir vaig reflexionar sobre un fet evident, i és que en els darrers anys m'ha agafat la dèria de fer números. Fins i tot en aquests programes de divulgació sobre temes de tota mena relacionats amb la ciutat, en general, hi participen més homes que no pas dones. L'oblit de les  dones en tants àmbits demana estadístiques, quan la no-paritat no respon a res. En molts casos és cosa de pensar-hi. Tinc un blog sobre història on penjo endevinalles sobre personatges del passat, en un moment concret em vaig adonar de què hi havia més homes que no pas dones, en aquells enigmes, i ara ja faig una entrada dedicada a les  dames i, una altra, als cavallers.

Pot semblar simplista proposar una cosa així, moltes vegades trobar o no trobar dones no demana res més que un petit esforç, pensar-hi, vaja. No és cert que en el passat les dones no hi fossin, quan estudiava recordo haver sentit explicar que les dones no pintaven i ara estan sortint pintores a dojo, de la mateixa qualitat -tot i que això sovint és subjectiu- que els homes. Fa uns dies comentava la biografia de Carles I, escrita per Henry Kamen, al meu altre blog. Doncs resulta que per la història de l'emperador desfilen un munt de dones interessants, poc conegudes per a la majoria de gent no experta i  les quals, a més d'exercir el poder, ni que fos per delegació, havien d'entomar parts a dojo, els quals, en moltes ocasions, els costaven la vida. 

Hi ha casos escandalosos en el tema dels premis de gruix, com ara els Nobel o el nostre Premi d'Honor, pel que fa a la diferència entre homes i dones. No crec que, en general, els premis importants siguin justos ni objectius, responen a aspectes polítics, oportunistes, a coneixences i promocions de tot tipus. Però fins i tot considerant aquestes limitacions clama al cel que et trobis amb diferències absurdes de nombre, en camps com ara l'intel·lectual, però, fins i tot, en el científic. Per compensar, en ocasions, es fan programes o s'escriuen articles sobre dones, dones escriptores, dones empresàries, dones enginyeres... Aleshores es queda bé amb poc  gasto, que deien abans. Ja n'hem parlat i després tot torna a ser com abans, més o menys. Més o menys, ep, car sóc conscient de què moltes coses han canviat en les darreres dècades. La gran revolució del nostre temps, no sagnant, en general, i que ha aconseguit resultats positius, ha estat aquest  aterratge de la dona a una certa igualtat, encara fràgil. Aquest assoliment ha anat acompanyat d'un accés generalitzat, d'homes i dones pobres, a l'educació superior, ep.

La píndola i els mètodes anticonceptius còmodes van fer molt per la dona però això del feminisme,  que no és res més que demanar la igualtat d'oportunitats i que pot tenir moltes variables i tendències, el mateix que l'anarquisme o el que sigui, ha tingut alts i baixos. Fa anys, ja en fa uns quants, les dones cremaven els sostenidors però avui aquest estri de vestir torna a ser una mena de cotilleta. Hi ha qui em diu que això del vestir no té res a veure amb el tema però jo crec que sí. Les modes còmodes responen a èpoques més lliures i l'estètica dels talons altíssims no em sembla saludable, com no m'ho sembla el culte al cos, que s'està encomanant fins i tot als noiets de les noves generacions, en lloc de desaparèixer d'una vegada. Vivim avui, amb moltes contradiccions, un increment del feminisme en ebullició.

Les generalitzacions sempre són injustes, hi ha avui molts homes explotats, de fet, les societats que oprimeixen les dones no son bones per als homes, els reclouen en apartats masculins, els porten a la guerra, els demanen mantenir famílies nombroses i els limiten la imaginació i les idees. En tot plegat també hi té un component evident la classe social, és clar. Aquí i a les antípodes. La igualtat generalitzada encara es troba a les beceroles però, com en el cas del tema de la dona, la permeabilitat social ha millorat força. Malauradament no sé si ens creiem del tot que tots som iguals. Un altre tema son els canvis en els valors lligats a una llibertat en alça. En la nostra societat ser homosexual, mare soltera o fill il·legítim avui no té cap connotació negativa, en general. Ens queda pendent el tema espinós de la prostitució, que, segons la meva opinió, és més problema per l'explotació que comporta que no pas per l'activitat en sí mateixa.

Tots i totes, incloses les persones que acaben d'arribar de tot arreu i intenten millorar la seva situació, a base de treballar en sectors als quals els qui ja bufem cullera no voldríem accedir de cap manera, encara menys amb els sous que es cobren, fent evident que la terra no es partida com un mapa mal pintat i que no som els propietaris del terreny on hem vingut a raure per casualitat genètica. Sectors com la neteja, la cura de la gent gran i malalta o, en el cas dels homes, la construcció. En el fons tot aniria bé si ens limitéssim a la  regla d'or: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú.