dilluns, 23 de desembre del 2019

FRANCESC LAYRET, CENT ANYS DESPRÉS


L'any 2020 en farà cent de l'assassinat de Francesc Layret. Va ser el trenta de novembre i pel novembre de l'any que ve dedicarem una xerrada a aquest personatge emblemàtic, avui potser no tan recordat com caldria. El Poble-sec tenim un deute amb ell, l'avinguda del Paral·lel, abans Marqués del Duero de nom oficial, va dur, durant el temps de la República i la Guerra Civil, el nom de Layret. Malauradament, en reivindicar el nom popular de l'indret, no es va insistir en recuperar el de Layret per a algun carrer important del nostre barri. Personalment sóc contrària a posar noms de persona als llocs, emboliquen la troca, van lligats a ideologies i tendències i acaben per identificar el personatge amb el carrer i para de comptar. Però ja que així funciona el tema cal dir que Layret mereix  ser recordat i reivindicat, sigui com sigui. 


Layret té un monument a l'actual Plaça Goya, obra de Frederic Marés, un professional més enllà d'ideologies, que incomoda pel fet que va fer molts monuments franquistes, després de la Guerra Civil.  De fet, cal ser una mica objectius, una gran part de l'escultura oficial barcelonina, de totes les èpoques, és obra de Marés. El museu que porta el seu nom és una meravella encara poc coneguda a fons, per cert. 

El monument a Layret va ser  desmuntat, com tants altres, en acabar la Guerra Civil i va ser tornat a muntar l'any 1977. Es pot veure una placa al carrer Balmes, on Layret va viure i treballar i va ser assassinat per algú amb nom i cognom, se suposa que a sou de l'inquietant Martínez Anido, algú que mai no va ser engarjolat ni condemnat pel crim. Layret va ser un home admirable, de família benestant, va patir la terrible poliomelitis, cosa que l'obligava a caminar amb crosses i amb grans dificultats, a banda d'altres problemes de salut. Va ser republicà, d'esquerres, militant i actiu, defensor dels obrers, precisament anava a defensar els líders detinguts, entre els quals Companys, amb qui havia coincidit a la universitat, quan va ser assassinat.


La mort de Layret va ser una tragèdia, no tan sols humana sinó també política, el mateix que la de Seguí. Eren personatges intel·ligents, lúcids, amb carisma i partidaris de cercar pactes, si era possible, precisament sovint s'assassina aquestes persones que poden fer de ponts de contacte, més que no pas als arrauxats apocalíptics. Sobre Layret  es pot llegir molt i s'ha escrit força però, per sorpresa meva, aquests dies m'he adonat de què gent jove i no tan jove n'ignora el pes i la biografia. Maria Aurèlia Capmany va escriure un text teatral, amb Xavier Romeu, que es va representar durant els setanta i s'ha recuperat de tant en tant, encara es pot veure online la versió que ens en va oferir aquella televisió enyorada de l'època. 

Layret té una plaça dedicada a Nou Barris, i carrers diversos a ciutats i pobles catalans amb un pes de l'obrerisme, com Sabadell. En tot cas, estaria bé que 2020 fos l'any oficial del seu centenari o que, al menys, es comptés amb reivindicacions que tinguessin una difusió important, tant en l'àmbit acadèmic com en el popular i en els mitjans de comunicació.  A banda de la política és així mateix  un cas de superació personal, en una època en la qual ser coix era ser esguerrat. Si bé el Paral·lel -abans 'Paralelo', ep- ha recuperat -normalitzada i amb una fonètic que mai no va existir- la forma popular, no estaria malament que en algun lloc visible es recordés el lloable i admirable nom que va dur durant uns anys d'alegries i tristors, esperances i tragèdies. 

Durant l'enterrament de Layret, convertit en un acte polític important i mulititudinari, hi va haver càrregues policials a dojo, fins al punt de què el taüt, expliquen, va caure a terra d'un cop de sabre. Coses del passat... o no?

dimecres, 4 de desembre del 2019

MÚSICA, RÀDIO, EVOCACIONS I FENT BARRI


Ahir em van convidar a participar en l'acte que al Centre Albareda va endegar la gent de la BiblioMusiCineTeca, amb els coratjosos Ràdio-actius, un llarg repàs per la música d'abans i d'ahir, en relació amb el nostre barri. A mi em van preguntar sobre els temps de la ràdio mítica, els de la meva infantesa i primera joventut, i, si em deixen i no em paren, encara estaria xerrant ara. I és que una ja té una edat i, en desaparèixer la generació anterior els de finals dels quaranta i primers cinquanta -del segle passat- ja hem assolit la categoria, gairebé de 'històrics'.

Hi havia, en el conjunt de l'excel·lent muntatge, molts temes, molts records, moltes referències, molts participants... I encara es van quedar artistes i fets al tinter, com dèiem abans, quan hi havia tinters, però és que eren les nou tocades i calia plegar. Es va parlar de grups, sales, cantants, canvis en les modes i les tendències i, també, del present. 

No voldria fer massa referències concretes, ja que segur que m'oblido de gent, però l'Anna Pruna va parlar de la Sala Apolo (per cert, a CERHISEC tindrem pel gener l'Eva Espinet, que ens parlarà de la sala i del seu llibre commemoratiu), al Josep Guzman, que és a tot arreu, sap de tot i no sé com s'ho fa, i que va explicar la tasca dels Sound Dreamers, un grup vocal que està assolint un nivell excel·lent. I gent com Pablo Persico, que va fer referència al seu gran projecte, relacionat amb l'educació al barri, l'orquestra Do d'Acords. Persico és un geni de la pedagogia musical, una persona brillant i modesta al mateix temps, crec que no som prou conscients de l'alçada de la tasca que desenvolupa. Cal dir que les escoles del barri han assolit un nivell magnífic en aquests darrers anys, gràcies als seus mestres i equips directius.


Es van passar molts vídeos o fragments de vídeos, amb gent molt coneguda i famosa, com Serrat, Mayte Martín, Sisa. Conjunts com els Mustang, els De la Torre. Es va evocar també Ausensi, qui, en temps de la meva mare, va ser tan o més conegut que Serrat, un mite poble-sequí, hores d'ara. Van sortir programes antics de la televisió, orquestres com la del mestre Ibarbia, les actuacions de gent com Franz Joham i Gustavo Re, imprescindibles en els inicis de la televisió barcelonina. 

Estic molt contenta de que haguessin pensat en mi per evocar el passat radiofònic, la ràdio, la d'avui, em resulta encara imprescindible, i, per sort, ara pots accedir a programes que no vas escoltar en el seu moment. Tot conviu, encara que les modes canviin. El barri, avui, té una gran vitalitat, potser falta coordinació entre les moltes activitats que es fan, actes com el d'ahir contribueixen a què la gent es trobi i conegui. Gent de tot el mon, avui, amb ganes de fer coses, amb empenta i generositat. 

Però sí, també cal contar amb els iaios i iaies d'avui, que som les baules entre passat i present. Molta gent que ens acompanyava a les primeres xerrades de CERHISEC, fa vint anys, de l'edat dels meus pares, ha mort o ja no està en condicions de fer-ho. 
La vida passa, tot canvia i res no canvia, com vaig llegir en una de les frases de presentació d'una filmació sobre la Sala Apolo. Molt sovint escolto injustes queixes sobre el nostre barri, sobre els canvis, sobre els seus nous habitants, obviant el fet de què el Poble-sec ja va ser, des dels seus inicis, un barri el destí del qual era donar sostre als nous habitants humils de Barcelona i que, com sol passar, a tots els grups humans hi ha gent de tota mena. 

Les diferents onades migratòries han passat i passaran pels nostres carrers, i la vida continuarà, entre el Paral·lel i Montjuïc, amb problemes, crisis, moments de joia, moments tristos, alts i baixos, seguretats i inseguretats i riscos de tota mena, car la vida és un risc, es miri com es miri. I, això sí, continuarà la vida i continuarà la música, la que sigui, que ja ho va escriure Brecht en aquells famosos versos: 'En aquells temps ombrívols, es cantarà també? Sí, també es cantarà, sobre aquells temps ombrívols...'



Un gran vespre i, per cert, demà he d'anar a dir quatre coses sobre el cuplet a un acte relacionat amb la reivindicació del Teatre Arnau. Continuarem informant.

dilluns, 2 de desembre del 2019

AUCA DEL POBLE-SEC, PER A INFANTS I GRANS



Ja que hi ha gent que m'ha demanat el text penjo al blog l'auca sobre el barri, que vaig llegir el dia del sopar. La vaig escriure com a introducció, per a infants, a la història del Poble-sec. 




AUCA DEL POBLE-SEC
autora: Júlia Costa


1.- Ha complert el nostre barri
cent cinquanta anys de xivarri.

2.- Tot i que abans ja hi havia
gent que per l’indret vivia.

3.- En aquelles antigalles
era fora les muralles.

4.- Les Hortes de Sant Bertran
Donaven producció gran.

5.- I a Montjuïc, els racons,
Amagaven moltes fonts.

6.- I alguns convents i capelles
i moltes més meravelles.

7.- La ciutat de Barcelona
Era molt més petitona.

8.- Però creixia rabent
i arribava molta gent.

9.- Aquell que hi ve a treballar
una casa ha de buscar.

10. Acaba el segle XIX
i el barri es ple com un ou.

11.-Al barri hi viuen pintors,
menestrals, treballadors…

12. I s’arranja una avinguda
que será molt coneguda.

13.- Al Paral·lel hi ha gatzara,
I allà la gresca  no para.

14.- Hi ha barraques de firaires,
mil sorolls i moltes flaires.

15.- I teatres a pleret
viuen l’èxit del cuplet.

 16.- No tot, però és alegria,
I la guerra arriba un dia.

17.- El barri, a tocar del port,
S’omple de bombes i mort.

18.- Els veïns, amb valentia,
Fan refugis cada dia.

19.- La guerra acaba amb tristor,
I arriba fam de debò.

20.- El cinema es un consol
per aquells dies de dol.

21.- I el Paral·lel més optimista
té atraccions, festa, revista.

22.- Al barri els nous emigrants
Es van tornant catalans.

23.-Ens cau una gran nevada
Que entusiasma  la mainada.

24.- La radio fa companyia
i s’escolta tot el dia.

25.- Fins que la televisió
capta tota l’atenció.


26.- La democràcia ha arribat
i tothom se n’ha alegrat.

27.- Però no són fàcils les coses,
No tot és camí de roses…

28.-Molta gent jove se’n va
I massa infants ja no hi ha.

29.- Es tanquen moltes botigues,
algunes de molt antigues.

30.- Però gent de tota la terra
En el nostre barri aterra.

31.- S’arrangen cases d’abans,
i els carrers es fan més grans.

32.- Arriba el noranta-dos,
Jocs Olímpics i més flors.

32.- Es planen arbres altius
que ens refresquen els estius.

33.- Hi ha noves activitats
com la Mostra d’Entitats.

34.- Sempre hi ha qui no es prou net,
o qui esvalota l’indret.

35.- Per això cal insistir
i més civisme exigir.

36.- Del Paral·lel a Montjuïc,
No hi ha un barri més bonic!!!

36.- Hem tingut gent que ha cantat,
Com en Joan Manel Serrat.

37.- Escriptors molt importants,
Futbolistes, dibuixants.

38.- Tavernes i restaurants
acullen passavolants.

39.- Però el tresor més important
es l’actitud tolerant.

40.- Celebrem festes majors
Plenes de goig I colors.

41.- A  la nostra biblioteca
Per llegir hi ha molta teca.

42.- El Poble-sec, ple de vida,
Sempre es barri d’acollida!!!

43.- La nostra Santa Madrona
Una benvinguda ens dona.

44.- Té edificis molt bonics,
I que ja són força antics.

45.- Quan les façanes refan
Els contemplem  tot badant.

46.- Estimem-lo amb il·lusió
I el farem sempre millor!

47.- Que tothom hi trobi un sostre,
al Poble-sec, barri nostre!!!

48.- I que el seu bon tarannà
no ens el puguin canviar!