dijous, 18 d’agost de 2016

LA PLAÇA DEL SORTIDOR, 1931


Per casualitat m'he ensopegat per internet amb un quadre de Joan Commeleran en el qual es veu la Plaça del Sortidor.  Avui he estat al bonic poble de Benissanet, l'església era tancada i no l'he pogut veure, però allà es pot contemplar un mural d'aquest pintor. Cercant per la xarxa he tingut la sorpresa d'ensopegar-me, en una web de subhastes, amb un quadre preciós en el qual es pot veure la Plaça del Sortidor l'any 1931, ja sense sortidor però també sense els arbres i els bancs que hi havia abans de la construcció del lamentable pàrking.



commeleranfamiliacuyas


Joan Commeleran i Carrera va néixer a Barcelona l'any 1902 i va morir a la mateixa ciutat pel febrer de 1992. Va viure a Madrid durant els anys 1927 i 1928 i més endavant es va donar a conèixer a Barcelona. Després de la guerra civil es va dedicar força a la pintura mural religiosa, moltes esglésies es refeien i rehabilitaven. Malauradament els temes polítics van fer que amb el temps molts d'aquells pintors de murals religiosos, molt bons alguns d'ells, com el mateix Commeleran, rebessin un cert menysteniment o, el que es pitjor, passessin a una mena d'ostracisme que, de tota manera, no va evitar que la seva obra es valorés en determinats àmbits. Commeleran va ser molt bon dibuixant, molt bon paisatgista, una part de la seva pintura té un encisador to naïf. Commeleran també va exposar sovint a la Galeria SYRA, un lloc emblemàtic que caldria reivindicar més a fons. 

També va conreà la il·lustració de llibres. Una de les seves obres malmesa va ser la dels murals que decoraven l'ermita de Bellvitge, preciosos, que es poden veure en algunes fotografies i que van romandre al lloc fins a finals dels setanta. Ja havien patit danys importants amb motiu d'alguna inundació, crec que alguna cosa se'n conserva al Museu de L'Hospitalet, una assignatura pendent és encara la potenciació i dinamització dels museus locals, em temo. Per no parlar de la divulgació de tants artistes poc coneguts.

diumenge, 17 de juliol de 2016

IMATGES DE FESTA MAJOR, 2016

Inici del Castell de Focs 


Uns quants temes clàssics







Els Gegants, imprescindibles




Homenatge a Ferran Olivella i col·locació d'una placa amb el seu nom 
al Camp de la Satalia

dissabte, 9 de juliol de 2016

LA FESTA MAJOR I EL TEMPS QUE TOT HO CANVIA


Torna la Festa Major, al barri. Les festes majors del nostre temps ja no són el que havien estat però es mantenen ja que la gresca és molt del gust de la majoria i també són necessàries celebracions que trenquin amb la monotonia de les hores quotidianes. Tothom va molt atrafegat avui i al meu barri es fa difícil pensar en què es tornés a una participació massiva dels veïns que propiciés coses com ara el guarniment de carrers, activitat aquesta que al nostre barri no es va acabar de consolidar mai del tot. 

Aquí podeu llegir totes les activitats. Tot canvia i els qui som grandets sempre enyorem passats esplèndids quue no van existir mai. Diria que som en una època d'entusiasmes una mica caòtics, en tots els camps, també en el festiu. Tot està per fer i tot és possible, va escriure Martí i Pol, un poeta avui una mica bandejat, que alguns elitistes critiquen. Lluís Llach, l'incombustible, va posar música als versos. Potser al país hi ha un excés de literatura, ahir mateix escoltava el senyor Mas tornar a allò del vaixell i d'Ítaca. Realment volem tornar a Ítaca? A fer què? A barallar-nos amb els pretendents de Penèlope? Potser al capdavall un futur amb Nausica seria molt mes recomanable, posats a fer paral·lelismes intel·lectuals i poètics.

Les festes majors de barri acostumen a agradar poc la gent que treballa i no pot dormir gràcies a aquests altaveus del nostre temps, excessivament potents, Quan jo era petita, al desaparegut teatre de les Cotxeres, assajava a l'estiu una bona orquestra de les d'aleshores, fins a casa meva, al carrer de Blasco de Garay, arribaven les melodies suaus i agradables, molt ben interpretades, d'aquells ballables incombustibles de l'època. Una part del barri va patir o gaudir durant un temps del soroll que arribava des del bonic teatre a l'aire lliure del desaparegut Parc d'Atraccions. 

Des dels darreres de casa, aleshores, es veia el Paral·lel, fins que ens van fer aquest horrible i una mica sinistre Hotel Meló que ara té una part ocupada de forma discreta, al menys si jutjo pel que es percep de portes enfora, que no he trobat gaire informació al respecte. Quan jo era molt, molt petita, a la cantonada amb Campo Sagrado hi havia una mena de casa de pagès, en dèiem la Casa de la Palla. De vegades no sé si recordo coses o si les he somniat o me les he inventat. Per un efecte òptic, en tancar els porticons de forma adient, és veien a les parets de la cambra dels pares les ombres invertides de la gent que caminava pel Paralelo, així vaig descobrir això de la cambra fosca i els seus efectes.

Bé, a gaudir de la festa doncs, aquesta any el pregó no el fa cap actor ni actriu, escriptor ni restaurador, el fa la Pepi Dominguez, llevadora del Cap Les Hortes, una gran persona. Entre tantes activitats segur que en trobem mitja dotzena que ens fan el pes i si a prop de casa tenim un excés de soroll, paciència, a patir, que són dos dies, i tot passa i després ve el llarg i feixuc agost, ja que la roda del temps no s'atura mai i com em va dir una amiga, el temps no passa, som nosaltres qui passem.

dijous, 16 de juny de 2016

EL POBLE-SEC, MOLTES LLUMS I POQUES OMBRES. O ERA A L'INREVÉS?


Fa pocs dies em vaig trobar a una antiga companya d'escola de les poques que encara vivien al barri. Amb els fills ja grans i a tocar dels setanta anys ha fet realitat el somni de molts poble-sequins, travessar el Paral·lel i anar a viure al barri de Sant Antoni, oh, estic molt contenta d'haver-ho fet, una gran diferència, em va comentar, com si realment el trasllat urbanístic fos una qüestió vital i important que hagués canviat la seva vida. És clar que potser li hauria abellit anar encara més amunt en el mapa sociològic barceloní, a la Diagonal, per exemple. O potser a una torreta a Sant Cugat, a Tiana. 

Tal i com s'ha posat el barri ara, em va comentar. És aquest un comentari que escolto des que era petita, ja aleshores el barri era diferent del d'abans i havia perdut moltes coses, segons la gent més gran que jo, el mateix que el mitificat Paralelo. Avui mirant per la xarxa m'he ensopegat amb un article a La Vanguardia, de l'any 2009, alertant sobre els problemes del Poble-sec però també incidint de forma tòpica en les seves virtuts i defectes i en això que mai no ha existit enlloc, la gent de tota la vida. 

Quan parlem d'això de tota la vida ens referim a la nostra, és clar, i la visió és molt diferent si tenim setanta, cinquanta, quaranta o vint anys. Per què és el nostre un barri tan poc estimat per una part del veïnat de tota la vida? Només ens faltava la immigració del present, ai las. Carrers com Blasco de Garay que conservaven una certa pàtina de finor autòctona ara també estan envaïts pels forasters. No sempre estem contents del tot amb la família que ens ha tocat, però la majoria de persones l'estimem ja que és la nostra i això té un gran pes. Una mica d'amor incondicional al barri no fa cap mal.

Entenc que algú, de jove, tingui aquestes aspiracions de promoció social immobiliària, jo també les vaig tenir, en els anys vuitanta, però els vuitanta van ser uns anys difícils i decebedors en molts aspectes, avui sovint silenciats o maquillats. Quan et fas gran la percepció canvia i, parlo per mi, deixar ara el barri em costaria molt, amb els seus defectes, canvis, misèries i grandeses, és el meu i puc ben dir que el de tota la vida, ja que hi vaig néixer, tot i que durant dos anys no hi vaig viure, fa molt de temps.

Una altra persona coneguda més o menys de la meva generació amb la qual em trobo pel carrer em diu que també marxa, en aquest cas la valoració és diferent, no té ascensor a casa i aquest és un tema complex quan et fas gran. En aquest cas marxa més lluny i li sap greu, ha estat una persona molt vinculada al moviment veïnal, tot i que això tampoc vol dir res, pocs dels pioners d'aquests moviments romanen als nostres carrers, hores d'ara.

No ens enganyem amb sentimentalismes retrospectius, el nostre barri no ha estat mai Beverly Hills  ni un gran model de germanor i fraternitat, ha estat un barri on han aterrat les fornades migratòries diverses, un cas paradigmàtic a la ciutat, ja que no prové d'un poble anterior independent i ja va néixer amb vocació suburbial i de forma una mica caòtica. Com passa sempre, la visió del barri és molt diferent segons qui ens en parla, conec gent que n'és devota i l'estima, també depèn tot plegat del raconet del barri on et trobes i dels problemes que presenta el sector on tens el pis, del tipus de veïns de l'escala i de coses que sovint són accessòries i casuals, que s'esdevenen en d'altres barris però que allà no provoquen l'alarmisme ni els penjaments que es poden llegir a l'entorn del nostre estimat Poble-sec.

Gràcia no perdrà mitologia ni prestigi per molts aldarulls que aculli però al Poble-sec tot es magnifica i torna a sorgir una paraula que odio i que fa anys que escolto, això de la degradació. És com això repetit a més d'un indret urbà sobre voler un barri digne. El concepte de dignitat resulta altament manipulable, em temo. La gent de la part alta de la ciutat, no tota, afortunadament, creu que el nostre barri i el Paral·lel són encara indrets perillosos, a una coneguda meva una dama de Sarrià li va dir que quan baixa cap aquí es vesteix de pobra. Aquestes coses fan riure, una vegada vaig anar a presentar un llibre en una associació que creia eclèctica i era de senyores benestants, a l'organitzadora li vaig comentar si els interessava fer un itinerari literari pel Poble-sec i em va dir, espantada, oh, però que no veus el nivell de la gent que ve per aquí?

És important tenir il·lusions i projectes a la vida i si algú té la il·lusió d'anar a viure on li sembli, per vell que sigui, em sembla bé que ho faci, cercar excuses diverses també forma part del tarannà humà. A l'altra costat de la balança hi ha els entusiastes incombustibles, els nou vinguts contents amb el que es troben per aquí, els sentimentals que serien incapaços d'anar a raure a una altra banda per més calerons que fessin, tot i que això dels calerons és molt llaminer i ja deia Talleyrand, tot i que referit als polítics, que moltes bestieses s'eviten gràcies a la manca de diners.

Els periodistes i els escriptors que no són del barri i el miren des de fora o s'ajuden de testimonis diversos i variats donaran sempre una versió incompleta del Poble-sec. Com va fer l'autor de l'article que menciono i que linco més avall. El signaríeu, avui? De fet no hi ha un Poble-sec, n'hi ha molts i cadascú es pot quedar amb el que li abelleixi, ni tampoc el barri era ahir igual que avui i, a més a més, hi ha molts ahirs. Tot és relatiu. El títol ja ho diu tot, Luces y sombras del Poble-sec. No sé quin racó de món no té llums ni ombres, fins i tot les persones en tenim a dojo.

També m'assabento aquests dies de què a l'escola Carles I li han canviat el nom i ara es diu Poble-sec, era un canvi cantat ja que avui els reis, encara més els reis hispànics, tenen mala premsa, però també és un canvi absurd, si s'analitza a fons. De tota manera les escoles d'avui també venen pel nom i les Monges del Sortidor ja van reconvertir fa anys allò de Colegio de la Consolación, que ningú no havia dit gairebé mai per cert, en Anna Ravell, sense conservar en la nomenclatura cap referència al fet que aquesta admirable dama arenyenca era una monja. El nom popular havia estat sempre Les Monges del Sortidor, la veritat. Al menys a l'antic Carles I no li han posat el nom del Serrat, un nom que també s'havia inclòs en el ventall de possibilitats diverses i que pertany a un poble-sequí tan notable com es vulgui però trànsfuga, com tants altres de menys notables, què hi farem. Jo preferia el de Font Trobada, un altre dels que s'havien aplegat a l'hora del canvi i que m'evoca passats de berenadors i romanticismes muntanyencs populars. 

L'escola, a banda del canvi de nom, ha millorat moltíssim en tots els aspectes, també en la percepció que en tenen les famílies, el mateix que ha passat amb les altres escoles del barri. El tema de les escoles i les subjectives preferències familiars és tot un altre i el deixarem per a un altre dia, tan sols constatar que l'oferta existent al barri és de qualitat i que no cal anar a cercar pedagogies exòtiques aquí o allà, ni tan sols magnificar la metodologia de centres propers però enlairats, que compten amb un afegit paisatgístic important, no diré que no, cosa que també resulta, a la pràctica, un filtre per a moltes famílies de fora.

dijous, 2 de juny de 2016

MOSTRA D'ENTITATS DEL POBLE-SEC




Torna dissabte la Mostra d'Entitats, al Paral·lel. Tot i que és un dia que m'agrada no puc deixar d'enyorar quan es tractava d'una festa més veïnal i durava dissabte i el matí de diumenge, amb aquelles nits d'Havaneres, sobretot enyoro quan es feia al carrer de Blai, encara sense terrasses, el mateix que s'hi feia la Fira de Sant Ponç. Però tot canvia i el dia de la Mostra té el seu encant encara avui, ja en l'any 26è de la seva presència al barri, va ser la primera de Barcelona, m'han explicat. Allà ens retrobarem dissabte, doncs.

dimarts, 24 de maig de 2016

DIMARTS, 31 DE MAIG, XERRADA DE CERHISEC: SANTA MADRONA, TRADICIÓ BARCELONINA

El proper dimarts dedicarem la xerrada a la tradició barcelonina relacionada amb Santa Madrona, copatrona de la ciutat de Barcelona i que en molts articles l'adjectiven com a oblidada però que potser no ho és tant en el present quan se li dediquen tants escrits i referències. CERHISEC ja va fer una xerrada amb aquest tema però han passat dotze anys i potser es el moment de revisitar el pes del madronatge a Barcelona. Us hi esperem!!!



divendres, 13 de maig de 2016

AQUELLA TANCA DE FUSTA PINTADA DE BLAUET...

Politic-Social_231



L’edifici del carrer de Blai era un dels pocs espais singulars de l’interior de la densa trama urbana del Poble Sec. Al llarg dels anys va tenir usos molt diversos: escola per a «nens pobres», seu del sindicat de la CNT, local de la Falange i del Movimiento…

L’A.V. del Poble Sec el reivindicava per a usos culturals. El setembre de 1978 els veïns el van ocupar coincidint amb les festes de la Mercè.

El cartell reprodueix la façana del local el 1978, molt en la línia del noucentisme i a la manera de Torné i Esquius i els seus «dolços indrets de Catalunya», ressaltant-ne la ingenuïtat dels elements, les acàcies del pati o la tanca de fusta pintada de blauet (elements tristament desapareguts amb la intervenció freda, despersonalitzada i dura dels arquitectes «moderns»).

La convocatòria va aplegar molts veïns del barri i la imatge del cartell va identificar l’edifici fins a la seva conversió en biblioteca municipal

AÑO: 1978 AUTOR(ES): Pilar Villuendas

TEMÁTICA: Asociaciones de vecinos
DIMENSIONES (en cm): 50 × 70
CLIENTE: AV Poble Sec
MATERIAL: Papel offset
SISTEMA DE IMPRESIÓN: Offset | 2 tintas directas
TÉCNICA GRÁFICA: Ilustración





El local del carrer de Blai on avui hi ha la Biblioteca ha passat per molts canvis i en totes les seves etapes ha tingut llums i ombres, potser per això no és senzill arribar a fer-ne una història una mica objectiva. Es conserven poques fotografies antigues de l'indret, del temps en el qual va ser escola professional per a nois menada per religiosos, de la qual l'alumnat tenia força bon record, de l'època del sindicat de la fusta, del temps de la Falange, fins i tot dels primers anys de la transició i la democràcia. Molta brama i moltes llegendes no contrastades es barregen i cadascú se'n queda el que li sembla car hi ha contradiccions evidents. 

Sovint m'adono de què no és fàcil consensuar una memòria una mica objectiva a l'entorn dels nostres espais propers. Avui recupero aquesta entrada del blog dels dissenyadors Villuendas i Gómez, molt actius al barri durant un temps de moviments veïnals i reivindicació. No entenc com tanta gent activa en una època s'hagi gairebé oblidat del Poble-sec o senti avui poc interès per la seva evolució. No passa tan sols aquí, a L'Hospitalet em vaig trobar amb actituds semblants. Havia oblidat la tanca de fusta pintada de blauet, una altra pèrdua. Potser en algun moment podrem endegar una història una mica objectiva de l'edifici, tot i que molts testimonis no ens poden explicar ja els seus records.
Per sort les acàcies del pati, tipuanes de fet, encara aguanten. Un pati  avui poc i mal utilitzat i en el qual s'havien fet moltes coses, fins i tot en el temps dels falangistes s'hi feia teatret i ball els diumenges, més enllà de les activitats ombrívoles de la primera postguerra, i van ser els més bailongos els anys de Tintarella di luna ja que recordo una veïna de l'escala més gran que jo fent una demostràció rockera al mig d'un cercle de jovent que n'admirava l'habilitat. 

Hi havia hagut un petit teatret, una altra pèrdua, al qual, ja en temps de democràcia, havia assistit a concerts de corals, jocs florals, teatre infantil, teatre d'aficionats... No sembla que ningú el trobi a faltar. Dels espectacles de teatre infantil als quals vaig assistir amb els meus fills un dels que més recordo és el dels Garigots i per casualitat fa poques setmanes vaig conèixer a la Margarida de la primera època,  la d'un muntatge encisador que es deia Llibres i trastos vells. Vam comprar la cinta de cassette, aleshores, però no l'he sabut trobar. També recordo un Tenorio hilarant, a càrrec de la Penya Magiconya, de vida efímera, que va tenir el seu bressol al Bar Borrell. 

Hi ha moltes preguntes sense resposta i en general la gent, quan preguntes, et diu el que li sembla i no allò que sap del cert o fins i tot, si ho sap, no té cap interès en explicar-ho:

Per què no van tornar els religiosos, després de la guerra civil, a obrir l'escola, quan després de la Setmana Tràgica sí que ho van fer? (Cal dir que molts dels religiosos de l'escola van ser assassinats durant la Guerra Civil però tot i amb això és estranya la cessió. Va ser voluntària? Va ser 'obligada'?).

Quina relació tenia l'escola amb la parròquia? Cal recordar que hi havia hagut una altra escola parroquial al costat de l'església i, abans de la guerra una altra, al davant, més o menys.

Quines van ser les activitats de la Falange i com van evolucionar? Quin perfil tenien els falangistes veïns del barri?

Havíeu anat al teatre o a ballar en temps de la Falange, a aquell local?

Algú recorda de forma directa i documentada les famoses batusses entre els escoltes de Santa Madrona i els falangistes joves les quals, segons algun testimoni antic, van motivar que el rector de la parròquia bandegés alguns grups catalanistes més radicals?

Hi havia alguna relació entre els falangistes de Blai i un nucli dur d'ideologia semblant que es reunia al Bar Gol (Elkano-Margarit)?

Una vegada una colla d'aquest bar va apallissar un xicot de la parròquia de Sant Salvador quan anava sol, a principis dels seixanta, i d'això sí que me'n vaig assabentar aleshores de forma directa. Per sort no va ser greu l'atac i no vam tenir més problemes amb aquells personatges, més enllà d'alguns insults quan tornàvem d'excursió cantant coses xiruqueres, carrer amunt. Qui eren? D'on eren?

Algú recorda haver fet el Servei Social a l'escola-bressol que hi va haver durant un temps en aquell local?

Al pati, ja en democràcia, s'havien fet també activitats diverses i fins i tot hi havia hagut un petit bar, una altra pèrdua, amb quatre taules exteriors en les quals era molt agradable passar una estona escoltant música o el que fos.