diumenge, 26 de març de 2017

DIMARTS, DIA 28, XERRADA DE CERHISEC

Aquest dimarts teniu la cita mensual amb CERHISEC. En aquesta ocasió Xavier Rodríguez ens parlará dels trenta anys de la recuperació del Pavelló. Us esperem a la Biblioteca!!!!

Informació Coordinadora: http://www.poblesec.entitatsbcn.net/diba_agenda/xerrades-de-cerhisec-el-pavello-mies-van-de-rohe-30-anys/

Història del Pavelló: http://miesbcn.com/ca/el-pavello/

Mies Van der Rohe: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ludwig_Mies_van_der_Rohe

dimarts, 21 de març de 2017

QUAN MÉNDEZ ERA MOLT JOVE I JO ENCARA NO HAVIA NASCUT

Resultat d'imatges de LLámame Méndez

Victòria González Torralba,  filla d'un dels nostres més il·lustres poble-sequins, Paco González Ledesma, ha escrit una novel·la que encara no he tingut ocasió de llegir i que recupera el personatge de Méndez, situant-lo en la seva joventut, abans de ser policia i en plena postguerra. González Ledesma, al contrari que d'altres famosos del barri, sempre va ser fidel als seus orígens, va tornar sovint pel Poble-sec i en tot moment va estar a punt per col·laborar amb el que fos, presentar un llibre, respondre preguntes sobre la guerra civil o participar en el centenari d'una escola. 

Malauradament no li hem dedicat cap biblioteca, com a mi m'hauria agradat, una biblioteca que no hauria d'estar centrada precisament en la novel·la negra, ja que d'aquest tema n'hi ha unes quantes, sinó en la literatura popular, a recuperar totes aquelles novel·letes de butxaca, barates, que es canviaven més que no pas comprar-se i de les quals el nostre escriptor en va escriure un munt per motius de necessitat econòmica en anys de vaques magres. És aquesta, encara, una literatura poc estimada i poc valorada en profunditat.

Mentre que no entenc del tot això de la continuació de la saga del Carvalho, en el cas de Méndez puc comprendre perfectament les motivacions de la seva filla, qui admet que el personatge, fa anys, no li feia el pes tot i que potser havia comentat amb el pare, en més d'una ocasió, la possibilitat de recuperar-lo en la seva desconeguda joventut. No li han faltat materials, he escoltat Victòria González Torralba en algunes entrevistes, explicant que havia tingut molt en compte un llibre emblemàtic del seu pare, la Historia de mis calles, del qual jo en destacaria el retrat que fa de la seva escala de veïns, tan semblant a moltes altres escales de veïns pobres de l'època i l'evocació de l'Editorial Bruguera, un gegant de l'edició, amb moltes llums, molts èxits i moltes ombres, sobretot pel que fa al tracte que donava als empleats. Però tot s'ha de situar en el seu context i així era la vida, aleshores. Les reflexions de Victòria González Torralba que he escoltat aquests dies, amb motiu de la publicació del llibre i fins i tot més enllà del llibre en concret, m'han semblat molt intel·ligents i lúcides pel que fa a la visió d'una postguerra molt més polièdrica i complexa del que es voldria recordar.

Cada vegada sóc menys aficionada a la novel·la negra o policíaca i, potser per això i perquè la violència cada dia em fa més angúnia, de la sèrie sobre Méndez en destacaria, sobretot, més enllà dels casos criminals, les evocacions d'una ciutat en transformació constant i, en particular, per motius obvis, aquelles que fan referència al nostre barri, que són moltes i inoblidables. Aquests dies en què he escoltat la filla de l'escriptor comentant el llibre he recordat que en una ocasió Paco González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare, ja que l'havia vist néixer i l'havia pujat, i com la seva filla, ja que veia com canviava de forma constant.

En una de les moltes ocasions en les quals Francisco González Ledesma va venir al barri, sempre al costat de la seva dona, Maria Rosa Torralba, una persona d'una simpatia i una amabilitat esclatants i que acompanyava el marit a tot arreu, aquesta ens va comentar que el llibre preferit de la filla de l'escriptor era Los Napoleones. Li vaig dir que coincidia plenament amb la tria. Los Napoleones, aleshores, gairebé no es trobava si no era en llibreries de vell. Jo el vaig comprar als encants, crec que amb la revifalla experimentada per l'obra de l'escriptor durant els seus darrers anys, després d'un temps d'injust oblit en el qual era molt més estimat a França que per aquí, es va reeditar. El llibre defensa una mena d'hipòtesi que té alguns punts de contacte amb La Gangrena, de Salisachs, i és que la guerra la va perdre tothom, com, de fet, ja cantava Raimon, i que tan sols la van guanyar els napoleons, els espavilats, que podien haver estat d'un bàndol o de l'altre però que es van reconvertir en especuladors i oportunistes i es van dedicar a fer diners. Em temo que això passa en moltes guerres i també quan hi ha canvis socials importants.

Fa molts anys vaig enviar una carta al diari La Vanguardia proposant una nova biblioteca al Poble-sec i que aquesta portés el nom de l'escriptor. Ell mateix em va respondre, amb una carta a mà, donant-me les gràcies. Més endavant li vaig demanar si em volia presentar un llibret de poesia amb el qual vaig guanyar un premi i de seguida em va dir que sí, aleshores va ser quan el vaig conèixer personalment. Més endavant li vam dedicar una xerrada de CERHISEC i vaig elaborar un recull amb tots els fragments de les seves novel·les publicades fins aleshores en les quals surt el Poble-sec, també vaig escriure llavors el poema dedicat a Méndez. L'escriptor va col·laborar amb la gent de CERHISEC amb motiu del llibre sobre la guerra civil i des de CERHISEC vam insistir molt en què es posés una placa a la casa on va néixer, al carrer Tapioles. Aquestes coses s'han de fer quan la gent encara es viva i pot gaudir dels homenatges, sempre tinc al cap la placa dedicada a Manuel Ausensi, que es va endarrerir i va fer que aquest, ja molt malalt, no hi fos present. 

Per sort Paco González Ledesma estava encara molt bé, en plenitud de facultats, en aquella època, i va poder rebre aquell inoblidable homenatge, senzill però entranyable, amb la seva família al voltant, encara tenia un germà, al mateix pis del carrer de Tapiolas. Hi va haver a l'acte algunes absències notables, val més no dir noms, però també hi va haver presències remarcables i en tinc molt bon record.

No vaig poder assistir al seu enterrament però sé que la seva família va agrair molt la presència de la delegació poble-sequina a l'acte. En els seus darrers anys de vida Gonzàlez Ledesma va rebre premis i homenatges diversos, reconeixement popular i fins i tot el d'una part d'aquestes elits intel·lectuals tan ràncies que tenim al país. 

Som un país estrany, d'oblits i recuperacions, poc fidel a la nostra gent. En els anys en què porto participant en la recuperació d'una certa memòria del barri m'he adonat sovint de com es menysté gent important que ens valoren en d'altres indrets, el cas d'Emili Freixas és un altre dels més greus. Al Poble-sec encara no tenim una segona biblioteca, quan vam inaugurar l'actual ningú no va mencionar la possibilitat de què portés el nom de l'escriptor o el del dibuixant o de tants altres. Tot i que el de Francesc Boix, un personatge que s'havia recuperat aleshores gràcies a documentals i llibres, em sembla molt bé i ha motivat que la biblioteca comptés amb un fons específic sobre la guerra i la pau molt interessant, em sap greu que aleshores ni tan sols penséssim en l'escriptor. 

Hem tingut al barri gent important i coneguda, el més famós és Serrat, és clar. Però González Ledesma sempre va exercir de poble-sequí, sempre va tornar al barri, no es va avergonyir mai d'haver-ne estat fill i veí, ans al contrari, de tota la pobresa del passat en va fer matèria literària de gruix. Explicava la filla, en una entrevista, que Méndez té una part d'alter ego de l'escriptor i que a la seva novel·la ha fet que personatge i escriptor es trobessin en un moment puntual. Quan hagi llegit el llibre ja en comentaré més coses però em temo que no seré capaç de llegir-lo de forma imparcial i tan sols literària.

Referències:






Algunes entrades dedicades a l'escriptor en aquest blog:

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/03/gonzalez-ledesma-i-el-poble-sec.html


http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2012/04/el-poble-sec-literari-1.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/07/escriptors-idiomes-societat-i.html


dijous, 16 de març de 2017

EL PASSAT I EL FUTUR DEL GARATGE DEL CARRER CABANYES

fotografia: Pere Borràs

L'incombustible Garatge Ramírez, del carrer Poeta Cabanyes, sembla que finalment anirà a terra. El seu aspecte era ruïnós i decadent des de fa molts anys però el local té un passat farcit d'història i d'històries. L'any 1908 es va fundar el Partit Radical, del senyor Lerroux. Avui tenim una visió de Lerroux molt negativa, distorsionada pels escàndols que va protagonitzar i pel tipus de persona en què es va convertir o que potser ja era d'entrada, tot i que vull pensar que potser no. El partit de Lerroux va néixer d'una escissió amb el partit de Nicolás Salmerón, un personatge gairebé oblidat avui, el partit del qual tenia un caire molt més catalanista, és clar. Salmerón va morir l'any 1908, es va donar el seu nom al carrer Gran de Gràcia, molta gent gran del meu temps jove encara en deia, d'aquell, el carrer Salmerón.
Resultat d'imatges de Garage Ramirez
Interior de l'establiment (https://www.flickr.com/photos/thewebjourney/4014130322)

El mateix any 1908 es va obrir l'Ateneu Republicà Radical del Poble-sec, al carrer Cabanyes 33-35. Vull recordar que el nom de Poeta Cabanyes és de l'any 1949, quan es van fer uns actes en memòria del poeta romàntic, sempre he defensat que no va ser un tema franquista sinó una d'aquelles reconversions habituals que es feien a l'entorn del nom dels carrers, per exemple, l'actual carrer d'Elkano havia estat carrer d'en Cano, i aquest Cano devia ser algun anònim propietari de terrenys, ben segur. Si la intenció hagués  estat més política que cultural en acabar la guerra s'haurien canviat tots els noms dels nostres carrers que tenen relació amb la Guerra dels Segadors, que són uns quants. 

A les hemeroteques trobem un gran nombre de notícies sobre actes celebrats a l'indret de l'Ateneu, moltes de polítiques, però també de lleure, balls de carnestoltes, teatre, recitals de poesia... Malgrat el tarannà poc catalanista del senyor Lerroux s'ha de dir que s'hi feien força activitats en català, com ara teatre. Es van acollir allà, segons l'època, grups diversos, d'ideologia esquerrana radical. Hi trobem, per exemple, la Juventud Republicana Radical, el Grup Anticlerical Benèfic de Barcelona o l'Agrupació Radical Claridad. Ja en els anys trenta hi tenen la seu associacions obreres, l'Associació de treballadors del Ram Alimentari i el seu Sindicat Únic i també el Sindicat Únic dela Fusta Elaborada o el dels Obrers Camperols.

Durant la guerra s'hi fan conferències, sobre pedagogia racionalista i fins i tot sobre la revolució sexual. Després de la guerra sembla que durant un temps hi ha un dels tallers que els Mobles la Fàbrica tenien pel barri, fins que no es van traslladar al nou edifici del carrer Rocafort. Més endavant i durant molts anys hi trobem un negoci de compra-venda de cotxes de segona mà que s'anuncia sovint a l'espai de La Vanguardia destinat a la Bolsa del Automóbil. Ignoro en quin any passa a ser tan sols garatge de lloguer. Fa alguns anys una fotografia del seu interior, amb uns postes de futbolistes i que semblava haver sorgit del túnel del temps, va guanyar el concurs fotogràfic del barri que es fa per la Festa Major. 

A webs de venda de material gràfic antic també s'hi troben fulletons que anuncien activitats de l'Ateneu. A veure si algun dia disposem d'un arxiu del barri (ja en teníem i el vam perdre) i d'alguns calerons per tal d'adquirir materials i poder-los conservar en condicions.

Un personatge molt conegut de l'establiment era un senyor de raça negra que en tenia cura, feia molts anys que hi treballava i en ocasions tocava la guitarra. Durant molts anys no es va esmerçar en el seu manteniment ni una mà de pintura, exterior o interior, però com que hi havia una gran manca de places de pàrking sembla que el negoci devia funcionar prou bé. De tota manera es veia venir que un dia o un altre desapareixeria.

El que potser no era tan previsible és que allà ens hi fessin pisos a preu d'or. La promoció dels futurs apartaments, en castellà i anglès, es pot trobar per la xarxa. Alguns dels pisos tindran un jardinet a la part del darrere. La promoció fins i tot aprofita el passat de l'indret i explica que es construeixen en el lloc de un antiguo teatro del siglo XIX. Per si us interessen, el preu més barat és de prop de mig milió d'euros!!! Quantes voltes dóna el món, ben mirat!!!

Sobre l'Ateneu Republicà Radical i Lerroux més endavant, segons possibilitats, organitzarem una xerradeta a la biblioteca.

Fonts i bibliografia:

Hemeroteca del diari 'La Vanguardia'

Passat de Sants i veïns (blog de l'historiador Joan Pujades)

Oyón, José Luis, 'El cinturón rojinegro de Barcelona', editorial Carena

Álvarez Junco, José, El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Alianza editorial.

Corals i oci al Poble-sec (Quaderns per la memòria revolucionària).


dissabte, 4 de març de 2017

DELS OLIS I SABONS A LES TAPES I LES COPES

M'han fet una consulta sobre els origens d'aquest establiment i del billar que resisteix el pas del temps. Avui és un bar més de tapes, es diu Tribal Cafè. En la meva infantesa havia estat una botiga d'olis i sabons, crec que es deia Salat o Salart, al menys a casa meva en deien Can Salat. El rètol on hi ha el billar, feliçment conservat i respectat, és antic i, de fet, hi havia escrit el nom de l'establiment.

Més endavant es va convertir en un adroguer, hi havia un munt d'adroguers al barri, a la cantonada del davant n'hi havia un altre. Crec que els propietaris eren de Vilafranca del Penedès o de les rodalies. El billar es va pintar més endavant, quan va ocupar l'establiment una botiga especialitzada en jocs de taula i, sobre tot, en billars.

També hi va haver una botiga de llenceria, cotilles i la resta, recordo haver-hi comprat alguna cosa però no tinc gaire clar si la cotilleria va ser abans o després dels billars. Avui el carrer Blai ha canviat molt i seria interessant poder fer un inventari acurat dels diferents establiments que han anat ocupant els diferents baixos de la zona, de molts dels quals costa trobar informació.


dimecres, 22 de febrer de 2017

EL CINE NIC, LA MERAVELLOSA HISTÒRIA D'UNA JOGUINA CATALANA


El proper dimarts, 28 de febrer, és el darrer dimarts del mes, en aquesta ocasió coincideix amb el darrer dia del mes.

La xerrada de CERHISEC la dedicarem al CINE NIC, una joguina catalana que va néixer al nostre barri. En Jordi Artigas ens explicarà la seva història i podreu veure imatges molt interessants.

Jordi Artigas ja fa una inoblidable xerrada sobre aquest tema fa anys, amb motiu del 125è aniversari del barri i amb aquell motiu l'ajuntament va editar un opuscle que potser recordeu. Era l'any 1994 
i ja han passat més de vint anys d'aquelles celebracions. El 2019 celebrarem els cent cinquanta anys, el temps vola.
Resultat d'imatges de el cine nic jordi artigas ajuntament

Artigas ha continuat aplegant materials i té un llibre inèdit encara sobre aquella història, la d'una joguina que tots els grans recordem i que ens va alegrar moltes estones de lleure durant la nostra infantesa.

Us esperem a la Biblioteca, el proper dimarts. La història del CINE NIC és també una part de la nostra història i de la història del nostre barri.



dissabte, 11 de febrer de 2017

UNA HIPOTESI INTERESSANT A L'ENTORN DEL NOM DEL CAMP DE LES CAROLINES

Resultat d'imatges de Jean Genet



La historiadora, arxivera i poeta Laura Coll m'ha explicat la seva interessant hipòtesi sobre el nom del Camp de les Carolines, a l'entorn del qual escrivia en el post anterior. El nom de 'carolines' el recull Jean Genet en el seu Diari d'un lladre i Juan Goytisolo escriu sobre el mateix al llibre que explica l'estada de Genet al Raval barceloní, més aviat, aleshores Barri Xino. S'anomenaven així els transvestits marginals de l'època tot i que, de moment, cap altre text literari, que jo sàpiga, no se n'hagi fet ressò. 

La hipòtesi em sembla interessant i molt probable. Aquella zona era aleshores molt allunyada del centre de la ciutat, un indret on es construïa amb dificultat i on les barraques de fira de tota mena començaven a brollar, unes barraques que després hem mitificat a dojo. Costa d'imaginar-nos la zona, és clar, però aquella Barcelona marginal de final de segle i la qual, en part, es manté fins ben avançat el segle XX, en la qual l'obrer explotat i pobre conviu amb gent miserable de tota mena sense manies ni massa prejudicis, pot ser que comptés, en aquell camp, que fins feia poc havia estat fora muralles, amb un punt de trobada de persones poc convencionals i marginades per motius obvis.

Durant els anys, una mica imprecisos, del pas de Genet per la ciutat, situats a principis de la dècada dels trenta, aquest escriptor ens descriu una mena de processó de carolines amb motiu de la destrucció d'una vespasiana a causa de bombes anarquistes o qui sap de quina procedència:


(...) Estaba cerca del puerto y del cuartel, y la cálida orina de millares de soldados había corroído su chapa de metal. Al constatar su muerte definitiva, las Carolinas con chales, mantillas, trajes de seda y chaquetillas ajustadas acudieron a ella en solemne delegación para depositar un ramo de flores rojas anudado con un crespón de gasa. El cortejo partió del Paralelo, torció por la calle San Pablo, bajó por La Rambla hasta la estatua de Colón. Eran las ocho de la mañana, el sol iluminaba la escena. Las vi pasar y las acompañé de lejos. Sabía que mi puesto estaba en la comitiva: sus voces heridas, sus gritos de dolor, sus gestos exagerados, se proponían atravesar el espeso desprecio del mundo. Las Carolinas eran grandiosas: las Hijas de la Vergüenza.


Llegadas al puerto, torcieron a la derecha en dirección al cuartel, y sobre la chapa herrumbrosa y hedionda del meadero público, sobre su chatarra muerta, depositaron las flores (...)


Com Laura Coll em remarca, el trajecte d'aquesta processó tan alternativa es, més o menys, el mateix que fan els obrers de 1890 després de les reunions massives al Camp de les Carolines, han passat els anys i les coses han canviat i potser s'han complicat, però la misèria i la marginalitat continuen ben vives. Ignoro quina relació va fer que aquelles persones fossin conegudes com a carolines, però, de fet en algunes webs actuals de contactes de ciutats com Cadis o Alacant encara he trobat aquest nom, en referència als transvestits i homosexuals. 

Per tant, el qualificatiu del lloc podria no tenir una referència geogràfica ni relativa a la propietat del terreny sinó que al·ludiria al fet que fos aquell un lloc d'intercanvis sexuals diversos, clandestins i marginals. Una mica com van ser durant anys la rodalia del Camp del Barça o, durant la meva infantesa i, encara avui, algunes zones de la muntanya de Montjuïc.

Les descripcions de la zona que fa Connelly Ullman al seu llibre de referència sobre la Setmana Tràgica o informes com el de Pi i Sunyer, dels anys vint, sobre la problemàtica de la higiene, la promiscuïtat i les xifres alarmants de tuberculosi que s'hi donen no fa res més que constatar una realitat que avui pot semblar-nos estranya, àdhuc remota. És cert que al costat de tot això, sense solució de continuïtat, creixia un Poble-sec amb una vida veïnal més convencional i amb l'aspiració de deixar el barri així que es fes calaix a còpia de treballar molt. 

A banda dels llibres esmentats podem llegir més referències sobre Genet i les carolines en aquestes blogs i articles:

http://lavaix2003.blogspot.com.es/2015/04/la-criolla-iii-los-travestis-salvajes.html

http://leopoldest.blogspot.com.es/2015/08/la-revuelta-de-las-carolinas.html

http://elpais.com/diario/2009/01/03/babelia/1230943152_850215.html

dijous, 26 de gener de 2017

EL CAMP DE LES CAROLINES I EL MOVIMENT OBRER


Resultat d'imatges de Primer de maig 1890

Una bona amiga interessada en la història del moviment obrer m'ha fet una consulta relativa a un espai del nostre barri que va acollir algunes reunions obreres, el camp de les Carolines. Les més multitudinàries es van esdevenir pel març de 1890. El primer 1 de maig reivindicatiu es va celebrar a Barcelona el 1890 i aquelles trobades obreres al nostre barri, que encara estava a mig edificar, ja devien anar orientades a poder aconseguir el major suport possible. Una de les grans reivindicacions era la de la setmana de vuit hores.

Aquest lloc de reunió era un camp  anomenat de Les Carolines, topònim del qual en trobem diferents referències a Catalunya i que pot tenir diferents origens, el més propable és que fes referència a les un arxipèlag de les Filipines, que aleshores encara eren espanyoles. A finals de segle, després de la Guerra de Cuba, les Carolines es van vendre a Alemanya. Però no ho podem saber del cert, de moment, i també podria fer referència a veïnes propietàries del terreny, qui sap.

L'únic lloc on he trobat referències ha estat a l'hemeroteca de La Vanguardia. Josep Fabra m'ha explicar que en alguna consulta topogràfica recorda haver llegit aquest nom. En els plànols que he pogut consultar per la xarxa no l'he trobat però cal pensar que en molts plànols antics tan sols hi costen indrets importants i carrers més o menys urbanitzats. Hi ha indrets, com sabem, que tenen una vida efímera i la memòria dels quals es perd amb els anys. La ciutat es va transformar molt de pressa i el nom del camp tampoc no devia ser excessivament antic. Podia havia estat un camp de conreu o una zona d'horts i en aquella època hauria esdevingut un indret erm i adient a contentrar-hi grups de persones.

Aquesta és la primera noticia que he trobat al diari, és del dissabte, 29 de març de 1890.


MOVIMIENTO OBRERO POR LA MAÑANA 

El campo de «Las Carolinas», situado cerca de la Ronda ds-San Pablo, y puesto que los obreros que han dejado de trabajar han elegido para sus reuniones, a las ocho de la mañana de ayer se hallaba invadido por centonares de trabajadores. Cuando el día anterior regresó la manifestación á dicho punto, desde el Gobierno civil, fueron convocados para volver á reunirse ayer, en los citados campos y hora, y esta consigna cumplieron con exactitud matemática.

Tal vez no bajarían de cuatro mil los obreros reunidos; grande es el campo «Las Carolinas» y no obstante sa hallaba ocupado casi completamente. Persistían todos en los propósitos que el día anterior expusieran, y hasta con más firmeza, pues como después se verá el número de fábricas que se cerraron gracias ai empeño que mostraran, fue considerable. No ignoraba el Gobernador civil interino, señor Maluquer, que había sido convocada dicha reunión, y a las ocho y media se presentó en el citado punto acompañado del secretario del Gobierno, señor Vivanco. 

Los obreros al verle prorrumpieron en aplausos que se prolongaron largo rato. También concurrió el alcaide sañor Maciá y Bonaplata. El Gobernador se situó en una pequeña eminencia qua hay en al centro y dirigió la paiabra'á los obreros. Estos proyectaban marchar á Sans para obligar á suspender los trabajos á todas las fábricas de hilados y tejidos que funcionaban, y noticioso de ello ei Gobernador Íes rogó que no lo hicieran y Íes hizo presente la conveniencia para ellos y para todos de que procedieran los obreros coa el mayor.orden no desmintiendo con sus actos la cordura y.sensatez que tan acreditadas tienen. 

Estas palabras fueron acogidas con unánimes aplausos y vítores. Los delegados de ia Federación obrera expresaron ai. Gobernador interino sus firmes propósitos de procurar que la masa de los trabajadores no se dirigiese á Sans y que para evitarlo marcharían a los despachos que las fábricas de aquella población tienen ers Barcelona, con la idea de lograr que dichas fábricas se cerrasen después de dejar el trabajo los obreros á las doce da la mañana. 

EN LOS DESPACHOS DE LOS FABRICANTES 

Pasóse en movimiento la masa obrera y atravesando varias calles llegó frente á la casa de la Rambla de ios Estudios donde está el despacho da la fábrica qua en Sans tiene don Juaa Batlló, con quien solicitaron conferenciar los delegados de la Federación obrera de las tres clases da vapor. No se hallaba en el despacho dicho señor, y la entrevista se verificó con su representante. 

El delegado obrero señor Fontañáis dio á conocer á dicho representante el deseo de los trabajadores que formaban la manifestación de que la fábrica Batlíó suspendiera sus trabajos, expresando ademas que ei propósito do los obreros reunidos no era otro que dejar de trabajar y procurar generalizar la hueiga en Cataluña, mientras persistan en Manresa las desavenencias da patronos y obreros.

El gerente de la casa Batlló no se mostró dispuesto á cerrar la fábrica, y dijo que si lo verificaban sería ante una imposición de la fuerza. El inspector de vigilancia, don Nicolás Pelaez y la comisión obrera hicieron presente que sa trataba sólo de pedir un favor sin ánimo de hacar imposición alguna, conforme lo habían ofrecido á las autoridades. Por último se prometió á los obreros que se cerraría, la fábrica Parellada y compañía (...)

Els obrers intenten tenir converses amb els empresaris o als responsables de les fàbriques, sovint es fa referència a uns fets que s'havien esdevingut a Manresa, on els sous eren un cinquanta per cent més baixos que a Barcelona. De moment va semblar que existia un relatiu enteniment, pel que llegim al diari, que probablement tampoc ens dóna una informació objectiva. Per la  tarda es tornen a reunir al camp de Les Carolines.

Contentos con el resultado de sus géstiones, se dirigieron los manifestantes á la plaza de Cataluña, donde el señor Fontanaís les dirigió la palabra, invitándoles á que se disolvieran y convocándoles á reunirse á las tres de la tarde en el campo de Las Carolinas, para acordar lo que procediese por la tarde No serían las tres cuando los obreros, que se habían separado hacía tan poco, volvían á reunirse en- el campo de Las Carolinas, en el cual pronto pudo verse crecido número de trabajadores. 

Afluían per todas partes, ya en grupos numerosos, ora pequeños, ora de dos en dos, de uno en uno, fieles á la consigna que se les había dado, y deseosos de saber qué partido habían de tomar, qué les tocaba hacer por la tarde. A las tres y media hallábanse reunidos unos tres mil obraros, la mayor parta mujeres. Había también algunos curiosos y agentes de la policía. La conducta de los huelguistas ha sido tan pacífica que dichos agentes no han tenido que intervenir, que sepamos, en incidente alguno. 

En dicha hora Las Carolinas presentaban animado aspecto. Centenares de mujeres bullían en aquella hondonada, en uno de cuyos lados se levanta majestuosa la nueva iglesia de Santa Madrona, habiendo en los otros algunos árboses, barracones, cercas formadas con enrejados de madera, montones de tablas, etc.

Iban de una parte a otra, gritando, corriendo, sin embargo de los rayos del sol que caían de piano, riendo unas, más reflexivas otras, gritando aquellas ¿Qué hacemos? ¿A dónde vamos? conjeturando el resultado de la jornada, corriendo en determinada dirección y agrupándose en derredor de un recien llegado que consideran portador de noticias frescas, para después desparramarse nuevamente satisfecha su curiosidad, ó contrariadas por un desengaño; casi todas ellas vestidas con trapos poco vistosos, la mayor parte llevando la inseparable cestita en ía mano y la mayor parte también, jóvenes, alegres y y rasueltas. 

De pronto corrió el rumor de que «La España Industrial» no había suspendido sus trabajos y en breve se nombró una comisión da obreros que se dirigió al despacho que en la calle de la Riereta tiene dicha casa. En él se hallaba el señor Muntadas, quien les manifestó que los operarios hablan manifestado por la mañana que no querían dejar el trabajo, y las invitó, a que fueran á la fábrica de Sans. 

En esto llegaron los delegados obreros señores Sola, por San Andrés, y Eiías, secretario de la Federación, quienes manifestaron al señor Muntadas la conveniencia del cierre de «La España Industrial» y secundar á los obreros de Manresa, y dicho señor dio inmediatamame orden, por teléfono para que se suspendiesen los trabajos de dicha fábrica. Vuelta á las Carolinas.

En la puerta de dicha casa ss había reunido grupo extraordinario de obreros, y des pues de enterarse del resultado de la conferencia, regresaron á «Las Carolinas». El señor Sola les aconsejó que se disolvieran para reunirse esta mañana á ias nueve, lo propio hizo el señor Fontanais, mocándose muy agradecido á las autoridades y obligados á ellas á continuar observando la propia conducía que hasta entonces. 

Empezaron á desfilar los obreros, lo propio hicieron las autoridades; gran número de aquellos sin embargo fueron por atajos á reunirse en la carretera de Sans y de aquí se dirigieron á la Bordeta, situada en el extremo final de Sans y donde está la fábrica de don José Morall, la cual suspendió los trabajos anteayer y los reanudó ayer. Dicho señor fue socio de ia fábrica de Morell y Murillo, que estaba situada, en ía calle de Amalia y en la cual explotó una caldera, resultando muchos muertos y heridos. 

Larga y penosa fue la caminata que hicieron los obreros. Debajo barro y poiva alternativamente, encima, rayos de sol que abrasaban, haciendo sudar el quilo. Llegaron por fin á las cinco y media a la verja de la, fábrica, llamaron, se dijo á un individuo, que debía ser el portero, que se deseaba hablar con el señor Morell y si éste no estaba con su representante, para suplicarle que se cerrase la fábrica, trascurrió un cuarto de hora; insistieron repetidas veces en que se diera la contestación porque las masas se impacientaban; y por último algunos obreros se arrojaron á la puerta, empujaron fuertemente, comenzó ácrujir y en esto se presentó en ia parte de adentro, una pareja de la guardia civil á caballo; se contuvieron, expresaron nuevamente su deseo, y por último se abrió una puert&cilla para que entrase una comisión. 

Ei delegado obrero señor Fontanals, que noticioso de que un grupo de trabajadores se dirigía á dicha fábrica, acababa de llegar á ella para evitar todo desorden, manifestó á un representante del señor Morell que el grupo que aguardaba en la puerta pretendía enórgicamente que se suspendieran los trabajos,cuyo acuerdo creía oportuno para evitar todo desorden. considerando que si esta resolución podía causar algún daño á los fabricantes de Barcelona, por otra parte el aumento de mano de obra en Manresa les ha de producir ventajas. 

Consultó el caso al cabo de un rato dicho representante con el señor Morell, por teléfono, contestando después que éste accedía á que dejara de trabajar la fabrica. Pasaron después los obreros á otra fábrica inmediata á la anterior y sus deseos fueron correspondidos enseguida. Después de lo cual, cada obrero tomó el camino qce creyó más conveniente para dirigirse á sus casas. 

Muchos de ellos vivían en San Martín y Gracia. Próximamente serían entonces las siete. El alcalde de Monistrol telegrafió ayer que se han declarado en huelga los obreros de las fábricas de Ricart, Salgat y Dalmau, de aquella población. En Molins de Rey han dejado de trabajar los obreros de una fábrica. El alcalde de Sallent telegrafía que hoy ai medio día se declararán en huelga los obreros de las fábricas de aquel distrito. A ias diez de esta mañ&na conferenciará el Gobernador con la comisión de fabricantes de Manresa (...)

La situació mostra un moviment obrer encara poc sòlid però reivindicatiu, amb dirigents que volen evitar la violència i persones que encara tenen fe en els dirigents polítics, ja que agraeixen la seva presència amb aplaudiments. Després tot s'anirà complicant. També els empresaris mostres postures diferents però temor generalitzat davant de la vaga i del que se'n pot derivar. 

Pel que fa al camp de Les Carolines, per les referències del diari sabem que era a tocar de l'església de Santa Madrona, que es devia trobar en un dels extrems. En d'altres entrades a la Vanguardia es comenta que era a prop de la Ronda de Sant Pau i a tocar del Torrent de Molers, que es desviaria a finals de segle, amb la urbanització del Paral·lel. 

La tria del indret és interessant, es trobava relativament a prop de Sants i la Bordeta, on hi havia moltes fàbriques, i també del Raval, on n'hi havia unes quantes més a banda de despatxos de les empreses. Alguns d'aquells industrials tenien instal·lacions fora de Barcelona i, si a la ciutat les condicions devien ser dures, sembla que fora de Barcelona eren molt pitjors. 

De tot plegat crec que cal deduir que el camp era una zona sense edificar que passaria a forma part del Paral·lel ben aviat. Les notícies sobre l'indret desapareixen a partir del 1900. La darrera entrada fa referència a l'agressió rebuda per un home de trenta-cinc anys per part d'un altre que dormia en un corral i que li va causar la mort.

Les reunions al Camp  de les Carolines, el 1890, ens expliquen aspectes pintorescos, la joventut i alegria de moltes de les dones, que participen activament en les reunions però que no manen i que tenen cura de portar els seus cistellets amb el dinar. També sembla que malgrat ser el mes de març feia molta calor aquells dies, sovint es fa referència al tema.

A la xarxa es poden trobar informacions sobre aquell inicial Primer de Maig i sobre els fets de Manresa. Van passar després moltes coses que van determinar l'orientació del moviment obrer i la postura, cada vegada més repressora, dels poders estatals, així com la miopia dels empresaris, amb poques excepcions. La violència aniria en augment però també el moviment obrer es consolidaria, sobre tot al voltant de la CNT, amb el pas del temps. Del Camp de les Carolines se'n va perdre el record, amb els canvis de població, la urbanització excessiva i el pas del temps.

Si algú troba més informació sobre aquell indret li agrairé que me la faci arribar, gràcies.