dissabte, 18 de novembre de 2017

JOAN BRULL I EL POBLE-SEC


La propera xerrada de CERHISEC serà el dimarts, 28 de novembre. Evocarem la figura i l'obra de Joan Brull, pintor que va tenir el seu estudi al Poble-sec i que va ser alumne de Simó Gómez. La xerrada la farà Isabel Fabregat, Doctora en Història de l'Art, especialitzada en l'època. Fabregat ha estat la comissària de l'exposició sobre Pichot que encara es pot veure al MNAC.

US ESPEREM, A LA BIBLIOTECA!!!!


dimecres, 25 d’octubre de 2017

XERRADA DE 'CERHISEC': EL MOVIMENT VEïNAL (1972-1986)


PROPERA XERRADA DE 'CERHISEC', PRIMERA DE LA TEMPORADA!!!

LA CONSTRUCCIÓ DEL BARRI DEMOCRÀTIC: EL MOVIMENT VEÏNAL DEL POBLE-SEC DURANT LA TRANSICIÓ I ELS PRIMERS AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS (1972-1986).

A càrrec d'ARNAU LÓPEZ.

Dimarts, 31 d'octubre, a les set del vespre, a la BIblioteca Francesc Boix.

divendres, 20 d’octubre de 2017

CAN LUMIÈRE DE LA RONDA, RETRATS I RETRATATS

Resultat d'imatges de fotografia lumiere ronda

L'estrena d'un documental que no em penso perdre sobre els germans Lumière m'ha evocat l'emblemàtic establiment dedicat al retrat que vam tenir durant anys, no sé quants, a la Ronda de Sant Pau, 61. M'estranya que no s'hagi escrit més sobre aquell lloc, jo ho he fet, de passada, en alguna ocasió. Potser la inauguració propera -o no tant- del renovat Mercat de Sant Antoni podria ser una bona ocasió per endegar algun tipus d'exposició dedicada a aquells retratistes.
la mare, de petitona

Quan jo era petita el lloc, que ignoro quan es devia obrir, era ja un mite. A Can Lumière, que era com en deia tothom, sempre quedaves bé. Això sí, el preu era més car que el d'altres retratistes. Potser per això les meves fotografies de la Comunió no me les van fer allà sinó en un altre establiment del carrer Nou, en aquella època hi havia un munt de negocis semblants.

Explicaven a casa que els meus avis materns, a la foto de casats, van quedar tan bé que els van posar a l'aparador, això va propiciar que gent coneguda i saludada s'assabentés del casament. En aquella època els drets d'imatge eren força lliures i no crec que a ningú li sabés greu contemplar-se a l'aparador del retratista.
el iaio, de jove

En aquestes botigues virtuals on venen de tot hi ha fotografies antigues fetes a Can Lumière, de persones que per motius diversos han passat a l'oblit, famílies, noies, nois, criatures. Quan ja la fotografia havia fet un tomb, s'havia democratitzat i gairebé tothom tenia màquina de retratar, Can Lumière encara existia i tenia el mateix aspecte de sempre. En una ocasió hi vaig anar, amb la meva filla adolescent, devia ser a finals dels vuitanta, i es va sorprendre amb aquell estudi del subsòl, pel qual no semblava haver passat el temps, com si els anys haguessin quedat fixats en algun moment de l'antigor.

La part de dalt, on pagaves, tenia ja un aspectes més actual. Però baixar a l'estudi era un viatge breu en el  temps. Fins i tot el retratista semblava intemporal, immortal, misteriós i enigmàtic. És ben cert que allà sempre quedaves bé, tenien ofici. D'un dia per l'altre, sense avís previ ni protestes de ningú, la botigueta es va transformar en un lloc de venda de maquinària, d'una cadena. Veig, a les propagandes de l'època dels retratistes, que el propietari es deia Ángel López, per cert.

FOTO STUDIO LUMIERE, BARCELONA (Fotografía Antigua - Cartes de Visite)
Al carrer Fontanella cantonada Via Laietana també hi havia hagut un establiment de fotografia que semblava resistir el pas del temps, però el temps és un corruptor implacable i ara hi venen bosses de mà o qui sap què, ja que tot canvia amb una velocitat de vertigen. Allà devien ser especialistes en aquestes orles que es fan o es feien els professionals quan acabaven les carreres. A l'aparador en tenien de l'any de la picor. Una amiga sempre m'explicava que un dels llicenciats en alguna cosa era parent seu, es reconeixia amb facilitat, ja que era albí.

Quan vaig acabar el Batxillerat Elemental me'n vaig fer unes de carnet lamentables, barates, no sé si a un fotomaton, i la meva mare em va donar diners i em va insistir en què anés al Lumière. Així ho vaig fer i encara són aquelles petites fotos de les millors que m'han fet mai. Les parelles es feien fotografies d'estudi per dur a la cartera, quan els xicots anaven a fer el servei militar, si festejaven, s'intercanviaven fotos amb la nòvia. Algunes d'aquelles fotos es retocaven de forma acurada, estil artistes de cinema. 
Resultat d'imatges de Lumiere ronda san pablo
Cada vegada que passo pel carrer Parlament, cap a la Ronda, encara més si és estiu i m'he empassat una orxata a la resistent orxateria Sirvent, recordo Can Lumière i el seu estudi. S'havia d'haver conservat tal com era però tot és molt car de conservar. Suposo que devien tenir algun tipus de fons, ignoro com van anar el seu principi i el seu final. Avui passes per qualsevol lloc i ja no hi ha el que hi havia fa, com qui diu, quatre dies. O així m'ho sembla. Tot i que potser ha passat sempre, ni que fos a una velocitat més moderada, la gent gran del meu temps jove evocava tota mena d'establiments i paisatges perduts, a Barcelona. La revista Destino sovint es queixava dels canvis apressats, absurds, de la manca de cura vers el passat que tenia la modernitat galopant dels seixanta. 

Si fóssim immortals la majoria dels canvis no ens preocuparien, passa quan ets jove, gairebé t'agraden, els canvis en l'entorn. L'imaginari sentimental és encara molt tendre. Després et tornes nostàlgica i melangiosa però tot se supera, al capdavall les pèrdues més lamentables són les humanes i aquestes, ai, són irreversibles del tot. 
Edifici del Cine Lumiere Actualitat.jpg
El nom de Lumière es va fer servir per a establiments i per a cinemes, com ara un que hi va haver a Bellvitge, l'edifici del qual, gràcies a la casualitat, es conserva. De moment. No hi fa res que un edifici tingui, segons els experts o els historiadors, un valor determinat. Jo valoro avui els llocs segons els seus lligams amb la meva biografia particular, la veritat. Quan escolto algú dir que un edifici o un objecte o el que sigui que per a mi té un valor sentimental és lleig o no val res o no pertany a cap estil definit se'm posen els pèls de punta.


dimecres, 11 d’octubre de 2017

UN BRAU AMB HISTÒRIA

Resultat d'imatges de bar borrell


Resultat d'imatges de bar borrell

Resultat d'imatges de bar borrell

EL TORO DEL BAR BORRELL (Zona Sec, octubre 2017)

Dos dels bars més emblemàtics del  Paral·lel han estat el Borrell i el Carbó. El Borrell encara existeix, els nous propietaris n’han respectat l’estil i una gran part de la decoració. Tot i no pertànyer ben bé al Poble-sec sempre hi hem estat molt vinculats. Josep Borrell, antic dependent de Casa Juan, va aconseguir estalviar uns diners, a principi del segle XX, per tal de lliurar-se de les maleïdes quintes, però va tenir la sort de sortir exempt per sorteig i va esmerçar aquells estalvis en el traspàs del bar, una antiga bodega. Abans de la guerra havien tingut servei de restaurant.

Resultat d'imatges de ENRIQUE VERA ACTOR


Resultat d'imatges de KATIA LORITZ

El Borrell va acollir moltes penyes i tertúlies. Una de les més famoses va ser la penya dedicada a Enrique Vera (1933-1993).  El gran Joaquín Bernadó va tenir molta relació amb les tertúlies taurines del bar. Un antic banderillero va penjar a les parets fotografies sobre temes taurins i va aconseguir el cap de brau. Aquest afeccionat practicava a la bonica Plaça del Sol de Montjuïc, desapareguda amb la construcció de la Fundació Miró. Enrique Vera va ser també actor i sortia a El último cuplé, on es pot veure així mateix l’antic Molino. Se li havien atribuït amors juvenils amb Katia Loritz, una  actriu molt maca, d’origen suís, que va morir el 2015. Loritz, de gran, es va dedicar a la pintura i tenia un blog personal.

Resultat d'imatges de MARCIAL LALANDA

Al Borrell s’hi reunia durant el darrer franquisme gent d’esquerra de diferents partits i tendències, cosa que provocava discussions ideològiques abrandades. En més d’una ocasió, algun grup dissident se n’anava al Carbó durant un temps. El propietari del Bar Borrell, nét del primer propietari, va morir encara jove. El cap de toro resistent i emblemàtic pertany a un brau amb història, es deia Cartujo i i l’havia mort Marcial Lalanda, torero al qual van dedicar el famós pasdoble, Marcial, eres el más grande, amb música de José María Martín Domingo i lletra de la seva esposa, Josefina Porras. 


dimarts, 25 de juliol de 2017

UNA MICA D'ESPERIT 'TRIANERO' NO ENS FARIA CAP MAL

Resultat d'imatges de cerámica Triana recuerda cantaor

Aquest any, durant la Festa Major, no s'ha posat al barri cap placa commemorativa. Quan vaig visitar el barri de Triana de Sevilla vaig sentir enveja admirativa vers una cultura popular sense complexos, que recorda amb boniques rajoletes personatges que hi van néixer, viure, morir. N'hi ha de famosos, toreros, cantaors, ballarins... Però també es recorden modistes, per exemple.
Resultat d'imatges de triana azulejos
Al Poble-sec, i m'imagino que a Barcelona, en general, posar una placa en algun lloc precisa d'una certa i excessiva burocràcia. A més a més hi ha prejudicis, de vegades som tan entusiastes en fer homenatges com en esborrar memòries, depèn del vent que bufa. Per exemple, crec que la placa dedicada a Merletti potser avui no es posaria, a causa d'una certa simpatia del fotògraf pel règim franquista. Encara no fa gaire temps algú em criticava que al Paral·lel hi hagués la font de la Raquel Méller ja que la cupletista i moltes coses més va ser... amiga d'Alfons XIII. Al barri hi va haver gent relacionada amb el món dels toros però avui segur que ningú en voldria saber res.

Resultat d'imatges de triana azulejos
Les plaques que tenim han estat objecte de debats diversos. També han estat objecte de l'atzar, de la casualitat, com ara la de Rossend Llurba, que avui tothom amb una mica de cultura popular sap qui era, però que la tenim gràcies a la col·laboració de Pere Sagristà, que és qui més sap sobre el personatge, i que va contactar amb CERHISEC ja fa molts anys, quan Llurba era desconegut per a la majoria de poble-sequins inquiets i per una gran part de gent que avui el reivindica. Per acabar-ho d'adobar s'hi barregen qüestions de correcció política, la de González Ledesma va comptar amb alguna reticència perquè aleshores tocava posar-ne alguna dedicada a una dona. 
Resultat d'imatges de Triana coplas sobre el barrio
He pensat en tot això aquests dies recordant i escrivint sobre el gran Escamillo, artista emblemàtic del Molino. Pel gener d'aquest any en va fer trenta de la seva mort, va viure durant molts anys al carrer de Margarit i penso sovint en ell quan passo pel davant d'aquell edifici, relativament nou en comparació amb d'altres del barri, d'on l'havia vist sortir tantes vegades, les darreres ja malalt i acompanyat per un home més jove. No costaria res ser més generosos amb el tema i que un passeig pels nostres carrers es convertís en un record continuat a l'entorn de la gent que hi va viure i morir, fos com fos, fes el que fes i pensés com pensés. Al barri hi va viure molt gent de la faràndula popular, avui oblidada o gairebé. Però, si ni tan sols hem posat res que fes referència al pintor Simó Gómez, què es pot esperar, realment?
Resultat d'imatges de triana azulejos
Quan és possible les plaques s'han de posar mentre l'homenatjat viu, és clar que per això ha de tenir un mèrit reconegut i consensuat. Sempre em ve el cap el cas trist de Manuel Ausensi, que estava molt malalt quan es va posar la placa al lloc on va viure, tant és així que va morir al cap de pocs dies. Per problemes administratius la placa dedicada al futbolista Olivella, situada al camp de la Satalia, va estar un temps sense poder-se penjar. El tipus de placa utilitzada tampoc no és cap meravella, però al menys és alguna cosa. El Poble-sec és un barri molt especial, tan estimat com criticat, tota la vida sento a dir que s'ha malmès, que no és el que era i etcètera. No ho acabo d'entendre, la veritat. Tot canvia i precisament el nostre barri ha acollit tota mena d'onades immigratòries i ja va néixer com a barri d'acollida de forasters pobres. 

dijous, 6 de juliol de 2017

UN PALAU SENSE ESPORTS NI MÚSICA


Aquests dies un veí i amic del barri ha escrit una entrada al facebook preguntant pel Palau dels Esports, per la seva situació actual, estranyat de què no se'l reivindiqui d'alguna manera.

El Palau Municipal dels Esports vaser obra de Josep Soteras i es va inaugurar l'any 1955, quan la ciutat de Barcelona començava a revifar. Va ser obra de l'arquitecte Josep Soteras i el primer objectiu era acollir  les competicions dels Jocs del Mediterrani.

Fins el 1971, quan es va inaugurar el Palau Blaugrana, va ser l'únic pavelló d'aquestes característiques que existia a la ciutat. A la gent li semblava aleshores un paradigma de modernitat. Va acollir molts actes esportius però també socials, culturals, musicals, com ara el Festival de la Cançó Mediterrània. La majoria dels qui avui som avis, de jovenets vam assistir a concerts diversos i també hi vam escoltar cançó catalana en algun moment. 

Durant la dècada dels 90 la seva activitat va disminuir, es construïen nous espais, el palau Sant Jordi s'ho menjava tot i malgrat això va acollir alguns actes de les Olimpíades.

Aleshores es va convertir en un espai destinat als musicals, a concerts. Es va millorar l'interior però tot i amb això, segons la meva opinió, l'acústica no era l'adient a aquest tipus de espectacles. La darrera vegada que hi vaig anar va ser per veure Els Miserables, va ser un bon muntatge i el tema de l'acústica trobo que va funcionar prou bé, tot i que hi va haver critiques serioses sobre les instal·lacions. Fa anys havia vist allà el  musical El Hombre de la Manxa, amb uns remarcables José Sacristán i Paloma San Basilio però el ressò perjudicava molt  la representació.

El dia que vaig anar a veure Els Miserables, més enllà de tot plegat, em va impressionar com tot el volt del teatre, per la part del darrere, era ple de marginats i gent que hi havia muntat el seu jaç, per la ciutat se'n veuen sovint per tot arreu però la gran quantitat que s'aplegava en aquell indret feia esgarrifar, tot i que ja estem curats d'espants i una mica insensibilitzats enfront de problemes que sembla que no es poden resoldre.

Que jo sàpiga ara ja fa set o vuit anys que no s'hi ha res, tot es veu molt deixat i no se'n canta gall ni gallina. No he trobat a la premsa cap informació, cap reivindicació, cap explicació a l'entorn del possible futur del vell Palau, potser esperen que caigui sol, no ho sé. Tampoc pel barri s'ha reivindicat en cap moment, que jo sàpiga, cosa estranya, avui que tant ens movem pel Palau de la Premsa, per l'Arnau... sense resultats pràctics fins ara, tot s'ha de dir. En aquest cas, a més a més, es tracta d'un edifici de propietat municipal, per tant seria l'ajuntament el que hi hauria de dir o fer alguna cosa.

Potser hi ha informacions que no he sabut trobar i hi ha un pla a l'entorn d'un lloc que té relació amb els nostres records i dèries juvenils. No és modernista, no es troba al Paral·lel, té tots els números per romandre en l'oblit, espero que no sigui així.