UNA MICA D'ESPERIT 'TRIANERO' NO ENS FARIA CAP MAL

Aquest any, durant la Festa Major, no s'ha posat al barri cap placa commemorativa. Quan vaig visitar el barri de Triana de Sevilla vaig sentir enveja admirativa vers una cultura popular sense complexos, que recorda amb boniques rajoletes personatges que hi van néixer, viure, morir. N'hi ha de famosos, toreros, cantaors, ballarins... Però també es recorden modistes, per exemple.

Al Poble-sec, i m'imagino que a Barcelona, en general, posar una placa en algun lloc precisa d'una certa i excessiva burocràcia. A més a més hi ha prejudicis, de vegades som tan entusiastes en fer homenatges com en esborrar memòries, depèn del vent que bufa. Per exemple, crec que la placa dedicada a Merletti potser avui no es posaria, a causa d'una certa simpatia del fotògraf pel règim franquista. Encara no fa gaire temps algú em criticava que al Paral·lel hi hagués la font de la Raquel Méller ja que la cupletista i moltes coses més va ser... amiga d'Alfons XIII. Al barri hi va haver gent relacionada amb el món dels toros però avui segur que ningú en voldria saber res.

Les plaques que tenim han estat objecte de debats diversos. També han estat objecte de l'atzar, de la casualitat, com ara la de Rossend Llurba, que avui tothom amb una mica de cultura popular sap qui era, però que la tenim gràcies a la col·laboració de Pere Sagristà, que és qui més sap sobre el personatge, i que va contactar amb CERHISEC ja fa molts anys, quan Llurba era desconegut per a la majoria de poble-sequins inquiets i per una gran part de gent que avui el reivindica. Per acabar-ho d'adobar s'hi barregen qüestions de correcció política, la de González Ledesma va comptar amb alguna reticència perquè aleshores tocava posar-ne alguna dedicada a una dona. 

He pensat en tot això aquests dies recordant i escrivint sobre el gran Escamillo, artista emblemàtic del Molino. Pel gener d'aquest any en va fer trenta de la seva mort, va viure durant molts anys al carrer de Margarit i penso sovint en ell quan passo pel davant d'aquell edifici, relativament nou en comparació amb d'altres del barri, d'on l'havia vist sortir tantes vegades, les darreres ja malalt i acompanyat per un home més jove. No costaria res ser més generosos amb el tema i que un passeig pels nostres carrers es convertís en un record continuat a l'entorn de la gent que hi va viure i morir, fos com fos, fes el que fes i pensés com pensés. Al barri hi va viure molt gent de la faràndula popular, avui oblidada o gairebé. Però, si ni tan sols hem posat res que fes referència al pintor Simó Gómez, què es pot esperar, realment?

Quan és possible les plaques s'han de posar mentre l'homenatjat viu, és clar que per això ha de tenir un mèrit reconegut i consensuat. Sempre em ve el cap el cas trist de Manuel Ausensi, que estava molt malalt quan es va posar la placa al lloc on va viure, tant és així que va morir al cap de pocs dies. Per problemes administratius la placa dedicada al futbolista Olivella, situada al camp de la Satalia, va estar un temps sense poder-se penjar. El tipus de placa utilitzada tampoc no és cap meravella, però al menys és alguna cosa. El Poble-sec és un barri molt especial, tan estimat com criticat, tota la vida sento a dir que s'ha malmès, que no és el que era i etcètera. No ho acabo d'entendre, la veritat. Tot canvia i precisament el nostre barri ha acollit tota mena d'onades immigratòries i ja va néixer com a barri d'acollida de forasters pobres. 

FESTA MAJOR DEL BARRI

Ja ha arribat la FESTA MAJOR!

UN PALAU SENSE ESPORTS NI MÚSICA

Aquests dies un veí i amic del barri ha escrit una entrada al facebook preguntant pel Palau dels Esports, per la seva situació actual, estranyat de què no se'l reivindiqui d'alguna manera.

El Palau Municipal dels Esports vaser obra de Josep Soteras i es va inaugurar l'any 1955, quan la ciutat de Barcelona començava a revifar. Va ser obra de l'arquitecte Josep Soteras i el primer objectiu era acollir  les competicions dels Jocs del Mediterrani.

Fins el 1971, quan es va inaugurar el Palau Blaugrana, va ser l'únic pavelló d'aquestes característiques que existia a la ciutat. A la gent li semblava aleshores un paradigma de modernitat. Va acollir molts actes esportius però també socials, culturals, musicals, com ara el Festival de la Cançó Mediterrània. La majoria dels qui avui som avis, de jovenets vam assistir a concerts diversos i també hi vam escoltar cançó catalana en algun moment. 

Durant la dècada dels 90 la seva activitat va disminuir, es construïen nous espais, el palau Sant Jordi s'ho menjava tot i malgrat això va acollir alguns actes de les Olimpíades.

Aleshores es va convertir en un espai destinat als musicals, a concerts. Es va millorar l'interior però tot i amb això, segons la meva opinió, l'acústica no era l'adient a aquest tipus de espectacles. La darrera vegada que hi vaig anar va ser per veure Els Miserables, va ser un bon muntatge i el tema de l'acústica trobo que va funcionar prou bé, tot i que hi va haver critiques serioses sobre les instal·lacions. Fa anys havia vist allà el  musical El Hombre de la Manxa, amb uns remarcables José Sacristán i Paloma San Basilio però el ressò perjudicava molt  la representació.

El dia que vaig anar a veure Els Miserables, més enllà de tot plegat, em va impressionar com tot el volt del teatre, per la part del darrere, era ple de marginats i gent que hi havia muntat el seu jaç, per la ciutat se'n veuen sovint per tot arreu però la gran quantitat que s'aplegava en aquell indret feia esgarrifar, tot i que ja estem curats d'espants i una mica insensibilitzats enfront de problemes que sembla que no es poden resoldre.

Que jo sàpiga ara ja fa set o vuit anys que no s'hi ha res, tot es veu molt deixat i no se'n canta gall ni gallina. No he trobat a la premsa cap informació, cap reivindicació, cap explicació a l'entorn del possible futur del vell Palau, potser esperen que caigui sol, no ho sé. Tampoc pel barri s'ha reivindicat en cap moment, que jo sàpiga, cosa estranya, avui que tant ens movem pel Palau de la Premsa, per l'Arnau... sense resultats pràctics fins ara, tot s'ha de dir. En aquest cas, a més a més, es tracta d'un edifici de propietat municipal, per tant seria l'ajuntament el que hi hauria de dir o fer alguna cosa.

Potser hi ha informacions que no he sabut trobar i hi ha un pla a l'entorn d'un lloc que té relació amb els nostres records i dèries juvenils. No és modernista, no es troba al Paral·lel, té tots els números per romandre en l'oblit, espero que no sigui així.

DEMANAR PERDÓ A TEMPS, GORGÉ I EL COMPLOT DE GARRAF

Recordo que quan era petita, a casa, havia escoltat una història d'aquelles d'abans de la guerra, sobre un cantant de sarsuela que va haver de demanar perdó per haver-se mostrat anticatalà. L'anècdota, en ocasions, com que la memòria és enganyosa, s'atribuïa erròniament a diferentes personatges però el seu protagonista va ser Pablo o Pau Gorgé. 

Miquel Badenes va recollir aquells fets en els seus llibres sobre el Paral·lel i la cosa no va ser ben bé per motius anticatalanistes, o sí, qui sap. Segons Badenes, amb motiu del Complot de Garraf es va detenir molta gent lligada a sectors nacionalistes. Es pretenia atemptar contra la vida d'Alfons XIII, que havia de visitar Barcelona pel maig de 1925. Sembla que l'organitzador era l'avui relativament oblidad Marcel·lí Perelló i, en general, gent d'Estat Català com Jaume Compte. 

Possiblement no arribarem a saber mai el rerefons d'aquells fets perquè potser incomodarien certa història oficial de casa nostra. Molts aspectes d'Estat Català encara inquieten avui i en aquella ocasió l'atemptat es va frustrar per delacions. Perelló creia que en allò de les delacions hi havia pel mig Francesc Macià, que hauria negociat amb el govern. El cas és que es va detenir un munt de gent dels sectors catalanistes, implicada o no, i que el tema va desvetllar moltes solidaritats i protestes. Entre els defensors dels acusats hi havia Ferran de Sagarra, el pare de l'escriptor.

Tornem al Paral·lel. A l'entrada del Teatre Victòria on actuava Gorgé es van instal·lar unes taules per demanar firmes a favor de l'indult dels detinguts. Pablo Gorgé era una persona brillant i coneguda, cantant d'òpera i de sarsuela, valenciá,  de família de músics i artistes. Feia anys que residia a Barcelona tot i que de tant en tant feia gires per Espanya. Gorgé no va voler firmar i més aviat va mostrar rebuig vers els detinguts, amb mala sombra, segons testimonis.

Allò va generar un rebuig i un boicot a l'artista, quan actuava el teatre s'omplia de públic dedicat a cridar, insultar, colpejar el terra, fer soroll i tota mena d'actes diversos per tal d'evitar que la funció trés endavant. Gorgé podia haver marxat de Catalunya, però no en devia tenir ganes, i tot i que era un home orgullós i vanitós i un gran i valorat professional va fer el cor fort i va manifestar que demanaria disculpes de forma pública, assenyalant dia i hora per a fer-ho.

Va sortir a l'escenari el dia previst i es va estendre un silenci sepulcral pel teatre. Un seu germà dirigia l'orquestra.  Va admetre que no havia d'haver parlat d'aquella manera, va demanar disculpes. Però la gent no en tenia prou i es van posar a cridar que ho havia de fer de genolls, humiliar-se, vaja. Així ho va fer Gorgé, es va agenollar i va explicar que estimava molt Catalunya, que fins i tot tenia ja un nét català, que no hi havia hagut mala intenció i que allò havia estat un pronto.

El cas és que el públic es va commoure, el va ovacionar i el va perdonar. Gorgé va continuar actuant amb èxit. L'any 1945, a causa d'un problema de cor, va morir, al seu pis del carrer Vila i Vilà i davant del Victòria es va tocar una marxa fúnebre. A banda d'aquesta història Gorgé va ser una de les primeres figures líriques del seu temps, va cantar també òpera i va actuar a Hispanoamèrica. 

Aquesta història, que jo sàpiga, no la va recollir la premsa però al menys gràcies a Miquel Badenes en tenim constància. Gorgé va ser sempre molt respectat i estimat abans i després d'aquella patinada, va ser així mateix un actor remarcable. Sembla que després de tot plegat va anar molt amb compte en expressar opinions personals sobre política. Avui sembla que tota la gent de la faràndula és d'esquerres i que queda bé dir-ho, malgrat que després demanis subvencions als manaires. Ser de dretes no queda tan bé i molts actors i cantants també s'hi miren o miren de no dir res o de dir el que toca en cada moment.

Sobre el complot, hi va haver moltes condemnes serioses, Perelló va ser condemnat a cadena perpètua, Compte, a mort. Però la fi de la Dictadura de Primo de Rivera va propiciar que els indultessin a tots. Compte va morir durant els fets del Sis d'Octubre de 1934. Perelló es va poder exiliar després de la Guerra Civil i va morir a l'exili, a Mêxic. Durant la guerra va dirigir el Diari de Barcelona. 

CERHISEC: DONES I TREBALL AL POBLE-SEC

Demà és el darrer dimarts del mes i, per tant, teniu una cita amb CERHISEC a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai, a les set del vespre!!! Només sap greu que no s'acabi de normalitzar de forma ortodoxa el nom del barri o que no s'arribi a un acord per 'desnormalitzar-lo' de forma consensuada, què hi farem. Recordo a tothom que passi per aquí que, de moment, cal escriure Poble-sec, com es fa amb Vila-seca i d'altres topònims. L'ortografia és arbitrària però cal seguir les normes en temes 'oficials'.

Elisabet Velo parlarà del seu llibre, resultat del treball per la seva Tesi Doctoral en Dret.

Dones i treball al Poble Sec durant el franquisme es tracta d’un estudi del període del franquisme, fent èmfasi en un grup de dones del Poble-sec. El resultat ha estat possible gràcies a les entrevistes personals que l’autora va realitzar durant la seva recerca. L’autora també fa un estudi dels diferents oficis de l’època i de la seva incidència en la vida de les dones i, a partir dels testimonis, fa un repàs als últims anys del franquisme i dels esdeveniments que es van celebrar, com les Jornades Catalanes de la Dona de 1976 o la dissolució de la Sección Femenina.

DEMÀ, LA MOSTRA!!!!!!!

ACTIVITATS:

http://guia.barcelona.cat/detall/27a-mostra-d-entitats-del-poble-sec_99400294415.html

ROSSEND LLURBA, DEL VILOSELL AL POBLE-SEC

A la Font del Xirineu

ai minyones, ai minyones,

a la Font del Xirineu

ai minyones, no hi aneu.

En diferents ocasions he escrit en aquest blog, i en algun altre, sobre la figura de Rossend Llurba i Tost. Fa deu anys, gràcies a la descoberta del personatge que ens va fer, a la gent de CERHISEC i del barri, Pere Sagristà i Ollé, vam col·locar una placa al lloc on va viure durant molts anys, al carrer Roser, abans d'en Rosal, nom que jo crec que devia ser l'original i que feia referència a algun propietari més que no pas al vegetal catalanitzat. Tot plegat va anar acompanyat d'una inoblidable xerrada, amb actuacions incloses, i un espectacle que es va representar a la Plaça de Santa Madrona. 

Ahir vam fer amb el meu marit allò que en podríem dir una Ruta Llurbana, i des del Poble-sec vam anar a El Vilosell, on Llurba va néixer,  per participar d'un acte cultural inoblidable, la celebració del centenari del primer cuplet català, La font del Xirineu, la lletra del qual és de Llurba. Amb aquest motiu es va col·locar una placa a la casa natal de l'escriptor, ja que com a escriptors i poetes cal considerar avui, sense prejudicis elitistes, aquella gent que tant i tant bé va escriure, encara que la majoria dels seus textos es dirigissin al consum popular.

El Vilosell és un poble petit, amb una gran vida cultural, un paisatge evocador, que ahir una boira fina va acabar per convertir en poesia visual, i un vi de categoria. He de dir que no hi havia estat mai, tot i que he passat per molts racons de Catalunya sempre queden pobles i paisatges i racons per descobrir, relativament a prop en el present però que en el temps de la infantesa de Llurba i durant molts anys precisaven de llargs i atzarosos viatges, la majoria dels quals, des de Barcelona, s'iniciaven en tren, continuaven amb algun cotxe de línia i acabaven amb mules.

CERHISEC va participar en l'acte de forma relativa i modesta. Vicenç Aguado i Cudolà, advocat, escriptor i moltes coses més,  es va posar en contacte amb nosaltres, crec que gràcies al Pau Vinyes del Centre d'Estudis de Sant Andreu i nosaltres li vam facilitar les dades del Pere Sagristà, qui durant anys ha aplegat un munt impressionant de material de tota  mena sobre Llurba. Pere Sagristà és un home de teatre integral i que compta amb un currículum admirable i de categoria.

Llurba, que en els seus darrers anys va haver de treballar d'acomodador de cinema per tal de mantenir la seva gent, ha tingut la sort, de comptar amb una descendència devota, que ha conservat amb cura i respecte tota mena de documentació i que ahir va ser a l'acte, emocionada i feliç del reconeixement que, des de fa uns anys, s'ha fet de la figura de l'avi. La filla de Llurba, ja gran, no va poder venir per motius d'edat i de salut però la vam recuperar en una filmació de fa algun temps, parlant amb senzillesa de l'home, bo, treballador i alegre, que havia estat el seu pare. 

Les jornades es van inaugurar de forma oficial, al local del Centre,  amb la intervenció de l'alcalde del poble. La primera part de les xerrades la va fer Jordi Quintana i Albalat, un dels molts veïns il·lustres del barri de Sant Antoni, on s'aplega, en el present, un gruix considerable de gent interessant de tota mena, escriptors, escriptores, estudiosos, pintors, periodistes... 

Jordi Quintana s'ha dedicat professionalment a l'ensenyament en molts àmbits, va ser mestre i avui és professor a la Universitat de Barcelona, i em resisteixo, com en els altres casos de persones mencionades, a fer esment dels seus impressionants currículums per tal que no em renyin, car una virtut dels veritables savis és, en general, la discreció.

Quintana és un savi polièdric i un expert en molts àmbits de la música popular. La seva xerrada va incidir en l'àmbit del cuplet català, dels lletristes, compositors, compositores, cupletistes i, en general, de l'ambient que acomboiava l'època i la seva gent. Quintana va ser un dels factòtums que van contribuir a batejar amb el nom de Cándida Pérez, cantant, compositora i lletrista, la placeta on es troba la Biblioteca Joan Oliver i l'Espai de Gent Gran de Sant Antoni. 

A veure si passat l'estiu aconseguim fitxar Quintana per a alguna xerrada de CERHISEC sobre el tema. La casualitat va fer que amb Jordi Quintana ens haguéssim conegut, fa prop de trenta anys, ja que els anys volen, a Rosa Sensat, on ell formava part d'un grup dedicat a les Matemàtiques i el seu ensenyament i jo d'un altre a l'entorn de les Ciències Socials i l'Educació en Valors.

Després de Quintana va intervenir Pere Sagristà, ens va passar un munt de fotografies relacionades amb Llurba, mentre n'explicava la biografia. Aquestes, relativament, petites històries de la gent són, de fet, Història amb majúscula. Per la història de Llurba, reflectida en aquelles imatges, va passar la història dels nostres propis avantpassats, del país, l'antic món rural, l'emigració a les ciutats, les morts prematures d'infants a causa d'epidèmies i malalties que avui hem aconseguit controlar, la mort de les dones a causa dels parts i de les seves seqüeles... 

Encara podríem estar avui escoltant amb atenció les evocacions llurbístiques de Sagristà si no fos que el temps, aquest enemic implacable de les nostres aficions i interessos, no passés de forma tan ràpida. 

Va intervenir també Xavier Albertí, el director actual del TNC i un dels comissaris de la exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil que es va realitzar, amb gran èxit de públic, al CCCB fa pocs anys. Albertí ens va anunciar la propera publicació d'un llibre sobre Llurba i va evocar aquell món i aquell Paral·lel. 

Després va arribar la pausa pel cafè i una introducció del Vicenç Aguado a l'actuació de la Coral de Freqüències, en la qual va comentar la lletra dels quatre cuplets que aquesta coral de Vilanova i la Geltrú, dirigida per Mònica Planas i amb Pau Peñaranda al piano, va interpretar: La muller de'n Manelic (1919), La font del Xirineu (1917), La modisteta (1918) i La Barcelonista (1925). D'aquesta coral també forma part Aguado qui, a més, ha publicat darrerament una novel·la històrica i tot. 

Després vam fer una visita a les Caves Cusiné i vam anar a dinar, molt bé per cert, al restaurant Els Arcs. El Vicenç Aguado encara ens va fer, després de dinar, una explicació sobre la història i els indrets del poble. M'he deixat moltes coses i persones al tinter, com deien abans, però que els lectors i lectores d'aquest blog em disculpin. 

Sobre temes específics, com ara això del primer cuplet català o algunes valoracions que es fan sobre el Paral·lel d'abans, tan mitificat en molts aspectes o sobre les característiques d'un Poble-sec remot que tan aviat sembla el Jardí de les Hespèrides com un cau de misèria i lerrouxisme, poca cosa escriuré avui, ja que no toca. Tampoc no estic massa d'acord en separar, en aquell món de la faràndula humil i el seu públic, català i castellà. Les llengües convivien sense prejudicis als escenaris i també ho feia la gent, en general i, sobretot, a l'hora de la gresca. Ni el català ha estat burgès, com deien abans alguns elitistes, ni el castellà popular de la ciutat ha estat sempre oficialista o imposat pels poders.

Tot és divers, interpretable, i, molt sovint, no podem saber ben bé del cert com eren les coses o la gent o les relacions humanes, en tenim indicis, documents, algunes fotografies i les nostres pròpies dèries personals es barregen amb aquest perfum romàntic d'un passat difícil que no vam poder conèixer, però en el qual la gent cantava, ballava, s'estimava, patia i es recolzava en el nucli familiar. En els temps més ombrívols, es cantarà també? Doncs resulta que sí, la vida continua i precisem de cinema, de teatre, de cançons i d'una mica de gresca per sobreviure, sigui com sigui.

El cuplet va passar de moda, va venir el  tango, la sarsuela es va mantenir fins i tot uns quants anys després de la guerra civil. La catalanitat d'aquell Paral·lel és molt i molt relativa com ho és la seva no-catalanitat de postguerra quan hem de recordar que al Paralelo, sense geminacions normalitzadores, es va estrenar de nou teatre català, abans que al Romea, gràcies als avui oblidats, però que potser qualsevol dia recuperarem, Maria Vila i Pius Daví. 

Per tenir una idea de la gran diversitat de Paral·lels que podem evocar tan sols cal mirar amb cura les cartelleres d'espectacles i això que n'hi havia alguns que no constaven enlloc. Avui tot és diferent, ni millor ni pitjor, però cal insistir en el fet de què encara enguany, al Paral·lel, hi trobem un nombre de teatres i sales d'espectacles considerable, molt menor que fa cent, vuitanta, cinquanta anys, però molt més gran que el que podem trobar a d'altres indrets de Barcelona,  on, de fet, teatres i cinemes, amb alguna excepció puntual i gairebé anecdòtica, han desaparegut del mapa urbà.

Ahir  les carreteres cap a El Vilosell eren gairebé desertes, era una festa entre festes, al menys per a la gent de Barcelona, un diumenge singular, i la ruta no passa pels camins del turisme ni pels enllaços cap a mar, més transitats. 

La lletra de La font del Xirineu, una inexistent font muntanyenca de l'Empordà, pels volts de la qual el jovent s'hi entusiasma amb excés em recordava moltes cançons populars, a tocar dels cuplets, relacionades amb les moltes fonts de Montjuïc, un lloc al qual la família Llurba devia haver anat sovint. Ai, les fonts d'abans, l'aigua de les quals sembla que pujava al cap més de pressa que no pas el vi, ajudada per la proximitat d'arbres i flors...

Busca a la Font d'en Pessetes

el que mai no has de trobar,

un home que amb les mans fredes

t'hagi sabut escalfar...