dimarts, 27 d’octubre de 2020

AROMES QUE S'ESVAEIXEN

 

fotografia: Pere Borràs

Es traspassa, crec que per jubilació, la perfumeria de la Plaça dels Ocellets. Aquests dies tanquen molts establiments, a causa de la situació i per motius diversos. És possible que alguns tancaments s'haguessin ajornat un temps, fins i tot, però no sempre els tancaments son culpa de la gentrificació, ni del virus, sinó que els finals, com els principis, formen pat del ritme natural de la vida i de les circumstàncies. Quan vas fent anys recordes molts indrets, d'altres potser els has oblidat, però el cert és que costa evocar el passat si no és compta amb fotografies o algun tipus de documentació.

La Plaça dels Ocellets va oficialitzar el seu nom popular a principis dels noranta. Els ocellets eren els que venien o intercanviaven els afeccionats a la cria de determinades espècies, els quals, durant un temps, es trobaven en aquell indret. A L'Hospitalet, pel mateix motiu, Can Vidalet es deia, de forma popular, el Parque de los Pajaritos. No recordo si la placeta tenia algun nom oficial, abans. I jo, més que no pas els ocellets, hi recordo una gran parada de melons i síndries, situada al mig de l'espai, quan n'era la temporada. Es venien tallades de síndria i meló i te les podies menjar pel carrer, calia anar amb compte, aleshores no teníem tovallons ni mocadors de paper que ens lliuressin de les llànties.

Alguns establiments de la plaça han canviat de nom però no pas d'orientacio. Cesk Freixas menciona la Boheme, on comença el carrer Blai, però aquest establiment ja té un altre nom, el mateix que el bar que s'havia dit Maitanca. Can Xandri, cuina per a gent amb poques possibilitats, malgrat el canvi de propietat, ha conservat el seu nom evocador. Ja no fa aquella olor penetrant i forta d'altres temps.

No se si la perfumeria tenia algun nom concret però jo diria que és l'establiment més antic de la rodalia. Quan jo era petita hi venien els elements necessaris per fer colònia a casa, en aquells anys de poques possibilitats i, fins i tot, de poca oferta comercial. La meva mare comprava essència, alcohol, uns papers de filtre, i amb tot allò es feia un producte indispensable que calia deixar madurar ja que, ai, tampoc les cases del barri, en la seva gran majoria, no tenien dutxa ni banyera i s'havia de recorrer al cubell gran al mig de la cuina. La higiene integral no era fàcil ni tan habitual com ara.


Ja hi havia colònies embotellades, és clar, però poques i per circumstàncies extraordinàries, com també era per a ocasions assenyalades el sabó d'olor, com ara l'Heno de Pravia. El més habitual, durant anys, a casa, va ser el sabó de coco i llimona, més econòmic que l'altre. Fa anys vaig llegir les memòries d'un metge, sento no recordar-ne el nom, que explicava com la seva mare sempre tenia una pastilla de sabó Heno de Pravia per estrenar, acuradament embolicada, per quan venia el metge a casa i després s'hagués de rentar les mans. I l'emoció que va sentir quan a ell, metge jove, una mestressa de casa li va lliurar la pastilla nova, per tal que fes el mateix.

En aquella perfumeria dels meus records hi despatxaven unes noies que jo veia molt grans i devien ser molt joves. En alguna ocasió m'havien donat alguna mostra, unes ampolletes minúscules, amb colònia, o petits sabonets, coses així, que em semblaven tresors immensos. En aquests darrers anys l'establiment tenia un públic fidel, uns amos amabilíssims i una molt bona oferta de tot i a preus diversos. M'agradaria que qui es quedés l'establiment, després del traspàs, continués dedicant-se al mateix ram, però això depèn de moltes coses, m'imagino.

Al costat de la perfumeria hi havia un barber, en aquells temps, que tenia fama de pelar massa. I poca cosa més recordo, la veritat. Els barbers d'aleshores tenien sempre un rellotge de paret i revistes i diaris per a senyors, una de les revistes habituals era La Codorniz. Fa poc hem fet arreglar un antic rellotge de paret del meu avi i el savi rellotger que n'ha tingut cura ens va comentar que d'aquest tipus de rellotge en deien de barberia, ja que sembla que els barbers els tenien d'aquest tipus. A la placeta també hi havia hagut, durat un temps, una font de raig  vertical on s'abeuraven un munt de coloms que una vegada, a principis dels setanta, vaig retratar per a un concurs de fotografia que no vaig guanyar i que feien a l'Escola Normal, on jo estudiava als vespres.

Tinc un record anecdòtic de la perfumeria. Una vegada actuava, no sé si al Victòria o a l'Apolo, Manolo Escobar, un personatge que jo crec que es va fer apreciar per tothom, fins i tot pels poc seguidors del seu gènere. Els meus pares, catalans de generacions, amants de la cançó catalana d'Emili Vendrell, la sarsuela, la sardana, els monòlegs de Capri i fins i tot de les noves figures de la Cançó, eren també amants del flamenc i la cobla i sovint anaven a veure tots aquests artistes, aixi com agosarades revistes, quan podien, que era poques vegades, a causa de la feina i l'economia.

Manolo Escobar, que ja era una mica grandet, amb més gent, anava cap al teatre, l'acompanyava la seva esposa, la famosa i simpàtica alemanya. La història d'amor incombustible d'aquesta parella esberla tots els tòpics sobre coincidències culturals matrimonials, la veritat. L'elegant i simpàntica senyora Escobar devia tenir afició als productes de perfumeria i es va acostar a l'aparador de l'establiment de la placeta. Manolo Escobar se li va atansar i li va dir, amb gran afecte,  cariño, que llegremos tarde, vamos. Em va agradar molt com la tractava, la veritat. Potser a causa de què tenien el temps just d'arribar al teatre a la perfumeria no van fer fira, vaja.




La perfumeria ha tingut la grapa i l'encert de conservar l'aparador original, un d'aquells petits aparadors de fusta pintada, tan bonics, habituals també a les farmàcies i merceries antigues i que avui es troben en perill d'extinció. Els aparadors han sofert i estan sofrint un atac estrany de la modernitat ximpleta, allò d'anar 'a mirar aparadors', una activitat entranyable, no sé pas com acabarà. Encara en queden, és clar, pero no pas d'aquest estil ni tan assortits. Fa anys, pels volts de la Mercè, es feia un concurs de guarniment d'aparadors, per cert, i et trobaves amb veritables meravelles. I ara, que s'acosta el cicle nadalenc, en un any trist per motius obvis, també em venen al cap aquells muntatges del Corte Inglés, amb allò de Cortilandia, Cortilandia, i amb tot de pares i mares d'aleshores, de la nostra edat si fa no fa, que portaven els xiquets a veure els passis esperats.


Això dels records i les nostàlgies és perillós, cadascú, tingui l'edat que tingui, recorda les seves coses i li sembla que son de tota la vida quan, tan sols, son de la seva, de vida. De vegades, quan algú se'm plany de què tot canvia, talment com si el passat fos una mena de paradís perdut, li responc que més he canviat jo, i no pas per millorar, excepció feta de la millora en l'experiència, un factor que no s'ha tingut mai gaire en compte, la veritat. Al capdavall, amb el pas del temps, les diferents generacions acabem per parlar variants dialectals diferents, què hi farem. Així és la vida i potser està molt bé que sigui així. Crec que m'aniré a comprar alguna darrera colònia a la perfumeria de la placeta, potser aquesta recuperada i entranyable Álvarez Gómez, que ens ha demostrat que, amb aquests cognoms i amb un disseny evocador, és pots ser tan glamouros i magistral, olorosament parlant, com si et dius Chanel. Ara bé, jo també soc força fidel a L'Heno de Pravia i la Lavanda Puig. 


Al capdavall l'indret de la plaça havia estat, en temps dels meus besavis, el llit d'un torrent, a prop hi havia la Creu dels Molers i formava par del Camp de les Carolines, ben mirat. Tot arriba i passa, nosaltres, també. 

divendres, 16 d’octubre de 2020

EL MEU PALAU DELS ESPORTS

 

 

Ahir vaig assistir a la xerrada virtual sobre el Palau d'Esports, a càrrec de Josep Fabra. Una persona de l'ajuntament va explicar que avui és un edifici catalogat, al qual se li atorga un valor patrimonial i que la intenció és tornar-lo a dedicar al tema esportiu. És clar, va afegir, i crec que tothom ho va entendre, que els moments en què vivim no son gaire propicis a recuperacions d'aquest tipus, així que la cosa pot trigar. 

Al Palau, sobre el qual he escrit en diferents ocasions, s'hi han fet moltes coses, al llarg de la seva vida, inicida l'any 1955. La darrera vegada que hi vaig anar va ser l'any 2011, a veure, amb la família, una molta bona posada en escena de 'Els Miserables'. Ja, aleshores, al seu volt s'hi havia establert gent marginal, aclareixo això perquè hi ha qui creu que problemes enquistats, com els de la gent que viu al carrer o allà on pot, son de l'època de l'equip de govern actual. 

Però, més que de reivindicacions pendents, avui volia, més aviat, evocar les vegades que hi havia anat, de joveneta i més endavant, i el que recordo del que hi vaig veure. Alguns diumenges es feien matinals musicals, una mena de varietats per a adolescents. A alguns d'aquells festivals podies aconseguir entrades canviant, a la seu de Radio España, etiquetes de pots de llet d'ametlla.

Això provocava algun situació familiar difícil, la meva mare comprava la llet, a causa de la meva insistència, però després no li agradava a ningú i la pobra llet acabava oblidada i caducada. La llet de més èxit, aleshores, era la condensada, de la qual en dèiem, en general, llet de pot.

Anàvem a aquells festivals amb companyes de l'escola i, quan sortien conjunts de nois jovenets, cridàvem com esperitades. Diria que fins i tot hi vaig veure el Dúo Dinámico però la memòria em pot enganyar. En tot cas, si va ser així, devia esdevenir una veritable epifania adolescent, gaudir dels nostres ídols indiscutibles. 

Sortien cantants poc coneguts, per omplir. Una noia de la qual no recordo el nom, potser era Betina, va cantar una cançó que ens agradava molt, Hay tantos chicos en el mundo, el missatge de la qual és molt positiu, si un noi et deixa ja en trobaràs un altre, no t'hi amoïnis. Una vegada també recordo haver vist i escoltat Billy Caffaro, amb allò tan galàctic i conservador de la Marcianita. Aquella extraterrestre no s'havia de pintar, ni fumar, ni ballar rock, calia que fos sincera i respectuosa.

Més endavant ja van intervenir, en el conjunt, cantants catalans o que cantaven alguna cosa en català. També crec que hi vam veure Serrat en els seus inicis però potser ho he somniat. No vaig anar a veure els Festivals de la Cançó Mediterrània, però els contemplava convidada a casa d'una veïna privilegiada que tenia televisió i era un goig pensar que allò s'esdevenia a prop de casa.

Una de les nostres activitats era anar a patinar a La Foixarda, una excusa per a fer una mica de manetes amb nois que coneixies. Un que vam conèixer havia estat al festival quan hi va haver aquell escàndol amb les Nubes de colores i l'Ennio Sangiusto. Aquelles històries de protestes eren molt excitants, aleshores.

Pel que fa al teatre musical recordo una molt bona versió del Hombre de la Mancha, amb Paloma San Basilio i José Sacristàn, que estava estupendo. Tot i que sempre em va semblar, ja de joveneta, que l'acústica no era adient per a la música i és que, de fet, no havia estat pensat per a aquella finalitat. 

Si no vaig anar a veure més coses va ser perquè no vaig poder, la veritat. Espero poder veure com l'arrangen i com torna a estar viu, tot i que, tal com està el panorama, qui sap. El futur és imprevisible i, ara, encara més.


http://balcopoblesec.blogspot.com/2017/07/un-palau-sense-esports-ni-musica.html

dijous, 15 d’octubre de 2020

HISTÒRIA DEL PALAU D'ESPORTS

 


Interessant xerrada sobre la història d'un edifici que té un futur fràgil. No us la perdeu!!!

dilluns, 3 d’agost de 2020

INCOHERÈNCIES MEMORIALÍSTIQUES




Avui, qualsevol tancament de botiga, al nostre barri on en un altre barri popular, es relaciona amb l'evolució de la ciutat i això de la gentrificació. Potser sigui així en molts casos, però no ho és en d'altres. Hi ha molts factors que cal analitzar sense nostàlgia. Fa anys, quan la gent va començar a anar millor, econòmicament parlant, molts veïns de generacions passades marxaven del barri per pròpia voluntat i, si era possible, s'aconsellava al jovent, en casar-se, que busqués un pis en un altre indret, mes fi i menys xaró.

El nostre barri, avui la cosa ha canviat força, o, al menys, ho sembla, no tenia prestigi social. Era un barri humil, pobre, i, encara més, situat entre el pecaminós i xaró Paral·lel, avui mitificat a dojo, i Montjuïc, que durant la meva infantesa era un conglomerat estrany i eclèctic, amb un munt de barris de barraques. 

L'aspiració de la gent humil no era quedar-se al barri, era anar 'ciutat amunt', a Sant Antoni, i, si era possible, més enllà. Les grans vies de comunicació eren també fronteres socials. El Paral·lel era la primera, després venien la Gran Via, el carrer Aragó, i, és clar, la Diagonal. Viure més amunt de la Diagonal ja era el súmmum de l'escalada social i econòmica, allà hi visitaven molts metges, professió que aleshores encara era poc accessible als cadells de la massa treballadora. 

El petit comerç plega, sí, però de forma relativa, ja que els nou vinguts de la globalització han donat cobertura a les nostres necessitats. Basars xinesos, colmados paquistanesos, bars menats per hispanoamericans... Fa anys, molts, el senyor Badenas, cronista pioner pel que fa al tema paral·lelístic, que fins i tot es va autoeditar el primer llibre, explicava en una xerrada que si tots els qui ploraven per la possible pèrdua del Molino hi haguessin anat un parell de vegades a l'any, otro gallo nos cantara.

Amb els adroguers, carnissers o peixaters de tota la vida també hi va comptar l'arribada dels súpers, que d'estar situats als afores van anar-se inserint a prop de casa, cada dia més grans i assortits. Els hereus dels botiguers antics, en general no volien fer seguir en negoci, tenien d'altres interessos i aspiracions, amb excepció del fill literari dela Colometa rodorediana. Fa poc vaig saber d'un establiment que no és del barri però no es troba gaire lluny que tancava, em van explicar que la cosa s'havia complicat amb la mort del propietari i el tema dels hereus. Però en més d'un lloc he vist com en culpaven el tema dels lloguers, de la gentrificació i la resta. Potser tot pesa, no diré que no.

Les tendències comercials canvien. Avui hi ha qui es queixa de que tanqui un baret de moda que porta quatre dies, si fa no fa, a Sant Antoni, però no es va queixar de que tanquessin tantes altres botigues, per motius diversos i complexos. De vegades veus com tanquen establiments que funcionaven bé, la jubilació dels propietaris antics és un dels molts factors i també que nous propietaris que, en principi, volen continuar amb el negoci, no en saben respectar les característiques que el van fer popular, això sol passar amb els restaurants modestos. El turisme també desvetlla l'ambició dels amos, en molts casos, i tot va fent gruix. 

De fet, tot canvia i canviarà. Quan jo era petita els grans ja evocaven molts espais perduts, de forma irreversible, amb gran nostàlgia. Quan parlem d'una botiga de tota la vida fem referència a la nostra de vida, i per això no ho veu igual un de quaranta anys que un de seixanta. Les vides tenen ritmes diferents.

La ciutat, en general, es transforma, i això ens angunieja. I també hi ha una tendència a idealitzar un passat el qual, en molts aspectes, era absolutament galdós. Els planys habituals moltes vegades m'arriben per part de gent que va deixar el barri perquè va voler o va prosperar i que quan torna et diu que com ha canviat, que quina diferència, que quina mena de gent es veu pels carrers, i coses així. Els que vivim en un lloc, com que anem patint els canvis dia rere dia no ens sorprenem tant, és com el creixement dels fills o l'envelliment dels pares, passa i ni te n'adones, però qui no ha vist algú des de fa molts anys percep aquesta força destructora del temps, d'una altra manera. 

De vegades penso en aquella Barcelona sense l'Eixample, en com devien viure tants canvis la gent d'aquells anys, amb tants espais perduts, transformats... La història i la vida son canvi constant, a cada bugada es perd un llençol però també hi ha llençols que millor que se'ls emporti l'aigua del riu, ja en comprarem de nous, ni que sigui al basar xinès del barri.

dimarts, 23 de juny de 2020

AMORS FUTBOLÍSTICS I EVOCACIONS SENTIMENTALS

Zamora, el único portero que ha marcado un gol en la historia del Barça


No m'agrada el futbol i no hi entenc un borrall però alguns noms mítics em sonen, evidentment. Un d'aquests és el de Ricardo Zamora, pare. Quan jo devia tenir uns deu anys, per l'octubre, a l'escola fèiem recapte per al Domund. El Domund, per als joves que no sàpiguen de què va el tema, és el diumenge mundial  de les missions, avui encara existeix, reconvertit en una diada d'atenció vers els països en vies de desenvolupament, pobres i amb dificultats. L'invent es va forjar l'any 1926 però el conegut acrònim sembla que és de producció hispànica i de l'any 1943.

A moltes escoles, a la taula del professor o professora, molts dels quals capellans o monges, en el passat, hi havia unes guardioles de ceràmica que figuraven caps de xinesos, indis, negres i d'altres variants ètniques. Hi podies tirar alguna moneda i s'acompanyaven amb boles fetes de paper de plata de la xocolata ja que sembla que tenien alguna mena de sortida comercial. 

China, chinos y chinitos - El clavo

I, què té tot això, tan ranci i políticament incorrecte contemplat amb els ulls d'avui, amb Ricardo Zamora? Doncs resulta que durant la setmana del Domund, les nenes de l'escola, en el meu cas la del Sortidor, anàvem pel carrer i per les escales a demanar almoina amb una d'aquelles guardioles a la mà. Per a nosaltres era una festa ja que gaudíem d'una gran llibertat tot i que em temo que moltes famílies no acabaven de veure clar allò que corréssim com el porc de Sant Antoni, ni que fos amb un motiu tan santificat. Per sort no ens vam ensopegar amb cap pervertit, a tot estirar, això sí, pel carrer més d'una es va trobar algun exhibicionista d'aquells de la gavardina els quals, malgrat començar a fer fresca, et mostraven els seus atributs de forma sobtada.

Pujant i baixant escales, en un pis del Poble-sec ens va obrir la porta una dama molt maca, vestida amb una bata de flors, una senyora vistosa i amable que ens va amollar una mica de calderilla. En sortir de l'escala una companya d'escola més espavilada que jo ens va dir, rient i en secret,  que aquella era l'artista del Molino que tenia un embolic amb Zamora pare qui, aleshores, ja era un senyor grandet i molt diferent de la imatge elegant i atractiva dels antics cromos de la xocolata. 

Zamora va ser l'únic porter que va poder fer un gol, en tirar un penalt en una ocasió. Va passar pel Barça, el Madrid i, sobretot, l'Espanyol. Va ser jugador, porter i entrenador. La seva arribada al mon estava envoltada d'un cert misteri, així com també la seva data de naixement. Va viure, segons referències, a la Ronda de Sant Antoni, de jovenet.

Dels amors del senyor Zamora amb la vedette n'existeixen versions diferents. Miquel Badenes explica que el famós porter ja era vidu de la seva dona, que havia estat durant molt de temps malalta, i que tenia tirada a anar a fer el plaga pel Molino. Després d'alguns intents amb d'altres artistes, la famosa Lydia, que feia parella amb el mític Johnson, va aconseguir ser-li presentada per un cambrer que es deia Joan i que havia treballat a l'Espanyol i al mateix Molino. I la cosa va prosperar...

Paral·lel, història d'un mite, El (Guimet): Amazon.es: Badenas i Rico,  Miquel, Badenas i Rico, Miquel: Libros

Van viure al carrer Poeta Cabanyes, 62, a casa de l'actriu i amb la mare d'ella, que era de la mateixa edat que el senyor Zamora. La relació va ser positiva per a tots dos, la xicota es va retirar de la feina i l'esportista enamorat va tenir bona companyia durant els seus darrers anys, i va estar ben cuidat, car va passar ben bé vuit anys malalt. Badenas sabia tot això ja que els seus pares vivien a dalt del pis en qüestió, segurament on vam trucar per demanar calerons destinats a  convertir i peixar gent necessitada de terres llunyanes, heretge i ignorant.

Jordi Corominas i Julián: Por un museo del Paralelo en El Molino

A Ricardo Zamora li deien 'El Divino' i era conegut a tot el mon com ho pot ser avui Messi. La seva vida està farcida d'anècdotes, potser no totes certes o comprovades. No era feixista ni es ficava en política, però no simpatitzava amb la República i va estar a punt de ser afusellat amb un grup de gent que no va tenir tanta sort, car van ser executats poc després. Presoner a la Model, va organitzar allà partits de futbol i els amics i coneguts van aconseguir treure'l i fer-lo marxar a França, on va jugar amb el Niça. La notícia de la seva mort es va donar per certa durant un temps. Després de la guerra va tornar a Barcelona i aquí es va quedar, expliquen que a causa de la seva relació amorosa amb la vedette.

Mujeres para una época - Pilar Galdiano y Ricardo Zamora - RTVE.es

Avui ja no ens escandalitzem amb aquesta mena de coses, ni amb d'altres de més gruix, però, tot i que en els llibres del senyor Badenes els amors futbolístics se situen després de la mort de l'esposa de Zamora, una molt bona web en la qual s'inclou una extensa biografia del futbolista, admet que la relació ja feia temps que durava i que es comentava amb gran discreció, tot plegat. 

I així devia ser ja que també a casa, en algun moment en el qual es feia referència a allò de la roba estesa, frase que aconseguia que paressis més compte a les converses dels grans, havia escoltat comentaris sobre l'afer, en aquell temps d'escàndols ocults, pecats de gruix i adulteris condemnables. La biografia menciona la segona esposa de Zamora amb el seu nom real, Pilar Galdiano, la relació va ser positiva per a tots dos i ja se sap que quan aquestes relacions se santificaven i les vedettes passaven a ser mestresses de casa i ben casades, tot estava com calia. 

Resulta interessant pensar que Zamora va ser molt feliç, en els seus darrers anys, en aquell pis del carrer Poeta Cabanyes, en una escala sense ascensor, quan podia haver anat a qualsevol altra banda, ja que l'home tenia un molt bon passar i va continuar col·laborant i escrivint en la premsa esportiva espanyolista. Expliquen que va ser admirat i apreciat per gent tan diversa com Stalin, Dalí o Cela, entre molts altres. Un gran porter rus de l'època, Yashin, assegurava que de petit volia ser com Zamora, per qui tenia veritable devoció. 

Va patir molt, de gran, amb els problemes de l'Espanyol, que va baixar a segona sent ell entrenador, cosa que li va costar un disgust i un infart, i és que el destí dels espanyolistes futbolístics, des de fa anys, és el patiment gairebé constant, amb poques intermitències. Cal recordar que un gran poble-sequí, com González Ledesma, era un periquito devot. 


zamora47

Zamora va morir el 8 de setembre de 1978, el dol va ser impressionant, van assistir al comiat moltes personalitats del mon esportiu i cultural i el president Tarradellas. Te una plaça dedicada a Sarrià. A la xarxa es pot trobar molt informació sobre ell, biografies, anècdotes, referències esportives, filmacions, entrevistes. Un munt de material per a endegar una bona sèrie de televisió sobre el futbolista i el seu temps, és clar que s'hauria de fer amb cura, respecte, grapa i intel·ligència. Zamora va tenir un fill que també va ser un molt bon futbolista, però no va arribar al nivell mític del pare i això deu representar un pes feixuc, a causa de les comparacions que, inevitablement i injusta, la gent estableix. També va escriure, com el pare, crònica esportiva en diaris madrilenys, ja que vivia a Madrid, on va morir l'any 2003.

En tot cas, ja ho veieu, a causa del Domund, la bonica vedette que va enamorar el gran futbolista ha quedat fixada en el meu imaginari sentimental. He de dir que a la família, per part del meu pare, hi havia, i encara hi ha, uns quants pericos incombustibles. 

Per tafanejar més:

UNA DE LES MOLTES BONES BIOGRAFIES QUE ES PODEN TROBAR A LA XARXA

https://hallofameperico.com/2009/07/25/ricardo-zamora-martinez/


UNA ENTREVISTA, DE PRINCIPIS DELS VUITANTA, A LA VÍDUA DEL FUTBOLISTA

dijous, 18 de juny de 2020

PROCESSONS, FACÈCIES I SERPENTINES


Unes de les publicacions més populars, des que la reproducció fotogràfica s'ha generalitzat, son aquestes que apleguen fotografies antigues. No sempre les fotografies estan ordenades ni documentades com cal i és que, de fet, la intenció d'aquestes publicacions no va més enllà de voler mostrar-nos evocadores imatges del passat. 

Les fotografies, fins i tot les personals, si no ets molt ordenat, que no és el meu cas, en poques ocasions ens expliquen el passat de forma exacta. A tot estirar, i encara, de vegades inclouen una data, algun comentari. A les famílies, en general, es tenia algun àlbum de fotos però també moltes caixes de cartró o de llauna on s'aplegaven un munt d'imatges barrejades i de diverses procedències.

La imatge té molta força però pot resultar enganyosa. Sovint, en moltes revistes de contingut històric o, fins i tot, a programes de la televisió, s'inclouen imatges que no responen a allò que s'explica. En algun cas, per curar-se en salut, posen una noteta que diu 'imatges d'arxiu'. El text, en general, cada dia és més breu i poques vegades t'ensopegues amb descobertes que no hagis pogut trobar per la xarxa o en alguna hemeroteca virtual.

Tot això ve a tomb perquè m'he ensopegat amb imatges antigues del barri, publicades, que mostren processons, amb comentaris una mica surrealistes. I, encara més, la gent escaneja aquestes imatges i les penja a la xarxa afegint idees de collita pròpia. Fa poc, a facebook, algú en va penjar una d'aquestes on surto jo, al balcó, l'any 1956, i em vaig adonar que sabia més bé que jo mateixa el que hi feia, al balcó, aquell dia. 

La memòria és enganyosa i, a tot estirar, podem parlar de la nostra pròpia experiència. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta del segle passat i part dels seixanta, la religió era obligatòria i aclaparadora però, com que de petit tot et sembla normal i inalterable, tampoc no era que aquella situació, als infants, ens amargués la vida.

Recordo haver anat en moltes ocasions, amb la meva mare, a veure l'ou com balla i la processó de Corpus de Barcelona. Em semblava molt lluïda però segurament en el passat, per les informacions rebudes i les imatges contemplades, encara ho havia estat més. No hi havia aquest munt de gegants d'ara, els de Barcelona, aleshores, els identificàvem amb els Reis Catòlics però ara pertanyen a una altra saga monàrquica. 

Les autoritats anaven a aquelles manifestacions, mudats i seriosos. Una vegada vaig comprovar com, de forma espontània, la gent va començar a aplaudir l'alcalde, que era el senyor Porcioles, per cert. Jo no sabia ben bé de què venia això del Corpus però  de petita no et fas gaire preguntes profundes.

Els barris feien, després, les seves processons de Corpus. La parròquia de Santa Madrona, que era la gran del barri, la feia per Sant Joan. He trobat a l'hemeroteca de la Vanguardia referències sobre aquesta processó, ja que hi havia un apartat, en alguns diaris, dedicat a aquesta mena de notícies religioses. La gent no sortia de cap de setmana, aleshores, i es bolcava en la festa, fent altars i altarets molt ben muntats a diferents espais del barri per on passava el seguici. 

Uns dies abans ja havíem anat a comprar paperets i serpentines. Les serpentines generaven tot un seguit de treballs manuals espontanis, rodetes, cucs, coses així. La gent gran d'abans, en aquells temps en els quals, a escola, es feien ben poques manualitats, tenia un gran repertori de propostes sobre les possibilitats creatives de les serpentines. Tenien uns colors molt bonics, amb el temps, com tot, van perdre pistonada i ja no presentaven la mateixa qualitat. El dia de la processó ens servien per guarnir els balcons, fer ponts entre unes cases i les altres i hi havia criatures que fins i tot recollien les que queien i encara estaven en bon estat. Als balcons es penjaven domassos que, de fet, en molts casos eren cobrellits familiars.

A les processons del barri hi anaven les nenes que havien fet la comunió aquell any, no és que fos una processó de comunions, com he llegit en algun lloc. Les nenes de les escoles hi participàvem, uniformades, de vegades hi havia alguna nena o nen privilegitat que tenia una disfressa de sant o santa i això acoloria el conjunt. En ocasions podia ser que et toqués portar un penó o sostenir la borla d'un penó, un privilegi. També et donaven lliris per dur a la mà, o ciris. De fet, allò d'anar amb el lliri a la mà és molt antic.

Les mestres i els mestres de les escoles tenien, en general, obligació de participar en aquells esdeveniments. Una acadèmia del barri, la  del Carme, tenia un director molt religiós i seriós, feia anar a les mestres amb barret, a aquelles processons. 

Jo anava a les monges del Sortidor, a les Franciscanes i, amb la parròquia de Sant Salvador d'Horta, que li havien inserit, no sense reticències, en el seu edifici, feien la processó per Sant Pere. L'escola es deia de la Consolación però aquest nom pràcticament no es feia servir. Amb el temps i els canvis en les tendències li van dir Anna Ravell que era la monja fundadora de l'orde, un capellà que havia donat suport a aquella branca franciscana era el pare Boldú i aleshores, en broma, hi havia qui d'aquelles monges en deia les boldufes, cosa que vaig saber al cap de molts anys, però de bona tinta. Avui l'escola de les Franciscanes ha estat abduïda per una empresa amb més possibles, els Maristes, però al menys ha conservat el nom i continua en actiu.

La meva experiència està lligada a aquestes dues parròquies però també Lourdes i Sant Pere Claver feien processons. Des del present tot allò pot semblar carca i ranci però era el que tocava i, al capdavall, era ben bé una festa participativa. De vegades deixaven els gegants de Barcelona per a alguna celebració del barri i també era relativament habitual que la processó anés acompanyada per bandes de música, com la de la Guàrdia Urbana. 

Al Museu d'Història de Barcelona hi havia vist gravats, dibuixos i uns retallables antics amb aspectes diversos de la processó del Corpus. No sé què n'han fet ni on es poden veure. També es troben coses així al Museu Marés. Amb tantes imatges com tenim avui hi ha qui s'estranya de les poques fotografies existents de tantes festes i de tants espais perduts. Tot i que de les processons de Corpus se'n feien algunes, que després podies comprar, sobretot si tenies la sort d'haver sortit en alguna. La gran majoria de gent no va tenir màquina de retratar fins als seixanta i, fins i tot tenint màquina, la cosa era cara i s'havia de retratar amb prudència. Això fa qui hi hagi moltes fotografies de fets extraordinaris, com ara la nevada del seixanta-dos i poques d'altres dies més 'normals'. Es retrataven les persones, més que no pas els edificis o el conjunt, i la gent es retratava quan anava mudada i ben arreglada.

Fa anys van fer córrer allò de què una imatge val més que mil paraules, una afirmació que ha esdevingut tòpica i que es pot rebatre amb relativa facilitat. Tot es complementa i la imatge s'ha d'acompanyar de paraules, parlades o escrites, per tenir un sentit. I, és clar, una paraula sense imatge té el seu valor però també pot construir imaginaris ben inexactes, de fet. La realitat del passat, amb imatges, amb paraules, o amb les dues coses, no es pot reproduir mai de forma fidel. En molts casos, si puguessim tornar durant una estona a instants idealitzats del nostre passat, potser, qui sap, tocaríem el dos així que puguéssim.