EL MISTERI DE LA BIBLIOTECA DEL FUTUR

Les biblioteques han esdevingut uns espais emblemàtics i imprescindibles, en el conjunt de la ciutat. La del Poble-sec es va inaugurar l'any 2001, no va ser de les primeres i aviat, em sembla, va quedar petita. Però això de ser petita és, també, una de les seves virtuts.

En aquella època hi havia d'altres biblioteques petites com la nostre, algunes de les quals, amb els anys, han aconseguit anar a locals grans i espaiosos. Recordo, en concret, la primera Francesc Candel o la de Santa Eulàlia de L'Hospitalet. En algunes ocasions s'han conservat els primers espais i en els barris, o pobles, se n'ha construït alguna de més gran.

Fa algun temps que m'arriben, per diferents cantons, brames alarmants sobre el trasllat de la Francesc Boix, en concret, a la reivindicada Casa de la Premsa. El que passa és que tot m'arriba una mica pel boca-orella, no sembla que ningú sàpiga ben bé d'on venen les informacions tot i que hi ha qui ha vist plànols del projecte i alguna reunió sobre el tema sembla que s'ha fet, sense que això fes forat en el teixit veïnal, al menys de forma generalitzada.

La Francesc Boix està molt bé on està, al centre del barri, i no crec que sigui una bona idea pensar en el seu trasllat, encara menys a la Casa de la Premsa, un edifici molt bonic però que es troba en un extrem mal comunicat del Poble-sec. Hi ha molts festejadors segons sembla per a aquest espai, tot i que el tema de la rehabilitació s'està allargant molt i encara no sé ben bé quantes propostes i previsions de futur he escoltat sobre l'indret. El problema és que tampoc seria Biblioteca tota la Casa de la Premsa, sinó unes quantes dependències. Embolica que fa fort.

Penso des de fa anys que fa falta una altra biblioteca, una de gran i ben condicionada, com la de la Zona Franca o d'altres. Un indret adient seria cap a les Tres Xemeneies, ara que no se sap ben bé què fer amb l'edifici de les oficines de la FECSA, per exemple. Acabaria de dinamitzar aquella zona, hi ha a prop centres educatius i podria ser un punt interessant que uniria el Poble-sec que toca a mar amb l'indret de les Drassanes. Allà ja hi ha un Centre Cívic important i tot plegat conformaria un conjunt cultural de pes. La zona és també al final del barri però té fàcil comunicació amb transport públic. 

Fa anys, molts, vaig escriure una carta a alguns diaris sobre això de la segona biblioteca del barri, proposava jo dedicar-la a l'escriptor González Ledesma, aleshores una mica oblidat, tot i que després se'l va reivindicar força. L'escriptor em va donar les gràcies, amb el temps vam aconseguir que es posés una placa a la casa on va viure de petit i de jove, al carrer Tapioles i, per sort, ell encara vivia i va poder gaudir de l'homenatge.

La meva proposta era que la nova biblioteca tingués un fons de literatura popular, amb aquelles novel·letes que es canviaven durant la meva infantesa, de gènere, barates, ja que Gonzàlez Ledesma, sota diferents pseudònims, n'havia escrit un munt. Avui, malauradament, aquesta iniciativa l'han pres d'altres biblioteques, alguna de les quals té tot el fons de l'autor. No sembla que això de la biblioteca hagi estat una gran prioritat, llevat del cas de la Francesc Boix, en reivindicar espais, com tampoc sembla que ho sigui demanar una residència de gent gran que donés alguna prioritat als residents durant tota la vida al barri, per exemple. 

Sovint es demanen equipaments però, en la majoria de casos, costa aconseguir unitat en aquests temes ja que, no sé si per un component àcrata mal entès, ens costa posar-nos d'acord i cadascú tira cap a casa seva, moltes vegades. O així m'ho sembla.

Sense que tingui constància dels fets ni informació fefaent corre la brama de què un dels elements dels desitjos municipals bibliotecaris ve lligat a què aleshores la Diputació posa calerons en la rehabilitació. Corren moltes brames darrerament sobre el tema de la futura -o no- biblioteca, d'on es posaria i de què passaria amb l'espai del carrer Blai, aleshores. Seria una llàstima perdre'l o que se li donés un altre ús quan la biblioteca ha gaudit d'un èxit important i es troba en un lloc emblemàtic i amb molta història. 

Tot el que explico, més enllà dels records personals, no ho he pogut comprovar, car les informacions que m'han arribat son força confuses. Una proposta que he escoltat és la de recollir firmes a favor del no-trasllat, però si no sabem de què va tot i quins projectes son seriosos o no tampoc no es pot endegar una reivindicació amb cap i peus. En tot cas potser caldrà veure com van les eleccions, qui les guanya i qui ens envien al districte i al barri car el tema depèn sovint més aviat de les persones que no pas dels partits, encara que hi ha qui no ho vol admetre. Malauradament, a Barcelona, hem de votar partits i no persones. En això, als pobles i poblets, ho tenen molt millor que nosaltres. Voten persones i, en general, tot i que en ocasions hi hagi un pes caciquil, encara avui, els alcaldes i alcaldesses viuen al poble, el coneixen i hi tenen lligams sòlids.

Si algú en sap més, que m'ho expliqui, però amb pèls i senyals i citant les fonts fidedignes i originals, sisplau.

QUO VADIS, APOLO???

Acabo de llegir al diari els problemes de gruix del Teatre Apolo, després de la mala gestió de les persones que se'n cuiden, cosa que ha generat denuncies, manca de pagaments i d'altres misèries. Sap greu, perquè es tracta d'una sala gran, agradable, amb moltes possibilitats, un indret clau en el Paralelo del passat que també ho hauria de ser en el Paral·lel geminat del present. 

L'Apolo va inciar la seva vida el 1901 i ha estat en actiu fins a l'actualitat, amb canvis diversos, lligats  a modes, tendències i esdeveniments històrics. Va iniciar la seva vida com a barraca de fira, a tocar del bar La Tranquilidad mític i poc tranquil, pel que he llegit. Més endavant la barraca es va enderrocar i es va construir un edifici convencional, tot i que modest. Es va inaugurar l'any 1904.

S'hi han fet moltes coses, en aquell indret sarsuela, sobretot, en els primers anys, però també teatre de text en català i revista amb pretensions. Després de la guerra va ser el primer lloc on es va fer teatre en català, amb les companyies de Jaume Borràs i de Maria Vila. Sembla que en comprovar que no passava res de l'altre mon allò del teatre català va anar a raure a l'immortal Romea. La gent fina creia, i això venia de molt abans, que fer coses serioses al Paral·lel no tocava. 

Durant els anys cinquanta es va fer càrrec del teatre Matías Colsada, que ja tenia d'altres sales a Madrid i Barcelona. És l'època dels meus records infantils, amb aquells anuncis musicals amb allò de somos, las chicas alegres, que trajo Colsada... La cançoneta s'emetia per la ràdio i va resultar molt popular. Eren els anys dels grans cartells murals que mostraven les joies de la corona d'aquelles revistes, Carmen de Lirio, Luis Cuenca, Pedrito Peña, Tania Doris. Colsada també va portar estrelles del moment, Lina Morgan, Concha Velasco...

Els meus pares anaven a veure revista una o dues vegades l'any, de forma excepcional, i alternaven l'Apolo amb el Molino. Els agradava més el Molino ja que era més barat, la representació molt més llarga i tenia menys pretensions revisterils. A mi em semblava lleig que els meus pares anessin a veure aquella mena de coses, ni que fos de forma tan escadussera, la veritat. Però el fet és que la gran majoria de pares i mares de l'escola anaven, en alguna ocasió a veure cuixa. El pare ens feia riure molt imitant a Luis Cuenca. Una monja de la meva escola manifestava que quan passava per davant del teatre havia de tancar els ulls a causa dels escandalosos murals que anunciaven revistes descarades. Tot fa forat, quan ets petita.

L'Apolo era tot un conjunt cultural. Al seu costat hi havia la Bodega Apolo, amb el seu taulell ple d'entrepans, on actuaven vells artistes i es descobrien nous valors. Una parenta, més gran que jo, va cantar en aquell indret i potser hauria fet carrera musical en el camp de la cobla andalusa però a casa seva no ho van voler de cap manera. Ho feia molt bé però allò de la faràndula era molt mal vist, en aquells anys. En sé més casos, de vocacions femenines truncades a causa de la moralitat familiar vigent.

També existien les emblemàtiques Atraccions Apolo. M'hauria agradat pujar en aquells vehicles misteriosos però no m'hi van dur mai. S'anava molt just d'armilla i, a més a més, també deien que les parelletes, en la foscor de les atraccions, feien de les seves. Un mal exemple, vaja. M'havia de conformar amb els cavallitos de l'altra costat del Paral·lel, a tocar de l'Arnau. 

A més a més existia la Sala de ball Apolo, molt popular, amb un terrat que comptava amb una pista de patinar. A principis dels noranta tot va canviar però el  senyor Colsada va mantenir la seva paraula, que ningú s'havia cregut, de fer un nou, modern i gran teatre, al costat de l'hotel previst.  Amb la mort de Colsada tot va anar evolucionant però, més o menys, el teatre va funcionar fins ara, fent coses diferents i amb un èxit intermitent, segons el que es feia i com es promocionava.

La Sala Apolo és un espai que conserva el perfum del passat i ha comptat amb una gestió excel·lent. La seva programació musical és diversa, moderna, interessant i exitosa. Jo no estic al dia de les novetats però moltes vegades em sorprenen les cues que veig a la porta del local. Hi ha actuat gent d'upa, conjunts i cantants de prestigi o que han assolit molta fama amb el pas del temps. Fa poc temps que es va publicar un llibre sobre els setanta-cinc anys de l'espai. 

Espero i desitjo que l'actual crisi doni pas a una nova revifalla de l'Apolo. Per cert, Apolo ha estat un nom molt habitual per als teatres, el de Madrid, seu de la sarsuela a lo grande va ser enderrocat a finals dels anys vint. L'any 1950 es va fer una pel·lícula a la qual tinc devoció, ambientada en aquell teatre, amb Jorge Negrete i María de los Ángeles Morales. També té, Madrid, un Nuevo Apolo, que ja ha fet vuitanta anys i que durant un temps també va tenir alguns problemes, ja superats. 

El nom del déu Apol·lo, en català, es gemina, però jo crec que amb la geminació incòmoda del Paral·lel ja en tenim ben bé prou. Per cert, posats a fer i a renovar denominacions d'origen hauríem pogut recuperar allò d'Avinguda Francesc Layret, ben mirat. 

Al menys, encara que en crisi, a l'Apolo hi ha un teatre. Al lloc del Talia no sé què hi ha, jo diria que tot un petit poblet marginal en el qual ha tornat a créixer la bonica figuera esponerosa que havien tallat fa algun temps.

LERROUX I EL POBLE-SEC, PROPERA XERRADA DE 'CERHISEC'

La propera xerrada de CERHISEC la dedicarem al lerrouxisme i la seva relació amb el nostre barri. A l'indret de l'antic Garage Ramírez, avui pisos de luxe en venda, hi va tenir la seva seu, l'Ateneu o Centre Radical.

Avui s'utilitza amb molta facilitat el terme lerrouxisme, però el controvertit i populista polític va passar per diferents etapes en la seva trajectòria. 

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca!!!

XERRADA DE CERHISEC, LA VAGA DE LA CANADENCA

Dimarts que ve, 26 de març, nova cita amb CERHISEC. En aquest cas evocarem l'emblemàtica Vaga de la Canadenca, de la qual commemorem el centenari aquest any, amb una visió diferent, a partir de l'anàlisi dels textos contemporanis publicats a la premsa de l'època.

Us esperem, doncs, a la BIblioteca del Barri, com sempre!!!

Un tema que enllaça en el present ja que s'ha obert un important debat veïnal a l'entorn del futur dels edificis de FECSA, abandonats, més o menys, des de 2012.

UN VESPRE INOBLIDABLE, A LA LLOTJA I AMB MÚSICA

La Bibliocinemusiteca és una associació cultural que, per sort, tinc a prop de casa. És força diferent d'altres associacions d'aquest tipus o així m'ho sembla, tot i que avui, a la ciutat, hi ha un munt d'iniciatives interessants que no conec. He tingut la sort de que s'instal·lés,  des de ja fa uns quants anys, al barri. Recordo un dia, de ja fa molt temps, en el qual una amiga i companya d'estudis de magisteri, Teresa Daussà, que també fa temps va venir a viure al Paral·lel, em va trobar pel carrer i em va explicar que un amic del seu germà muntava un centre cultural al carrer Vila i Vilà.  El germà de la meva amiga, Pere Daussà, va morir, de forma relativament prematura, l'any 2013. Va ser un home de teatre d'aquests inclassificables i polièdrics, com Ferran Baile, que és, amb la seva dona, Sonia García, mexicana però que fa setze anys que és aquí, les ànimes d'aquest indret que avui ja s'ha fet imprescindible, al Poble-sec, local i universal, en el més ampli sentit de la paraula.

Fotografia: Mercè Siles

No  vaig a les activitats que organitzen tant com voldria, n'hi ha moltes, per a tots els gustos, i molt interessants. Jo m'escapo algun dilluns a les sessions de cinema i para de comptar però Baile participa en moltes mogudes poble-sequines de tot tipus i ens trobem de tant en tant aquí i allà. Ahir, divendres, van organitzar un acte emotiu i extraordinari, fora vila, com si diguéssim, a un lloc tan emblemàtic com la Llotja, a la Reial Acadèmia d'Arts Escèniques Sant Jordi, per tal de presentar un llibre sobre el tenor mexicà Héctor Sandoval, escrit per la Sonia i Kel Kamoezze, brasilera. Totes dues han fet i faran moltes coses, un bon nombre de les quals en el camp de la gestió cultural. 

La presentació va estar a càrrec de la doctora en arts escèniques Enid Negrete i del psicòleg i col·leccionista d'òpera Lluís Casado, tots dos es van definir com operòpates. Negrete ha treballat molt sobre els personatges mexicans relacionats amb aquest gènere. També va presentar e llibre Joana Olivera, portuguesa, directora de l'editorial responsable, Autografia. L'acte estava organitzat per l'Associació Mexico-Catalunya, la BiblioMusiCineTeca i l'editorial.

                                                                                   Fotografia: Mercè Siles

Fins fa, com qui diu, quatre dies, vaig ser analfabeta vers un gènere que em provocava una mena de rebuig des que en una ocasió  vaig veure una sortida del Liceu, a principis dels seixanta, amb tota aquella burgesia una mica  arnada disfressada de fatxenda i amb cotxes amb xofer esperant a la porta. Jo tenia uns oncles afeccionats al gènere i també rumbejaven un cert elitisme una mica empipador. És clar que hi havia un altre Liceu, el dels afeccionats modestos, les cues per les portes del darrere i tot això. I, per damunt de tot, hi havia la música, els cantants i la resta. 

Quan tenia deu anys vaig tenir una mestra joveneta, amb molta cultura, que ens parlava de la Callas i la Tebaldi però en aquells anys no hi havia mitjans, a la meva escola, que permetessin accedir a les seves interpretacions, ni que fos enllaunades. Aquesta mateixa mestra va ser qui, en un llunyà dijous gras en el qual vam anar a berenar a Montjuïc, ens va fer seure en silenci al Teatre Grec on una noia molt jove, que després ens va explicar que era Núria Espert, una actriu que, segons la mestra, seria una gran actriu, assajava Medea.

En les darreres dècades he tingut la sort de què, per exemple, la meva cunyada, que treballa al Liceu i que és afeccionada a l'òpera, em facilités l'assistència a algunes representacions i que una bona amiga, que també podria classificar d'operòpata, Montserrat Galícia, escriptora, em fes una mena de curset particular i intensiu. Darrerament, amb la seva filla, han publicat un llibre de divulgació molt recomanable, sobre fragments imprescindibles del gènere.

Fotografia: Mercè Siles

Admeto, doncs, que fins ahir no vaig saber qui  era Héctor Sandoval, extraordinari tenor mexicà el qual, de manera inexplicable, no ha actuat encara a Barcelona i que està instal·lat, a causa de la professió, a Viena, protagonista del llibre que es va presentar. Sandoval va estudiar al Conservatori Nacional de Música mexicà, ha interpretat diferents rols operístics en un munt de teatres europeus i és una persona senzilla i planera, molt allunyada del que se suposa, segurament per prejudicis, que és habitual en aquesta feina, difícil i complexa, que requereix molt més que una bona veu per reeixir. La biografia tracta d'acostar-se a la persona darrere del cantant i en els seus sentiments més pregons, així com d'incidir en les dificultats que suposa la dedicació a un gènere que avui ens resulta molt més proper i assequible. 

El tenor, abans de la presentació del llibre, va oferir un preciós  recital, acompanyat al piano per Viviana Salisi. A la sala hi havia gent de molts llocs, Ferran Baile, que va inaugurar l'acte saludant en un munt d'idiomes va dir que de més de tretze o catorze països. Així és ha i ha de ser el mon d'avui, començant per l'escola. Volíem que ens firmessin el llibre però la sala tancava a les nou i no va poder ser. Vam tornar cap al barri amb la Mercè, la meva cunyada, tot passejant. Feia una temperatura molt agradable i ens ho havíem passat d'allò més bé. Un vespre inoblidable, d'aquells que ens reconcilien amb l'art, la música, la ciutat i amb la vida, al capdavall. 

I, per cert, una nota poble-sequina, en una de les sales de la Llotja per les quals vam poder tafanejar abans de començar l'acte em vaig retrobar amb un quadre del pintor del meu barri, Simó Gómez-Polo, El penediment de Judes. És una d'aquestes pintures de grans dimensions, teatrals, tan habituals i apreciades durant el segle XIX, que va endegar per veure si aconseguia una plaça de professor a Llotja, cosa que no va poder ser, per motius diversos, i que el va trasbalsar força. El pintor, per aquella mena de quadres, disfressava amics i coneguts, que li feien de models, així que crec que des del túnel del temps, tots aquells poble-sequins anònims, vestits de jueus ancestrals, devien, també, gaudir del concert i de l'animació que el va acompanyar.

I a sobre, ahir era Santa Madrona!

LA DONA D'AVUI I ELS OBLITS IMPERCEPTIBLES

Ahir van passar per BTV un espai de l'emblemàtic programa Va passar aquí en el qual explico els orígens del nostre barri i que vaig gravar fa més d'un any. Aquests programes de divulgació barcelonina estan molt ben fets però tenen el problema de la seva brevetat. En general, a la televisió, però també a les entrevistes periodístiques, del que s'explica ens n'arriba una petita part. Però, vaja, la televisió  amolla una certa i efímera popularitat i jo també tinc la meva dosi de vanitat i m'agrada veure'm de tant en tant i que algú em digui que em va veure. La televisió i el fet de què, des de la televisió, hagis parlat d'algun tema en concret, fa que et tinguin per una experta. Pel que fa a la història del barri fa més de vint anys que fem xerrades mensuals, amb CERHISEC, sobre les quals publiquem un llibre cada any però, com que avui està de moda el barcelonisme anecdòtic i retrospectiu escolto i veig molts experts en el tema, de l'última volada, que són tinguts per uns savis en la matèria.

Mirant el programa d'ahir vaig reflexionar sobre un fet evident, i és que en els darrers anys m'ha agafat la dèria de fer números. Fins i tot en aquests programes de divulgació sobre temes de tota mena relacionats amb la ciutat, en general, hi participen més homes que no pas dones. L'oblit de les  dones en tants àmbits demana estadístiques, quan la no-paritat no respon a res. En molts casos és cosa de pensar-hi. Tinc un blog sobre història on penjo endevinalles sobre personatges del passat, en un moment concret em vaig adonar de què hi havia més homes que no pas dones, en aquells enigmes, i ara ja faig una entrada dedicada a les  dames i, una altra, als cavallers.

Pot semblar simplista proposar una cosa així, moltes vegades trobar o no trobar dones no demana res més que un petit esforç, pensar-hi, vaja. No és cert que en el passat les dones no hi fossin, quan estudiava recordo haver sentit explicar que les dones no pintaven i ara estan sortint pintores a dojo, de la mateixa qualitat -tot i que això sovint és subjectiu- que els homes. Fa uns dies comentava la biografia de Carles I, escrita per Henry Kamen, al meu altre blog. Doncs resulta que per la història de l'emperador desfilen un munt de dones interessants, poc conegudes per a la majoria de gent no experta i  les quals, a més d'exercir el poder, ni que fos per delegació, havien d'entomar parts a dojo, els quals, en moltes ocasions, els costaven la vida. 

Hi ha casos escandalosos en el tema dels premis de gruix, com ara els Nobel o el nostre Premi d'Honor, pel que fa a la diferència entre homes i dones. No crec que, en general, els premis importants siguin justos ni objectius, responen a aspectes polítics, oportunistes, a coneixences i promocions de tot tipus. Però fins i tot considerant aquestes limitacions clama al cel que et trobis amb diferències absurdes de nombre, en camps com ara l'intel·lectual, però, fins i tot, en el científic. Per compensar, en ocasions, es fan programes o s'escriuen articles sobre dones, dones escriptores, dones empresàries, dones enginyeres... Aleshores es queda bé amb poc  gasto, que deien abans. Ja n'hem parlat i després tot torna a ser com abans, més o menys. Més o menys, ep, car sóc conscient de què moltes coses han canviat en les darreres dècades. La gran revolució del nostre temps, no sagnant, en general, i que ha aconseguit resultats positius, ha estat aquest  aterratge de la dona a una certa igualtat, encara fràgil. Aquest assoliment ha anat acompanyat d'un accés generalitzat, d'homes i dones pobres, a l'educació superior, ep.

La píndola i els mètodes anticonceptius còmodes van fer molt per la dona però això del feminisme,  que no és res més que demanar la igualtat d'oportunitats i que pot tenir moltes variables i tendències, el mateix que l'anarquisme o el que sigui, ha tingut alts i baixos. Fa anys, ja en fa uns quants, les dones cremaven els sostenidors però avui aquest estri de vestir torna a ser una mena de cotilleta. Hi ha qui em diu que això del vestir no té res a veure amb el tema però jo crec que sí. Les modes còmodes responen a èpoques més lliures i l'estètica dels talons altíssims no em sembla saludable, com no m'ho sembla el culte al cos, que s'està encomanant fins i tot als noiets de les noves generacions, en lloc de desaparèixer d'una vegada. Vivim avui, amb moltes contradiccions, un increment del feminisme en ebullició.

Les generalitzacions sempre són injustes, hi ha avui molts homes explotats, de fet, les societats que oprimeixen les dones no son bones per als homes, els reclouen en apartats masculins, els porten a la guerra, els demanen mantenir famílies nombroses i els limiten la imaginació i les idees. En tot plegat també hi té un component evident la classe social, és clar. Aquí i a les antípodes. La igualtat generalitzada encara es troba a les beceroles però, com en el cas del tema de la dona, la permeabilitat social ha millorat força. Malauradament no sé si ens creiem del tot que tots som iguals. Un altre tema son els canvis en els valors lligats a una llibertat en alça. En la nostra societat ser homosexual, mare soltera o fill il·legítim avui no té cap connotació negativa, en general. Ens queda pendent el tema espinós de la prostitució, que, segons la meva opinió, és més problema per l'explotació que comporta que no pas per l'activitat en sí mateixa.

Tots i totes, incloses les persones que acaben d'arribar de tot arreu i intenten millorar la seva situació, a base de treballar en sectors als quals els qui ja bufem cullera no voldríem accedir de cap manera, encara menys amb els sous que es cobren, fent evident que la terra no es partida com un mapa mal pintat i que no som els propietaris del terreny on hem vingut a raure per casualitat genètica. Sectors com la neteja, la cura de la gent gran i malalta o, en el cas dels homes, la construcció. En el fons tot aniria bé si ens limitéssim a la  regla d'or: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. 

FRANCISCO MACIÁN, SOMNIS, CINEMA I XERRADA DE 'CERHISEC'

Aquest proper dimarts, dia 26 de febrer, teniu una cita amb la xerrada de CERHISEC.

Comptarem amb Jordi Artigas, expert en cinema i en moltes coses més, que ens recordarà la figura de Francisco Macián, a qui ha biografiat.

Us esperem, com sempre,  a la nostra Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre!