dijous, 19 de gener de 2017

IMATGES DEL PASSAT INNOCENT


La meva amiga Maria Rosa m'ha passat les còpies de dues fotografies del dia de la meva comunió que jo no havia vist mai, i que tinc gràcies a una altra amiga, l'Àngela. Era el tretze de maig de 1956, un diumenge. No tinc més fotografia original de la comunió que una d'estudi que em van fer en un retratista del carrer Nou i una altra en la qual vaig pel Paral·lel amb els pares i una amiga de la família. Una de grup, al pati de l'escola, em va arribar a través d'una altra companya i amiga, la Maria Dolors. 

Les comunions es feien en dues tongades, aquell any es van fer els diumenges 13 i 20 de maig. Per a més romanticisme el dia tretze és la verge de Fàtima, així que dia més sant no podia haver-hi, en el calendari. Tinc un record difús d'aquell diumenge, la Maria Rosa diu que faig la cara trista, potser era la responsabilitat del tema i el que representava, en aquells anys, la celebració. L'església és la de les monges, aleshores hi tenia la seu la parròquia de Sant Salvador d'Horta, avui en queda poca cosa ja que l'escola va ampliar aules en aquell espai. 

Recordo que al pati hi van fer venir una cobla de sardanes i tot, i que jugàvem a fer voltes i ajupir-nos per tal que les faldilles se'ns estufessin, però potser confonc el dia de la comunió amb el de la processó del Corpus, dia en el qual ens tornàvem a disfressar. Durant el berenar familiar o l'esmorzar, no ho recordo, se'm va tacar el vestit amb la xocolata desfeta. M'havien dit que la gent et regalava bombons però em van regalar d'altres coses, llàstima.




Era un temps una mica gris, però no en tinc mal record. A aquelles que havíem de fer la comunió ens preparava una monja seriosa i greu, la Madre Camila, amb aquest motiu  ens estalviàvem algunes classes convencionals. Crec reconèixer algunes nenes de la fotografia, no pas moltes, aleshores ens anomenàvem pel cognom, en general, i encara de vegades parlo d'algú d'abans fent servir el seu cognom. El meu nom, a més a més, no estava de moda, com passa ara, i a ningú no li agradava gaire, al menys a les nenes de la meva generació.

En relació a l'escola em vaig assabentar ahir de la mort de la professora de llatí, Maria Morera. Tenia vuitanta-un anys, jo creia que era molt més gran, devia haver començat a treballar ben joveneta. Iniciàvem l'estudi del llati a tercer de batxillerat, la vèiem una mica carca, aleshores, i ara m'adono que ella era gairebé una criatura, mirada des dels paràmetres del present. Si en les traduccions de llatí sortia alguna cosa romàntica, recordo, en concret, la història d'Atalanta, es posava vermella i xalàvem d'allò més. 

Més endavant la va tenir la meva filla. Ara que puc valorar el tema amb més objectivitat entenc que va ser una molt bona professora. Quan vaig fer Humanitats vaig tornar a fer llatí, amb una dama fora de sèrie, la Mònica Miró, i em vaig adonar que recordava més llatí del que em semblava. A l'institut Maragall, on vaig anar un temps als vespres, per fer el batxillerat superior, vaig tenir també una professora molt bona, crec que es deia Rodríguez Seijas. Amb ella traduïem l'Eneida i ens va confeccionar uns apunts magnífics sobre els déus romans i grecs, uns apunts que vaig fer servir durant molt de temps.

Aleshores es va posar de moda dir que el llatí i el grec no servien per a res ja que eren llengües mortes. Al Sortidor algú va dir això en una ocasió al professor de Matemàtiques i aquest ens va amollar una bronca merescuda. D'aquells menyspreus hem arribat on som ara, cada dia més rucs i més fatxendes. O així m'ho sembla. 

La Madre Camila ens va ensenyar una mena de tirallonga que ens vam aprendre de memòria i era perquè, en anar a confessar, no ens deixéssim cap detall al tinter. Era aquesta fòrmula: padre, hace tanto tiempo que no he me confesado, cumplí la penitencia, he hecho exament de conciencia, tengo dolor de mis pecados y las faltas que recuerdo son las siguientes... 

Això ho dèiem en castellà i després, els pecats els amollàvem en català, m'imagino que els capellans s'hi devien fer un tip de riure. Els pecats habituals eren fer enfadar la mare, barallar-se amb les companyes, coses així. T'aviaven amb tres avemaries i poca cosa més. Jo no em vaig trobar mai cap capellà descarat que em preguntés picardies, la veritat, ho faig constar perquè hi ha qui pensa que això era habitual, el mateix que la pederastia i altres disbarats, no dic que no n'hi hagués però jo no m'hi vaig trobar i la majoria de les nenes que vaig conèixer, tampoc.

Els casos d'abusos més o menys encoberts que m'han explicat conegudes i que els havien esdevingut en la infantesa venien perpertrats mes aviat per parents o coneguts fora de tota sospita, oncles, veïns, cosins més grans. Sobre les monges, en vaig tenir de tota mena, més simpàtiques o menys agradables, en general avui sento per elles una mena de tendra pietat retrospectiva, considerant que moltes havien entrat al convent tot just acabada la infantesa. Amb els anys i els canvis algunes van guillar però d'altres ja no hi van ser a temps. També vaig conèixer gent de la meva edat que es va fer monja ben convençuda i que crec que ha estat feliç amb la dedicació al sector religiós i educatiu, la veritat.

Quan érem petites ens parlaven molt de la puresa sense explicar-nos ben bé en què consistia, tot ho havies d'esbrinar com podies i encara. Quan tenia deu anys vaig tenir una mestra joveneta, molt simpàtica, que en veure com cercàvem amb desesperació coses lletges al diccionari ens va fer una explicació etèria sobre el tema, insistint en què preguntéssim a les mares, jo vaig preguntar però la meva pobra mare es va posar molt nerviosa i ho vaig haver de deixar córrer, decebuda i empipada. 

Quan fèiem el batxillerat elemental una professora de ciències naturals ens va fer una explicació més acurada, tot i que van quedar encara molts punts foscos en el misteri inescrutable del sexe ocult. D'adolescent vaig anar a reunions a una parròquia d'Horta, amb un capellà que semblava molt modern però ara m'adono que no ho era tant, ell ens va recomanar llibres sobre la qüestió. Me'n vaig comprar algun, crec que no eren res de l'altre món, un es deia Quan l'amor neix. Una vegada vaig enxampar el meu pobre pare llegint-los d'amagat i em vaig adonar de què si la meva educació sexual era deficient la dels meus pares i avis havia estat inexistent i basada en l'assaig i l'error.

Tot això m'ha vingut al cap contemplant-me en el passat, en aquell dia que, segons les monges, havia de ser el més feliç de les nostres vides, ja que quan ens caséssim, si ens casàvem, ens uniríem a un home però en aquell moment ens uníem a Déu, poca broma. O tempora, o mores.

dilluns, 9 de gener de 2017

COMIATS I EVOCACIONS

En el procés vital inevitable i que no per sabut i esperat resulta menys dolorós, he anat perdent en aquestes darreres dècades persones de la generació dels meus pares, ells inclosos. Ahir vaig  anar al tanatori de Sancho de Ávila, per acomiadar una antiga veïna de l'escala, tenia més de noranta anys i la mort, en aquests casos, s'accepta amb resignació. De jove havia estat una dona molt guapa, retirava força a l'Elisabeth Taylor però també per la Taylor van passar els anys, que no perdonen ningú.

Algú em comentava fa un temps que quan arribes als tanatoris pots saber de seguida si el difunt és un jove o un vell a causa del personal que s'hi aplega i del dolor que es manifesta. De forma inevitable, en anar cap al tanatori amb el meu germà, vam evocar el nostre passat infantil i les persones que s'hi van relacionar.

Quan ets petit et sembla que tot ha estat sempre com t'ho trobes, els nens són nens, els adults són adults i els vells, vells. Una primera sacsejada és quan els vellets de la teva infantesa comencen a desfilar cap als misteris del més enllà. Avui no es pot ni tan sols intuir el que representaven, en d'altres temps, els veins de l'escala, en una ciutat com Barcelona. En general funcionava allò de què val més un veí a la porta que no pas un parent a Mallorca.

Sobre el veïnatge antic hi ha testimonis literaris diversos, com ara el llibre de memòries de González Ledesma o alguna obra de teatre de Benet i Jornet quan no feia serials televisius. Les escales conformaven un petit univers que no era com un poble, era tota una altra cosa. No hem d'idealitzar aquell passat, existien tensions, enemistats, baralles. Abans de la guerra ja a l'escala on vaig viure hi havia hagut baralles sonades que van dividir els estadants en dos bàndols i que van arribar a judici. Un dels bàndols el va liderar una tieta de la meva mare. Va perdre el cas i va haver de marxar del pis, que era de lloguer, a causa d'això hi va anar a viure la meva família. 

Aquelles baralles eren com de pel·lícula italiana, sovint els crits i la resta acabaven en aigua de figues i es restablia la calma tot i que en algunes cases de pisos hi ha hagut assassinats i tot per motius de baralles absurdes, a l'estil dels crims rurals. Fa molts anys, a l'Avinguda Mistral, un veí en va matar un altre i la cosa havia començat per un tema de sorolls i destorbs força lamentable i surrealista.

La gent de la generació dels meus pares que vivia a l'escala, la gran majoria, ja hi era abans de la guerra civil i durant els bombardeigs no anaven als refugis sinó que s'aplegaven en un pis, el primer segona, on hi vivia el responsable d'avisar la gent, car a totes les escales n'hi havia d'haver un i en cas de bombardeig tocava un xiulet. Segons instruccions diverses, sembla que en teoria els primers pisos eren els més segurs, per sort no es va poder comprovar aquella teoria.

La meva mare aleshores  era adolescent, a l'escala hi havia molta jovenalla i crec que de moment allò de la guerra els va semblar una mena d'aventura excitant fins que els nois no van ser quintats en aquell disbarat criminal que va ser la crida de la quinta del biberó, inútil i absurda. Un veí de la mare va tenir la sort, relativa, de ser ferit i evacuat aviat. Va ser ell qui em va fer la fotografia que veieu, a la  platja de Sant Sebastià. 

Al nen més petit el vaig veure ahir, a l'enterrament, la difunta era tieta seva i ell ja és un jubilat, com jo mateixa. El nen més gran va morir de forma prematura, de càncer. molt jove, tot i que ja tenia tres fills, un dels quals avui és actor, se li assembla molt i quan el veig per la televisió em sobta que el parentiu sigui tan manifest al llarg de les generacions. 

La vida a les escales tenia menys intimitat que el facebook, ben mirat, la gent sabia coses de tothom però crec que planava una discreció intuitiva per damunt de l'existència de cadascú. En moments difícils la gent s'ajudava i les criatures anàvem a jugar a casa de l'un o de l'altre, tot i que hi havia veïnes més disposades que unes altres a recovertir la seva intimitat en una ludoteca improvisada. No ens deixaven baixar al carrer pel fet que les voreres eren estretes i ja hi començava a haver-hi un tràfic important i perillós, amb el Paral·lel a tocar de casa. Travessar el Paral·lel sense l'acompanyament d'un adult era ben bé com un ritual de pas, en aquells anys.

La vida dels veïns semblava plàcida i planera però amb els anys t'assabentes de coses diverses que fan trontollar aquelles conviccions, la meva mare, en ocasions, deixava anar anècdotes diverses, moltes dels quals relacionats amb el sexe, sobre aquell veïnat que semblava exemplar i convencional. 

A l'escala dels pares avui hi viu la meva filla, encara hi resten dues iaies molt grans, d'aquella generació, una de les quals ja ha sobrepassat els noranta, també. Quan ens trobem amb gent de la meva, de generació, i comentem coses d'aquells anys i d'aquella gent ens sobta com en sabem poca cosa i com cadascú en recorda un bocinet, com passa amb la família, molts secrets es van esvair en l'oblit i no els esbrinarem mai. Amors adolescents, decepcions, traïdories, problemes matrimonials, problemes amb els fills, misèries lligades al temps de la guerra, sexe clandestí. Amb la bonança econòmica molts veïns van començar a cercar d'altres pisos, a escales amb ascensor, sobretot. Tot va canviar i tot canviarà també i així és la vida i que al cel ens puguem veure, que deien abans.

divendres, 30 de desembre de 2016

QUAN EL BARRI SEMBLAVA MONTMARTRE...

Resultat d'imatges de VIVA LA PEPA SIMÓ GOMEZ


Amb aquesta mania de comparar que tenim els humans, durant un temps el Poble-sec i el Paral·lel van ser comparats a Montmartre, pel gran nombre d'estudis de pintors que hi convergien. També la nostra avinguda ha estat relacionada amb Broadway. Totes aquestes odioses comparacions el que fan és fer minvar la personalitat dels nostres indrets i, al capdavall, plànyer que no hagin arribat a ser el que havien estat o el que podien haver estat, en lloc de valorar el que van ser, malgrat el context.

Aquests dies m'han arribat dues bones notícies a l'entorn de dos dels pintors més remarcables relacionats amb el nostre barri. Sobre Simó Gómez he escrit en moltes ocasions i vaig dedicar una entrada al blog al seu quadre Viva la Pepa. Doncs ahir mateix la premsa es feia ressò de què el quadre Viva la Pepa havia estat donat per la família del seu darrer propietari, Jaume Doménch Trinxant, al Museu de Montserrat. Doménech el va comprar a la Sala Vayreda el 1982, segons les informacions que aquests dies s'han publicitat.

Fa uns dies un amable comentarista que firmava com Spínola ja em va explicar, en un comentari a la meva entrada al blog, a l'entorn del quadre, que es trobava a Montserrat. Es considera aquesta una de les pintures més notables de l'artista, a causa de les seves dimensions i pel fet de què va ser una de les darreres, tot i que això és matisable. Però el valor també és documental, ens mostra gent de l'entorn del pintor, la noia que toca el pandero era una gitana blanca, que era com es denominava aleshores el mestissatge pertinent, i que havia fet de model del pintor en d'altres ocasions.

Feliu Elies va escriure una interessant biografia del pintor, per encàrrec, l'any 1923, i pràcticament la totalitat d'informacions que aquests dies s'han reproduït a la premsa provenen d'aquest llibre, un document molt interessant ja que més enllà de la vida del pintor ens reflecteix com era el nostre barri en aquells anys. Gómez, de caràcter estrany i a qui avui potser diagnosticarien amb algun problema de conducta o amb una bipolaritat, tot i que sí que en algun lloc es fa referència a una epilepsia, va morir jove, als trenta-cinc anys, en part a causa de la vida desordenada que duia, malgrat els esforços familiars per tenir-ne cura i fer-lo llaurar dret. 

La família i els amics eren conscients de la seva genialitat, molta gent de pes va passar per l'estudi del pintor, situat al capdemunt del carrer de Tapioles, pianistes com Vidiella, escriptors com Verdaguer i un munt d'artistes diversos. La casa on es trobava encara es conserva, amb moltes modificacions, però ni allà ni a la bonica torre on va viure un seu alumne, el pintor Brull, hi han posat fins ara cap referència que els recordi. També va viure al nostre barri Marià Pidelaserra, la família del qual va tenir una gran amistat amb la de Gómez, i que crec, pels indicis recollits, que havia tingut la llar o al taller a l'edifici on més endavant hi va haver l'Académia Balmes. Com veieu, tenim prou elements per definir tot un itinerari artístic poble-sequí.

Malauradament, aquest quadre i l'obra del pintor pertanyen a l'època del realisme, menystinguda durant dècades per les noves tendències pictòriques, fins extrems que fan angúnia. Tan sols cal pensar en com entomaven el modernisme, avui tan mitificat i restaurat, els noucentistes i els seus hereus. Això de la cultura és ben bé com la borsa, tot puja i baixa segons les idees dels qui remenen les cireres.

Tímidament, en alguna ocasió, museus com el MNAC han repassat el període realista, però com que sempre ens hem d'emmirallar en els francesos, el ganxo de l'exposició més recent va fer més aviat esment de Corot i d'altres, com si el gran Martí Alsina o el mateix Gómez fossin una mena de secundaris de luxe i poca cosa més. Fa uns quants anys vam redescobrir Borrell del Caso gràcies a què en una exposició als Estats Units, a l'entorn dels jocs visuals i el trompe l'oeil es va triar com a portada del catàleg un quadre seu! 

El discurs actual de les exposicions del MNAC tampoc no ajuda a reforçar el coneixement d'aquests pintors, però en això hi compten molt les modes expositives i els discursos que toquen en cada moment. Una part de l'obra del pintor Gómez, lliurada per la família, deu dormir com l'arpa de Bécquer, a les interessants profunditats dels fons museístics ocults. El Museu de Montserrat aplega un fons impressionant pel que fa al realisme, gràcies a importants donacions, però les modes actuals i les promocions semblen tenir tirada a incrementar el fons avantguardista, faltaria més. 

Bé, ens caldrà anar a Montserrat, doncs, i contemplar aquesta gent del nostre barri fent gresca, una gresca una mica trista, malgrat que el pintor, segons alguns testimonis que n'havien sentit parlar als seus avantpassats, eran un juerguista impenitent que passava les nits a l'antic Asiàtic o al Casino Hortalense, i en ocasions encara feia una escapada travessant la muralla, cap a una Barcelona que aleshores era petita, fosca i llunyana. Aquesta noia que ocupa el centre del quadre podria ser una avantpassada de la gent que més endavant va retratar literàriament Vallmitjana, de forma magistral. 

Per una altra banda m'ha arribat també una sorpresa, una bosseta de roba amb una imatge del pintor Brull, d'un verkami en el qual vaig participar modestament, destinat a fomentar la catalogació de l'obra del pintor, en format digital. Podeu veure'n els resultats aquí.  Brull està generant un cert interès més acurat en aquests darrers temps tot i que encara és poc conegut, en general. 

Els nois del quadre van ser deixebles de Gómez, i també van pintar, amb millor o pitjor fortuna: Cristobal Alandís o Alandi, el primer per l'esquerra. Al seu costat Francisco o Francesc Gómez Soler, il·lustrador important que va fer les làmines d'una de les primeres edicions de La Regenta. Després trobem un jove Joan Brull, el gran pintor que anys després va ocupar l'estudi de Gómez i que va viure en una torreta que encara existeix a la part alta del barri. I finalment, a Josep Passos, gran ninotaire. 
¡Viva la Pepa!, óleo del pintor barcelonés Simó Gómez Polo (1879)
De les noies no en sabem el nom, més enllà de què eren gitanes del barri, models dels pintors i companyes de les seves modestes gresques. Intueixo que podem trobar-nos davant de mares o àvies de les protagonistes de les obres de Vallmitjana, qui sap. En tot cas, ens caldrà anar a Montserrat, a fer un homenatge al nostre pintor més emblemàtic.

divendres, 16 de desembre de 2016

PROPERA XERRADA DE CERHISEC: RECORDANT NÚRIA BOIX, GERMANA DE FRANCESC BOIX

Resultat d'imatges de Francesc Boix

El 15 de setembre de 2001 els va inaugurar la biblioteca del nostre barri, en un edifici que havia estat escola professional religiosa de nois, a finals del segle XIX,  i el qual, al llarg de la història, s'havia destinat a usos diversos segons les atzaroses circumstàncies socials i polítiques patides al nostre país.

En triar el nom de la biblioteca CERHISEC va suggerir el de Francesc Boix, un personatge de vida breu, presoner a Mauthausen, fotògraf, l'únic espanyol que va declarar en el Judici de Nuremberg, tot i que ho va haver de fer en francès, que havia estat oblidat durant anys i que havia viscut molt a prop de l'edifici, al carrer Margarit, on avui una placa el recorda, tot i que en la placa, curiosament, no es menciona la seva militància comunista. Montserrat Roig va ser la primera en mencionar-lo, en el seu llibre sobre els camps nazis, tot i que en ocasions el confon amb una altra persona amb el mateix nom. 

En aquella època s'havia començat a difondre la biografia de Boix i per la televisió havien emès un interessant reportatge, el primer que va contribuir a donar a conèixer de forma més generalitzada la vida de Boix, obra de Llorenç Soler, del 2000, Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno. Més endavant es van realitzar publicacions diverses a l'entorn de Boix. Fa poc temps es van recuperar unes fotografies atribuïdes a Boix, avui a l'Arxiu Nacional de Catalunya i consultables online.

Amb motiu de la inauguració de la Biblioteca es va conseguir contactar amb una germana de Boix que vivia a Mèxic, Núria, i CERHISEC la va entrevistar. D'aquella entrevista en conservem una filmació que es passarà el dimarts, en la darrera xerrada del 2016.  Les persones que van entrevistar la germana de Boix en comentaran detalls diversos. 
L'ajuntament va acceptar la proposta de CERHISEC i a causa del nom triat la nostra biblioteca s'ha especialitzat en el tema de la cultura de la pau i de l'estudi de les guerres recents i els camps de concentració i extermini, ja que no es pot treballar a fons per la pau si no es coneix la guerra, els fets que la motiven i les tragèdies que provoquen. Malauradament és aquest un tema que sempre està vigent, en algun lloc del planeta.

Aquí podeu veure l'article de Permanyer, publicat a La Vanguardia, amb motiu de la inauguració de la Biblioteca i a Núria Boix, entre els assistents a l'acte. Boix va treballar com a periodista pel diari comunista L'Humanité, a París, després de la guerra i fins l'any 1951, quan va morir. Estava malalt a causa de les condicions de l'estada al camp i sembla que no tenia un interès excessiu en tenir cura de la seva salut, si això limitava la seva activitat. Va anar a la guerra voluntari, amb setze anys, i va morir quan en tenia trenta-un.

Així que, ja ho sabeu, us esperem el proper dimarts, a les set del vespre, a la Biblioteca del barri.


dimarts, 29 de novembre de 2016

EVOCACIONS DE L'ANTIC PARAL·LEL: ALADY

Avui toca xerrada de CERHISEC ja que és darrer dimarts de mes. Ens trobarem, com sempre, a la nostra estimada Biblioteca i evocarem la figura d'ALADY, algú de qui el nostre erudit local, Miquel Badenas, va dir que era L'últim rei del Paral·lel. Amb aquest títol he promocionat la xerrada. 

M'ha estat relativament fàcil trobar informació, tinc la biografia que va escriure el senyor Badenas i també el llibre de memòries de l'artista, que, de fet, és un recull d'anècdotes divertides i evocadores. I a la xarxa es pot trobar, així mateix, molta informació sobre aspectes diversos, com ara les pel·lícules en les quals va intervenir.

M'ho he passat molt bé preparant aquesta xerrada ja que la vida professional d'aquest artista inclassificable, més aviat el que avui en diríem un showman, es creua amb tot un estol de gent del món de l'espectacle d'abans i de després de la guerra, gent fascinant, cadascú dels quals mereixeria un llibre aprofundit o una sèrie de televisió, i he constatat la continuïtat dels espectacles que s'oferien al Paral·lel, fins ben bé els anys seixanta. Alady no va morir molt gran pels paràmetres actuals però va començar a treballar molt jove. Amb ell va morir tota una època encara que no ens n'adonéssim, aleshores.

En les seves memòries, escrites l'any 1965, tres anys abans de morir, una data en la qual sí que les tendències d'oci començaven a canviar de forma evident, escriu que el que queda que recordi el temps passat és ja, tan sols, el Molino. El Molino i els seus espectacles tradicionals es van convertir en una relíquia. Avui, per sort, el teatre ha revifat, però ja no pot ser el que havia estat car el temps passa i tot canvia i nosaltres i la nostra mentalitat, també.

Alady, pocs anys abans de morir, es va voler retratar davant del pati de butaques del Còmic, un magnífic teatre que s'anava a enderrocar de forma imminent. Aquesta fotografia la va encarregar en gran i la tenia penjada en un lloc visible de casa seva. Segons explica Miquel Badenas, el quadre amb aquella imatge va protagonitzar uns estranys fenòmens que no explicaré aquí per no desvetllar un dels enigmes de la biografia de l'actor.

Expliquen que hauria pogut fer les amèriques, però no va voler anar tan lluny. La gent de la meva edat el recordem ja madur, i el recordem també per la seva participació a la ràdio, a programes diversos, com ara l'emblemàtic i imprescindible Radioscope de Salvador Escamilla, fent els seus acudits innocents, amb els quals rèiem a cor què vols aleshores, com ara el d'aquell senyor que es deia Agapito i en catalanitzar el seu nom es va haver de dir Facixiulet, un acudit que aquests dies m'ha recordat el meu germà. O entonant allò de la Rambla, la Rambla, que ja era una mena de falca habitual.

Durant un temps es va dir que li dedicarien un carrer, un carrer d'aquest que van a parar al Paral·lel des del Poble-sec, però la cosa no va reeixir i encara bo que es va posar una placa a l'edifici de l'Apolo refet, en el ja llunyà 2003. Ah, aquell Paral·lel, una paraula que em sona tan estranya com això de facixiulet, he de dir que jo continuaré dient-ne Paralelo en la intimitat...

dilluns, 21 de novembre de 2016

QUAN LA TROBADA JA ÉS HISTÒRIA...



Ja va arribar i va passar, com tot a la vida, la trobada d'Amics del Poble-sec. Hi ha gent que té tirada a bescantar les xarxes socials però jo els trobo moltes virtuts i pocs defectes. Sense facebook, sense internet, no s'hauria endegat un acte com el de dissabte, entranyable, inoblidable i que va deixar tothom amb ganes de repetir-lo. Vam trobar amics i amigues, vam conèixer gent que no coneixíem, vam posar noms a aquestes persones que veus fa anys pels carrers del barri però que no has arribat a conèixer i vam passar una tarda de dissabte entranyable. El més impressionant era la diversitat de gent, quan et trobes per algun motiu concret coincideixes en alguns interessos determinats, esport, literatura, fins i tot creences religioses, per exemple. 

Però dissabte vam poder comprovar com és el barri, divers, tolerant, estimat i recordat per aquells que n'han marxat, alguns dels quals van fer un llarg camí per poder ser entre nosaltres. Poca cosa més puc afegir, al facebook hi ha moltes més fotografies i comentaris. Res de tot plegat no hauria estat possible sense un equip de gent que ho va tirar endavant però fins i tot per a fer equip fa falta algú que tingui carisma i empenta i paciència, car altres intents de trobades no havien acabat de reeixir per motius diversos. En Jaume Girbés tenia experiència en aquesta mena de convocatòries i va aconseguir aplegar al Sortidor molta gent il·lusionada amb la trobada. 

Reprodueixo aquí el seu discurs de benvinguda, crec que us agradarà recuperar-lo, rellegir-lo i, al mateix temps, en quedarà constància en aquest blog dedicat al barri:

Bona tarda amics, permeteu-me que en primer lloc, doni les gràcies a Jordi Goñi, la persona que ha gestionat, amb el Centre Cívic, la utilització de la Sala Gran.

Donar les gràcies a la direcció del Centre Cívic El Sortidor, per les facilitats que ens ha donat, al reconèixens com a grup vinculat fortament a aquest barri.

El meu agraïment als administradors del Grup, Joan Jutglar i Paco Discomix, al moderador Alberto Wonder, a tots ells per la seva paciència amb mi, i també per la seva aportació estimable a aquesta II Trobada de Amics del Poble Sec.

Gratitud a Júlia Costa, Jordi Goñi i Jordi Artigas per haver acceptat la invitació de ser oradors aquesta tarda. Segur que us delectaran amb els seus arguments, traçant camins sobre el passat, present i futur del nostre barri.

Gràcies a tots aquells que heu un esforç superior, per estar aquesta tarda amb nosaltres, fent molts quilòmetres, modificant les vostres agendes, adaptant la vostre jornada.

Companys, amics, família del Poble Sec, avui celebrem la segona trobada del Grup. Vaig iniciar aquest projecte en el mes d'octubre i ho vaig fer per complaure tots aquells que, per diverses raons, no podien reunir-se en un dia feiner.

La proposta de seguida va tenir el vostre suport i en tot moment m'he sentit abrigat per vosaltres. 

Vaig pretendre que entre tots els interessats, poguéssim establir les preferències personals que mes ens interessaven, va guanyar un dissabte, del mes de novembre i en horari de tarda, i aquí estem . 

Amics, un dia del mes de juliol d'aquest passat i calorós estiu, una amiga de velles batalles, Olga Ruiz, em va incorporar en aquest Grup, d'aquest esdeveniment han passat 3 mesos, 19 dies i 7 hores.

Vaig entrar al Grup, amb la mateixa timidesa que t'expresses en una primera cita amorosa, nerviós, pols accelerat i vergonya visible a la cara.

Vaig acariciar el teclat amb els meus dits, recorrent lentament totes les seves tecles, buscant dolçament entre les lletres, aquelles que poguessin expressar millor la meva emoció, mirant una i altra vegada el teclat amb vacil·lació.

Al final, vaig poder traspassar el meu atordiment inicial i començar a destil·lar records de la meva infantesa.

Les paraules sortien alegres de les capsetes de la meva memòria, s'obrien una darrere de l'altra, ensenyaven el seu contingut, les seves riqueses, els seus amagats tresors, les cobejades fortunes.

Algunes es resistien a mostrar els seus encants, vençudes pels seus forrellats, bloquejades per al gaudi del tacte, la vista i potser de l'olfacte.

Passades unes hores, vosaltres, amics del Poble Sec, amb els vostres escrits i fotografies, em vau donar les claus per anar obrint cadascuna d'elles i com tractant-se d'un ressort tensat, en quedar alliberats aquests compartiments, van saltar a l'aire les joies del meu passat, del nostre passat i una pluja fina de tendreses, va anar calant la meva roba, fins arribar al meu cor.

El pas de la vida et permet anar avaluant, comparant, els vells anys de la nostra infantesa, en fer aquest exercici, solem fer-lo de forma tramposa, perquè la nostra memòria reté tan sols els millors moments, els estel·lars.

Quan agafats per les mans protectores dels nostres pares, iniciàvem la nostra via vital i ho fèiem, pels costeruts carrers del nostre barri, trepitjant les desordenades llambordes que ens conduïen a la nostra muntanya i des de tan privilegiada terrassa, vèiem el trencar de les ones del mar .

Poble Sec, mar, xemeneies, barraques, figueres, carros, fogueres, petards, dansa pagana de fum i espurnes, somnis que s'elevaven al firmament, en les nits de Sant Joan.

Poble Sec, homes i dones, caminant apressades en hores primerenques pels seus carrers a la recerca del tramvia que els pogués acostar al taller, a la fàbrica, a l'oficina, potser en un matí plujós, escoltant el so alarmant de les sirenes del port advertint del perill de la boira.

Poble Sec, música que s'escapava pels plecs de finestres amb reixes i portes tancades a les mirades indiscretes en teatres i cabarets. Sons que arribaven a les nostres oïdes, transportant-nos a un món de lluentons, rialles, ball, picardies, que els nostres innocents sentits ja intuïen.

Poble Sec, col·legi de nou a dotze i de tres a sis, bata a ratlles, al matí hissat de banderes, el “Cara el sol” i la llet en pols, després síl·labes directes, inverses, mixtes, diftongs, triftong, verbs i conjuncions.

Distingint la geografia natural i la humana, els pobles, la província, el partit judicial, el relleu, vessants, conques, rius, planes, serralades, regions. 

Animals vertebrats i invertrebats, domèstic, salvatges, mamífers, remugants, crustacis, mol·luscs, insectes. 

I acabant la jornada tots en formació, baixada de banderes i el cant del ”Prieta las filas, recias marciales” 

De tornada a casa memoritzant a Campoamor:

“Dice el triste en su agonia,
entre soplar y soplar:
¡Madre mia, madre mía, 
como alivia el suspirar!
Y es que, en sus entrañas zumba
la voz que apagó la tumba, 
voz que pese al mundo entero, 
siempre se oirá el corazón
del gaitero, 
del gaitero de Gijon.”

Poble Sec, i per berenar, pa amb oli, en les ones emetent Ama Rosa o Elena Francis en ràdio Barcelona.

Deures completats i corrent, baixant, saltant els graons del nostre habitatge en recerca del carrer, la nostra segona llar.

Jocs de xapes i construcció de patinets amb dues taules, un passador i coixinets de boles. Compra d'un metre de ganxos de cortines, a la ferreteria del carrer Salva, munició de guerra, inconscientment brutal, en els enfrontaments entre carrers rivals.

I allà, amiga meva estaves tu, veient des del balcó de casa teva, com ens apallissaven crescuts en la malaptesa, dels nostres anys mossos.

I tu, amic ara assegut davant meu, amb el somriure de festa als llavis, recordes amb enyorança, aquell temps en què vam ser capitans del carrer.

Sí, el temps passa ràpidament, com una bufada, com un sospir, els anys es van apoderant de nosaltres, a poc a poc en silenci, amb nocturnitat.

Entre dues fotografies amb prou feines ho notem, però quan visionem la tercera ja estem sentenciats, percebent el cruel canvi.

La velocitat de creuer i la manca de temps, ens ha permès accelerar les màquines i situar-nos al dia d’avui, 19 de novembre de 2016, Centre Cívic El Sortidor.

Amics, en una societat que té tendència a mirar-se el melic, contemplar el dit que assenyala i no el contingut que ens indica, en la qual, se sol fer bandera de l'individualisme, apareix, un dia qualsevol del calendari, una resposta lluminosa a tants somnis inacabats, a desitjos perduts, en els laberints de les nostres vides. Sorgeix el Grup, el nostre, emergeix amb tota la seva força i fa brollar en tan sols un any un jardí de mil flors.

I ens convida a reunir-nos cada dia davant de la pantalla de l'ordinador o del mòbil, amb salutacións matutínes o nocturnes d'Alberto, Juan, Anna, Rosa, Elisabeth, Enric, Maria, Mercedes, Conchi, Marisa, Pepita, Jordi, Júlia, Pepa, Verònica, Montserrat, Pilar, Lluisa, Ana Maria, Concha, Laura, Mercè, Toni, Jose, Glòria, Miquel, Rafael, Carme, Berta, Roberto i de molts mes, em disculpareu que no els citi tots. I després de la salutació virtual ens sentim acompanyats en el recorregut del nostre particular viatge. Viatge que es va iniciar al port del nostre barri i finalitzarà pels carrers concorreguts de Poble Sec.

Avui, amics, estem celebrant la nostre segona trobada, heu estat molt generosos de despullar-vos de les vostres màscares de perfil de Facebook, valents d'ensenyar el vostre rostre real, de lluir en la vostra cara recorreguts, experiències, alegries, tristeses. Reflectint en els solcs de la vostra pell certificats de vivències que, segur, han enriquit el vostre esperit.

Amics, ara ve el millor, compartirem compromisos, caminarem junts, ens donarem les mans fraternalment, regarem diàriament el jardí de la nostra amistat, plorarem i riurem, ens abraçarem sota els fanals d'aquesta o una altra plaça i per als que més ens estimem, rematarem el dia d’avui, amb un petó.

Companys, amics, família del Poble Sec, el meu reconeixement més profund per a tots vosaltres, vostra fidelitat em complau, vostra fortalesa em satisfà, vostra lleialtat m'enorgulleix, vostre afecte em fa feliç, vostra fermesa em recompensa, i vostra amistat m’emociona.

Desitjo que el vostres deus us acompanyin en el vostre camí i que aquest sigui llarg i feliç. 

Si em permeteu la llicència, 'Ustedes son Formidables'. 

Moltes gràcies per la vostra atenció


Barcelona, 19 novembre 2016.


dissabte, 19 de novembre de 2016

JOAN MANUEL SERRAT, EL BARRI I EL SOPAR D'ENTITATS

Aquest cap de setmana puc ben dir que és poble-sequi a tope. Ahir a la nit vam celebrar el Sopar de les Entitats, organitzat per la Coordinadora, i avui hi ha la gran trobada, generada a partir d'un grup de facebook, que també serà al Centre Cívic del Sortidor, com el sopar d'ahir. Meditava aquests dies en els molts sopars veïnals del passat recent. 

En un temps en el qual lligàvem els gossos amb llangonisses, l'ajuntament pagava a dues persones de cada entitat un menú a l'Hotel Apolo amb motiu de la Mostra d'Entitats. Més endavant pagava un catèring, aleshores ja es va començar a fer la celebració al Centre Cívic. En una ocasió va venir per allà fins i tot l'alcalde Clos, que va dir quatre bajanades demostrant que coneixia ben poc el barri. Clos va ser un alcalde gairebé humorístic. En un monòleg de Capri que s'esdevé en una celebració local l'actor deia: aqui teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries. Per a la història d'aquells sopars i per a l'origen dels actuals premis que atorga la Coordinadora us remeto al comentari que l'amic Amadeu Quintana ha penjat en aquest blog i que matisa el tema ja que jo no el recordava amb exactitud.

En els parlaments oficials es fa difícil defugir les tonteries, però tot plegat forma part de la vida social, entranyable, propera i absolutament imprescindible. Ahir, en el sopar de la Coordinadora, cadascú es pagava el seu menú o li pagava la pròpia entitat, si disposava de fons, cosa que evita una certa competència antiga sobre qui de cada entitat anava o no al sopar de convit. La veritat és que m'alegro de què la crisi hagi contribuït a bandejar despeses inútils, projectes eteris, subvencions que condicionaven moltes coses, alguns serrells en resten, però pocs. Crec que era Talleyrand qui va manfestar que moltes bajanades s'evitaven gràcies a la manca de diners. Això val per a la vida política i social però fins i tot per a la domèstica, les coses com siguin.

Cada any es dona un premi a algú que hagi portat el nom del barri pel món, aquest any se li ha donat a Joan Manuel Serrat, de fet és el poble-sequí més universal que tenim i és absolutament cert que molta gent, àdhuc d'ultramar, coneix el barri pel fet que el cantant hi va néixer i viure, de petit i jovenet. Feia temps que el cantant no venia pel barri però darrerament ha tornat en dues ocasions, quan es van presentar els fascicles de l'enquadernable L'Abans, al Molino, i ahir al vespre, per rebre un premi honorífic, un d'aquests entranyables pongos amb placa, commemoratius. 

La presència de Serrat va desvetllar passions de tota mena, femenines sobretot, però també de nois i senyors d'edats diverses, tothom es volia retratar amb ell. Jo sóc poc mitómana i no ho vaig fer però entenc que a la gent li faci tanta il·lusió. Serrat és avui molt més que un cantant, és un símbol, un personatge, un orgull local i un munt de records i evocacions lligats a les seves cançons i al nostre imaginari sentimental. Té cançons magnífiques i que poden cantar d'altres artistes sense que perdin volada. També en algunes té de més fluixetes, però aquestes les hem anat oblidant. I versions excel·lents de poetes diversos. 


Avui ja no es polemitza sobre allò de cantar en català o cantar en castellà, cadascú fa el que li sembla, fins i tot hi ha qui canta en anglès i els puristes no s'esquincen les vestidures, el mateix pel que fa als escriptors. Tot ha canviat i, com deia el recordat Paco Candel, en una ocasió, des que ha vingut gent de tot el món que ens hem adonat de què, per exemple, catalans i andalusos ens assemblem molt més que no ens pensàvem. Encara recordo quan la cançó catalana va anar una mica de baixa i Núria Feliu va gosar cantar en castellà i els ortodoxos l'anaven a xiular. Som un país petit, de passions exagerades en molts aspectes de la vida i de la cultura, tot i que sovint són passions efímeres. El seny i la rauxa conviuen amb el cofoïsme i ens fan anar per on volen.

A Huertas Claveria li vaig escoltar en una ocasió, en algun acte veïnal en el qual es devia manifestar alguna opinió injusta sobre Serrat, que el cantant guanyava molt en les distàncies curtes, cosa que ahir es va manifestar a bastament. El cantant té un sentit de l'humor viu i espontani, que connecta amb la gent de tota mena i de totes les procedències, voldria pensar que això ve del fet de ser poble-sequí però em temo que és genètic. Ahir, per exemple, quan se li deia que ja tenia molts premis, va fer: oh, i més ben dotas econòmicament que aquest. Quan algú li va demanar que cantés va fer una mena de gorgorito i va dir que havia vingut a l'acte de civil. Va petonejar qui li demanava, va estrènyer màns a dojo i es va fer un munt de fotografies. Avui és fàcil fer fotografies, amb aquests telèfons imprescindibles del nostre temps. Ser famós i popular té un munt de servituds i de vegades t'alegres de no haver venut best-séllers ni rebut el Nobel, la veritat.

Em semblava ahir al vespre formar part d'una mena de versió amable de la pel·lícula que comentava en l'altre blog, El ciudadano ilustre, tot i que el nostre ciutadà il·lustre sabia molt bé on anava i era molt més proper a la gent que l'escriptor fictici de la pel·lícula. El sopar de les entitats és una celebració encisadora, et trobes molta gent coneguda i en veus molta que no coneixes de res i t'adones de com el barri està viu, malgrat els qui li canten les absoltes un dia sí i un altre també. Hi veus gent gran i gent jove, hi ha entitats incombustibles i d'altres que es fan i es desfan. Avui els plats i els coberts són de plàstic, la modèstia s'ha estés i això està molt bé, aquells sopars de l'Apolo em feien una mica d'angúnia. Els regidors de l'ajuntament acostumen a venir cada any, n'hem tingut de tota mena i no vull fer valoracions aquí, deixarem la política per a una altra ocasió. En temps gloriosos i electoralistes fins i tot havien vingut els alcaldes, el mateix que a la Mostra d'Entitats.

El Poble-sec ha estat en ocasions un barri poc estimat però crec que ara no és així. Hi havia gent que en volia marxar, per prosperar, però que després retornava a passejar amb nostàlgia per uns carrers els quals, de forma inevitable, canvien com canvíem tots i totes. González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare ja que l'havia portat al món i vist crèixer i com la seva filla, a qui veia canviar de forma irreversible. Això es pot aplicar als barris, I això ho noten sobretot els qui fa temps que no venen i copsen els canvis de forma sobtada. Els qui hi vivim ni ens n'adonem, com no ens adonem del creixement dels nostres fills i néts quan hi convivim. Ni de l'envelliment de la gent gran propera, és clar, quan fa temps que no veus algú de la teva edat penses en com ha canviat i ell ho deu pensar de tu. Serrat conserva un atractiu juvenil remarcable, tot pesa, i això es manifestava en l'embadaliment amb el qual se li dirigien noies ben jovenetes i de bon veure.

Ahir al vespre jo recordava Manuel Ausensi, que fa ser un fenòmen local semblant al de Serrat, del temps de la meva mare, les històries dels dos cantants, cadascun en el seu gènere, tenen alguns paral·lelismes però avui el jovent ja no deu saber ni qui era Ausensi, llevat dels aficionats a l'òpera retrospectiva. La valoració dels nostres personatges famosos forneix senyals d'identitat i jo seria molt més generosa amb això de les plaques que recorden on van néixer o viure. 

El paradigma dels famosos que van triomfar a casa seva ha estat Paco Candel, qui, per cert, va romandre sempre al seu barri i va col·laborar de forma activa en tota mena d'iniciatives diverses. Huertas Claveria, el torno a mencionar, li recordava aquest fet en una celebració, esmentant d'altres personatges coneguts que recordaven el seu barri però ara n'eren ben lluny, entre els quals, el mateix Serrat. Candel va manifestar que això no tenia cap mèrit, al seu barri hi vivia molt bé. La seva gent el va homenatjar sempre, premis literaris, biblioteca, escola, i avui, fins i tot té un gegant propi. Els indrets urbans grans no són un conjunt impersonal de cases, són tot un conjunt de barris vius i en ebullició que de vegades no es coneixen gaire entre ells. El mateix passa a L'Hospitalet, per exemple, una ciutat on vaig treballar molts anys i on els diferents barris tenen, cadascun, la seva personalitat.

Una nit inoblidable, vaja. I avui, la gran trobada. No em vaig retratar amb en Joan Manuel Serrat però ja veieu que el vaig retratar força. 


Copio aquí la informació de l'Amadeu Quintana a l'entorn dels sopars al barri, per la seva rellevància i pel fet que de vegades al formar part dels comentaris queden oblidades aquestes aportacions:


El sopar que s'havien fet al Hotel i que pagava l'Ajuntament eren per La Mostra d'Entitats, eren uns sopars que van anar molt be per mostrar a les autoritats la força i la cohesió del moviment associatiu del barri, el sopar d'ahir, es hereu dels sopars de Nadal que el Districte organitzava i que amb la crisi van desaparèixer. Els primers anys, el Premi Poble-sec el donàvem en el marc de la Mostra d'Entitats i amb l’ intenció de prestigiar-lo i busca’n un motiu de trobar-nos tots plegats varem pensar en traslladar-ho a un sopar al voltants de Nadal i amb el màxim d'entitats del barri presents.

Si la memòria no falla, aquest premi el va inaugurar en Salvador Escribà per la Salseta del Poble-sec en el marc de la XX Mostra d'Entitats que varem fer per primera vegada al mig del Paral•lel(vella reivindicació de les entitats del barri).