divendres, 2 de novembre de 2018

PROPERA XERRADA DE CERHISEC: ESTUDIS IQUINO


La propera xerrada de CERHISEC s'avança una setmana, preneu-ne nota. Haurem de travessar el Paral·lel, aquesta vegada. Us hi esperem!!!

dimarts, 23 d’octubre de 2018

PROPERES XERRADES DE CERHISEC


El proper dimarts, 30 d'octubre, tenim xerrada de CERHISEC. Estarà dedicada a l'historiador Josep Fontana, veí del barri. Després d'un esbós biogràfic sobre la seva vida professional comentarem la relació que vam tenir amb ell des de CERHISEC. 

A causa de coincidir amb una altra activitat a la Biblioteca, la xerrada de novembre s'avançarà una setmana, al dia 20 de novembre. Estarà dedicada als Estudis Iquino, així que haurem de travessar, virtualment, el Paral·lel. La farà Ferran Baile, de la Bibliocinemusiteca, que el va conèixer personalment i és possible que ens visiti un personatge rellevant del món del teatre, Ricard Reguant.

Us esperem a la Biblioteca, doncs. Feu-ne difusió!!!



divendres, 12 d’octubre de 2018

EL POBLE-SEC LITERARI, NOVES APORTACIONS

Resultat d'imatges de hotel lutecia novela



Bien entrada ya la tarde André recaló en el Paralelo. Hombres y mujeres,orgullosos supervivientes de una canicular tarde de finales de julio, paseaban en ruidosas cuadrillas de jóvenes o arrogantemente cogidos del brazo. Vestidos llenos de flores, camisas muy blancas, zapatos brillantes, algun piropo, un requiebro al paso de una llamativa joven con minifalda que no consiguió entender, muchas risas... La ciudad se le antojó dividida en compartimentos...
Resultat d'imatges de Poble-sec 1969
El Poble-sec i el Paral·lel són escenaris presents en llibres i pel·lícules. Tinc a mig fer un corpus literari a l'entorn de la presència del barri en la narrativa, la poesia o l'assaig històric. Darrerament m'he ensopegat amb una novel·la interessant, el protagonista de la qual és fill del Poble-sec, barri al qual tornarà el seu fill, a finals dels seixanta, per tal de recuperar una part del passat del seu pare, exiliat republicà, supervivent de Dachau. 

Copio la ressenya que he escrit sobre el llibre, publicada al blog literari Llegir en cas d'incendi.



HOTEL LUTECIA 
Empar Fernández 
2017, Penguin Random House. Grupo Editorial S.A.U. 


Empar Fernàndez (Barcelona 1962) és escriptora i professora d’història. Porta molts anys escrivint i publicant, sola o en col·laboració amb d’altres escriptors i escriptores. Malgrat la seva llarga trajectòria i els diferents premis rebuts, la seva narrativa, entre la qual té un pes la novel·la negra, no ha assolit, encara, la visibilitat que caldria. I això fa que sovint sigui un agradable descobriment per aquelles persones que s’ensopeguen, per primera vegada, amb algun dels seus llibres. 

En aquest llibre ens introdueix en una història personal, la d’un home supervivent del camp de Dachau, que intenta, amb grans dificultats, reconstruir la seva vida. Andreu Ribera, barceloní del Poble-sec, exiliat republicà, no podrà defugir mai del tot l’horror viscut, encara més quan sap que la seva dona, de qui estava molt enamorat, ha mort en un altre d’aquells camps d’extermini. La novel·la està dividida en dues parts però, de fet, ens situa en tres moments geogràficament i vitalment diferents, el París del final de la guerra, la Provença rural i la Barcelona de finals dels seixanta, a la qual retornarà el fill d’aquest home, per tal d’esbrinar alguna cosa més sobre la família del pare. 

L’Hotel Lutecia és un espai mític parisenc, un hotel de luxe que va ser ocupat pels nazis i que després va servir de refugi, hospital i suport als supervivents de l’horror. Avui continua sent un hotel de luxe i per ell han passat personatges diversos, molt coneguts. També funcionava com a centre d’informació en el qual es feien públiques les llistes dels morts i els supervivents dels camps. Andreu Ribera, que protagonitza aquesta història i al volt del qual giren els altres personatges, arribarà a aquest lloc sense esperança, malalt i feble. A París trobarà el suport d’una bona dona que ha perdut un fill i el marit a causa de les guerres i, més endavant, es traslladarà al camp, a la Provença, per ajudar una germana d’aquesta dona, més jove, en les feines rurals. 

Allà iniciarà una nova vida però, al capdavall, els fantasmes del passat acabaran per fer-se presents i per esquinçar la pau recuperada, afectant el seu entorn i la seva nova parella. A la segona part del llibre, un cop morta la mare, el seu fill anirà a Barcelona per tal de poder conèixer alguna cosa més sobre el seu pare i les seves circumstàncies familiars, tancant un cercle vital sacsejat per la història i les seves misèries. 

La primera part del llibre resulta trasbalsadora, plena de dramatisme i reflecteix l’ambient d’un final de la guerra en el qual els supervivents resultaven, en ocasions, incòmodes a una població que s’estimava més oblidar aviat el passat. Resulta emotiva la solidaritat de la dona que l’acull i el suport desinteressat que li ofereix. Andreu Ribera es converteix en una mena de símbol d’aquells homes que no havien mort, malgrat l’horror, però que, de fet, eren una mena de morts en vida. 

L’anada a la Provença ens situarà en un context amable i poètic, castigat per la guerra i els problemes econòmics, però esperançat. Huston deia que els finals feliços depenien d’on feies acabar la pel·lícula i, en aquest cas, d’haver acabat el llibre quan l’home sembla recuperar la seva vida, el final hauria estat feliç i mediocrement convencional. Però la vida segueix i el passat tornarà a trasbalsar-ho tot. 

Potser la darrera part, amb aquesta anada del fill a Barcelona i el retrobament amb un avi groller i amargat a causa, així mateix, d’uns fets antics, no acaba de lligar amb la resta. Més que res perquè la infantesa del protagonista no ha tingut, a la resta del llibre el pes que caldria i que desvetllaria l’interès lector per esbrinar secrets familiars. El llibre es mou amb una certa lentitud, amb un estil molt personal de l’autora, sembla que no passi res, en algun moment, però han passat i passen moltes coses. 

En tot cas, un altre llibre d’una autora de gruix, que mostra la solidesa d’una narradora a tenir en compte i que mereix molta més difusió, tot i que compta amb lectors i lectores fidels que després de descobrir-la l’han continuat llegint. Cal remarcar les descripcions acurades dels espais, urbans o rurals, on se situa la història, i que reflecteixen de forma precisa l’entorn i les seves característiques, amb evocacions sensorials lligades a olors, sabors o sons, i que enriqueixen el pes literari de la narració.


dissabte, 6 d’octubre de 2018

SOBRE EL NOI DE TONA I ALGUNA COSA MÉS






Resultat d'imatges de noi de tona





Al col·loqui de dimarts passat sobre l'Arnau van sortir un munt de temes. No sé com, en algun moment, es va evocar el Noi de Tona. La imprecisió sobre les dates de la seva vida les vam resoldre gràcies a internet, que és una gran eina per a esventar dubtes i per acabar amb discussions inútils i especulacions gratuïtes. Sí, internet també s'equivoca, però la intuïció espontània encara més.

D'aquell Noi, Noy en la grafia prefabriana, se'n saben moltes anècdotes i poques coses en concret. A Tona, per raons òbvies, s'han preocupat força d'anar esbrinant allò que es pot saber. Hi ha tot un munt de literatura popular que s'ha perdut o que dorm el somni del passat en algú racó ignorat.

La imprescindible viquipèdia ens diu que el seu nom era Josep Molera, que va néixer al poble que li va donar el nom popular i que va morir a Barcelona, el 1925. Va originar una frase popular que jo encara havia escoltat a la meva mare i al meu avi, allò de sembles el Noi de Tona, i la qual feia referència a la grapa per a fer discursos inútils i convincents. Molta gent del present, uns quants del món de la política, podrien comparar-se al Noi de Tona tot i que segurament els manca sovint humor i grapa dialèctica. Al seu poble el coneixien com En Patet, pel nom de la casa pairal, ja que dir Noi de Tona a algú, a Tona mateix, hauria estat una redundància.

Sabem que anava a festes majors diverses, a fer els seus discursos. Avui en diríem un monologuista. Expliquen que la seva raresa existencial havia estat motivada per un trauma, una afusellament al qual va sobreviure, en temps de la Tercera Guerra Carlista, una guerra cruel i salvatge, sobretot a moltes contrades rurals, i que la història mítica del país ha oblidat o magnificat. També se sap que durant vuit anys va estar quiet i tranquil, casat amb una noia que es deia Montserrat qui probablement va morir de forma prematura.

Una de les seves dèries era, explicaven, arrencar dents i queixals, sobretot a les criatures, amb l'excusa de mirar-los la boca. Més aviat sembla que es dedicava, de forma més o menys professional, a aquesta tasca, ja que els arrencaqueixals eren habituals en el context de l'època. Això si, va tenir problemes per haver arrencat, en més d'una ocasió, més dents i queixals de les que tocaven. Ell era desdentegat, com tanta gent d'abans, i, malgrat això, expliquen que feia exhibicions trencant nous amb la boca.

Resultat d'imatges de la buena juanita saturnino calleja
Una de les causes antigues, explicaven, de la caiguda de les dents, era l'afició a pelar nous i avellanes amb la dentadura. Per casa meva corria també un antic llibre educatiu, per a nenes, La buena Juanita. L'autor era l'inefable Calleja, va tenir un gran èxit, se'n va fer una segona part i moltes reedicions modernitzades. La meva àvia, que havia vingut a servir a Barcelona, no sabia llegir i la senyora de la casa n'hi va ensenyar, amb l'ajuda d'aquest llibre. La nostra edició era l'antiga, però ja estava molt malmès i sense una de les cobertes. A mi, el que em fascinava, eren les il·lustracions, sobre tot.

Recordo que en un dels capítols una nena i un nen es dedicaven a això de pelar avellanes sense cap pedra ni estri adient i una velleta els ensenyava la seva boca, desdentegada, i els feia una profunda reflexió sobre aquell mal hàbit, que devia estar  molt generalitzat.

Una font de coneixement actual són les hemeroteques, en concret la de La Vanguardia, un luxe i que fa que perdoni al diari molts dels seus pecats.  En els seus inicis la Hemeroteca era de pagament, t'havies de subscriure, però més endavant la van fer gratuïta. I això que, abans de la informàtica, consultar els arxius del diari era tot un repte, et posaven moltes dificultats per a fer-ho. Moltes curiositats i facècies que es publiquen avui sobre un munt de coses del passat provenen d'aquesta hemeroteca a causa de la seva facilitat de consulta.
Resultat d'imatges de los villasiul


En aquest indret virtual es va donar la notícia, l'any 1925, de la mort del Noi de Tona. Tot i que aquells diaris no eren com els d'ara això dóna una idea de la seva gran popularitat. També es pot veure l'anunci que reprodueixo, d'un disc Odeon on es podien escoltar discursos del personatge, a més a més de peces musicals de Los Villasiul i La Torrerica, artistes molt populars a l'època. No sé si en algun lloc rau aquest disco, segur que si algú el té o el troba acaba per penjar-lo a aquesta altra gran font de coneixement del nostre temps que és el You Tube. 

Luis Villasiul,  va ser un còmic reconegut, aquí podeu trobar una mostra dels seus acudits en la qual paròdia una visita de Victoria Kent a la presó, tota una joia. Amb la seva dona van formar el duet còmic conegut com Los Villasiul, molt popular. Villasiul es deia Luis Villaescusa, era d'Almansa i va fer d'actor, va sortir a moltes pel·lícules i va fer també doblatge, en els inicis del cinema sonor. Va viure a Madrid, però sobretot a Barcelona, on va treballar molt i sovint.

La Torrerica va ser una cantat notable, sobretot de jotes, però també de cobla andalusa i d'altres variants regionals.




A Tona publiquen una revista que es diu La Revistona, accessible de forma virtual, el món d'avui és una meravella, i on l'autor de molts dels articles, l'expert en història de Tona Claudi Pagès Puig, explica haver rebut una trucada d'un estudiós d'en Ramon Casas el qual li va explicar que a la revista Mirador el popular Rafael Moragues escriu el següent:

Amb Miquel Utrillo varem anar una tarda al taller que en Cases tenia al passeig de Gràcia. El vam trobar, paleta i pinzells a la mà, fent un esbós; a terra, en actitud absurda i violenta, hi havia un home; era el cèlebre Noi de Tona, conegut xerraire versificador, arrencaqueixals de carrer. Al pintor li servia de model per a aquell home caigut a les potes d'un cavall que munta un guàrdia civil.

Fer de model era una manera de guanyar uns calerons, en aquells temps d'abans de la fotografia. El nostre personatge, doncs, és el que trobem a terra en el famós quadre La càrrega. Tot és teatre, vaja. 







Tona ha donat el nom i l'aspecte del personatge a un gegant, estrenat a principis dels vuitanta, el qual ha acompanyat amb una dama elegant i eixerida, la seva dona, Montserrat. Em temo que l'aspecte del Noi, del qual en tenim una fotografia, possiblement destinada a felicitar els Nadals i fer recapte, devia ser molt més atrotinat. Però potser quan tenia parella anava més ben engiponat.







NoideTona.jpg

Aquest dibuix, sovint reproduït per la xarxa, li van dedicar al Noi, en una revista que no he pogut identificar, de moment, quan es va saber la seva mort.

La recerca que Claudi Pagès ha fet sobre Josep Moleras li ha donat a conèixer curiositats, com ara l'existència d'un alcalde d'Arbúcies, de l'any 1931, que pertanyia a Esquerra Republicana. Es deia Josep Pol i Pujató, però li deien Pepet Pol. Havia nascut el 1975 i tenia un caràcter bohemi, va ser amic de Rusiñol i del nostre Noi de Tona. Escrivia poesia satírica i potser més coses, tot i que se'n conserven poques. 

En la imatge del fulletó, manllevat de la revista de Tona, fa un repàs humorístic de la societat d'Arbúcies i l'obra s'anomena, com podeu veure: Pel·lícula sense pantalla de la vila d'Arbúcies. La firmen Pepet de Pujals i el Noi de Tona, entre els quals s'estableix un diàleg  divertit, i a la coberta s'avisa de què el Noi no la podrà recitar ja que es va morir abans d'aprendre el text. Arbúcies va recuperar la memòria d'aquest personatge i li va dedicar una plaça. Tona també en té una dedicada a Josep Moleras. 

Una mostra del text: 

Senyors:

Com acostumo a fer jo,
valent-me de mil astúcies,
he pensat venir a Arbucies
per veure la Festa Major.

Tal dit, tal fet; al moment
me’n vaig cap a l’estació
me facturen a un vagó
i cap aquí dalt falta gent.

Però al ésser als “Tres Camins”
no coneguent a ningú,
he pensat de buscar algú
qu’em presenti a aquests veïns.


Quant tot plegat veig pel pont
un que està fent el mussol
-¿Qui ets tú?
-En Pepet Pol.


Tu em faràs de cicerón,
Tu m’aniràs presentant,
nomenant los com s’estila,
a la gent d’aquesta vila,
¿m’entens? doncs endavant...

Als pobles, però també als barris populars urbans, existien lletraferits amb molta grapa per fer broma, i aquests poemes satírics, sovint ficant-se amb la gent del poble, eren habituals. Malauradament poca cosa s'ha conservat i, encara menys, s'ha divulgat. Però sempre hi ha una persona interessada que en recupera una part, encara bo. 

Una meva tieta-àvia, de Figueres, recordava que en una ocasió, en l'entreacte al Teatre Principal, on feien sarsuela,  a principis del segle XX, van començar a volar fulls amb uns versos anònims que feien mofa de tothom. Ella aleshores era joveneta i, en el seu cas i el de les seves amigues, mes aviat en lloaven l'aspecte, l'alegria i l'elegància. Explicava que s'havien fet un bon tip de riure però que molta gent, menys ben tractada per la crítica popular, es va empipar. 

El Noi de Tona segurament va ser més d'un cop al nostre Paral·lel, fent els seus discursos i arrencant queixals. L'any 1917 va rodar una pel·lícula muda, Aventuras del Noi de Tona. De moment se'n sap poca cosa però sembla que una part s'esdevenia al Paral·lel, cosa que fa pensar en el meravellós document que seria, en cas d'aparèixer algun dia per algun racó. 

Rafael Moragas va ser un dels dos autors de la Biografía del Paralelo, escrita a l'exili i d'altres llibres sobre Barcelona, redactats de memòria i sense els suports actuals, cosa que fa que algunes dades siguin dubtoses, però també difícils de verificar. Dels seus llibres, però, ha begut molta gent al llarg del temps i encara són tota una delícia, per als amants de la història popular. Avui tot ho tenim a mà, a casa, gairebé, cosa que està molt bé però que també contribueix a esberlar els misteris del temps pretèrit. 

Quan ets d'un poble és més fàcil que et recordin i reivindiquin, quan més petit és el poble més interès hi ha en reivindicar els personatges populars i famosos. A la gran ciutat tot queda molt diluït però també els barris amb personalitat pròpia recorden la seva gent. Per això, però, fa falta que algú com Claudi Pagès o la persona d'Almansa que manté un espai a facebook sobre la seva ciutat, d'on he tret la informació sobre Los Villasiul, i molts més que conec i admiro tinguin curiositat i empenta per esbrinar i difondre. La història de veritat potser és, al capdavall, aquesta. La de la gent senzilla i humil, aquesta que sap fer acudits de qualsevol cosa i riure's del mort i de qui el vetlla, però de bon rotllo, com diem avui.

De fet, al Poble-sec, a nivell veïnal, però també familiar, es coneixia a molta gent per motius diversos, lligats al seu tarannà: Los de Calatorao (això provenia d'una sarsuela), el de la Carestia de la Vida, la Lola de la Placeta, en Jaumet de les Vaques... I ja, més modernament, el Dràcula i d'altres. I també recordo alguns motius més grollers, que m'estalvio per autocensura. No han passat a la història, ni tan sols a la història costumista, però formen part del meu imaginari sentimental. 

dijous, 4 d’octubre de 2018

EL TEMPS DE LES DISCOTEQUES I AIXÍ PASSA LA GLÒRIA DEL MÓN

Resultat d'imatges de studio 54 BARCELONA

Aquest dimarts va tenir lloc a la Biblioteca el primer dels tres col·loquis a l'entorn del present i futur del Teatre Arnau i la seva recuperació. Avui em diuen que el Paral·lel pertany a tres barris, Sant Antoni, el Raval i el nostre Poble-sec, però això és una lectura moderna, lligada a la recent mitificació moderna de l'Avinguda, segons la meva opinió. Sant Antoni no va voler saber gran cosa del Paral·lel fins fa, com qui diu, quatre dies. Ni tan sols el Talia o la Sala de Ball Rialto no crec que es consideressin, en el seu temps, de Sant Antoni. El nom de Raval és també modern, una denominació que va bandejar allò de Barrio Xino, que n'era, tan sols, una part molt petita. El Paral·lel, un sector, estava lligat a una part d'aquell barri tan poc recomanable. 

Els lligams del Poble-sec amb el Paral·lel venien donats pel fet de que al nostre barri hi vivia un gran nombre de gent relacionada amb els teatres, cambrers, actrius, ballarins, modistes, fusters, tramoistes... i prostitutes i mitges virtuts de tots dos sexes. Escriptors com Jaume Passarell, que evoca el Poble-sec d'abans de la Guerra Civil i Gonzàlez Ledesma, que fa el mateix fent referència al dels anys quaranta i cinquanta, coincideixen en què les prostitutes de poca volada o les artistes amb una vida pecaminosa, en arribar al Poble-sec esdevenien mestresses de casa, més preocupades per la llibreta d'estalvis i per fer bullir l'olla que no pas pel rerefons sòrdid de la seva professió.

Mantinc des de fa temps la creença, i pot ser una percepció subjectiva, de què el Paral·lel, tot i que ha passat per diferents etapes, ha comptat amb una continuïtat evident, subjecta a les tendències en el consum d'oci i a les modes, més, fins i tot, que a les circumstàncies polítiques. Al debat de dimarts va sorgir el Paral·lel de finals dels setanta i dels vuitanta i noranta, una època molt interessant. Gent més jove que jo recordava l'època de les  discoteques, sobretot del Studio 54 però també del Barbarroja. Aleshores, pensava alguna persona d'aquesta edat, clienta d'aquells locals en la seva primera joventut, hi havia vidilla. Cosa que vol dir, és clar, que ara potser no n'hi ha. Tot és relatiu. 

Jo vaig fer poc ús d'aquelles discoteques mítiques. Em van enganxar en l'època en la qual la vida familiar feia que més aviat anés al cinema a veure els Aristogatos o Superman que no pas a immergir-me en una vida nocturna que va ser molt excitant, sembla. Fins que no va arribar la droga dura i la heroïna i el VIH.  Uns fets poc agradables de recordar i que molta gent minimitza. Tot i que crec que la majoria de persones, de moltes classes socials, té víctimes a la seva família o entre els seus amics, vides desfetes, morts prematures. 

Recordo una nit al Barbarroja, amb els pares i mares de l'Escola Bressol Apolo, on anava el meu fill. Ja em devia fer gran, en vaig sortir molt atabalada. Hi vaig trobar una cambrer jove que havia estat alumne meu, un noi d'una intel·ligència extraordinària però amb una família nombrosa i humil. En aquells anys era molt difícil estudiar, encara, si no tenies algun suport familiar. A partir d'allò del Llibre Blanc, amb la EGB, les coses van anar millorant, per als joves sense recursos, va bé recordar-ho, de tant en tant. 

No semblava, en evocar l'època de les discoteques, que es recordés el trist final del Studio, potser ja amb el nom canviat i amb uns altres propietaris. L'indret es va omplir de gent estranya, d'estètica punk, tot i que tampoc no vull condemnar cap estètica, un gambirot és un gambirot, amb pèl o sense. Hi va haver problemes de gruix amb els vigilants de l'entrada, baralles, i en una ocasió fins i tot aquella gent rareta que sortia del local va llençar gent a les vies del metro i va estovar a més d'un, sense motius. 

Si tot plegat era provocat o espontani, no ho sé ni ho sabré. Després d'allò del Scènic Barcelona que havia de ser el no-va-mas, tan sols cal mirar hemeroteques, va venir l'intent d'instal·lar allà -i potser també al Molino, en hores baixes- un prostíbul. El veïnat va reaccionar, l'ajuntament també, davant de les protestes, i van muntar una cosa que es deia Artèria. Recuperar avui el nom d'Espanyol resultaria d'allò més incòmode. Finalment hi van inaugurar la Sala Barts i sembla que funciona. I que duri.

Durant un període que va de finals dels setanta al dos mil, més o menys, el Paral·lel va revifar i fins i tot l'ajuntament, en l'època Maragall, va incidir-hi. Les aspes del Molino van tornar a girar pel Nadal del 89, tinc un vídeo que es va editar en commemoració del fet. Aquella posada en marxa no va durar gaire. 

El proper Bagdad va ser també un repunt, pel que fa als espectacles agosarats. El Barcelona de Noche va iniciar una nova etapa, molt interessant. Però tots canviem i avui ja costa d'escandalitzar la gent amb el que sigui, fa poc vaig llegir que la propietària del Bagdad es queixava de la minva de públic i ho atribuïa a la situació política i tot això. Jo crec que, senzillament, avui la gent que vol pot veure porno des del sofà i el pecat ja no és, ni de bon tros, allò que havia estat. El pecat s'ha vulgaritzat i frivolitzat, en esdevenir gairebé públic.

Hi ha dues constants que escolto repetir des de petita, de forma insistent i injusta, que el Poble-sec es degrada i que el Paral·lel està en decadència. I això ho repeteix, com un mantra, gent de moltes generacions diferents, anteriors i posteriors a la meva. Tot canvia, com nosaltres mateixos, i hi ha èpoques de tot i per a tots els gustos. Avui el carrer Blai és una festa, als veïns, al principi, no els va fer cap mena de gràcia tanta gresca, la veritat, i alguns, els que van poder i tenien quatre duros, se'n van anar Paral·lel enllà on la gent és culta, néta, desvetllada, feliç i autòctona. Però no sé si més lliure, la veritat.

Aquests joves que avui hi sopen i riuen, quan siguin vells, potser passin pel mateix carrer i ja no hi hagi terrasses, ni gent sopant, i es planyin de la mort d'aquella vidilla, com hem fet tots i totes. I és que el problema és que la vida passa, molt de pressa, i alguna cosa hem d'enyorar per consolar-nos de què ja no viurem les novetats que encara no coneixem, vet-ho aquí.

divendres, 21 de setembre de 2018

LETICIA DOLERA TAMBÉ VA FER EL PREGÓ DEL POBLE-SEC

Resultat d'imatges de Letícia Dolera

Aquest any, com ja deveu saber, el Pregó de les Festes de la Mercè l'ha fet l'actriu Letícia Dolera. Dolera és una actriu  intel·ligent i polifacètica, cada vegada més compromesa amb el feminisme militant, tema sobre el qual ha publicat un llibre que ja porta un munt d'edicions, Morder la manzana. 


És possible que molta gent ja no ho recordi, però Dolera va ser la pregonera de la Festa Major del nostre barri, el 2009. Aleshores l'actriu vivia al Poble-sec, no sé si encara hi viu, no ho crec. Pel nostre barri passa un munt de gent i poca hi fa arrels sòlides. D'aquests passavolants alguns són populars, coneguts, relacionats amb el món del teatre, del cinema.

Admeto que el 2009, quan encara presidia la Coordinadora l'Amadeu i el Pregó es feia a la Plaça del Sortidor, jo no sabia qui era Dolera. Però aleshores, quan la vaig veure i escoltar, vaig recordar haver-la vist feia alguns anys, molt joveneta, en una pel·lícula interessant, que va passar sense fer massa soroll el 2003 i en la qual crec que Puigcorbé, que ha estat un actor una mica irregular, feia un dels seus millors papers, Besos de gato.

Resultat d'imatges de besos de gato cine

Letícia Dolera té molta personalitat i una bellesa especial, que sembla fràgil però resulta inquietant, molta gent la recorda en allò de REC, terrorífica i angoixada. Ha dirigit i escrit una pel·lícula divertida però amb un rerefons crític, Requisitos para ser una persona normal.  L'actriu té un gran potencial, que es manifesta en molts camps, carisma, grapa i encant personal, i no m'estranyaria que més d'un grup polític, en algun moment, la volgués adduir. En tot cas, no ho tindran gens fàcil.

Cal recordar, doncs, que abans de fer el Pregó de la Mercè, en un ja llunyà estiu de 2009, ens va fer el nostre, en el qual va mostrar una gran empatia amb la gent i una empenta personal de categoria. Durant aquella Festa Major del 2009 va ser quan vam col·locar la placa en homenatge a l'escriptor González Ledesma, va ser un acte entranyable i inoblidable.

dimarts, 18 de setembre de 2018

ENTREPANS I MATAQUINTOS


Quan era petita, com és lògic, molts indrets del Paralelo eren per a mi llocs mítics i misteriosos. Per altra banda, a casa meva, no s'hauria esmerçat ni una pesseta en menjar o beure fora de casa, en aquells anys. Com a fet extraordinari recordo que un cop l'any, per les vacances, els meus pares anaven a veure revista, al Molino o al Apolo. A mi allò m'incomodava, a causa de l'inevitable pes educatiu de la moral vigent, i em semblava contradictori amb el fet de què, en general, la família anés a missa els diumenges.

Un dels llocs als quals m'hauria agradat entrar era a les atraccions mítiques de l'Apolo, de les quals tan sols podia contemplar l'entrada a la gruta misteriosa i con en sortien de sufocades les parelles festejadores. L'opinió familiar era que aquelles foscors eren perilloses per a la moral, el mateix que ho eren els banys de mar quan els xicots intentaven ensenyar a nedar a les noies.

Un altre lloc interessant era la Bodega, de la qual tan sols podia contemplar els famosos entrepans amuntegats al taulell, mentre m'arribava la música de cançons diverses, jotes aragoneses i cobles andaluses, sobretot. Allà hi actuaven artistes en decadència però també hi sortien a actuar joves espontanis. La dona d'un meu cosí, d'origen andalús, més gran que jo i molt ben plantada, em va explicar que un dia, de joveneta, hi va anar amb unes amigues i va gosar sortir a cantar. Va tenir un gran èxit i sembla que fins i tot li van oferir feina. El fet és que cantava molt bé. Però a casa seva, com a tantes altres cases sense relacions professionals amb la faràndula, aquella activitat era considerada altament escandalosa i no calia ni pensar en iniciar una carrera artística, a partir d'aquells èxits.

Fa molts anys vaig conèixer una mestra així mateix més gran que jo, que  durant els anys de la postguerra havia estat interna en una escola  religiosa de Lleida. En un festival escolar, quan era una pre-adolescent, es veu que va cantar tan bé no sé quines cançonetes castellanes que un senyor relacionat amb el món de l'espectacle la volia fer actuar, no cal dir que amb intencions totalment artístiques i honestes. Malgrat que sembla que fins i tot les monges no ho veien malament, més aviat al contrari, la família no en va voler saber res. I així va acabar la seva possible carrera professional alternativa. Fent magisteri.


L'imprescindible llibre de Miquel Badenes sobre el Paral·lel, del qual tanta gent ha succionat informació, jo mateixa inclosa, explica que en un programa de la Bodega, de 1955, es poden trobar els següents entrepans, als preus que indico:

Vermut con patatas, almejas o anchoas: 2 pesetas
Vermut con navajas, gambas o mejillones: 3 pesetas
Bocadillo de fiambre: 1 peseta
Bocadillo de sardina: 2 pesetas
Bocadillo surtido: 3 pesetas
Bocadillo de jamón: 3,50 pesetas
Manzanilla con tapa: 1 peseta
Cerveza, sidra o horchata: a 5 pesetas el litro.

Semblen preus molt barats i potser ho eren. Però cal pensar en què els sous eren de misèria i que poc era molt, per a la gran majoria de la gent modesta. L'empresa es veu que guanyava diners i tot, malgrat aquells preus. A casa meva no cal dir que els homes i, sobretot, les dones, que anaven al bar, encara que fos a prendre un cafè amb llet, eren persones poc recomanables i malgastadores.
Resultat d'imatges de bodega apolo
Els artistes que actuaven en aquella època avui ens poden sonar poc o gens: Mirko, La Niña de Vallecas, Julio Galindo, que va popularitzar allò de Se va a Covadonga, cançó matxacona i patxanguera que anys després va recuperar Dolores Vargas. També hi actuava Manuel de Mozos, un gran rapsode, molt popular, Pedro de Pamplona, tenor navarrés, Conchita Marcos, José Luis Campoy i molts altres. Manuel Puga, el propietari, anunciava que todos los malos y buenos artistas comen opíparamente por muy poco dinero, en esta casa.

Opíparamente és un d'aquells mots castellans entranyables, que m'evoca un temps de dictats d'escola, programes de ràdio i improbables àpats extraordinaris. La ràdio feia, per cert, molta propaganda de l'Apolo i d'altres locals de la zona, així com dels cinemes de barri. Entre d'altres ofertes gastronòmiques, a la Bodega trobem la d'un quarto de pollastre amb pa i una cervesa, per un duro. 

L'escenari o tablao consistia en uns taulons que s'aguantaven damunt d'una munió de bocois. Res a dir, fa anys, a moltes escoles transicionals, havíem muntat escenaris molt més inquietants i fràgils. Més tard la cosa va millorar. Una famosa propaganda del local assegurava que allà es podia menjar, beure i fumar, per una pesseta. El pack consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta, d'aquelles tan dolentes que en deien mataquintos, i un gotet de vi.

Allò dels bocois una vegada va trontollar i l'escenari va estar a punt de fer figa. Això va fer que Puga, espantat, decidís donar d'alta els artistes i la resta de personal, a la seguretat social, i per això molts d'ells van poder cobrar amb els anys una modesta pensió, que alguns arrodonien, de més grans, amb actuacions a llocs com ara la desapareguda Bodega Bohemia.

Resultat d'imatges de bodega apolo

Una propaganda més moderna, amb uns preus que ja mostren com tot s'apuja.

Una nit de 1990, a les portes de les Olimpíades que tant van sotraguejar la imatge de la ciutat decadent, es va fer una funció d'acomiadament. Era una mort anunciada, inevitable. Tot neix, creix i mor, com nosaltres mateixos, a cada bugada es perd un llençol, i tothom, per jove que sigui, tindrà algun dia nostàlgia d'un passat irrecuperable. Tot i que la gran Signoret va escriure un llibre que porta per títol La nostalgie n’est plus ce qu’elle était, jo crec que la nostàlgia continua sent sempre si fa no fa, encara que cada generació la pugui percebre d'una manera diferent.

L'altre dia mateix llegia unes declaracions recents de Penélope Cruz (quan algú és famós en algun camp es creu amb dret a opinar de tot) que deia que li feien pena els nens d'ara, jugant amb les maquinetes i els telèfons i que les criatures dels noranta, com ella, s'ho passaven d'allò més bé (!!!!!). 

Els nens d'ara, evidentment, diran el mateix d'aquí quatre dies. He conegut moltes generacions d'estudiants de primària, fent de mestre. En general, tinguin els anys que tinguin, i alguns que van ser pares joves ja són avis de bon veure, la gran majoria pensen que el passat era millor i que els infants del passat, sigui el passat que sigui, xalaven d'allò més. I que la nostra escola era una meravella. 

Sort que les criatures són poc crítiques amb les opinions dels adults i tenen poca capacitat de resposta i valoració, altrament em temo que ja estarien escrivint piulades diverses, fent conya de tanta opinió rància. Tan rància, que ja Plini i Ciceró opinaven coses d'aquest tipus.