EL CONDAL, UNA INSTITUCIÓ POPULAR, I LA SEVA REENCARNACIÓ ACTUAL

El cinema del barri


Tenia un cert alè de barraca de fira
I un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.


Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
Es feia llarg de pa i curt de xocolata.


Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
Amb herois alts i rossos que no morien mai,
Amb paisatges pintats i música de ball.


Un món arrecerat, una nova rondalla,
Passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.


Júlia Costa, Indrets i camins

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

González Ledesma, 'La dama de Cachemira)

Quan era petita el meu cinema de referència era el Condal. El meu pare treballava de forner, en un forn de Sarrià i, a més a més, tenia una altra feina d'oficina a les tardes, a la qual anava, fins i tot, els dissabtes. Hores d'ara em costa d'entendre com la gent d'abans podia treballar tant, tantes hores, en tan males condicions i sense dormir gaire. El divendres es feia pa doble ja que el diumenge era l'únic dia en què els forns tancaven i entrava abans a treballar, dormia quan podia, de dia, és clar. Tot plegat propiciava que no sembléssim una família convencional, el poc lleure del qual disposava l'havia de dedicar a dormir i poca cosa més. 

Com que el pare els divendres se n'anava abans a treballar, cap a les sis de la tarda, la meva mare, el meu germà i jo, acostumàvem a anar aquest dia de la setmana al cinema, a algun del barri però, si podia ser, al Condal, el que estava més a la vora de casa. El papa era poc aficionat al cinema i jo crec que era, més que res, perquè allà s'adormia sense remei. Al cinema Condal i a la majoria de cines de barri feien la vista grossa amb allò de les pel·lícules aptes o no aptes, tan sols recordo alguna ocasió en la qual a la taquilla li havien dit a la mare que aquell dia no podia ser ja que passaria un inspector. Això, però, s'esdevenia molt de tant en tant.

Jo recordo encara el Condal com es veu en aquests fotografia de primers del segle XX. M'imagino que algun arranjament hi devien haver fet però poca cosa. El sostre era pintat de quadrets de colors i a dalt de l'escenari, cal pensar que havia estat un teatre, hi havia dibuixats una mena de personatges grotescos que devien fer al·lusió a les arts escèniques. Anàvem a preferència, hi havia un amfiteatre més barat. La mare es posava tocant al passadís, amb nosaltres al costat, calia muntar barreres adients en contra dels grapejadors, que eren molts i habituals, tant al cinema com als transports públics o a qualsevol aglomeració. Avui hi hauria grans escàndols si tots aquells tocaments s'esdevinguessin amb tanta facilitat, així com si des de les obres en construcció els paletes actuals amollessin tantes barbaritats com ens havíem d'escoltar en aquells anys les jovenetes i les adolescents. I amb tants paletes forasters com hi ha em temo que la cosa propiciaria molts penjaments amb tints racistes i tot.

El cinema feia una olor especial, de desinfectant, tirant a llimona, a mi, aleshores, aquella olor m'agradava i tot. Hi havia gats que passaven per sota dels seients i s'hi menjava de tot, sobretot durant una època, cacauets. Després es va passar a les pipes. No crec que en aquells anys hi hagués calefacció a l'hivern i, evidentment, no hi havia refrigeració a l'estiu, cosa d'agrair ja que en aquest tema s'ha arribat a extrems exagerats i absurds. A l'estiu obrien unes portes que donaven al negoci de jardineria del senyor Barril i passava una fresqueta agradable, arribava a la sala una mena d'olor d'horts i de terra mullada, evocador de paisatges rurals i horts familiars. Als lavabos hi havia una senyora que en tenia cura i li donaves una propineta ben modesta per la tasca, sempre estaven molt nets, que jo recordi.

Per motius d'horari arribàvem al cine quan alguna de les pel·lícules ja estava començada, però això era habitual, la gent hi anava quan podia. Aleshores vèiem el que quedava, el Nodo inefable, l'altre pel·lícula del programa doble, sencera, i ens tornàvem a quedar a veure la primera de dalt a baix. Pel mig feien un descans i podies anar al bar a comprar-te caramels dàrling, tenien aleshores aquells caramels un gust especial que no he tornat a recuperar encara que hi ha productes que se'ls assemblen. Els anuncis que es passaven eren de foto fixa, la majoria feien referència a establiments del barri o de les rodalies.

En el descanso era habitual que trobéssim amiguets i amiguetes de l'escola i jugaàvem a córrer per passadissos i llotges, les mares també trobaven conegudes i la feien petar. A aquella hora de la tarda-vespre hi havia més mares que pares, la majoria dels quals estaven treballant. Quan sortíem del cinema anàvem cap a casa i de vegades ni tan sols ens havíem emportat la clau de l'escala, així que la mare picava de mans i venia el sereno o el vigilant, sempre em confonc, i ens obria i fins i tot ens donava una mena de candeleta per pujar l'escala amb una mica de llum.

Les pel·lícules de la setmana es promocionaven en els famosos quadros, fotografies que posaven en una mena d'aparadors i que els dilluns ja anàvem a contemplar. Les pel·lícules es tallaven de tant en tant, provocant xiulets i aldarulls, i per això et trobaves escenes que no acabaven de lligar. Les veus del doblatge eren les mateixes que les de la ràdio i ens encantaven. Si el programa del Condal no ens acabava de fer el pes anàvem a l'Amèrìca, al Mistral, però mai molt més lluny. A l'escola es comentaven molt les pel·lícules que havíem vist, eren un gran tema de conversa i propiciaven la cohesió social acadèmica. 

Recordo un dia en què, en sortir del cinema, ens vam trobar amb què havien posat un enllumenat nou al Paralelo, semblava que fos de dia, comparat amb la foscor anterior. El Paralelo dels seixanta encara era molt viu i sorollós però la gent gran deia que no tenia res a veure amb el d'abans tot i que em temo que en el record hi comptaven moltes coses i moltes idealitzacions lligades a la seva joventut i fins i tot al trasbals que havia representat la guerra.

Els dies de festa no anàvem mai al cine. Quan vaig començar a sortir amb amiguetes sí que hi havia anat en alguna ocasió però no m'agradava, hi havia un excés de gent i de gresca. Avui, per sort, malgrat els canvis, tenim el Condal encara a tocar de casa, ara es un teatre amb una programació variada, comercial, interessant. Aquest setembre han estrenat una obra divertida i cotemporània, escrita per un Gómez i un Sánchez, en català i que ens parla del present i de les dèries que ens acomboien, Avui no sopem. El que no m'agrada és el cartell amb el qual han publicitat la representació, una mica exagerat i que fa pensar en què és una ximpleria quan el text té moltes lectures, en podeu llegir un comentari més extens aquí.

Avui no sopem compta amb un equip excel·lent, hi surt la Maife Gil, honorable filla de Paquita Ferrándiz, una gran actriu, encisadora i brillant, tot i que avui sembla que d'actrius antigues tan sols hagi existit la Xirgu i a tot estirar, encara viva, l'Espert. Maife Gil i tantes altres han estat molt mal aprofitades pels directors nostrats, joves i vells. Jo la recordo en molts papers però sobretot fent de Caterina, en una versió del Cafè de la Marina que van emetre en aquella televisió mítica del passat, amb Ovidi Montllor fent de partenaire, el Garsaball fent de Luard, el gran Borràs fent de pare, i tot un equip de primera al volt, és la millor versió de l'obra que he pogut veure en la meva vida, tot i que al Romea, anys despres, en vaig veure una amb la Sansa i el Torrents que estava prou bé i en la qual Borrà havia passat a fer de Luard. 

Després n'he vist d'una mica infumables i amb pretensions excessives i actors totalement inadequats. En una ocasió vaig escoltar Carme Sansa recitant per la ràdio el famós monòleg en el qual la Caterina comenta el desig de la germana de tenir un fill, parlant, de fet, d'ella mateixa i del que li ha esdevingut i em vaig emocionar. 

Sí, sí, jo també mitifico el passat, però és que a cada bugada perdem un llençol. Però cal valorar el present i la sort de tenir, encara, al Paral·lel/Paralelo uns quants teatres en actiu i ben vius, cal anar-hi i donar suport al gènere o als gèneres.

Per cert, Paquita Ferrándiz era germana del dibuixant i pintor Joan Ferrándiz, és un goig tornar a veure editats i modernitzats aquells inoblidables contes de la meva infantesa dibuixats per ell, complementats amb coses com ara puzzles, recomanables per a iaies nostàlgiques i, a més a més, he de dir que els nens i nenes d'avui hi xalen molt.

Constato que ja he escrit en d'altres ocasions sobre el Condal però crec que està bé tornar-lo a recordar i reivindicar-lo de tant en tant.

SANTA MADRONA D'ARNES (TERRA ALTA)

Ja fa temps vaig escriure sobre les moltes ermites dedicades a la nostra patrona no oficial, Santa Madrona, co-patrona de la ciutat de Barcelona i tan present al Poble-sec.

Ara aniré dedicant entrades a aquestes ermites, moltes de les quals a les terres del sud de Catalunya, potser relacionades amb l'època en la qual es van construir i també amb el fet que són indrets secs i Santa Madrona era invocada per demanar pluja.

Avui començarem per Santa Madrona d'Arnes, a la Terra Alta, on trobem un gran nombre d'ermites amb aquest nom.

L’ermita de Santa Madrona (s. XVI-XV) consta d’una sola nau de planta rectangular, absis poligonal de tres costats i un cor. En un dels costats de l’absis s’hi va construir posteriorment la sagristia. No sabem gaire sobr la seva història pel fet que durant la guerra civil fou incendiada i no va quedar documentació. El cap de setmana després del 15 de març es fa una festa i romeria popular a l'indret. No fa gaire temps s'ha publicat un llibre imprescindible per a conèixer els indrets amb ermites de la Terra Alta on se celebren romeries i trobades.

Podeu trobar més informació en aquestes webs:

http://www.catalunyamedieval.es/ermita-de-santa-madrona-arnes-terra-alta/

http://surtdecasa.cat/ebre/agenda/santa-madrona-arnes

http://relatsencatala.cat/relat/ermita-de-santa-madrona-arnes-la-terra-alta-tarragona-catalunya/1048613

LA PLAÇA DEL SORTIDOR, 1931

Per casualitat m'he ensopegat per internet amb un quadre de Joan Commeleran en el qual es veu la Plaça del Sortidor.  Avui he estat al bonic poble de Benissanet, l'església era tancada i no l'he pogut veure, però allà es pot contemplar un mural d'aquest pintor. Cercant per la xarxa he tingut la sorpresa d'ensopegar-me, en una web de subhastes, amb un quadre preciós en el qual es pot veure la Plaça del Sortidor l'any 1931, ja sense sortidor però també sense els arbres i els bancs que hi havia abans de la construcció del lamentable pàrking.

Joan Commeleran i Carrera va néixer a Barcelona l'any 1902 i va morir a la mateixa ciutat pel febrer de 1992. Va viure a Madrid durant els anys 1927 i 1928 i més endavant es va donar a conèixer a Barcelona. Després de la guerra civil es va dedicar força a la pintura mural religiosa, moltes esglésies es refeien i rehabilitaven. Malauradament els temes polítics van fer que amb el temps molts d'aquells pintors de murals religiosos, molt bons alguns d'ells, com el mateix Commeleran, rebessin un cert menysteniment o, el que es pitjor, passessin a una mena d'ostracisme que, de tota manera, no va evitar que la seva obra es valorés en determinats àmbits. Commeleran va ser molt bon dibuixant, molt bon paisatgista, una part de la seva pintura té un encisador to naïf. Commeleran també va exposar sovint a la Galeria SYRA, un lloc emblemàtic que caldria reivindicar més a fons. 

També va conreà la il·lustració de llibres. Una de les seves obres malmesa va ser la dels murals que decoraven l'ermita de Bellvitge, preciosos, que es poden veure en algunes fotografies i que van romandre al lloc fins a finals dels setanta. Ja havien patit danys importants amb motiu d'alguna inundació, crec que alguna cosa se'n conserva al Museu de L'Hospitalet, una assignatura pendent és encara la potenciació i dinamització dels museus locals, em temo. Per no parlar de la divulgació de tants artistes poc coneguts.

IMATGES DE FESTA MAJOR, 2016

Inici del Castell de Focs 

Uns quants temes clàssics

Els Gegants, imprescindibles

Homenatge a Ferran Olivella i col·locació d'una placa amb el seu nom 

al Camp de la Satalia

LA FESTA MAJOR I EL TEMPS QUE TOT HO CANVIA

Torna la Festa Major, al barri. Les festes majors del nostre temps ja no són el que havien estat però es mantenen ja que la gresca és molt del gust de la majoria i també són necessàries celebracions que trenquin amb la monotonia de les hores quotidianes. Tothom va molt atrafegat avui i al meu barri es fa difícil pensar en què es tornés a una participació massiva dels veïns que propiciés coses com ara el guarniment de carrers, activitat aquesta que al nostre barri no es va acabar de consolidar mai del tot. 

Aquí podeu llegir totes les activitats. Tot canvia i els qui som grandets sempre enyorem passats esplèndids quue no van existir mai. Diria que som en una època d'entusiasmes una mica caòtics, en tots els camps, també en el festiu. Tot està per fer i tot és possible, va escriure Martí i Pol, un poeta avui una mica bandejat, que alguns elitistes critiquen. Lluís Llach, l'incombustible, va posar música als versos. Potser al país hi ha un excés de literatura, ahir mateix escoltava el senyor Mas tornar a allò del vaixell i d'Ítaca. Realment volem tornar a Ítaca? A fer què? A barallar-nos amb els pretendents de Penèlope? Potser al capdavall un futur amb Nausica seria molt mes recomanable, posats a fer paral·lelismes intel·lectuals i poètics.

Les festes majors de barri acostumen a agradar poc la gent que treballa i no pot dormir gràcies a aquests altaveus del nostre temps, excessivament potents, Quan jo era petita, al desaparegut teatre de les Cotxeres, assajava a l'estiu una bona orquestra de les d'aleshores, fins a casa meva, al carrer de Blasco de Garay, arribaven les melodies suaus i agradables, molt ben interpretades, d'aquells ballables incombustibles de l'època. Una part del barri va patir o gaudir durant un temps del soroll que arribava des del bonic teatre a l'aire lliure del desaparegut Parc d'Atraccions. 

Des dels darreres de casa, aleshores, es veia el Paral·lel, fins que ens van fer aquest horrible i una mica sinistre Hotel Meló que ara té una part ocupada de forma discreta, al menys si jutjo pel que es percep de portes enfora, que no he trobat gaire informació al respecte. Quan jo era molt, molt petita, a la cantonada amb Campo Sagrado hi havia una mena de casa de pagès, en dèiem la Casa de la Palla. De vegades no sé si recordo coses o si les he somniat o me les he inventat. Per un efecte òptic, en tancar els porticons de forma adient, és veien a les parets de la cambra dels pares les ombres invertides de la gent que caminava pel Paralelo, així vaig descobrir això de la cambra fosca i els seus efectes.

Bé, a gaudir de la festa doncs, aquesta any el pregó no el fa cap actor ni actriu, escriptor ni restaurador, el fa la Pepi Dominguez, llevadora del Cap Les Hortes, una gran persona. Entre tantes activitats segur que en trobem mitja dotzena que ens fan el pes i si a prop de casa tenim un excés de soroll, paciència, a patir, que són dos dies, i tot passa i després ve el llarg i feixuc agost, ja que la roda del temps no s'atura mai i com em va dir una amiga, el temps no passa, som nosaltres qui passem.

EL POBLE-SEC, MOLTES LLUMS I POQUES OMBRES. O ERA A L'INREVÉS?

Fa pocs dies em vaig trobar a una antiga companya d'escola de les poques que encara vivien al barri. Amb els fills ja grans i a tocar dels setanta anys ha fet realitat el somni de molts poble-sequins, travessar el Paral·lel i anar a viure al barri de Sant Antoni, oh, estic molt contenta d'haver-ho fet, una gran diferència, em va comentar, com si realment el trasllat urbanístic fos una qüestió vital i important que hagués canviat la seva vida. És clar que potser li hauria abellit anar encara més amunt en el mapa sociològic barceloní, a la Diagonal, per exemple. O potser a una torreta a Sant Cugat, a Tiana. 

Tal i com s'ha posat el barri ara, em va comentar. És aquest un comentari que escolto des que era petita, ja aleshores el barri era diferent del d'abans i havia perdut moltes coses, segons la gent més gran que jo, el mateix que el mitificat Paralelo. Avui mirant per la xarxa m'he ensopegat amb un article a La Vanguardia, de l'any 2009, alertant sobre els problemes del Poble-sec però també incidint de forma tòpica en les seves virtuts i defectes i en això que mai no ha existit enlloc, la gent de tota la vida. 

Quan parlem d'això de tota la vida ens referim a la nostra, és clar, i la visió és molt diferent si tenim setanta, cinquanta, quaranta o vint anys. Per què és el nostre un barri tan poc estimat per una part del veïnat de tota la vida? Només ens faltava la immigració del present, ai las. Carrers com Blasco de Garay que conservaven una certa pàtina de finor autòctona ara també estan envaïts pels forasters. No sempre estem contents del tot amb la família que ens ha tocat, però la majoria de persones l'estimem ja que és la nostra i això té un gran pes. Una mica d'amor incondicional al barri no fa cap mal.

Entenc que algú, de jove, tingui aquestes aspiracions de promoció social immobiliària, jo també les vaig tenir, en els anys vuitanta, però els vuitanta van ser uns anys difícils i decebedors en molts aspectes, avui sovint silenciats o maquillats. Quan et fas gran la percepció canvia i, parlo per mi, deixar ara el barri em costaria molt, amb els seus defectes, canvis, misèries i grandeses, és el meu i puc ben dir que el de tota la vida, ja que hi vaig néixer, tot i que durant dos anys no hi vaig viure, fa molt de temps.

Una altra persona coneguda més o menys de la meva generació amb la qual em trobo pel carrer em diu que també marxa, en aquest cas la valoració és diferent, no té ascensor a casa i aquest és un tema complex quan et fas gran. En aquest cas marxa més lluny i li sap greu, ha estat una persona molt vinculada al moviment veïnal, tot i que això tampoc vol dir res, pocs dels pioners d'aquests moviments romanen als nostres carrers, hores d'ara.

No ens enganyem amb sentimentalismes retrospectius, el nostre barri no ha estat mai Beverly Hills  ni un gran model de germanor i fraternitat, ha estat un barri on han aterrat les fornades migratòries diverses, un cas paradigmàtic a la ciutat, ja que no prové d'un poble anterior independent i ja va néixer amb vocació suburbial i de forma una mica caòtica. Com passa sempre, la visió del barri és molt diferent segons qui ens en parla, conec gent que n'és devota i l'estima, també depèn tot plegat del raconet del barri on et trobes i dels problemes que presenta el sector on tens el pis, del tipus de veïns de l'escala i de coses que sovint són accessòries i casuals, que s'esdevenen en d'altres barris però que allà no provoquen l'alarmisme ni els penjaments que es poden llegir a l'entorn del nostre estimat Poble-sec.

Gràcia no perdrà mitologia ni prestigi per molts aldarulls que aculli però al Poble-sec tot es magnifica i torna a sorgir una paraula que odio i que fa anys que escolto, això de la degradació. És com això repetit a més d'un indret urbà sobre voler un barri digne. El concepte de dignitat resulta altament manipulable, em temo. La gent de la part alta de la ciutat, no tota, afortunadament, creu que el nostre barri i el Paral·lel són encara indrets perillosos, a una coneguda meva una dama de Sarrià li va dir que quan baixa cap aquí es vesteix de pobra. Aquestes coses fan riure, una vegada vaig anar a presentar un llibre en una associació que creia eclèctica i era de senyores benestants, a l'organitzadora li vaig comentar si els interessava fer un itinerari literari pel Poble-sec i em va dir, espantada, oh, però que no veus el nivell de la gent que ve per aquí?

És important tenir il·lusions i projectes a la vida i si algú té la il·lusió d'anar a viure on li sembli, per vell que sigui, em sembla bé que ho faci, cercar excuses diverses també forma part del tarannà humà. A l'altra costat de la balança hi ha els entusiastes incombustibles, els nou vinguts contents amb el que es troben per aquí, els sentimentals que serien incapaços d'anar a raure a una altra banda per més calerons que fessin, tot i que això dels calerons és molt llaminer i ja deia Talleyrand, tot i que referit als polítics, que moltes bestieses s'eviten gràcies a la manca de diners.

Els periodistes i els escriptors que no són del barri i el miren des de fora o s'ajuden de testimonis diversos i variats donaran sempre una versió incompleta del Poble-sec. Com va fer l'autor de l'article que menciono i que linco més avall. El signaríeu, avui? De fet no hi ha un Poble-sec, n'hi ha molts i cadascú es pot quedar amb el que li abelleixi, ni tampoc el barri era ahir igual que avui i, a més a més, hi ha molts ahirs. Tot és relatiu. El títol ja ho diu tot, Luces y sombras del Poble-sec. No sé quin racó de món no té llums ni ombres, fins i tot les persones en tenim a dojo.

També m'assabento aquests dies de què a l'escola Carles I li han canviat el nom i ara es diu Poble-sec, era un canvi cantat ja que avui els reis, encara més els reis hispànics, tenen mala premsa, però també és un canvi absurd, si s'analitza a fons. De tota manera les escoles d'avui també venen pel nom i les Monges del Sortidor ja van reconvertir fa anys allò de Colegio de la Consolación, que ningú no havia dit gairebé mai per cert, en Anna Ravell, sense conservar en la nomenclatura cap referència al fet que aquesta admirable dama arenyenca era una monja. El nom popular havia estat sempre Les Monges del Sortidor, la veritat. Al menys a l'antic Carles I no li han posat el nom del Serrat, un nom que també s'havia inclòs en el ventall de possibilitats diverses i que pertany a un poble-sequí tan notable com es vulgui però trànsfuga, com tants altres de menys notables, què hi farem. Jo preferia el de Font Trobada, un altre dels que s'havien aplegat a l'hora del canvi i que m'evoca passats de berenadors i romanticismes muntanyencs populars. 

L'escola, a banda del canvi de nom, ha millorat moltíssim en tots els aspectes, també en la percepció que en tenen les famílies, el mateix que ha passat amb les altres escoles del barri. El tema de les escoles i les subjectives preferències familiars és tot un altre i el deixarem per a un altre dia, tan sols constatar que l'oferta existent al barri és de qualitat i que no cal anar a cercar pedagogies exòtiques aquí o allà, ni tan sols magnificar la metodologia de centres propers però enlairats, que compten amb un afegit paisatgístic important, no diré que no, cosa que també resulta, a la pràctica, un filtre per a moltes famílies de fora.

MOSTRA D'ENTITATS DEL POBLE-SEC

Torna dissabte la Mostra d'Entitats, al Paral·lel. Tot i que és un dia que m'agrada no puc deixar d'enyorar quan es tractava d'una festa més veïnal i durava dissabte i el matí de diumenge, amb aquelles nits d'Havaneres, sobretot enyoro quan es feia al carrer de Blai, encara sense terrasses, el mateix que s'hi feia la Fira de Sant Ponç. Però tot canvia i el dia de la Mostra té el seu encant encara avui, ja en l'any 26è de la seva presència al barri, va ser la primera de Barcelona, m'han explicat. Allà ens retrobarem dissabte, doncs.