dimarts, 11 d’abril de 2017

DEL TEMPS QUE PASSA I TOT HO CANVIA

Resultat d'imatges de Olimpiades 92

La propera xerrada de CERHISEC, la del darrer dimarts del mes d'abril, estarà dedicada als vint-i-cinc anys de les Olimpíades i als canvis de tota mena que aquell esdeveniment va comportar, també al nostre barri.

Els canvis, a nivell individual i col·lectiu, són irreversibles. Mai podem saber què hauria passat si hagués passat una altra cosa, per això moltes creences no es poden demostrar, tot allò  que faci suposicions a l'entorn del que hauria pogut ser i no va ser és especulació. El mateix passa amb la medicina, es parla de l'èxit d'un tractament però no se sap si sense aquell tractament el malalt hauria estat millor o pitjor. Potser hi hauria de tot, ves.

Avui, en general, hi ha un consens generalitzat a l'entorn d'aquell esdeveniment. L'entusiasme convincent genera conviccions. La ciutat, diuen, no seria el mateix sense la gran operació de neteja, millora, engrandiment i difusió que va representar tot plegat. 

De forma també irreversible, com fa aquella dita popular, a cada bugada es perden llençols. Una vegada més la Barcelona utòpica i provinciana va quedar amarada de fatxenderia. La gent diu que es va posar Barcelona al mapa. Les coses van anar molt bé, no diré que no, però no sóc tan incondicional sobre els resultats obtinguts.

Els anys passen que volen. No podem imaginar avui una Barcelona sense l'Eixample, sense la Via Laietana. Aquests fets generen negoci, a més a més, i fan que tot rutlli o sembli rutllar. Els vuitanta havien estat molt decebedors, els anys del no era això, companys no era això,  que cantava Lluís Llach. Els anys de la droga, del SIDA, de saber què l'esquerra, quan mana, també reparteix bastonades si toca. Vam acceptar la galdosa transició amb alegria, quan vols canvis els vols  com sigui i malgrat el que sigui i, a més a més, probablement no es podia fer d'una altra manera, sovint semblem oblidar que Franco va morir al llit i que cap moviment va poder aturar els darrers cops de cua del règim, com ara les penes de mort dels seus darrers anys de vida o d'agonia.

Entre allò que es podria fer i allò que es fa hi ha una gran distància. Entre les il·lusions abrandades i el desengany també poden existir molts matisos. Oblidem també que aquesta gran Barcelona d'avui és filla de les Olimpíades però també del porciolisme, tan criticat, ja aleshores es va començar a promocionar el tema arreglant els aparadors. Molta gent olímpica, arquitectes, polítics, ja havien format part d'aquells ajuntaments franquistes, tothom s'ha de guanyar les garrofes.

Com que les coses no són com ens agradaria que fossin s'acostuma a comptar amb un cap de turc històric, normalment ja traspassat, al qual dedicar els penjaments inevitables. En aquests darrers temps hi ha hagut protestes a l'entorn de donar el nom del senyor Samaranch a indrets i edificis, obviant que sense les habilitats d'aquell senyor i dels seus coneguts i saludats no hi hauria hagut Olimpíades ni la resta. 

És com quan es clama en contra de l'estàtua del Comillas, obviant que el marquès va ser un entre tants, un pare així mateix de la gran Barcelona d'aleshores i no pas més esclavista que tants altres, amb els dinerons dels quals es van pagar molts mecenatges modernistes i gaudinians a la ciutat i  a comarques. 

És curiosa la diferència entre com es valora el senyor López i com es valoren els Güell, tot i que són la mateixa família. Tinc la teoria de que sí el senyor López s'hagués dit Puigllançada, per exemple, es veuria tot d'una altra manera. Hi ha qui sap que un seu iaio va fer calerons de forma poc honrada però això no fa pas que obri el calaix i regali la fortuna familiar a una ONG, per rentar-se la consciència. Bé, n'hi pot haver algun cas, però crec que deu ser un exotisme.

Durant l'època de les obres olímpiques qui més, qui menys, es va assabentar de corrupteles i negocis diversos ombrívols lligats a aquell desenvolupament urbà. Tothom ho sap tot o gairebé tot, en aquest país, però funciona molt bé allò de que el pecat amagat és mig perdonat. Barcelona ha millorat en molts aspectes des d'aleshores, no diré que no. Però també han millorat moltes altres ciutats que no han tingut una moguda d'aquelles dimensions. 

Les misèries s'amaguen sota l'estora, la vida segueix i ens podem anar a banyar a mar de franc, en unes platges en condicions excel·lents les quals, tot s'ha de dir, s'havien deixat malmetre de mala manera. Car una de les estratègies dels poders és deixar morir alguna cosa per poder ressuscitar-la posant-se les medalles, i un d'aquests exemples seria Montjuïc. El nostre barri, durant els vuitanta i jo diria que fins i tot una part dels noranta, va patir una època de decadència i despoblació. Tot i amb això, durant els vuitanta hi va haver algun intent de fer reviure el Paral·lel, amb poc èxit.

No sé si la revifalla té a veure amb el tema olímpic o amb l'arribada d'immigració estrangera o amb d'altres temes diversos, hi ha molts factors que convergeixen en la qüestió i caldria un estudi aprofundit per tal de treure'n alguna conclusió, si fos possible, que no ho sé. Som un barri d'alts i baixos i de molts canvis en la població resident, totes les immigracions han passat pels nostres carrers, per uns més que no pas per uns altres, ep.

En el meu altre blog he escrit una ressenya sobre aquesta obra excel·lent que fan a la Sala Muntaner, sobre polítics i convenciments i discursos destinats a dir-nos allò que volem sentir i quan ho volem sentir. En tot cas, en aquell noranta-dos teníem vint-i-cinc anys menys, molta gent ha nascut després i les Olimpíades i aquells fets són, per a ells, el passat dels pares i mares, una fantasia històrica, de fet. Un relat, com diuen ara. 

divendres, 7 d’abril de 2017

EL PASSAT, IMPROBABLEMENT ROMANTIC


Fa una temporada, relativament breu, en la qual sovint llegeixo i escolto gent, de vegades fins i tot gent coneguda en algun àmbit, periodisme, teatre, que es queixa de què ens volen fer fora de casa. Ens volen fer fora de casa als poble-sequins i poble-sequines, és clar. Aquest procés que sembla imparable i que ha fet de Barcelona un destí turístic d'èxit té les seves servituds, contra les quals sembla que s'estan desvetllant moltes protestes, algunes de les quals em semblen justes i d'altres, potser no tant. 

De tot plegat ja fa temps que en diuen gentrificació, una paraula que, com tantes altres, hem manllevat de l'anglès, tot i que de l'anglès de la Gran Bretanya, que sempre sembla més fi que no pas el del Estats Units. El va inventar, segons sembla, la sociòloga Ruth Glass, l'any 1964, en explicar el que s'esdevenia en un districte londinenc, Islington. El fenomen no és tan sols urbà, es dóna així mateix a les zones pintoresques, rurals, on apartaments i hotels més o menys de categoria transformen el paisatge i el capital humà. És clar que en moltes ocasions els poblets pintorescos ja feia temps que davallaven vers la despoblació, per molts motius.

Resultat d'imatges de Islington


Un dels efectes negatius de la gentrificació, que també en té alguns de positius lligats a la rehabilitació d'edificis, monuments i espais diversos, és que (copio de la viquipèdia): 

redueix el capital social de l'àrea afectada. Les comunitats tenen uns vincles molts forts amb la història i la cultura del seu barri. Si es provoca que els veïns d'una zona gentrificada hagin de marxar, el capital social de l'àrea se'n ressent.


És així al nostre barri? Si i no. Moltes vegades qui més protesta no és pas el resident de tota la vida, tot i que això de tota la vida és relatiu, lligat a la longevitat de cadascú. El nostre barri, a més a més, és relativament modern, lligat al creixement de Barcelona a partir de finals del segle XIX. Jo puc dir que sóc de tota la vida, ja que hi vaig néixer i espero morir-hi, tot i que avui t'acostumes a morir a l'hospital o a una residència per a vellets i velletes. Residència que en molts pobles on s'ha instal·lat aconsegueix que la gent no hagi d'anar lluny a acabar la vida però que a Barcelona és molt diferent ja que, per exemple, ningú no et dóna cap prioritat territorial a l'hora de triar residència pública al teu barri, que jo sàpiga, i això si és que al teu barri n'hi ha de suficients. No és  com les escoles, ni de bon tros.
Resultat d'imatges de escola jacint verdaguer barcelona
Moltes vegades qui protesta és un nou vingut de fa deu, quinze anys, que va aterrar al barri quan aquest es començava a posar de moda i a qui potser ja havien foragitat del d'origen a causa dels preus, preus que potser aleshores no anaven tan lligats al turisme com a la pujada de preus a causa del suposat prestigi que el barri antic havia assolit, cas de Les Corts, Sarrià, Sant Antoni o l'Eixample, en general. 

Els vincles forts amb la història i la cultura del barri em temo que els tenim poca gent, i una mostra seria la participació a CERHISEC, per exemple, sigui com a persona activa o com a públic assistent a les xerrades. Algunes persones que assistien a les nostres xerrades al principi, de l'edat dels meus pares, han mort o ja no poden venir, potser perquè estan en una residència llunyana, qui sap. No hi ha hagut una gran renovació, la veritat.
Resultat d'imatges de avinguda mistral
He viscut, ja ho explicat d'altres vegades, etapes molt diferents al barri. Un barri que, amb poques i notables excepcions, ha estat molt poc estimat pel veïnat, potser perquè sempre va tenir un caràcter d'acollida, d'acollida de gent humil i pobra, les aspiracions de la qual eren anar a viure a un lloc millor. Tot i que això de millor és relatiu podria dir que el primer pas per a millorar immobiliàriament era anar a raure a Sant Antoni, i, sobretot l'Avinguda Mistral era el paradigma del desig dels poble-sequins amb aspiracions fins i tot modestes. 

La meva mare va somniar tota la vida amb un piset a l'Avinguda i això que aleshores no estava tan maca com ara, malgrat l'excés de presència canina, tot s'ha de dir. Encara recordo quan la propietària de la popular merceria de Blasco de Garay, avui tancada i dipòsit de material de la resistent drogueria Campanera, va anar a viure a un pis nou, a la cobejada Avinguda Mistral reformada. Des que la família el va comprometre, abans del final de les obres,  fins que no hi van anar a viure, els preus s'havien incrementat de forma exponencial. Parlo, gairebé, de la prehistòria.


A Sant Antoni, amb pisos més nous, un bon mercat, escoles i comunicacions adients, els preus es van disparar fa anys. Tan sols de travessar el Paral·lel pagues i pagaves una bona picossada més per metre quadrat. Encara més, de Blasco de Garay cap a la Plaça d'Espanya els preus eren i són encara més cars que cap al costat de port, això avui ha canviat, ja que la zona de les Hortes s'ha urbanitzat i modernitzat, però encara és una mica així i si mai heu mirat de comprar un pis pel barri us n'haureu adonat de seguida. Em temo que amb l'arranjament del Mercat de Sant Antoni la zona esdevindrà encara més cara i turística, de grat o per força. De fet tan sols cal recordar com era el carrer Parlament fins fa quatre dies i com s'ha convertit en un tres i no res amb una zona de bars de jovent, amb llibreria inclosa, encara bo.

Curiosament, malgrat la tendència dels poble-sequins en anar a Sant Antoni a comprar o a participar en esdeveniments diversos, sempre hem format part de districtes diferents, gràcies a la miopia municipal a l'hora de fer ratlletes al mapa de la ciutat. Resulta que hem d'anar a Hostafrancs quan es fa algun acte del districte i coses així. A les biblioteques trobes informació sobre actes del mateix districte i, per exemple, a la Joan Oliver no hi acostuma a haver, per aquest motiu, informació sobre el que es cou al nostre barri. 

L'antic arxiu del barri, de breu durada, ha anat a raure a Hostafrancs i l'estat i situació actual de l'arxiu del districte també seria susceptible d'una anàlisi en profunditat. Quan recordo l'antic, a l'entranyable caseta que es troba al costat de les Cotxeres de Sants, i que ara no sé a què es dedica, amb aquell voluntariat de la tercera edat del qual m'hauria agradat formar part en jubilar-me i que encara no sé perquè es va suprimir, em venen basques nostàlgiques. No entraré a fons en el tema perquè no el conec però crec que pagaria la pena que algú ens en fes cinc cèntims.

Resultat d'imatges de mercat de sant antoni

Els ans vuitanta van ser terribles per al Poble-sec. Eren els anys de la droga, de la despoblació, de la fatxenderia. Una dita popular que avui ha estat superada pels anys i els nous canvis assegurava que la gent, durant els seixanta i setanta volia ser lliure, durant els vuitanta, ric, i a partir dels noranta, tenir bona salut. Tot aquell món de la droga dura, potser lligada a l'enriquiment general, ha estat poc estudiada. Una víctima de les circumstàncies, del nostre barri, va ser l'actriu Lali Espinet, sobre qui he escrit en alguna ocasió. 

Fa poc va contactar amb mi un xicot de l'edat dels meus fills que em va explicar coses d'ella i del director Eloy de la Iglesia, sobre el qual està escrivint, no sense entrebancs diversos i silencis espinosos, un assaig.  Són aquells uns anys que semblen superats i oblidats però van deixar moltes tragèdies al darrera, en totes les capes socials, és clar, però molt més doloroses i nombroses en els sectors populars en els quals la crisi econòmica havia fet forat sense manies. Víctimes, per cert, que ningú no mitifica, com passa amb d'altres de més categoria social i cultural. La memòria històrica i social és parcial i lligada a interessos diversos, interessos situats a la dreta però també a l'esquerra, hi ha coses sobre les quals hi ha una mena de consens generalitzat en no tocar-les gaire.

Durant els setanta hi havia hagut una certa revifalla poble-sequina, amb la democràcia i els moviments veïnals. Molta gent d'aquells moviments veïnals tan sorollosos, amb notables excepcions en la militància, va guillar aviat del Poble-sec. Les botigues es tancaven, cal dir que les traves que l'ajuntament posava als botiguers vells per mantenir-les eren excessives, no es veien criatures pel carrer i hauríem d'esperar els canvis produïts per les Olimpíades, que també van tenir ombres però així mateix llums irrefutables, i sobre els quals us parlarà el Josep Guzman a la propera xerrada de CERHISEC, per tal que la cosa canviés. 
Resultat d'imatges de Poble Sec assocació veins
A més a més ens va venir tota aquesta gent de fora. Al barri sempre havia vingut gent de fora, tan sols que ara la procedència era molt més llunyana. Si durant el passat recent havia inquietat la xarnegada i, abans la murcianada, als residents més antics, que segurament també havien estat immigrants, ara la cosa es complicava i de vegades el darrer immigrant és qui més s'inquieta amb els nous. Com cantava la Trinca: i jo ja li dic xarnegos/ en els que han vingut més tard. Vaig escoltar una vegada a l'enyorat Paco Candel parlant de l'arribada de sudamericans, magrebins, paquistanesos i la resta i deia, amb la seva saviesa popular: ara ens hem adonat de què els catalans i els andalusos ens assemblen més del que crèiem. 

A poc a poc, com sol passar, ens hem adonat de què amb la resta del mon també ens assemblem molt més del que pensàvem, ves. Amb la nova immigració van arribar criatures, els adults del futur, i tot i que la gent fina, quan en una escola hi veia massa canalla estrangera canviava els seus plançons a la privada concertada, privada concertada la qual, al nostre barri, també va acollir de seguida gent de fora sense cap mena de reticència, al capdavall i no pas sense que restin prejudicis diversos, es va anar convivint en pau, aquí i a Palafrugell. La integració és molt evident i positiva a les escoles primàries, gràcies al gran esforç del professorat del sector, però a secundària, de vegades, el tema s'espatlla per molts motius, i caldria també tenir-ho en compte.

La gent que feia anys que havia guillat del barri cap a llocs més bonics, més amables, més fins o més fatxendes, quan tornava de visita es quedava astorat dels cavis, bars sorollosos, gent de fora... La memòria és molt traïdora i selectiva, el barri no va ser mai Beverly Hills i en honor a la veritat passada pel sedàs de la meva memòria de iaia, diria que més aviat s'ha millorat des d'aquells vuitanta. Escolto cada cinc anys, més o menys, afirmacions contundents i apocalíptiques sobre la degradació del barri. Passen fets delictius a tota la ciutat però quan s'esdevenen pels nostres carrers es magnifiquen mentre que quan passen a Sant Gervasi o a Olot es minimitzen o així m'ho sembla.

Quan escolto persones de la  darrera volada que proclamen les excel·lències poble-sequines i el seu amor novell als nostres carrers m'amara l'escepticisme, penso si faran anys al barri, he vist molts amors inconstants. Fa, com qui diu quatre dies, he vist marxar del barri gent de qui no ho hauria dit mai. El motiu? Han venut el pis força bé, han trobat un lloguer acceptable a un poblet bonic, coses així. En el fons hi ha un pòsit de prejudicis que ni ells mateixos, amb poques excepcions, voldrien admetre. Cal tenir en compte tot això quan es fan afirmacions poc aprofundides i sovint gratuïtes sobre l'estat de la qüestió, això de la gentrificació, l'excés d'establiments hotelers i de cafeteries i coses així. A Sant Antoni, per cert, també es queixen de que no troben pisos assequibles la gent de tota la vida, obviant que els preus d'aquell barri ja fa molts anys que estan pels núvols, cosa de la qual els de sempre fins i tot se sentien orgullosos.


Simplifico i generalitzo molt, ja ho sé. Tothom té dret a viure on vulgui, si pot i el deixen, o així hauria de ser. Si fos possible es podria fer un estudi seriós donant uns quants milions a unes quantes persones del barri triades a l'atzar i potser comprovaríem com el seu amor a l'indret va lligat a l'economia. Una de les constants de l'enriquiment i l'ascensió social és canviar de barri i això no tan sols passa al nostre, hi ha gent de Sant Antoni que també ha fet bitlles i ha anat ciutat amunt, cap a la Diagonal. 

Una mestra finolis que vaig conèixer i avui és morta, bona persona però amb certa fatxenderia classista inconscient, em va assegurar en una ocasió, fa anys, que a Barcelona, tot allò que no es trobava per damunt de la Diagonal, ella vivia per allà dalt, no tenia cap mena de categoria. Oh, vaig dir, jo visc a baix de tot, a tocar del Paral·lel. Em va dir, en castellà, que pels meus verals tot era gentuza. Com que em vaig posar a riure i ella m'apreciava i es va adonar dels seus excessos verbals, va afegir: pero tu eres un diamante en bruto.

Podria explicar moltes anècdotes sobre la visió del barcelonins amb aspiracions sobre el nostre barri. En una ocasió vaig anar a presentar un llibre meu a una associació cultural de senyores benestants. He de dir que el públic era eclèctic, amable i considerat, fins i tot em van comprar algun exemplar. En acabar vaig comentar a la responsable de l'associació que si volien els podia organitzar un itinerari pel meu barri, una part de la història de la novel·la passava pels nostres carrers, i em  va dir, simpàtica però contundent, oh, no, que no veus d'on venen totes aquestes senyores, com vols que vagin per allà? 

En honor a la veritat he de dir que a tot arreu he trobat gent de tot, que hi ha persones del Poble-sec que no trepitgen mai el Raval ni barris suburbials de la perifèria pel mateix que hi ha qui no vindria mai al nostre barri, per prejudicis. He escoltat en veus poble-sequines allò tan repetit de què les escoles baixen el nivell quan tenen molta immigració, quan entre la gent de la immigració d'on sigui hi ha també de tot. Vaig treballar molts anys a L'Hospitalet i encara em sorprenen afirmacions absurdes sobre aquesta ciutat tan propera i tan desconeguda, diversa i amb un munt de barris diferents. Una ciutat que ha millorat molt amb el temps i amb  racons ben bonics. Hi ha qui utilitza el nom de L'Hospitalet, encara, com a sinònim de ciutat sense llei o de lloc remot i poc amable, què hi farem. En honor a la veritat s'ha de dir que sobre Barcelona, en general, també s'escolten penjaments diversos per les comarques, tòpics sobre solituds urbanes, estrès crònic i d'altres bajanades.


A les escoles públiques del barri els ha costat molt assolir un prestigi reconegut, funcionen molt bé però poca gent n'és conscient i les seves directores van haver de respondre fa un temps, amb contundència, a la carta d'una persona, per cert, estrangera, però estrangera-europea, que en deia penjaments, queixant-se de què al seu fill no li hagués tocat anar als Tres Pins o al Bosc, escoles a les quals el valor pedagògic se'ls suposa d'origen i la situació geogràfica de les quals fa que el nombre d'immigrants sigui molt menor, aspecte que també caldria valorar i millorar per tal de fer un repartiment just i equitatiu. 

Sempre es parla de les concertades quan es fa referència al nombre d'immigrants però diria que les Monges del Sortidor tenen molta més immigració que el Bosc, per exemple. Hi ha públiques i públiques i com que el tema va lligat al barri i mai s'ha intentat barrejar és el barri o la situació en el mateix barri, més aviat, el que discrimina. En tot cas faríem bé en no repetir tòpics redundants i absurds sense tenir a mà estudis seriosos sobre tot plegat, estudis inexistents ara per ara. 

La memòria és selectiva i traïdora. Podria fer un recull de textos diversos sobre el Paral·lel i el Poble-sec, des dels anys vint fins ara, on sempre es percep l'enyorament d'un passat romàntic, igualitari, fraternal i impossible, amb veïns ben avinguts, festes de carrer esplèndides, bona gent a prova de bomba (literalment parlant) i berenars idíl·lics als Tres Pins. Un passat que s'ha perdut i diluït en un present decebedor. Un personatge d'una novel·la de Ruth Rendell respon a algú que si tens una cama en el passat i l'altra en el futur et pixes en el present. Pot sembla una frase una mica grollera però em sembla ben trobada i molt gràfica.

Fins i tot els antics habitants d'alguns sectors de barraques idealitzen aquell passat, com vaig poder comprovar en un d'aquest itineraris que ara proliferen per tot arreu. I és que més enllà d'on vius tot depèn de amb qui vius i un infant, si la seva família és afable i normaleta i a l'escola no es fiquen massa amb ell, tindrà bons records de la infantesa, en general, i fins i tot aconseguirà oblidar els mals moments o els professors, parents o amics, més o menys lamentables amb els quals es va ensopegar. Una altra cosa és que la memòria sigui fidel a la veritat, ja es tracti de la individual o de la col·lectiva. I un dels aspectes més manipulables és la informació gràfica, la fotografia o  la filmació, d'on són absents les pudors i les olors i que ens pot mostrar el millor o el pitjor del passat i fins i tot del present, segons convingui als qui les publiquin i a aquells que les encarreguen, vaja.

En el fons de tot rau el tema, indefugible, del pas del temps. Ens agrada pensar que van viure una joventut i una infantesa amb aspectes positius que no estan, avui, a l'abast dels infants i dels joves del present. Per això, quan et fas gran, els canvis destorben, mentre que quan ets jove resulten excitants. Els infants i joves d'avui enyoraran també el seu passat poble-sequí, l'escola, els companys, la biblioteca, els castellers, les festes majors, i el que sigui. No sabem com serà el seu futur, per més previsions que puguem fer sempre ens equivocarem i, en tot cas, ni tan sols podrem comprovar si les nostres previsions van resultar encertades. 

diumenge, 26 de març de 2017

DIMARTS, DIA 28, XERRADA DE CERHISEC

Aquest dimarts teniu la cita mensual amb CERHISEC. En aquesta ocasió Xavier Rodríguez ens parlará dels trenta anys de la recuperació del Pavelló. Us esperem a la Biblioteca!!!!

Informació Coordinadora: http://www.poblesec.entitatsbcn.net/diba_agenda/xerrades-de-cerhisec-el-pavello-mies-van-de-rohe-30-anys/

Història del Pavelló: http://miesbcn.com/ca/el-pavello/

Mies Van der Rohe: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ludwig_Mies_van_der_Rohe

dimarts, 21 de març de 2017

QUAN MÉNDEZ ERA MOLT JOVE I JO ENCARA NO HAVIA NASCUT

Resultat d'imatges de LLámame Méndez

Victòria González Torralba,  filla d'un dels nostres més il·lustres poble-sequins, Paco González Ledesma, ha escrit una novel·la que encara no he tingut ocasió de llegir i que recupera el personatge de Méndez, situant-lo en la seva joventut, abans de ser policia i en plena postguerra. González Ledesma, al contrari que d'altres famosos del barri, sempre va ser fidel als seus orígens, va tornar sovint pel Poble-sec i en tot moment va estar a punt per col·laborar amb el que fos, presentar un llibre, respondre preguntes sobre la guerra civil o participar en el centenari d'una escola. 

Malauradament no li hem dedicat cap biblioteca, com a mi m'hauria agradat, una biblioteca que no hauria d'estar centrada precisament en la novel·la negra, ja que d'aquest tema n'hi ha unes quantes, sinó en la literatura popular, a recuperar totes aquelles novel·letes de butxaca, barates, que es canviaven més que no pas comprar-se i de les quals el nostre escriptor en va escriure un munt per motius de necessitat econòmica en anys de vaques magres. És aquesta, encara, una literatura poc estimada i poc valorada en profunditat.

Mentre que no entenc del tot això de la continuació de la saga del Carvalho, en el cas de Méndez puc comprendre perfectament les motivacions de la seva filla, qui admet que el personatge, fa anys, no li feia el pes tot i que potser havia comentat amb el pare, en més d'una ocasió, la possibilitat de recuperar-lo en la seva desconeguda joventut. No li han faltat materials, he escoltat Victòria González Torralba en algunes entrevistes, explicant que havia tingut molt en compte un llibre emblemàtic del seu pare, la Historia de mis calles, del qual jo en destacaria el retrat que fa de la seva escala de veïns, tan semblant a moltes altres escales de veïns pobres de l'època i l'evocació de l'Editorial Bruguera, un gegant de l'edició, amb moltes llums, molts èxits i moltes ombres, sobretot pel que fa al tracte que donava als empleats. Però tot s'ha de situar en el seu context i així era la vida, aleshores. Les reflexions de Victòria González Torralba que he escoltat aquests dies, amb motiu de la publicació del llibre i fins i tot més enllà del llibre en concret, m'han semblat molt intel·ligents i lúcides pel que fa a la visió d'una postguerra molt més polièdrica i complexa del que es voldria recordar.

Cada vegada sóc menys aficionada a la novel·la negra o policíaca i, potser per això i perquè la violència cada dia em fa més angúnia, de la sèrie sobre Méndez en destacaria, sobretot, més enllà dels casos criminals, les evocacions d'una ciutat en transformació constant i, en particular, per motius obvis, aquelles que fan referència al nostre barri, que són moltes i inoblidables. Aquests dies en què he escoltat la filla de l'escriptor comentant el llibre he recordat que en una ocasió Paco González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare, ja que l'havia vist néixer i l'havia pujat, i com la seva filla, ja que veia com canviava de forma constant.

En una de les moltes ocasions en les quals Francisco González Ledesma va venir al barri, sempre al costat de la seva dona, Maria Rosa Torralba, una persona d'una simpatia i una amabilitat esclatants i que acompanyava el marit a tot arreu, aquesta ens va comentar que el llibre preferit de la filla de l'escriptor era Los Napoleones. Li vaig dir que coincidia plenament amb la tria. Los Napoleones, aleshores, gairebé no es trobava si no era en llibreries de vell. Jo el vaig comprar als encants, crec que amb la revifalla experimentada per l'obra de l'escriptor durant els seus darrers anys, després d'un temps d'injust oblit en el qual era molt més estimat a França que per aquí, es va reeditar. El llibre defensa una mena d'hipòtesi que té alguns punts de contacte amb La Gangrena, de Salisachs, i és que la guerra la va perdre tothom, com, de fet, ja cantava Raimon, i que tan sols la van guanyar els napoleons, els espavilats, que podien haver estat d'un bàndol o de l'altre però que es van reconvertir en especuladors i oportunistes i es van dedicar a fer diners. Em temo que això passa en moltes guerres i també quan hi ha canvis socials importants.

Fa molts anys vaig enviar una carta al diari La Vanguardia proposant una nova biblioteca al Poble-sec i que aquesta portés el nom de l'escriptor. Ell mateix em va respondre, amb una carta a mà, donant-me les gràcies. Més endavant li vaig demanar si em volia presentar un llibret de poesia amb el qual vaig guanyar un premi i de seguida em va dir que sí, aleshores va ser quan el vaig conèixer personalment. Més endavant li vam dedicar una xerrada de CERHISEC i vaig elaborar un recull amb tots els fragments de les seves novel·les publicades fins aleshores en les quals surt el Poble-sec, també vaig escriure llavors el poema dedicat a Méndez. L'escriptor va col·laborar amb la gent de CERHISEC amb motiu del llibre sobre la guerra civil i des de CERHISEC vam insistir molt en què es posés una placa a la casa on va néixer, al carrer Tapioles. Aquestes coses s'han de fer quan la gent encara es viva i pot gaudir dels homenatges, sempre tinc al cap la placa dedicada a Manuel Ausensi, que es va endarrerir i va fer que aquest, ja molt malalt, no hi fos present. 

Per sort Paco González Ledesma estava encara molt bé, en plenitud de facultats, en aquella època, i va poder rebre aquell inoblidable homenatge, senzill però entranyable, amb la seva família al voltant, encara tenia un germà, al mateix pis del carrer de Tapiolas. Hi va haver a l'acte algunes absències notables, val més no dir noms, però també hi va haver presències remarcables i en tinc molt bon record.

No vaig poder assistir al seu enterrament però sé que la seva família va agrair molt la presència de la delegació poble-sequina a l'acte. En els seus darrers anys de vida Gonzàlez Ledesma va rebre premis i homenatges diversos, reconeixement popular i fins i tot el d'una part d'aquestes elits intel·lectuals tan ràncies que tenim al país. 

Som un país estrany, d'oblits i recuperacions, poc fidel a la nostra gent. En els anys en què porto participant en la recuperació d'una certa memòria del barri m'he adonat sovint de com es menysté gent important que ens valoren en d'altres indrets, el cas d'Emili Freixas és un altre dels més greus. Al Poble-sec encara no tenim una segona biblioteca, quan vam inaugurar l'actual ningú no va mencionar la possibilitat de què portés el nom de l'escriptor o el del dibuixant o de tants altres. Tot i que el de Francesc Boix, un personatge que s'havia recuperat aleshores gràcies a documentals i llibres, em sembla molt bé i ha motivat que la biblioteca comptés amb un fons específic sobre la guerra i la pau molt interessant, em sap greu que aleshores ni tan sols penséssim en l'escriptor. 

Hem tingut al barri gent important i coneguda, el més famós és Serrat, és clar. Però González Ledesma sempre va exercir de poble-sequí, sempre va tornar al barri, no es va avergonyir mai d'haver-ne estat fill i veí, ans al contrari, de tota la pobresa del passat en va fer matèria literària de gruix. Explicava la filla, en una entrevista, que Méndez té una part d'alter ego de l'escriptor i que a la seva novel·la ha fet que personatge i escriptor es trobessin en un moment puntual. Quan hagi llegit el llibre ja en comentaré més coses però em temo que no seré capaç de llegir-lo de forma imparcial i tan sols literària.

Referències:






Algunes entrades dedicades a l'escriptor en aquest blog:

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/03/gonzalez-ledesma-i-el-poble-sec.html


http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2012/04/el-poble-sec-literari-1.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/07/escriptors-idiomes-societat-i.html


dijous, 16 de març de 2017

EL PASSAT I EL FUTUR DEL GARATGE DEL CARRER CABANYES

fotografia: Pere Borràs

L'incombustible Garatge Ramírez, del carrer Poeta Cabanyes, sembla que finalment anirà a terra. El seu aspecte era ruïnós i decadent des de fa molts anys però el local té un passat farcit d'història i d'històries. L'any 1908 es va fundar el Partit Radical, del senyor Lerroux. Avui tenim una visió de Lerroux molt negativa, distorsionada pels escàndols que va protagonitzar i pel tipus de persona en què es va convertir o que potser ja era d'entrada, tot i que vull pensar que potser no. El partit de Lerroux va néixer d'una escissió amb el partit de Nicolás Salmerón, un personatge gairebé oblidat avui, el partit del qual tenia un caire molt més catalanista, és clar. Salmerón va morir l'any 1908, es va donar el seu nom al carrer Gran de Gràcia, molta gent gran del meu temps jove encara en deia, d'aquell, el carrer Salmerón.
Resultat d'imatges de Garage Ramirez
Interior de l'establiment (https://www.flickr.com/photos/thewebjourney/4014130322)

El mateix any 1908 es va obrir l'Ateneu Republicà Radical del Poble-sec, al carrer Cabanyes 33-35. Vull recordar que el nom de Poeta Cabanyes és de l'any 1949, quan es van fer uns actes en memòria del poeta romàntic, sempre he defensat que no va ser un tema franquista sinó una d'aquelles reconversions habituals que es feien a l'entorn del nom dels carrers, per exemple, l'actual carrer d'Elkano havia estat carrer d'en Cano, i aquest Cano devia ser algun anònim propietari de terrenys, ben segur. Si la intenció hagués  estat més política que cultural en acabar la guerra s'haurien canviat tots els noms dels nostres carrers que tenen relació amb la Guerra dels Segadors, que són uns quants. 

A les hemeroteques trobem un gran nombre de notícies sobre actes celebrats a l'indret de l'Ateneu, moltes de polítiques, però també de lleure, balls de carnestoltes, teatre, recitals de poesia... Malgrat el tarannà poc catalanista del senyor Lerroux s'ha de dir que s'hi feien força activitats en català, com ara teatre. Es van acollir allà, segons l'època, grups diversos, d'ideologia esquerrana radical. Hi trobem, per exemple, la Juventud Republicana Radical, el Grup Anticlerical Benèfic de Barcelona o l'Agrupació Radical Claridad. Ja en els anys trenta hi tenen la seu associacions obreres, l'Associació de treballadors del Ram Alimentari i el seu Sindicat Únic i també el Sindicat Únic dela Fusta Elaborada o el dels Obrers Camperols.

Durant la guerra s'hi fan conferències, sobre pedagogia racionalista i fins i tot sobre la revolució sexual. Després de la guerra sembla que durant un temps hi ha un dels tallers que els Mobles la Fàbrica tenien pel barri, fins que no es van traslladar al nou edifici del carrer Rocafort. Més endavant i durant molts anys hi trobem un negoci de compra-venda de cotxes de segona mà que s'anuncia sovint a l'espai de La Vanguardia destinat a la Bolsa del Automóbil. Ignoro en quin any passa a ser tan sols garatge de lloguer. Fa alguns anys una fotografia del seu interior, amb uns postes de futbolistes i que semblava haver sorgit del túnel del temps, va guanyar el concurs fotogràfic del barri que es fa per la Festa Major. 

A webs de venda de material gràfic antic també s'hi troben fulletons que anuncien activitats de l'Ateneu. A veure si algun dia disposem d'un arxiu del barri (ja en teníem i el vam perdre) i d'alguns calerons per tal d'adquirir materials i poder-los conservar en condicions.

Un personatge molt conegut de l'establiment era un senyor de raça negra que en tenia cura, feia molts anys que hi treballava i en ocasions tocava la guitarra. Durant molts anys no es va esmerçar en el seu manteniment ni una mà de pintura, exterior o interior, però com que hi havia una gran manca de places de pàrking sembla que el negoci devia funcionar prou bé. De tota manera es veia venir que un dia o un altre desapareixeria.

El que potser no era tan previsible és que allà ens hi fessin pisos a preu d'or. La promoció dels futurs apartaments, en castellà i anglès, es pot trobar per la xarxa. Alguns dels pisos tindran un jardinet a la part del darrere. La promoció fins i tot aprofita el passat de l'indret i explica que es construeixen en el lloc de un antiguo teatro del siglo XIX. Per si us interessen, el preu més barat és de prop de mig milió d'euros!!! Quantes voltes dóna el món, ben mirat!!!

Sobre l'Ateneu Republicà Radical i Lerroux més endavant, segons possibilitats, organitzarem una xerradeta a la biblioteca.

Fonts i bibliografia:

Hemeroteca del diari 'La Vanguardia'

Passat de Sants i veïns (blog de l'historiador Joan Pujades)

Oyón, José Luis, 'El cinturón rojinegro de Barcelona', editorial Carena

Álvarez Junco, José, El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Alianza editorial.

Corals i oci al Poble-sec (Quaderns per la memòria revolucionària).


dissabte, 4 de març de 2017

DELS OLIS I SABONS A LES TAPES I LES COPES

M'han fet una consulta sobre els origens d'aquest establiment i del billar que resisteix el pas del temps. Avui és un bar més de tapes, es diu Tribal Cafè. En la meva infantesa havia estat una botiga d'olis i sabons, crec que es deia Salat o Salart, al menys a casa meva en deien Can Salat. El rètol on hi ha el billar, feliçment conservat i respectat, és antic i, de fet, hi havia escrit el nom de l'establiment.

Més endavant es va convertir en un adroguer, hi havia un munt d'adroguers al barri, a la cantonada del davant n'hi havia un altre. Crec que els propietaris eren de Vilafranca del Penedès o de les rodalies. El billar es va pintar més endavant, quan va ocupar l'establiment una botiga especialitzada en jocs de taula i, sobre tot, en billars.

També hi va haver una botiga de llenceria, cotilles i la resta, recordo haver-hi comprat alguna cosa però no tinc gaire clar si la cotilleria va ser abans o després dels billars. Avui el carrer Blai ha canviat molt i seria interessant poder fer un inventari acurat dels diferents establiments que han anat ocupant els diferents baixos de la zona, de molts dels quals costa trobar informació.


dimecres, 22 de febrer de 2017

EL CINE NIC, LA MERAVELLOSA HISTÒRIA D'UNA JOGUINA CATALANA


El proper dimarts, 28 de febrer, és el darrer dimarts del mes, en aquesta ocasió coincideix amb el darrer dia del mes.

La xerrada de CERHISEC la dedicarem al CINE NIC, una joguina catalana que va néixer al nostre barri. En Jordi Artigas ens explicarà la seva història i podreu veure imatges molt interessants.

Jordi Artigas ja fa una inoblidable xerrada sobre aquest tema fa anys, amb motiu del 125è aniversari del barri i amb aquell motiu l'ajuntament va editar un opuscle que potser recordeu. Era l'any 1994 
i ja han passat més de vint anys d'aquelles celebracions. El 2019 celebrarem els cent cinquanta anys, el temps vola.
Resultat d'imatges de el cine nic jordi artigas ajuntament

Artigas ha continuat aplegant materials i té un llibre inèdit encara sobre aquella història, la d'una joguina que tots els grans recordem i que ens va alegrar moltes estones de lleure durant la nostra infantesa.

Us esperem a la Biblioteca, el proper dimarts. La història del CINE NIC és també una part de la nostra història i de la història del nostre barri.