SOBRE EL CASTELL DE MONTJUÏC (2)

 

Com que en diferents ocasions he fet referència al Castell de Montjuïc, recupero un article de Gabriel Cardona, al diari El País del 8 de juny de 2008 Montjuïc, el gran camelo, pel seu interès i perquè diu coses que avui sembla que no es puguin dir sense perill de ser condemnat a l'ostracisme per part dels benpensants. L'havia publicat al blog en el seu moment, per cert.

El castillo de Montjuïc se levantó con finalidades militares y también sirvió como prisión, igual que todos los castillos del mundo. Sin embargo, las ciudades europeas cuidan y miman sus castillos como parte entrañable de su propia esencia, aunque hayan albergado presos sus mazmorras, disparado cañonazos sus bastiones y rodado cabezas en sus patios.En cambio, Montjuïc, el castillo de Barcelona, sufre una empecinada campaña de desprestigio, alimentada por el oportunismo y el desconocimiento. Se ataca a la vieja fortaleza como si sus piedras fueran responsables de los disparates de nuestros antepasados y se la inculpa con tres argumentos esenciales: la levantó Felipe V para reprimir Barcelona, sirvió de plataforma al ejército español para bombardear la capital de Cataluña y fue la gran prisión y patíbulo franquista, nada de lo cual es cierto.

Felipe V hizo levantar la Ciutadella con finalidades represivas, pero no Montjuïc, cuyo primer recinto ya se había obrado 43 años antes de que naciera, precisamente durante la Guerra dels Segadors, a fin de que defendiera la ciudad de la amenaza del ejército real del marqués de Los Vélez. Durante la guerra de Sucesión, tuvo Montjuïc guarnición austracista, y el 21 de abril de 1706, la población civil barcelonesa se movilizó para defender su castillo del ataque de los borbónicos. La ampliación, que le dio su actual forma, no comenzó hasta 1751, cuando Felipe V ya llevaba muerto cinco años, y fue una meritoria edificación ilustrada, obra del ingeniero Juan Martín Cermeño, realizada durante los reinados de Fernando VI y Carlos III.

Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad. El 3 de diciembre de 1842, Baldomero Espartero hizo bombardear Barcelona para reducir la rebeldía de quienes, poco antes, lo habían llevado al poder. Pero mucho más violento fue el cañoneo ordenado por Joan Prim i Prats, general y diputado progresista por Barcelona, que el 7 de septiembre de 1843 dañó o destruyó 460 edificios.

Tampoco fue el castillo una pieza básica en el aparato represivo de Franco. Durante la Guerra Civil, los republicanos fusilaron en la fortaleza a 37 militares y 21 civiles, y la utilizaron también como prisión. Cuando la guerra terminó, el principal escenario de los fusilamientos franquistas de Barcelona fue el Camp de la Bota y sólo fueron ejecutados en el castillo de Montjuïc el presidente Companys, el general Escobar y cinco mandos de la Guardia Civil. Tampoco fue el principal centro de reclusión barcelonés, sino la Modelo. En la montaña de Montjuïc se habilitaron como prisión dos edificios: el Palacio de las Misiones y el castillo, cuyo número de internos fue siempre muy inferior al de la cárcel.

Todas estas realidades son oscurecidas por falaces argumentos que presentan el castillo como símbolo de pasadas opresiones. Si seguimos por este camino, acabaremos condenando la catedral como expresión del oscurantismo eclesiástico, las atarazanas porque construían galeras de guerra y hasta el monumento a Colón por haber incitado el colonialismo.

El castillo de Montjïc es una joya histórica y arquitectónica, que contiene colecciones inapreciables. Entre ellas, numerosas piezas reunidas por Frederic Marès en todo el mundo, pistolas de Ripoll, cañones de la histórica fundición de Barcelona y la mejor muestra mundial de armas portátiles de la guerra civil de 1936-1939. Sin embargo, ya los primeros cañones han sido transportados a Madrid, porque eran símbolos del militarismo y el españolismo. A este paso, veo tomando el mismo camino al Cristo de Lepanto y los cuadros de Fortuny, por ser iconos del militarismo contra el Tercer Mundo, y las colecciones de Montjuïc pueden acabar instaladas en Zaragoza, donde ya tienen valedores esperando la oportunidad. Perder es siempre fácil. Recuperar puede ser imposible. A la pelea para rescatar los papeles de Salamanca puede suceder, dentro de un tiempo, la trifulca para recuperar las colecciones de Montjuïc.

Gabriel Cardona era una veu molt important i necessària, a més de ben documentada. Malauradament la memòria té un abast curt i sovint oblidem reflexions com les que feia sobre la situació, aleshores, del Castell.

Gabriel Cardona Escanero (Es Castell, Menorca, 1938 - Barcelona, 5 de gener del 2011) fou un historiador, escriptor i militar menorquí.

De família de militars, a part de la carrera de les armes, es doctorà en Història per la Universitat de Barcelona. Oposat al franquisme va ser, en la dècada del 1970, un dels capitans participants en la reunió fundacional de la Unió Militar Democràtica.[2] Va viure el 23-F des de la caserna de Sant Boi, seu on hi havia l'única unitat cuirassada de Catalunya necessària per fer triomfar el cop d'estat. Tot i presenciar-hi moments d'incertesa la caserna no es va revoltar gràcies al compromís de l'oficialitat mitjana a la qual ell pertanyia.[3] Després de l'intent de cop d'estat abandonà voluntàriament l'exèrcit per dedicar-se a l'ensenyament de la història a la Universitat de Barcelona, d'on fou docent fins a la jubilació el curs 2006-2007[4] i també col·laborà amb diverses universitats nord-americanes. Fou un autor prolífic: va escriure més de cinquanta llibres i multitud d'articles en mitjans de comunicació. El 2008 impartí una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans sobre El català a l'Exèrcit.[5]

SOBRE EL CASTELL DE MONTJUÏC, HISTÒRIA, LLEGENDA I POLÍTICA (1)

 

Recupero, amb algunes variants, unes entrades que vaig dedicar fa anys al Castell de Montjuïc. Fa temps que no hi he estat i suposo que aquest any continuaran amb les ja tradicionals sessions de cinema. Sempre m'ha semblat, des que el castell va passar a dependre de l'ajuntament, que la informació sobre l'indret i els fets que hi fan referència resultava parcial i adaptada al 'relat vigent'. Aquests dies, precisament, s'ha parlat de fer una lectura més objectiva d'indrets com el cementiri de Moncada. Hi ha fets històrics, una part dels quals relacionats amb la guerra civil, que encara incomoden, s'amaguen o s'adapten al 'que toca'. En tot cas potser ja seria hora d'entomar el passat d'una forma més generosa i objectiva.

Montjuïc va ser en altres temps un indret rural, amb petites poblacions i moltes capelles. Abans que el castell actual hi va haver el Castell de Port, del qual queden poques restes, que pertanyia a la família vescomtal, situat damunt el Fossat de la Pedrera, més o menys, ja que sembla que per allà es trobava el port medieval. Es tenen notícies d’una talaia que servia per prevenir sobre l’arribada d’enemics per mar, talaia que va esdevenir poc eficaç, doncs sembla que el guaita, pagat per la ciutat, hi enviava sovint substituts.

L’any 1471, el rei Joan va prendre amb facilitat la talaia, cosa que va promoure crítiques fortes en els dietaris de l’època. Aquest malaurat segle XV català, amb guerres civils, epidèmies i terratrèmols, s’hauria d’estudiar també, de forma objectiva i acurada, per entendre molts i molts aspectes de la nostra història. Cap al segle XVII la torre era ja una construcció remarcable, amb una carretera cap a la ciutat que va costar diners i problemes amb els propietaris. Els llamps malmetien sovint aquella torre. Durant la Guerra dels Segadors, el 1640, va morir assassinat, per les Hortes de Sant Bertran, el Comte de Santa Coloma, Dalmau de Queralt, virrei de Catalunya. Verdaguer li va dedicar uns versos i el seu fantasma, explicaven, vagarejava de tant en tant per la zona.

Els diputats catalans van sol·licitar aleshores ajuda al rei de França, sembla que la intenció era establir una república independent; això de demanar suport a França, a la pràctica, ha mostrat que era sortir del foc per caure a les brases, de fet. Es van fer guarnicions, amb ajuda francesa, a Montjuïc, i el 1641 hi va haver la famosa Batalla de Montjuïc, durant la qual es van derrotar les forces reials espanyoles, comandades de forma maldestre pel Marquès de los Vélez. Aquesta victòria va ser celebradíssima i va sobredimensionar el poder militar propi, les obres de fortificació que calia millorar van ser objecte de controvèrsies i es van anar ajornant, sembla que amb força inconsciència del perill. El 1651, fins i tot es va fer una processó lluïda, amb assistència de filles de morts a la batalla. El mateix any, les forces reials establien un setge que va durar catorze mesos i que va obligar a capitular. Tots dos bàndols s’havien afeblit, Espanya havia perdut Portugal, Olivares, home dur, havia caigut en desgràcia, i la pau va propiciar que el mateix Consell de Cent es fes càrrec de les reparacions en la fortificació.

La Guerra de Successió és ja prou coneguda i ha estat també mitificada i tergiversada, el mateix que la dels Segadors, segons els interessos del moment i la correcció politica vigent. Catalunya havia començat amb una relació relativament bona amb el pretendent francès, però diferents circumstàncies, com ara les divergències amb el rei i amb el virrei, van acabar per fer decantar el suport vers el partit austriacista. L’arxiduc Carles d’Àustria entrava triomfalment a Barcelona, després d’un assalt al Castell –ja que la ciutat va rebre per totes bandes, com sol passar en la realitat, amb aquests afers- però cal dir, també, que la relació amb ell no va restar fàcil, tampoc, per a les institucions catalanes. 

Com es prou sabut, la situació internacional va variar amb la mort de l’emperador austríac Josep I, que va donar a Carles la corona, cosa que el va fer abandonar la causa hispànica. Davant la possible formació d’un gran imperi europeu, les potències aliades van negociar amb Lluís XIV, es va iniciar a la ciutat un duríssim setge i, com sabem, la història va acabar amb l’11 de setembre de 1714 i les seves seqüèl·les tràgiques. Cal dir que, més enllà de proclames heroiques, i tal com passaria amb la Guerra Civil, i penso, passa amb qualsevol guerra, molta gent volia ja la pau fos com fos, i es va anar adaptant a la nova situació, cosa que explica, entre d’altres circumstàncies, la represa econòmica del segle XVIII. 

La Guerra de Successió, més enllà del seu final i del que va comportar, va ser, a Catalunya, com moltes guerres, així mateix, una guerra civil, ja que durant el període austriacista hi va haver, també repressió i exilis. Això sembla que no es pot dir, segons on, i una vegada,  fa anys, en una xerrada sobre el castell em vaig haver de sentir que era perillós donar una visió d’aquesta mena dels fets, per part d’alguns progres poc documentats o interessats en reinventar la història a la seva manera, cosa absolutament freqüent i vigent.

El castell, a partir d’aleshores, serviria, com se sap, més que res, per vigilar i controlar la ciutat. S’hi van fer fortificacions i millores. Zermeño, un enginyer important de l’època, a qui es deuen moltes fortificacions importants, va reconstruir el castell, va fer construir una cisterna i li va donar, més o menys, el perfil actual. Com a anècdota curiosa, els anys 1792 i 1793, l’astrònom Merchán va utilitzar la torre de vigilància per obtenir les coordenades de Barcelona, en els treballs de mesura del quadrant de meridià, que portaria a establir la mesura del metre. El 1793, amb motiu de la guerra contra la Convenció, en el marc de la Revolució Francesa, el castell va iniciar el seu ús com a presó. El 1808, el capità general va ordenar el lliurament del castell a les tropes franceses, cosa que va desplaure molt Álvarez de Castro, el futur defensor de Girona que n’era el responsable. El castell va restar en mans franceses fins el 1814.

Durant el 1821, amb motiu d’una de les freqüents epidèmies, s’hi va instal·lar un campament sanitari. En aquells temps, també, es va prohibir pasturar i caçar en el recinte, cosa que fa pensar que la pràctica era habitual. Llevat de l’allotjament d’alguns presoners, les guerres carlines no van tenir incidència en el castell. El castell es va utilitzar per bombardejar Barcelona, sota el comandament d’Espartero, el 1842. Més endavant, durant el 1843, s’hi tornaria, amb motiu del motí de la Jamància. El bombardeig d’Espartero va ser molt colpidor i criticat, Jaume Balmes, tan oblidat avui, va publicar una mena de diàleg entre la ciutat i el castell en el qual aquesta es planyia de ser-ne l’esclava, una reproducció de la publicació es podia veure fins ara al museu del castell. Prim també va ser un dels ‘bombardejadors’ de la ciutat, cosa que s’obvia sovint, ja que, al menys que jo sàpiga, fins ara ningú no ha demanat, de moment, l’enderroc de la seva estàtua eqüestre de la Ciutadella. Prim, casat amb una dona amb una bona fortuna colonial, es pot dir que també va ser 'esclavista' però sembla que amb el López, marquès de Comillas, i l'enderrocament del seu monument, ja hem complert. 

La muntanya, però, s’utilitzava força com a indret d’esbarjo i agrícola. A mitjans del XIX es va instal·lar el telègraf al castell i els llamps continuaven donant molts disgustos. La seguretat de la zona militaritzada, i l’objectiu habitual de vigilar la ciutat va fer establir la prohibició de construir en uns 400 metres a l’entorn, tot plegat va fer que no es pogués urbanitzar el Poble-sec i que es fessin per l’entorn, tan sols, barraques, glorietes o berenadors, de molt poca alçada. L’any 1858 la torre va tornar a fer-se servir de talaia. Més endavant s’hi instal·laria un sistema de senyals, per informar del trànsit marítim, ideat pel pilot Agustí Mauri, interessant personatge, que caldria conèixer i reivindicar. Tenia un gran amor per la seva professió, l’any 1916 va ser rellevat per un mariner de l’Armada, però com que s’havia emportat els materials, que eren seus, va poder continuar amb la seva tasca, encara que sense sou!

L’any 1868 la Ciutadella es va lliurar a la ciutat, però el castell es continuava utilitzant com a presó i lloc d’execucions de persones que promovien revoltes o hi participaven, de forma real o suposada. Hi va haver intents militars d’apropar la població al castell, en ocasions com ara la festivitat de la Immaculada o el Dijous Sant; hi havia molta concurrència popular, -encara que no quedi bé dir-ho, ja que la tafaneria mou muntanyes de tots els colors-, i l’esposa del governador militar tenia cura dels ornaments i de l’organització. El valor estratègic de la fortificació havia perdut molta rellevància, a causa dels avenços en armament. 

A finals del XIX es va instal·lar una bateria més moderna en una de les pujades al castell. El 1892, amb motiu d’un atemptat, es va assassinar el sentinella del polvorí. El 1893 s’hi va executar Pallàs, que havia atemptat contra Martínez Campos. El 1893 es va donar garrot a Santiago Salvador, responsable de la bomba del Liceu. L’anomenat Procés de Montjuïc, motivat per l’esclat de la bomba de Canvis Nous, el 1896, va aixecar una gran polseguera i protestes, ja que es van constatar les tortures i els maltractaments indiscriminats. Va haver-hi cinc penes de morts per afusellament, moltes penes de presó desterrament, la ciutat havia crescut, els problemes socials i polítics eren freqüents, el desenvolupament de l’anarquisme, important. La repressió policial, sovint indiscriminada, contribuïa a exaltar els ànims, en lloc d’apaivagar-los i es va propagar la demanda d'enderrocament del castell, en diferents ocasions.

Durant els primers anys del segle XIX hi ha haver ja alguns projectes de cessió del castell a la ciutat. Però els fets de la Setmana Tràgica, amb l’execució de Ferrer y Guardia, personatge contradictori, d’idees arrauxades, però que en aquest cas va ser la víctima innocent de la situació, el 1909, va provocar una gran campanya europea en contra i va fer caure el govern Maura. Cal dir que Maura havia intentat, sense èxit, entomar el problema militar, amb les injustíssimes lleves, detonant del conflicte, sense èxit. La història de la Setmana Tràgica és, també, contradictòria, lamentable, complexa. En relació amb aquests fets, va existir un costum lligat a la picaresa habitual, que consistia en recollir herbes del lloc de l’afusellament i vendre-les a persones d’ideals anarquistes, com si fossin relíquies àcrates. Amb Ferrer i Guàrdia es van executar quatre persones més de les quals es parla molt menys. Ferrer i Guàrdia, a causa de la seva injusta mort, com passa amb tants personatges, ha estat molt mitificat i costa entomar-ne una biografia seriosa.

Amb motiu d’una forta epidèmia de grip es va tornar a muntar un campament sanitari a Montjuïc. La vaga general de 1919 va portar a la presó més de tres mil homes. També hi va haver allà presoners relacionats amb les guerres colonials, com ara José Rizal, independentista filipí, detingut a Barcelona i que va ser afusellat a Manila. El 1913 es va començar a parlar de l’exposició internacional, i el castell va tornar a ser tema de debat. Hi havia, com ara, partidaris d’enderrocar-lo, a causa de la seva història, i, també, partidaris de donar-li un contingut més cultural. Es tornava a parlar de tot plegat durant la República, quan el cop d’estat de 1936 va retornar el castell als seus usos més ombrívols. 

Hi va haver durant la Guerra un gran nombre de presoners del bàndol nacional, amb força afusellaments, com ara el d’un grup de persones de la cinquena columna, el 1938, entre d’ells una jove de vint-i-dos anys, Carmen Tronchoni, la valentia i el coratge de la qual va propiciar lloances de personalitats republicanes, fins i tot. Més endavant es donaria el seu nom a unes escoles de la secció femenina destinades a nens i nenes de les barraques. Les execucions de presoners van ser nombroses, algunes molt significades, com la del general Goded, i motiu de fortes diferències de criteri entre persones del govern republicà.

Acabada la guerra va continuar, com se sap, com a presó i lloc d’execucions habitual, sobretot de persones importants, mentre que les menys conegudes anaven a parar al camp de la Bota, perquè la mort, fins i tot la més injusta, tampoc no és igual per a tothom. El procés més emblemàtic va ser el del president Companys, personatge que caldria també estudiar a fons, més enllà de la glorificació inevitable que la seva mort ha propiciat. Fa anys va sortir un llibre sobre ell, 'La veritat no necessita màrtirs', d’Enric Vila, que intentava donar una visió més realista del personatge, visió que molta gent del carrer ja m’havia donat en diferents ocasions, però que va passa una mica de puntetes per les llibreries, perquè intentar parlar dels mites amb serenor és molt i molt difícil. El 1940, com se sap, es va instal·lar un monument als Caídos i se celebrava una missa dominical perpètua al fossat de Santa Elena, en memòria de les persones del bàndol franquista executades en aquell indret.

El castell es va continuar utilitzant com a presó militar fins l’any 1960, aleshores va passar a la ciutat, però amb moltes limitacions. L’exèrcit continuava gestionant el museu i conservant una zona pròpia. Al pati s’hi va instal·lar la famosa estàtua del general Franco, que va venir a inaugurar el Museu el 1963. Aquest museu militar no va ser pas el primer de la ciutat de Barcelona. Un financer, Estruch, havia reunit durant el segle XIX una col·lecció important d’armes, privada, però accessible als interessats. El senyor Estruch va haver de vendre-la, en urbanitzar-se la plaça de Catalunya i desaparèixer els terrenys on es trobava i la col·lecció va anar a parar... a França. En inaugurar-se el museu de Montjuïc es van reunir diferents col·leccions, privades, de l’ajuntament i de l’exèrcit.

El 1985 es va arranjar el Fossar de la Pedrera, per tal de recuperar la memòria de les persones del bàndol republicà executades i enterrades en aquell indret. Es va instal·lar també el mausoleu en record del president Companys. L’any 1980 el castell va presentar problemes d’humitat, molts objectes van ser desats en magatzems. No eren tan sols armes el que hi havia, sinó també maquetes, miniatures, pintures de Josep Cusachs, pintor-militar que es va formar durant un temps al taller de Simó Gómez, al Poble-sec, uns olis del segle XVI, alguns de Felip Ariosto, representant alguns Comtes de Barcelona, pedres provinents dels cementiris jueus... Una mica d’eclèctica barrija-barreja, doncs, sense un discurs museístic coherent, com diuen avui els experts. Cal dir que a principis del nostre segle es va destapar la caixa dels trons als diaris, amb escrits sobre alguns continguts del museu, la poca presència objectiva de la història i el manteniment en el pati, durant molt de temps, ja durant la transició, de la famosa estàtua eqüestre.

Malgrat les remodelacions i els intents de donar al museu un contingut més didàctic, malgrat algunes carnavalesques teatralitzacions, d’aquestes que ara ens engalten a tort i a dret, la cosa no ha tirat endavant. La funció i els usos del castell aixequen polseguera, desvetllen molta polèmica i demagògia, també. Hi ha partidaris d’enderrocar-lo. Personalment, no entenc l’afany enderrocador envers els edificis, per negra que sigui la seva història, la iconoclastia em resulta inquietant. Al capdavall, negra i contradictòria és la història de la humanitat, les glorificacions i mitificacions s’esberlen amb una mica d’objectivitat històrica. 

Jo crec que el castell ha d’acollir tota la seva història, amb una visió acurada, però el més objectiva possible de la seva relació amb la ciutat, recordar totes les víctimes, més o menys innocents, admetre que les armes han estat també part de la vida dels homes i no bandejar-les perquè ens desplauen, sinó situar-les en el seu context, i prioritzar la ciutat i els seus habitants i la seva relació amb Montjuïc, per sobre dels interessos turístics d’avui, tan aclaparadors i que motiven una frivolització immensa de l’art i de la història. 

He de fer constar que he tret moltes d’aquestes dades del llibre de 1960, Historia de Montjuïc y su castillo, de l’historiador Pere Voltes, editat per l’Ajuntament de Barcelona, llibre on molta gent ha begut i que mereixeria una reedició actualitzada.

BLASCO DE GARAY, HISTÒRIA DEL NOM I EVOCACIÓ DEL PASSAT

Recupero, amb algunes actualitzacions, una antiga entrada sobre el carrer de Blasco de Garay, amb referències al personatge que dona nom al carrer i evocacions d'antics establiments dels anys 50 i 60 del segle XX.

Blasco de Garay (1500-1552), possiblement nascut a Barcelona, va ser un capità de l'armada espanyola durant el regnat de Carles I. Va realitzar nombroses aportacions a la navegació, com ara el desenvolupament de la roda de pales, que ja havia estat utilitzada feia segles a Xina i Bizanci, en substitució dels rems. També se li atribueix una màquina de vapor aplicada a la navegació.

Tomás González Hernández, director de l'Arxiu de Simancas, va enviar en el segle XIX una carta a l'historiador Martín Fernández de Navarrete explicant-li la documentació que havia trobat sobre una prova realitzada el 17 de juliol de 1543 a Barcelona:

Blasco de Garay, capitán de mar, propuso en el año 1543 al emperador y rey Carlos V un ingenio para hacer andar las naos y embarcaciones mayores, aun en tiempo de calma, sin necesidad de remos ni velamen. A pesar de los obstáculos y contradicciones que experimentó este proyecto, el emperador convino en que se ensayara, como en efecto se verificó en el puerto de Barcelona el día 17 de junio del espresado año de 1543.

Nunca quiso Garay manifestar el ingenio descubiertamente, pero se vio al tiempo del ensayo que consitía en una gran caldera de agua hirviendo y en una ruedas de movimiento complicadas a una y otra banda de la embarcación. La experiencia se hizo en una nao de 200 toneles, venida de Colibre a descargar trigo en Barcelona, llamada la Trinidad, su capitán Pedro de Scarza.

Por comisión de Cárlos V y del principe Felipe II, su hijo, intervinieron en este negocio don Enrique de Toledo, el gobernador don Pedro de Cardona, el tesorero Rávago, el vicecanciller, el maestro racional de Cataluña don Francisco Gralla, y otros muchos sujetos de categoría, castellanos y catalanes, entre ellos varios capitanes de mar que presenciaron la operación unos dentro de la nao y otros desde la marina. En los partes que dieron al rey y al príncipe, todos generalmente aplaudieron el ingenio, en especial la prontitud con que se daba vuelta a la nao. El tesorero Rávago, enemigo del proyecto, dice que andaría dos leguas cada tres horas: que era muy complicado y costoso, y que había mucha exposición de que estallase con frecuencia la caldera. Los demás comisionados aseguran que la nao hizo ciaboga dos tantos mas presto que una galera servida por el método regular, y que andaba a legua por hora cuando menos.

Concluido el ensayo, recogió todo el ingenio que había armado en la nao, y habiéndose depositado las maderas en las atarazanas de Barcelona guardó para si lo demás. A pesar de las dificultades y contradicciones propuestas por Rávago, fue apreciado el pensamiento de Garay, y si la expedición en que entonces estaba empeñado Carlos V no lo estorbara sin duda lo hubiera alentado y favorecido. Con todo esto promovió el autor a un grado mas, le dio una ayuda de costa de 200.000 maravedises por una vez, mandó pagarle por tesorería general todos los gastos, y le hizo otras mercedes. Así resulta de los expedientes y registros originales que se custodian en el Real Archivo de Simancas, entre los papeles del Estado del negociado de Cataluña y los de la secretaria de Guerra, parte de mar y tierra, en el referido año de 1543.

Simancas, 27 de agosto de 1825, Tomás González.

El fet és que no es van poder trobar els documents dels quals parla la carta, cosa que va propiciar una fonda polèmica entre erudits francesos i espanyols. El tema es va fer molt popular, fins i tot Balzac el va recollir en una obra de teatre en la qual donava la raó a la tesi espanyola.

Garay va enviar al rei un document en el qual proposava diferents innovacions:

-Sacar buques de debajo del agua, aun cuando estuviesen sumergidos a cien brazas de profundidad, con sólo el auxilio de dos hombres.

- Un aparato para que cualquiera pudiera estar sumergido bajo el agua todo el tiempo que le conviniese.

- Otro aparato para descubrir con la simple vista objetos en el fondo del mar.

- La manera de mantener bajo el agua una luz encendida.

- El medio de convertir en dulce el agua salobre.

Potser Garay, malgrat el suport i els honors que va rebre del rei, no va comptar amb prou fons per al projecte. També pot ser que aquelles innovacions topessin amb supersticions i prejudicis, el cas és que el tema no es va desenvolupar. Malgrat que Blasco de Garay té diferents monuments i carrers a tot l'estat espanyol és, encara, un personatge poc conegut.

El carrer de Blasco de Garay rep el seu nom en una època d'exaltació de les grans aventures navals, en el marc del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Havia de ser l'eix central del Poble-sec i el seu carrer més important i comercial. Malgrat que conserva una certa condició de petita avinguda del Poble-sec, no ha arribat a ser l'important carrer de l'Eixample de Santa Madrona que es preveia. El fet que la zona peatonal s'hagi fet al carrer de Blai ha desplaçat una mica el centre neuràlgic del barri.

El carrer de Blasco de Garay acaba en la plaça que va portar el seu nom, cosa que ja respon a la intenció urbanística del temps en què es va obrir. Durant un temps va tenir fama de ser un carrer de querides, de senyores de vida dubtosa i actrius de moral fàcil. El pèriodista Jaume Passarell ironitza en el seu llibre sobre la Barcelona d'abans a l'entorn d'aquest carrer i constata que les senyores de vida alegre es transformen en  el carrer de Blasco de Garay en unes mestresses de casa convencionals.

El nom del carrer, en el qual vaig néixer i viure molts anys, es prestava a acudits fàcils de parents i amics que en deien Blasco del Carai, coses així. Té un bon nombre de cases remarcables, avui catalogades, del temps del modernisme i posteriors. Algunes d'elles, com la del número 9, van rebre força amb motiu dels bombardeigs de la Guerra Civil.

Dels antics comerços continua oberta la farmàcia, encara que ha tingut diferents propietaris, en la meva època infantil i juvenil es deia Farmàcia Busquets i encara hi ha gent gran que en parla amb aquest nom. Al principi del carrer hi havia hagut, pujant a mà dreta, un magatzem de carburos que avui provocaria grans ires veïnals, per sort, no va explotar mai. També hi havia una carboneria, la del senyor Àngel i la senyora Iluminada, i la botiga de joguines barates i papereria de la senyora Hilària. Al davant recordo una drogueria, una bodega d'aquelles del gel 'de veritat' i, sobretot, els transports Badoch. 

A la cantonada amb el carrer Blai, a banda i banda, dos adroguers: Cal Jaume i el senyor Joanet. Més amunt, l'establiment papereria Sabadell, on podies canviar novel·les i tebeos i una vaqueria, a més del Bar Domingo. Al davant, una papereria-llibreria molt ben assortida, La Carabela. L'amo d'aquesta papereria devia ser pessebrista i per Nadal posava a l'aparador uns bonics pessebres. Recordo que de gran era un membre molt actiu del Casal d'Avis. També comptava amb una vaqueria molt gran, una botiga de llegum cuit,  una merceria, una tintoreria, un bar on es reunia la gent del futbol, una espardenyeria, més adroguers...

Cada illa de cases era un petit poble i per això ja em costa de recordar la part de dalt de tot, encara que hi passava cada dia per anar a escola. Bodegues, vaqueries, espardenyeries i adroguers conformaven el gruix comercial de l'època, una època sense grans neveres ni massa diners, en la qual calia comprar a la menuda. Durant anys va ser molt important la merceria que està a tocar del carrer Elkano, avui magatzem de la drogueria de més amunt, Campanera, que també es molt antiga. Més amunt de la drogueria hi havia una joieria-rellotgeria amb un rellotger molt guapo que s'assemblava a Paul Newman i m'havien dit que era cunyat del jugador Olivella.

També va tancar el forn, que, com la farmàcia, va passar per diferents propietaris.  Recordo que quan jo era petita, entre els anys 50 i els 70, tenien a l'aparador aquells cargols de pa tan excitants. Hi 

havia hagut al carrer establiments educatius, com ara l'emblemàtica Acadèmia Almi i una altra acadèmia de pis, a mig carrer, de la qual no recordo el nom i que tenia al costat, aleshores, una verduleria. Al principi del carrer, durant anys, s'hi aturava un carretó ambulant que venia fruita i verdures, el de la senyora Maria, la qual tenia una filla que es deia com jo, Júlia.

Avui un defecte del carrer és, pel meu gust, l'excés arborícola. Uns quants arbres fan bonic però el bosc espès de verdor que han conformat en pocs anys els seus lledoners fan que des dels balcons no vegis res i que el carrer resti excessivament fosc. Cal dir que els balcons són una gran distracció per a la gent gran i que molta gent gran se m'havia queixat del fet que ara no es veia res. A dalt de tot del carrer, fent cantonada a la Plaça del Sortidor, hi ha una casa de veïns molt remarcable, de l'arquitecte Benavent, on va viure el dibuixant Emili Freixas.

Quan jo era petita, pujant a mà esquerra, abans d'arribar a la plaça, hi havia hagut  una polleria on mataven pollastres i conills a l'estil d'aleshores, casolà, i recordo aquella sang d'au agonitzant que conformava una mena de flams esponjosos que es fregien i eren d'allò més bons. Ara resultaria políticament incorrecte, aquell espectacle.

Segur que em deixo al tinter un munt de detalls, de botigues i de tot. Passat Blai, a mà dreta, hi havia l'entrada d'uns gran safareigs i la casa MAPE, encara hi venen atuells de cuina i estris diversos. Avui el carrer compta amb notables establiments com ara La Sala, dedicada a l'ensenyament de la música, i la seu de l'Esbart Renaixença, que tan bona tasca està fent al barri. Hi ha bars, un restaurant, i fins i tot una església d'una religió evangèlica. També té molts establiments tancats o reconvertits en habitatges. Molts bars i establiments son de gent nou vinguda i queda poca cosa del petit comerç d'abans. Hi ha edificis interessants, modernistes o eclèctics. Els detalls modernistes, ni que sigui d'un modernisme modest, son molt interessants.

HISTÒRIA DE LA PORTA DEL DARRERE (SANTA MADRONA)

Recupero una antiga entrada sobre la porta del darrere de l'església de Santa Madrona, avui en un espai molt deteriorat, per desgràcia. 

Un dels primers elements arquitectònics que es van considerar patrimoni protegit al nostre barri va ser la porta de l'església de Santa Madrona que dóna al carrer de Margarit. Quan jo era petita entràvem sovint a l'església per aquesta porta, ja que l'accés sempre era obert i recordo que hi havia un vellet que demanava caritat al qual el meu pare sempre donava alguna cosa. Fa anys que s'ha tancat per protegir-lo de bretolades, cosa que és una llàstima però de moment potser sigui la millor i inevitable solució.

La porta prové del Convent de Sant Joan de Jerusalem. Hi ha qui m'ha comentat que els símbols de l'escut són templers, això no és ben bé així, tot i que l'orde de Sant Joan era també hospitalària i militar i es va beneficiar força de l'extinció de l'orde templera, rebent una gran part del seu patrimoni.

A finals del segle XVII els hospitalers van abandonar l'edifici a causa de la seva decadència. Va ser ocupat aleshores per monges de la mateixa orde, procedents del convent lleidatà d'Alguaire. Tot i amb això hi van continuar residint els priors i es van portar a terme importants obres, a conseqüència de les quals es devia construir la porta que avui tenim al carrer de Margarit.

El 1835 les monges es van veure obligades a abandonar l'indret a causa de les revoltes de l'època. El 1840 s'hi va inaugurar una biblioteca i un museu, el 1859 van retornar i el 1869 van tornar a ser-ne expulsades. El 1882 es va iniciar l'endrroc del convent, maltrat que la capella va romandre a lloc fins 1886, data en la qual es va obrir la Via Laietana. La llinda del portal, amb l'escut del prior Josep de Villalonga, és la que trobem al nostre barri. Després de molts canvis les monges van anar el 1977 al Monestir de la Mare de Déu d'Alguaire i Sant Joan de Jerusalem, a Valldoreix, on van residir fins el 2006 ja que segons tinc entès aleshores l'edifici de Valldoreix va passar a ser Seminari Major de Terrassa. Les monges el van cedir en passar a viure les que hi quedaven, d'edat avançada, al Monestir de Salinas, a Àlaba.

Pel que fa a l'església de Santa Madrona, en general, edifici neogòtic obra de l'arquitecte Adrià Casademunt i Vidal, que va ser president de l'Ateneu i un personatge important de la Barcelona de finals del segle XIX, fill d'un altre gran arquitecte, Josep Casademunt, crec que paga la pena demanar-ne a qui sigui una rehabilitació integral. 

La història del segle XX, complicada i violenta, va fer que l'edifici sofrís atacs durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Les restauracions de postguerra van ser senzilles, barates i poc aprofundides. Avui, superats ja els tràngols del passat, és un edifici emblemàtic del barri, que ha acollit concerts i diferents activitats a més de les religioses. No aconseguirem potser que al davant s'hi obri una gran plaça on acabi el carrer Piquer, com preveien els projectes originals, però al menys caldria dignificar-ne el conjunt amb una restauració seriosa. No tot han de ser Gaudí i la Sagrada Família, vaja. 

El campanar si es restaurés i pogués ser practicable esdevindria un mirador molt interessant des d'on observar el nostre barri i tota la ciutat i fins i tot podria convertir-se en una atracció turística remarcable i en un bon punt per arrodonir els itineraris històrics i literaris pel barri que fa CERHISEC. Casademunt va ser un d'aquells secundaris de luxe de l'arquitectura modernista i eclèctica de finals del segle XIX i principis del XX.

Santa Madrona va ser una santa molt important a la ciutat de Barcelona. Avui que tanta gent arriba al Poble-sec i a la ciutat, de tot el món, el seu patronatge es podria reivindicar, des d'un punt de vista tradicional i laic, fent-la patrona dels nou vinguts que volen romandre, com ella, segons la llegenda, entre nosaltres, els poble-sequins.

Nota: Les dades històriques i les fotografies d'aquesta entrada han estat manllevades de la web 'Monestirs de Catalunya'.

FOGUERES I BODEGUES

 

La foguera que més recordo és la del carrer Blasco de Garay amb Blay, visible des de casa meva. Des del balcó en seguíem l'acurada construcció.

Des de dalt del terrat de l'antic Restaurant La Bodegueta, que en aquell temps crec era Ca la Lola, quan la flama començava a destorbar la vida quotidiana dels seus habitants, de vegades tiraven aigua a la foguera, fet que provocava grans esbroncades de la quitxalla, però també dels adults. Així mateix s'esbroncaven unes furgonetes de l'ajuntament que passaven de tant en tant i retiraven llenya si creien que n'hi havia un excés. Em temo que una actitud més agosarada per part de qui fos hauria pogut provocar veritables revolucions populars i per això la Casa Gran actuava amb tolerància fins i tot excessiva.

La Bodegueta, ara, és un restaurant peruà. He trobat alguna fotografia de l'interior antic. De quan era una bodega convencional no n'he trobat. L'interior està canviat però, al menys, l'exterior, de moment, no ho està tant. Al menys, funciona i no hi han fet una casa al damunt. Quan era bodega, en un petit mostrador que donava al carrer de Blai, en l'època en què per aquest carrer passaven carros de camí cap al port, s'hi aturaven molts carreters a fer la copeta, segons em van explicar.

Els petardos, els coets, les bombetes i la resta es venien sense manies a les papereries del barri. Hi havia hagut molts accidents en aquells anys i de molt greus, enverinaments de quitxalla menuda amb els famosos Garibaldis, cremades diverses i morts, com en un cas molt tràgic de Sants, que sempre recordaré. He de dir que la meva mare explicava que durant la seva joventut encara era pitjor i que alguna amiga seva s'havia cremat de forma seriosa a causa d'una cosa que es deia correcames amb la qual els nois gambirots assetjaven les xicotes. 

Moltes vegades recordem el passat amb romanticisme i n'obviem les misèries, les bretolades i les inconsciències individuals i col·lectives, és cert que ara per a tot hi ha un excés de normativa però trobar un punt d'equilibri resulta gairebé impossible. De fet, gastar diners en focs efímers, encara més en èpoques d'escassedat, sembla una mica irresponsable, he conegut gent que anava curta d'armilla però balafiava en focs d'artifici verbeneros molts calerons. Els humans som una mica rarets. Tot i que el foc de la revetlla està controlat encara hi ha accidents, tot i que molts menys que en el passat.

Pel matí els carrers estaven fets un fàstic i el sofert ajuntament enviava ben aviat patrulles que tornaven a asfaltar les zones on havien cremat les fogueres. L'endemà de la revetlla em produïa una mena de tristor ja de petita, una cosa semblant a quan ja havien passat els Reis, a l'hivern. L'estiu té un punt de tristor irrecuperable, m'emocionaven i entristien els finals de curs, tant quan jo estudiava com quan vaig ser mestra i m'adonava que tot seria diferent a partir del setembre.

No queda més remei que superar aquestes melangies estacionals i continuar amb la vida, mentre duri, sigui com sigui. A la revetlla de Sant Joan seguia, fa anys, la de Sant Pere, quan sortia la gent fina, segons deien els grans del meu temps jove. I fins i tot la de Sant Jaume. De petita no anava de vacances i l'agost, llarg, pesat i feixuc, aconseguia que desitgés tornar a la fresca tardorenca i als inicis del curs escolars. Les fogueres són tota una metàfora vital, poden ser perilloses però resulten imprescindibles i beneficioses, neixen, creixen, moren, deixen un pòsit de cendres però aquestes cendres també acaben per esvanir-se en el no-res.

REVETLLES, FOGUERES I GRESQUES DEL PASSAT

Recupero, en part, una antiga entrada, evocadora de revetlles i focs artificials.

Ja tornem a ser a tocar de Sant Joan. Comptem amb una descripció molt gràfica de les fogueres antigues, de barri, a la cançó de Joan Manuel Serrat, prou coneguda. De fet, la cançó, encara que no menciona el Poble-sec, parla del nostre barri, però el muntatge de fogueres era molt semblant a tot arreu. No cal copiar la lletra perquè gairebé tothom se sap allò de pel vespre quan l'estiu obria els ulls, per aquests carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt d'un pam de sorra, etc.

Ja molt abans de la revetlla, com sabeu, els nois pujaven pels pisos a buscar rampoines, trastos i mobles vells, que desaven acuradament. El dia de la revetlla, a mitja tarda, es començava a muntar la foguera, fent un cercle que s'omplia de sorra i es delimitava amb pedres. Allà s'amuntegava el botí, quan més, millor. Hi havia bandes organitzades que es robaven la llenya mútuament, hi havia molta picaresca i rivalitat, amb el tema.

Hi havia moltes fogueres al barri, una a cada cruïlla, pràcticament. Avui ens semblaria una barbaritat tant de foc a tocar de les coses i, de fet, en ocasions gent de l'ajuntament passava amb una furgoneta a recollir material, intentant minvar els efectes piròmans de la celebració. Però la seva arribada era rebuda de mala manera, amb xiulets i crits.

També alguns veïns, socarrimats, llençaven de vegades aigua al foc, des dels balcons i terrats més baixos, però aquelles activitats aconseguien un gran rebuig i insults diversos per part de les masses enfebrides pel foc purificador. En el meu temps els xicots que feien la foguera ja pertanyien a un sector determinat, arrauxat i humil, no tots els nens jugaven al carrer sinó sovint els més gamberros.

Anar pel món en temps de fogueres i petardos era un perill. Encara ho és, malgrat que s'ha limitat força la venda i ús de materials pirotècnics. Aleshores hi havia una gran inconsciència i força accidents, ningú s'hi posava pedres al fetge, eren danys colaterals. En una ocasió, però, hi va haver molts morts en un establiment de la Plaça de Sants, i a causa d'aquells fets i d'altres de greus, la cosa va anar sent més controlada. Hi havia hagut molts accidents, no tots s'explicaven, entre els quals enverinaments amb els 'mistos garibaldi', molt perillosos, i cremades diverses. 

La majoria de gent no tenia cotxe, encara. Es quedava a casa i feia festes als terrats veïnals, amb coets i petardos casolans. El jovent feia ballaruques i quan encara no tenies edat de merèixer contemplaves amb enveja aquelles festetes de jovent més grandet, esperant el moment de poder accedir a les danses corresponents i de poder, ai, conèixer l'amor de la teva vida. La nit de Sant Joan és màgica, però la matinada porta la realitat. La realitat era l'asfalt fet una bírria, les restes de la foguera i dels mobles cremats i el silenci del matí de Sant Joan, aquest silenci que segueix a les nits de festa i que estén una fonda nostàlgia per l'ambient, la nostàlgia pels temps feliços que no tornen mai més.

La revetlla de Sant Joan, deien, sortia la gent xarona. La gent fina sortia per Sant Pere. Ara, la revetlla de Sant Pere gairebé ni existeix, en no ser festa a tot arreu, l'endemà. De fet, abans sortir de nit era quelcom extraordinari, permès a les noies, tan sols, en aquestes festes emblemàtiques. Ara tot ha canviat molt.

La revetlla tenia, cada any, una cançó de moda, romàntica, i alguna altra més de l'estiu, patxanguera. Les cançons de platja, mar, amors i retrobaments estivals resultaven molt adients a les revetlles i al començament de l'estiu. Una de súper romàntica era aquella del sapore di sale sapore di mare. També hi havia coses més mogudes i desacomplexades, Eva María se fue buscando el sol en la playa, o bé un rayo de sol, oh, oh, oh...

Tot ha canviat i jo més, però suposo que cada generació jove te la seva pròpia mitologia. En el passat remot quinze dies abans de la revetlla ja tenies petardos per tot arreu i soroll a dojo. 

LA MOSTRA D'ENTITATS NÚMERO TRENTA-TRES

 

Avui se celebra la 33ª Mostra d'Entitats del Poble-sec. Avui en fan a un munt de barris, de mostres i fires, però, si no vaig errada, crec que 'la nostra' va ser la primera.

La meva situació actual no m'ha permès participar-hi com en d'altres ocasions, tot just hi he anat una breu estona.

És una celebració que m'encanta però, com tantes coses, ha canviat força. Hi ha entitats que es fan i es desfan i d'altres que romanen, incombustibles. Té molt de mèrit que quasevol acte d'aquest tipus faci anys, i ja en son 33, els de Nostre Senyor, vaja.

Potser és l'edat però enyoro altres temps en els quals la Mostra es feia a espais més íntims, la Plaça del Setge, el carrer Blai... La celebració s'iniciava el dia abans, per la tarda, venia un grup d'havaneres per la nit i s'organitzava una sardinada molt popular.

Avui es fa tan sols un dissabte, matí i tarda, però al matí és quan sol estar més animada, malgrat la calor. Ja fa alguns anys que s'organitza en un tram de Paral·lel, durant un parell o tres d'anys, amb motiu de la reobertura del Molino, es va tancar el Paral·lel i hi van col·laborar els teatres, però aquestes celebracions 'a lo grande' no poden durar gaire. La gent fidel és la de sempre, la del barri. I és que a la ciutat hi ha un munt de festes i festetes i celebracions de tot tipus.

Els espectacles han anat variant, ara es fan a l'escenari de la Plaça dels Ocellets i, pel meu gust, el més rellevant crec que és l'actuació del grup Sound Dreamers.

Amb tants anys l'orientació i el personal canvien, de forma inexorable. CERHISEC acostumava a vendre el llibre de l'any a la Mostra però ara es ven per Sant Jordi, i potser hi ha més gent aleshores ja que no fa tanta calor.

En tot cas, ja dic, és tot un mèrit la durada de l'esdeveniment, malgrat hagi tingut alts i baixos i, en moltes ocasions, un excés de soroll pel que fa al volum que s'emet des de l'escenari i que fa que no puguis xerrar a gust. Per no parlar de les batucades, excessives, segons la meva opinió de velleta carca.

En tants anys hi ha gent que no és ja entre nosaltres, com ara el Juli, del Foment, que tenia cura de les sardinades, i molta gent més gran que jo que conformava un bon gruix de seguidors de CERHISEC. Tot es renova i així ha de ser. De vegades es perden coses i activitats, però també en sorgeixen de noves. 

En tot cas, felicitats als molts responsables de la continuïtat de l'esdeveniment, un dels dies més animats del barri, segons la meva opinió. En aquest blog he penjat gairebé cada any una ressenya sobre el tema.

En linco algunes per si voleu 'recordar':

https://balcopoblesec.blogspot.com/2012/06/reflexions-per-despres-de-la-mostra.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2019/06/la-mostra-dentitats-29-anys.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2015/06/retalls-dhistoria-quinze-anys.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2009/05/mostra-dentitats-numero-19.html