El Paral·lel o Paralelo, que era el nom amb el qual fins fa quatre dies tothom coneixia l'avinguda, sembla que torna a estar de moda. Bé, no pas el Paral·lel real i del present, producte del pas del temps i de la història, sinó un Paral·lel mític que potser no va existir mai. Quan jo tenia deu o onze anys es va posar de moda, gràcies a Sara Montiel i a la nostàlgia recurrent, el Paral·lel i el cuplet. El Paral·lel dels anys quaranta i cinquanta estava prou bé, es feien coses que ja s'havien fet abans de la guerra, era l'època del cinema popular, hi havia espectacles familiars i d'altres pujats de to que avui farien riure. Més endavant, sempre amb el pes de la nostàlgia al darrera, s'hi va fer teatre interessant, moltes obres emblemàtiques en castellà passaven pel Talia d'aleshores. El cinema Regio i el Cinerama van esdevenir, com tot al capdavall, fites efímeres però molt recordades.
Les tafaneries i anècdotes sobre el Para·lel conformen tot un gènere transversal, tenim un munt d'autors d'èpoques diverses que van escriure sobre l'època suposadament daurada de l'avinguda, alguns d'ells des de l'exili i tot. Com que molts d'aquests llibres pouen en el record i estan relacionats amb l'època jove dels escriptors i periodistes, és habitual que, en molts casos, com passa ara, es caigui en el tòpic i la mitificació. De la vida real d'actors, actrius, cupletistes i la resta, en realitat, en sabem quatre coses, encara avui.
Malgrat la nostàlgia i el pes de la guerra civil i les seves seqüeles, la vida va millorar, molta gent es va comprar un cotxet i va començar a sortir els caps de setmana. Aquest canvi en l'oci va ser allò que més va contribuir a la decadència de l'oferta. No tan sols van tancar locals del Paral·lel, tota Barcelona va anar perdent sales de ball, cinemes i la resta, però van sorgir les sorolloses discoteques, al Paral·lel, en concret, Barbarroja i Studio 54.
En els anys vuitanta es va tornar a la nostàlgia i a la lloança de locals resistents, com ara El Molino, fins i tot les aspes van tornar a girar, en un llunyà Nadal maragallià de finals d'aquella dècada. Més endavant un dels autors autodidactes més copiats, Miquel Badenas, es va autopublicar un molt bon llibre sobre la història del Paralelo i la seva gent. A causa de l'èxit Pagès el va publicar en català.
Van passar els anys, i com sol passar, es va tornar a descobrir la sopa d'all. Un musical, pel meu gust poc reeixit i ple de tòpics, Flor de Nit, va tenir el seu èxit. Anys després una exposició al CCCB, centrada en l'època d'abans de la guerra civil, va embadocar molta gent. Era brillant i aplegava molts materials però, per meu gust, resultava força barrija-barreja. Voler explicar el Paral·lel i la seva història, com tantes altres coses, es com voler agafar aigua amb un cistell.
Darrerament sembla que el tema s'ha tornat a posar de moda, nova obra nostàlgica al TNC, novel·les ambientades en el Paral·lel, rutes turístiques diverses, un article a Serra d'Or... poca broma. En el fons, el de sempre, amb poca informació realment nova i aprofundida, i amb algunes excepcions com ara el llibre de Josep Cunill sobre l'Espanyol i la reedició, del mateix autor, de la biografia d'Elena Jordi. De vegades t'ensopegues amb treballs seriosos, com ara Les spectacles en Espagne, 1875-1936, de Serge Salaun, editat per... la Sorbona.
Al CERHISEC portem més de vint anys de feina, entre molts altres temes també hem escrit i parlat sobre el Paral·lel. Malauradament molts dels testimonis de gent gran que encara recordava el passat i que col·laborava amb nosaltres ha anat desapareixent per llei de vida. En aquests darrers temps sovint, amb bona intenció, m'envien referències sobre articles, espectacles o llibres relacionats amb el tema. Per una perla que trobes has d'entomar molta palla o tornar a llegir anècdotes que ja has recollit tu mateixa fa temps, transformades i millorades per la mítologia. Cupletistes adorables però amb vides difícils, anarquistes bons i generosos, bohemis de bon cor i coses així. Realitats menys agradables no solen vendre gaire. Em temo que aquesta foguerada paral·lelera passarà, com ha esdevingut sempre, jo ja soc dels vells de la colla, hores d'ara, i d'aquí uns quants anys més tornarà a sortir algú dedicat a reivindicar allò que mai no va ser. O que no va ser mai com ens ho volen explicar.
La nostàlgia ja no és el que havia estat, Signoret dixit, jo tampoc no soc com era abans. Pretendre revifar les coses a la força no funciona. I cal valorar el present, el Condal, el Victòria, el Tantarantana, el Bars... La culpa no és del govern ni, com aquesta broma del Polònia, de la Covid. Un personatge de Ruth Rendell comenta en algun moment que si posem un peu en el passat i un altre en el futur ens pixem en el present. Perdoneu la grolleria però em sembla una expressió molt gràfica. Algun dia uns vells del futur enyoraran les terrasses del carrer de Blai, el Mago Pop, el Basar Xinès i el 'colmado' dels paquis. Els semblarà que tot empitjora i, com a Plini o Ciceró, que el jovent ha perdut pistonada, és mal educat i no té valors. Això, en el millor dels casos, si no passen coses pitjors i, com en èpoques passades, la violència no revifa. Mai no podem assegurar que estem vacunats del tot contra res, els virus muten i els humans, també.
