divendres, 27 de juliol de 2018

VEUS, ROSTRES I FUTBOL

Resultat d'imatges de maria dolors gispert miguel angel valdivieso

Fa poc que ens va deixar Maria Dolors Gispert, una de les grans veus del doblatge. Tenia vuitanta-quatre anys, havia posat la veu a molts famosos, entre els quals Whoopi Goldberg, també havia estat la veu de Pippi Langstrum, per cert. Era tota una senyora guapíssima, d'una bellesa extraordinària que va mantenir durant tota la vida. Havia fet teatre i alguna cosa de cinema.

Va ser molt coneguda, a més a més, per haver-se casat amb l'emblematic Miguel Ángel Valdivieso, en aquesta fotografia magnífica els podeu veure tots dos, guapos i elegants, el dia del casament. L'he manllevada del blog del senyor Barbachano, el qual he esmentat en alguna ocasió. la fotografia també es pot trobar en un blog poc actualitzat que havia creat Gispert, fa alguns anys. Tant Gispert com Valdivieso venien de famílies amb tradició artística.
Resultat d'imatges de maria dolors gispert
En un programa de ràdio sobre cinema, La Claqueta, van mencionar Gispert i Valdivieso i van dir que Puyal, ara que ha plegat pel que fa a la retransmissió de partits de futbol havia recordat feia poc que el millor locutor dedicat a aquesta tasca havia estat el marit de Gispert, que va morir encara jove, malauradament. Al programa van comentar que Valdivieso mai no mostrava preferència per un equip o un altre tot i que se sospitava que era de l'Espanyol.

Però resulta que Maria Dolors, en una ocasió, va confessar a un periodista que res d'això, que el seu marit havia estat sempre... del Poble-sec!!! I és que Valdivieso havia jugat a l'equip del barri, en els temps mítics, al costat d'un altre periodista, Jaume Nolla, en l'època en la qual a l'equip del barri també jugava Parra. Aquesta aspecte esportiu el va recollir La Vanguardia amb motiu de la mort del locutor. 

Miguel Ángel Valdivieso va fer també doblatge, va ser la primera veu de Woody Allen, abans del Joan Pera. La història del doblatge encara està per explicar a fons, diuen que qui més en sap és el Jaume Figueras, per cert. 

Si algú té més informació sobre el pas de Valdivieso i Nolla pel Poble-sec, us agrairíem que ens la feu arribar, així els podríem dedicar una bona i llarga xerrada de CERHISEC. 


diumenge, 22 de juliol de 2018

FESTES EXCESSIVES I COSES QUE PASSEN ALS BARRIS SOFERTS

Ha tornat la Festa Major i portem dues nits sense dormir gràcies a la gresca organitzada als escenaris propers a casa. Hi ha qui té més mala sort que nosaltres i els té sota de casa mateix. Encara més, aquests darrers anys l'acte final acostumava a ser la cantada d'Havaneres de la Plaça de Santa Madrona i el darrer diumenge de la festa, al vespre, tot restava silenciós. Al programa comprovo que aquest any no serà així i que avui també tindrem soroll. I no tan sol el dels decibels excessius del nostre temps sinó també el soroll de la gent que omplirà el carrer fins les tantes i orinarà a qualsevol forat practicable, portals inclosos.

Hi ha molta gent que qüestiona aquest tipus de festes de barri. En molts casos, avui, estan més lligades a locals i bars que no pas als carrers. La gent gran, com jo mateixa, ens limitem a les sardanes, les havaneres i alguna altra coseta ja que, per sort, hi ha moltes activitats interessants i agradables les quals es fan, això sí, en horaris sostenibles. Però resulta impopular queixar-te d'aquestes gresques festeres passades de rosca, com ho és queixar-te del desordre provocat i consentit per les bicicletes, per exemple. I encara més, com que cadascú plora pel que li toca, hi ha qui viu en un indret on té la sort de no comptar amb gresques diverses i continuades i ni s'assabenta del que pateix el veí dels carrers propers.

Al darrer Zona Sec hi havia un llarg escrit sobre la disbauxa que fa anys que viu la gent de la Plaça de les Navas. Pel que fa al carrer Blai, fins i tot havia millorat una mica i es respectaven els horaris però ara diria que la cosa empitjora. A Blai-Blasco de Garay s'ha generat un punt calent i perillós, tan sols cal passar per allà als vespres per veure què s'hi cou. En alguna escala d'aquella zona ja han ocupat pisos de mala manera, precisament persones d'aquestes que de nit, i no cal que sigui festa, es fan els amos del carrer.

Hi ha qui relaciona el tema amb els nou vinguts i no és ben bé així, al barri hi ha un nivell de convivència acceptable, malgrat els punts calents, i hi ha persones de moltes procedències. Un exemple emblemàtic són les nostres escoles, que funcionen de meravella gràcies als esforços del seu personal. 

Quan jo era petita ja hi havia punts calents i gent incívica, no ens enganyem, que sempre hi ha qui evoca un passat idíl·lic que no va existir mai. Quan la meva mare era petita les baralles entre veïns eren habituals i recordo que m'explicava com a la seva es va haver d'anar a judici amb mitja part dels veïns d'una part i, la resta, de l'altra. 

Fa anys, en els vuitanta, a sota de casa meva, hi van tenir durant molt de temps un grup de joves del país i del barri, autòctons i poble-sequins, que traficaven amb droga i ens feien destrosses al portal. Si sou grandets recordareu que al carrer Rosal hi havia hagut protestes a causa d'una banda de delinqüents, aquests sí, forasters, que s'hi havien establert i que robaven a les carreteres i autopistes. 

Tot té alts i baixos, també el mal rotllo. Em temo que, en general, a la ciutat, les coses d'aquest tipus han empitjorat darrerament, amb això dels narcopisos i la resta, sembla que no s'hi pot fer res o molt poca cosa. Després, ai, hi ha qui s'estranya de que pugin els vots dels partits de la dreta als quals es creu, de forma crec que errònia, més capaços d'arranjar aquests temes. I que pugin aquests vots dretans als barris modestos de tot arreu, que són els qui pateixen el tema, amb veïns que no tenen cap possibilitat de canvi d'habitatge. L'éxit d'Albiol a Badalona va lligat a temes d'aquest tipus que no es resolien ni s'han resolt tampoc mai del tot. Però és políticament incorrecte dir les coses pel seu nom.

Tenia esperança en què la pluja acabés amb el soroll però, res, ja ha parat de ploure i ja tornem a tenir sarau. O tempora, o mores. La culpa no és del turisme, ni dels de fora, ni de les bicicletes, ni del jovent de tot arreu que té ganes de divertir-se i va on hi ha juerga. El problema és que es vigila molt poc el compliment de la norma, el problema és que no hi ha policia de barri eficaç, això que sempre surt a les converses i mai s'acaba de concretar. Abans teníem el sereno, el vigilant, tothom els coneixia. La mala relació entre guàrdia urbana i ajuntament ve de llarg però em temo que ara està pitjor que mai.

Fa algun temps la cosa havia millorat una mica, amb molts esforços que convergien en intentar que el barri fos més agradable. Em temo, però, que avui el benestar veïnal no és cap prioritat generalitzada. Avui mateix, en un article sobre Maragall, s'evocava el seu pas actiu per tots els barris, dormint fins i tot a casa d'algun veí. Els polítics i les polítiques tenen ara, sembla, d'altres problemes i, en general, no coneixen gaire els llocs on passen les coses dolentes. De fet, no sé el que coneixen, cada vegada en veig menys als actes veïnals, per cert. Pot ser una percepció subjectiva, qui sap.

diumenge, 17 de juny de 2018

LA FOIXARDA I D'ALTRES TOPÒNIMS D'ORIGEN INCERT


Aquesta fotografia, manllevada de la web http://patinajevelocidadcat.es/1965-imagenes/ és l'única que he pogut trobar en la qual es vegi la pista de patinatge de La Foixarda en els anys de la meva joventut. L'afició a patinar va ser important durant un temps, els patins no eren cars i en podies llogar. Ens deixaven patinar, fins i tot, al pati de l'escola.

Durant la meva adolescència, amb d'altres amigues, pujàvem sovint a la Foixarda. L'indret em semblava aleshores llunyà i romàntic. A la pista podíem conèixer noiets de la nostra edat i, en ocasions, et donaven la mà per patinar plegats, cosa molt emocionant quan tens catorze anys. No tenia ni idea de què venia el nom del lloc i, en aquells anys, em preocupava de forma relativa la història del passat.

Globularia alypum.jpg

Més endavant vaig donar per fet que el nom feia referència a la planta, encara que no l'hagués vist mai per allà. Fa uns dies, a La Vanguardia, vaig llegir un escrit en el qual s'explicava que el nom venia de la família Foixart, propietària de les pedreres d'aquell indret. L'explicació em sembla molt adient i versemblant, era habitual feminitzar els cognoms en casos semblants. Els descendents del senyor Foixart han fet una sol·licitud a l'ajuntament per tal que rectifiqui el Nomenclàtor.

El Nomenclàtor de carrers és un document imprescindible, amb inevitables errades i mancances, cosa que no és estranya ja que sovint els noms dels indrets no resulten gens clars i han anat canviant amb el pas del temps. Moltes vegades ho han fet de forma intencionada, lligada als avatars polítics i històrics, però en ocasions el canvi ha estat casual, imprevist, i no en queda cap documentació. Hi ha casos en els quals tan sols es pot intuir l'origen d'un topònim.

A molts barris hi ha força noms que provenen d'antics propietaris de terrenys i masies de la zona. L'ajuntament, quan l'indret s'anava urbanitzant, reconvertia alguns d'aquests noms, quan eren de gent anònima, en noms de famosos i coneguts. El meu carrer és diu avui Elkano però en plànols i guies del passat ve mencionat com carrer d'en Cano, que devia ser algun propietari dels terrenys pels quals es va traçar el carrer. Per reblar el clau de la versemblança, al carrer paral·lel al meu li van posar Magalhaes i tot sembla lligar.

Dels noms dels carrers se'n fa bandera sovint. Els meus pares i avis ja es planyien dels canvis que la política atzarosa anava fent de segons quins noms de carrer. Alguns de ben absurds, per cert. Jo seria més aviat partidària de batejar carrers i places amb noms lligats a la natura, a la indústria, m'agraden els noms d'alguns carrers de la Zona Franca que tenen una certa unitat temàtica, carrer del Ferro, del Cobalt, de l'Estany...

La revenja ideològica fa que sovint els noms dels carrers se'n vagin d'un extrem a l'altre, com ara la substitució del Marquès de Comillas, ase dels cops singular, si ho comparem amb el respecte vigent que han merescut els Güell, parents i hereus seus, per Ferrer y Guardia. I ho escric amb y  llatina pel fet que aquest personatge, del qual planyo la mort, absolutament injusta i cruel, no era gens catalanista, més aviat tot el contrari.

Fa poc es va substituir el nom del carrer Almirante Cervera pel de l'actor Rubianes. A Rubianes se li podia haver dedicat una placeta nova a tocar del Paral·lel però això hauria provocat poc espectacle mediàtic. Els descendents de Cervera es van queixar i l'ajuntament va donar diferents motius, una mica agafats pels pèls. En un llibre recent que Joan Lluís Bozzo dedica al seu amic, l'actor traspassat, opina que els carrers no s'han dedicat a gent del teatre, cosa que no és certa. Als actors de teatre del passat, absolutament popular en una època sense cinema ni televisió, se'ls havien dedicat molts carrers, alguns d'ells fins i tot duplicats, cosa que va obligar l'ajuntament a fer canvis, com en el cas de Teodor Bonaplata o Lleó Fontova.

Hi ha qui pensa que els carrers amb noms de militars o aristòcrates són franquistes i això no sempre és cert, en moltes ocasions pertanyen a gent que va tenir vincles positius amb la ciutat, i ara penso en tres noms propers al barri, dels quals ja tan sols en resta un, el Conde del Asalto, el Marquès del Duero i el Marquès de Campo Sagrado. La catalanització també cau en ocasions en coses rares i he escoltat, en el present, en alguna ocasió, mencionar aquest darrer com Camp Sagrat. Fins i tot havia sentit explicar que això del camp sagrat venia d'un cementiri ancestral.

El carrer Rosal responia al nom d'uns propietaris. Per això aquest carrer, com tants altres, es mencionava de forma popular com carrer d'en Rosal. La normalització l'ha convertit en carrer del Roser com si respongués a una antiga advocació de la Mare de Déu del Roser. En aquest cas, l'espanyolització franquista l'hauria transformat en carrer del Rosario, per cert. 

El nom del nostre barri, Poble-sec, ha rebut diferents explicacions, totes poc fonamentades i intuïtives, la més repetida, que responia al fet de què a causa dels prats d'indianes del sector de les Hortes de Sant Bertran els pous es van salinitzar. Però hi ha Poble-secs a d'altres indrets de Catalunya i, en general, responen a barris que van créixer lluny del centre, ocupats per gent nou vinguda. Així el topònim tindria un sentit d'apartat, erm, diferent, que crec que respon més aviat al que va ser, en els seus inicis, el Poble-sec barceloní. Tenim Poble-sec a Cardedeu, a Sitges, a Sant Quirze del Vallès, Igualada i molts més llocs... Malgrat això, a cap d'aquests indrets, de moment, no m'han sabut donar una explicació convincent del topònim i, de moment, no crec que ningú no s'hagi molestat en fer un estudi seriós sobre el tema.

Avui, amb les noves onades migratòries, molts carrers antics són mencionats de forma singular, adaptada a l'idioma del nou vingut. Potser amb el temps aquestes variants, sobre tot en sectors ocupats per gent establerta a la zona, esdevindran oficials i canòniques, qui sap. Tot és relatiu i atzarós. La toponímia compta amb moltes interpretacions divertides però poc serioses o que responen més aviat a opinions diverses, de vegades, però, formulades i escrites per gent de pes. El tema dels noms dels carrers sempre torna a sortir, en els debats municipals. A Barcelona, per tal que posin el teu nom a un carrer, ha de fer cinc anys que cries malves. 

Comptem avui amb noms de carrers i places molt curiosos i estranys, lligats a personatges que no sé pas què tenen a veure amb nosaltres, com John Lennon. M'agrada quan es posa un nom nou de carrer a algun veí significat, que va treballar pel barri o pel poble. Com que els noms d'homes, per variar, són molt més nombrosos que els de dones, avui hi ha una certa recerca de dames de categoria per batejar nous espais. Sovint el nom d'un indret respon a l'esforç intensiu i mediàtic d'algú que reivindica el personatge i que n'ha descobert determinats vincles ignorats. Com en tot a la vida, les tries no sempre són justes, hi ha hagut gent important i rellevant que no té carrer i gent que no ho és tant i compta amb aquest reconeixement. En això, com en tot, per desgràcia, encara cal tenir padrins.

De fet, els noms de carrer acaben per sonar a carrer i prou. Tan sols els més encuriosits tenim un interès punyent en esbrinar de què ve aquell nom lligat a una casa de pisos i repetit a les ofertes immobiliàries, les coses com siguin.

diumenge, 20 de maig de 2018

EL MERCAT DE SANT ANTONI, A PUNT DE REESTRENA!

Resultat d'imatges de inauguració del mercat de sant antoni

El Mercat de Sant Antoni, després d'un llarg i complex procés de restauració que ha afectat també el seu entorn, s'inaugura el dia 23 de maig i els dies 26 i 27 es farà una festa grossa. Ahir vaig passar per les instal·lacions provisionals, amb les quals ja m'havia familiaritzat, i em va fer una mena de nostàlgia veure com els botiguers de la roba ja ho tenien tot mig empaquetat per a fer el trasllat definitiu.

Resultat d'imatges de mercat de sant antoni

Tenim una tendència generalitzada a la queixa i no tothom està d'acord amb les estructures que acolliran el tema dels llibres, cromos i la resta. L'Ajuntament ha hagut de recordar que s'ha fet com s'havia pactat, i és que la memòria és selectiva i traïdora. En tot cas la zona quedarà molt bé, no serà com abans, car res no és mai com abans, algunes coses enyorarem pel fet, evident, de què a cada bugada es perd un llençol.


El dia 29 dedicarem la xerrada de CERHISEC a la història del mercat. Avui la gent diu anar al mercat però quan jo era petita s'anava a la plaça. El Mercat de Sant Antoni el considera seu la gent del barri però té una àrea d'influència important. Al Poble-sec no hem tingut mai un mercat amb cara i ulls, hi havia el del Carme, tocant a port, però era lluny del centre del barri i destinat a gent amb pocs recursos. Després el van refer al Raval i va millorar molt però va acabar per desaparèixer.

La reestructuració dels mercats comporta problemes, èpoques de crisis, tancaments de parades i coses així. Les obres s'encareixen i allarguen més del compte. Però després tot revifa i ja no recordem les incomoditats. Un exemple és el de Santa Caterina, encisador i que, curiosament, no ha esdevingut engolit pel turisme com la pobra Boqueria, que ja és una mena de parc temàtic de referència comercial.

A Sant Antoni els veïns i veines no volen que passi com a la Boqueria però hi ha coses inevitables i el barri ja fa temps que s'està convertint, com tants altres indrets, en un lloc de bars i cafeteries. Els pisos s'han encarit, cal recordar que ja eren cars abans, passar el Paral·lel des del Poble-sec ha comportat, des de sempre que jo recordi, pagar més de lloguer i de compra, molt més. 

El Mercat de Sant Antoni té molts detalls que el fan singular. No es troba entaforat entre edificis i la seva estructura crida l'atenció. La restauració ha estat acurada. Tot canvia i ja veurem com va i com es viu el nou entorn. I com s'utilitza i respecta. Hi ha gent eufòrica, encantada amb el Mercat i d'altra apocalíptica, que creu que les zones de vianants poden acollir botellons de noctàmbuls i bretolades diverses. Veurem. 

Al Mercat de Santa Caterina hi van construir, adossats, uns habitatges adaptats a gent gran, destinats sobre tot a gent del barri o de l'entorn. Sant Antoni i també el Poble-sec tenim un gran dèficit de residències per a gent gran, és un tema en el qual sembla que ningú no pensa, no es revindica gairebé mai. A moltes poblacions compten amb residències de gent gran destinades a gent de la localitat o de la comarca però molta gent d'aquests barris ha d'anar a petar ves a saber on i això, encara, si té diners per pagar un lloc en condicions. 

Som una població molt envellida, ho serem molt més, i cal meditar en el tema. Per exemple, amb la reivindicació dels usos de la Casa de la Premsa en cap moment no s'ha parlat d'aquesta possibilitat, per a l'edifici. El problema de l'envelliment i la dependència resulta incòmoda i la gent no se n'adona fins que no s'hi troba, a causa de les pròpies necessitats familiars.

En tot cas, el Mercat ha quedat molt maco i ja era hora que s'acabés amb les obres. També ens trobarem estranys amb una Ronda sense el muntatge provisional al mig però aviat oblidarem el passat perquè la vida segueix i tot canvia, en general, de moment, per millorar. Menys les persones, que més aviat no millorem físicament, ans al contrari.


dilluns, 14 de maig de 2018

EVOCACIONS SENTIMENTALS PER L'ENTORN DEL TEATRE GREC

foto de Julia Costa.

Dissabte, en baixar d'una visita al MNAC, vaig voler passar pels jardins del Teatre Grec, a veure si ja havien florit les roses. Aquests jardins van ser durant anys la Rosaleda Amargós. Per la primavera s'obrien roses de tots colors i escampaven una olor persistent. No sé si no he perdut olfacte però trobo que res no fa l'olor d'abans, les roses encara menys. Fa poc vaig ser al Parc Cervantes i tampoc no vaig percebre una flaire extraordinària.

Suposo que la promoció del Cervantes com a lloc de roses va fer que l'Amargós anès de baixa, un mica com el tema, molt més greu, del Tibidabo versus Parc d'Atraccions de Montjuïc. El cas és que les roses van desaparèixer durant anys i fins i tot l'entorn feia pena fins que una nova reflotació del conjunt, en l'època Clos, va arranjar una mica la cosa. Una activitat habitual dels poders públics és deixar malmetre espais i plans d'estudi per a poder-ne inaugurar de nous i penjar-se les medalles corresponents. Fa  uns anys que hi torna a haver roses, roses de diferents varietats, als Jardins del Teatre Grec, però totes són de color de rosa. És un jardí especialitzat, doncs. Fins i tot han tornat a criar granotes en alguns estanys...

Molts dissabtes i diumenges s'hi celebren festes infantils,  suposo que són legals i que deus reservar l'espai fent algun tràmit. També s'hi fa ioga i coses semblants, a més a més. Per la part de dalt del teatre hi passa un caminet que ara està tancat al públic, amb el meu pare en dèiem el camí de l'enganyifa ja que la primera vegada que hi vam passar crèiem que arribaríem a un indret llunyà però tan sols sorties a l'altre costat  del teatre.

El Teatre Grec era un lloc habitual on anàvem, el meu germà i jo, de petits, amb el pare, els diumenges pel matí, a passar l'estona. Ell llegia el diari i nosaltres saltàvem per les grades. També era aquell un lloc on es duien de tant en tant, molt de tant en tant, a pasturar, des de l'escola. Sobretot els dijous gras per la tarda. Allà vaig veure Núria Espert assajant Medea, jo no sabia qui era i la mestra ens va explicar que era una noia molt jove i molt bona actriu. D'això fa seixanta anys.

Una de les aficions competitives habituals, entre la mainada, era intentar col·locar-nos en el seient que sembla un tron. Em sembla que moltes generacions de criaatures hem fet el mateix. Quan era petita creia de bona fe que era aquell un teatre molt antic. Pels costats hi ha un espai per on surten i entren els actors quan fan representacions i crèiem que allà hi havien tancat els lleons i tigres destinats a cruspir-se els cristians, com a Quo Vadis, mentre l'emperador, des del seu tron, contemplava la disbauxa. Però el teatre no és grec autèntic sinó l'enginyós aprofitament d'una antiga pedrera i, de fet, tampoc és gaire antic sinó que es va endegar l'any 1929, amb allò dels fastos de l'Exposició. Ha tingut una vida una mica atzarosa, amb alts i baixos diversos.

En alguna ocasió hi havia vist celebrar Jocs Florals municipals, dels d'abans, d'aquells clàssics, amb les noies vestides de blanc i de llarg i els mantenidors ben mudats. Una vegada hi vaig veure actuar Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Montllor era impressionant amb aquella manera de cantar, mig  recitada, creixia en l'escenari. Va ser molt maltractat per la cultureta encara que després li hagin fet homenatges diversos. Era bon cantant i bon actor, tot suma. El recital es feia a mitja tarda i el teatre era mig ple. O mig buit.

Aquest estiu vaig anar a veure al Teatre Grec el darrer Cal·lígula representat a la ciutat. Més enllà de la representació, l'ambient que es viu allà dalt, en les nits d'estiu, és una meravella. Hi ha xiringuitos amb menjar, m'encanta i miro de pujar-hi cada any, des d'en fa pocs, tot s'ha de dir. Amb això de la meteorologia hi ha una tendència a l'exageració de la qual t'adones quan et vas fent vella. Fa molts anys vam patir uns estius força plujosos, fins i tot es deia que com que el temps canviava els turistes, que aleshores venien a cercar el sol i no tant l'empremta gaudiniana, acabarien per fer-se un seguro, un seguro de sol, com el de la cançó. Un any es van haver de suspendre uns recitals de Joan Manuel Serrat, després d'haver-se venut totes les entrades, a causa de la pluja. És el risc d'aquests espais sota els estels, és clar.

Crec recordar que fa anys hi havia en aquests jardins, a la part alta, l'estàtua de La noia de la trena, de Viladomat, no sé per quin motiu la van canviar de lloc en algun moment però, al menys, encara és a Montjuïc. Això de les estàtues viatgeres és una altra constant lligada a les manies remodelatòries dels qui manen. En tot cas, per motius personals i sentimentals, els Jardins del Teatre Grec, els Amargós, són un dels meus espais barcelonins de referència. Fa anys hi havia un pi monumental que va morir, de mort natural. En aquest cas els poders municipals botànics van fer molt bé les coses, en van plantar un altre que ja comença a fer goig.


dilluns, 7 de maig de 2018

JOVENTUT ESGARRIADA I INFANTESA ENCURIOSIDA, ELS ESTUDIS IQUINO I LA SEVA MITOLOGIA

Resultat d'imatges de juventud a la intemperie

Les tardes plujoses d'aquests dies convidaven a cafè sofà i televisió, més aviat. Així que vaig aprofitar les boires primaverals crepusculars per recuperar una d'aquestes pel·lícules que et graves per curiositat sociològica i nostàlgia indiscriminada, Juventud a la intemperie. La van passar fa temps a BTV, en aquest espai que dediquen a les pel·lícules rodades a Barcelona. La va dirigir el senyor Iquino, un d'aquests personatges que als Estats Units ja hagués aconseguit que li dediquessin una biografia reconvertida acuradament en pel·lícula d'època.

Els estudis Iquino, IFI, representaven, per als infants dels cinquanta del meu barri, una mena de lloc misteriós, el mateix que els estudis ORPHEA de Montjuïc. Un i altre no eren lluny de casa. Tan sols calia travessar el Paral·lel, aleshores, Paralelo, per poder anar a tafanejar davant d'aquell edifici rònec i que tenia poca relació amb el glamour que se li suposava al mític món del cinema de categoria. No he trobat enlloc fotografies de l'edifici, en el qual en ocasions s'exposaven fotografies de les pel·lícules que es rodaven. Sempre teníem l'esperança de poder veure en directe un actor o una actriu més o menys famosos, cosa que s'esdevenia de tant en tant. Els estudis van romandre en aquell lloc uns vint anys, van ocupar l'espai de l'antic saló Amaya.
Resultat d'imatges de juventud a la intemperie
Ignaci Ferrer Iquino no era un mal director, té títols remarcables, interessants. Però va prioritzar la feina segura i el guany per damunt de les ambicions etèries i potser, considerant l'època, va fer santament. Va passar dels missatges morals al cinema agosarat amb versió per a l'estranger. Juventud a la intemperie és avui una ensopida curiositat sociològica però a mi m'agrada ficar el nas en aquestes rareses. A l'inici ja t'ofereixen, d'entrada, una parrafada sobre la poesia, l'autor de la qual és José Antonio. És clar que el guió era d'un falangista dogmàtic i il·lustrat, Federico de Urrutia.

La història es resumeix en poques línies, una noia bufona i una mica esgarriada és apunyalada per un pinxo que té por de què parli massa. Creuen que el culpable és un seu admirador, gelós compulsiu i fill d'un policia d'allò més honrat. El pobre poli cerca la veritat i es mou pels ambients suposadament canalles de la ciutat. Es troba un amic amb qui havien estat a la legió i rememoren la seva joventut, plena de noblesa i ganes de brega, durant la qual van lluitar per un món millor, ja suposeu quin. En canvi, en aquell present dels inicis dels seixanta els joves van a mal borràs, no tenen ideals. Al final el gelós compulsiu s'enfronta al pinxo assassí i el policia se suposa que se sent orgullós del seu noi i tot.
Resultat d'imatges de estudios iquino
Més enllà de la història, cal parar atenció al càsting. El gelós compulsiu, fill del policia, era Miguel Gil, un actor que ens agradava molt quan érem jovenetes, es va retirar relativament jove. El pinxo era Julián Mateos, que després va emprendre iniciatives de més volada i que ens va deixar de forma prematura. Un dels seus sequaços era Ivan Tubau, el recordeu? Tubau va ser un personatge estrany, erràtic, polèmic i polifacètic. Va fer una carrera relativament breu d'actor secundari poc aprofitat. 

El pinxo té una germana de la qual s'aprofita, ja que la noia canta i fa més coses en llocs poc recomanables. L'actriu que la interpretava era una francesa, resultava habitual contractar estrangeres per fer els papers femenins més disbauxats. Es deia Rita Cadillac, de nom artístic, cantava i ballava prou bé i va morir relativament jove. Sembla que en una versió per a l'estranger la senyora Cadillac feia un estriptís el qual, evidentment, aquí no vam veure. Hi sortia molta més gent, nois i noies amb interpretacions remarcables però que, per coses de la vida, no van assolir l'èxit que potser mereixien.
Resultat d'imatges de juventud a la intemperie
Marisol Ayuso, filla de Pedro Pablo Ayuso, el mític locutor de ràdio, avui encara en actiu, era la noia jove desitjada pel gelós i víctima del pinxo. El més sorprenent era trobar Joan Capri fent de mafiós increïble, regentant un local on s'organitzen partides clandestines, s'hi fuma i s'hi beu i s'hi passegen dames joves fent bavejar senyors grassonets i babaus. El personatge que fa Tubau ven fotografies de noies amb poca roba, fotografies que no veiem mai i les quals, per tant, poden fer treballar la imaginació tant com es vulgui. 

El policia pare del noi era un italià, Adriano Rimoldi, un bon actor que va morir relativament jove, i el legionari que l'ajuda Luis Induni, un altre italià establert a casa nostra, un rostre habitual del cinema d'aquells anys, va morir abans de complir els seixanta anys. Hi fan aparicions puntuals gent com Gustavo Re, Alady i fins i tot Tony Ronald, ja que en els llocs de perdició juvenil s'hi balla rock and roll i ja s'hi canta alguna cosa en anglès. En el tema fotogràfic hi va col·laborar la Joana Biarnés. Hi ha una mica de flamenc i hi podem veure La Chunguita, germana petita de La Chunga, molt bona ballarina en el seu camp i que va fer algunes aparicions al cinema d'aquells anys. 

Per tal que no hi falti res i incidint en l'eclecticisme musical, al lloc de perdició també hi canta  jazz una noia de color, en anglès, és clar. Era l'entranyable Gloria Stewart, sense tenir cap culpa es va veure embolicada en un crim i va acabar per ser expulsada del país, l'afer es va dir crim del carrer Aragó o 'dels existencialistes'. 

La pel·lícula incideix en un món juvenil amarat de vagos y maleantes. El masclisme sorgeix per tot arreu i a les dones se les tracta de qualsevol manera tot i que tenen el seu geni. Expliquen moltes anècdotes d'Iquino, com ara que quan filmava aixecava les faldilles de les actrius amb un bastonet. Avui les condemnes sobre assetjament esquitxarien la majoria de senyors d'aquell món del cinema del passat, incloses figures mitificades com Chaplin o Hitchcock. No hi vaig retrobar tants exteriors com m'esperava però sí l'interior de bars i llocs de gresca de l'època. 

El món canviava o era a punt de canviar. No cal dir que la propaganda hiperbòlica sobre la policia i les seves virtuds era una constant en aquelles pel·lícules i arriba a malmetre títols més interessants, com ara Brigada criminal, també d'Iquino. A més a més de la delirant moralina, el seu masclisme ranci i la resta, la pel·lícula té el gran defecte de resultar avorrida i reiterativa en alguns dels seus fragments. Tot i amb això és ben evocadora d'un temps i d'un país i d'un paisatge humà sacsejat per les circumstàncies i la situació política. 

Iquino va signar les pel·lícules amb pseudònims diversos, alguns dels quals amb clares evocacions hollywoodianes, Steve McCoy, John Wood... Jo crec que com a director va ser força millor que Ed Wood i aquests novel·listes i realitzadors del present que cerquen històries mítiques li haurien de prestar més atenció. Les seves pel·lícules, bones, mediocres, dolentes o molt dolentes, ofereixen un panorama històric més instructiu que no pas la majoria de manuals acadèmics ben intencionats. No he trobat fotografies d'aquells estudis, gairebé ni recordo com eren, malgrat que vaig passar pel seu davant un munt de vegades. Tot canvia de forma ràpida i els nostres paisatges sentimentals es dilueixen en la boira si no tenen algun suport que ens ajudi a reconstruir-los.