INCOHERÈNCIES MEMORIALÍSTIQUES

Avui, qualsevol tancament de botiga, al nostre barri on en un altre barri popular, es relaciona amb l'evolució de la ciutat i això de la gentrificació. Potser sigui així en molts casos, però no ho és en d'altres. Hi ha molts factors que cal analitzar sense nostàlgia. Fa anys, quan la gent va començar a anar millor, econòmicament parlant, molts veïns de generacions passades marxaven del barri per pròpia voluntat i, si era possible, s'aconsellava al jovent, en casar-se, que busqués un pis en un altre indret, mes fi i menys xaró.

El nostre barri, avui la cosa ha canviat força, o, al menys, ho sembla, no tenia prestigi social. Era un barri humil, pobre, i, encara més, situat entre el pecaminós i xaró Paral·lel, avui mitificat a dojo, i Montjuïc, que durant la meva infantesa era un conglomerat estrany i eclèctic, amb un munt de barris de barraques. 

L'aspiració de la gent humil no era quedar-se al barri, era anar 'ciutat amunt', a Sant Antoni, i, si era possible, més enllà. Les grans vies de comunicació eren també fronteres socials. El Paral·lel era la primera, després venien la Gran Via, el carrer Aragó, i, és clar, la Diagonal. Viure més amunt de la Diagonal ja era el súmmum de l'escalada social i econòmica, allà hi visitaven molts metges, professió que aleshores encara era poc accessible als cadells de la massa treballadora. 

El petit comerç plega, sí, però de forma relativa, ja que els nou vinguts de la globalització han donat cobertura a les nostres necessitats. Basars xinesos, colmados paquistanesos, bars menats per hispanoamericans... Fa anys, molts, el senyor Badenas, cronista pioner pel que fa al tema paral·lelístic, que fins i tot es va autoeditar el primer llibre, explicava en una xerrada que si tots els qui ploraven per la possible pèrdua del Molino hi haguessin anat un parell de vegades a l'any, otro gallo nos cantara.

Amb els adroguers, carnissers o peixaters de tota la vida també hi va comptar l'arribada dels súpers, que d'estar situats als afores van anar-se inserint a prop de casa, cada dia més grans i assortits. Els hereus dels botiguers antics, en general no volien fer seguir en negoci, tenien d'altres interessos i aspiracions, amb excepció del fill literari dela Colometa rodorediana. Fa poc vaig saber d'un establiment que no és del barri però no es troba gaire lluny que tancava, em van explicar que la cosa s'havia complicat amb la mort del propietari i el tema dels hereus. Però en més d'un lloc he vist com en culpaven el tema dels lloguers, de la gentrificació i la resta. Potser tot pesa, no diré que no.

Les tendències comercials canvien. Avui hi ha qui es queixa de que tanqui un baret de moda que porta quatre dies, si fa no fa, a Sant Antoni, però no es va queixar de que tanquessin tantes altres botigues, per motius diversos i complexos. De vegades veus com tanquen establiments que funcionaven bé, la jubilació dels propietaris antics és un dels molts factors i també que nous propietaris que, en principi, volen continuar amb el negoci, no en saben respectar les característiques que el van fer popular, això sol passar amb els restaurants modestos. El turisme també desvetlla l'ambició dels amos, en molts casos, i tot va fent gruix. 

De fet, tot canvia i canviarà. Quan jo era petita els grans ja evocaven molts espais perduts, de forma irreversible, amb gran nostàlgia. Quan parlem d'una botiga de tota la vida fem referència a la nostra de vida, i per això no ho veu igual un de quaranta anys que un de seixanta. Les vides tenen ritmes diferents.

La ciutat, en general, es transforma, i això ens angunieja. I també hi ha una tendència a idealitzar un passat el qual, en molts aspectes, era absolutament galdós. Els planys habituals moltes vegades m'arriben per part de gent que va deixar el barri perquè va voler o va prosperar i que quan torna et diu que com ha canviat, que quina diferència, que quina mena de gent es veu pels carrers, i coses així. Els que vivim en un lloc, com que anem patint els canvis dia rere dia no ens sorprenem tant, és com el creixement dels fills o l'envelliment dels pares, passa i ni te n'adones, però qui no ha vist algú des de fa molts anys percep aquesta força destructora del temps, d'una altra manera. 

De vegades penso en aquella Barcelona sense l'Eixample, en com devien viure tants canvis la gent d'aquells anys, amb tants espais perduts, transformats... La història i la vida son canvi constant, a cada bugada es perd un llençol però també hi ha llençols que millor que se'ls emporti l'aigua del riu, ja en comprarem de nous, ni que sigui al basar xinès del barri.

AMORS FUTBOLÍSTICS I EVOCACIONS SENTIMENTALS

No m'agrada el futbol i no hi entenc un borrall però alguns noms mítics em sonen, evidentment. Un d'aquests és el de Ricardo Zamora, pare. Quan jo devia tenir uns deu anys, per l'octubre, a l'escola fèiem recapte per al Domund. El Domund, per als joves que no sàpiguen de què va el tema, és el diumenge mundial  de les missions, avui encara existeix, reconvertit en una diada d'atenció vers els països en vies de desenvolupament, pobres i amb dificultats. L'invent es va forjar l'any 1926 però el conegut acrònim sembla que és de producció hispànica i de l'any 1943.

A moltes escoles, a la taula del professor o professora, molts dels quals capellans o monges, en el passat, hi havia unes guardioles de ceràmica que figuraven caps de xinesos, indis, negres i d'altres variants ètniques. Hi podies tirar alguna moneda i s'acompanyaven amb boles fetes de paper de plata de la xocolata ja que sembla que tenien alguna mena de sortida comercial. 

I, què té tot això, tan ranci i políticament incorrecte contemplat amb els ulls d'avui, amb Ricardo Zamora? Doncs resulta que durant la setmana del Domund, les nenes de l'escola, en el meu cas la del Sortidor, anàvem pel carrer i per les escales a demanar almoina amb una d'aquelles guardioles a la mà. Per a nosaltres era una festa ja que gaudíem d'una gran llibertat tot i que em temo que moltes famílies no acabaven de veure clar allò que corréssim com el porc de Sant Antoni, ni que fos amb un motiu tan santificat. Per sort no ens vam ensopegar amb cap pervertit, a tot estirar, això sí, pel carrer més d'una es va trobar algun exhibicionista d'aquells de la gavardina els quals, malgrat començar a fer fresca, et mostraven els seus atributs de forma sobtada.

Pujant i baixant escales, en un pis del Poble-sec ens va obrir la porta una dama molt maca, vestida amb una bata de flors, una senyora vistosa i amable que ens va amollar una mica de calderilla. En sortir de l'escala una companya d'escola més espavilada que jo ens va dir, rient i en secret,  que aquella era l'artista del Molino que tenia un embolic amb Zamora pare qui, aleshores, ja era un senyor grandet i molt diferent de la imatge elegant i atractiva dels antics cromos de la xocolata. 

Zamora va ser l'únic porter que va poder fer un gol, en tirar un penalt en una ocasió. Va passar pel Barça, el Madrid i, sobretot, l'Espanyol. Va ser jugador, porter i entrenador. La seva arribada al mon estava envoltada d'un cert misteri, així com també la seva data de naixement. Va viure, segons referències, a la Ronda de Sant Antoni, de jovenet.

Dels amors del senyor Zamora amb la vedette n'existeixen versions diferents. Miquel Badenes explica que el famós porter ja era vidu de la seva dona, que havia estat durant molt de temps malalta, i que tenia tirada a anar a fer el plaga pel Molino. Després d'alguns intents amb d'altres artistes, la famosa Lydia, que feia parella amb el mític Johnson, va aconseguir ser-li presentada per un cambrer que es deia Joan i que havia treballat a l'Espanyol i al mateix Molino. I la cosa va prosperar...

Van viure al carrer Poeta Cabanyes, 62, a casa de l'actriu i amb la mare d'ella, que era de la mateixa edat que el senyor Zamora. La relació va ser positiva per a tots dos, la xicota es va retirar de la feina i l'esportista enamorat va tenir bona companyia durant els seus darrers anys, i va estar ben cuidat, car va passar ben bé vuit anys malalt. Badenas sabia tot això ja que els seus pares vivien a dalt del pis en qüestió, segurament on vam trucar per demanar calerons destinats a  convertir i peixar gent necessitada de terres llunyanes, heretge i ignorant.

A Ricardo Zamora li deien 'El Divino' i era conegut a tot el mon com ho pot ser avui Messi. La seva vida està farcida d'anècdotes, potser no totes certes o comprovades. No era feixista ni es ficava en política, però no simpatitzava amb la República i va estar a punt de ser afusellat amb un grup de gent que no va tenir tanta sort, car van ser executats poc després. Presoner a la Model, va organitzar allà partits de futbol i els amics i coneguts van aconseguir treure'l i fer-lo marxar a França, on va jugar amb el Niça. La notícia de la seva mort es va donar per certa durant un temps. Després de la guerra va tornar a Barcelona i aquí es va quedar, expliquen que a causa de la seva relació amorosa amb la vedette.

Avui ja no ens escandalitzem amb aquesta mena de coses, ni amb d'altres de més gruix, però, tot i que en els llibres del senyor Badenes els amors futbolístics se situen després de la mort de l'esposa de Zamora, una molt bona web en la qual s'inclou una extensa biografia del futbolista, admet que la relació ja feia temps que durava i que es comentava amb gran discreció, tot plegat. 

I així devia ser ja que també a casa, en algun moment en el qual es feia referència a allò de la roba estesa, frase que aconseguia que paressis més compte a les converses dels grans, havia escoltat comentaris sobre l'afer, en aquell temps d'escàndols ocults, pecats de gruix i adulteris condemnables. La biografia menciona la segona esposa de Zamora amb el seu nom real, Pilar Galdiano, la relació va ser positiva per a tots dos i ja se sap que quan aquestes relacions se santificaven i les vedettes passaven a ser mestresses de casa i ben casades, tot estava com calia. 

Resulta interessant pensar que Zamora va ser molt feliç, en els seus darrers anys, en aquell pis del carrer Poeta Cabanyes, en una escala sense ascensor, quan podia haver anat a qualsevol altra banda, ja que l'home tenia un molt bon passar i va continuar col·laborant i escrivint en la premsa esportiva espanyolista. Expliquen que va ser admirat i apreciat per gent tan diversa com Stalin, Dalí o Cela, entre molts altres. Un gran porter rus de l'època, Yashin, assegurava que de petit volia ser com Zamora, per qui tenia veritable devoció. 

Va patir molt, de gran, amb els problemes de l'Espanyol, que va baixar a segona sent ell entrenador, cosa que li va costar un disgust i un infart, i és que el destí dels espanyolistes futbolístics, des de fa anys, és el patiment gairebé constant, amb poques intermitències. Cal recordar que un gran poble-sequí, com González Ledesma, era un periquito devot. 

Zamora va morir el 8 de setembre de 1978, el dol va ser impressionant, van assistir al comiat moltes personalitats del mon esportiu i cultural i el president Tarradellas. Te una plaça dedicada a Sarrià. A la xarxa es pot trobar molt informació sobre ell, biografies, anècdotes, referències esportives, filmacions, entrevistes. Un munt de material per a endegar una bona sèrie de televisió sobre el futbolista i el seu temps, és clar que s'hauria de fer amb cura, respecte, grapa i intel·ligència. Zamora va tenir un fill que també va ser un molt bon futbolista, però no va arribar al nivell mític del pare i això deu representar un pes feixuc, a causa de les comparacions que, inevitablement i injusta, la gent estableix. També va escriure, com el pare, crònica esportiva en diaris madrilenys, ja que vivia a Madrid, on va morir l'any 2003.

En tot cas, ja ho veieu, a causa del Domund, la bonica vedette que va enamorar el gran futbolista ha quedat fixada en el meu imaginari sentimental. He de dir que a la família, per part del meu pare, hi havia, i encara hi ha, uns quants pericos incombustibles. 

Per tafanejar més:

UNA DE LES MOLTES BONES BIOGRAFIES QUE ES PODEN TROBAR A LA XARXA

https://hallofameperico.com/2009/07/25/ricardo-zamora-martinez/

UNA ENTREVISTA, DE PRINCIPIS DELS VUITANTA, A LA VÍDUA DEL FUTBOLISTA

https://www.rtve.es/alacarta/videos/mujeres-para-una-epoca/mujeres-para-epoca-20101013-1828/901876/

EL MEU AVI, CAPÍTOL  DEDICAT A RICARDO ZAMORA

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/ricardo-zamora-a-les-portes-del-cel/video/170608236/

PROCESSONS, FACÈCIES I SERPENTINES

Unes de les publicacions més populars, des que la reproducció fotogràfica s'ha generalitzat, son aquestes que apleguen fotografies antigues. No sempre les fotografies estan ordenades ni documentades com cal i és que, de fet, la intenció d'aquestes publicacions no va més enllà de voler mostrar-nos evocadores imatges del passat. 

Les fotografies, fins i tot les personals, si no ets molt ordenat, que no és el meu cas, en poques ocasions ens expliquen el passat de forma exacta. A tot estirar, i encara, de vegades inclouen una data, algun comentari. A les famílies, en general, es tenia algun àlbum de fotos però també moltes caixes de cartró o de llauna on s'aplegaven un munt d'imatges barrejades i de diverses procedències.

La imatge té molta força però pot resultar enganyosa. Sovint, en moltes revistes de contingut històric o, fins i tot, a programes de la televisió, s'inclouen imatges que no responen a allò que s'explica. En algun cas, per curar-se en salut, posen una noteta que diu 'imatges d'arxiu'. El text, en general, cada dia és més breu i poques vegades t'ensopegues amb descobertes que no hagis pogut trobar per la xarxa o en alguna hemeroteca virtual.

Tot això ve a tomb perquè m'he ensopegat amb imatges antigues del barri, publicades, que mostren processons, amb comentaris una mica surrealistes. I, encara més, la gent escaneja aquestes imatges i les penja a la xarxa afegint idees de collita pròpia. Fa poc, a facebook, algú en va penjar una d'aquestes on surto jo, al balcó, l'any 1956, i em vaig adonar que sabia més bé que jo mateixa el que hi feia, al balcó, aquell dia. 

La memòria és enganyosa i, a tot estirar, podem parlar de la nostra pròpia experiència. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta del segle passat i part dels seixanta, la religió era obligatòria i aclaparadora però, com que de petit tot et sembla normal i inalterable, tampoc no era que aquella situació, als infants, ens amargués la vida.

Recordo haver anat en moltes ocasions, amb la meva mare, a veure l'ou com balla i la processó de Corpus de Barcelona. Em semblava molt lluïda però segurament en el passat, per les informacions rebudes i les imatges contemplades, encara ho havia estat més. No hi havia aquest munt de gegants d'ara, els de Barcelona, aleshores, els identificàvem amb els Reis Catòlics però ara pertanyen a una altra saga monàrquica. 

Les autoritats anaven a aquelles manifestacions, mudats i seriosos. Una vegada vaig comprovar com, de forma espontània, la gent va començar a aplaudir l'alcalde, que era el senyor Porcioles, per cert. Jo no sabia ben bé de què venia això del Corpus però  de petita no et fas gaire preguntes profundes.

Els barris feien, després, les seves processons de Corpus. La parròquia de Santa Madrona, que era la gran del barri, la feia per Sant Joan. He trobat a l'hemeroteca de la Vanguardia referències sobre aquesta processó, ja que hi havia un apartat, en alguns diaris, dedicat a aquesta mena de notícies religioses. La gent no sortia de cap de setmana, aleshores, i es bolcava en la festa, fent altars i altarets molt ben muntats a diferents espais del barri per on passava el seguici. 

Uns dies abans ja havíem anat a comprar paperets i serpentines. Les serpentines generaven tot un seguit de treballs manuals espontanis, rodetes, cucs, coses així. La gent gran d'abans, en aquells temps en els quals, a escola, es feien ben poques manualitats, tenia un gran repertori de propostes sobre les possibilitats creatives de les serpentines. Tenien uns colors molt bonics, amb el temps, com tot, van perdre pistonada i ja no presentaven la mateixa qualitat. El dia de la processó ens servien per guarnir els balcons, fer ponts entre unes cases i les altres i hi havia criatures que fins i tot recollien les que queien i encara estaven en bon estat. Als balcons es penjaven domassos que, de fet, en molts casos eren cobrellits familiars.

A les processons del barri hi anaven les nenes que havien fet la comunió aquell any, no és que fos una processó de comunions, com he llegit en algun lloc. Les nenes de les escoles hi participàvem, uniformades, de vegades hi havia alguna nena o nen privilegitat que tenia una disfressa de sant o santa i això acoloria el conjunt. En ocasions podia ser que et toqués portar un penó o sostenir la borla d'un penó, un privilegi. També et donaven lliris per dur a la mà, o ciris. De fet, allò d'anar amb el lliri a la mà és molt antic.

Les mestres i els mestres de les escoles tenien, en general, obligació de participar en aquells esdeveniments. Una acadèmia del barri, la  del Carme, tenia un director molt religiós i seriós, feia anar a les mestres amb barret, a aquelles processons. 

Jo anava a les monges del Sortidor, a les Franciscanes i, amb la parròquia de Sant Salvador d'Horta, que li havien inserit, no sense reticències, en el seu edifici, feien la processó per Sant Pere. L'escola es deia de la Consolación però aquest nom pràcticament no es feia servir. Amb el temps i els canvis en les tendències li van dir Anna Ravell que era la monja fundadora de l'orde, un capellà que havia donat suport a aquella branca franciscana era el pare Boldú i aleshores, en broma, hi havia qui d'aquelles monges en deia les boldufes, cosa que vaig saber al cap de molts anys, però de bona tinta. Avui l'escola de les Franciscanes ha estat abduïda per una empresa amb més possibles, els Maristes, però al menys ha conservat el nom i continua en actiu.

La meva experiència està lligada a aquestes dues parròquies però també Lourdes i Sant Pere Claver feien processons. Des del present tot allò pot semblar carca i ranci però era el que tocava i, al capdavall, era ben bé una festa participativa. De vegades deixaven els gegants de Barcelona per a alguna celebració del barri i també era relativament habitual que la processó anés acompanyada per bandes de música, com la de la Guàrdia Urbana. 

Al Museu d'Història de Barcelona hi havia vist gravats, dibuixos i uns retallables antics amb aspectes diversos de la processó del Corpus. No sé què n'han fet ni on es poden veure. També es troben coses així al Museu Marés. Amb tantes imatges com tenim avui hi ha qui s'estranya de les poques fotografies existents de tantes festes i de tants espais perduts. Tot i que de les processons de Corpus se'n feien algunes, que després podies comprar, sobretot si tenies la sort d'haver sortit en alguna. La gran majoria de gent no va tenir màquina de retratar fins als seixanta i, fins i tot tenint màquina, la cosa era cara i s'havia de retratar amb prudència. Això fa qui hi hagi moltes fotografies de fets extraordinaris, com ara la nevada del seixanta-dos i poques d'altres dies més 'normals'. Es retrataven les persones, més que no pas els edificis o el conjunt, i la gent es retratava quan anava mudada i ben arreglada.

Fa anys van fer córrer allò de què una imatge val més que mil paraules, una afirmació que ha esdevingut tòpica i que es pot rebatre amb relativa facilitat. Tot es complementa i la imatge s'ha d'acompanyar de paraules, parlades o escrites, per tenir un sentit. I, és clar, una paraula sense imatge té el seu valor però també pot construir imaginaris ben inexactes, de fet. La realitat del passat, amb imatges, amb paraules, o amb les dues coses, no es pot reproduir mai de forma fidel. En molts casos, si puguessim tornar durant una estona a instants idealitzats del nostre passat, potser, qui sap, tocaríem el dos així que puguéssim.

PERSONATGES DEL POBLE-SEC, PROPERA XERRADA

SERENITAT VIATGERA

Quan algú et vol fer tornar boig a base de negar coses que tu creus evidents, per influència de la coneguda pel·lícula antiga, encara hi ha qui diu: que em voleu fer 'Luz de gas'? Fins i tot en una divertida versió d'allò de Sin novedad, señora baronesa, Rosa Maria Sardà feia referència a la llumeta en qüestió i es veu que el terme, en anglès, es fa servir de forma semblant i fins i tot ha merescut una entrada a viquipèdia.

Espero que no sigui de forma intencionada però els canvis barcelonins que han patit alguns elements remarcables del paisatge urbà fan que de tant en tant em senti víctima d'aquest atemptat psicològic. Així, per exemple, de petita havia vist aquesta estàtua, Serenitat, de Clarà, a Miramar, però no pas on és ara, ben bé. 

Era una estàtua que cridava l'atenció a causa de les arrodonides formes de la dama, poc de moda durant la meva joventut. No és estrany que la bategessin com a Serenitat, car poques coses produeixen més serenitat que allò d'estar content amb el teu propi cos.

De sobte, la noble matrona va desaparèixer. Però ens la vam ensopegar en un altre indret, no tan adient, a prop del Museu Olímpic. Un dia, no sé quan, la dama va tornar a Miramar i la van col·locar en un indret ben adient, tot i que de cara al macrohotel que jo, sense èxit, reivindico com a residència de vells barcelonins, des de fa molt de temps, i, si pot ser, caldria prioritzar els iaios i iaies dels barris que toquen a la muntanya. Enguany hauria estat un bon moment, ara que hi havia necessitat i no hi havia turisme, però, res de res.

La dama, no sé si a causa del moviment i els trasllats, ja fa temps que té el nas malmès, cosa que he observat que passa molt a les estàtues. I, doncs, què hi ha al lloc on va romandre durant una temporada? Doncs, des del 2009, un preciós monument instal·lat per la Comunitat Armènia de casa nostra. Esperem que tant la dama com el monument facin anys al lloc on es troben en el present. I és que ja sóc grandeta i els canvis em maregen.

XERRADES ONLINE

El proper dimarts iniciem el projecte de les nostres xerrades online, a causa de la situació en què ens trobem. Aquesta la farà el nostre president, en Josep Guzman. Us esperem, ni que sigui virtualment.

PRECIOSES FOTOGRAFIES ANTIGUES

Gràcies a la bona amiga M. A. Maldonado, recuperada gràcies a aquest invent de les xarxes socials, he recuperat també aquestes dues precioses fotografies, de l'Escola de les Monges del Sortidor, segurament de l'any 1959, quan anàvem a classe amb l'estimada senyoreta Maria Àngels.

Aquesta funció es deia 'El sueño de un pintor', representava el pintor Murillo el qual, poc inspirat, s'adormia i tenia un somni, després del qual pintava una de les seves precioses Immaculades. Malauradament jo feia de pintor, m'adormia en un racó, i no vaig sortir a la fotografia. Potser millor, car recordo que em van pintar uns bigotis amb un tap de suro fumat.

Aquesta és d'uns exercicis espirituals d'aquells d'aleshores, hi reconec un munt de nenes, amb algunes encara hi tinc relació. I algunes, malauradament, ja no son entre nosaltres. M'ha encantat recuperar aquestes fotografies!!!