dissabte, 16 de març de 2019

UN VESPRE INOBLIDABLE, A LA LLOTJA I AMB MÚSICA

foto de Associació Cultural La BiblioMusiCineteca.


La Bibliocinemusiteca és una associació cultural que, per sort, tinc a prop de casa. És força diferent d'altres associacions d'aquest tipus o així m'ho sembla, tot i que avui, a la ciutat, hi ha un munt d'iniciatives interessants que no conec. He tingut la sort de que s'instal·lés,  des de ja fa uns quants anys, al barri. Recordo un dia, de ja fa molt temps, en el qual una amiga i companya d'estudis de magisteri, Teresa Daussà, que també fa temps va venir a viure al Paral·lel, em va trobar pel carrer i em va explicar que un amic del seu germà muntava un centre cultural al carrer Vila i Vilà.  El germà de la meva amiga, Pere Daussà, va morir, de forma relativament prematura, l'any 2013. Va ser un home de teatre d'aquests inclassificables i polièdrics, com Ferran Baile, que és, amb la seva dona, Sonia García, mexicana però que fa setze anys que és aquí, les ànimes d'aquest indret que avui ja s'ha fet imprescindible, al Poble-sec, local i universal, en el més ampli sentit de la paraula.
Fotografia: Mercè Siles

No  vaig a les activitats que organitzen tant com voldria, n'hi ha moltes, per a tots els gustos, i molt interessants. Jo m'escapo algun dilluns a les sessions de cinema i para de comptar però Baile participa en moltes mogudes poble-sequines de tot tipus i ens trobem de tant en tant aquí i allà. Ahir, divendres, van organitzar un acte emotiu i extraordinari, fora vila, com si diguéssim, a un lloc tan emblemàtic com la Llotja, a la Reial Acadèmia d'Arts Escèniques Sant Jordi, per tal de presentar un llibre sobre el tenor mexicà Héctor Sandoval, escrit per la Sonia i Kel Kamoezze, brasilera. Totes dues han fet i faran moltes coses, un bon nombre de les quals en el camp de la gestió cultural. 

La presentació va estar a càrrec de la doctora en arts escèniques Enid Negrete i del psicòleg i col·leccionista d'òpera Lluís Casado, tots dos es van definir com operòpates. Negrete ha treballat molt sobre els personatges mexicans relacionats amb aquest gènere. També va presentar e llibre Joana Olivera, portuguesa, directora de l'editorial responsable, Autografia. L'acte estava organitzat per l'Associació Mexico-Catalunya, la BiblioMusiCineTeca i l'editorial.
                                                                                   Fotografia: Mercè Siles
Fins fa, com qui diu, quatre dies, vaig ser analfabeta vers un gènere que em provocava una mena de rebuig des que en una ocasió  vaig veure una sortida del Liceu, a principis dels seixanta, amb tota aquella burgesia una mica  arnada disfressada de fatxenda i amb cotxes amb xofer esperant a la porta. Jo tenia uns oncles afeccionats al gènere i també rumbejaven un cert elitisme una mica empipador. És clar que hi havia un altre Liceu, el dels afeccionats modestos, les cues per les portes del darrere i tot això. I, per damunt de tot, hi havia la música, els cantants i la resta. 

Quan tenia deu anys vaig tenir una mestra joveneta, amb molta cultura, que ens parlava de la Callas i la Tebaldi però en aquells anys no hi havia mitjans, a la meva escola, que permetessin accedir a les seves interpretacions, ni que fos enllaunades. Aquesta mateixa mestra va ser qui, en un llunyà dijous gras en el qual vam anar a berenar a Montjuïc, ens va fer seure en silenci al Teatre Grec on una noia molt jove, que després ens va explicar que era Núria Espert, una actriu que, segons la mestra, seria una gran actriu, assajava Medea.

En les darreres dècades he tingut la sort de què, per exemple, la meva cunyada, que treballa al Liceu i que és afeccionada a l'òpera, em facilités l'assistència a algunes representacions i que una bona amiga, que també podria classificar d'operòpata, Montserrat Galícia, escriptora, em fes una mena de curset particular i intensiu. Darrerament, amb la seva filla, han publicat un llibre de divulgació molt recomanable, sobre fragments imprescindibles del gènere.
Fotografia: Mercè Siles
Admeto, doncs, que fins ahir no vaig saber qui  era Héctor Sandoval, extraordinari tenor mexicà el qual, de manera inexplicable, no ha actuat encara a Barcelona i que està instal·lat, a causa de la professió, a Viena, protagonista del llibre que es va presentar. Sandoval va estudiar al Conservatori Nacional de Música mexicà, ha interpretat diferents rols operístics en un munt de teatres europeus i és una persona senzilla i planera, molt allunyada del que se suposa, segurament per prejudicis, que és habitual en aquesta feina, difícil i complexa, que requereix molt més que una bona veu per reeixir. La biografia tracta d'acostar-se a la persona darrere del cantant i en els seus sentiments més pregons, així com d'incidir en les dificultats que suposa la dedicació a un gènere que avui ens resulta molt més proper i assequible. 

El tenor, abans de la presentació del llibre, va oferir un preciós  recital, acompanyat al piano per Viviana Salisi. A la sala hi havia gent de molts llocs, Ferran Baile, que va inaugurar l'acte saludant en un munt d'idiomes va dir que de més de tretze o catorze països. Així és ha i ha de ser el mon d'avui, començant per l'escola. Volíem que ens firmessin el llibre però la sala tancava a les nou i no va poder ser. Vam tornar cap al barri amb la Mercè, la meva cunyada, tot passejant. Feia una temperatura molt agradable i ens ho havíem passat d'allò més bé. Un vespre inoblidable, d'aquells que ens reconcilien amb l'art, la música, la ciutat i amb la vida, al capdavall. 
I, per cert, una nota poble-sequina, en una de les sales de la Llotja per les quals vam poder tafanejar abans de començar l'acte em vaig retrobar amb un quadre del pintor del meu barri, Simó Gómez-Polo, El penediment de Judes. És una d'aquestes pintures de grans dimensions, teatrals, tan habituals i apreciades durant el segle XIX, que va endegar per veure si aconseguia una plaça de professor a Llotja, cosa que no va poder ser, per motius diversos, i que el va trasbalsar força. El pintor, per aquella mena de quadres, disfressava amics i coneguts, que li feien de models, així que crec que des del túnel del temps, tots aquells poble-sequins anònims, vestits de jueus ancestrals, devien, també, gaudir del concert i de l'animació que el va acompanyar.

I a sobre, ahir era Santa Madrona!

divendres, 8 de març de 2019

LA DONA D'AVUI I ELS OBLITS IMPERCEPTIBLES


Ahir van passar per BTV un espai de l'emblemàtic programa Va passar aquí en el qual explico els orígens del nostre barri i que vaig gravar fa més d'un any. Aquests programes de divulgació barcelonina estan molt ben fets però tenen el problema de la seva brevetat. En general, a la televisió, però també a les entrevistes periodístiques, del que s'explica ens n'arriba una petita part. Però, vaja, la televisió  amolla una certa i efímera popularitat i jo també tinc la meva dosi de vanitat i m'agrada veure'm de tant en tant i que algú em digui que em va veure. La televisió i el fet de què, des de la televisió, hagis parlat d'algun tema en concret, fa que et tinguin per una experta. Pel que fa a la història del barri fa més de vint anys que fem xerrades mensuals, amb CERHISEC, sobre les quals publiquem un llibre cada any però, com que avui està de moda el barcelonisme anecdòtic i retrospectiu escolto i veig molts experts en el tema, de l'última volada, que són tinguts per uns savis en la matèria.

Mirant el programa d'ahir vaig reflexionar sobre un fet evident, i és que en els darrers anys m'ha agafat la dèria de fer números. Fins i tot en aquests programes de divulgació sobre temes de tota mena relacionats amb la ciutat, en general, hi participen més homes que no pas dones. L'oblit de les  dones en tants àmbits demana estadístiques, quan la no-paritat no respon a res. En molts casos és cosa de pensar-hi. Tinc un blog sobre història on penjo endevinalles sobre personatges del passat, en un moment concret em vaig adonar de què hi havia més homes que no pas dones, en aquells enigmes, i ara ja faig una entrada dedicada a les  dames i, una altra, als cavallers.

Pot semblar simplista proposar una cosa així, moltes vegades trobar o no trobar dones no demana res més que un petit esforç, pensar-hi, vaja. No és cert que en el passat les dones no hi fossin, quan estudiava recordo haver sentit explicar que les dones no pintaven i ara estan sortint pintores a dojo, de la mateixa qualitat -tot i que això sovint és subjectiu- que els homes. Fa uns dies comentava la biografia de Carles I, escrita per Henry Kamen, al meu altre blog. Doncs resulta que per la història de l'emperador desfilen un munt de dones interessants, poc conegudes per a la majoria de gent no experta i  les quals, a més d'exercir el poder, ni que fos per delegació, havien d'entomar parts a dojo, els quals, en moltes ocasions, els costaven la vida. 

Hi ha casos escandalosos en el tema dels premis de gruix, com ara els Nobel o el nostre Premi d'Honor, pel que fa a la diferència entre homes i dones. No crec que, en general, els premis importants siguin justos ni objectius, responen a aspectes polítics, oportunistes, a coneixences i promocions de tot tipus. Però fins i tot considerant aquestes limitacions clama al cel que et trobis amb diferències absurdes de nombre, en camps com ara l'intel·lectual, però, fins i tot, en el científic. Per compensar, en ocasions, es fan programes o s'escriuen articles sobre dones, dones escriptores, dones empresàries, dones enginyeres... Aleshores es queda bé amb poc  gasto, que deien abans. Ja n'hem parlat i després tot torna a ser com abans, més o menys. Més o menys, ep, car sóc conscient de què moltes coses han canviat en les darreres dècades. La gran revolució del nostre temps, no sagnant, en general, i que ha aconseguit resultats positius, ha estat aquest  aterratge de la dona a una certa igualtat, encara fràgil. Aquest assoliment ha anat acompanyat d'un accés generalitzat, d'homes i dones pobres, a l'educació superior, ep.

La píndola i els mètodes anticonceptius còmodes van fer molt per la dona però això del feminisme,  que no és res més que demanar la igualtat d'oportunitats i que pot tenir moltes variables i tendències, el mateix que l'anarquisme o el que sigui, ha tingut alts i baixos. Fa anys, ja en fa uns quants, les dones cremaven els sostenidors però avui aquest estri de vestir torna a ser una mena de cotilleta. Hi ha qui em diu que això del vestir no té res a veure amb el tema però jo crec que sí. Les modes còmodes responen a èpoques més lliures i l'estètica dels talons altíssims no em sembla saludable, com no m'ho sembla el culte al cos, que s'està encomanant fins i tot als noiets de les noves generacions, en lloc de desaparèixer d'una vegada. Vivim avui, amb moltes contradiccions, un increment del feminisme en ebullició.

Les generalitzacions sempre són injustes, hi ha avui molts homes explotats, de fet, les societats que oprimeixen les dones no son bones per als homes, els reclouen en apartats masculins, els porten a la guerra, els demanen mantenir famílies nombroses i els limiten la imaginació i les idees. En tot plegat també hi té un component evident la classe social, és clar. Aquí i a les antípodes. La igualtat generalitzada encara es troba a les beceroles però, com en el cas del tema de la dona, la permeabilitat social ha millorat força. Malauradament no sé si ens creiem del tot que tots som iguals. Un altre tema son els canvis en els valors lligats a una llibertat en alça. En la nostra societat ser homosexual, mare soltera o fill il·legítim avui no té cap connotació negativa, en general. Ens queda pendent el tema espinós de la prostitució, que, segons la meva opinió, és més problema per l'explotació que comporta que no pas per l'activitat en sí mateixa.

Tots i totes, incloses les persones que acaben d'arribar de tot arreu i intenten millorar la seva situació, a base de treballar en sectors als quals els qui ja bufem cullera no voldríem accedir de cap manera, encara menys amb els sous que es cobren, fent evident que la terra no es partida com un mapa mal pintat i que no som els propietaris del terreny on hem vingut a raure per casualitat genètica. Sectors com la neteja, la cura de la gent gran i malalta o, en el cas dels homes, la construcció. En el fons tot aniria bé si ens limitéssim a la  regla d'or: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. 

divendres, 22 de febrer de 2019

FRANCISCO MACIÁN, SOMNIS, CINEMA I XERRADA DE 'CERHISEC'


Aquest proper dimarts, dia 26 de febrer, teniu una cita amb la xerrada de CERHISEC.


Comptarem amb Jordi Artigas, expert en cinema i en moltes coses més, que ens recordarà la figura de Francisco Macián, a qui ha biografiat.



Us esperem, com sempre,  a la nostra Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre!

dijous, 7 de febrer de 2019

EL SORTIDOR, LA FONT, LA DEESSA, BLASCO DE GARAY I ELS POBLE-SEQUINS






La Font de Ceres, que va donar el nom popular a la Plaça del Sortidor, i sobre la qual ja he escrit diferents vegades en aquest blog, es troba actualment a la plaça de Sant Jordi, a Montjuïc. Va ser creada l’any 1830 per Celdoni Guixà i Alsina, i es tracta de la seva obra més popular. 

Guixà va néixer l’any 1787, a Igualada, on va morir el 1848. En aquesta ciutat hi ha un carrer que porta el seu nom. Va formar-se a Llotja, va ser professor de gravat i va tenir un taller al carrer de Jerusalem de Barcelona. Va ser professor a les Escoles Pies de Sant Antoni. També son obra seva els ornaments i les esfinx de la Font de Neptú, una altra font itinerant, i la placa que hi havia a la Plaça de Sant Jaume, que feia referència a la Constitució Espanyola de 1837, actualment al Museu d’Història de Barcelona i que encara no sé ben bé quina nosa feia, després d'haver resistit tants anys al mateix indret.








La font es va instal·lar a l’actual Passeig de Gràcia amb Provença, pel juny de 1830, un indret que aleshores pertanyia a la vila de Gràcia, encara amb força agricultura, cosa que n'explicaria la temàtica. Durant la revolta de les Quintes, el 1870, el general Eugenio Gaminde va situar en aquell indret uns canons, i va protestar per la situació de la font, que dificultava l’estratègia militar. A això hi podem afegir la progressiva urbanització del passeig. Als antics gravats sobre aquella revolta es pot veure la Font i les característiques d'aquell indret. El general Gaminde sembla que va inspirar, a Joan Llongueras, el famós general Bum Bum de la cançó infantil.





L’any 1874, en el marc de la construcció i urbanització del Poble-sec, la font es va col·locar a la plaça Blasco de Garay i va fer que el nom oficial de la plaça anés donant pas al més popular de Plaça del Sortidor, avui el seu nom oficial. Fins i tot l'escola de les Franciscanes,  avui dels Maristes, era coneguda com escola del Sortidor i les seves monges com les monges del Sortidor. Més enllà del Sortidor l'indret era nomenat sovint com la placeta.

Hi ha qui pensa, de forma errònia, que qualsevol nom que sona castellà ha vingut imposat pel  franquisme o per l'espanyolisme ranci. Però Blasco de Garay, enginyer naval del temps de Carles I, era un personatge molt popular en aquells anys del Poble-sec emergent. Se sap poca cosa sobre el seu origen, va inventar moltes millores per als vaixells de l'època, com la roda de pales, i fins i tot va ser l'autor d'un projecte a l'entorn d'una possible navegació a vapor. Alguns invents, per raons òbvies, s'havien provat al port de Barcelona. En aquells anys del darrer quart del segle XIX Rubió i Ors havia trobat, a l'Arxiu de Simancas, alguna informació sobre Blasco de Garay i el tema havia provocat polèmiques amb els francesos, que discutien l'autoria dels invents.

L'any 1845 s'havia batejat, en honor seu, un vapor de rodes per a l'Armada espanyola. Un dels darrers projectes de l'escultor Solà, cap a l'any 1850, va ser el d'una estàtua de marbre per a un monument al personatge, destinat a la Plaça del Duc de Medinaceli, que no es va realitzar. El dibuix del projecte es troba al fons no exposat del Museu del Prado, actualment. Honoré de Balzac va escriure una obra de teatre inspirada en el personatge, qui, a més del carrer del Poble-sec, té carrer a Madrid, Terrassa, Sabadell i Sanlúcar la Mayor.




El monument era molt gran per a la plaça i s’explica, sense fonts fidedignes, que alguna criatura hi va caure. De l'època del Poble-sec ens en queden, ja, algunes fotografies, algunes de les quals relatives a la Setmana Tràgica, ja que un dels edificis afectats va ser el de les Franciscanes. En iniciar-se les obres a Montjuïc, amb la intenció de celebrar una Exposició, va acabar per anar al seu indret actual, on ha acabat convertida en una mena de rotonda per a cotxes i no és accessible. Va anar a parar allà el 1918.  De la seva instal·lació a la muntanya i de l'època de l'Exposició de  1929 també ens en queden algunes imatges.




La font s’inscriu en el neoclassicisme de moda durant la primera meitat del segle XIX, està dedicada a Ceres, protectora de l’agricultura. Hi ha d'altres fonts amb referents mitològics, de la mateixa època: la d'Hèrcules, la de Neptú, que també han donat unes quantes voltes abans de ser  on avui les podem contemplar.

La Font de Ceres està formada per un gran estany circular amb diferents brolladors d’aigua, sobre el qual s’aixeca una columna amb quatre dofins a la base que treuen aigua per la boca. La columna té un capitell en forma de cloïssa, sobre el qual se situa la deessa, vestida amb túnica i amb espigues de blat a la mà. L’estil classicista de caràcter acadèmic era el que dominava l’estètica d’aquest tipus de monuments. Guixà havia estat deixeble de Salvador Gurri que també va ser professor de Campeny. 

En tot cas, al menys la font existeix i també el seu record, lligat al nostre barri. A l'entrada del Centre Cívic del Sortidor hi ha una placa amb una breu explicació sobre el tema.








dilluns, 24 de desembre de 2018

I LES ASPES VAN TORNAR A GIRAR (1989)


Manllevo avui les conegudes paraules de la cançó d'Aznavour, canviant l'edat dels joves ignorants: Us parlaré d'uns anys que els de menys de trenta anys no han pogut pas conèixer...

I es que no fa trenta anys, però sí que en fa vint-i-nou, d'un dels tants intents de revitalització del Paral·lel des de dalt, o sigui, des de les institucions. Darrerament l'ajuntament també ha endegat un nou pla d'usos, per cert, molt qüestionable. 

Era pels volts de Nadal de 1989. Eren els anys d'allò de Barcelona, posa't guapa, eslògan poc normatiu però que va fer forat i va crear tendència. El fet és que molts indrets de Barcelona s'havien deixat malmetre, els humans tenim una mena de tirada a fer i desfer, i si això tan sols afecta indrets i paisatges, encara bo.

L’any 1989 hi surava una certa, fràgil, enganyosa i suposada alegria econòmica. 

Per l'octubre havíem tingut eleccions generals, s'havien avançat a causa dels problemes laborals que havien fet topar sindicats i govern. Pel desembre de 1988 hi va haver una vaga general molt sonada, la més important de la democràcia i el govern va haver de pactar l'aturada d'algunes reformes lamentables. El PSOE va revalidar la majoria però va perdre molts vots, s'havia desgastat amb corrupteles diverses i en alguns llocs s'ensumava un cert frau electoral. Tot plegat va fer que el 1990 hi tornés a haver eleccions i s'estrenés el senyor Aznar per recordar-nos allò tan vell de: otros vendrán que bueno te harán.

A Barcelona existia un cert optimisme lligat a l’etapa amb Pasqual Maragall a l’alcaldia, una època mitificada i enyorada. Havien de venir les Olimpíades, també molt mitificades, amb el pas del temps, ja faltava poc, i la parafernàlia esportiva i elss entusiasmes de les noves generacions farien oblidar moltes misèries. Aquell Nadal es va voler dinamitzar el Paral·lel, un fet que s’esdevé de forma cíclica, el mateix que això de fer volar coloms sobre com ha de ser la muntanya de Montjuïc, les diverses reformes educatives o les  teories sobre com incidir en la prostitució. 

Sota un enllumenat més vistós que el d’enguany es va aconseguir que les aspes del Molino giressin altra vegada. El factòtum va ser el senyor Ardévol, l’empresari, qui va comptar amb la col·laboració de la firma Freixenet, que en aquell temps contractava gent com Paul Newman per a la campanya de Nadal. L’ajuda es va aconseguir gràcies al senyor Josep Ferrer, històric director de la firma.

Poster
L’esdeveniment de les aspes giratòries el van reflectir els diaris i es va editar un vídeo sobre el nou Paral·lel. Es va arranjar la façana de El Molino i es va fer una festassa de categoria. Eren els anys de l’excés de droga per tot arreu i la gent del Poble-sec ens vam manifestar, a l’exterior, a causa d’aquell problema de gruix que havia esdevingut alarmant. Molta gent que podia marxava del Poble-sec, la població envellia, les botigues tancaven i encara no havia arribat la gran onada immigratòria que, s'admeti o no, ha donat una nova vida als nostres carrers.

Els qui creuen que les coses, avui, son pitjors, que repassin hemeroteques. De fet hi ha qui pensa que la bonança econòmica i la presència aclaparadora de l'heroïna per tot arreu tenen algun tipus de relació ombrívola, però real. Algun dia potser ho aclarirem. La gran majoria de famílies vam conèixer i patir casos propers de joves malmesos pel tema, amb l'afegitó tràgic del VIH.  

A la festa del Molino hi va assistir Pasqual Maragall, amb crosses a causa d’una lesió. El senyor Ferrer, de Freixenet, també estava accidentat. Tots dos van compartir llotja del teatre amb Paco Mir. A l’ajuntament hi havia Mercè Sala, que va tenir molt de pes en l’intent de revitalitzar el Paral·lel. Gent que treballava en d’altres teatres van actuar, entre els quals Moncho Borrajo, i grans dames de l’escena com Alicia Orozco i Vicky Peña, que treballaven al Condal, a l'obra Dancing. El Tricicle va fer la seva coneguda interpretació del tema de Julio Iglesias Soy un truhán, soy un señor. La Manya va rebre ovacions  i es va ficar a fons amb l’ajuntament però Maragall era un home amb humor i entomava el que fos. Maragall, durant el seu mandat, va voler passar caps de setmana a tots els barris de Barcelona i va dir que la vista de la ciutat, des de l’actual Mirador del Poble-sec era la millor de totes, sempre que passo per allà recordo les seves paraules.

Al diari La Vanguardia el nostre  incombustible Lluís Permanyer, a qui avui li han sortit molts competidors en això de la crònica urbana, ja havia anunciat, per l'octubre, la reforma del Molino. Josep Sandoval, en el mateix diari, a un espai que es deia La noche al día va explicar amb detall la festa. I així passa la glòria del món, amb alts i baixos, reconstruccions i mitologies, enyoraments i reformes municipals. 

Per cert, el xovinisme barceloní és extraordinari, fa poc escoltava per la ràdio una de tantes crítiques a la gasiveria lumínica dels darrers Nadals ciutadans i algú va mencionar això de Vigo, on es veu que s'hi han lluït. Doncs una noia de la tertulieta va dir que Barcelona es ven sola i que a Vigo no hi ha res per veure i per això han de posar tantes llumetes. Després ens tenen mania i no sabem per què... La manca d'autocrítica i el cofoisme em temo que ja són virtuts nacionals tan nostrades com allò del seny i la rauxa.

dijous, 29 de novembre de 2018

ELS ORPHEA, MITE CONSOLIDAT


L'Acadèmia del  Cinema Català va dedicar el dia 27 de novembre un homenatge, realitzat a CaixaFòrum, als Estudis Orphea i Trilla. Dels Trilla poca cosa es va dir, gairebé res. I dels Orphea, poca cosa, més enllà dels quatre tòpics de sempre sobre l'incendi, el cinema sonor pioner i la resta. L'única persona que va entrar a fons en el tema va ser Esteve Riambau, actual director de la Biblioteca. Una conferència seva, il·lustrada amb imatges o amb la projecció del documental de Xavier Juncosa, del 2002, que no sé on deu parar, ens hauria informat molt més a fons de les característiques i importància real d'aquells estudis. Riambau va desmuntar tòpics i mites i això no sempre es rebut de forma positiva, ens plau més envoltar fets i llocs d'una mena d'aura on incideixen conspiracions i fatalitats. Del passat, per llei natural,  en van quedant pocs testimonis, i això fa que tot sigui susceptible de reinventar-se segons modes i tendències.


L'acte s'iniciava a les dotze del migdia amb la projecció d'unes imatges que mostraven com un artista grafiter pintava el mural que es pot veure de camí a CaixaFòrum i que potser farà que la gent jove cregui que al lloc on l'han pintat hi havia els estudis. De fet es troba al lloc d'un local mític, que també  mereix memòria històrica pròpia, La Pèrgola. Després es va fer una projecció, sonoritzada en directe per un grup teatral, amb un retalla i enganxa d'imatges diverses de pel·lícules i documentals, imatges interessants però fora de context i que no estaven muntades ni tan sols de forma cronològica. 


La taula rodona ja va mostrar que la persona que la moderava no sabia ni un borrall del tema. Recordo allò de l'exposició del Paral·lel i la frase que l'encapçalava: com és què no en sabíem res? Quan la gent no sap res d'alguna cosa pensa que els altres tampoc en saben res quan, sovint, sobre el tema ignorat s'ha escrit i comentat a dojo des de fa anys. La periodista va mencionar, per exemple, que a viquipèdia no hi havia, encara, informació sobre els Orphea... 

No sé si som del tot conscients de que la viquipèdia és una eina col·lectiva i participativa, en la qual tothom hi pot col·laborar i que, per tant, si un tema no hi és s'hi pot afegir, de forma relativament senzilla, per anar completant la informació. Sembla que hi ha d'haver algú, no sé on, que té la responsabilitat d'aquest gran invent del nostre temps. Doncs res, senyora periodista, ja sap què li toca, fer l'entrada vostè mateixa o algú que conegui i tingui interès i ganes de completar les absències i oblits. Això es pot fer avui, amb les enciclopèdies en paper, que també tenien errades i oblits, resultava molt més difícil, per no dir impossible.

Després de la sàvia i interessant, tot i que breu, llàstima, intervenció de Riambau, va parlar un crític jove de cinema, que es va dedicar a protestar per la pèrdua de cinemes des de mitjans dels noranta. Els d'abans, com que ell és relativament jove, ja no compten. Una altra dèria és pensar que els poders públics han de conservar-ho tot i sempre, tot canvia, ens agradi o no. I si tanquen cinemes o teatres molt sovint és perquè la gent no hi va i no són rendibles, aquesta és la realitat. Per sort, al final de l'acte, el senyor director de CaixaFòrum va puntualitzar que allà fan molt cinema, i del bo, a preus mòdics. El mateix, dic jo, ja que avui tenim, a més, la Filmoteca. I grans sales a centres comercials, que abans no existien. 

Tot evoluciona, a cada bugada es perd un llençol però se'n guanyen uns altres. Es una mica allò d'aquella frase que copiàvem a les llibretes de la nostra romàntica adolescència, que si plores perquè s'amaga el sol no podràs veure les estrelles, vaja. Després va intervenir una noia que es dedica al tema de la sonorització del present i una directora de càsting. De fet, llevat de Riambau, ningú no va dir res de nou sobre els Orphea, cadascú va parlar de les seves batalletes. 


A l'acte vaig trobar molts coneguts i vaig saber, per exemple, que el pare de les germanes Piedrafita, una de les quals, Teresa, és veïna de casa, havia estat fuster dels Orphea. Es va mencionar Paco Marín, qui en una ocasió vam fer venir a una xerrada de CERHISEC,  l'any 2002, dedicada al cinema al Poble-sec i Montjuïc, molt interessant i un resum de la qual es pot consultar al número 4 de les nostres ressenyes, publicat el 2003. Llàstima que no es comptés amb ell i amb d'altres experts reals per a la taula rodona. No dubto de què la majoria de participants eren prou saberuts en els seus temes però no pas en els Orphea i els Trilla, més aviat van mostrar conèixer poca cosa sobre tot plegat.

En els anys trenta es va fer molt de cinema a Barcelona, però la importància real dels Orphea s'ha magnificat. Riambau va explicar com en aquell negoci van convergir molts personatges que podríem relacionar directament amb la picaresca i, ben aviat, per raons comercials i polítiques, una part del negoci cinematogràfic va anar a parar a Madrid. Riambau va explicar com la majoria de pel·lícules que es van fer allà eren de sèrie B, una sèrie molt necessària en aquells anys de grans programes dobles als cinemes de barri. Sovint es fa referència a El último cuplé com a una pel·lícula rellevant rodada als Orphea però aquesta cinta es va plantejar com a sèrie B i es va fer amb una sabata i una espardenya. 

L'èxit inesperat de l'invent i d'una Sara Montiel que semblava anar de baixa van fer que inaugurés una llarga sèrie de produccions semblants, ja fetes amb molts més mitjans i recursos. A tot plegat hi va contribuir que moltes de les persones que havien conegut l'època de les cupletistes encara eren vives a finals dels cinquanta i la nostàlgia sempre té el seu públic. El cuplet es va posar de moda i es van endegar debats sobre si Montiel els cantava com calia o no. Méller també era viva encara, aleshores, i va criticar el tema a fons, ja que la pel·lícula es va dir que era una mica una biografia de la cantant. No era així ni de bon tros, però ho semblava. 

La gran pel·lícula seriosa sobre Raquel Méller encara està per fer i sobre el personatge hi ha molta mitologia i molta ignorància, al menys per Barcelona.  A Tarazona, la seva suposada ciutat natal, té museu compartit amb un altre mite barceloní d'origen aragonès, Martínez Soria. És clar que a Saragossa encara queden afeccionats al cuplet i se'n fan recitals. Fa algun temps un senyor catalanista, suposadament d'esquerres, em va criticar que al Paral·lel tinguem aquella fonteta dedicada a la cantant, ja que la dama era de dretes i amiga d'Alfons XIII. Així van les coses per aquests verals. Tot es barreja. 

Els estudis ho van ser, així mateix, de doblatge. La qüestió del doblatge sempre es toca de puntetes i es fan moltes justificacions a l'entorn del seu manteniment. Jo crec que la raó més evident és que hi ha un gran sector de persones, actors i actrius, que han pogut fer calaix amb el tema. Riambau va explicar, per exemple, que l'obligatorietat del doblatge en l'època franquista tan sols va ser d'un any. Algú va intervenir i va dir que la gent era molt analfabeta i no hauria pogut llegir els subtítols. Doncs abans de la guerra no crec que hi hagués més alfabetització i bé que s'anava a veure cinema subtitulat. I Portugal sempre ha subtitulat, per exemple. Quan jo era jove vaig llegir moltes coses en contra del doblatge però amb això ha passat com amb la Sagrada Família, aquells que en criticaven la continuïtat després l'han defensada a fons, quan la cosa ha esta rendible. 


Recordo aquell diumenge de 1962, en què vam anar a veure els estudis cremats. No era el primer incendi, els estudis en van patir un l'any 1936 en el qual hi va haver un mort i alguns ferits greus. Això ha fet que hi hagués la percepció de què el 1962 es van amagar víctimes, cosa que no és certa. Una activitat popular ciutadana ha estat anar a mirar incendis i llocs cremats, a Barcelona. La gent, per exemple, anava a Montjuïc a contemplar com fumejaven les esglésies, durant la Setmana Tràgica. El mateix va passar amb el Liceu, la badoqueria és una virtut plenament humana. El foc té carisma, una mena de pes sagrat i estrany, purificador i terrible. Els Orphea, com se sap, estaven instal·lats a l'antic Palau de la Química de l'Exposició de 1929. Aquells palaus havien de desaparèixer però per les circumstàncies de l'època uns quants es van reaprofitar de formes diferents. 

És gairebé segur que l'incendi no va ser provocat però que es va deixar que el palau es cremés. Sembla que l'ajuntament d'aleshores, amb el senyor Porcioles al davant, tenia la intenció d'ampliar el Poble Espanyol, un projecte que no va reeixir. Tot sembla sempre culpa de Porcioles però els ajuntaments democràtics han fet molts disbarats i han deixat perdre un munt d'espais mítics i bonics, sense manies. Nosaltres, el poble, som una mica incoherents. En ocasions es protesta a dojo i en d'altres tot desapareix fent moixoni i ningú  no hi diu ni gall ni gallina, depèn. Tot i que no acabo d'entendre de què depèn. Jo cada vegada sóc menys conservacionista, sovint allò que es conserva es reinventa, acaba sent una mena de mala còpia del passat o una mena de parc temàtic folklòric, la veritat. 

Copio algunes adreces on, qui vulgui, pot llegir més sobre el tema dels Orphea i la seva llegenda i realitat.








A l'entrada anterior comentava la darrera xerrada de CERHISEC, excel·lent i amb poc públic, sobre els Estudis Iquino. Aquí podeu llegir un article de l'enyorat Huertas Clavería on evoca Iquino i també menciona els Orphea.

dimecres, 21 de novembre de 2018

DEL PARAL·LEL, 106, A BLAI, 34

Resultat d'imatges de ferran baile

Ahir la xerrada de CERHISEC va ser memorable, malgrat que l'assistència va resultar minoritària. Vam comptar amb Ferran Baile, de la BiblioMusiCineteca, actor, periodista cultural i moltes coses més. Baile ens va portar a la xerrada Ricard Reguant, un altre d'aquests grans personatges inclassificables del món de l'espectacle, que ha fet de tot en el teatre i el cinema, des que era una criatura. Reguant era nebot de l'actor Lluís Nonell, qui va tenir cura del Romea durant anys, mort de forma prematura, i que avui és recordat, com tants altres, molt menys del que mereixeria. 
FOTOGRAFIA DE LLUIS NONELL (ACTOR DE TEATRO) CON AUTOGRAFO (Cine - Fotos y Postales de Actores y Actrices)
L'experiència, a més a més, forneix aquesta grapa indefinible que, de tota manera, tan sols assoleixen en plenitud les persones amb intel·ligència, humanitat i comprensió vers la matèria vital de la qual estem pastats. Baile i Reguant ja tenen aquesta edat en la qual l'experiència acumulada és un grau a considerar. Pel que fa a Iquino, avui, és molt més que l'home cantellut i a voltes incoherent que feia pel·lícules marranotes (moltes de les quals amb un gran èxit de públic, tot s'ha de dir) lligades a la servitud del moment, pel guany, sense entrar en temes qualitatius, i ha passat a ser un mite a reivindicar, complex i valorable a fons en molts aspectes. 

Resultat d'imatges de ricard reguant

El tema de la xerrada eren, doncs, Iquino i els seus estudis, estudis que durant vint anys van ser al Paral·lel, aquell Paral·lel de la postguerra que gairebé s'està evidenciant com més interessant, fins i tot, que el d'abans, aquell que l'exposició del CCCB va mitificar a bastament. Els estudis Iquino es trobaven al número 106 del Paral·lel. Abans, allà, hi havia hagut el Royal Concert i alguna cosa més i, ja després de la guerra, l'emblemàtic Amaya. 

Resultat d'imatges de estudios iquino
Després d'enderrocar-se els estudis hi vam tenir discoteques interessants, la primera, el Barbarroja. Recordo com el senyor Miquel Badenas, cronista  arriscat del Paral·lel d'abans, en una època de davallada mitològica, s'alegrava de què, al menys, en aquell indret hi hagués encara locals dedicats a la gresca. Malauradament, després del temps de les discoteques la gresca a Paral·lel, 106, es va acabar. Avui trobem al lloc un supermercat, tot un símbol de com passa la glòria del món o de com es transformen les tendències. Tot i que res no és definitiu, a la història dels espais urbans...

 Resultat d'imatges de Iquino

Iquino va ser un personatge inclassificable, fill del seu temps, de les seves circumstàncies i del seu tarannà. Va endegar un munt impressionant de pel·lícules de tots els gèneres, ell acostumava a fer tots els papers de l'auca, amb pocs mitjans, una garreperia excessiva  i molta empenta. Era un home difícil en el tracte i que en la seva darrera època va davallar per la pendent del guany fàcil i sucós, amb el paraporno nostrat i les dobles i triples versions. Allò que en van dir el destape va propiciar el gènere. Les anècdotes i les facècies lligades al director donarien material per a una pel·lícula que superaria, de bon tros, Ed Wood. Existeix una biografia publicada d'Iquino, correcta però incompleta en molts aspectes. 
Resultat d'imatges de biografia iquino libro

La xerrada d'ahir es podria editar i ampliar i caldria un índex onomàstic per aplegar tota la gent, més o menys famosa, que va sorgir al llarg de la xerrada. El darrer llarg cicle de la segona cadena dedicat al cinema espanyol va recuperar alguns dels títols més rellevants del director, afortunadament. Ahir Ferran Baile ens va passar uns quants fragments impagables, en els quals es pot comprovar la grapa en l'enfocament i moltes coses més, com ara que en l'aspecte musical compten amb seqüències que no tenen res a envejar al que es feia aleshores a països com França, Itàlia o els Estats Units. Moltes d'aquelles cintes s'han perdut, per diferents circumstàncies, malauradament. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Reguant i Baile ens van explicar un munt d'anècdotes de tot tipus, algunes divertidíssimes i que podrien semblar increïbles ja que és ben sabut que la realitat supera la ficció. Iquino mirava d'estalviar en decorats, en vestuari, en el que fos. Moltes pel·lícules seves del gènere del Western es filmaven a la seva propietat de Castelldefels. I molts interiors a cases particulars, on es podia. 
Resultat d'imatges de películas iquino
La seva gasiveria, segons ens van explicar Baile i Reguant, va arribar al punt de què, per estalviar fotogrames, en lloc de dir allò de Acción feia una mena de crit gutural breu i inintel·ligible. Pagava molt poc però va donar oportunitats a un munt de gent i va tenir el seu particular star system amb gent com Mary Santpere, Cassen o Martinez Soria.

Resultat d'imatges de películas iquino
Molta gent de l'època de la postguerra és menystinguda pels saberuts d'avui, que titllen la gent de fatxa i franquista amb una gran facilitat, més enllà de la seva vàlua. Tot s'ha de situar en aquell context de supervivència, es feien grans coses amb una sabata i una espardenya, fins i tot a la primera televisió hispànica. Avui per tot fan falta, sembla, molts diners i molts mitjans. La gent jove que s'inicia en el món del cinema, del teatre, sap poca cosa del passat recent i, del més llunyà, a tot estirar ha sentit parlar de la Xirgu. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Els estudis Iquino eren, per a mi i les meves companyes d'escola, un indret misteriós. Travessàvem el Paral·lel per anar a badar, a mirar els quadres exposats al seu aparador i per intentar veure, ni que fos de passada, algun actor o actriu, personatges privilegiats que pertanyien a un estadi màgic de la vida, lligat, és clar, a aquells cinemes de barri amb programes dobles i no-do que també comptaven amb aparadors en els quals podies veure els quadros pertinents. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Fa algun temps, en una altra xerrada de CERHISEC sobre el futbol al barri, algú va manifestar que en aquella època no tenien tanta importància els equips com el Barça o el Madrid sinó que el seu objecte de desig futbolístic era aquell Poble-sec que seguien de forma devota i personalitzada. Amb el cinema i el teatre passava una mica el mateix. Fins i tot amb la ràdio, amb la música popular. Tot era proper, domèstic, i, al mateix temps, inabastable. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Fa uns quants anys vam dedicar també una xerrada als estudis Orphea, l'incendi anunciat i permès dels quals crec que marca una fita tràgica pel que fa al cinema fet a Barcelona. Era l'any 1962. Probablement si ara poguessin viatjar en el temps al passat ens emportaríem molts ensurts i decepcions però el cert és que, com manifestava ahir Ricard Reguant, Barcelona ha perdut encant en molts aspectes, en comparació amb la vitalitat  que sura en d'altres ciutats europees.  De tota manera ja he expressat en diferents ocasions que el Paral·lel, per ensopit que sembli, encara és on pots trobar més teatres en actiu, junts. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Ahir érem poca gent, a la xerrada, però la setmana passada vam haver de suspendre una taula rodona interessant, al Centre Albareda, pel fet que tan sols va venir una persona, de públic. Malgrat això, quan tornava cap a casa, vaig comprovar la gentada que s'aplegava en una llarguíssima cua, a la Sala Apolo, i també a les portes del Victòria, per veure El Tricicle. És cert que no hi ha establiments oberts durant tota la nit, per fer un mos, per exemple. El Teatre Apolo potser no acaba d'arrencar, la sala Barts i el Condal van a tongades, el mateix que el proper Tantarantana. 

Resultat d'imatges de Iquino películs
El Talia no sembla ressuscitar i el tema de l'Arnau va tirant endavant, segons sembla, però ja veurem quina programació ens oferirà quan estigui en actiu. El Molino està a mig gas i no saps ben bé a què es dedica. Per anar al cinema més proper has de caminar una estona. Al Poble-sec comptem també amb el Lliure i ara he llegit que Mercè Managuera es farà càrrec d'un nou teatre, al local que Vol Ras tenia al carrer Salvà. També tenim La Vilella, al barri, i d'altres petites sales innovadores i minoritàries. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Ferran Baile  organitza, al seu entranyable local de Vila i Vilà un munt d'activitats interessants i diferents, a més a més dels seus dilluns de cinema, en els quals s'han recuperat o descobert pel·lícules imprescindibles. Els centres cívics, Sortidor i Albareda, o el de les Cotxeres, que no és Poble-sec, però com si ho fos, dediquen esforços importants al tema teatral, a la música, a la dansa. 

Sovint es parla de la manca de promoció però jo crec que hi ha una promoció correcta, si vols, tot t'ho fan arribar a la bústia. Però hi ha moltes coses per triar i algunes duren poc en actiu. Els temps han canviat i canviaran, com ha passat sempre. I la gent gran, els vells, continuarem recordant els molts llençols perduts a les bugades, el pitjor és que aquestes pèrdues, en ocasions, no ens deixen veure els llençols de nou disseny que ens ofereix el present. 

Que persones com Ricard Reguant, Ferran Baile i d'altres personatges savis i de categoria hagin passat per les xerrades de CERHISEC, per amor a l'art i a la conversa, és molt d'agrair. De tot plegat en quedarà una ressenya a les publicacions de CERHISEC i poca cosa més. I el record, a la memòria fràgil dels que hi vam poder assistir. Així és la vida.

Resultat d'imatges de royal concert Barcelona