I LES ASPES VAN TORNAR A GIRAR (1989)

Manllevo avui les conegudes paraules de la cançó d'Aznavour, canviant l'edat dels joves ignorants: Us parlaré d'uns anys que els de menys de trenta anys no han pogut pas conèixer...

I es que no fa trenta anys, però sí que en fa vint-i-nou, d'un dels tants intents de revitalització del Paral·lel des de dalt, o sigui, des de les institucions. Darrerament l'ajuntament també ha endegat un nou pla d'usos, per cert, molt qüestionable. 

Era pels volts de Nadal de 1989. Eren els anys d'allò de Barcelona, posa't guapa, eslògan poc normatiu però que va fer forat i va crear tendència. El fet és que molts indrets de Barcelona s'havien deixat malmetre, els humans tenim una mena de tirada a fer i desfer, i si això tan sols afecta indrets i paisatges, encara bo.

L’any 1989 hi surava una certa, fràgil, enganyosa i suposada alegria econòmica. 

Per l'octubre havíem tingut eleccions generals, s'havien avançat a causa dels problemes laborals que havien fet topar sindicats i govern. Pel desembre de 1988 hi va haver una vaga general molt sonada, la més important de la democràcia i el govern va haver de pactar l'aturada d'algunes reformes lamentables. El PSOE va revalidar la majoria però va perdre molts vots, s'havia desgastat amb corrupteles diverses i en alguns llocs s'ensumava un cert frau electoral. Tot plegat va fer que el 1990 hi tornés a haver eleccions i s'estrenés el senyor Aznar per recordar-nos allò tan vell de: otros vendrán que bueno te harán.

A Barcelona existia un cert optimisme lligat a l’etapa amb Pasqual Maragall a l’alcaldia, una època mitificada i enyorada. Havien de venir les Olimpíades, també molt mitificades, amb el pas del temps, ja faltava poc, i la parafernàlia esportiva i elss entusiasmes de les noves generacions farien oblidar moltes misèries. Aquell Nadal es va voler dinamitzar el Paral·lel, un fet que s’esdevé de forma cíclica, el mateix que això de fer volar coloms sobre com ha de ser la muntanya de Montjuïc, les diverses reformes educatives o les  teories sobre com incidir en la prostitució. 

Sota un enllumenat més vistós que el d’enguany es va aconseguir que les aspes del Molino giressin altra vegada. El factòtum va ser el senyor Ardévol, l’empresari, qui va comptar amb la col·laboració de la firma Freixenet, que en aquell temps contractava gent com Paul Newman per a la campanya de Nadal. L’ajuda es va aconseguir gràcies al senyor Josep Ferrer, històric director de la firma.

L’esdeveniment de les aspes giratòries el van reflectir els diaris i es va editar un vídeo sobre el nou Paral·lel. Es va arranjar la façana de El Molino i es va fer una festassa de categoria. Eren els anys de l’excés de droga per tot arreu i la gent del Poble-sec ens vam manifestar, a l’exterior, a causa d’aquell problema de gruix que havia esdevingut alarmant. Molta gent que podia marxava del Poble-sec, la població envellia, les botigues tancaven i encara no havia arribat la gran onada immigratòria que, s'admeti o no, ha donat una nova vida als nostres carrers.

Els qui creuen que les coses, avui, son pitjors, que repassin hemeroteques. De fet hi ha qui pensa que la bonança econòmica i la presència aclaparadora de l'heroïna per tot arreu tenen algun tipus de relació ombrívola, però real. Algun dia potser ho aclarirem. La gran majoria de famílies vam conèixer i patir casos propers de joves malmesos pel tema, amb l'afegitó tràgic del VIH.  

A la festa del Molino hi va assistir Pasqual Maragall, amb crosses a causa d’una lesió. El senyor Ferrer, de Freixenet, també estava accidentat. Tots dos van compartir llotja del teatre amb Paco Mir. A l’ajuntament hi havia Mercè Sala, que va tenir molt de pes en l’intent de revitalitzar el Paral·lel. Gent que treballava en d’altres teatres van actuar, entre els quals Moncho Borrajo, i grans dames de l’escena com Alicia Orozco i Vicky Peña, que treballaven al Condal, a l'obra Dancing. El Tricicle va fer la seva coneguda interpretació del tema de Julio Iglesias Soy un truhán, soy un señor. La Manya va rebre ovacions  i es va ficar a fons amb l’ajuntament però Maragall era un home amb humor i entomava el que fos. Maragall, durant el seu mandat, va voler passar caps de setmana a tots els barris de Barcelona i va dir que la vista de la ciutat, des de l’actual Mirador del Poble-sec era la millor de totes, sempre que passo per allà recordo les seves paraules.

Al diari La Vanguardia el nostre  incombustible Lluís Permanyer, a qui avui li han sortit molts competidors en això de la crònica urbana, ja havia anunciat, per l'octubre, la reforma del Molino. Josep Sandoval, en el mateix diari, a un espai que es deia La noche al día va explicar amb detall la festa. I així passa la glòria del món, amb alts i baixos, reconstruccions i mitologies, enyoraments i reformes municipals. 

Per cert, el xovinisme barceloní és extraordinari, fa poc escoltava per la ràdio una de tantes crítiques a la gasiveria lumínica dels darrers Nadals ciutadans i algú va mencionar això de Vigo, on es veu que s'hi han lluït. Doncs una noia de la tertulieta va dir que Barcelona es ven sola i que a Vigo no hi ha res per veure i per això han de posar tantes llumetes. Després ens tenen mania i no sabem per què... La manca d'autocrítica i el cofoisme em temo que ja són virtuts nacionals tan nostrades com allò del seny i la rauxa.

ELS ORPHEA, MITE CONSOLIDAT

L'Acadèmia del  Cinema Català va dedicar el dia 27 de novembre un homenatge, realitzat a CaixaFòrum, als Estudis Orphea i Trilla. Dels Trilla poca cosa es va dir, gairebé res. I dels Orphea, poca cosa, més enllà dels quatre tòpics de sempre sobre l'incendi, el cinema sonor pioner i la resta. L'única persona que va entrar a fons en el tema va ser Esteve Riambau, actual director de la Biblioteca. Una conferència seva, il·lustrada amb imatges o amb la projecció del documental de Xavier Juncosa, del 2002, que no sé on deu parar, ens hauria informat molt més a fons de les característiques i importància real d'aquells estudis. Riambau va desmuntar tòpics i mites i això no sempre es rebut de forma positiva, ens plau més envoltar fets i llocs d'una mena d'aura on incideixen conspiracions i fatalitats. Del passat, per llei natural,  en van quedant pocs testimonis, i això fa que tot sigui susceptible de reinventar-se segons modes i tendències.

L'acte s'iniciava a les dotze del migdia amb la projecció d'unes imatges que mostraven com un artista grafiter pintava el mural que es pot veure de camí a CaixaFòrum i que potser farà que la gent jove cregui que al lloc on l'han pintat hi havia els estudis. De fet es troba al lloc d'un local mític, que també  mereix memòria històrica pròpia, La Pèrgola. Després es va fer una projecció, sonoritzada en directe per un grup teatral, amb un retalla i enganxa d'imatges diverses de pel·lícules i documentals, imatges interessants però fora de context i que no estaven muntades ni tan sols de forma cronològica. 

La taula rodona ja va mostrar que la persona que la moderava no sabia ni un borrall del tema. Recordo allò de l'exposició del Paral·lel i la frase que l'encapçalava: com és què no en sabíem res? Quan la gent no sap res d'alguna cosa pensa que els altres tampoc en saben res quan, sovint, sobre el tema ignorat s'ha escrit i comentat a dojo des de fa anys. La periodista va mencionar, per exemple, que a viquipèdia no hi havia, encara, informació sobre els Orphea... 

No sé si som del tot conscients de que la viquipèdia és una eina col·lectiva i participativa, en la qual tothom hi pot col·laborar i que, per tant, si un tema no hi és s'hi pot afegir, de forma relativament senzilla, per anar completant la informació. Sembla que hi ha d'haver algú, no sé on, que té la responsabilitat d'aquest gran invent del nostre temps. Doncs res, senyora periodista, ja sap què li toca, fer l'entrada vostè mateixa o algú que conegui i tingui interès i ganes de completar les absències i oblits. Això es pot fer avui, amb les enciclopèdies en paper, que també tenien errades i oblits, resultava molt més difícil, per no dir impossible.

Després de la sàvia i interessant, tot i que breu, llàstima, intervenció de Riambau, va parlar un crític jove de cinema, que es va dedicar a protestar per la pèrdua de cinemes des de mitjans dels noranta. Els d'abans, com que ell és relativament jove, ja no compten. Una altra dèria és pensar que els poders públics han de conservar-ho tot i sempre, tot canvia, ens agradi o no. I si tanquen cinemes o teatres molt sovint és perquè la gent no hi va i no són rendibles, aquesta és la realitat. Per sort, al final de l'acte, el senyor director de CaixaFòrum va puntualitzar que allà fan molt cinema, i del bo, a preus mòdics. El mateix, dic jo, ja que avui tenim, a més, la Filmoteca. I grans sales a centres comercials, que abans no existien. 

Tot evoluciona, a cada bugada es perd un llençol però se'n guanyen uns altres. Es una mica allò d'aquella frase que copiàvem a les llibretes de la nostra romàntica adolescència, que si plores perquè s'amaga el sol no podràs veure les estrelles, vaja. Després va intervenir una noia que es dedica al tema de la sonorització del present i una directora de càsting. De fet, llevat de Riambau, ningú no va dir res de nou sobre els Orphea, cadascú va parlar de les seves batalletes. 

A l'acte vaig trobar molts coneguts i vaig saber, per exemple, que el pare de les germanes Piedrafita, una de les quals, Teresa, és veïna de casa, havia estat fuster dels Orphea. Es va mencionar Paco Marín, qui en una ocasió vam fer venir a una xerrada de CERHISEC,  l'any 2002, dedicada al cinema al Poble-sec i Montjuïc, molt interessant i un resum de la qual es pot consultar al número 4 de les nostres ressenyes, publicat el 2003. Llàstima que no es comptés amb ell i amb d'altres experts reals per a la taula rodona. No dubto de què la majoria de participants eren prou saberuts en els seus temes però no pas en els Orphea i els Trilla, més aviat van mostrar conèixer poca cosa sobre tot plegat.

En els anys trenta es va fer molt de cinema a Barcelona, però la importància real dels Orphea s'ha magnificat. Riambau va explicar com en aquell negoci van convergir molts personatges que podríem relacionar directament amb la picaresca i, ben aviat, per raons comercials i polítiques, una part del negoci cinematogràfic va anar a parar a Madrid. Riambau va explicar com la majoria de pel·lícules que es van fer allà eren de sèrie B, una sèrie molt necessària en aquells anys de grans programes dobles als cinemes de barri. Sovint es fa referència a El último cuplé com a una pel·lícula rellevant rodada als Orphea però aquesta cinta es va plantejar com a sèrie B i es va fer amb una sabata i una espardenya. 

L'èxit inesperat de l'invent i d'una Sara Montiel que semblava anar de baixa van fer que inaugurés una llarga sèrie de produccions semblants, ja fetes amb molts més mitjans i recursos. A tot plegat hi va contribuir que moltes de les persones que havien conegut l'època de les cupletistes encara eren vives a finals dels cinquanta i la nostàlgia sempre té el seu públic. El cuplet es va posar de moda i es van endegar debats sobre si Montiel els cantava com calia o no. Méller també era viva encara, aleshores, i va criticar el tema a fons, ja que la pel·lícula es va dir que era una mica una biografia de la cantant. No era així ni de bon tros, però ho semblava. 

La gran pel·lícula seriosa sobre Raquel Méller encara està per fer i sobre el personatge hi ha molta mitologia i molta ignorància, al menys per Barcelona.  A Tarazona, la seva suposada ciutat natal, té museu compartit amb un altre mite barceloní d'origen aragonès, Martínez Soria. És clar que a Saragossa encara queden afeccionats al cuplet i se'n fan recitals. Fa algun temps un senyor catalanista, suposadament d'esquerres, em va criticar que al Paral·lel tinguem aquella fonteta dedicada a la cantant, ja que la dama era de dretes i amiga d'Alfons XIII. Així van les coses per aquests verals. Tot es barreja. 

Els estudis ho van ser, així mateix, de doblatge. La qüestió del doblatge sempre es toca de puntetes i es fan moltes justificacions a l'entorn del seu manteniment. Jo crec que la raó més evident és que hi ha un gran sector de persones, actors i actrius, que han pogut fer calaix amb el tema. Riambau va explicar, per exemple, que l'obligatorietat del doblatge en l'època franquista tan sols va ser d'un any. Algú va intervenir i va dir que la gent era molt analfabeta i no hauria pogut llegir els subtítols. Doncs abans de la guerra no crec que hi hagués més alfabetització i bé que s'anava a veure cinema subtitulat. I Portugal sempre ha subtitulat, per exemple. Quan jo era jove vaig llegir moltes coses en contra del doblatge però amb això ha passat com amb la Sagrada Família, aquells que en criticaven la continuïtat després l'han defensada a fons, quan la cosa ha esta rendible. 

Recordo aquell diumenge de 1962, en què vam anar a veure els estudis cremats. No era el primer incendi, els estudis en van patir un l'any 1936 en el qual hi va haver un mort i alguns ferits greus. Això ha fet que hi hagués la percepció de què el 1962 es van amagar víctimes, cosa que no és certa. Una activitat popular ciutadana ha estat anar a mirar incendis i llocs cremats, a Barcelona. La gent, per exemple, anava a Montjuïc a contemplar com fumejaven les esglésies, durant la Setmana Tràgica. El mateix va passar amb el Liceu, la badoqueria és una virtut plenament humana. El foc té carisma, una mena de pes sagrat i estrany, purificador i terrible. Els Orphea, com se sap, estaven instal·lats a l'antic Palau de la Química de l'Exposició de 1929. Aquells palaus havien de desaparèixer però per les circumstàncies de l'època uns quants es van reaprofitar de formes diferents. 

És gairebé segur que l'incendi no va ser provocat però que es va deixar que el palau es cremés. Sembla que l'ajuntament d'aleshores, amb el senyor Porcioles al davant, tenia la intenció d'ampliar el Poble Espanyol, un projecte que no va reeixir. Tot sembla sempre culpa de Porcioles però els ajuntaments democràtics han fet molts disbarats i han deixat perdre un munt d'espais mítics i bonics, sense manies. Nosaltres, el poble, som una mica incoherents. En ocasions es protesta a dojo i en d'altres tot desapareix fent moixoni i ningú  no hi diu ni gall ni gallina, depèn. Tot i que no acabo d'entendre de què depèn. Jo cada vegada sóc menys conservacionista, sovint allò que es conserva es reinventa, acaba sent una mena de mala còpia del passat o una mena de parc temàtic folklòric, la veritat. 

Copio algunes adreces on, qui vulgui, pot llegir més sobre el tema dels Orphea i la seva llegenda i realitat.

Blog Lletraferits, 2012.

La Vanguardia, 29 d'abril de 1962, el dia després de l'incendi.

La Vanguardia, 1936, breu referència a un ball per recollir fons destinades a les víctimes de l'incendi.

Barcelofília, blog (2010).

Biblioteca virtual Miguel de Cervantes. Dos articles sobre els Orphea: La Química de un sueño, de Josetxo Cerdán i Luis Fernández Colorado.

La Vanguardia, febrer de 1936, sobre l'incendi d'aquell any.

A l'entrada anterior comentava la darrera xerrada de CERHISEC, excel·lent i amb poc públic, sobre els Estudis Iquino. Aquí podeu llegir un article de l'enyorat Huertas Clavería on evoca Iquino i també menciona els Orphea.

DEL PARAL·LEL, 106, A BLAI, 34

Ahir la xerrada de CERHISEC va ser memorable, malgrat que l'assistència va resultar minoritària. Vam comptar amb Ferran Baile, de la BiblioMusiCineteca, actor, periodista cultural i moltes coses més. Baile ens va portar a la xerrada Ricard Reguant, un altre d'aquests grans personatges inclassificables del món de l'espectacle, que ha fet de tot en el teatre i el cinema, des que era una criatura. Reguant era nebot de l'actor Lluís Nonell, qui va tenir cura del Romea durant anys, mort de forma prematura, i que avui és recordat, com tants altres, molt menys del que mereixeria. 

L'experiència, a més a més, forneix aquesta grapa indefinible que, de tota manera, tan sols assoleixen en plenitud les persones amb intel·ligència, humanitat i comprensió vers la matèria vital de la qual estem pastats. Baile i Reguant ja tenen aquesta edat en la qual l'experiència acumulada és un grau a considerar. Pel que fa a Iquino, avui, és molt més que l'home cantellut i a voltes incoherent que feia pel·lícules marranotes (moltes de les quals amb un gran èxit de públic, tot s'ha de dir) lligades a la servitud del moment, pel guany, sense entrar en temes qualitatius, i ha passat a ser un mite a reivindicar, complex i valorable a fons en molts aspectes. 

El tema de la xerrada eren, doncs, Iquino i els seus estudis, estudis que durant vint anys van ser al Paral·lel, aquell Paral·lel de la postguerra que gairebé s'està evidenciant com més interessant, fins i tot, que el d'abans, aquell que l'exposició del CCCB va mitificar a bastament. Els estudis Iquino es trobaven al número 106 del Paral·lel. Abans, allà, hi havia hagut el Royal Concert i alguna cosa més i, ja després de la guerra, l'emblemàtic Amaya. 

Després d'enderrocar-se els estudis hi vam tenir discoteques interessants, la primera, el Barbarroja. Recordo com el senyor Miquel Badenas, cronista  arriscat del Paral·lel d'abans, en una època de davallada mitològica, s'alegrava de què, al menys, en aquell indret hi hagués encara locals dedicats a la gresca. Malauradament, després del temps de les discoteques la gresca a Paral·lel, 106, es va acabar. Avui trobem al lloc un supermercat, tot un símbol de com passa la glòria del món o de com es transformen les tendències. Tot i que res no és definitiu, a la història dels espais urbans...

 

Iquino va ser un personatge inclassificable, fill del seu temps, de les seves circumstàncies i del seu tarannà. Va endegar un munt impressionant de pel·lícules de tots els gèneres, ell acostumava a fer tots els papers de l'auca, amb pocs mitjans, una garreperia excessiva  i molta empenta. Era un home difícil en el tracte i que en la seva darrera època va davallar per la pendent del guany fàcil i sucós, amb el paraporno nostrat i les dobles i triples versions. Allò que en van dir el destape va propiciar el gènere. Les anècdotes i les facècies lligades al director donarien material per a una pel·lícula que superaria, de bon tros, Ed Wood. Existeix una biografia publicada d'Iquino, correcta però incompleta en molts aspectes. 

La xerrada d'ahir es podria editar i ampliar i caldria un índex onomàstic per aplegar tota la gent, més o menys famosa, que va sorgir al llarg de la xerrada. El darrer llarg cicle de la segona cadena dedicat al cinema espanyol va recuperar alguns dels títols més rellevants del director, afortunadament. Ahir Ferran Baile ens va passar uns quants fragments impagables, en els quals es pot comprovar la grapa en l'enfocament i moltes coses més, com ara que en l'aspecte musical compten amb seqüències que no tenen res a envejar al que es feia aleshores a països com França, Itàlia o els Estats Units. Moltes d'aquelles cintes s'han perdut, per diferents circumstàncies, malauradament. 

Reguant i Baile ens van explicar un munt d'anècdotes de tot tipus, algunes divertidíssimes i que podrien semblar increïbles ja que és ben sabut que la realitat supera la ficció. Iquino mirava d'estalviar en decorats, en vestuari, en el que fos. Moltes pel·lícules seves del gènere del Western es filmaven a la seva propietat de Castelldefels. I molts interiors a cases particulars, on es podia. 

La seva gasiveria, segons ens van explicar Baile i Reguant, va arribar al punt de què, per estalviar fotogrames, en lloc de dir allò de Acción feia una mena de crit gutural breu i inintel·ligible. Pagava molt poc però va donar oportunitats a un munt de gent i va tenir el seu particular star system amb gent com Mary Santpere, Cassen o Martinez Soria.

Molta gent de l'època de la postguerra és menystinguda pels saberuts d'avui, que titllen la gent de fatxa i franquista amb una gran facilitat, més enllà de la seva vàlua. Tot s'ha de situar en aquell context de supervivència, es feien grans coses amb una sabata i una espardenya, fins i tot a la primera televisió hispànica. Avui per tot fan falta, sembla, molts diners i molts mitjans. La gent jove que s'inicia en el món del cinema, del teatre, sap poca cosa del passat recent i, del més llunyà, a tot estirar ha sentit parlar de la Xirgu. 

Els estudis Iquino eren, per a mi i les meves companyes d'escola, un indret misteriós. Travessàvem el Paral·lel per anar a badar, a mirar els quadres exposats al seu aparador i per intentar veure, ni que fos de passada, algun actor o actriu, personatges privilegiats que pertanyien a un estadi màgic de la vida, lligat, és clar, a aquells cinemes de barri amb programes dobles i no-do que també comptaven amb aparadors en els quals podies veure els quadros pertinents. 

Fa algun temps, en una altra xerrada de CERHISEC sobre el futbol al barri, algú va manifestar que en aquella època no tenien tanta importància els equips com el Barça o el Madrid sinó que el seu objecte de desig futbolístic era aquell Poble-sec que seguien de forma devota i personalitzada. Amb el cinema i el teatre passava una mica el mateix. Fins i tot amb la ràdio, amb la música popular. Tot era proper, domèstic, i, al mateix temps, inabastable. 

Fa uns quants anys vam dedicar també una xerrada als estudis Orphea, l'incendi anunciat i permès dels quals crec que marca una fita tràgica pel que fa al cinema fet a Barcelona. Era l'any 1962. Probablement si ara poguessin viatjar en el temps al passat ens emportaríem molts ensurts i decepcions però el cert és que, com manifestava ahir Ricard Reguant, Barcelona ha perdut encant en molts aspectes, en comparació amb la vitalitat  que sura en d'altres ciutats europees.  De tota manera ja he expressat en diferents ocasions que el Paral·lel, per ensopit que sembli, encara és on pots trobar més teatres en actiu, junts. 

Ahir érem poca gent, a la xerrada, però la setmana passada vam haver de suspendre una taula rodona interessant, al Centre Albareda, pel fet que tan sols va venir una persona, de públic. Malgrat això, quan tornava cap a casa, vaig comprovar la gentada que s'aplegava en una llarguíssima cua, a la Sala Apolo, i també a les portes del Victòria, per veure El Tricicle. És cert que no hi ha establiments oberts durant tota la nit, per fer un mos, per exemple. El Teatre Apolo potser no acaba d'arrencar, la sala Barts i el Condal van a tongades, el mateix que el proper Tantarantana. 

El Talia no sembla ressuscitar i el tema de l'Arnau va tirant endavant, segons sembla, però ja veurem quina programació ens oferirà quan estigui en actiu. El Molino està a mig gas i no saps ben bé a què es dedica. Per anar al cinema més proper has de caminar una estona. Al Poble-sec comptem també amb el Lliure i ara he llegit que Mercè Managuera es farà càrrec d'un nou teatre, al local que Vol Ras tenia al carrer Salvà. També tenim La Vilella, al barri, i d'altres petites sales innovadores i minoritàries. 

Ferran Baile  organitza, al seu entranyable local de Vila i Vilà un munt d'activitats interessants i diferents, a més a més dels seus dilluns de cinema, en els quals s'han recuperat o descobert pel·lícules imprescindibles. Els centres cívics, Sortidor i Albareda, o el de les Cotxeres, que no és Poble-sec, però com si ho fos, dediquen esforços importants al tema teatral, a la música, a la dansa. 

Sovint es parla de la manca de promoció però jo crec que hi ha una promoció correcta, si vols, tot t'ho fan arribar a la bústia. Però hi ha moltes coses per triar i algunes duren poc en actiu. Els temps han canviat i canviaran, com ha passat sempre. I la gent gran, els vells, continuarem recordant els molts llençols perduts a les bugades, el pitjor és que aquestes pèrdues, en ocasions, no ens deixen veure els llençols de nou disseny que ens ofereix el present. 

Que persones com Ricard Reguant, Ferran Baile i d'altres personatges savis i de categoria hagin passat per les xerrades de CERHISEC, per amor a l'art i a la conversa, és molt d'agrair. De tot plegat en quedarà una ressenya a les publicacions de CERHISEC i poca cosa més. I el record, a la memòria fràgil dels que hi vam poder assistir. Així és la vida.

PROPERA XERRADA DE CERHISEC: ESTUDIS IQUINO

La propera xerrada de CERHISEC s'avança una setmana, preneu-ne nota. Haurem de travessar el Paral·lel, aquesta vegada. Us hi esperem!!!

PROPERES XERRADES DE CERHISEC

El proper dimarts, 30 d'octubre, tenim xerrada de CERHISEC. Estarà dedicada a l'historiador Josep Fontana, veí del barri. Després d'un esbós biogràfic sobre la seva vida professional comentarem la relació que vam tenir amb ell des de CERHISEC. 

A causa de coincidir amb una altra activitat a la Biblioteca, la xerrada de novembre s'avançarà una setmana, al dia 20 de novembre. Estarà dedicada als Estudis Iquino, així que haurem de travessar, virtualment, el Paral·lel. La farà Ferran Baile, de la Bibliocinemusiteca, que el va conèixer personalment i és possible que ens visiti un personatge rellevant del món del teatre, Ricard Reguant.

Us esperem a la Biblioteca, doncs. Feu-ne difusió!!!

EL POBLE-SEC LITERARI, NOVES APORTACIONS

Bien entrada ya la tarde André recaló en el Paralelo. Hombres y mujeres,orgullosos supervivientes de una canicular tarde de finales de julio, paseaban en ruidosas cuadrillas de jóvenes o arrogantemente cogidos del brazo. Vestidos llenos de flores, camisas muy blancas, zapatos brillantes, algun piropo, un requiebro al paso de una llamativa joven con minifalda que no consiguió entender, muchas risas... La ciudad se le antojó dividida en compartimentos...

El Poble-sec i el Paral·lel són escenaris presents en llibres i pel·lícules. Tinc a mig fer un corpus literari a l'entorn de la presència del barri en la narrativa, la poesia o l'assaig històric. Darrerament m'he ensopegat amb una novel·la interessant, el protagonista de la qual és fill del Poble-sec, barri al qual tornarà el seu fill, a finals dels seixanta, per tal de recuperar una part del passat del seu pare, exiliat republicà, supervivent de Dachau. 

Copio la ressenya que he escrit sobre el llibre, publicada al blog literari Llegir en cas d'incendi.

HOTEL LUTECIA 

Empar Fernández 

2017, Penguin Random House. Grupo Editorial S.A.U. 

Empar Fernàndez (Barcelona 1962) és escriptora i professora d’història. Porta molts anys escrivint i publicant, sola o en col·laboració amb d’altres escriptors i escriptores. Malgrat la seva llarga trajectòria i els diferents premis rebuts, la seva narrativa, entre la qual té un pes la novel·la negra, no ha assolit, encara, la visibilitat que caldria. I això fa que sovint sigui un agradable descobriment per aquelles persones que s’ensopeguen, per primera vegada, amb algun dels seus llibres. 

En aquest llibre ens introdueix en una història personal, la d’un home supervivent del camp de Dachau, que intenta, amb grans dificultats, reconstruir la seva vida. Andreu Ribera, barceloní del Poble-sec, exiliat republicà, no podrà defugir mai del tot l’horror viscut, encara més quan sap que la seva dona, de qui estava molt enamorat, ha mort en un altre d’aquells camps d’extermini. La novel·la està dividida en dues parts però, de fet, ens situa en tres moments geogràficament i vitalment diferents, el París del final de la guerra, la Provença rural i la Barcelona de finals dels seixanta, a la qual retornarà el fill d’aquest home, per tal d’esbrinar alguna cosa més sobre la família del pare. 

L’Hotel Lutecia és un espai mític parisenc, un hotel de luxe que va ser ocupat pels nazis i que després va servir de refugi, hospital i suport als supervivents de l’horror. Avui continua sent un hotel de luxe i per ell han passat personatges diversos, molt coneguts. També funcionava com a centre d’informació en el qual es feien públiques les llistes dels morts i els supervivents dels camps. Andreu Ribera, que protagonitza aquesta història i al volt del qual giren els altres personatges, arribarà a aquest lloc sense esperança, malalt i feble. A París trobarà el suport d’una bona dona que ha perdut un fill i el marit a causa de les guerres i, més endavant, es traslladarà al camp, a la Provença, per ajudar una germana d’aquesta dona, més jove, en les feines rurals. 

Allà iniciarà una nova vida però, al capdavall, els fantasmes del passat acabaran per fer-se presents i per esquinçar la pau recuperada, afectant el seu entorn i la seva nova parella. A la segona part del llibre, un cop morta la mare, el seu fill anirà a Barcelona per tal de poder conèixer alguna cosa més sobre el seu pare i les seves circumstàncies familiars, tancant un cercle vital sacsejat per la història i les seves misèries. 

La primera part del llibre resulta trasbalsadora, plena de dramatisme i reflecteix l’ambient d’un final de la guerra en el qual els supervivents resultaven, en ocasions, incòmodes a una població que s’estimava més oblidar aviat el passat. Resulta emotiva la solidaritat de la dona que l’acull i el suport desinteressat que li ofereix. Andreu Ribera es converteix en una mena de símbol d’aquells homes que no havien mort, malgrat l’horror, però que, de fet, eren una mena de morts en vida. 

L’anada a la Provença ens situarà en un context amable i poètic, castigat per la guerra i els problemes econòmics, però esperançat. Huston deia que els finals feliços depenien d’on feies acabar la pel·lícula i, en aquest cas, d’haver acabat el llibre quan l’home sembla recuperar la seva vida, el final hauria estat feliç i mediocrement convencional. Però la vida segueix i el passat tornarà a trasbalsar-ho tot. 

Potser la darrera part, amb aquesta anada del fill a Barcelona i el retrobament amb un avi groller i amargat a causa, així mateix, d’uns fets antics, no acaba de lligar amb la resta. Més que res perquè la infantesa del protagonista no ha tingut, a la resta del llibre el pes que caldria i que desvetllaria l’interès lector per esbrinar secrets familiars. El llibre es mou amb una certa lentitud, amb un estil molt personal de l’autora, sembla que no passi res, en algun moment, però han passat i passen moltes coses. 

En tot cas, un altre llibre d’una autora de gruix, que mostra la solidesa d’una narradora a tenir en compte i que mereix molta més difusió, tot i que compta amb lectors i lectores fidels que després de descobrir-la l’han continuat llegint. Cal remarcar les descripcions acurades dels espais, urbans o rurals, on se situa la història, i que reflecteixen de forma precisa l’entorn i les seves característiques, amb evocacions sensorials lligades a olors, sabors o sons, i que enriqueixen el pes literari de la narració.

SOBRE EL NOI DE TONA I ALGUNA COSA MÉS

Al col·loqui de dimarts passat sobre l'Arnau van sortir un munt de temes. No sé com, en algun moment, es va evocar el Noi de Tona. La imprecisió sobre les dates de la seva vida les vam resoldre gràcies a internet, que és una gran eina per a esventar dubtes i per acabar amb discussions inútils i especulacions gratuïtes. Sí, internet també s'equivoca, però la intuïció espontània encara més.

D'aquell Noi, Noy en la grafia prefabriana, se'n saben moltes anècdotes i poques coses en concret. A Tona, per raons òbvies, s'han preocupat força d'anar esbrinant allò que es pot saber. Hi ha tot un munt de literatura popular que s'ha perdut o que dorm el somni del passat en algú racó ignorat.

La imprescindible viquipèdia ens diu que el seu nom era Josep Molera, que va néixer al poble que li va donar el nom popular i que va morir a Barcelona, el 1925. Va originar una frase popular que jo encara havia escoltat a la meva mare i al meu avi, allò de sembles el Noi de Tona, i la qual feia referència a la grapa per a fer discursos inútils i convincents. Molta gent del present, uns quants del món de la política, podrien comparar-se al Noi de Tona tot i que segurament els manca sovint humor i grapa dialèctica. Al seu poble el coneixien com En Patet, pel nom de la casa pairal, ja que dir Noi de Tona a algú, a Tona mateix, hauria estat una redundància.

Sabem que anava a festes majors diverses, a fer els seus discursos. Avui en diríem un monologuista. Expliquen que la seva raresa existencial havia estat motivada per un trauma, una afusellament al qual va sobreviure, en temps de la Tercera Guerra Carlista, una guerra cruel i salvatge, sobretot a moltes contrades rurals, i que la història mítica del país ha oblidat o magnificat. També se sap que durant vuit anys va estar quiet i tranquil, casat amb una noia que es deia Montserrat qui probablement va morir de forma prematura.

Una de les seves dèries era, explicaven, arrencar dents i queixals, sobretot a les criatures, amb l'excusa de mirar-los la boca. Més aviat sembla que es dedicava, de forma més o menys professional, a aquesta tasca, ja que els arrencaqueixals eren habituals en el context de l'època. Això si, va tenir problemes per haver arrencat, en més d'una ocasió, més dents i queixals de les que tocaven. Ell era desdentegat, com tanta gent d'abans, i, malgrat això, expliquen que feia exhibicions trencant nous amb la boca.

Una de les causes antigues, explicaven, de la caiguda de les dents, era l'afició a pelar nous i avellanes amb la dentadura. Per casa meva corria també un antic llibre educatiu, per a nenes, La buena Juanita. L'autor era l'inefable Calleja, va tenir un gran èxit, se'n va fer una segona part i moltes reedicions modernitzades. La meva àvia, que havia vingut a servir a Barcelona, no sabia llegir i la senyora de la casa n'hi va ensenyar, amb l'ajuda d'aquest llibre. La nostra edició era l'antiga, però ja estava molt malmès i sense una de les cobertes. A mi, el que em fascinava, eren les il·lustracions, sobre tot.

Recordo que en un dels capítols una nena i un nen es dedicaven a això de pelar avellanes sense cap pedra ni estri adient i una velleta els ensenyava la seva boca, desdentegada, i els feia una profunda reflexió sobre aquell mal hàbit, que devia estar  molt generalitzat.

Una font de coneixement actual són les hemeroteques, en concret la de La Vanguardia, un luxe i que fa que perdoni al diari molts dels seus pecats.  En els seus inicis la Hemeroteca era de pagament, t'havies de subscriure, però més endavant la van fer gratuïta. I això que, abans de la informàtica, consultar els arxius del diari era tot un repte, et posaven moltes dificultats per a fer-ho. Moltes curiositats i facècies que es publiquen avui sobre un munt de coses del passat provenen d'aquesta hemeroteca a causa de la seva facilitat de consulta.

En aquest indret virtual es va donar la notícia, l'any 1925, de la mort del Noi de Tona. Tot i que aquells diaris no eren com els d'ara això dóna una idea de la seva gran popularitat. També es pot veure l'anunci que reprodueixo, d'un disc Odeon on es podien escoltar discursos del personatge, a més a més de peces musicals de Los Villasiul i La Torrerica, artistes molt populars a l'època. No sé si en algun lloc rau aquest disco, segur que si algú el té o el troba acaba per penjar-lo a aquesta altra gran font de coneixement del nostre temps que és el You Tube. 

Luis Villasiul,  va ser un còmic reconegut, aquí podeu trobar una mostra dels seus acudits en la qual paròdia una visita de Victoria Kent a la presó, tota una joia. Amb la seva dona van formar el duet còmic conegut com Los Villasiul, molt popular. Villasiul es deia Luis Villaescusa, era d'Almansa i va fer d'actor, va sortir a moltes pel·lícules i va fer també doblatge, en els inicis del cinema sonor. Va viure a Madrid, però sobretot a Barcelona, on va treballar molt i sovint.

La Torrerica va ser una cantat notable, sobretot de jotes, però també de cobla andalusa i d'altres variants regionals.

A Tona publiquen una revista que es diu La Revistona, accessible de forma virtual, el món d'avui és una meravella, i on l'autor de molts dels articles, l'expert en història de Tona Claudi Pagès Puig, explica haver rebut una trucada d'un estudiós d'en Ramon Casas el qual li va explicar que a la revista Mirador el popular Rafael Moragues escriu el següent:

Amb Miquel Utrillo varem anar una tarda al taller que en Cases tenia al passeig de Gràcia. El vam trobar, paleta i pinzells a la mà, fent un esbós; a terra, en actitud absurda i violenta, hi havia un home; era el cèlebre Noi de Tona, conegut xerraire versificador, arrencaqueixals de carrer. Al pintor li servia de model per a aquell home caigut a les potes d'un cavall que munta un guàrdia civil.

Fer de model era una manera de guanyar uns calerons, en aquells temps d'abans de la fotografia. El nostre personatge, doncs, és el que trobem a terra en el famós quadre La càrrega. Tot és teatre, vaja. 

Tona ha donat el nom i l'aspecte del personatge a un gegant, estrenat a principis dels vuitanta, el qual ha acompanyat amb una dama elegant i eixerida, la seva dona, Montserrat. Em temo que l'aspecte del Noi, del qual en tenim una fotografia, possiblement destinada a felicitar els Nadals i fer recapte, devia ser molt més atrotinat. Però potser quan tenia parella anava més ben engiponat.

Aquest dibuix, sovint reproduït per la xarxa, li van dedicar al Noi, en una revista que no he pogut identificar, de moment, quan es va saber la seva mort.

La recerca que Claudi Pagès ha fet sobre Josep Moleras li ha donat a conèixer curiositats, com ara l'existència d'un alcalde d'Arbúcies, de l'any 1931, que pertanyia a Esquerra Republicana. Es deia Josep Pol i Pujató, però li deien Pepet Pol. Havia nascut el 1975 i tenia un caràcter bohemi, va ser amic de Rusiñol i del nostre Noi de Tona. Escrivia poesia satírica i potser més coses, tot i que se'n conserven poques. 

En la imatge del fulletó, manllevat de la revista de Tona, fa un repàs humorístic de la societat d'Arbúcies i l'obra s'anomena, com podeu veure: Pel·lícula sense pantalla de la vila d'Arbúcies. La firmen Pepet de Pujals i el Noi de Tona, entre els quals s'estableix un diàleg  divertit, i a la coberta s'avisa de què el Noi no la podrà recitar ja que es va morir abans d'aprendre el text. Arbúcies va recuperar la memòria d'aquest personatge i li va dedicar una plaça. Tona també en té una dedicada a Josep Moleras. 

Una mostra del text: 

Senyors:

Com acostumo a fer jo,
valent-me de mil astúcies,
he pensat venir a Arbucies
per veure la Festa Major.

Tal dit, tal fet; al moment
me’n vaig cap a l’estació
me facturen a un vagó
i cap aquí dalt falta gent.

Però al ésser als “Tres Camins”
no coneguent a ningú,
he pensat de buscar algú
qu’em presenti a aquests veïns.


Quant tot plegat veig pel pont
un que està fent el mussol
-¿Qui ets tú?
-En Pepet Pol.


Tu em faràs de cicerón,
Tu m’aniràs presentant,
nomenant los com s’estila,
a la gent d’aquesta vila,
¿m’entens? doncs endavant...

Als pobles, però també als barris populars urbans, existien lletraferits amb molta grapa per fer broma, i aquests poemes satírics, sovint ficant-se amb la gent del poble, eren habituals. Malauradament poca cosa s'ha conservat i, encara menys, s'ha divulgat. Però sempre hi ha una persona interessada que en recupera una part, encara bo. 

Una meva tieta-àvia, de Figueres, recordava que en una ocasió, en l'entreacte al Teatre Principal, on feien sarsuela,  a principis del segle XX, van començar a volar fulls amb uns versos anònims que feien mofa de tothom. Ella aleshores era joveneta i, en el seu cas i el de les seves amigues, mes aviat en lloaven l'aspecte, l'alegria i l'elegància. Explicava que s'havien fet un bon tip de riure però que molta gent, menys ben tractada per la crítica popular, es va empipar. 

El Noi de Tona segurament va ser més d'un cop al nostre Paral·lel, fent els seus discursos i arrencant queixals. L'any 1917 va rodar una pel·lícula muda, Aventuras del Noi de Tona. De moment se'n sap poca cosa però sembla que una part s'esdevenia al Paral·lel, cosa que fa pensar en el meravellós document que seria, en cas d'aparèixer algun dia per algun racó. 

Rafael Moragas va ser un dels dos autors de la Biografía del Paralelo, escrita a l'exili i d'altres llibres sobre Barcelona, redactats de memòria i sense els suports actuals, cosa que fa que algunes dades siguin dubtoses, però també difícils de verificar. Dels seus llibres, però, ha begut molta gent al llarg del temps i encara són tota una delícia, per als amants de la història popular. Avui tot ho tenim a mà, a casa, gairebé, cosa que està molt bé però que també contribueix a esberlar els misteris del temps pretèrit. 

Quan ets d'un poble és més fàcil que et recordin i reivindiquin, quan més petit és el poble més interès hi ha en reivindicar els personatges populars i famosos. A la gran ciutat tot queda molt diluït però també els barris amb personalitat pròpia recorden la seva gent. Per això, però, fa falta que algú com Claudi Pagès o la persona d'Almansa que manté un espai a facebook sobre la seva ciutat, d'on he tret la informació sobre Los Villasiul, i molts més que conec i admiro tinguin curiositat i empenta per esbrinar i difondre. La història de veritat potser és, al capdavall, aquesta. La de la gent senzilla i humil, aquesta que sap fer acudits de qualsevol cosa i riure's del mort i de qui el vetlla, però de bon rotllo, com diem avui.

De fet, al Poble-sec, a nivell veïnal, però també familiar, es coneixia a molta gent per motius diversos, lligats al seu tarannà: Los de Calatorao (això provenia d'una sarsuela), el de la Carestia de la Vida, la Lola de la Placeta, en Jaumet de les Vaques... I ja, més modernament, el Dràcula i d'altres. I també recordo alguns motius més grollers, que m'estalvio per autocensura. No han passat a la història, ni tan sols a la història costumista, però formen part del meu imaginari sentimental.