COSES QUE ES PODEN FER AL POBLE-SEC, EN UN DISSABTE DE NOVEMBRE

Aquests dies de tardor s'acumulen les activitats, al nostre barri. Pel matí vaig anar a la Fira de la Gent Gran, la idea era fer un taller de memòria amb persones del barri, feia molt de fred i no vam tenir una gran participació. Molt més animades van ser les activitats posteriors, tot s'ha de dir. Malgrat això vam recollir opinions diverses, algunes en el sentit de què el barri ha canviat i, és clar, empitjorat. Em canso de repetir la meva opinió sobre el fet de què no és així, el canvi va de bracet amb la vida mateixa, nosaltres també canviem, de forma irreversible, i oblidem les misèries antigues, sobretot perquè l'envelliment comporta nostàlgia inevitable. El barri ha canviat molt i avui té la seva vida pròpia i activa, com ho demostren les moltes activitats que s'hi fan. El Josep Guzman va aportar moltes fotografies entranyables, del passat  recent i llunyà, que sempre resulten evocadores i esperonen el record i la tendresa.

Un dels valors del present, per exemple, és el gran nombre de voluntariat i les possibilitats que s'ofereixen a la gent gran que té problemes de mobilitat. Al Poble-sec es fa l'activitat Baixem al carrer, espero que quan jo sigui més velleta pugui comptar amb aquest servei, tot i que la població envellida va en augment i no sé si quedarà prou gent jove per a passejar-nos. En tot cas, a la Fira s'oferien viatgets en aquestes excel·lents bicicletes, menades també per voluntaris, dirigides als mateixos objectius, fer que la vellesa tingui més al·licients. Els passeigs eren, en aquest cas, oberts a tothom que vulgués gaudir del recorregut i m'hi vaig apuntar, aquí em teniu, amb la Mercè, xalant d'allò més i assajant un futur gens improbable.

Després vaig anar a gaudir amb la família del menú del Museu Marítim, al restaurant Norai, un lloc magnífic i proper, no és al Poble-sec però el tenim molt a prop. Es fonamenta en un projecte de desenvolupament social, amb personal que prové de cursos fets amb una finalitat educativa, a joves del Raval. Personal molt ben format, amable i absolutament professional. Cuina innovadora a preu molt competitiu, menú infantil si fa falta, i vistes al meu estimat jardí del Museu, un dels meus llocs preferits de la ciutat. Es pot demanar més?

I, per la tarda, me'n vaig anar a la BiblioMusiCineTeca, triple oferta, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de l'admirable parella formada per la Sonia i el Ferran, fan tantes coses maques en aquest  admirable local que resulta impossible anar a totes. En aquest cas, triple activitat: la presentació d'una excel·lent web sobre els vaixells que es van endur gent a l'exili, americà o europeu. Un recital de cançó de Sergi Dantí, gran artista, cantant, escriptor, algú a qui crec que encara no s'ha valorat com caldria, i és que el mon de la nostra cultureta sovint és força restrictiu. Dantí mereixeria un programa de televisió setmanal, al menys. I, finalment, l'actuació -música, cançó, teatre- d'un grup familiar argentí. A mig recital de Dantí van passar pel carrer els diables i tabalers del barri, va destorbar la música però va resultar una falca excel·lent en el conjunt. 

Taquilla inversa i venda de llibres i música de Dantí i llibres del mateix Dantí, a més d'un sobre la història del grup argentí. Me'n vaig comprar un parell i un USB amb cançons i així va acabar un dissabte extraordinari. A qui em critiqui el Poble-sec del present, de forma absoluta i por raonada -admeto que hi ha problemes diversos, no faig volar coloms-, me'l menjo.

I dimarts, a la Biblioteca, recordeu, queda la darrera xerrada del cicle sobre els 150 anys del barri, a càrrec de Josep Guzman i sobre un dels seus  temes estrella, l'Exposició de 1929. Visca el Poble-sec i tota la seva bona gent, que tantes alegries ens procura.

UNA ADOPCIÓ MISTERIOSA

M'ha arribat, via facebook, una consulta a l'entorn de l'adopció d'una nena, el 25 de febrer de 1977. Cerca enguany la seva mare biològica i s'està trobant amb moltes dificultats. Sembla que una senyora d'uns setanta anys, que va ser portera de l'Hostal Río de Castro, del Paral·lel, 119, i que responia al nom de Pepita Codina Canals,  segurament veïna del Poble-sec, va conèixer aquesta adopció i li interessaria poder-hi parlar. Si algú que entra al blog té alguna referència i m'ho pot indicar en el comentari, o a través d'un email, el posaria en contacte amb aquesta persona. La història és trista i possiblement la mare fos alguna actriu joveneta, dels teatres del Paral·lel.

XERRADES SOBRE LA HISTÒRIA DEL BARRI

Cicle de xerrades sobre la història del barri, amb motiu del seu 150 aniversari. Us hi esperem!!!! Atenció, la primera i la tercera son a la Biblioteca però la de la Vaga de la Canadenca és al Sortidor.

DE QUAN ÉREM TAN JOVES I BALLÀVEM LES CANÇONS DELS MUSTANG

Amb l'emblemàtica sala d'actes de la nostra Biblioteca plena de gom a gom i amb gent dreta, ahir vam dedicar la xerrada de CERHISEC al grup Los Mustang. 

Vam comptar amb la presència del cantant del grup, Santi Carulla, que es va ficar tothom a la butxaca amb el seu encant personal i amb la seva narració sobre el grup, el seu passat i el present de les seves actuacions actuals, amb uns altres músics, i sempre amb una gran assistència de públic.

Cal donar les gràcies a Domingo Belart, mànager de Santi Carulla, amb qui vaig poder contactar fa mesos, per tal d'organitzar la xerrada, i que va col·laborar de forma entusiasta amb CERHISEC.

La trobada d'ahir va aplegar molts amics i amigues, la gran majoria dels quals havien estat joves en els primers temps del grup. Vam evocar la mítica sala EL PINAR, malauradament desapareguda i a la qual, fins ara, potser no havien sabut reconèixer la importància que va tenir. Crec que el seu nom s'hauria de recuperar en algun local del present, és el nostre THE CAVERN, de fet. Per cert, al carrer Poeta Cabanyes havíem tingut un THE CAVERN dedicat a recordar ELS BEATLES. I també el vam perdre.

Un altre record poble-sequí, entre d'altres, va ser per a la CASA ROSA, edifici molt interessant i característic, que es va deixar perdre sense manies i amb aplaudiments ignorants. En els seus jardinets hi havien assajat LOS MUSTANG i allà havia viscut l'únic músic del grup que ja no és entre nosaltres, Marco Rossi. 

Tres dels components del grup eren del barri i per això, ben aviat, els adolescents del Poble-sec vam admirar i escoltar Los Mustang que vam associar sempre al Poble-sec, de la mateixa manera que LOS SÍREX estaven vinculats a la Barceloneta. La Montse Llopart ens va mostrar, com si fos un gran tresor i, de fet, ho és, un àlbum amb tota la discografia del grup, en aquells emblemàtics petits discos amb quatre cançons.

La sorpresa final va ser la interpretació de Jóvenes per part de Santi Carulla, acompanyat a la guitarra per un músic dels qui acompanyen actualment al cantant i que, per cert, es del nostre barri, Manel Solsona.

 La llarga pervivència del grup  i, sobretot, del seu cantant, evidencia que l'època va ser molt important per als qui érem joves aleshores, un temps en el qual la música popular era present a tot arreu i ens apreníem les lletres de memòria. No voldria fer comparacions odioses amb el present, segur que cada generació té els seus mites propis i el seu imaginari sentimental.

Veure algú de l'edat de Santi Carulla amb tanta vitalitat i entusiasme, i amb tan bona presència, tot s'ha de dir, fa molta il·lusió. A banda de la bona presència va demostrar ser un gran comunicador, amb una enorme capacitat d'empatia amb la gent de tota mena. I amb una memòria envejable.

el 

Un vespre molt emocionant i evocador que segur que molta gent va rematar amb la victòria del Barça, ep. Recordeu que cada  darrer dissabte de mes teniu una cita amb CERHISEC, llevat del mes de desembre. Continuarem informant.

ABSURD I BARROER ENDERROC D'UNA DE LES COLUMNES D'ENTRADA A MONTJUÏC

Fotografia:  Anna Olmedillo

Un amic que viu a les emblemàtiques Viviendas San Cristobal ens va fer saber, fa uns dies, que s'havia enderrocat amb impunitat una de les dues columnes que donaven entrada a Montjuïc, pel Passeig de l'Exposició, i que eren originàries del temps de l'Exposició de 1929.

La Rosa Maria Janoher ha fet arribar la fotografia que penjo, feta per una amiga seva, per tal que ho pugueu comprovar, si no he pogut passar per aquell indret, encara menys en uns dies de tants esdeveniments.

Imatge recent de google maps, amb la columna ja malmesa.

No sabem el motiu de l'enderroc, ni qui és el responsable, ni si l'Ajuntament ha donat algun permís. En tot cas sembla tot un despropòsit quan no n'estem sobrats, al barri, de patrimoni i quan, pel que fa a Montjuïc, ja hem suportat de forma impotent molts canvis absurds i disbarats diversos.

Si algú en sap alguna cosa més o pensa de quina manera es podria protestar de forma col·lectiva, que ens ho indiqui a les xarxes o  al blog. 

XERRADA DE CERHISEC: ELS MUSTANG I EL NOSTRE BARRI

Al nostre barri han sorgit molts músics, d'estils diferents, i alguns grups musicals coneguts.

Un dels conjunts de rock més emblemàtic va ser, però, Los Mustang. Tres dels seus components eren del barri i el jovent de l'època els consideràvem del Poble-sec, de la mateixa manera que els Sírex estaven vinculats a la Barceloneta.

Moltes de les nostres festes d'adolescents van comptar amb aquelles inoblidables versions en castellà de cançons d'aleshores. Poca gent sabia anglès i era habitual traduir els temes de moda, així també era més fàcil aprendre'ls de memòria.

Algunes d'aquelles cançons van arribar fins a nosaltres en aquelles versions, abans que no ho fessin els originals.

La  xerrada de CERHISEC del mes d'octubre la dedicarem a aquell conjunt i contarem amb la presència del seu cantant, l'incombustible Santi Carulla, i del seu mànager, Domingo Belart.

Us esperem, com sempre, a la BIblioteca, el darrer dimarts del mes, dia 29 d'octubre, a les set del vespre!!!

VERACRUZ, EVOCACIONS A L'ENTORN D'UNA ANTIGA PEL·LÍCULA

La Bibliomusicineteca, del carrer Vila i Vilà, ha reiniciat les seves moltes i interessants activitats, entre les quals els dilluns de cinema. I s'ha estrenat amb un clàssic emblemàtic, per molts motius, una bona part dels quals extracinèfils, fins i tot. La pel·lícula triada ha estat Veracruz, un western de Robert Aldrich, de l'any 1952. La pel·lícula devia arribar al nostre Condal una mica més tard però, tot i que jo era molt petita aleshores, la recordava de forma emboirada. És clar que probablement en alguna altra ocasió l'hagués vista per la televisió.

Un dels aspectes que em va sorprendre, segurament pel fet que la nostra sensibilitat ha canviat amb els anys i, fins i tot, en alguns casos, millorat, va ser el gran nombre de trets i morts, aspectes aquest que ocupa ben bé la meitat de la història. Es mata a dojo i, en aquest cas, les víctimes no son els indis tòpics de l'època, sinó soldats europeus i pagesos mexicans. Em sobta pensar què vèiem normal que la gent es matés d'aquella manera i de forma tan expeditiva, en aquelles ficcions tan esperades del cinema de barri, i que nosaltres, els infants, ho trobéssim positiu i esperonador, menys en el cas de que finés el noi protagonista o la dama bonica, casos que, aleshores, resultaven altament minoritaris.

L'acció se situa en una idealitzada revolució mexicana, en l'època de l'emperador Maximilià, un personatge tràgic, el mateix que la seva pobra dona, Carlota de Bèlgica, qui el va sobreviure seixanta anys, embogida i cega. Maximilià era feliç i estava enretirat i tranquil quan li van proposar l'aventura mexicana i no va saber dir que no. Es va fer més mexicà del que s'esperava per part de les potencies europees que n'havien potenciat la coronació, i quan no va convenir als interessos generals va ser relativament fàcil, en el context violent del país, eliminar-lo. S'ha escrit a bastament sobre l'emperador Maximilià i el seu temps però sempre queden aspectes ombrívols, quan els fets s'esdevenen en èpoques convulses. També se l'ha ridiculitzat, sovint de forma injusta, ja que tot s'ha de situar en el seu context històric.

La pel·lícula va aplegar un planter d'actors molt interessant, amb gent gran i gent jove. Els grans protagonistes son Gary Cooper, ja una mica vellet, i Burt Lancaster, lluny encara d'esdevenir viscontià, i amb aquell somriure americà tan característic. Son un parell de cínics perdedors, amb el seu cor tendre en algun moment, sobretot Cooper, que és un desenganyat cavaller del Sud, vençut en aquella guerra tan mitificada. Les noies fan més aviat de florero, tot i que podien haver donat molt més joc. Denise Darcel, avui poc recordada, va ser actriu, ballarina i cantant, era francesa però va treballar més aviat als Estats Units. El seu pas pel cinema va ser una mica erràtic i intermitent. Va morir el 2011. Fa de perversa de la pel·lícula, una aristòcrata seductora que vol enredar els homes, sense escrúpols. Els homes, com és sabut, son molt fàcils d'enredar quan pel seu camí s'hi posa una dona dolenta, i guapa, això sí.

Un dels seus galants és, a la pel·lícula, César Romero. Romero va ser una icona del Hollywood de l'època, un homosexual més o menys tolerat, fins i tot, considerant el puritanisme del moment, que va fer molts papers de seductor de senyores. Se li atribueixen relacions amb altres actors coneguts, com Tyrone Power. Va morir molt gran, l'any 1994. De Gary Cooper i Lancaster ja no cal explicar res, eren dels grans i van fer de tot. Jo vaig començar a veure Cooper al cinema quan ja era grandet i em sobtava que li posessin tantes parelles jovenetes, no sé què li podien veure. A la pobra Audrey Hepburn sempre l'aparellaven amb iaions i va treballar amb Cooper a Ariane. No resulta gens estrany que s'encaterinés amb Finney, quan li van posar una parella més adient, fins i tot una mica més jove que no pas ella.

I, és clar, un dels reclams de la pel·lícula, per als de la pell de brau, va ser la presentació americana de la nostra Sara Montiel, amb vint-i-pocs anys qui, segons diuen, i ho deia ella mateixa, tot i que aneu a saber si era cert, va tenir un rotllet amb el Cooper, amb qui acaba aparellada a Veracruz. Fa un paper interessant però poc potenciat, una mena d'espia valenta i arrauxada, al servei dels grans ideals revolucionaris i que se sap defensar tota sola, malgrat que en més d'una ocasió ha de rebre ajuda del Gary, tot un senyor, és clar. 

Veracruz, fins i tot en la seva època, va ser considerada una pel·lícula excessivament violenta, una mena de premonició del western crepuscular que es filmaria, anys després, a Itàlia i Espanya, un dels elements que suren a l'actual film de Tarantino. El pas del temps ha donat nous valors a aquelles cintes del oest americà més realistes, moltes de les quals fetes amb una sabata i una espardenya, però amb valors evidents i amb actors que es van poder guanyar les garrofes i començar a despuntar. I amb actors i actrius ja de baixa, que van aconseguir feina en aquelles produccions, entre les quals s'hi pot trobar de tot.

Veracruz té un final tràgic, poètic, potser el millor del conjunt, quan tot de pobres dones surten de qui sap on, a cercar els cadàvers de les seves parelles. El director va evitar el petó preceptiu final, de forma molt intel·ligent. La Revolució Mexicana, com totes les revolucions, en el fons va ser un bany de sang i un esclat de violència, però té una gran mitologia al seu entorn. Per casualitats diverses aquell país, que probablement no arribaré a conèixer mai en directe, va sorgint un dia sí i un altre també en la meva vida quotidiana. La Bibliomusicineteca potencia a fons la cultura mexicana, l'any passat vaig assistir a un club de lectura sobre les relacions entre Mèxic i Catalunya, fa poc temps el meu amic, l'historiador Pau Vinyes, ens explicava el seu viatge a aquell país i els seus contactes amb descendents dels exiliats, acabo de llegir el llibre amb contes i articles de Pere Calders, un d'aquells exiliats que van retornar, estic acabant la imprescindible novel·la Balún Canán, de Rosario Castellanos...

Sara Montiel va treballar força a Mèxic, fins i tot tenia la nacionalitat d'aquell país, també ho va fer Lola Flores i d'altres actors i actrius hispànics. La nostra Saritíssima va fer alguna pel·lícula interessant amb el gran i seductor Pedro Infante, amb qui corria la brama que havia arribat a tenir una filla il·legítima, tema que encara es un misteri, crec. De fet, Infante es veu que tenia fills a dojo i amb tothom. Quan jo era petita es van posar molt de moda, per tots aquests motius, les ranxeres i els cantants mexicans, el mateix Infante, Miguel Aceves Mejía, Negrete... Totes aquestes anècdotes i moltes més em van venir al cap dilluns, després d'haver tornat a  veure Veracruz.