diumenge, 12 de setembre de 2021

L'ONZE DE SETEMBRE AL POBLE SEC I LA PLAÇA DEL SETGE DE 1714

 




Amb menys participació que en el passat però amb més gent que el 2020 vam tornar a celebrar a la Plaça del Setge de 1714 l'Onze de Setembre, amb la corresponent ofrena floral, lectures de textos i poemes, la participació dels tabalers i una actuació modesta però efectiva dels diables del barri. No hi va haver castellers, per raons òbvies, ni tampoc la sardana tradicional.

El Nomenclàtor actual de l'Ajuntament situa el nom de la plaça a l'any 1993 però el cert és que, amb el nom sense normalitzar, la denominació deu ser molt més antiga. La gent de l'edat dels meus pares i avis en deia, encara, tot i que després de la guerra i fins el 1993 no he trobat cap nom concret per a aquest espai, Plaça del Siti.

Com a Plaza del Sitio de 1714 he trobat mencionat el lloc en algunes hemeroteques, sobretot referides a un Casal Català -o catalanista- Republicà que hi va haver en aquella època, al número 18, i en el qual s'organitzaven moltes activitats. Però ja en els anys vint es troben referències a la plaça tot i que no he pogut esbrinar quan la van  batejar de forma oficial.

Una notícia sobre el lloc, ja en un context menys polític, acompanyada de fotografia, explica que s'hi va situar una falla de tipus valencià, en una revetlla de Sant Joan dels anys trenta, i la notícia ironitza sobre els canvis en les tradicions i les importacions d'activitats festives diverses. 

Tot s'ha de normalitzar i escriure de forma adient a l'ortografia oficial, és clar, altrament no ens entendríem, però allò de Plaça del Siti em resulta entranyable. Crec, de tota manera, que gent gran del meu temps jove que la mencionava amb aquest nom no sabia ben bé de què anava el Siti en qüestió. No sé si deu quedar algú que recordi el Casal Català Republicà, que no devia durar molts anys, malauradament, però que en aquella primavera republicana tan breu va organitzar un munt de trobades i activitats.

dijous, 22 de juliol de 2021

EVOCACIONS ESTIVALS DE LA BARCELONA MODESTA

 


Aquests dies, com que ja tinc una edat i potser perquè no soc a Barcelona, em venen al cap els estius barcelonins del passat remot. L'estiueig era aleshores un luxe, es treballava molt i les vacances eren breus o inexistents, en molts casos. Una excitant activitat barcelonina era anar a la platja, per sort a prop de casa teníem els tramvies que viatjaven cap a la Barceloneta.

A l'estiu, com molta gent grandeta deu recordar, els tramvies amb destí marítim es deien jardineres, eren molt bonics, frescos, amb cortinetes de ratlles, una meravella. No en dèiem anar a la platja sinó anar als banys, ja que una gran part del litoral barceloní estava gestionat per empreses de banys, que encara existeixen en alguns indrets del mon. Hi havia el que en deien platja lliure, allunyada i deixada de la mà de Déu i en general, si es podia, s'anava als banys de pagament.


De banys n'hi havia de diferents preus, segons els serveis que oferien, els més cars eren els de Sant Sebastià, que tenien unes quantes piscines per a petits i grans. Nosaltres acostumàvem a anar als més econòmics de l'Astillero o Sant Miquel. L'entrada donava dret a una caseta on podies desar la roba i  a dutxes. Les dutxes també eren un exotisme, a moltes cases modestes, quan jo era petita, encara ens rentàvem a la cuina, amb l'ajuda d'un gibrell gros.

Nosaltres acostumaven a anar als banys alguns diumenges per la tarda, a causa de les feines del meu pare, eren temps d'escassedat i pluriempleo. Aleshores t'havies d'esperar per fer la preceptiva digestió de dues hores i mitja. A banda de remullar-nos fèiem flams i castells de sorra i recollíem boniques pedretes de colors, trossos de vidre amorosits pel desgast, les més habituals eren verdes o marrons, les blaves anaven molt buscades.

Els nedadors agosarats arribaven fins a una bota lligada a un cordill. A causa de la proximitat del port sovint arribàvem a casa amb taques de quitrà que no eren fàcils de treure. Hi havia un establiment de banys, els Orientals, que tan sols admetia dones, de vegades hi anàvem, quan érem noies soles, ja una mica grandetes, per evitar empipadors lligons de temporada. No hi havia gaire productes solars però sí la incombustible Nivea, que deu ser molt antiga.

Sovint per uns altaveus emetien música de l'època, com ara un ballable que feia 'algo tengo yo, algo Dios me dió' 'la niña de Puerto Rico' i coses així. Els Orientals tenia una piscina rodona amb l'aigua glaçada, envoltada de cases de pisos amb unes galeries tancades on es podien veure maniquins d'aquells que es fan servir als magatzems i que feien una mica d'angúnia. Deien que als Orientals hi anaven dones a les quals els agradaven d'altres dones però mai no ens va molestar ningú, la veritat, ni vaig notar, de joveneta, mirades inquietants de senyores sospitoses.

A la tanca de filferro que separava els Orientals de la platja més o menys lliure s'hi aferraven molts homes, que no sé que miraven, car a les altres platges també hi havia senyores en traje de bany. Semblaven aquelles mosques que s'enganxaven a les tires engomades que es penjaven a les cuines, sobretot a pagès. 

Tornàvem a casa i, per arrodonir la festa, compràvem una cervesa i una gasosa o grasiosa, marca Familiar, i patates fregides de xurreria, una disbauxa, als infants ens permetien beure gasosa i cervesa barrejades, les clares d'avui, gairebé, tot i que en dèiem xampany de pobre.

Els estius eren ensopits, en general, si no tenies poble dels avis on anar. La ràdio emetia bestieses, com ara, i s'aturaven els serials habituals, que durant l'any eren molt seguits per nosaltres. Als cinemes feien pelis antigues, en deien reprises, i encara gràcies i a la meva mare li agradaven perquè moltes eren del 'seu temps' que per a mi, aleshores, era remot i innaccessible.

Amb els seixanta i el pla de desenvolupament vindrien els sis-cents, les televisions dels veïns privilegiats, les primeres vacances paternals de veritat i, més endavant, les sortides amb amigues, primer a patinar o aprendre a nedar, a Montjuïc, i, més endavant, a les platges llunyanes de Garraf o Premià. És fàcil enyorar el passat juvenil però em temo que si hi tornéssim en voldríem sortir corrents, en molts casos.

dimarts, 22 de juny de 2021

MITOLOGIA ORXATERA PERSONAL

 


Es troba per la xarxa, a més d'un lloc, aquest bonic dibuix de Pellicer on es veu la popular orxateria del Tio Nelo, que estava situada, en la seva època més coneguda, als Porxos d'en Xifré. Expliquen que va ser la primera orxateria de la ciutat però, qui sap. Va obrir el 1836 i va tancar a finals de segle, propiciant l'engrandiment de les Set Portes i coincidint, més o menys, amb l'Exposició de 1888 que va canviar la fesomia de l'entorn i, fins i tot, els costums cotidians i les tendències d'oci, que diuen ara.

Recordo haver vist per primera vegada la reproducció d'aquest dibuix a la revista Destino, on explicaven la història de l'establiment. Avui se n'ha recuperat la memòria gràcies a moltes rutes i itineraris de temàtica diversa que passen per aquell indret. S'hi venien d'altres coses, com ara torrons, a l'hivern, una tradició que conserven molts establiments d'aquest tipus, bunyols o xarops. 

Els xarops revifen de tant en tant, a França se n'ha conservat sempre el consum i jo recordo que quan era petita vaig anar a Besalú, a casa d'uns oncles, i a la taverna del poble era la beguda més habitual de l'estiu i m'encisaven aquells diposits de tots colors amb aquella mena de gelatina espessa i dolça que es barrejava amb aigua fresca. 

D'altres productes destinats a refrescar-nos més enllà de l'aigua sola i ensopida, contra la qual, en el passat, hi havia una certa prevenció, potser a causa del mal record d'algunes epidèmies, eren la magnèsia, els sidrals, els litines... Beure massa aigua sense res més a dins deien que feia créixer granotes a la panxa.



La meva orxateria de referència va ser, des de petita, Can Sirvent del carrer Parlament. Jo pensava que era un indret molt antic però l'establiment de Parlament era de principis dels quaranta. He pres orxates en d'altres llocs, molt bones també, però no son la de la Sirvent, ho sento. Era una de les poques despeses que la meva mare es permetia en temps difícils, passàvem per la Sirvent de camí cap al Mercat de Sant Antoni que aleshores era 'La Plaça'. Al Poble-sec hi havia moltes botiguetes però no pas un gran mercat de veritat, com el de Sant Antoni, aleshores un indret amb unes olors-pudors molt especials i evocadores, i parades de ferro forjat amb noms que m'encantaven com ara 'despojos' o 'volatiles'.

M'agradaven els gots de vidre típics de les orxates i, encara més, les palles, que aleshores no eren canyes. Eren palles de veritat, imperfectes, diverses, que podies anar mastegant en acabar l'orxata o guardar per a fer bombolles de sabó al balcó de casa. Quan les van posar de plàstic em van donar un gran disgust i a les actuals, de cartronet, encara els tinc més mania i encara tenen més mal gust. No entenc com mai no s'ha recuperat la palleta de palla, tan evocadora de llunyanies rurals i tan agradable de fer servir.

En aquell temps la gent llençava a terra les palles fetes servir i els paperets que les embolicaven, en el tema de la cura per a aquesta mena de coses hem millorat molt. A la Sirvent tenien i tenen granissats i bons gelats però no els he notat mai tanta diferència amb els d'altres establiments com amb l'orxata. Quan vaig veure que començaven a escriure 'orxata', en català, em va semblar una gran falta d'ortografia, encara no m'havia reciclat. I, a més a mes, la lletra 'HAC' m'evocava fins i tot la forma del got pertinent, coses de criatures. És com quan vaig saber el sentit pecaminós de fer una palla, ho vaig trobar absurd, de mal gust i sense cap mena de gràcia, ignoro si té a veure amb les palles sucoses de les begudes del passat.


Hi havia i hi ha, no gaire lluny, a la Ronda, una altra gelateria i orxateria que també es diu Sirvent i que, des de temps immemorials, té un rètol avisant del fet que no és sucursal de ningu. A la Ronda van obrir durant uns anys un establiment gran on servien orxates i berenars diversos, com ara xocolata desfeta, i que també es deia Sirvent, em van dir que era d'una altra branca familiar que no tenia a veure, econòmicament parlant, amb l'establiment de Parlament.

En tot cas, l'orxateria del carrer Parlament, un carrer que ha canviat molt al llarg dels anys, sempre ha tingut un èxit remarcable i multitudinari, amb gent esperant al carrer i amb la seva oferta de torrons nadalencs. Ara has d'agafar un got de cartró i una canya també de cartró i tocar el dos, per això de la pandèmia. La decoració interior també ha variat amb el pas dels anys. Era un dels pocs llocs on ja de molt jovenetes podíem anar, soles, les amiguetes, a consumir. Amb el temps que fa que vaig néixer coses com l'orxata o la xocolata desfeta em resulten una mica indigestes si n'abuso i els granissats de llimona massa freds em fan maldecap.

A la Sirvent pots comprar ampolles d'orxata i beure-te-les a casa però son aquests uns productes que no admeten gaire bé el pas del temps i aviat perden gust i el varien. Això s'ha constatat amb l'intent gens reeixit d'oferir orxata embotellada, i tot i que amb el temps ha millorat una mica, és, encara, força lamentable, el resultat. Quan jo era jove es deia que beure orxata, el mateix que beure llet, era bo per a les mares que donaven el pit. Un problema de l'orxata, avui que som tan lights, es el sucre, en venen sense sucre, també, però res a veure. Per evitar el sucre s'han inventat un munt de fastigosos edulcorants que no suporto, al capdavall val mes no fer servir res que tirar de sacarines i d'altres invents del dimoni.


El gust de l'orxata, de la de Can Sirvent, ep, és per mi un dels gustos més evocadors del mon, en transporta a anys d'escassedat i poques francesilles, a aquell camí des del barri a Sant Antoni que em semblava llarguíssim i excitant, de la mà de la meva mare, un camí que durava molt perque ens anàvem troban conegudes i saludades i fent paradetes. Aquell viatge a peu tan sols el superava en emoció l'anada en tramvia jardinera als 'banys', algun diumenge per la tarda, amb els pares. Quan tornavem de mar també fèiem un extra refrescant, però no era orxata, sinó gasosa, que aleshores es deia 'graciosa' i cervesa, les dues coses es barrejaven, en general. De gasoses n'hi havia moltes marques, a diferents pobles, però 'la nostra' era la familiar, en el vidre de l'ampolla de la qual hi havia el dibuixet d'una família unida i feliç, absolutament convencional.



Hi havia menges festives, com el coco, els cacauets, els xurros oliosos, les patetes rosses en bossetes de coloraines... Les xufes, matèria prima de l'orxata, tambe tenien molt d'èxit entre els infants. Calia deixar-les en aigua una estona, s'inflaven i al mossegar-les suquejaven i eren molt bones. Però, evidentment, no era el mateix que beure una orxata autèntica de Can Sirvent, és clar. De vegades havia volgut fer experiments matxacant les xufes i barrejant el resultat amb aigua però he de dir que vaig aconseguir un resultat molt galdós, la veritat.

diumenge, 23 de maig de 2021

PROPERA XERRADA DE CERHISEC

 



Dimarts, dia 25, xerrada de CERHISEC, encara virtual, de moment. Us hi esperem, un tema molt interessant i documents inèdits.

dimecres, 12 de maig de 2021

MITOLOGIES RECURRENTS I EL MON FELIÇ DEL PARAL·LEL TORNAT A VISITAR

 


El Paral·lel o Paralelo, que era el nom amb el qual fins fa quatre dies tothom coneixia l'avinguda, sembla que torna a estar de moda. Bé, no pas el Paral·lel real i del present, producte del pas del temps i de la història, sinó un Paral·lel mític que potser no va existir mai. Quan jo tenia deu o onze anys es va posar de moda, gràcies a Sara Montiel i a la nostàlgia recurrent, el Paral·lel i el cuplet. El Paral·lel dels anys quaranta i cinquanta estava prou bé, es feien coses que ja s'havien fet abans de la guerra, era l'època del cinema popular, hi havia espectacles familiars i d'altres pujats de to que avui farien riure. Més endavant, sempre amb el pes de la nostàlgia al darrera, s'hi va fer teatre interessant, moltes obres emblemàtiques en castellà passaven pel Talia d'aleshores. El cinema Regio i el Cinerama van esdevenir, com tot al capdavall, fites efímeres però molt recordades.

Les tafaneries i anècdotes sobre el Para·lel conformen tot un gènere transversal, tenim un munt d'autors d'èpoques diverses que van escriure sobre l'època suposadament daurada de l'avinguda, alguns d'ells des de l'exili i tot. Com que molts d'aquests llibres pouen en el record i estan relacionats amb l'època jove dels escriptors i periodistes, és habitual que, en molts casos, com passa ara, es caigui en el tòpic i la mitificació. De la vida real d'actors, actrius, cupletistes i la resta, en realitat, en sabem quatre coses, encara avui. 

Malgrat la nostàlgia i el pes de la guerra civil i les seves seqüeles,  la vida va millorar, molta gent es va comprar un cotxet i va començar a sortir els caps de setmana. Aquest canvi en l'oci va ser allò que més va contribuir a la decadència de l'oferta. No tan sols van tancar locals del Paral·lel, tota Barcelona va anar perdent sales de ball, cinemes i la resta, però van sorgir les sorolloses discoteques, al Paral·lel, en concret, Barbarroja i Studio 54.

En els anys vuitanta es va tornar a la nostàlgia i a la lloança de locals resistents, com ara El Molino, fins i tot les aspes van tornar a girar, en un llunyà Nadal maragallià de finals d'aquella dècada. Més endavant un dels autors autodidactes més copiats, Miquel Badenas, es va autopublicar un molt bon llibre sobre la història del Paralelo i la seva gent. A causa de l'èxit Pagès el va publicar en català. 

Van passar els anys, i com sol passar, es va tornar a descobrir la sopa d'all. Un musical, pel meu gust poc reeixit i ple de tòpics, Flor de Nit, va tenir el seu èxit. Anys després una exposició al CCCB, centrada en l'època d'abans de la guerra civil, va embadocar molta gent. Era brillant i aplegava molts materials però, per meu gust, resultava força barrija-barreja. Voler explicar el Paral·lel i la seva història, com tantes altres coses, es com voler agafar aigua amb un cistell.

Darrerament sembla que el tema s'ha tornat a posar de moda, nova obra nostàlgica al TNC, novel·les ambientades en el Paral·lel, rutes turístiques diverses, un article a Serra d'Or... poca broma. En el fons, el de sempre, amb poca informació realment nova i aprofundida, i amb algunes excepcions com ara el llibre de Josep Cunill sobre l'Espanyol i la reedició, del mateix autor, de la biografia d'Elena Jordi. De vegades t'ensopegues amb treballs seriosos, com ara Les spectacles en Espagne, 1875-1936, de Serge Salaun, editat per... la Sorbona.

Al CERHISEC portem més de vint anys de feina, entre molts altres temes també hem escrit i parlat sobre el Paral·lel. Malauradament molts dels testimonis de gent gran que encara recordava el passat i que col·laborava amb nosaltres ha anat desapareixent per llei de vida. En aquests darrers temps sovint, amb bona intenció, m'envien referències sobre articles, espectacles o llibres relacionats amb el tema. Per una perla que trobes has d'entomar molta palla o tornar a llegir anècdotes que ja has recollit tu mateixa fa temps, transformades i millorades per la mítologia. Cupletistes adorables però amb vides difícils, anarquistes bons i generosos, bohemis de bon cor i coses així. Realitats menys agradables no solen vendre gaire. Em temo que aquesta foguerada paral·lelera passarà, com ha esdevingut sempre, jo ja soc dels vells de la colla, hores d'ara, i d'aquí uns quants anys més tornarà a sortir algú dedicat a reivindicar allò que mai no va ser. O que no va ser mai com ens ho volen explicar. 

La nostàlgia ja no és el que havia estat, Signoret dixit, jo tampoc no soc com era abans. Pretendre revifar les coses a la força no funciona. I cal valorar el present, el Condal, el Victòria, el Tantarantana, el Bars... La culpa no és del govern ni, com aquesta broma del Polònia, de la Covid. Un personatge de Ruth Rendell comenta en algun moment que si posem un peu en el passat i un altre en el futur ens pixem en el present. Perdoneu la grolleria però em sembla una expressió molt gràfica. Algun dia uns vells del futur enyoraran les terrasses del carrer de Blai, el Mago Pop, el Basar Xinès i el 'colmado' dels paquis. Els semblarà que tot empitjora i, com a Plini o Ciceró, que el jovent ha perdut pistonada, és mal educat i no té valors. Això, en el millor dels casos, si no passen coses pitjors i, com en èpoques passades, la violència no revifa. Mai no podem assegurar que estem vacunats del tot contra res, els virus muten i els humans, també.

diumenge, 25 d’abril de 2021

UNA PASSEJADA PER LA HISTÒRIA DEL SEGLE XIX: TOMEU VALENT I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES.

 


El proper dimarts, dia 27, toca xerrada de CERHISEC. La dedicarem a fer una nova presentació del meu darrer llibre parant atenció a les claus històriques de l'argument, enmig d'una conversa informal amb Meritxell Joan, mestra, i també membre de CERHISEC.

Fins dimarts, doncs!

Us recordo que podeu trobar el llibre demanant-lo directament a l'editorial Stonberg o bé a la Llibreria-Papereria NITUS, del carrer de Blai.

dijous, 15 d’abril de 2021

ROGER RODÉS I LA LLUITA VEÏNAL DELS ANYS SETANTA



El Poble-sec ha viscut, al llarg de la seva història, èpoques en les quals la lluita veïnal ha estat cabdal per tal d'aconseguir millores que avui semblen haver existit sempre. Molts de les millores assolides responen a l'arriscada lluita de gent de l'època del tardo-franquisme i la Transició, gent avui poc valorada per noves fornades de poble-sequins, més joves, que no coneixen a fons la història d'aquell passat. Un dels lluitadors més remarcables va ser Roger Rodés, president de l'Associació de Veïns en uns temps difícils, en els quals no era fàcil fer reivindicacions ni protestes, encara menys, liderar-les.

Roger Rodés va ser empresonat i va patir maltractaments. Era una època difícil, encara poc coneguda i estudiada, malgrat que gent jove com l'Arnau López, s'han interessat per aquells anys i aquelles lluites. L'Arnau va elaborar la seva tesi doctoral, que ens va presentar en una xerrada-col·loqui de CERHISEC,  amb el títol:

El moviment veïnal al Poble-sec i Montjuïc durant els governs d’esquerres a Barcelona (1979-2011): el diàleg entre el moviment veïnal i les institucions municipals´

Des de CERHISEC, vam proposar, ja l'any passat, que Roger Rodés fos el Pregoner de la Festa Major. Malauradament, a causa de la pandèmia, es va anul·lar tota l'activitat social. Aquest any l'hem tornat a proposar. Sense ser cap premi concret el fet de ser Pregoner comporta un cert reconeixement a les persones triades, sobretot des de fa alguns anys, ja que anteriorment s'havien prioritzat persones conegudes en el mon, per exemple, de l'espectacle, i semblava que la tendència actual seria triar gent de prestigi consolidat pel que fa a la seva tasca social, civica i política relacionada amb el Poble-sec. 

Malauradament la proposta no ha prosperat, creiem que a causa del desconeixement actual d'aquesta història relativament recent però ja una mica oblidada. De tota manera des de CERHISEC pensem dedicar una xerrada-homenatge a Roger Rodés, que doni a conèixer la seva tasca i les lluites socials d'un temps en transformació.

Nascut al Pallars, fill de família republicana, Roger Rodès viu al Poble-sec des dels anys cinquanta del segle passat. Va ser president de l‘Associació de Veïns del Poble-sec els anys del seus inicis. Durant la seva presidència fou detingut i dut a la prefectura de policia de la Via Laietana; i posteriorment passà uns mesos a la presó Model. D’aquesta manera es reprimia el moviment veïnal i social.

Eren aquells uns anys en què el barri no tenia cap dels equipaments que avui dia tenim i es varen organitzar moltes campanyes reivindicatives, totes abanderades al nostre barri per una Associació de Veïns que no tenia cap altre recurs que les aportacions dels seus més de mil socis i el treball de tot un conjunt de veïns. Per descomptat, no es depenia de CAP SUBVENCIÓ.

L’Associació estava formada per persones de totes les edats i sectors de la reivindicació popular: vocalia de dones, de joventut, de jubilats, d’urbanisme, d’ensenyament, de cultura... Tots a una i amb una actitud positiva d’anar avançant en totes les reivindicacions. Aquella transversalitat és un dels aspectes que avui es troben més a faltar.

És per això que demanàvem fer Roger Rodés pregoner. En la seva persona volíem fer un homenatge a TOTES les persones que en aquell moment varen estar lluitant per sortir de la foscor d’aquells temps. Elles són un exemple del passat que considerem que hem de tenir present en l’actualitat, quan hem de sortir de les foscors greus dels temps presents.