dijous, 21 de gener de 2021

PALMIRA JAQUETTI, POETA, COMPOSITORA, FOLKLORISTA, TRADUCTORA... (XERRADA DE CERHISEC)

 


La xerrada de CERHISEC del proper dimarts, 26 de gener, estarà dedicada a Palmira Jaquetti (1895-1963), cent vint anys després del seu naixement. La Generalitat ha reivindicat durant el 2020 la figura d'aquesta dona singular i poc coneguda avui o una mica oblidada, encara amb molta obra poètica inèdita o per reeditar. Va néixer al carrer Creu de Molers, en una casa avui desapareguda. 

Per diferents localitats i comarques catalanes que van tenir contacte amb ella, a causa de la seva immensa recerca de cançons tradicionals, s'han programat actes diversos. Al Poble-sec, de moment, li farem un petit homenatge amb aquesta xerrada la qual, a causa de la situació, serà online, a les set del vespre, com sempre.




La xerrada estarà a càrrec de Júlia Costa i l'adreça de contacte serà l'habitual de CERHISEC:

https://meet.jit.si/XERRADESCERHISEC

Us hi esperem!!!

divendres, 11 de desembre de 2020

EL POBLE-SEC. RETALLS D'HISTÒRIA, NÚMERO 19 DE LES RESSENYES DEL CERHISEC!!!!

 



Després de moltes dificultats lligades a les circumstàncies ja tenim en els punts de venda el volum 19 de les ressenyes del CERHISEC. El dia 15, dimarts, a les set del vespre, en farem una presentació virtual online i us comentarem els diferents articles que hi trobareu. 




Podeu trobar aquest llibre i els números endarrerits que us facin falta a les llibreries i papereries del barri.


La Carbonera - Llibreria, Blai, 40

Papereria Karma, plaça del Setge, 1

Papereria Mesias, carrer Nou de la Rambla, 122

Papereria Llibreria Nitus, Blai, 6

Nu&Ca, Roser, 5

Estanc núm. 215, Grasses, 1

dimarts, 17 de novembre de 2020

FRANCESC LAYRET, XERRADA VIRTUAL DE 'CERHISEC'

 



El dia 24 de novembre, el proper dimarts, dedicarem la xerrada de CERHISEC a recordar la figura de Francesc Layret, assassinat per pistolers a sou el 30 de novembre de 1920.

A causa de la situació actual la xerrada serà online, a l'adreça habitual de CERHISEC. 

Podeu connectar amb nosaltres aquí:


https://meet.jit.si/XERRADESCERHISEC



Al blog La Panxa del Bou he dedicat diferents entrades a Francesc Layret. El Paral·lel va dur el seu nom durant l'època de la República i la Guerra Civil. 


https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/09/francesc-layret-cent-anys-despres-de-la.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/09/francesc-layret-cent-anys-despres-de-la_19.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Francesc+Layret


dimarts, 27 d’octubre de 2020

AROMES QUE S'ESVAEIXEN

 

fotografia: Pere Borràs

Es traspassa, crec que per jubilació, la perfumeria de la Plaça dels Ocellets. Aquests dies tanquen molts establiments, a causa de la situació i per motius diversos. És possible que alguns tancaments s'haguessin ajornat un temps, fins i tot, però no sempre els tancaments son culpa de la gentrificació, ni del virus, sinó que els finals, com els principis, formen pat del ritme natural de la vida i de les circumstàncies. Quan vas fent anys recordes molts indrets, d'altres potser els has oblidat, però el cert és que costa evocar el passat si no és compta amb fotografies o algun tipus de documentació.

La Plaça dels Ocellets va oficialitzar el seu nom popular a principis dels noranta. Els ocellets eren els que venien o intercanviaven els afeccionats a la cria de determinades espècies, els quals, durant un temps, es trobaven en aquell indret. A L'Hospitalet, pel mateix motiu, Can Vidalet es deia, de forma popular, el Parque de los Pajaritos. No recordo si la placeta tenia algun nom oficial, abans. I jo, més que no pas els ocellets, hi recordo una gran parada de melons i síndries, situada al mig de l'espai, quan n'era la temporada. Es venien tallades de síndria i meló i te les podies menjar pel carrer, calia anar amb compte, aleshores no teníem tovallons ni mocadors de paper que ens lliuressin de les llànties.

Alguns establiments de la plaça han canviat de nom però no pas d'orientacio. Cesk Freixas menciona la Boheme, on comença el carrer Blai, però aquest establiment ja té un altre nom, el mateix que el bar que s'havia dit Maitanca. Can Xandri, cuina per a gent amb poques possibilitats, malgrat el canvi de propietat, ha conservat el seu nom evocador. Ja no fa aquella olor penetrant i forta d'altres temps.

No se si la perfumeria tenia algun nom concret però jo diria que és l'establiment més antic de la rodalia. Quan jo era petita hi venien els elements necessaris per fer colònia a casa, en aquells anys de poques possibilitats i, fins i tot, de poca oferta comercial. La meva mare comprava essència, alcohol, uns papers de filtre, i amb tot allò es feia un producte indispensable que calia deixar madurar ja que, ai, tampoc les cases del barri, en la seva gran majoria, no tenien dutxa ni banyera i s'havia de recorrer al cubell gran al mig de la cuina. La higiene integral no era fàcil ni tan habitual com ara.


Ja hi havia colònies embotellades, és clar, però poques i per circumstàncies extraordinàries, com també era per a ocasions assenyalades el sabó d'olor, com ara l'Heno de Pravia. El més habitual, durant anys, a casa, va ser el sabó de coco i llimona, més econòmic que l'altre. Fa anys vaig llegir les memòries d'un metge, sento no recordar-ne el nom, que explicava com la seva mare sempre tenia una pastilla de sabó Heno de Pravia per estrenar, acuradament embolicada, per quan venia el metge a casa i després s'hagués de rentar les mans. I l'emoció que va sentir quan a ell, metge jove, una mestressa de casa li va lliurar la pastilla nova, per tal que fes el mateix.

En aquella perfumeria dels meus records hi despatxaven unes noies que jo veia molt grans i devien ser molt joves. En alguna ocasió m'havien donat alguna mostra, unes ampolletes minúscules, amb colònia, o petits sabonets, coses així, que em semblaven tresors immensos. En aquests darrers anys l'establiment tenia un públic fidel, uns amos amabilíssims i una molt bona oferta de tot i a preus diversos. M'agradaria que qui es quedés l'establiment, després del traspàs, continués dedicant-se al mateix ram, però això depèn de moltes coses, m'imagino.

Al costat de la perfumeria hi havia un barber, en aquells temps, que tenia fama de pelar massa. I poca cosa més recordo, la veritat. Els barbers d'aleshores tenien sempre un rellotge de paret i revistes i diaris per a senyors, una de les revistes habituals era La Codorniz. Fa poc hem fet arreglar un antic rellotge de paret del meu avi i el savi rellotger que n'ha tingut cura ens va comentar que d'aquest tipus de rellotge en deien de barberia, ja que sembla que els barbers els tenien d'aquest tipus. A la placeta també hi havia hagut, durat un temps, una font de raig  vertical on s'abeuraven un munt de coloms que una vegada, a principis dels setanta, vaig retratar per a un concurs de fotografia que no vaig guanyar i que feien a l'Escola Normal, on jo estudiava als vespres.

Tinc un record anecdòtic de la perfumeria. Una vegada actuava, no sé si al Victòria o a l'Apolo, Manolo Escobar, un personatge que jo crec que es va fer apreciar per tothom, fins i tot pels poc seguidors del seu gènere. Els meus pares, catalans de generacions, amants de la cançó catalana d'Emili Vendrell, la sarsuela, la sardana, els monòlegs de Capri i fins i tot de les noves figures de la Cançó, eren també amants del flamenc i la cobla i sovint anaven a veure tots aquests artistes, aixi com agosarades revistes, quan podien, que era poques vegades, a causa de la feina i l'economia.

Manolo Escobar, que ja era una mica grandet, amb més gent, anava cap al teatre, l'acompanyava la seva esposa, la famosa i simpàtica alemanya. La història d'amor incombustible d'aquesta parella esberla tots els tòpics sobre coincidències culturals matrimonials, la veritat. L'elegant i simpàntica senyora Escobar devia tenir afició als productes de perfumeria i es va acostar a l'aparador de l'establiment de la placeta. Manolo Escobar se li va atansar i li va dir, amb gran afecte,  cariño, que llegremos tarde, vamos. Em va agradar molt com la tractava, la veritat. Potser a causa de què tenien el temps just d'arribar al teatre a la perfumeria no van fer fira, vaja.




La perfumeria ha tingut la grapa i l'encert de conservar l'aparador original, un d'aquells petits aparadors de fusta pintada, tan bonics, habituals també a les farmàcies i merceries antigues i que avui es troben en perill d'extinció. Els aparadors han sofert i estan sofrint un atac estrany de la modernitat ximpleta, allò d'anar 'a mirar aparadors', una activitat entranyable, no sé pas com acabarà. Encara en queden, és clar, pero no pas d'aquest estil ni tan assortits. Fa anys, pels volts de la Mercè, es feia un concurs de guarniment d'aparadors, per cert, i et trobaves amb veritables meravelles. I ara, que s'acosta el cicle nadalenc, en un any trist per motius obvis, també em venen al cap aquells muntatges del Corte Inglés, amb allò de Cortilandia, Cortilandia, i amb tot de pares i mares d'aleshores, de la nostra edat si fa no fa, que portaven els xiquets a veure els passis esperats.


Això dels records i les nostàlgies és perillós, cadascú, tingui l'edat que tingui, recorda les seves coses i li sembla que son de tota la vida quan, tan sols, son de la seva, de vida. De vegades, quan algú se'm plany de què tot canvia, talment com si el passat fos una mena de paradís perdut, li responc que més he canviat jo, i no pas per millorar, excepció feta de la millora en l'experiència, un factor que no s'ha tingut mai gaire en compte, la veritat. Al capdavall, amb el pas del temps, les diferents generacions acabem per parlar variants dialectals diferents, què hi farem. Així és la vida i potser està molt bé que sigui així. Crec que m'aniré a comprar alguna darrera colònia a la perfumeria de la placeta, potser aquesta recuperada i entranyable Álvarez Gómez, que ens ha demostrat que, amb aquests cognoms i amb un disseny evocador, és pots ser tan glamouros i magistral, olorosament parlant, com si et dius Chanel. Ara bé, jo també soc força fidel a L'Heno de Pravia i la Lavanda Puig. 


Al capdavall l'indret de la plaça havia estat, en temps dels meus besavis, el llit d'un torrent, a prop hi havia la Creu dels Molers i formava par del Camp de les Carolines, ben mirat. Tot arriba i passa, nosaltres, també. 

divendres, 16 d’octubre de 2020

EL MEU PALAU DELS ESPORTS

 

 

Ahir vaig assistir a la xerrada virtual sobre el Palau d'Esports, a càrrec de Josep Fabra. Una persona de l'ajuntament va explicar que avui és un edifici catalogat, al qual se li atorga un valor patrimonial i que la intenció és tornar-lo a dedicar al tema esportiu. És clar, va afegir, i crec que tothom ho va entendre, que els moments en què vivim no son gaire propicis a recuperacions d'aquest tipus, així que la cosa pot trigar. 

Al Palau, sobre el qual he escrit en diferents ocasions, s'hi han fet moltes coses, al llarg de la seva vida, inicida l'any 1955. La darrera vegada que hi vaig anar va ser l'any 2011, a veure, amb la família, una molta bona posada en escena de 'Els Miserables'. Ja, aleshores, al seu volt s'hi havia establert gent marginal, aclareixo això perquè hi ha qui creu que problemes enquistats, com els de la gent que viu al carrer o allà on pot, son de l'època de l'equip de govern actual. 

Però, més que de reivindicacions pendents, avui volia, més aviat, evocar les vegades que hi havia anat, de joveneta i més endavant, i el que recordo del que hi vaig veure. Alguns diumenges es feien matinals musicals, una mena de varietats per a adolescents. A alguns d'aquells festivals podies aconseguir entrades canviant, a la seu de Radio España, etiquetes de pots de llet d'ametlla.

Això provocava algun situació familiar difícil, la meva mare comprava la llet, a causa de la meva insistència, però després no li agradava a ningú i la pobra llet acabava oblidada i caducada. La llet de més èxit, aleshores, era la condensada, de la qual en dèiem, en general, llet de pot.

Anàvem a aquells festivals amb companyes de l'escola i, quan sortien conjunts de nois jovenets, cridàvem com esperitades. Diria que fins i tot hi vaig veure el Dúo Dinámico però la memòria em pot enganyar. En tot cas, si va ser així, devia esdevenir una veritable epifania adolescent, gaudir dels nostres ídols indiscutibles. 

Sortien cantants poc coneguts, per omplir. Una noia de la qual no recordo el nom, potser era Betina, va cantar una cançó que ens agradava molt, Hay tantos chicos en el mundo, el missatge de la qual és molt positiu, si un noi et deixa ja en trobaràs un altre, no t'hi amoïnis. Una vegada també recordo haver vist i escoltat Billy Caffaro, amb allò tan galàctic i conservador de la Marcianita. Aquella extraterrestre no s'havia de pintar, ni fumar, ni ballar rock, calia que fos sincera i respectuosa.

Més endavant ja van intervenir, en el conjunt, cantants catalans o que cantaven alguna cosa en català. També crec que hi vam veure Serrat en els seus inicis però potser ho he somniat. No vaig anar a veure els Festivals de la Cançó Mediterrània, però els contemplava convidada a casa d'una veïna privilegiada que tenia televisió i era un goig pensar que allò s'esdevenia a prop de casa.

Una de les nostres activitats era anar a patinar a La Foixarda, una excusa per a fer una mica de manetes amb nois que coneixies. Un que vam conèixer havia estat al festival quan hi va haver aquell escàndol amb les Nubes de colores i l'Ennio Sangiusto. Aquelles històries de protestes eren molt excitants, aleshores.

Pel que fa al teatre musical recordo una molt bona versió del Hombre de la Mancha, amb Paloma San Basilio i José Sacristàn, que estava estupendo. Tot i que sempre em va semblar, ja de joveneta, que l'acústica no era adient per a la música i és que, de fet, no havia estat pensat per a aquella finalitat. 

Si no vaig anar a veure més coses va ser perquè no vaig poder, la veritat. Espero poder veure com l'arrangen i com torna a estar viu, tot i que, tal com està el panorama, qui sap. El futur és imprevisible i, ara, encara més.


http://balcopoblesec.blogspot.com/2017/07/un-palau-sense-esports-ni-musica.html

dijous, 15 d’octubre de 2020

HISTÒRIA DEL PALAU D'ESPORTS

 


Interessant xerrada sobre la història d'un edifici que té un futur fràgil. No us la perdeu!!!

dilluns, 3 d’agost de 2020

INCOHERÈNCIES MEMORIALÍSTIQUES




Avui, qualsevol tancament de botiga, al nostre barri on en un altre barri popular, es relaciona amb l'evolució de la ciutat i això de la gentrificació. Potser sigui així en molts casos, però no ho és en d'altres. Hi ha molts factors que cal analitzar sense nostàlgia. Fa anys, quan la gent va començar a anar millor, econòmicament parlant, molts veïns de generacions passades marxaven del barri per pròpia voluntat i, si era possible, s'aconsellava al jovent, en casar-se, que busqués un pis en un altre indret, mes fi i menys xaró.

El nostre barri, avui la cosa ha canviat força, o, al menys, ho sembla, no tenia prestigi social. Era un barri humil, pobre, i, encara més, situat entre el pecaminós i xaró Paral·lel, avui mitificat a dojo, i Montjuïc, que durant la meva infantesa era un conglomerat estrany i eclèctic, amb un munt de barris de barraques. 

L'aspiració de la gent humil no era quedar-se al barri, era anar 'ciutat amunt', a Sant Antoni, i, si era possible, més enllà. Les grans vies de comunicació eren també fronteres socials. El Paral·lel era la primera, després venien la Gran Via, el carrer Aragó, i, és clar, la Diagonal. Viure més amunt de la Diagonal ja era el súmmum de l'escalada social i econòmica, allà hi visitaven molts metges, professió que aleshores encara era poc accessible als cadells de la massa treballadora. 

El petit comerç plega, sí, però de forma relativa, ja que els nou vinguts de la globalització han donat cobertura a les nostres necessitats. Basars xinesos, colmados paquistanesos, bars menats per hispanoamericans... Fa anys, molts, el senyor Badenas, cronista pioner pel que fa al tema paral·lelístic, que fins i tot es va autoeditar el primer llibre, explicava en una xerrada que si tots els qui ploraven per la possible pèrdua del Molino hi haguessin anat un parell de vegades a l'any, otro gallo nos cantara.

Amb els adroguers, carnissers o peixaters de tota la vida també hi va comptar l'arribada dels súpers, que d'estar situats als afores van anar-se inserint a prop de casa, cada dia més grans i assortits. Els hereus dels botiguers antics, en general no volien fer seguir en negoci, tenien d'altres interessos i aspiracions, amb excepció del fill literari dela Colometa rodorediana. Fa poc vaig saber d'un establiment que no és del barri però no es troba gaire lluny que tancava, em van explicar que la cosa s'havia complicat amb la mort del propietari i el tema dels hereus. Però en més d'un lloc he vist com en culpaven el tema dels lloguers, de la gentrificació i la resta. Potser tot pesa, no diré que no.

Les tendències comercials canvien. Avui hi ha qui es queixa de que tanqui un baret de moda que porta quatre dies, si fa no fa, a Sant Antoni, però no es va queixar de que tanquessin tantes altres botigues, per motius diversos i complexos. De vegades veus com tanquen establiments que funcionaven bé, la jubilació dels propietaris antics és un dels molts factors i també que nous propietaris que, en principi, volen continuar amb el negoci, no en saben respectar les característiques que el van fer popular, això sol passar amb els restaurants modestos. El turisme també desvetlla l'ambició dels amos, en molts casos, i tot va fent gruix. 

De fet, tot canvia i canviarà. Quan jo era petita els grans ja evocaven molts espais perduts, de forma irreversible, amb gran nostàlgia. Quan parlem d'una botiga de tota la vida fem referència a la nostra de vida, i per això no ho veu igual un de quaranta anys que un de seixanta. Les vides tenen ritmes diferents.

La ciutat, en general, es transforma, i això ens angunieja. I també hi ha una tendència a idealitzar un passat el qual, en molts aspectes, era absolutament galdós. Els planys habituals moltes vegades m'arriben per part de gent que va deixar el barri perquè va voler o va prosperar i que quan torna et diu que com ha canviat, que quina diferència, que quina mena de gent es veu pels carrers, i coses així. Els que vivim en un lloc, com que anem patint els canvis dia rere dia no ens sorprenem tant, és com el creixement dels fills o l'envelliment dels pares, passa i ni te n'adones, però qui no ha vist algú des de fa molts anys percep aquesta força destructora del temps, d'una altra manera. 

De vegades penso en aquella Barcelona sense l'Eixample, en com devien viure tants canvis la gent d'aquells anys, amb tants espais perduts, transformats... La història i la vida son canvi constant, a cada bugada es perd un llençol però també hi ha llençols que millor que se'ls emporti l'aigua del riu, ja en comprarem de nous, ni que sigui al basar xinès del barri.