Dissabte passat, dia 16 de novembre, Plàcid Garcia-Planas comentava, a La Vanguardia, aquest llibre del qual penjo la coberta, de Manu Valentín, a l'entorn de la presència jueva a Barcelona, abans de la Guerra Civil. Cada dia sorgeixen nous temes, poc explorats, que ens obren finestres a un passat sempre mal o poc conegut. El llibre aplega moltes referències i històries de tot tipus, sembla que, durant els anys trenta, la llengua dels hebreus de Polònia era la més parlada al carrer Sant Pau, després del castellà i el català. Una gran majoria dels jueus del carrer de Sant Pau eren sastres i tenien botigues de confecció.
Hi ha qui pensa que en el passat en els carrers i barris de la ciudad la gent era de tota la vida, quan es diu això no es reflexiona sobre el fet de què parlem de la nostra, de vida. Escolto coses així quan algú fa referència al Poble-sec, precisament un barri amb tot just cent cinquanta anys d'existència, al llarg dels quals ha acollit, pràcticament, tota la gent modesta de les diferents onades migratòries.
Avui el carrer Sant Pau és, més aviat, pakistanès. La tercera llengua, avui, potser sigui l'urdu, no ho sé, caldria un estudi acurat sobre procedències, car la nostra ignorància acostuma a etiquetar com a moros tots els qui semblen de per allà i com a xinesos o xinos tots els que venen de l'orient, de la mateixa manera que els espanyols vam ser, i encara som, gallegos generalitzats, en diferents indrets d'Hispanoamèrica.
La lectura de l'article de Garcia-Planas em va obrir una finestra vers l'indret on rauen els records perduts. La meva mare tenia una tia-àvia, cosina del meu avi, que amb els anys va acabar per viure amb nosaltres. Mentre va poder va viure sola, era vídua, tot i que de jove s'havia separat del marit per una qüestió d'infidelitat reiterada. No tenia fills, en ocasions l'anàvem a visitar o ella, tan sols en festes senyalades, acceptava de venir a dinar a casa. Vivia en un pis petit i alt del carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer Sant Pau, era modista. La meva mare havia passat estones amb aquesta tieta, encara vivien la mare de la nostra parenta i una germana seva.
D'adolescent la mare tenia algunes amigues en aquell barri, una d'elles crec que era filla d'uns farmacèutics i es veien pels celoberts. El cas és que en una d'aquelles sastreries que avui sé que eren de jueus centreeuropeus hi havia un xicot jove i ben plantat, era l'establiment Brozgol, i jo diria que quan jo era petita encara existia. Al noi li deien el Brozgol, cognom que els semblava gairebé cinematogràfic i passaven expressament per davant per contemplar-lo i admirar-lo.
És aquesta una activitat adolescent habitual, la gent de la meva generació, de joveneta, feia el mateix. Recordo que passàvem pel carrer de Blai, per veure uns joves bessons lampistes més grans que nosaltres, els quals, a més a més, tenien un germà que treballava a la ràdio, cosa que donava a la seva filiació un exotisme important. I també passàvem pel carrer de Parlament, a contemplar uns perruquers de bon veure.
Si travessar el Paral·lel ja era una aventura, en aquells anys, travessar la Ronda per endinsar-nos en el carrer Sant Pau era una mena de misteri. A la bonica església hi anàvem, tan sols, pel dijous sant, quan es feia la ronda dels monuments. Potser per això una de les evocacions que em transmet la farigola és la visió del conjunt romànic. En aquell carrer, aleshores, hi vivia gent treballadora però també gent marginal i era habitual trobar embriacs per les voreres. L'alcoholisme dels pobres ha estat, i és, encara, un problema seriós. Hi ha molts borratxos i addictes al que sigui rics, és clar, però tenen més recursos, fins i tot per deixar de ser-ho.
La meva tieta, la del carrer de Santa Margarida, recordava quan trobar un pis de la Rambla, en el temps de la seva joventut, era un veritable privilegi. Quan jo era joveneta les coses havien canviat molt. A davant de casa de la meva tieta hi havia un establiment de banys en decadència i ella havia hagut d'espantar alguns senyors atrotinats, a la recerca de rotllo, que la prenien pel que no era, quan ja no era jove però encara es feia veure. Malgrat els canvis, la meva tieta estava contenta de viure allà, anava a esmorzar al Cafè del Liceu, al cinema del mateix nom, era al rovell de l'ou de la ciutat.
Tot canvia, la vida és canvi i les ciutats son éssers vius imprevisibles. Sobre els jueus i les seves penes en sé molt poca cosa, encara, tot i que em sobta la crueltat dels humans vers qui sigui. Actualment Polanski ha estrenat una pel·lícula sobre el terrible cas Dreyfus. Tot i que els alemanys van arribar a extrems horribles, a tot Europa van ser, i potser son encara, antisemites viscerals, França i Rússia ho van ser molt i molt.
Aquí hi ha qui vol pensar que els espanyols érem els més dolents de tots, però cal ser una mica objectius, amb aquesta mena de dades. Stalin va acabar amb un bon grapat dels pocs supervivents dels camps d'extermini, ja els tsars havien beneït i atiat matances diverses, al llarg dels segles, i no van ser els únics. Polònia, Hongria, tenen molts pecats d'aquest tipus que avui sabem a través de la literatura, del cinema. Aquells assassinats massius i indiscriminats, així com les deportacions diverses, van acabar amb un bon feix de cultura europea i val més no pensar en què hauria estat del continent sense tantes guerres ni tants exterminis. Del continent i del món, en general. Quants cervells privilegiats no hauran acabat, com el de Lavoisier, a la cistella de les guillotines?
Quan jo era petita jueus i protestants eren segons creença popular, gent misteriosa i descreguda, inquietant, tot i que a l'escala de veïns vam tenir una familia protestant i era d'allò més normal, tot i que, per raons òbvies, no fraternitzava en excés amb la resta d'habitants de la casa de veïns. Una veïneta meva tenia, a l'escola, una acadèmia de barri, un company jueu, era un noi amb aspecte de savi seriós, molt agradable. Ens hem empassat molts tòpics i disbarats al llarg de la vida, sobre la gent i les seves característiques, segons religions, races i procedència. Sobre els catalans, així, en general, es poden llegir avui molts disbarats per les xarxes que entrarien en el camp, espinós, del racisme, en molts casos.
Els humans hem estossinat a dojo al llarg de la història, a la Unió Soviètica, tan mitificada durant un temps per les esquerres militants, van exterminar més persones, durant l'estalinisme dur, que en els camps nazis, segons investigacions recents, però com que no pertanyien a un grup concret al qual es pugui etiquetar i, a més a més, el comunisme era mirat, des d'aquí, amb badoqueria antifranquista, no ho valorem de la mateixa manera.
Soc contrària a la pena de mort i a tot tipus de violència però penso que castigar algú per allò que ha fet pot tenir una explicació. Matar algú per allò que és, a petita o gran escala, entra en el camp del genocidi però com que els poders de tot tipus, i també els revanxistes sense poder, s'esforcen en elaborar mentides no contrastades, acabem per justificar l'injustificable. L'espècie humana ha anat evolucionant a nivell moral i teòric, però encara tenim regressions espantoses.
Quan la meva mare, d'adolescent, passava a veure el noi Brozgol amb les amiguetes, no sabia el que hauria de patir, encara. La guerra era a tocar però no s'ho creien, aquelles jovenetes, i, en tot cas, la guerra els semblava una mena d'aventura excitant. La narrativa i el cinema han magnificat els valors militars, tan masclistes. El coratge, el sacrifici, la violència justificada, el valor absurd, coses així. Als dotze o tretze anys penses moltes bestieses. L'any que jo vaig néixer es va signar la no sempre ni a tot arreu respectada Declaració dels Drets Humans, tot i que amb la Regla d'Or, exemplificada a casa nostra amb la llegenda de Sant Ferriol (el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú) en tindríem de sobres per tal d'aconseguir un món més just i igualitari.
Hi ha una pel·lícula en la qual es pot recuperar l'entorn de l'església de Sant Pau del Camp, en el temps de la meva infantesa, Sin la sonrisa de Dios. És del director Julio Salvador, avui poc recordat, i compta amb un guió fet a mitges per Salvador i Juan Antonio de la Loma. Té bones intencions però és de l'any 1955 i no va poder defugir els condicionaments polítics i morals de l'època. Malgrat això, té el seu valor i, a més a més, té un valor documental indefugible. Mostra com n'érem, de pobres, en aquells anys. Un mestre esforçat i generós, interpretar pel gran Conrado San Martín, mort per l'abril d'aquest any, ja molt gran, intenta millorar, en debades, la situació dels infants de l'escola, el Collaso i Gil, per cert, tot nens, per cert, en aquell moment. Potser hi havia un sector de nenes, no ho sé, ja se sap que la separació dels sexes des de la infantesa era preceptiva, aleshores.
Passo, avui, sovint, pel carrer Sant Pau. En lloc d'anar de Sant Pere a Sant Pau jo acostumo a fer el tram invers, de Sant Pau a Sant Pere. Tinc l'estranya sensació, subjectiva i personal, de trepitjar el passat remot, indrets per on tanta gent va estimar, va patir, va fer disbarats o va jugar a saltar a corda. Miro cap al balconet del carrer de Santa Margarida al qual m'havia abocat en alguna ocasió, en anar a visitar aquella tieta, en un pis ancorat en l'antigor, amb làmines emmarcades de temàtica històrica, que reproduïen escenes inquietants, com ara allò dels caps tallats de la campana d'Osca, un gran i misteriós mirall, una làmpara del passat a la qual faltaven algunes llàgrimes i un cap de guix d'un indi, regal de la botiga del mateix nom, del carrer del Carme, el futur de la qual encara és un misteri. Un de tants.
