AMORS FUTBOLÍSTICS I EVOCACIONS SENTIMENTALS

No m'agrada el futbol i no hi entenc un borrall però alguns noms mítics em sonen, evidentment. Un d'aquests és el de Ricardo Zamora, pare. Quan jo devia tenir uns deu anys, per l'octubre, a l'escola fèiem recapte per al Domund. El Domund, per als joves que no sàpiguen de què va el tema, és el diumenge mundial  de les missions, avui encara existeix, reconvertit en una diada d'atenció vers els països en vies de desenvolupament, pobres i amb dificultats. L'invent es va forjar l'any 1926 però el conegut acrònim sembla que és de producció hispànica i de l'any 1943.

A moltes escoles, a la taula del professor o professora, molts dels quals capellans o monges, en el passat, hi havia unes guardioles de ceràmica que figuraven caps de xinesos, indis, negres i d'altres variants ètniques. Hi podies tirar alguna moneda i s'acompanyaven amb boles fetes de paper de plata de la xocolata ja que sembla que tenien alguna mena de sortida comercial. 

I, què té tot això, tan ranci i políticament incorrecte contemplat amb els ulls d'avui, amb Ricardo Zamora? Doncs resulta que durant la setmana del Domund, les nenes de l'escola, en el meu cas la del Sortidor, anàvem pel carrer i per les escales a demanar almoina amb una d'aquelles guardioles a la mà. Per a nosaltres era una festa ja que gaudíem d'una gran llibertat tot i que em temo que moltes famílies no acabaven de veure clar allò que corréssim com el porc de Sant Antoni, ni que fos amb un motiu tan santificat. Per sort no ens vam ensopegar amb cap pervertit, a tot estirar, això sí, pel carrer més d'una es va trobar algun exhibicionista d'aquells de la gavardina els quals, malgrat començar a fer fresca, et mostraven els seus atributs de forma sobtada.

Pujant i baixant escales, en un pis del Poble-sec ens va obrir la porta una dama molt maca, vestida amb una bata de flors, una senyora vistosa i amable que ens va amollar una mica de calderilla. En sortir de l'escala una companya d'escola més espavilada que jo ens va dir, rient i en secret,  que aquella era l'artista del Molino que tenia un embolic amb Zamora pare qui, aleshores, ja era un senyor grandet i molt diferent de la imatge elegant i atractiva dels antics cromos de la xocolata. 

Zamora va ser l'únic porter que va poder fer un gol, en tirar un penalt en una ocasió. Va passar pel Barça, el Madrid i, sobretot, l'Espanyol. Va ser jugador, porter i entrenador. La seva arribada al mon estava envoltada d'un cert misteri, així com també la seva data de naixement. Va viure, segons referències, a la Ronda de Sant Antoni, de jovenet.

Dels amors del senyor Zamora amb la vedette n'existeixen versions diferents. Miquel Badenes explica que el famós porter ja era vidu de la seva dona, que havia estat durant molt de temps malalta, i que tenia tirada a anar a fer el plaga pel Molino. Després d'alguns intents amb d'altres artistes, la famosa Lydia, que feia parella amb el mític Johnson, va aconseguir ser-li presentada per un cambrer que es deia Joan i que havia treballat a l'Espanyol i al mateix Molino. I la cosa va prosperar...

Van viure al carrer Poeta Cabanyes, 62, a casa de l'actriu i amb la mare d'ella, que era de la mateixa edat que el senyor Zamora. La relació va ser positiva per a tots dos, la xicota es va retirar de la feina i l'esportista enamorat va tenir bona companyia durant els seus darrers anys, i va estar ben cuidat, car va passar ben bé vuit anys malalt. Badenas sabia tot això ja que els seus pares vivien a dalt del pis en qüestió, segurament on vam trucar per demanar calerons destinats a  convertir i peixar gent necessitada de terres llunyanes, heretge i ignorant.

A Ricardo Zamora li deien 'El Divino' i era conegut a tot el mon com ho pot ser avui Messi. La seva vida està farcida d'anècdotes, potser no totes certes o comprovades. No era feixista ni es ficava en política, però no simpatitzava amb la República i va estar a punt de ser afusellat amb un grup de gent que no va tenir tanta sort, car van ser executats poc després. Presoner a la Model, va organitzar allà partits de futbol i els amics i coneguts van aconseguir treure'l i fer-lo marxar a França, on va jugar amb el Niça. La notícia de la seva mort es va donar per certa durant un temps. Després de la guerra va tornar a Barcelona i aquí es va quedar, expliquen que a causa de la seva relació amorosa amb la vedette.

Avui ja no ens escandalitzem amb aquesta mena de coses, ni amb d'altres de més gruix, però, tot i que en els llibres del senyor Badenes els amors futbolístics se situen després de la mort de l'esposa de Zamora, una molt bona web en la qual s'inclou una extensa biografia del futbolista, admet que la relació ja feia temps que durava i que es comentava amb gran discreció, tot plegat. 

I així devia ser ja que també a casa, en algun moment en el qual es feia referència a allò de la roba estesa, frase que aconseguia que paressis més compte a les converses dels grans, havia escoltat comentaris sobre l'afer, en aquell temps d'escàndols ocults, pecats de gruix i adulteris condemnables. La biografia menciona la segona esposa de Zamora amb el seu nom real, Pilar Galdiano, la relació va ser positiva per a tots dos i ja se sap que quan aquestes relacions se santificaven i les vedettes passaven a ser mestresses de casa i ben casades, tot estava com calia. 

Resulta interessant pensar que Zamora va ser molt feliç, en els seus darrers anys, en aquell pis del carrer Poeta Cabanyes, en una escala sense ascensor, quan podia haver anat a qualsevol altra banda, ja que l'home tenia un molt bon passar i va continuar col·laborant i escrivint en la premsa esportiva espanyolista. Expliquen que va ser admirat i apreciat per gent tan diversa com Stalin, Dalí o Cela, entre molts altres. Un gran porter rus de l'època, Yashin, assegurava que de petit volia ser com Zamora, per qui tenia veritable devoció. 

Va patir molt, de gran, amb els problemes de l'Espanyol, que va baixar a segona sent ell entrenador, cosa que li va costar un disgust i un infart, i és que el destí dels espanyolistes futbolístics, des de fa anys, és el patiment gairebé constant, amb poques intermitències. Cal recordar que un gran poble-sequí, com González Ledesma, era un periquito devot. 

Zamora va morir el 8 de setembre de 1978, el dol va ser impressionant, van assistir al comiat moltes personalitats del mon esportiu i cultural i el president Tarradellas. Te una plaça dedicada a Sarrià. A la xarxa es pot trobar molt informació sobre ell, biografies, anècdotes, referències esportives, filmacions, entrevistes. Un munt de material per a endegar una bona sèrie de televisió sobre el futbolista i el seu temps, és clar que s'hauria de fer amb cura, respecte, grapa i intel·ligència. Zamora va tenir un fill que també va ser un molt bon futbolista, però no va arribar al nivell mític del pare i això deu representar un pes feixuc, a causa de les comparacions que, inevitablement i injusta, la gent estableix. També va escriure, com el pare, crònica esportiva en diaris madrilenys, ja que vivia a Madrid, on va morir l'any 2003.

En tot cas, ja ho veieu, a causa del Domund, la bonica vedette que va enamorar el gran futbolista ha quedat fixada en el meu imaginari sentimental. He de dir que a la família, per part del meu pare, hi havia, i encara hi ha, uns quants pericos incombustibles. 

Per tafanejar més:

UNA DE LES MOLTES BONES BIOGRAFIES QUE ES PODEN TROBAR A LA XARXA

https://hallofameperico.com/2009/07/25/ricardo-zamora-martinez/

UNA ENTREVISTA, DE PRINCIPIS DELS VUITANTA, A LA VÍDUA DEL FUTBOLISTA

https://www.rtve.es/alacarta/videos/mujeres-para-una-epoca/mujeres-para-epoca-20101013-1828/901876/

EL MEU AVI, CAPÍTOL  DEDICAT A RICARDO ZAMORA

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/ricardo-zamora-a-les-portes-del-cel/video/170608236/

PROCESSONS, FACÈCIES I SERPENTINES

Unes de les publicacions més populars, des que la reproducció fotogràfica s'ha generalitzat, son aquestes que apleguen fotografies antigues. No sempre les fotografies estan ordenades ni documentades com cal i és que, de fet, la intenció d'aquestes publicacions no va més enllà de voler mostrar-nos evocadores imatges del passat. 

Les fotografies, fins i tot les personals, si no ets molt ordenat, que no és el meu cas, en poques ocasions ens expliquen el passat de forma exacta. A tot estirar, i encara, de vegades inclouen una data, algun comentari. A les famílies, en general, es tenia algun àlbum de fotos però també moltes caixes de cartró o de llauna on s'aplegaven un munt d'imatges barrejades i de diverses procedències.

La imatge té molta força però pot resultar enganyosa. Sovint, en moltes revistes de contingut històric o, fins i tot, a programes de la televisió, s'inclouen imatges que no responen a allò que s'explica. En algun cas, per curar-se en salut, posen una noteta que diu 'imatges d'arxiu'. El text, en general, cada dia és més breu i poques vegades t'ensopegues amb descobertes que no hagis pogut trobar per la xarxa o en alguna hemeroteca virtual.

Tot això ve a tomb perquè m'he ensopegat amb imatges antigues del barri, publicades, que mostren processons, amb comentaris una mica surrealistes. I, encara més, la gent escaneja aquestes imatges i les penja a la xarxa afegint idees de collita pròpia. Fa poc, a facebook, algú en va penjar una d'aquestes on surto jo, al balcó, l'any 1956, i em vaig adonar que sabia més bé que jo mateixa el que hi feia, al balcó, aquell dia. 

La memòria és enganyosa i, a tot estirar, podem parlar de la nostra pròpia experiència. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta del segle passat i part dels seixanta, la religió era obligatòria i aclaparadora però, com que de petit tot et sembla normal i inalterable, tampoc no era que aquella situació, als infants, ens amargués la vida.

Recordo haver anat en moltes ocasions, amb la meva mare, a veure l'ou com balla i la processó de Corpus de Barcelona. Em semblava molt lluïda però segurament en el passat, per les informacions rebudes i les imatges contemplades, encara ho havia estat més. No hi havia aquest munt de gegants d'ara, els de Barcelona, aleshores, els identificàvem amb els Reis Catòlics però ara pertanyen a una altra saga monàrquica. 

Les autoritats anaven a aquelles manifestacions, mudats i seriosos. Una vegada vaig comprovar com, de forma espontània, la gent va començar a aplaudir l'alcalde, que era el senyor Porcioles, per cert. Jo no sabia ben bé de què venia això del Corpus però  de petita no et fas gaire preguntes profundes.

Els barris feien, després, les seves processons de Corpus. La parròquia de Santa Madrona, que era la gran del barri, la feia per Sant Joan. He trobat a l'hemeroteca de la Vanguardia referències sobre aquesta processó, ja que hi havia un apartat, en alguns diaris, dedicat a aquesta mena de notícies religioses. La gent no sortia de cap de setmana, aleshores, i es bolcava en la festa, fent altars i altarets molt ben muntats a diferents espais del barri per on passava el seguici. 

Uns dies abans ja havíem anat a comprar paperets i serpentines. Les serpentines generaven tot un seguit de treballs manuals espontanis, rodetes, cucs, coses així. La gent gran d'abans, en aquells temps en els quals, a escola, es feien ben poques manualitats, tenia un gran repertori de propostes sobre les possibilitats creatives de les serpentines. Tenien uns colors molt bonics, amb el temps, com tot, van perdre pistonada i ja no presentaven la mateixa qualitat. El dia de la processó ens servien per guarnir els balcons, fer ponts entre unes cases i les altres i hi havia criatures que fins i tot recollien les que queien i encara estaven en bon estat. Als balcons es penjaven domassos que, de fet, en molts casos eren cobrellits familiars.

A les processons del barri hi anaven les nenes que havien fet la comunió aquell any, no és que fos una processó de comunions, com he llegit en algun lloc. Les nenes de les escoles hi participàvem, uniformades, de vegades hi havia alguna nena o nen privilegitat que tenia una disfressa de sant o santa i això acoloria el conjunt. En ocasions podia ser que et toqués portar un penó o sostenir la borla d'un penó, un privilegi. També et donaven lliris per dur a la mà, o ciris. De fet, allò d'anar amb el lliri a la mà és molt antic.

Les mestres i els mestres de les escoles tenien, en general, obligació de participar en aquells esdeveniments. Una acadèmia del barri, la  del Carme, tenia un director molt religiós i seriós, feia anar a les mestres amb barret, a aquelles processons. 

Jo anava a les monges del Sortidor, a les Franciscanes i, amb la parròquia de Sant Salvador d'Horta, que li havien inserit, no sense reticències, en el seu edifici, feien la processó per Sant Pere. L'escola es deia de la Consolación però aquest nom pràcticament no es feia servir. Amb el temps i els canvis en les tendències li van dir Anna Ravell que era la monja fundadora de l'orde, un capellà que havia donat suport a aquella branca franciscana era el pare Boldú i aleshores, en broma, hi havia qui d'aquelles monges en deia les boldufes, cosa que vaig saber al cap de molts anys, però de bona tinta. Avui l'escola de les Franciscanes ha estat abduïda per una empresa amb més possibles, els Maristes, però al menys ha conservat el nom i continua en actiu.

La meva experiència està lligada a aquestes dues parròquies però també Lourdes i Sant Pere Claver feien processons. Des del present tot allò pot semblar carca i ranci però era el que tocava i, al capdavall, era ben bé una festa participativa. De vegades deixaven els gegants de Barcelona per a alguna celebració del barri i també era relativament habitual que la processó anés acompanyada per bandes de música, com la de la Guàrdia Urbana. 

Al Museu d'Història de Barcelona hi havia vist gravats, dibuixos i uns retallables antics amb aspectes diversos de la processó del Corpus. No sé què n'han fet ni on es poden veure. També es troben coses així al Museu Marés. Amb tantes imatges com tenim avui hi ha qui s'estranya de les poques fotografies existents de tantes festes i de tants espais perduts. Tot i que de les processons de Corpus se'n feien algunes, que després podies comprar, sobretot si tenies la sort d'haver sortit en alguna. La gran majoria de gent no va tenir màquina de retratar fins als seixanta i, fins i tot tenint màquina, la cosa era cara i s'havia de retratar amb prudència. Això fa qui hi hagi moltes fotografies de fets extraordinaris, com ara la nevada del seixanta-dos i poques d'altres dies més 'normals'. Es retrataven les persones, més que no pas els edificis o el conjunt, i la gent es retratava quan anava mudada i ben arreglada.

Fa anys van fer córrer allò de què una imatge val més que mil paraules, una afirmació que ha esdevingut tòpica i que es pot rebatre amb relativa facilitat. Tot es complementa i la imatge s'ha d'acompanyar de paraules, parlades o escrites, per tenir un sentit. I, és clar, una paraula sense imatge té el seu valor però també pot construir imaginaris ben inexactes, de fet. La realitat del passat, amb imatges, amb paraules, o amb les dues coses, no es pot reproduir mai de forma fidel. En molts casos, si puguessim tornar durant una estona a instants idealitzats del nostre passat, potser, qui sap, tocaríem el dos així que puguéssim.

PERSONATGES DEL POBLE-SEC, PROPERA XERRADA

SERENITAT VIATGERA

Quan algú et vol fer tornar boig a base de negar coses que tu creus evidents, per influència de la coneguda pel·lícula antiga, encara hi ha qui diu: que em voleu fer 'Luz de gas'? Fins i tot en una divertida versió d'allò de Sin novedad, señora baronesa, Rosa Maria Sardà feia referència a la llumeta en qüestió i es veu que el terme, en anglès, es fa servir de forma semblant i fins i tot ha merescut una entrada a viquipèdia.

Espero que no sigui de forma intencionada però els canvis barcelonins que han patit alguns elements remarcables del paisatge urbà fan que de tant en tant em senti víctima d'aquest atemptat psicològic. Així, per exemple, de petita havia vist aquesta estàtua, Serenitat, de Clarà, a Miramar, però no pas on és ara, ben bé. 

Era una estàtua que cridava l'atenció a causa de les arrodonides formes de la dama, poc de moda durant la meva joventut. No és estrany que la bategessin com a Serenitat, car poques coses produeixen més serenitat que allò d'estar content amb el teu propi cos.

De sobte, la noble matrona va desaparèixer. Però ens la vam ensopegar en un altre indret, no tan adient, a prop del Museu Olímpic. Un dia, no sé quan, la dama va tornar a Miramar i la van col·locar en un indret ben adient, tot i que de cara al macrohotel que jo, sense èxit, reivindico com a residència de vells barcelonins, des de fa molt de temps, i, si pot ser, caldria prioritzar els iaios i iaies dels barris que toquen a la muntanya. Enguany hauria estat un bon moment, ara que hi havia necessitat i no hi havia turisme, però, res de res.

La dama, no sé si a causa del moviment i els trasllats, ja fa temps que té el nas malmès, cosa que he observat que passa molt a les estàtues. I, doncs, què hi ha al lloc on va romandre durant una temporada? Doncs, des del 2009, un preciós monument instal·lat per la Comunitat Armènia de casa nostra. Esperem que tant la dama com el monument facin anys al lloc on es troben en el present. I és que ja sóc grandeta i els canvis em maregen.

XERRADES ONLINE

El proper dimarts iniciem el projecte de les nostres xerrades online, a causa de la situació en què ens trobem. Aquesta la farà el nostre president, en Josep Guzman. Us esperem, ni que sigui virtualment.

PRECIOSES FOTOGRAFIES ANTIGUES

Gràcies a la bona amiga M. A. Maldonado, recuperada gràcies a aquest invent de les xarxes socials, he recuperat també aquestes dues precioses fotografies, de l'Escola de les Monges del Sortidor, segurament de l'any 1959, quan anàvem a classe amb l'estimada senyoreta Maria Àngels.

Aquesta funció es deia 'El sueño de un pintor', representava el pintor Murillo el qual, poc inspirat, s'adormia i tenia un somni, després del qual pintava una de les seves precioses Immaculades. Malauradament jo feia de pintor, m'adormia en un racó, i no vaig sortir a la fotografia. Potser millor, car recordo que em van pintar uns bigotis amb un tap de suro fumat.

Aquesta és d'uns exercicis espirituals d'aquells d'aleshores, hi reconec un munt de nenes, amb algunes encara hi tinc relació. I algunes, malauradament, ja no son entre nosaltres. M'ha encantat recuperar aquestes fotografies!!!

PALMIRA JAQUETTI VA NÉIXER AL POBLE-SEC

M’he assabentat fa poc de què aquest any es commemoren els 125 del naixement de Palmira Jacquetti, poeta, folklorista, musicòloga i moltes coses més, una figura poc coneguda fins ara, més enllà de determinats ambients culturals. Cercant dades sobre la seva vida he sabut que va néixer al nostre barri, al Poble-sec, així que crec que tenim el deure de recordar-la i de difondre la seva tasca cultural. 

Palmira Jaquetti va néixer el 21 de setembre de 1895, al Poble-sec, al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era Ignasi Jacquetti Sardà, de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. Al barri vivia molta gent dedicada a aquesta professió, per la proximitat a les pedreres, entre d’altres motius. La seva mare, Maria Isant, era de Vilanova de l’Aguda, mestressa de casa. Van ser cinc germans però tan sols Palmira va arribar a l’edat adulta. 

Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Entre 1910 i 1914 va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. El pare havia emigrat a Cuba, per tal de fer diners i millorar la situació familiar. En aquesta època ja no vivien al barri, sinó al carrer Sant Pau, 73. De 1915 a 1917 treballa de mestra i porta colònies estivals. El seu primer treball va ser a una escola del carrer de la Unió, 28, guanyava 600 pessetes l’any. 

L’any 1916 es matricula a l’Escola Industrial de la Mancomunitat, per tal d’obtenir un títol més rellevant. Té com a professors Nicolau d’Olwer i Carles Riba, amb qui la unirà una llarga amistat. El nou títol li permet oferir classes a domicili, alguns dels seus alumnes seran els fills del matrimoni Riba-Arderiu. Fa classes, també, a casa seva, aleshores viu al carrer Casanova. L’any 1917 comença a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 fa de mestra titular a Vilaplana i inicia el primer recull de cançons populars. Demana una excedència per poder seguir estudiant. 

De 1920 a 1924 cursa batxillerat lliure, obté el títol i treballa a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, i situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix. L’any 1922 obté un premi al Primer Concurs de l’Obra del Cançoner, organitzat per l’Orfeó Català. 

Entre 1925 i 1927 cursa la llicenciatura de Filosofia i Lletres. L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continua la recerca de cançons, que les portarà a Andorra, l’Alt Urgell, es Pallars i la Vall d’Aran. Des del 1926 al 1932 treballarà com a professora de Batxillerat interina a l’Institut Balmes i al Maragall. L’any 1927 es casa amb el pintor belga Henri Daoust (Enric d’Aoust) amb qui continuarà la recerca per a l’Obra del Cançoner. 

L’any 1932 el resultat de les oposicions fa que hagi d’anar a Calataiud i sorgeixen les primeres divergències amb el seu marit. El seu sou serà de 5000 pessetes anuals. Al marit no li abelleix la seva promoció acadèmica ni les seves aspiracions culturals. L’any 1933 és professora a la xarxa educativa de la Generalitat. Continua, també, la seva recerca, en diferents Missions de recollida de cançons populars, per tota la geografia catalana, amb la seva amiga, Maria Carbó. 

L’any 1934 se li manifesta una artropatia severa, que la reclou un any al llit i comporta algunes operacions. La malaltia esdevindrà crònica i dolorosa. El seu marit, que ha iniciat una nova relació, l’abandona, preocupat tan sols per la seva pròpia promoció artística. Palmira i la seva mare es muden a La Floresta, però la salut de la mare tampoc es bona. L’any 1937 es decreta el divorci del matrimoni, molt dolorós per Palmira. El seu marit, després d’un temps en una presó franquista, s’exilia a Mèxic amb la seva nova parella, on obtindrà un cert ressò com a pintor. 

Durant la guerra, Palmira intenta continuar la seva tasca cultural i publica un poemari. Després de la guerra aconsegueix superar l’inevitable expedient de responsabilitats polítiques i aconsegueix feina de professora a l’Institut Montserrat. Malgrat les limitacions físiques continua viatjant i recollint textos. Enamorada de la Vall d’Aran, hi anirà cada estiu. Publica un llibre amb textos de cançons, en castellà, il·lustrat per Elvira Elias. L’any 1955 aconsegueix la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats a Puerto Rico. Aconseguirà diferents premis més, en d’altres convocatòries. Després d’un viatge a Sardenya té una malaltia de l’estómac que comporta una operació i quatre mesos de baixa. 

L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, té l’accident que li costarà la vida. La conductora del vehicle, una antiga alumna seva, i la seva afillada i hereva, Guillermina Jeggle, en surten indemnes. Alguns diaris i revistes li dedicaran records i obituaris. Serà enterrada als Monjos. Moltes localitats per les quals va passar, durant la seva tasca de recollida de cançons, la recorden i aquest 2020 han organitzat actes diversos. 

Malauradament crec que s'ha fet més difusió de l'Any Perucho que no pas de l'Any Jaquetti. Palmira Jaquetti va ser un exemple de constància, de superació, va estudiar i treballar en una època en què no era gaire habitual que les dones ho fessin, va passar problemes personals, fets tràgics com la guerra civil, i va entomar problemes físics constants i dolorosos. El gruix de la seva obra, tant en el terreny poètic com en el musical i pel que fa al recull de cançons populars és admirable i impressionant. Amb aquesta modesta entrada vull dedicar-li un homenatge poble-sequí.

Em lliga la beutat de cada flor,
de cada crit d'ocell la imprevisible
dolcíssima sorpresa i el periple
dels sols i de les llunes donant to
a l'amorosa brega. Tot és bo,
tota cosa em doblega i en mi fibla
la corda greu de l'ànima sensible
que en mi es retorna bella, al bell ressò.
I a migdia les ombres ajudant-se
bressaven l'hora lleu i el món en dansa
detenta una veu sola i tot és u.
Tot és veu d'una joia al pit madur,
tota veu és un crit que se m'emmena
i els ulls clouen un llac de llum serena. 

Palmira Jaquetti



Les dades biogràfiques sobre Palmira Jaquetti han estat manllevades de Viquipèdia i, sobretot, de l'espai virtual:

https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacacomenca-lany-palmira-jaquetti-que-preten-descobrir-la-folklorista-barcelonina_924889