VERACRUZ, EVOCACIONS A L'ENTORN D'UNA ANTIGA PEL·LÍCULA

La Bibliomusicineteca, del carrer Vila i Vilà, ha reiniciat les seves moltes i interessants activitats, entre les quals els dilluns de cinema. I s'ha estrenat amb un clàssic emblemàtic, per molts motius, una bona part dels quals extracinèfils, fins i tot. La pel·lícula triada ha estat Veracruz, un western de Robert Aldrich, de l'any 1952. La pel·lícula devia arribar al nostre Condal una mica més tard però, tot i que jo era molt petita aleshores, la recordava de forma emboirada. És clar que probablement en alguna altra ocasió l'hagués vista per la televisió.

Un dels aspectes que em va sorprendre, segurament pel fet que la nostra sensibilitat ha canviat amb els anys i, fins i tot, en alguns casos, millorat, va ser el gran nombre de trets i morts, aspectes aquest que ocupa ben bé la meitat de la història. Es mata a dojo i, en aquest cas, les víctimes no son els indis tòpics de l'època, sinó soldats europeus i pagesos mexicans. Em sobta pensar què vèiem normal que la gent es matés d'aquella manera i de forma tan expeditiva, en aquelles ficcions tan esperades del cinema de barri, i que nosaltres, els infants, ho trobéssim positiu i esperonador, menys en el cas de que finés el noi protagonista o la dama bonica, casos que, aleshores, resultaven altament minoritaris.

L'acció se situa en una idealitzada revolució mexicana, en l'època de l'emperador Maximilià, un personatge tràgic, el mateix que la seva pobra dona, Carlota de Bèlgica, qui el va sobreviure seixanta anys, embogida i cega. Maximilià era feliç i estava enretirat i tranquil quan li van proposar l'aventura mexicana i no va saber dir que no. Es va fer més mexicà del que s'esperava per part de les potencies europees que n'havien potenciat la coronació, i quan no va convenir als interessos generals va ser relativament fàcil, en el context violent del país, eliminar-lo. S'ha escrit a bastament sobre l'emperador Maximilià i el seu temps però sempre queden aspectes ombrívols, quan els fets s'esdevenen en èpoques convulses. També se l'ha ridiculitzat, sovint de forma injusta, ja que tot s'ha de situar en el seu context històric.

La pel·lícula va aplegar un planter d'actors molt interessant, amb gent gran i gent jove. Els grans protagonistes son Gary Cooper, ja una mica vellet, i Burt Lancaster, lluny encara d'esdevenir viscontià, i amb aquell somriure americà tan característic. Son un parell de cínics perdedors, amb el seu cor tendre en algun moment, sobretot Cooper, que és un desenganyat cavaller del Sud, vençut en aquella guerra tan mitificada. Les noies fan més aviat de florero, tot i que podien haver donat molt més joc. Denise Darcel, avui poc recordada, va ser actriu, ballarina i cantant, era francesa però va treballar més aviat als Estats Units. El seu pas pel cinema va ser una mica erràtic i intermitent. Va morir el 2011. Fa de perversa de la pel·lícula, una aristòcrata seductora que vol enredar els homes, sense escrúpols. Els homes, com és sabut, son molt fàcils d'enredar quan pel seu camí s'hi posa una dona dolenta, i guapa, això sí.

Un dels seus galants és, a la pel·lícula, César Romero. Romero va ser una icona del Hollywood de l'època, un homosexual més o menys tolerat, fins i tot, considerant el puritanisme del moment, que va fer molts papers de seductor de senyores. Se li atribueixen relacions amb altres actors coneguts, com Tyrone Power. Va morir molt gran, l'any 1994. De Gary Cooper i Lancaster ja no cal explicar res, eren dels grans i van fer de tot. Jo vaig començar a veure Cooper al cinema quan ja era grandet i em sobtava que li posessin tantes parelles jovenetes, no sé què li podien veure. A la pobra Audrey Hepburn sempre l'aparellaven amb iaions i va treballar amb Cooper a Ariane. No resulta gens estrany que s'encaterinés amb Finney, quan li van posar una parella més adient, fins i tot una mica més jove que no pas ella.

I, és clar, un dels reclams de la pel·lícula, per als de la pell de brau, va ser la presentació americana de la nostra Sara Montiel, amb vint-i-pocs anys qui, segons diuen, i ho deia ella mateixa, tot i que aneu a saber si era cert, va tenir un rotllet amb el Cooper, amb qui acaba aparellada a Veracruz. Fa un paper interessant però poc potenciat, una mena d'espia valenta i arrauxada, al servei dels grans ideals revolucionaris i que se sap defensar tota sola, malgrat que en més d'una ocasió ha de rebre ajuda del Gary, tot un senyor, és clar. 

Veracruz, fins i tot en la seva època, va ser considerada una pel·lícula excessivament violenta, una mena de premonició del western crepuscular que es filmaria, anys després, a Itàlia i Espanya, un dels elements que suren a l'actual film de Tarantino. El pas del temps ha donat nous valors a aquelles cintes del oest americà més realistes, moltes de les quals fetes amb una sabata i una espardenya, però amb valors evidents i amb actors que es van poder guanyar les garrofes i començar a despuntar. I amb actors i actrius ja de baixa, que van aconseguir feina en aquelles produccions, entre les quals s'hi pot trobar de tot.

Veracruz té un final tràgic, poètic, potser el millor del conjunt, quan tot de pobres dones surten de qui sap on, a cercar els cadàvers de les seves parelles. El director va evitar el petó preceptiu final, de forma molt intel·ligent. La Revolució Mexicana, com totes les revolucions, en el fons va ser un bany de sang i un esclat de violència, però té una gran mitologia al seu entorn. Per casualitats diverses aquell país, que probablement no arribaré a conèixer mai en directe, va sorgint un dia sí i un altre també en la meva vida quotidiana. La Bibliomusicineteca potencia a fons la cultura mexicana, l'any passat vaig assistir a un club de lectura sobre les relacions entre Mèxic i Catalunya, fa poc temps el meu amic, l'historiador Pau Vinyes, ens explicava el seu viatge a aquell país i els seus contactes amb descendents dels exiliats, acabo de llegir el llibre amb contes i articles de Pere Calders, un d'aquells exiliats que van retornar, estic acabant la imprescindible novel·la Balún Canán, de Rosario Castellanos...

Sara Montiel va treballar força a Mèxic, fins i tot tenia la nacionalitat d'aquell país, també ho va fer Lola Flores i d'altres actors i actrius hispànics. La nostra Saritíssima va fer alguna pel·lícula interessant amb el gran i seductor Pedro Infante, amb qui corria la brama que havia arribat a tenir una filla il·legítima, tema que encara es un misteri, crec. De fet, Infante es veu que tenia fills a dojo i amb tothom. Quan jo era petita es van posar molt de moda, per tots aquests motius, les ranxeres i els cantants mexicans, el mateix Infante, Miguel Aceves Mejía, Negrete... Totes aquestes anècdotes i moltes més em van venir al cap dilluns, després d'haver tornat a  veure Veracruz.

LA PLACA DE LA CANADENCA I L'ART URBÀ DESFERMAT

Un bon amic, Xavi Rodríguez, membre també de CERHISEC, l'entitat dedicada a la difusió i recerca sobre història local, del meu barri, m'envia aquesta fotografia tan interessant. No és la primera, en relació a l'indret que potser ja heu identificat, i em temo que no serà la darrera.

I és que al fons d'aquesta mena d'ull segurament els més espavilats ja haureu copsat la presència de la placa que dona nom al lloc i n'explica la rellevància. Ens trobem al Passatge de la Canadenca, a tocar de les tres famoses xemeneies  de la FECSA, i a sota del nom de l'indret hi ha una petita explicació històrica.

Aquest any, 2019, hem celebrat el centenari de la famosa vaga obrera, llarga i complexa, que va acabar relativament de forma positiva. La Vaga de la Canadenca és ja tot un mite en la història de l'obrerisme reivindicatiu, va aconseguir que, més o menys, això no passa mai d'un dia per l'altre, s'acceptés la jornada de vuit hores a nivell general, tot i que ja sabem que en molts sectors ni tan sols avui és aquest un dret assolit. I també es van aconseguir d'altres fites rellevants en el llarg camí de la justícia social, sempre tan fràgil.

Des de CERHISEC hem fet xerrades i itineraris sobre aquells fets. Quan endeguem recorreguts pel Paral·lel fem una bona paradeta davant del lloc, per tal d'explicar anècdotes, personatges i context històric de l'època. Aquest hauria de ser, doncs, un indret gairebé sagrat, des del punt de vista laic, respectat i honrat per la gent de bé, d'esperit progressista i d'esquerra, on més aviat hi haurien de florir clavells vermells i d'altres símbols relacionats amb la classe treballadora.

Malauradament, un dia sí i un altre també, hi ha qui es dedica a pintar damunt de la placa i el seu entorn tota mena de coses estranyes, el lloc és també un indret emblemàtic per als grafiters, gent que respecto i admiro quan fan les coses ben fetes i on toca i quan toca. I és que d'artistes de l'esprai n'hi ha de tota mena, com passa amb tots els col·lectius humans units per una afició, unes idees o unes creences.

Els artistes urbans tenen, per aquest indret, molts espais on expressar-se. Però això d'anar a pintar al damunt de la placa és una constant i ja ens està fent pujar la mosca al nas. Una altra cosa seria si la placa tingués algun referent franquista, religiós, no m'agraden les bretolades indiscriminades però hi ha casos en els quals entenc els motius de l'agressió artística. Anar a pintar la placa que recorda uns fets d'aquesta mena em resulta estrany, alguna acció d'infiltrats d'alguna pintoresca cinquena columna agressiva, que defuig el record de la lluita obrera catalana i universal i el vol piconar sense contemplacions.

Crec, però, que no hi ha, de moment, intenció política, en aquestes pintades, més aviat, senzillament, ignorància, analfabetisme històric, ganes de provocar o aneu a saber què. Si algú en sap el motiu, l'objectiu, la finalitat i les motivacions, li agrairia que m'ho expliqués.

COTXERES, TRAMVIES, RONDALLES I FACÈCIES

Fa pocs dies, al blog Barcelofília s'evocaven les cotxeres de tramvies del carrer Borrell. Tot i que havia passat un munt de vegades pel davant d'aquells locals immensos, misteriosos i evocadors, en recordo poca cosa. Fa anys no hi havia tanta facilitat per fer fotografies i, en tot cas, el tema es  reservava a la vida familiar, en general. Però sí que tinc la percepció d'una mena de sentiment estrany, en passar pel davant i veure aquells tramvies de la meva infantesa, descansant de la seva tasca diària.

La professió de tramviaire em semblava molt interessant i arriscada. Els locals eren profunds, immensos, inaccessibles al públic normalet. Recordo que una vegada vaig entrar en uns grans safareigs que hi havia al carrer de Blasco de Garay i vaig  tenir una sensació semblant, cosa que encara em passa en vagarejar per aquests pàrkings immensos. Admeto que, de petita, tot ho veus més gran, la percepció varia, a causa de la mida, com és lògic. Encara en ocasions em venen al cap aquells boscos de cames  entre els quals passejava, ben agafada de la mà del meu pare o de la meva mare. 

A les cotxeres, a la banda dreta, venint del Paral·lel, hi havia un centre cultural del personal de transports, en deien el teatre dels tramvies o, els tramvies, fins i tot quan els tramvies ja eren un record més o menys proper. La desaparició definitiva dels tramvies em va produir una gran tristor, semblant a la que vaig experimentar quan vaig entrar a Can Jorba i vaig percebre la destraleria amb l'interior que havia perpetrat la nova orientació comercial, aleshores s'ho havien quedat els de Preciados i, més endavant, va passar al Corte Inglés. Recordo que un article de Josep Maria Espinàs ironitzava sobre el fet de què potser algun dia seria, fins i tot, Can Presiados. No ha estat així i Can Corte Inglés no lliga, tot ha canviat molt.

El meu pare treballava de forner, de nit, i jo dormia amb la meva mare. L'habitació donava a uns celoberts des dels quals es va veure el Paral·lel fins que no ens van construir un hotelot molt alt al davant. Des d'un balconet dèiem adéu al meu pare quan se n'anava a treballar, ara  seria impossible. La meva mare tenia l'habilitat de tancar els porticons i deixar una petita escletxa de llum que feia que a la paret s'hi projectessin imatges de gent que caminava pel Paral·lel, invertides, era una càmera fosca rudimentària i a mi em  semblava una meravella, veure aquelles ombres fantasmagòriques.

Durant els estius, al centre de les cotxeres, assajava una orquestra. Avui tot compta amb altaveus i resulta insuportable tenir música a prop, és el problema de les festes majors actuals, en general. Però aleshores la música aquella era llunyana i suau, molt agradable. Hem tingut a casa nostra moltes bones orquestres, de gran nivell, poc conegudes. Jordi Roura és una de les poques persones que s'ha interessat en recuperar aquells músics i molts altres, solistes i de tots els gèneres, catalans, en el programa Club Trèbol. Se li hauria de fer un monument i donar més difusió a la seva tasca, imprescindible. 

No sé quines orquestres assajaven en aquell local, és possible que fossin treballadors de la companyia, bons afeccionats, ja que practicaven de nit. Però tocaven de meravella, ballables de l'època i d'altres que ja tenien anys al darrere, Siboney, Cerezo Rosa, coses així. M'encantava adormir-me escoltant aquella música tan agradable, a la meva mare també li agradava molt. El teatre dels tramvies estava molt ben arreglat, encara, quan tot aquell conjunt d'edificis va passar a millor vida. 

Hi vaig estar, per darrera vegada, gràcies a la celebració d'uns Jocs Florals de l'escola L'Esclat, del Poble-sec, una bona escola catalana que es va malmetre amb la transició, en aquells anys es feia política a tot arreu i tot plegat afectava de ple la convivència quotidiana. Aquells magnífics Jocs Florals, amb la Sílvia Oliver llegint els poemes i en un teatre de categoria, còmode i com cal, els recordo com una mena de cant del cigne de tota una època, ni millor ni pitjor que l'actual però amb moltes esperances etèries i inquietuds efervescents. Després va venir la realitat, com sol passar sempre.

En aquell indret, que va estar molt de temps en espera, després de suprimir-se les cotxeres, que ja feia anys i panys que no acollien tramvies, s'hi volia fer una comissaria, cosa que va provocar protestes diverses d'un veïnat, aleshores, molt reivindicatiu. Avui hi ha unes piscines, un centre cívic, una escola, on va la meva néta, i també s'hi van fer habitatges protegits o una mica protegits. El centre cívic dedica moltes activitats al teatre i l'espectacle i compta amb un teatret modern, funcional, però que no té res a veure amb aquell dels tramvies. Encara bo, vaja.

Quan era petita tenia molts llibres de contes d'aquells de l'editorial Molino, que aplegaven rondalles de tot el mon. En el volum dedicat als contes d'Amèrica del Nord hi havia una història que m'encantava, la d'un tramvia oblidat a la cotxera, destinat a ferro vell, i al qual uns màgics ratolins, que son les espurnes elèctriques reconvertides, posaven en marxa, fent sonar la seva campaneta. El tramvia es deia Tilín i acabava fent d'habitatge d'uns nens pobres, sense llar. Jo sempre m'imaginava que aquell tramvia mític dormia a les cotxeres del carrer de Borrell. No sé si algun tramvia va servir d'habitatge  però sí que alguns vagons d'aquells van ser, durant un temps, escoles precàries, al Montjuïc de les barraques. 

Els meus tramvies estrella, però, eren les jardineres estivals, amb les quals, no gaire sovint, altrament no hauria estat un viatge tan màgic i esperat, anàvem a la platja, als banys, algun diumenge per la tarda, ja que pel matí el meu pare, cansat de tant treballar, es llevava tard i, a més a més, s'havia d'anar a missa. Els tramvies van anar canviant abans de desaparèixer i els nous, que crec que també eren re-aprofitats de no sé quins veral, ja no resultaven tan romàntics com els antics, que tampoc no eren aquells d'en Foronda, del cuplet, plens de xicots i noies fent caliu. 

En una ocasió en la qual miràvem pisos de segona mà van entrar en un del Poble-sec en el qual, l'antic propietari, probablement traspassat o en alguna residència, havia penjat, emmarcats, un munt de reconeixements, diplomes i records, relacionats amb el seu temps de tramviaire. La història del transport barceloní em resulta molt interessant i per això soc una seguidora impenitent del magnífic blog del Ricardo Fernández Valentí que es diu, no podia ser de cap altra manera, El tranvía 48. Possiblement el meu pare hauria pogut ser tramviaire si una sordera no li hagués limitat les expectatives. Amb els anys es va poder operar i va millorar força. Però ja no hi havia tramvies ni era possible fer grans canvis laborals. 

Fa temps em vaig ensopegar amb un antic alumne, molt intel·ligent, d'aquells que, de voler-ho, haurien pogut estudiar qualsevol carrera. Era conductor d'autobús i em va semblar molt feliç i satisfet, la gent habitual del trajecte el coneixia i saludava. Ara es veuen noies també, conduint autobusos i de tot, el mon ha canviat i el valor de les feines depèn de com les viu aquell que les fa, més que no pas del seu contingut. I del que cobres, no ens enganyem. Sobre els tramvies, quan es van eliminar encara van quedar moltes vies per recollir i la gent feia broma dient que mentre hi hagués vies hi havia la possibilitat de recuperar-los. Avui el metro és el mitjà més popular, a causa de la seva rapidesa, però fa anys això de circular sota terra em feia angúnia. Tot i que el metro, com tot, té el seu romanticisme si se li sap trobar. Avui hi ha metros que no porten conductor ni conductora, cosa que em sembla molt psicodèlica, mirada en perspectiva generacional.

Les cotxeres eren a l'altra costat del meu barri, el Paral·lel era una barrera important, que tan sols et deixaven travessar quan ja eres una mica grandeta. Durant anys els semàfors van ser inexistents o escadussers. Havies de passar com podies i en ocasions et quedaves al mig, damunt d'una petita vorera, mentre els tramvies i la resta et passaven a fregar.

Quan jo era molt petita, al Paral·lel cantonada Campo Sagrado, hi havia una mena de casa de pagès que en deien la Casa de la Palla. Suposo que venien palla per als molts cavalls i rucs que encara servien per al transport. Al Campo Sagrado hi havia hagut les Pompes Fúnebres i en ocasions tenien taüts per estrenar repenjats a la porta. Potser per això jo i d'altra gent, més que relacionar el nom amb el marquès pensàvem que tenia a veure amb algun ancestral cementiri. I a la Ronda teniem la casa Foronda, dedicada a serveis municipals, amb el nom d'un altre noble nostrat, l'amo dels tramvies, vaja. Dir de l'edifici Palau Foronda em sembla una mica pretensiós, però vaja, hi ha palaus més atrotinats, per aquests mons de la noblesa sobrevinguda. 

Apa, a cantar

Els tramvies d'en Foronda van farcits de ciutadans
semblen llaunes de sardines... ambulants.
Els dels banys, com els de Gràcia
i els de circunvalació
van tan plens que tots s'hi ofeguen de calor.


Sobre tot les plataformes són fornals al roig més viu
i si hi van xicots i noies, reforonda quin caliu!
En cada una sempre hi ha entre xics i grans
vint persones i un parell de guàrdia urbans.


Si passo molt distreta per la via
quan entregar la feia vaig o en vinc
i sento la campana del tramvia
quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc
i és el tramvia!


Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i és que tot sovint hi puja... ja està fresc!
L'ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un Raffles... d'ocasió.


Mai se sap si ha de baixar-se pel davant o bé al revés
i ja arrenca quan a terra hi teniu un peu només.
Així és que de l'elèctric quan baixeu
tots teniu el cementiri a l'altre peu.


Fan desgràcies el quaranta
i el disset i el vint-i-nou
i fins el de la Creu Roja... Ves si és prou!


El que hi ha a Santa Madrona
que com tots va molt furient
a Can Tunis os trasl·lada... fàcilment.


El què va la Bonanova
tot sovint també fa mal
als promesos que a les fosques
pugen sempre a l'imperial.


Doncs dels arbres del Passeig van tan a prop
que aquells "plátanos" fan mal en dar algun cop.


LLetra: Juan Misterio Música: I. Casamoz)

AQUELL HOMENATGE A L'ESCRIPTOR GONZÀLEZ LEDESMA (2009, FESTA MAJOR)

A Méndez,

personatge fictici de les novel·les de González Ledesma
que acostuma a passejar pel Poble-sec.

Encara als bars hi ha gots amb gotes de silenci.
Encara el barri amaga enyoraments i plors.
Encara dels terrats s’albira la muntanya.
Encara el Paral·lel té rètols de colors.

Però de les velles quadres no surten els carruatges
que acompanyaven nuvis i enterraments antics.
Les dones no fan cua per omplir cantis d’aigua.
Ja no hi ha safareigs on rentar-hi el desig.

L’home cínic i vell esbrina algun misteri
i puja pels carrers, plens d’un temps que se’n va.
Algun mort dels nous temps s’amaga entre bardisses,
víctima de la vida, que no sap perdonar.

Policia perdut entre pàgines fosques,
que sap que la justícia mai no és justa del tot,
el vell Méndez s’allunya pels carrers que s’enfilen,
cercant el temps que passa o un assassí devot.

Tot ha canviat, remuga, enyorant vells cinemes,
encatifats de closques de pipa i cacauets,
i el carbó del vell moll, i els racons més ombrívols,
on els pecats encara eren greus i secrets.

La seva grolleria té un alè de tragèdia,
coneix bé les misèries que asfalten la ciutat,
contempla els gratacels que amb vanitat s’enlairen,
i s’atura una estona, abatut i cansat.


Júlia Costa (La pols dels Carrers, Editorial Meteora)

Avui farà deu anys de l'homenatge a l'escriptor González Ledesma, durant el qual es va col·locar una placa a la casa del carrer de Tapioles on havia viscut durant molts anys i on encara hi viu família seva. L'acte va ser molt lluït, va venir l'alcalde d'aleshores, Jordi Hereu, i diferents personalitats, entre els quals el llibreter Paco Camarasa, que va reivindicar sempre l'obra de l'escriptor.

Al pregó d'enguany vaig voler mencionar l'escriptor i també durant l'itinerari històric i literari pel Poble-sec, que vaig fer el dissabte, dia 20, em vaig aturar davant d'aquell edifici i vam llegir alguns textos d'ell. Gonzàlez Ledesma va començar en aquella època una revifalla, pel que fa al seu èxit com escriptor, en aquell moment se'l valorava i reeditava més a França que no pas al nostre país. I és que la literatura, i l'art en general, com em va comentar un professor, fa molts anys, fa com la borsa, puja i baixa. Gonzàlez Ledesma hauria de ser al Poble-sec allò que Joan Marsé representa al Carmel. Malauradament no és així, de moment.

Des de CERHISEC ja havíem dedicat una xerrada a l'escriptor i vaig tenir l'honor de què em presentes un llibre de poemes. Més endavant va venir a parlar-nos de la Guerra Civil al barri i va participar en els actes del setanta-cinc aniversari de l'escola Mossèn Cinto, d'on havia estat alumne durant alguns anys. Feia més anys, no he trobat la data exacta, també havia estat ell mateix pregoner de la Festa Major.

Anava a tot arreu amb la seva esposa, Montserrat Torralba, una dama encisadora, intel·ligent, elegant i simpatiquíssima,  els seus fills també son periodistes i la filla va escriure una bona novel·la negra que és, de fet, un homenatge al seu pare, en molts aspectes. Malgrat tot, el tema de l'homenatge i la placa no va ser senzill, sempre hi ha a qui no li semblen bé les coses, els pregoners triats, la gent homenatjada. Això de les plaques també s'ha complicat i ara la normativa vigent les vol rodonetes i sense fotografies, a l'estil anglès.

Per aquella època, en una carta al diari La Vanguardia que em van publicar i que em va respondre el mateix escriptor, agraint-me la pensada, vaig proposar que ens calia una nova i gran biblioteca, moderna i funcional, a més a més de la del carrer de Blai, a la qual es podia posar el nom de l'escriptor i aplegar un fons de novel·la popular. Aquella novel·la de subsistència que tants bons escriptors van escriure durant la postguerra, amb pseudònims diversos, en el cas de González Ledesma el més popular va ser el de  Silver Kane i que es canviaven a llocs com la llibreria Sabadell o la Torradas. Fa uns dies vaig saber que l'àvia d'un meu amic, l'historiador Pau Vinyes, mare de Montserrat i Glòria Roig, també n'havia escrit algunes, en el seu cas, romàntiques, amb el pseudònim d'Albina del Valle.

Això no va ser, una altra biblioteca ja té aquest tipus de fons i el Poble-sec, avui, té en perill l'actual que volen traslladar, sembla ser, al Palau de la Premsa, un lloc poc adient, mal comunicat i en un extrem del barri. Jo crec que el millor indret seria l'altre extrem, el sector de les Hortes, més poblat. Hauria de ser un edifici nou, gran, espaiós, amb cafeteria, acollidor i multifuncional  estil el Vapor Vell o la biblioteca de la Zona Franca, per la qual tinc admiració i enveja sana. 

Alla, a prop de les Tres Xemeneies,  hi tenim institut i un molt bon centre cívic, i un gran edifici que no sabem com acabarà. I una parada de metro, i una altra d'autobús. Tot plegat sense abandonar la biblioteca del carrer Blai, tal i com està, però millor, si pogués ser. Hi havia hagut allà, quan era Centre Civic, un petit bar, i al pati, avui infrautilitzat, s'hi feien coses molt interessants.

No entenc que per sumar s'hagi de restar, vaja. Gonzàlez Ledesma va morir l'any 2015. Paco Camarasa, el 2018. Com que la ignorància és molt agosarada, quan es va proposar això de l'homenatge i la placa, algú de no sé quina plataforma, ja que sovint anem sobrats de plataformes reivindicatives i coses semblants, ens va dir que a aquell senyor no el coneixia ningú i que ella -era una dona- l'havia hagut de buscar a internet (!!!). Algú altre va insistir en què ja s'havien posat plaques a homes i que aleshores tocava una dona. 

Llegeixo coses d'aquell 2009 i veig que teníem, al Poble-sec, si fa no fa, els mateixos problemes que no pas ara, tot i que la memòria és enganyosa i interessada. En tot cas jo crec que els homenatges s'han de fer, si és possible, quan la gent homenatjada en pot gaudir. Però no sempre és així, les coses d'aquest tipus son complicades, Manuel Ausensi, quan li van posar la placa estava molt malalt i va morir al cap de pocs dies. En canvi, Serrat va tenir placa aviat, avui potser es trobarien més esculls a l'hora de posar-la, i el mateix passaria amb el fotògraf Merletti, tot plegat per causes més aviat ideològiques que de vàlua professional. 

Fer-te grandeta, si tens una mica de memòria, fa que ho contemplis tot amb una certa perspectiva i que recordis que en d'altres estius ja havia fet, de forma inevitable, tanta calor com en aquest. 

FESTA MAJOR, PREGÓ, ITINERARIS

Torna la Festa Major, com cada any, i en aquest cas tinc l'honor de fer de pregonera, honor que comparteixo amb Isabel Costa Renart, directora de l'Escola Poble-sec, a qui conec de fa molts anys. El Pregó es farà a la plaça de Santa Madrona, divendres, 19 de juliol, a les nou del vespre.

Aquí podeu trobar el programa de tots els actes de la Festa Major.

I aquí el número recent de Zona Sec, on Anna Pruna ens entrevista a totes dues.

Dissabte, dia 20, a les deu del matí, també faig un itinerari històric i literari pel barri, no cal inscripció prèvia, tan sols cal venir al Sortidor, a la porta del Centre Cívic, a aquella hora. Tindrà una durada d'una hora i mitja a dues hores, més o menys. 

L'altre dissabte, el 27, també hi haurà un altre itinerari de CERHISEC, a càrrec del Josep Guzman, sobre els cent cinquanta anys del barri. En aquest  cas la trobada serà al carrer Cabanas, cantonada Paral·lel.

Recordeu que al vestíbul del Centre Cívic del Sortidor podeu veure l'exposició ESPAI I FESTA, en la qual ha col·laborat CERHISEC.

XERRADA DE CERHISEC: ADÉU A LA DARRERA BOTIGA DE PESCA SALADA DEL BARRI

La darrera xerrada de CERHISEC de la temporada, la del darrer dimarts del mes de juny, va comptar amb el testimoni de Josep Maria Vallès, que tanca ben aviat, de forma definitiva, el seu emblemàtic establiment de Pesca Salada del carrer Vallhonrat. La seva família s'ha dedicat a la Pesca Salada durant noranta anys, des de 1929. Serà el final d'un tipus de negoci que havia arribat a tenir unes trenta botigues al barri. Les tendències de consum canvien, de forma inevitable i irreversible, però és molt important que quedi constància del seu pas pel Poble-sec.

La zona de la França Xica que es troba al volt de la plaça de Santa Madrona ha esdevingut un petit eix comercial resistent on podem trobar encara una bona peixateria i una botiga de carn, molt ben assortida, així com un forn de pa i alguns supermercats. Al barri no hem tingut mai mercat, tan sols el petit mercadillo del carrer d'Elkano, a l'indret on, anteriorment, abans de l'any 1948, hi havia hagut uns safareigs. Al carrer de Blai va tancar, fa algun temps, la botiga del senyor de Diego, molt popular, també dedicada a la pesca salada i que oferia una gran diversitat de productes. Una seva filla ha aconseguit tirar endavant una de les populars sabateries Gasol, la del carrer de Parlament. 

Josep Maria Vallès ens va explicar la trajectòria del negoci familiar, que es va iniciar al carrer Magalhaes, a la casa que es va dir de les rajoletes, tot i que aquestes rajoletes ja fa anys que van desaparèixer. Ens queda una altra  casa de rajoletes, una mica deteriorada, al final del carrer d'Elkano. La família de Vallès era de Caldes de Montbui, com la d'altres botiguers dedicats al mateix, un fet habitual en temps passats i potser en el present, car sembla que sovint la gent dels restaurants xinesos o dels petits súpers menats per paquistanesos o hindús provenen de les mateixes regions.

Vallès va insistir en desmentir tòpics, com ara això de què el bacallà era barat i avui es car. El preu del bacallà no és car però el consum habitual defuig els talls amb més espina i té més tirada a peces que abans eren gairebé de luxe com ara allò del morro sense espines. Amb la carn ha passat una mica el mateix. Les famílies tampoc no son tan nombroses com abans, és clar, i la despesa que representa l'alimentació ha passat a ser molt menys feixuga que en el passat, quan calia esmerçar-hi el vuitanta per cent de les setmanades. Quan et  fas gran et sap greu que les coses canviïn però sempre ha estat així, tot i que cadascú és fill de la seva generació i li sembla que allò que ha viscut ha estat sempre si fa no fa i que era millor que el present, crec que això és una mena de consol davant del pas massa ràpid de la vida. Cal una perspectiva objectiva per constatar que les coses han millorat molt, malgrat que a cada bugada es perdi un llençol.

Les fotografies que penjo provenen d'una entrada que es va dedicar, l'any 2017, a Josep Maria Vallès en el blog sobre els  cicles de Cinema sobre dues rodes, que s'havien fet al Centre Cívic del Sortidor i que darrerament, amb deu anys de rodatge, s'han celebrat a l'auditori de l'Institut Milà i Fontanals, que té més bones condicions. Vallès, molt afeccionat a les motos i que sempre va col·laborar, amb la seva dona, Mercè, en les activitats que es feien al barri, col·laborava també en aquest cicle, amb això que en diem un pica-pica. 

Copio, del blog mencionat, la referència a aquesta afició de Josep Maria Vallès, qui, tal com ens va explicar, també és un boletaire de culte:

En Josep té un interessant historial motorista: S’inicià com a paquet d’una Ducati 125 Sport, seguí al manillar de la Derbi Coyote de sa germana, passà a una Mobilette Cady en propietat als anys 80, i acabà la seva trajectòria motorista retornant a la Ducati 125 amb la que s’havia estrenat. D’aquesta relació amb el motor gairebé cap-i-cua, en Josep en destaca sensacionales excursions amb la Derbi, incomptables pujades a la Rabassada… i milers de quilòmetres recorreguts camí de Mollet i pel Vallès amb la Mobylette, amb la que treballava de missatger.

La  xerrada va tenir la virtut d'evocar el passat amb gran tendresa, pero sense nostàlgies inútils i amb optimisme.

LA MOSTRA D'ENTITATS, 29 ANYS!!!! EVOCACIONS I PERSPECTIVA

Avui celebrem al barri la Mostra d'Entitats, que ja té vint-i-nou anys. Les primeres Mostres es van fer al carrer de Blai, a la Plaça dels Ocellets, a la del Setge... Després es van començar a fer al Paral·lel. Tot passa molt de pressa. Al principi duraven tot el dissabte i el mati del diumenge i a la nit del dissabte s'acompanyaven amb Havaneres i Sardinada. Vam ser el primer barri de la ciutat en celebrar una trobada d'aquest tipus. 

És fàcil, quan et fas gran, idealitzar el passat. Ahir mirava un programa de BTV, d'aquests sobre els barris, dedicat al Poble-sec, en el qual gent que fa deu, quinze anys que viu aquí pontificava sobre passats i presents i repetia un tòpic que escolto des que era petita, que tot empitjora, es degrada i la resta. Una amiga, en una ocasió, fa també molt de temps, davant d'aquest tipus de declaracions, que van i venen, com el Guadiana, em va dir rient mai no hem estat Beverly Hills... Afortunadament, afegeixo.

Jo vaig néixer en aquest barri i, amb un breu parèntesi d'un parell d'anys, hi he viscut sempre i ja fa setanta anys. Vaig néixer a casa, com era costum, i va atendre la meva mare una comadrona que es deia senyora Lola i que regentava una botiga d'herbes i productes diversos al carrer de Blai, amb el seu marit, diria que on és ara el gran basar xinès que tantes criatures d'avui segurament recordaran amb nostàlgia quan siguin velletes. Era una senyora professionalment eficient però una mica cantelluda. Recordo que una vegada se'ns va acudir, amb unes nenes de l'escola, anar a preguntar si tenien fulles de morera pels cucs de seda i ens va esbroncar manifestant que ella tan sols venia coses per menjar. Per menjar els humans, s'entén. 

Crec, doncs, que puc opinar amb una certa perspectiva. Sempre hi ha hagut alts i baixos, pel que fa a temes diversos i recurrents, seguretat, estat i preu dels habitatges, neteja, soroll... Ha estat un barri amb pocs fidels, per molts motius, llargs i complexos d'analitzar. Més enllà de les queixes, al programa que menciono va sortir un aspecte molt positiu del barri, la solidaritat en tantes iniciatives, com ara la de Baixem al carrer, on un grup de gent coratjosa, la gran majoria voluntària, porta a passeig persones grans les quals, altrament, no sortirien de casa, ancorades sovint en escales que en molts casos no tenen ni ascensor. Malauradament, ahir mateix, en la presentació de la Mostra d'Entitats vam saber que s'han negat subvencions de misèria per a activitats d'aquest tipus. Una altra ombra que fa temps que plana sobre el barri és això de la Biblioteca i el seu futur, imprecís i ple d'inseguretats.

Sempre, la vida és així, ens hem de moure entre llums i ombres. El dia de la Mostra, avui reduït al dissabte i situat des de fa temps en un tram del Paral·lel, és, per a mi, un dia emblemàtic, lluminós, alegre, fins i tot quan ha plogut, i esperat. M'agrada seure a la paradeta de CERHISEC, xerrar amb la gent, veure que, sempre de forma precipitada i atzarosa, s'ha tornat a publicar el nostre llibre amb el recull del contingut de les xerrades les quals, de forma gairebé miraculosa en molts moments, organitzem cada mes, i des de fa molts anys, en aquesta estimada Biblioteca nostra de futur incert. 

El Poble-sec té la seva pròpia mitologia i es mou entre dues altres mitologies de categoria i de pes, també amb llums i ombres, Montjuïc i el Paral·lel. Ni el passat va ser tan brillant, ni el present és tan galdós, ni el futur tan inquietant. Un potencial barceloní son els barris i un greuge que, per triar els nostres representants, haguem de sotmetre'ns al que toqui a la Casa Gran. En això tenen molta més sort la gent dels pobles i poblets, és clar. En les recents Jornades per recordar els quaranta anys d'Ajuntaments Democràtics, el Pau Vinyes, historiador de Sant Andreu de Palomar, va formular al Born, de forma acurada, seriosa i reivindicativa, aquesta queixa sobre les poques possibilitats de triar que tenim, la gent dels barris. Més que dels partits guanyadors depenem de la sensibilitat del regidor que ens toca, de la implicació amb un veïnat divers, variable, complicat i poc estable en molts casos. 

En tot cas, Visca el Poble-sec i que avui gaudeixi tothom voltant per la Mostra!!!!