dijous, 29 de novembre del 2018

ELS ORPHEA, MITE CONSOLIDAT


L'Acadèmia del  Cinema Català va dedicar el dia 27 de novembre un homenatge, realitzat a CaixaFòrum, als Estudis Orphea i Trilla. Dels Trilla poca cosa es va dir, gairebé res. I dels Orphea, poca cosa, més enllà dels quatre tòpics de sempre sobre l'incendi, el cinema sonor pioner i la resta. L'única persona que va entrar a fons en el tema va ser Esteve Riambau, actual director de la Biblioteca. Una conferència seva, il·lustrada amb imatges o amb la projecció del documental de Xavier Juncosa, del 2002, que no sé on deu parar, ens hauria informat molt més a fons de les característiques i importància real d'aquells estudis. Riambau va desmuntar tòpics i mites i això no sempre es rebut de forma positiva, ens plau més envoltar fets i llocs d'una mena d'aura on incideixen conspiracions i fatalitats. Del passat, per llei natural,  en van quedant pocs testimonis, i això fa que tot sigui susceptible de reinventar-se segons modes i tendències.


L'acte s'iniciava a les dotze del migdia amb la projecció d'unes imatges que mostraven com un artista grafiter pintava el mural que es pot veure de camí a CaixaFòrum i que potser farà que la gent jove cregui que al lloc on l'han pintat hi havia els estudis. De fet es troba al lloc d'un local mític, que també  mereix memòria històrica pròpia, La Pèrgola. Després es va fer una projecció, sonoritzada en directe per un grup teatral, amb un retalla i enganxa d'imatges diverses de pel·lícules i documentals, imatges interessants però fora de context i que no estaven muntades ni tan sols de forma cronològica. 


La taula rodona ja va mostrar que la persona que la moderava no sabia ni un borrall del tema. Recordo allò de l'exposició del Paral·lel i la frase que l'encapçalava: com és què no en sabíem res? Quan la gent no sap res d'alguna cosa pensa que els altres tampoc en saben res quan, sovint, sobre el tema ignorat s'ha escrit i comentat a dojo des de fa anys. La periodista va mencionar, per exemple, que a viquipèdia no hi havia, encara, informació sobre els Orphea... 

No sé si som del tot conscients de que la viquipèdia és una eina col·lectiva i participativa, en la qual tothom hi pot col·laborar i que, per tant, si un tema no hi és s'hi pot afegir, de forma relativament senzilla, per anar completant la informació. Sembla que hi ha d'haver algú, no sé on, que té la responsabilitat d'aquest gran invent del nostre temps. Doncs res, senyora periodista, ja sap què li toca, fer l'entrada vostè mateixa o algú que conegui i tingui interès i ganes de completar les absències i oblits. Això es pot fer avui, amb les enciclopèdies en paper, que també tenien errades i oblits, resultava molt més difícil, per no dir impossible.

Després de la sàvia i interessant, tot i que breu, llàstima, intervenció de Riambau, va parlar un crític jove de cinema, que es va dedicar a protestar per la pèrdua de cinemes des de mitjans dels noranta. Els d'abans, com que ell és relativament jove, ja no compten. Una altra dèria és pensar que els poders públics han de conservar-ho tot i sempre, tot canvia, ens agradi o no. I si tanquen cinemes o teatres molt sovint és perquè la gent no hi va i no són rendibles, aquesta és la realitat. Per sort, al final de l'acte, el senyor director de CaixaFòrum va puntualitzar que allà fan molt cinema, i del bo, a preus mòdics. El mateix, dic jo, ja que avui tenim, a més, la Filmoteca. I grans sales a centres comercials, que abans no existien. 

Tot evoluciona, a cada bugada es perd un llençol però se'n guanyen uns altres. Es una mica allò d'aquella frase que copiàvem a les llibretes de la nostra romàntica adolescència, que si plores perquè s'amaga el sol no podràs veure les estrelles, vaja. Després va intervenir una noia que es dedica al tema de la sonorització del present i una directora de càsting. De fet, llevat de Riambau, ningú no va dir res de nou sobre els Orphea, cadascú va parlar de les seves batalletes. 


A l'acte vaig trobar molts coneguts i vaig saber, per exemple, que el pare de les germanes Piedrafita, una de les quals, Teresa, és veïna de casa, havia estat fuster dels Orphea. Es va mencionar Paco Marín, qui en una ocasió vam fer venir a una xerrada de CERHISEC,  l'any 2002, dedicada al cinema al Poble-sec i Montjuïc, molt interessant i un resum de la qual es pot consultar al número 4 de les nostres ressenyes, publicat el 2003. Llàstima que no es comptés amb ell i amb d'altres experts reals per a la taula rodona. No dubto de què la majoria de participants eren prou saberuts en els seus temes però no pas en els Orphea i els Trilla, més aviat van mostrar conèixer poca cosa sobre tot plegat.

En els anys trenta es va fer molt de cinema a Barcelona, però la importància real dels Orphea s'ha magnificat. Riambau va explicar com en aquell negoci van convergir molts personatges que podríem relacionar directament amb la picaresca i, ben aviat, per raons comercials i polítiques, una part del negoci cinematogràfic va anar a parar a Madrid. Riambau va explicar com la majoria de pel·lícules que es van fer allà eren de sèrie B, una sèrie molt necessària en aquells anys de grans programes dobles als cinemes de barri. Sovint es fa referència a El último cuplé com a una pel·lícula rellevant rodada als Orphea però aquesta cinta es va plantejar com a sèrie B i es va fer amb una sabata i una espardenya. 

L'èxit inesperat de l'invent i d'una Sara Montiel que semblava anar de baixa van fer que inaugurés una llarga sèrie de produccions semblants, ja fetes amb molts més mitjans i recursos. A tot plegat hi va contribuir que moltes de les persones que havien conegut l'època de les cupletistes encara eren vives a finals dels cinquanta i la nostàlgia sempre té el seu públic. El cuplet es va posar de moda i es van endegar debats sobre si Montiel els cantava com calia o no. Méller també era viva encara, aleshores, i va criticar el tema a fons, ja que la pel·lícula es va dir que era una mica una biografia de la cantant. No era així ni de bon tros, però ho semblava. 

La gran pel·lícula seriosa sobre Raquel Méller encara està per fer i sobre el personatge hi ha molta mitologia i molta ignorància, al menys per Barcelona.  A Tarazona, la seva suposada ciutat natal, té museu compartit amb un altre mite barceloní d'origen aragonès, Martínez Soria. És clar que a Saragossa encara queden afeccionats al cuplet i se'n fan recitals. Fa algun temps un senyor catalanista, suposadament d'esquerres, em va criticar que al Paral·lel tinguem aquella fonteta dedicada a la cantant, ja que la dama era de dretes i amiga d'Alfons XIII. Així van les coses per aquests verals. Tot es barreja. 

Els estudis ho van ser, així mateix, de doblatge. La qüestió del doblatge sempre es toca de puntetes i es fan moltes justificacions a l'entorn del seu manteniment. Jo crec que la raó més evident és que hi ha un gran sector de persones, actors i actrius, que han pogut fer calaix amb el tema. Riambau va explicar, per exemple, que l'obligatorietat del doblatge en l'època franquista tan sols va ser d'un any. Algú va intervenir i va dir que la gent era molt analfabeta i no hauria pogut llegir els subtítols. Doncs abans de la guerra no crec que hi hagués més alfabetització i bé que s'anava a veure cinema subtitulat. I Portugal sempre ha subtitulat, per exemple. Quan jo era jove vaig llegir moltes coses en contra del doblatge però amb això ha passat com amb la Sagrada Família, aquells que en criticaven la continuïtat després l'han defensada a fons, quan la cosa ha esta rendible. 


Recordo aquell diumenge de 1962, en què vam anar a veure els estudis cremats. No era el primer incendi, els estudis en van patir un l'any 1936 en el qual hi va haver un mort i alguns ferits greus. Això ha fet que hi hagués la percepció de què el 1962 es van amagar víctimes, cosa que no és certa. Una activitat popular ciutadana ha estat anar a mirar incendis i llocs cremats, a Barcelona. La gent, per exemple, anava a Montjuïc a contemplar com fumejaven les esglésies, durant la Setmana Tràgica. El mateix va passar amb el Liceu, la badoqueria és una virtut plenament humana. El foc té carisma, una mena de pes sagrat i estrany, purificador i terrible. Els Orphea, com se sap, estaven instal·lats a l'antic Palau de la Química de l'Exposició de 1929. Aquells palaus havien de desaparèixer però per les circumstàncies de l'època uns quants es van reaprofitar de formes diferents. 

És gairebé segur que l'incendi no va ser provocat però que es va deixar que el palau es cremés. Sembla que l'ajuntament d'aleshores, amb el senyor Porcioles al davant, tenia la intenció d'ampliar el Poble Espanyol, un projecte que no va reeixir. Tot sembla sempre culpa de Porcioles però els ajuntaments democràtics han fet molts disbarats i han deixat perdre un munt d'espais mítics i bonics, sense manies. Nosaltres, el poble, som una mica incoherents. En ocasions es protesta a dojo i en d'altres tot desapareix fent moixoni i ningú  no hi diu ni gall ni gallina, depèn. Tot i que no acabo d'entendre de què depèn. Jo cada vegada sóc menys conservacionista, sovint allò que es conserva es reinventa, acaba sent una mena de mala còpia del passat o una mena de parc temàtic folklòric, la veritat. 

Copio algunes adreces on, qui vulgui, pot llegir més sobre el tema dels Orphea i la seva llegenda i realitat.








A l'entrada anterior comentava la darrera xerrada de CERHISEC, excel·lent i amb poc públic, sobre els Estudis Iquino. Aquí podeu llegir un article de l'enyorat Huertas Clavería on evoca Iquino i també menciona els Orphea.

dimecres, 21 de novembre del 2018

DEL PARAL·LEL, 106, A BLAI, 34

Resultat d'imatges de ferran baile

Ahir la xerrada de CERHISEC va ser memorable, malgrat que l'assistència va resultar minoritària. Vam comptar amb Ferran Baile, de la BiblioMusiCineteca, actor, periodista cultural i moltes coses més. Baile ens va portar a la xerrada Ricard Reguant, un altre d'aquests grans personatges inclassificables del món de l'espectacle, que ha fet de tot en el teatre i el cinema, des que era una criatura. Reguant era nebot de l'actor Lluís Nonell, qui va tenir cura del Romea durant anys, mort de forma prematura, i que avui és recordat, com tants altres, molt menys del que mereixeria. 
FOTOGRAFIA DE LLUIS NONELL (ACTOR DE TEATRO) CON AUTOGRAFO (Cine - Fotos y Postales de Actores y Actrices)
L'experiència, a més a més, forneix aquesta grapa indefinible que, de tota manera, tan sols assoleixen en plenitud les persones amb intel·ligència, humanitat i comprensió vers la matèria vital de la qual estem pastats. Baile i Reguant ja tenen aquesta edat en la qual l'experiència acumulada és un grau a considerar. Pel que fa a Iquino, avui, és molt més que l'home cantellut i a voltes incoherent que feia pel·lícules marranotes (moltes de les quals amb un gran èxit de públic, tot s'ha de dir) lligades a la servitud del moment, pel guany, sense entrar en temes qualitatius, i ha passat a ser un mite a reivindicar, complex i valorable a fons en molts aspectes. 

Resultat d'imatges de ricard reguant

El tema de la xerrada eren, doncs, Iquino i els seus estudis, estudis que durant vint anys van ser al Paral·lel, aquell Paral·lel de la postguerra que gairebé s'està evidenciant com més interessant, fins i tot, que el d'abans, aquell que l'exposició del CCCB va mitificar a bastament. Els estudis Iquino es trobaven al número 106 del Paral·lel. Abans, allà, hi havia hagut el Royal Concert i alguna cosa més i, ja després de la guerra, l'emblemàtic Amaya. 

Resultat d'imatges de estudios iquino
Després d'enderrocar-se els estudis hi vam tenir discoteques interessants, la primera, el Barbarroja. Recordo com el senyor Miquel Badenas, cronista  arriscat del Paral·lel d'abans, en una època de davallada mitològica, s'alegrava de què, al menys, en aquell indret hi hagués encara locals dedicats a la gresca. Malauradament, després del temps de les discoteques la gresca a Paral·lel, 106, es va acabar. Avui trobem al lloc un supermercat, tot un símbol de com passa la glòria del món o de com es transformen les tendències. Tot i que res no és definitiu, a la història dels espais urbans...

 Resultat d'imatges de Iquino

Iquino va ser un personatge inclassificable, fill del seu temps, de les seves circumstàncies i del seu tarannà. Va endegar un munt impressionant de pel·lícules de tots els gèneres, ell acostumava a fer tots els papers de l'auca, amb pocs mitjans, una garreperia excessiva  i molta empenta. Era un home difícil en el tracte i que en la seva darrera època va davallar per la pendent del guany fàcil i sucós, amb el paraporno nostrat i les dobles i triples versions. Allò que en van dir el destape va propiciar el gènere. Les anècdotes i les facècies lligades al director donarien material per a una pel·lícula que superaria, de bon tros, Ed Wood. Existeix una biografia publicada d'Iquino, correcta però incompleta en molts aspectes. 
Resultat d'imatges de biografia iquino libro

La xerrada d'ahir es podria editar i ampliar i caldria un índex onomàstic per aplegar tota la gent, més o menys famosa, que va sorgir al llarg de la xerrada. El darrer llarg cicle de la segona cadena dedicat al cinema espanyol va recuperar alguns dels títols més rellevants del director, afortunadament. Ahir Ferran Baile ens va passar uns quants fragments impagables, en els quals es pot comprovar la grapa en l'enfocament i moltes coses més, com ara que en l'aspecte musical compten amb seqüències que no tenen res a envejar al que es feia aleshores a països com França, Itàlia o els Estats Units. Moltes d'aquelles cintes s'han perdut, per diferents circumstàncies, malauradament. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Reguant i Baile ens van explicar un munt d'anècdotes de tot tipus, algunes divertidíssimes i que podrien semblar increïbles ja que és ben sabut que la realitat supera la ficció. Iquino mirava d'estalviar en decorats, en vestuari, en el que fos. Moltes pel·lícules seves del gènere del Western es filmaven a la seva propietat de Castelldefels. I molts interiors a cases particulars, on es podia. 
Resultat d'imatges de películas iquino
La seva gasiveria, segons ens van explicar Baile i Reguant, va arribar al punt de què, per estalviar fotogrames, en lloc de dir allò de Acción feia una mena de crit gutural breu i inintel·ligible. Pagava molt poc però va donar oportunitats a un munt de gent i va tenir el seu particular star system amb gent com Mary Santpere, Cassen o Martinez Soria.

Resultat d'imatges de películas iquino
Molta gent de l'època de la postguerra és menystinguda pels saberuts d'avui, que titllen la gent de fatxa i franquista amb una gran facilitat, més enllà de la seva vàlua. Tot s'ha de situar en aquell context de supervivència, es feien grans coses amb una sabata i una espardenya, fins i tot a la primera televisió hispànica. Avui per tot fan falta, sembla, molts diners i molts mitjans. La gent jove que s'inicia en el món del cinema, del teatre, sap poca cosa del passat recent i, del més llunyà, a tot estirar ha sentit parlar de la Xirgu. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Els estudis Iquino eren, per a mi i les meves companyes d'escola, un indret misteriós. Travessàvem el Paral·lel per anar a badar, a mirar els quadres exposats al seu aparador i per intentar veure, ni que fos de passada, algun actor o actriu, personatges privilegiats que pertanyien a un estadi màgic de la vida, lligat, és clar, a aquells cinemes de barri amb programes dobles i no-do que també comptaven amb aparadors en els quals podies veure els quadros pertinents. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Fa algun temps, en una altra xerrada de CERHISEC sobre el futbol al barri, algú va manifestar que en aquella època no tenien tanta importància els equips com el Barça o el Madrid sinó que el seu objecte de desig futbolístic era aquell Poble-sec que seguien de forma devota i personalitzada. Amb el cinema i el teatre passava una mica el mateix. Fins i tot amb la ràdio, amb la música popular. Tot era proper, domèstic, i, al mateix temps, inabastable. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Fa uns quants anys vam dedicar també una xerrada als estudis Orphea, l'incendi anunciat i permès dels quals crec que marca una fita tràgica pel que fa al cinema fet a Barcelona. Era l'any 1962. Probablement si ara poguessin viatjar en el temps al passat ens emportaríem molts ensurts i decepcions però el cert és que, com manifestava ahir Ricard Reguant, Barcelona ha perdut encant en molts aspectes, en comparació amb la vitalitat  que sura en d'altres ciutats europees.  De tota manera ja he expressat en diferents ocasions que el Paral·lel, per ensopit que sembli, encara és on pots trobar més teatres en actiu, junts. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Ahir érem poca gent, a la xerrada, però la setmana passada vam haver de suspendre una taula rodona interessant, al Centre Albareda, pel fet que tan sols va venir una persona, de públic. Malgrat això, quan tornava cap a casa, vaig comprovar la gentada que s'aplegava en una llarguíssima cua, a la Sala Apolo, i també a les portes del Victòria, per veure El Tricicle. És cert que no hi ha establiments oberts durant tota la nit, per fer un mos, per exemple. El Teatre Apolo potser no acaba d'arrencar, la sala Barts i el Condal van a tongades, el mateix que el proper Tantarantana. 

Resultat d'imatges de Iquino películs
El Talia no sembla ressuscitar i el tema de l'Arnau va tirant endavant, segons sembla, però ja veurem quina programació ens oferirà quan estigui en actiu. El Molino està a mig gas i no saps ben bé a què es dedica. Per anar al cinema més proper has de caminar una estona. Al Poble-sec comptem també amb el Lliure i ara he llegit que Mercè Managuera es farà càrrec d'un nou teatre, al local que Vol Ras tenia al carrer Salvà. També tenim La Vilella, al barri, i d'altres petites sales innovadores i minoritàries. 
Resultat d'imatges de Iquino películs
Ferran Baile  organitza, al seu entranyable local de Vila i Vilà un munt d'activitats interessants i diferents, a més a més dels seus dilluns de cinema, en els quals s'han recuperat o descobert pel·lícules imprescindibles. Els centres cívics, Sortidor i Albareda, o el de les Cotxeres, que no és Poble-sec, però com si ho fos, dediquen esforços importants al tema teatral, a la música, a la dansa. 

Sovint es parla de la manca de promoció però jo crec que hi ha una promoció correcta, si vols, tot t'ho fan arribar a la bústia. Però hi ha moltes coses per triar i algunes duren poc en actiu. Els temps han canviat i canviaran, com ha passat sempre. I la gent gran, els vells, continuarem recordant els molts llençols perduts a les bugades, el pitjor és que aquestes pèrdues, en ocasions, no ens deixen veure els llençols de nou disseny que ens ofereix el present. 

Que persones com Ricard Reguant, Ferran Baile i d'altres personatges savis i de categoria hagin passat per les xerrades de CERHISEC, per amor a l'art i a la conversa, és molt d'agrair. De tot plegat en quedarà una ressenya a les publicacions de CERHISEC i poca cosa més. I el record, a la memòria fràgil dels que hi vam poder assistir. Així és la vida.

Resultat d'imatges de royal concert Barcelona

divendres, 2 de novembre del 2018

PROPERA XERRADA DE CERHISEC: ESTUDIS IQUINO


La propera xerrada de CERHISEC s'avança una setmana, preneu-ne nota. Haurem de travessar el Paral·lel, aquesta vegada. Us hi esperem!!!