diumenge, 19 de juliol del 2015

ESCRIPTORS, IDIOMES, SOCIETAT I ITINERARIS LITERARIS


En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel...

De: 'La dama de Cachemira'


Ahir, en el context de la Festa Major del barri, vaig fer un itinerari breu, dedicat a l'escriptor Francisco González Ledesma, que ens va deixar el mes de març d'aquest mateix any. Ja he escrit sobre aquest autor més d'una vegada, més enllà dels arguments dels seus llibres, en particular dels que es poden etiquetar com a novel·la negra, el que m'interessa més d'ells són les descripcions i evocacions dels paisatges perduts. Algunes de les novel·les de la sèrie Méndez són dels vuitanta i això fa que coses que aleshores encara existien, més o menys malmeses pels anys, avui també són un record i encara gràcies. I és que quan Méndez evoca el passat es troba amb el Molino d'abans, resistent i incombustible, i fins i tot amb les quadres Gabelli. Sovint he reivindicat el Paral·lel viu de postguerra, el dels cines de barri i l'allau d'immigració de tot Espanya, una part de la qual resident a la gran població alternativa, amb barris i fins i tot categories entre barris, que va ser la muntanya de Montjuïc.

De les novel·les d'aquest autor es poden espigolar aquí i allà descripcions del Poble-sec, del Paral·lel, a gairebé tots els seus llibres n'hi trobem alguna. Durant els anys vuitanta i noranta es va estendre un cert menyspreu nostrat pels autors catalans en llengua castellana que ningú sabia ben bé com etiquetar, es van generar debats encesos, inútils, bizantins, fariseus i absurds sobre la qüestió. No tan sols afectava els escriptors, també havia passat amb els cantants, per exemple, llevat dels cantants d'òpera, que poden cantar en la llengua que vulguin i fins i tot tenir els calerons on els sembli i continuen sent catalans universals. Per cert, en aquests darrers temps encara escolto algun dogmàtic que m'assegura que el català, quan arribi la independència, serà l'única llengua oficial, a l'estil de com amb Franco però a l'inrevés.

Un cas complex va ser el de Marsé, grandíssim escriptor i en algunes novel·les del qual es pot percebre un cert ressentiment sobre el tema, el mateix he percebut en alguns llibres de Vázquez Montalbán en el quals el senyor Carvalho ironitza amb sarcasme sobre el tema catalanitari i tot plegat podria ser objecte d'estudi, amb els textos al davant. González Ledesma crec que tenia un caràcter bonhomiós i poc susceptible de ressentiments però una mica dolgut potser sí que ho va estar en alguna ocasió, quan es retreien aquesta mena de coses. Durant els noranta se'l va oblidar a casa nostra, curiosament després d'haver guanyat el Planeta amb un llibre del qual se'n va fer una pel·lícula fluixeta i tot. Però allò del Planeta va fer que els francesos, tan espavilats, l'abduïssin, Gallimard el va publicar i va tenir un èxit aclaparador, fins el punt que era molt més fàcil trobar referències seves a internet en francès, n'hi havia milers, que no pas en castellà o català. El canvi de mil·lenni el va recuperar i reivindicar, crec que la gent de CERHISEC hi tenim alguna cosa a veure tot i que no se'ns citi a les enciclopèdies. 

Vam insistir molt en el tema de la placa a la casa on va viure, Tapioles, 22, on ahir vaig acabar el recorregut sobre la seva persona i la seva obra, llegint alguns fragments de les seves extraordinàries memòries, Història de mis calles, imprescindibles per a esbrinar el rerefons del passat, incidir en aquelles comunitats irrecuperables que van ser les escales de veïns en els barris humils i també en els entrellats de grans empreses com Bruguera i La Vanguardia. Per aquest llibre hi desfila molta gent, coneguda, menys coneguda i anònima, i tots estan referenciats amb respecte i fins i tot amb afecte i melangia. Al barri tenim el consol d'haver-li fet l'homenatge i posat la placa a lloc quan encara estava bé de salut i en podia gaudir, no com al pobre Manuel Ausensi a qui se li va posar uns dies abans de traspassar.

Un altre dels escriptors lligats a un barri popular, molt més encara que qualsevol altre, ja que hi va viure fins a la mort, va ser Paco Candel, un altre autor català en llengua castellana, per cert. El barri li va reconèixer la dedicació, la biblioteca porta el seu nom i s'hi conserva tot el seu fons. En una ocasió, ja gran, en algun acte de concessió del premi literari que també porta el seu nom, quan ja començava a surar per tot arreu l'allau de diversitat geogràfica actual i les reticències i prejudicis de sempre es manifestaven amb una mica d'ignorant virulència, va comentar, amb ironia 'ara resulta que els castellans i els catalans ens assemblem més que no ens pensàvem'. 

Ens assemblem massa, tots els humans, i cal incidir en les diferències per sentir-nos millors que la resta, al capdavall. Precisament en això rau també ser humà com tots els humans, en voler ser diferent, singular, i triat per algun déu imprecís i amb favoritismes molt poc recomanables. Avui molts llibres surten al mercat, un mercat sobresaturat, gairebé de forma simultània en català i castellà, el pes específic de les versions originals, que hauria de ser important, ja sembla passat de moda. 

Bandejar els autors que han escrit sobre Catalunya i Barcelona en castellà i incloc outsiders oblidats com Gironella o Salisachs, vol dir destinar una gran part de la pròpia història a l'oblit definitiu i entrar en aquella espiral estranya que comporta la tendència a silenciar allò que no ens plau i fer com si no hagués existit mai. En aquest tema també val més caure en gràcia que ser graciós i si se suposa que l'escriptor era de dretes no se li perdona res però si havia estat socialista, àdhuc estalinista, Marx li do glòria.

Gonzàlez Ledesma, per cert, va ser un home d'esquerres, convençut, i no m'agradava fer l'itinerari sobre la seva obra en un divuit de juliol però, vaja, potser cal passar de les creus de la història per més que també calgui tenir-les presents, per si un cas.

dimarts, 14 de juliol del 2015

L'OBLIDAT CARRER 'LAUREL' I EL FERÉSTEC POBLE-SEC DE FINALS DEL SEGLE XIX



L'actual carrer Concòrdia es va dir, quan segurament era molt diferent d'ara, Laurel. El carrer Concòrdia també es va dir Calle del SITIO de 1714, nom que va tenir alts i baixos amb els canvis polítics i que avui conserva la plaça en la qual s'uneixen RADAS i CONCÒRDIA i que la gent del temps dels meus pares o avis coneixia de forma popular com a plaça del SITI, tot i que crec que una gran majoria dels que així l'anomenaven poca cosa en sabien sobre el siti en qüestió.

La zona del carrer Laurel, tocant a Montjuïc, devia ser, com una gran part del barri, durant molts anys, un indret fosc, insegur, enfangat i solitari. Els diaris de l'època fan esment de la zona en més d'una ocasió, les mencions augmenten quan a principi del segle XX ja es comença a parlar de la urbanització de Montjuïc i d'una possible exposició. Fan anar en més d'una ocasió l'alcalde de Barcelona per tal que comprovi el llastimós estat d'una zona en la qual les torrenteres hi fan estralls en cas de pluges. Es remarca que resulta dificilíssim, per exemple, anar a portar el Viàtic a algun dels pobres agonitzants que vivien en aquell indret remot, encara més si no hi ha lluna.

El  nom del carrer Laurel no es va catalanitzar mai i s'ha perdut de forma definitiva tot i que sempre el podríem recuperar per a algun raconet del barri i fins i tot plantar-hi un llorer autèntic que en justifiqués el bateig. 

Avui la Plaça del Siti és un bonic racó on l'Onze de Setembre s'hi fan les celebracions de la diada. A tocar del Paral·lel hi havia hagut durant anys un establiment de carreters, que també ocupava el lloc de l'enyorada Bolsera. Encara es pot veure el relleu d'un carreter amb un carro, que indicava el lloc de sortida dels carruatges. I és que era molt important anar per on calia car si dos carros es trobaven en un indret estret, enfrontats, la cosa resultava molt complicada.


dilluns, 6 de juliol del 2015

MATRONES EN LLUITA I MILITARS RECONVERTITS EN CARRERS





Unes de les primeres notícies que fan referència al Poble-sec, a l'hemeroteca del diari La Vanguardia, esmenten fets negatius els quals, per sort, no van tenir un final tràgic i són del dimecres, 18 de maig de 1881:

Anoche, á las diez, hubo un amago de incendio en una habitación de la calle de Radas (Poble Sech). Gracias á los oportunos auxilios de algunos guardias municipales, secundados por varios vecinos, logróse dominar prontamente el fuego.

En la calle de Canals (Poble Sech), anduvieron ayer á la greña varias matronas, causándose mutuamente algunas averías, que Íes fueron curadas en la Alcaldía. 

El diari, en aquella època, portava a la primera pàgina notícies locals de tota mena, que evidencien com era la ciutat, poca cosa més que un poblet, gran, en aquells anys.

Com es pot veure, la baralla entre matrones va tenir lloc al carrer Canals, que després va rebre el mateix nom que la seva part de sota el Paral·lel, Conde del Asalto, fins acabar per ser el Nou de la Rambla de forma oficial. Ja podeu veure que també passaven coses, en aquells anys, entre veïns, en aquest cas entre veïnes.

El carrer de RADAS, com d'altres del barri, porta el nom d'un militar relacionat amb la Guerra dels Segadors, en concret amb la Batalla de Montjuïc, que va ser emblemàtica pel fet que es va guanyar als castellans per única vegada en la història i de forma transitòria. Els noms d'aquests militars i d'aquests carrers devien tenir poca rellevància perquè no es van canviar mai, amb l'excepció de Cabanyes, que es va atribuir al poeta del mateix cognom, i crec amb la documentació que tinc que no va ser per cap motiu polític, sinó perquè es va commemorar algun aniversari relatiu a la mort del poeta vilanoví i romàntic i a algú de la casa gran li devia semblar adient fer-ho. Durant la guerra civil, de forma breu, aquest carrer va rebre el nom d'un soldat del POUM, mort en combat, que potser era del barri, però he trobat poca informació sobre el tema.


Del Nomenclàtor de carrers de Barcelona:



Agustí Radas (segle XVII). Militar. Capità de les forces que defensaren el convent i el santuari de Santa Madrona, posició fortificada de la muntanya de Montjuïc durant el setge de Barcelona de l'any 1651.



Per casualitat, el mateix diari cita una notícia en la qual també hi surt la Guerra dels Segadors, en relació a la Batalla de Constantí i de què en aquesta hi va participar Calderón de la Barca, com a soldat ras, cosa de la qual es publicaria un escrit al Diari de Tarragona. No he trobat més informació sobre tot això però Calderón, que va ser militar durant un temps, efectivament va lluitar en aquella guerra. A Constantí hi va participar un altre militar el nom del qual és el d'un altre dels nostres carrers, Margarit.