dilluns, 22 d’agost del 2011

Teatre al barri, ahir i avui

Una amiga que va viure al Poble-sec i que ara viu a València, Montserrat Llagostera, ha retrobat aquest programa de teatre, del quadre escènic de la Parròquia de Lurdes, que el seu pare, Joan Llagostera, havia dirigit.

Aquest centre tenia un local acollidor al carrer Ricart.  Jo, que anava a la parròquia de Sant Salvador d'Horta, havia assistit sovint a aquell teatre, ja que ens el cedien per a les representacions.

Avui, al nostre barri, hi ha un gran problema de manca de locals. En d'altres barris s'han conservat alguns d'aquells teatrets parroquials que avui s'han reconvertit en sales modernes i de prestigi.

Recordo que havia anat també a Santa Madrona, a veure cinema, teatre i recitals de la Nova Cançó. A les monges tenien un bon teatre també, que va anar empitjorant amb les remodelacions de l'escola i avui no sé ni si existeix.

Un teatre magnífic, que no era al barri però sí ben a prop, era el dels tramvies. Quan jo era petita assajava a l'estiu una orquestra en aquell teatre i fins al llit m'arribaven els dolços sons que endegaven els músics, res a veure amb les estridències i els volums de so actuals, eren melodies llunyanes i agradables, tolerables i que anunciaven el llarg estiu ple de festes majors.

Encara vaig anar a aquell teatre dels tramvies quan la meva filla era petita i anava a l'Estel, aquella escola tan catalana que també era al carrer Ricart i que va acabar com el rosari de l'aurora, per celebrar els Jocs Florals.

Avui hi ha una mena de moda de construir als nous centres cívics i educatius espais polivalentes, teatres que no són teatres com els d'abans. El fet és que qualsevol actuació té molt més prestigi en un bon espai amb seients adients i escenari a la italiana, amb bona sonoritat, però les modes no van per aquest costat.

Era l'any 56 i, com es pot veure, es feia una obra en català, en concret de Folch i Torras. Les obres d'aquella època, la majoria, eren innocents i amb un humor molt blanc, certament. Però ens ho passàvem d'allò més bé fent-les i veient-les. Recordo títols com ara Pi, Noguera i Castanyer, fabricants de mobles. Aleshores era complicat fer còpies i hi havia llocs on es podien llogar lots de llibrets amb el text de l'obra, per a tots els personatges.

Encara hi ha indrets a determinats barris on es fa molt bon teatre, tradicional i modern, i que disposen de bons espais al Clot, a Sant Andreu, al Poblenou. Inevitablement, com tantes altres coses, enyoro aquelles tardes de diumenge anat a veure teatre divertit teatre d'aficionats. El bonic teatre de l'Orfeó de Sants també se n'ha anat a Can Pistraus.

Un altre tema és la promoció del que es fa en aquests centres, moltes vegades no surt al diari la seva programació i passa desapercebuda, de forma injusta.

dimarts, 9 d’agost del 2011

La tràgica història, amb final feliç, d'una veïna del Poble-sec (1935)



Fa uns dies, a 'La Vanguardia', Santiago Tarín recordava el cas de Maruja Martínez. Aquesta noia cantava tangos a La Criolla, havia nascut a Ayamonte, Huelva, i als setze anys un pinxo la va enredar per tal que vingués a Barcelona. Un cop aquí la maltractava i l'explotava de mala manera. Maruja, al final, va aconseguir agafar una pistola de la seva parella, una pistola deteriorada i de mala qualitat, i quan se'l va trobar al Paral·lel i aquest la va tornar a amenaçar de mort, li va disparar uns quants trets i el va matar ella.

Maruja tenia aleshores vint-i-dos anys i una nena de sis. El judici va ser seguit per molta gent que va aplaudir a cor què vols quan es va absoldre a la noia, després d'escoltar els testimonis, entre els quals el de la nena, que va explicar com aquell home apallissava la seva mare i a ella mateixa en alguna ocasió. Aquest cas s'hauria oblidat com tants altres si no fos perquè entre les fotografies inèdites de l'Arxiu Centelles se'n van trobar dues del judici, fets per un Centelles molt jove, que ens mostren la mare i la filla i també el penalista Agustí Juandó, que devia tenir cura de la seva defensa.

Explico això en aquest blog perquè tot plegat va passar al nostre barri. Maruja i el seu explotador havien viscut al carrer Vallhonrat i després, quan es van esdevenir els fets, vivien al carrer Cabanyes, 83. La mort del pinxo es va esdevenir al Paral·lel. Segurament molts dels testimonis, com ara la portera, veïns, eren també gent del nostre barri, un barri en el qual s'hi barrejava molta gent de vida complicada però també veïns normals i corrents i gent ben convencional. M'ha sobtat que Tarín, la família del qual també va viure al barri, fes a l'article de La Vanguardia un comentari una mica parcial sobre les característiques miserables del Poble-sec d'aleshores, però això és habitual, com ja sabem i patim.

M'agradaria saber què va ser de Maruja i la seva filla després. Espero que tiressin endavant. Era l'any 1935 i aviat vindrien temps difícils. El que sí s'ha pogut saber és què va ser de l'advocat Juandó, que durant la República es va significar en l'ús del català als jutjats i l'administració. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 1939. Actualment s'ha creat un premi per a persones i entitats que promocionen el català en l'àmbit jurídic que porta el seu nom.