dissabte, 30 de novembre del 2019

SOPAR DE NADAL, 2019

Imagen


Imagen
Fotografies: Sants3radio

Ahir vaig anar al Sopar de Nadal de la Coordinadora d'entitats, que ha complert trenta anys. El Poble-sec, de forma oficial, ja en té cent cinquanta. Aquest any es va haver d'anar a la Casa del Mar, per problemes d'espai,  car s'hi havia apuntat un munt de gent. Aquestes celebracions palesen el dinamisme dels barris barcelonins, com el nostre, tot i que encara hi ha qui pensa que viure a Barcelona -o a una gran ciutat qualsevol- t'aboca a la solitud de forma irreversible. 

Hi va haver parlaments, reivindicacions, discursos, agraïments, felicitacions, protestes... de tot una mica. La vida segueix, el temps passa, hi ha entitats que es fan i es desfan i d'altres que aconsegueixen romandre en actiu durant molts anys, cosa que no ha estat mai gens fàcil. En el cas de la Coordinadora  cal reconèixer la tasca de la gent que hi ha treballat, sobretot dels quatre presidents que hem tingut, en Jordi, l'Amadeu, el Josep Guzman i el Toni, l'actual. Tot homes, sembla que a les dones encara ens costa assumir segons quins reptes. És un càrrec compromés, difícil, que dóna maldecaps a dojo tot i que m'imagino que també deu comportar satisfaccions, com ara l'aplaudiment sincer que se'ls va dedicar ahir.

En aquestes trobades t'ensopegues amb amics i amigues i parles amb gent que tens vista però amb la qual potser no havies endegat mai una conversa. El problema de l'espai era la reverberació, cosa habitual en molts edificis moderns, que aconseguia que la comunicació fos complicada i que la  xerrameca col·lectiva acabés conformant un mar de soroll persistent i confús que seria del tot evitable si es construís amb intel·ligència. 

Molts barris fan celebracions i trobades semblants. Barcelona és tot un mosaic de barris populars, en els quals es desenvolupen activitats de tot tipus. Sempre hi ha qui pensa que abans era millor i que molts valors eteris s'han perdut amb la modernitat, tòpics repetits sense aprofundir en una realitat evident, que tot canvia, com nosaltres mateixos. Malgrat que es va parlar de moltes coses planava, damunt nostre, de forma inevitable, la situació política, sobretot el tema dels presos. 

Cal dir que durant els parlaments i el repartiment de guardons i reconeixements la gent va restar en un respectuós silenci i va aplaudir quan tocava. A  mi em van fer llegir una auca que resumeix la història del barri, no és pas una joia literària sinó un text pràctic, la tinc endegada de cara a les escoles, com una mena d'introducció a la vida del Poble-sec. Ara caldria fer-ne una versió amb dibuixos, tot arribarà. 

El Premi Poble-sec, el premi gros de la vetllada, es va atorgar en aquesta ocasió a la Núria Lacasa, directora durant uns quants anys de l'Escola Mossèn Cinto Verdaguer,  jubilada fa poc però en actiu encara en un munt d'activitats. Reconèixer la tasca d'una mestra em sembla importantíssim, per motius personals però també socials i polítics. El Poble-sec compta avui amb una oferta escolar de gran qualitat, pública i concertada, i els equips directius han tingut molt a veure en tot plegat. 

L'escola, sobretot la Primària, ha fet una tasca ingent durant les darreres dècades, pel que fa a l'acolliment de tants infants i les seves famílies, arribades de tants indrets de tot el mon. La Núria va fer un repàs per les moltes activitats pedagògiques i innovadores realitzades per l'escola i per la seva implicació en un munt de projectes relacionats amb el barri. I encara se'n va deixar unes quantes al tinter. 

Avui és freqüent criticar els polítics en actiu però jo els tinc molt de respecte, sobretot perquè es una feina que no faria de cap manera i perquè sovint han d'entomar crítiques aspres, injustes i indiscriminades. Al final de l'acte va parlar en Jordi Martí, que va ser el nostre regidor durant l'etapa del govern Trias. Martí va aconseguir moltes coses, va desencallar projectes solidificats, va deixar molt bon record al barri i, malauradament, es va ensopegar amb moltes dificultats. 

En això de la política, encara que els dogmàtics s'esquincin les vestidures, compta molt més la persona individual, el seu tarannà i la seva grapa i generositat, que no pas el partit al qual pertany. 

Pel que fa al regidor actual, Marc Serra, després d'una etapa política una mica erràtica pel que fa al govern municipal i a la seva relació amb el Poble-sec, sembla que s'ho ha pres amb empenta i que ha aterrat a la realitat, un pas que cal fer quan es ve de sectors abrandadament reivindicatius i que no és gens fàcil. Viu al barri i segurament continuarà sent poble-sequí si no és que li apugen el lloguer, un problema que afecta moltíssim a tothom, com és ben sabut. 

Potser hem de ser realistes i demanar impossibles, no ho sé, però malgrat que les grans frases son boniques la realitat no ho és tant i tot no pot ser o, en tot cas, tot no pot ser de forma immediata.  La festa es va allargar fins més enllà de mitjanit i encara, de retorn cap a casa, aquesta parella emblemàtica que son el Ferran i la Sonia de la BiblioMusiCineTeca ens van fer entrar a uns quants al restaurant Kasbah, per veure una preciosa exposició d'obres d'una artista mexicana.

Una nit entranyable, per recordar, tot i que no vaig fer fotografies i he hagut de manllevar les de Sants3ràdio, una emissora que sempre que pot es fa ressò de les activitats dels barris del districte.

dijous, 21 de novembre del 2019

PEL CARRER SANT PAU, EVOCACIONS ATZAROSES

Dissabte passat, dia 16 de novembre, Plàcid Garcia-Planas comentava, a La Vanguardia, aquest llibre del qual penjo la coberta, de Manu Valentín, a l'entorn de la presència jueva a Barcelona, abans de la Guerra Civil. Cada dia sorgeixen nous temes, poc explorats, que ens obren finestres a un passat sempre mal o poc conegut. El llibre aplega moltes referències i històries de tot tipus, sembla que, durant els anys trenta, la llengua dels hebreus de Polònia era la més parlada al carrer Sant Pau, després del castellà i el català. Una gran majoria dels jueus del carrer de Sant Pau eren sastres i tenien botigues de confecció.

Hi ha qui pensa que en el passat en els carrers i barris de la ciudad la gent era de tota la vida, quan es diu això no es reflexiona sobre el fet de què parlem de la nostra, de vida. Escolto coses així quan algú fa referència al Poble-sec, precisament un barri amb tot just cent cinquanta anys d'existència, al llarg dels quals ha acollit, pràcticament, tota la gent modesta de les diferents onades migratòries. 

Avui el carrer Sant Pau és, més aviat, pakistanès. La tercera llengua, avui, potser sigui l'urdu, no ho sé, caldria un estudi acurat sobre procedències, car la nostra ignorància acostuma a etiquetar com a moros tots els qui semblen de per allà i com a xinesos o xinos tots els que venen de l'orient, de la mateixa manera que els espanyols vam ser, i encara som, gallegos generalitzats, en diferents indrets d'Hispanoamèrica.

La lectura de l'article de Garcia-Planas em va obrir una finestra vers l'indret on rauen els records perduts. La meva mare tenia una tia-àvia, cosina del meu avi, que amb els anys va acabar per viure amb nosaltres. Mentre va poder va viure sola, era vídua, tot i que de jove s'havia separat del marit per una qüestió d'infidelitat reiterada. No tenia fills, en ocasions l'anàvem a visitar o ella, tan sols en festes senyalades, acceptava de venir a dinar a casa.  Vivia en un pis petit i alt del carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer Sant Pau, era modista. La meva mare havia passat estones amb aquesta tieta, encara vivien la mare de la nostra parenta i una germana seva.

D'adolescent la mare tenia algunes amigues en aquell barri, una d'elles crec que era filla d'uns farmacèutics i es veien pels celoberts. El cas és que en una d'aquelles sastreries que avui sé que eren de jueus centreeuropeus hi havia un xicot jove i ben plantat, era l'establiment Brozgol, i jo diria que quan jo era petita encara existia. Al noi li deien el Brozgol, cognom que els semblava gairebé cinematogràfic i passaven expressament per davant per contemplar-lo i admirar-lo. 

És aquesta una activitat adolescent habitual, la gent de la meva generació, de joveneta, feia el mateix. Recordo que passàvem pel carrer de Blai, per veure uns joves bessons lampistes més grans que nosaltres, els quals, a més a més, tenien un germà que treballava a la ràdio, cosa que donava a la seva filiació un exotisme important. I també passàvem pel carrer de Parlament, a contemplar uns perruquers de bon veure.

Si travessar el Paral·lel ja era una aventura, en aquells anys, travessar la Ronda per endinsar-nos en el carrer Sant Pau era una mena de misteri. A la bonica església hi anàvem, tan sols, pel dijous sant, quan es feia la ronda dels monuments. Potser per això una de les evocacions que em transmet la farigola és la visió del conjunt romànic. En aquell carrer, aleshores, hi  vivia  gent treballadora però també gent marginal i era habitual trobar embriacs per les voreres. L'alcoholisme dels pobres ha estat, i és, encara, un problema seriós. Hi ha molts borratxos i addictes al que sigui rics, és clar, però tenen més recursos, fins i tot per deixar de ser-ho.

La meva tieta, la del carrer de Santa Margarida, recordava quan trobar un pis de la Rambla, en el temps de la seva joventut, era un veritable privilegi. Quan jo era joveneta les coses havien canviat molt. A davant de casa de la meva tieta hi havia un establiment de banys en decadència i ella havia hagut d'espantar alguns senyors atrotinats, a la recerca de rotllo, que la prenien pel que no era, quan ja no era jove però encara es feia veure. Malgrat els canvis, la meva tieta estava contenta de viure allà, anava a esmorzar al Cafè del Liceu, al cinema del mateix nom, era  al rovell de l'ou de la ciutat.

Tot canvia, la vida és canvi i les ciutats son éssers vius imprevisibles. Sobre els jueus i les seves penes en sé molt poca cosa, encara, tot i que em sobta la crueltat dels humans vers qui sigui. Actualment Polanski ha estrenat una pel·lícula sobre el terrible cas Dreyfus. Tot i que els alemanys van arribar a extrems horribles, a tot Europa van ser, i potser son encara, antisemites viscerals, França i Rússia ho van ser molt i molt. 

Aquí hi ha qui vol pensar que els espanyols érem els més dolents de tots, però cal ser una mica objectius, amb aquesta  mena de dades. Stalin va acabar amb un bon grapat dels pocs supervivents dels camps d'extermini, ja els tsars havien beneït i atiat matances diverses, al llarg dels segles, i no van ser els únics. Polònia, Hongria, tenen molts pecats d'aquest tipus que avui sabem a través de la literatura, del cinema. Aquells assassinats massius i indiscriminats, així com les deportacions diverses, van acabar amb un bon feix de cultura europea i val més no pensar en què hauria estat del continent sense tantes guerres ni tants exterminis. Del continent i del món, en general. Quants cervells privilegiats no hauran acabat, com el de Lavoisier, a la cistella de les guillotines?
Quan jo era petita jueus i protestants eren segons creença popular, gent misteriosa i descreguda, inquietant, tot i que a l'escala de veïns vam tenir una familia protestant i era d'allò més normal, tot i que, per raons òbvies, no fraternitzava en excés amb la resta d'habitants de la casa de veïns. Una veïneta meva tenia, a l'escola, una acadèmia de barri, un company jueu, era un noi amb aspecte de savi seriós, molt agradable. Ens hem empassat molts tòpics i disbarats al llarg de la vida, sobre la gent i les seves característiques, segons religions, races i procedència. Sobre els catalans, així, en general, es poden llegir avui molts disbarats per les xarxes que entrarien en el camp, espinós, del racisme, en molts casos.

Els humans hem estossinat a dojo al llarg de la història, a la Unió Soviètica, tan mitificada durant un temps per les esquerres militants, van exterminar més persones, durant l'estalinisme dur, que en els camps nazis, segons investigacions recents, però com que no pertanyien a un grup concret al qual es pugui etiquetar i, a més a més, el comunisme era mirat, des d'aquí, amb badoqueria antifranquista, no ho valorem de la mateixa manera.

Soc contrària a la pena de mort i a tot tipus de violència però penso que castigar algú per allò que ha fet pot tenir una explicació. Matar algú per allò que és, a petita o gran escala, entra en el camp del genocidi però com que els poders de tot tipus, i també els revanxistes sense poder, s'esforcen en elaborar mentides no contrastades, acabem per justificar l'injustificable. L'espècie humana ha anat evolucionant a nivell moral i teòric, però encara tenim regressions espantoses.

Quan la meva mare, d'adolescent, passava a veure el noi Brozgol amb les amiguetes, no sabia el que hauria de patir, encara. La guerra era a tocar però no s'ho creien, aquelles jovenetes, i, en tot cas, la guerra els semblava una mena d'aventura excitant. La narrativa i el cinema han magnificat els valors militars, tan masclistes. El coratge, el sacrifici, la violència justificada, el valor absurd, coses així. Als dotze o tretze anys penses moltes bestieses. L'any que jo vaig néixer es va signar la no sempre ni a tot arreu respectada Declaració dels Drets Humans, tot i que amb la Regla d'Or, exemplificada a casa nostra amb la llegenda de Sant Ferriol (el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú) en tindríem de sobres per tal d'aconseguir un món més just i igualitari. 
Hi ha una pel·lícula en la qual es pot recuperar l'entorn de l'església de Sant Pau del Camp, en el temps de la meva infantesa, Sin la sonrisa de Dios. És del director Julio Salvador, avui poc recordat, i compta amb un guió fet a mitges per Salvador i Juan Antonio de la Loma. Té bones intencions però és de l'any 1955 i no va poder defugir els condicionaments polítics i morals de l'època. Malgrat això, té el seu valor i, a més a més, té un valor documental indefugible. Mostra com n'érem, de pobres, en aquells anys. Un mestre esforçat i generós, interpretar pel gran Conrado San Martín, mort per l'abril d'aquest any, ja molt gran, intenta millorar, en debades, la situació dels infants de l'escola, el Collaso i Gil, per cert, tot nens, per cert, en aquell moment. Potser hi havia un sector de nenes, no ho sé, ja se sap que la separació dels sexes des de la infantesa era preceptiva, aleshores.

Passo, avui, sovint, pel carrer Sant Pau. En lloc d'anar de Sant Pere a Sant Pau jo acostumo a fer el tram invers, de Sant Pau a Sant Pere. Tinc l'estranya sensació, subjectiva i personal, de trepitjar el passat remot, indrets per on tanta gent va estimar, va patir, va fer disbarats o va jugar a saltar a corda. Miro cap al balconet del carrer de Santa Margarida al qual m'havia abocat en alguna ocasió, en anar a visitar aquella tieta, en un pis ancorat en l'antigor, amb làmines emmarcades de temàtica històrica, que reproduïen escenes inquietants, com ara allò dels caps tallats de la campana d'Osca, un gran i misteriós mirall, una làmpara del passat a la qual faltaven algunes llàgrimes i un cap de guix d'un indi, regal de la botiga del mateix nom, del carrer del Carme, el futur de la qual encara és un misteri. Un de tants.


dilluns, 18 de novembre del 2019

XERRADA DE CERHISEC, MES DE NOVEMBRE




El 26 de novembre, darrer dimarts del mes, tindrem la darrera xerrada de CERHISEC de l'any 2019, ja que pel desembre, a causa de les moltes festes, no en fem cap.

La farà JOSEP FABRA i porta per títol:

POBLE-SEC: TERRITORI I DIVISIONS ADMINISTRATIVES

Serà molt interessant, ja que Josep Fabra ens parlarà de com, entre 1878 i 1984, la configuració dels districtes municipals explica la seva història i la seva relació amb la ciutat.

Us esperem, doncs, el dia 26, dimarts, a les set del vespre. Com sempre, a la NOSTRA BIBLIOTECA, FRANCESC BOIX.

diumenge, 17 de novembre del 2019

COSES QUE ES PODEN FER AL POBLE-SEC, EN UN DISSABTE DE NOVEMBRE


Aquests dies de tardor s'acumulen les activitats, al nostre barri. Pel matí vaig anar a la Fira de la Gent Gran, la idea era fer un taller de memòria amb persones del barri, feia molt de fred i no vam tenir una gran participació. Molt més animades van ser les activitats posteriors, tot s'ha de dir. Malgrat això vam recollir opinions diverses, algunes en el sentit de què el barri ha canviat i, és clar, empitjorat. Em canso de repetir la meva opinió sobre el fet de què no és així, el canvi va de bracet amb la vida mateixa, nosaltres també canviem, de forma irreversible, i oblidem les misèries antigues, sobretot perquè l'envelliment comporta nostàlgia inevitable. El barri ha canviat molt i avui té la seva vida pròpia i activa, com ho demostren les moltes activitats que s'hi fan. El Josep Guzman va aportar moltes fotografies entranyables, del passat  recent i llunyà, que sempre resulten evocadores i esperonen el record i la tendresa.


Un dels valors del present, per exemple, és el gran nombre de voluntariat i les possibilitats que s'ofereixen a la gent gran que té problemes de mobilitat. Al Poble-sec es fa l'activitat Baixem al carrer, espero que quan jo sigui més velleta pugui comptar amb aquest servei, tot i que la població envellida va en augment i no sé si quedarà prou gent jove per a passejar-nos. En tot cas, a la Fira s'oferien viatgets en aquestes excel·lents bicicletes, menades també per voluntaris, dirigides als mateixos objectius, fer que la vellesa tingui més al·licients. Els passeigs eren, en aquest cas, oberts a tothom que vulgués gaudir del recorregut i m'hi vaig apuntar, aquí em teniu, amb la Mercè, xalant d'allò més i assajant un futur gens improbable.
Després vaig anar a gaudir amb la família del menú del Museu Marítim, al restaurant Norai, un lloc magnífic i proper, no és al Poble-sec però el tenim molt a prop. Es fonamenta en un projecte de desenvolupament social, amb personal que prové de cursos fets amb una finalitat educativa, a joves del Raval. Personal molt ben format, amable i absolutament professional. Cuina innovadora a preu molt competitiu, menú infantil si fa falta, i vistes al meu estimat jardí del Museu, un dels meus llocs preferits de la ciutat. Es pot demanar més?



I, per la tarda, me'n vaig anar a la BiblioMusiCineTeca, triple oferta, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de l'admirable parella formada per la Sonia i el Ferran, fan tantes coses maques en aquest  admirable local que resulta impossible anar a totes. En aquest cas, triple activitat: la presentació d'una excel·lent web sobre els vaixells que es van endur gent a l'exili, americà o europeu. Un recital de cançó de Sergi Dantí, gran artista, cantant, escriptor, algú a qui crec que encara no s'ha valorat com caldria, i és que el mon de la nostra cultureta sovint és força restrictiu. Dantí mereixeria un programa de televisió setmanal, al menys. I, finalment, l'actuació -música, cançó, teatre- d'un grup familiar argentí. A mig recital de Dantí van passar pel carrer els diables i tabalers del barri, va destorbar la música però va resultar una falca excel·lent en el conjunt. 

Taquilla inversa i venda de llibres i música de Dantí i llibres del mateix Dantí, a més d'un sobre la història del grup argentí. Me'n vaig comprar un parell i un USB amb cançons i així va acabar un dissabte extraordinari. A qui em critiqui el Poble-sec del present, de forma absoluta i por raonada -admeto que hi ha problemes diversos, no faig volar coloms-, me'l menjo.


I dimarts, a la Biblioteca, recordeu, queda la darrera xerrada del cicle sobre els 150 anys del barri, a càrrec de Josep Guzman i sobre un dels seus  temes estrella, l'Exposició de 1929. Visca el Poble-sec i tota la seva bona gent, que tantes alegries ens procura.

dimarts, 12 de novembre del 2019

UNA ADOPCIÓ MISTERIOSA


M'ha arribat, via facebook, una consulta a l'entorn de l'adopció d'una nena, el 25 de febrer de 1977. Cerca enguany la seva mare biològica i s'està trobant amb moltes dificultats. Sembla que una senyora d'uns setanta anys, que va ser portera de l'Hostal Río de Castro, del Paral·lel, 119, i que responia al nom de Pepita Codina Canals,  segurament veïna del Poble-sec, va conèixer aquesta adopció i li interessaria poder-hi parlar. Si algú que entra al blog té alguna referència i m'ho pot indicar en el comentari, o a través d'un email, el posaria en contacte amb aquesta persona. La història és trista i possiblement la mare fos alguna actriu joveneta, dels teatres del Paral·lel.

diumenge, 3 de novembre del 2019

XERRADES SOBRE LA HISTÒRIA DEL BARRI



Cicle de xerrades sobre la història del barri, amb motiu del seu 150 aniversari. Us hi esperem!!!! Atenció, la primera i la tercera son a la Biblioteca però la de la Vaga de la Canadenca és al Sortidor.