diumenge, 25 de desembre del 2011

BON NADAL, DES DEL POBLE-SEC!!!!



BON NADAL POBLE-SEQUINS
I GENT D'ALTRES RODALIES,
QUE PASSEU TOTS MOLT BONS DIES
RODAMONS DE TANTS CAMINS,


QUE FEU MODERAT XIVARRI
I ESTIMEU ELS VELLS CARRERS,
NO ENS CALEN GAIRES DINERS
PER GAUDIR DEL NOSTRE BARRI.


EL MILLOR DE BARCELONA,
A PROP DE MAR I MUNTANYA,
AMB BARS PER FER-HI UNA CANYA
I PER XERRAR-HI UNA ESTONA.


AMB AMICS A CADA PASSA,
AMB CASTELLERS ENLAIRATS,
I AMB TOT UN MUNT D'ENTITATS
NO US QUEDAREU PAS A CASA!!!


BONES FESTES DE NADAL,
US DESITJA UNA VEÏNA
QUE PEL BARRI SENT ESTIMA
ETERNA, INCONDICIONAL!!!!


     NADAL 2011

diumenge, 11 de desembre del 2011

Recordant de nou Josep Ferran







Gracies a internet s'ha posat en contacte amb mi el fill de l'adroguer que hi havia hagut a la cantonada del carrer de Blay amb Blasco de Garay, on avui hi ha una gelateria.

La gent més gran del barri recordem molt bé aquells adroguers d'aleshores, amb els plàtans penjats a l'entrada i aquella olor a cafè i a una barreja de menjars diversos, que tan bé va evocar Salvat Papasseit. 


I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta...




El senyor Jaume de Ca l'Adroguer no només et preguntava si ho tenies tot sinó que tenia l'habilitat de recitar tota una tirallonga de productes diversos, per tal de fer-te'n memòria. A la cantonada de dalt i a l'altre costat del carrer hi havia un altre adroguer i cadascú tenia la seva clientela. A un li deien a Cal senyor Quimet -després Cal Jaume- i l'altre Cal senyor Pepet.

La meva mare considerava una traïció canviar d'adroguer i si en alguna ocasió ho havia fet intentava que el seu proveïdor habitual no se n'adonés. Els fills del senyor Quimet eren de l'edat de la meva mare i es coneixien amb ella de petits. Quan es van començar a instal·lar supermercats la meva mare, si hi anava, amagava la bossa del súper per tal que l'amic adroguer no veiés la traïció consumista, cosa que a mi em feia gràcia aleshores i que avui comprenc molt bé. Eren èpoques en les quals els botiguers eren molt més que botiguers, als barris populars.

El senyor Pepet tenia una filla que anava amb mi a escola, Carme Lanza. Avui hi ha un restaurant de falafel en aquell indret. Tot ha canviat i canviarà ja que així és la vida. Em diu el fill del senyor Jaume que ell va morir fa alguns anys però que encara viu la seva esposa, la senyora Rosita.

Un germà del Jaume va ser el ballarí Josep Ferran, de qui he parlat en alguna altra ocasió i a qui voldria dedicar una xerrada de CERHISEC. La xerrada probablement serà un fet el proper any, per la primavera gràcies al contacte recent amb el seu nebot. Una altra germana que recordo molt bé era la Montserrat Ferran, que també despatxava i que va morir a causa d'un desgraciat accident.

Gràcies a Jaume Ferran, fill, també he pogut localitzar unes fotografies del ballarí, de quan exercia de professor a la prestigiosa escola de Rosella Hightower, a Cannes. Josep Ferran va deixar una gran empremta en els seus alumnes. Un d'ells, avui ballarí de renom a París, fins i tot va dedicar un ballet a la seva memòria. Aquí podeu trobar una emotiva ressenya sobre Josep Ferran.

Ahir mateix, per la televisió, explicaven les dificultats dels ballarins vocacionals a casa nostra. Fa un temps els antics ballarins del Liceu es queixaven del poc reconeixement que tenien. En algun lloc vaig llegir que el mateix Josep Ferran deia que el ballarí no es feia sinó que es naixia ballarí, segurament devia ser el seu cas. En un mitjà poc relacionat amb aquest art la seva família va aconseguir que Magrinyà, un altre gran oblidat o mig oblidat, fos professor seu i amb setze anys ja treballava en els ballets del Liceu.

Com va passar amb la figura de Manuel Ausensi pel que fa a l'òpera, Josep Ferran va ser un mite poble-sequí per a molta gent. Els barris humils tenen molt en compte aquests triomfadors malgrat les circumstàncies, una mica com va passar, en d'altres àmbits i més endavant, amb Serrat, González Ledesma. En el camp de l'esport un dels grans mites poble-sequins ha estat el futbolista Olivella. 

Ferran va sortir en ballets de diferents pel·lícules, en un post anterior vaig escriure que creia que havia sortit a Un americano en París però el seu nebot em diu que li sembla que no és així i que on sí que sortia era a Papá piernas largas y a La zapatilla de cristal, un parell de pel·lícules que, per cert, fa molts anys que no he pogut tornar a veure. Anar al cinema Condal i intentar identificar el nostre il·lustre veí dansarí era una activitat entranyable de l'època. 

Aquella generació del temps dels meus pares, de lluitadors anònims o famosos, ballarins o cantants, escriptors o futbolistes, però també adroguers, bacallaners, lampistes, espardenyers, merceres, botiguers de tot tipus, o senzillament, treballadors sense cap qualificació, ha anat desfilant en aquests últims anys ja que així ha de ser per llei de vida i també la nostra ho farà quan li toqui. M'agradaria que quedés algun record de tots ells en algun indret, ni que sigui en la pàgina d'un blog com aquest, perdut al mar de la xarxa internàutica.

diumenge, 27 de novembre del 2011

CERHISEC: Genealogia per a no iniciats, experts i encuriosits



El proper dia 29 de novembre, dimarts, teniu com cada mes la cita amb CERHISEC. En aquest cas comptem amb la presència d'Artur Bial, expert en genealogia, que ens explicarà moltes coses sobre aquesta ciència que ens serveix per esbrinar les nostres arrels en el passat.

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre!!!

dilluns, 21 de novembre del 2011

CANÇONS ESSENCIALS CATALANES



Sergi Dantí és un actor d'origen argentí, amb avis catalans, polifacètic i amb una gran diversitat de registres. Fa ja un temps el vaig sentir per la ràdio i deia una cosa que jo he pensat sempre, que la cançó tradicional catalana mereix un lloc als mitjans de comunicació, als teatres i a la televisió, com ara el tango argentí, el fado portuguès o la cobla andalusa. I que els turistes que arribem avui de forma massiva a la ciutat no tenen on poder anar a escoltar cançó catalana d'aquella que, de forma general, en diem tradicional.

A casa nostra sempre hem restat molt més que no pas sumat. La Nova Cançó va bandejar la cançó tradicional per abaltir-se després. Oblidem noves cançons, que encomanen la tristesa, cantava un jove Espinàs, tota una declaració de principis. És una llàstima que tant de jovent desconegui aquest patrimoni musical.

Dantí recordava cançons de la seva àvia i ha muntat un espectacle, que, ho admeto, encara no he pogut veure, tot i que probablement ho faré aquest divendres. Actualment els recitals es fan a la Biblioteca de Catalunya.

L'altre dia vaig anar a sopar i a veure el futbol al nostre emblemàtic i històric Bar Domingo, del carrer de Blasco de Garay. La seva emprenedora mestressa, la Carme, i la seva filla, la Núria, tenien al taulell un munt de flaiers dels recitals de Sergi Dantí a la Biblioteca de Catalunya, la Núria hi havia anat i en va venir entusiasmada. Li vaig explicar que ja havia parlat del tema al blog, després d'escoltar per ràdio aquest artista agosarat. Optar per cantar aquest tipus de cançó, ara i aquí, és, ja, tota una mostra de coratge.

L'espectacle val 12 euros, però si passeu pel Domingo us regalaran uns vales per assistir-hi a meitat de preu. Per a més informació podeu consultar la web i el blog de Sergi Dantí. 

dissabte, 12 de novembre del 2011

El SOPAR DE L'ANY!!!



(Fotografies de Maria Rosa Blanes)

Ahir vam passar una estona inoblidable al sopar de l'aniversari de la Coordinadora, crec que van dir que ja tenia vint-i-dos anys, que són molts anys, encara més en un barri com el nostre, que tants canvis de població ha experimentat al llarg del temps.

Aquest any es va atorgar el segon premi Poble-sec, en aquest cas a l'escriptor González Ledesma, tot un mite poble-sequí qui, per cert, no va poder acompanyar-nos per motius de salut. El premi el va recollir la seva filla petita, que podeu veure a la fotografia. Esperem que millori aviat i que pugui tornar a venir al nostre barri en moltes ocasions.

Va presentar el premi Salvador Escribà, de la Salseta del Poble-sec, conjunt musical al qual es va donar el premi l'any passat. Vam degustar un magnífic arròs amb llamàntol cuinat pel Toni, com sempre, menú que sembla que també crearà tradició i que s'anirà repetint en els propers sopars commemoratius.

A la primera fotografia també podeu veure el nostre Amadeu i l'actual regidor del districte, Jordi Martí. 

Va ser un vespre entranyable, on vam retrobar molts amics i en vam fer de nous. Crec que està molt bé barrejar gent de procedència diversa a les taules, altrament cadascú es posa amb els parents i coneguts i no fem tant de barri com caldria.

En resum, un d'aquells dies en els quals et sents molt orgullosa de la filiació poble-sequina i t'adones que, malgrat els problemes del barri, que en té uns quants, aquest està viu i ple d'esperances i projectes. VISCA EL POBLE-SEC!!!

I demà, ja ho sabeu, a la CAMINADA PER MONTJUÏC!!! Si no us veieu amb ànims de fer-la sencera -això em passa a mi-, al menys feu un volt per animar, fer barrila i comprovar l'ambientasso que s'hi respira.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Torna la Caminada per Montjuïc!!!

Aquest diumenge es farà altra vegada la Caminada per Montjuïc que organitza el Foment Excursionista. Em sembla que ja és la divuitena. Actualment aquesta caminada s'inclou en el programa de Barnatresc, rep el suport de l'Ajuntament i això comporta avantatges evidents, com ara l'augment progressiu de participants i la publicitat que representa formar part d'un marc ampli com aquest.

Ara bé, segons la meva opinió, també comporta determinades servituds i oblits. A la web informativa municipal l'entitat organitzadora s'esmenta poc i ja ha passat de ser una activitat  molt lligada al nostre barri a ser quelcom de més volada. De tota manera, per als barcelonins, en general, representa una bona ocasió per a conèixer Montjuïc, que encara és un indret una mica estrany i feréstec, que sembla que no acaba de trobar el seu paper a la ciutat. 

El Foment Excursionista de Barcelona ha tingut diverses seus al llarg de la seva història, que ja té gairebé noranta anys. Va ser una entitat més de la florida associativa experimentada durant els anys vint, quan la gent de classe obrera que anava omplint la ciutat es començava a organitzar i a transformar els barris i carrers en veritables comunitats de relació. 

De tota manera, jo recordo, sobretot, el Foment de la Gran Via, en aquell edifici on també hi havia l'Acadèmia Alpe i uns billars al sòtan. No n'era sòcia aleshores, però havia anat a alguna activitat amb una amiga, els oncles de la qual sí que hi pertanyien. De jove les ganes de conèixer gent de la teva edat et porten sovint per centres i entitats, les relacions són polièdriques i diverses. 

Fa uns vint anys el Foment es va traslladar al Poble-sec, en desaparèixer aquell edifici de la Gran Via. De fet, jo aleshores no ho sabia, però els seus orígens havien estat també al nostre barri. Per a mi va ser aleshores molt important comptar amb un centre excursionista a prop de casa. Al Poble-sec tan sols recordo una delegació de la UEC que va durar poc temps, tot i que l'excursionisme també es desenvolupava als centres parroquials, durant la meva joventut.

La primera activitat en la qual vaig participar va ser precisament la caminada per Montjuïc, que vaig veure anunciada en uns cartells d'aquests que es pengen per parets i botigues. Recordo que el dia d'aquella caminada va ploure força; el mes de novembre, que és quan se celebra, resulta variable i divers i tant ens pot oferir un dia amable com un dia fred i plujós. Després ja vaig participar en activitats relacionades amb el setanta-cinquè aniversari de l'entitat i ara ja anem gairebé cap al centenari.

L'any abans la meva filla, que havia passat  pel Parc de les Tres Xemeneies per casualitat, ens havia explicat el moviment que comportava la Caminada. Hi havia molta gent de la vostra edat, ens va comentar. Recordo com si fos ara com un dia, en passar pel carrer Creu de Molers, vaig veure que feien obres en uns baixos i que un rètol anunciava que s'hi instal·laria l'entitat. Per al barri va ser molt important l'arribada del Foment i el Foment també va fer una revifalla en venir al Poble-sec. Aquests darrers anys hi ha arribat molta gent jove de tot arreu. Les activitats han evolucionat, l'excursionisme s'ha convertit en moltes coses diferents, tot canvia, ens agradi o no. I em temo que quan et vas fent gran no t'agrada que les coses canviïn gaire.

Al Foment hi vam trobar molt bons amics. Gent més gran que nosaltres que formava part de l'entitat des de la seva mateixa joventut, que allà havia passat grans estones, s'havia enamorat, s'hi havia casat i hi havia portat els fills. Les entitats amb una llarga història són admirables. He vist al llarg d'aquests anys morir companys i companyes del centre, més grans que jo però també algun de més jove, com l'animada i vitalista Elena. Així és la vida. Fa uns dies vam acomiadar una altra bona amiga del centre, Rosa Maria Bosch, una dona alegre i xerraire, encisadora. Tenia setanta-set anys però quan et fas gran les diferències d'edat es van anivellant, no és com quan de jove cinc, set anys, són tot un món de diferències i jo, tot i ser més jove, la veia gairebé de la meva generació. Amb el seu espòs, ara vidu, s'havien conegut i enamorat al Foment.

Quan arriba el mes de novembre i veig que és a punt d'organitzar-se una nova caminada no puc deixar d'evocar aquests més de deu anys en els quals el Foment, el del Poble-sec, ha format part de la meva vida. Ja no camino tant pel fet que bufo molt en les pujades però hi vaig a fer tertúlia els dijous i a algunes sortides al meu abast. L'excursionisme que era una activitat integral ha quedat convertit en gran part en una mena d'esport que tan sols dona importància a l'esforç realitzat, això que en diuen treacking. O en el senderisme, el més semblant a l'excursionisme antic, tot i que amb molts matisos que el fan força diferent.

Durant la meva joventut l'excursionisme era una activitat gairebé patriòtica i espiritual. Anar a Corbera de Dalt era una aventura. Avui el món és molt més petit i la generalització de l'ús del cotxe i la facilitat dels transports van transformar-ho tot com, en un altre sentit, però potser encara amb més profunditat, els ordinadors i internet han transformat el nostre present.

Tot passa i canvia però quan alguna cosa, com ara la Caminada de Montjuïc organitzada pel Foment retorna, ni que sigui amb les variants inevitables i amb transformacions organitzatives lligades als canvis socials i en els costums, sento un entranyable sentiment tardorenc fet d'il·lusió i melangia, inexplicable.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Misteris del Paral·lel




Dimarts vam gaudir a la Biblioteca de la xerrada de Josep Cunill i em sembla que tothom que va venir en va sortir entusiasmat.

El Paral·lel, com vam poder comprovar, té encara molts misteris per esbrinar, molts tòpics per esmicolar i molts personatges en els quals aprofundir, com la misteriosa i emprenedora Elena Jordi.

Em va semblar molt interessant el fet que, ja des dels inicis, el Paral·lel, com ha passat amb el nostre barri o amb la muntanya de Montjuïc, va restar subjecte a les crítiques dels elitistes, en contraposició amb un Passeig de Gràcia elegant i de gent fina.

Treballar als seus teatres era un risc, ho va ser fins i tot per Margarida Xirgu i el mateix Santpere va rebre bastonades dels entesos, cosa que anys després passaria amb d'altres actors, com el mateix Capri.

Un altre tópic ha estat el gènere teatral que va predominar a la nostra avinguda. Aquí s'hi va fer i s'hi ha fet  de tot, teatre de cabaret, popular, cinema, teatre líric i també, durant una època, bon teatre català. Però en l'imaginari popular hi ha quedat una ferum pecaminosa plena de vedettes i senyores amb poca roba, que també n'hi va haver i de molt remarcables.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

XERRADA DE CERHISEC: El Gran Teatre Espanyol (1892-1935)

Ja podeu reservar-vos el dia 25 d'octubre, al vespre, per venir a la xerrada de CERHISEC. En aquesta ocasió comptarem amb Josep Cunill, autor del llibre sobre el Teatre Español, que, per cert, podeu trobar, com també tots els de CERHISEC a la llibreria NITUS!


Josep Cunill també va escriure una interessant biografia sobre la gran actriu Elena Jordi.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Itinerari pel Poble-sec i d'altres informacions



Dilluns realitzo un itinerari pel Poble-sec, en el marc de les activitats que organitza Òmnium Cultural.


La darrera xerrada de CERHISEC, dedicada als 10 anys de la nostra biblioteca no va comptar amb una excessiva assistència, potser perquè tot just som a l'inici de la temporada. Recordeu que la cita amb CERHISEC la teniu cada darrer dimarts, a la mateixa biblioteca, a dos quarts de vuit del vespre. La propera xerrada estarà dedicada al Teatre Espanyol, ara Artèria-Paral·lel, potser perquè això de dir-se Espanyol avui va de baixa (?).

Probablement comptarem amb l'autor d'aquest llibre:


Aquesta publicació, així com els llibres de CERHISEC i les meves darreres novel·les, les podeu trobar a la LLIBRERIA NITUS, una de les poques llibreries-papereries del barri, antiga i històrica, que, afortunadament, encara funciona i molt bé per cert.

dimarts, 27 de setembre del 2011

CANÇÓ DELS GEGANTS DEL POBLE-SEC


Dedicada a la família Velasco, la més gegantera de les rodalies.



La nostra geganta no és reina formal
ni bella pagesa alegre i feinera,
ni una menestrala ni una botiguera,
ni princesa mora ni fada ideal.
Regna en els capvespres i les tendres nits,
vesteix transparències i plomalls daurats,
aplega els desitjos pregons i amagats,
dansa als escenaris dels amors prohibits.

El nostre gegant és home important,
té empreses i càrrecs i força diners,
família avorrida, i viu als carrers
on viuen els rics i gent benestant.
Però baixa al teatre a viure i somniar
quan el món li sembla sense cap sentit,
quan se sent molt sol i trist i ensopit
i pensa en la noia que surt a ballar.

S’estimen amb certa passió deshonesta,
temen que algun dia es diran adéu,
ell li fa regals, ella no té preu,
i dansen plegats pels carrers en festa.
Són una parella d’infidels amants,
d’amor sense murs, d’amor clandestí.
De vegades planyen ambdós el destí
que els va fer anar a raure en móns tan distants.

El cambrer els contempla, menut i discret,
coneix el que passa i observa amatent.
A la seva feina cal ser molt prudent,
i des de fa anys sap guardar un secret.
Ell coneix la vida i a la gent comprèn,
tot servint vermuts i cafè i licors
veu néixer i morir odis i rancors,
la passió arrauxada i el desig ardent.

Quan la festa arriba i arriba el xivarri
i de tot arreu vénen mil gegants
no trobo que n’hi hagi de tan elegants
ni tan ben plantats com els del meu barri.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

dilluns, 26 de setembre del 2011

10 ANYS DE BIBLIOTECA: DIMARTS, 27, a dos quarts de vuit del vespre


Tot i que pel setembre no acostumem a organitzar xerrades de CERHISEC, aquest any hem fet una excepció ja que hi ha un bon motiu per a fer-ne una. Celebrem deu anys de la inauguració de la Biblioteca Francesc Boix. Aquí podeu veure una fotografia de l'acte, que va anar acompanyat de la col·locació d'una placa a la casa on va néixer Boix, que he tret de l'informatiu en xarxa de Sants-Montjuïc. L'alcalde Clos sembla a punt de ballar la samba, per cert i la resta de gent a punt de seguir-lo.

Ningú no ho va reconèixer en aquell moment però la primera proposta del nom de la Biblioteca la va fer CERHISEC.  La Glòria Sánchez va veure un documental sobre Boix per televisió, va cercar informació, es va oferir una xerrada de l'entitat explicant la seva vida i a l'hora de cercar un nom se'ns va demanar opinió i vam suggerir el de Boix. La proposta va ser molt ben acceptada, de vegades he pensat com no se'ns van ocórrer aleshores d'altres propostes, potser va ser el destí que volia que la biblioteca es dediqués a això que en diuen la cultura de la pau i que parteix de la idea que cal conèixer la història tràgica per tal de no repetir-la, una creença amb més esperança al darrera que seguretat.

La col·locació de la placa va originar cert debat. No es va poder indicar la filiació comunista de Boix, que era militant d'aquest partit, per no ferir segons quines sensibilitats i es va posar antifranquista. Fins i tot algunes entrades d'internet obliden també aquesta militància, sembla que avui això d'haver estat comunista, una paraula que ha desaparegut dels noms dels partits d'esquerra, és quelcom que s'ha de maquillar. La constatació a la placa de la nacionalitat espanyola de Francesc Boix ha sofert també algunes agressions canviant espanyol per català tot i que estic segura que Boix tenia ben poca cosa de catalanista. En fi, misèries del present. Boix va ser l'únic espanyol i català que va declarar a Nuremberg, però ho va haver de fer en francès i com a francès, ja que els espanyols no estaven autoritzats a declarar, pel suport donat als nazis, suport més moral o immoral que no pas efectiu. I pel suport donat pels nazis als franquistes, que aquest sí que va ser contundent i definitiu. 

Francesc Boix, molt jove, presoner i internat al camp, va aconseguir treballar al laboratori de fotografia del de Mauthausen i com que era dels pocs joves als quals se'ls permetia sortir de tant en tant va poder passar negatius de les fotografies que es feien a una bona dona alemanya. Tot plegat va ser una prova més que evidenciava el que havia passat. Va treballar de periodista, pel partit comunista, per cert, i no va cuidar gens la seva feble salut, potser perquè estava decidit a viure intensament ni que fos amb un cert risc. Va morir als trenta anys, el 1951, a l'exili, a París.

Montserrat Roig ja havia mencionat Boix en el seu llibre sobre els catalans als camps nazis, un tema aleshores poc conegut, però confonia en algun moment el nostre Francesc Boix amb una altra persona amb el mateix nom. Més endavant s'han fet documentals i escrit llibres molt ben documentats sobre el tema que es poden trobar, és clar, a la Biblioteca. A la fotografia es pot veure també una germana de Francesc Boix, Núria, la qual va entrevistar CERHISEC, una dona d'una gran personalitat, que vivia a Mèxic i que no havia pogut veure el seu germà des que aquest se n'havia anar, amb setze anys, voluntari al front. Van venir a la inauguració Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo. I també podeu trobar entre el públic Enric Marco, l'impostor, aquell senyor president de l'Amical de Mauthausen que després va resultar que no havia estat a cap camp i que sembla que tenia un gran poder de convocatòria i de fabulació. 

L'edifici on es troba la Biblioteca ha sofert pocs canvis i encara es reconeix en les fotografies de la destrucció que va sofrir durant els fets de la Setmana Tràgica. Va néixer com a escola de padres, en concret de La Salle, en una època molt deficitària en escoles per a gent humil i gràcies a l'ajuda de persones riques com Dorotea de Chopitea. Les referències que n'he tingut, a través de gent gran que hi va anar, és que es tractava, per l'època, d'una escola d'una certa qualitat, professional, on s'ensenyava als nois comptabilitat, càlcul, mecanografia, francès, i on fins i tot se'ls buscava després feina. Després de la Setmana Tràgica va continuar en funcionament fins al temps de la Guerra Civil. Durant la guerra s'hi va instal·lar el Sindicat de la Fusta, que es trobava abans al carrer Roser i també un menjador social i d'altres serveis diversos.

No tinc informació sobre el perquè, en acabar la guerra, no va tornar a ser escola. De fet, diferents capellans que havien treballat allà havien estat assassinats durant aquells anys i hi havia una manca de religiosos per a les demandes del moment. Per algun motiu se la va quedar la Falange i era també una mena d'oficina controlada del barri per a tota mena de coses, com ara l'organització de festes majors, fins i tot. La gent més gran que jo recordava batusses diverses entre els joves falangistes i grups escoltes amb seu a la parròquia de Santa Madrona però m'agradaria comptar amb testimonis directes d'aquells fets que, segons m'han explicat, van contribuir a què el rector de la parròquia, per tal d'evitar problemes, acabés foragitant els escoltes de la parròquia. Jo recordo un fet concret, un jove de la parròquia de Sant Salvador va ser apallissat per joves falangistes quan anava sol pel carrer, per un grupet de pinxos del barri que es reunien al Bar Gol, al carrer d'Elkano i que pertanyien a la falange del carrer de Blai. Com que aleshores res de tot això sortia als diaris costa trobar informació seriosa d'aquells fets.


Amb el temps, a la Falange s'hi van fer coses més normals, com ara ball ye-yé. Hi ha qui no vol admetre que hi anava a ballar, per raons òbvies, però jo hi havia vist molts joves més grans que jo, que no eren falangistes ni res de tot això, movent l'esquelet al ritme de cançons com ara Tintarella di Luna o celebrant la revetlla al pati. També hi va haver una guarderia infantil on hi feien pràctiques noies del Servicio Social, uns cursos que havies de superar si volies treure't el carnet de conduir, per exemple. Amb la democràcia el local va passar al barri i hi va haver centre cívic, amb teatret on jo hi havia vist espectacles diversos i hi havia escoltat conferències interessants, casal d'avis i també oficines de l'ajuntament, com ara. Sembla que als soterrani es van trobar proves de la realització de pràctiques de tir, entre d'altres coses.


Finalment va passar a ser Biblioteca, una biblioteca que ja era aleshores una mica petita per al barri, però que ha fet una tasca importantíssima. Avui, però, crec que ens en  caldria una altra de més gran, complementària, potser en algun altra sector, com ara les Hortes o la França Xica, d'aquestes tan enormes que fan ara, sense deixar la nostra molt estimada Francesc Boix, evidentment, que així podria continuar ampliant el fons específic i local i que es troba al cor del barri, pel meu gust. En diverses ocasions he suggerit que la nova es podria dedicar a l'escriptor González Ledesma, per exemple, i tenir-hi un fons de literatura negra i també de literatura popular, de l'estil de les novel·les que aquest escriptor creava amb el pseudònim de Silver Kane, ja que al barri hi havia hagut establiments on es canviaven aquests volums barats que tan van contribuir a alegrar una mica els grisos anys de la postguerra.

El director actual, Juan Antonio Delgado, és un home jove i entusiasta que sempre ens ha facilitat tot el que hem necessitat per a les trobades mensuals de CERHISEC i que explicarà a la xerrada, de forma més extensa, aquests deu anys darrers de biblioteca, els problemes actuals i els projectes de futur d'un servei que avui resulta imprescindible i que és, pel meu gust, un dels assoliments culturals més importants que ha aconseguit la ciutat durant les darreres dècades.

Un espai que crec que es podria recuperar millor és el bonic pati, on s'hi havien fet ball i espectacles diversos, i no només durant l'època falangista sinó també més endavant. També hi havia hagut un servei de bar i tauletes, era un lloc molt agradable per a seure i prendre alguna cosa. No sé si no es podria fer alguna cosa per tal que fos obert, per exemple, els diumenges, o quan la biblioteca tanca i que s'hi pogués passar l'estona xerrant i prenent alguna cosa, al menys a l'estiu. Em fa pena quan ho veig tot tancat i barrat.


dijous, 8 de setembre del 2011

Narcís Lecha, militar republicà a Montjuïc i professor al Poble-sec

Amb motiu de la mort de Narcís Lecha i Font el diari El Punt va publicar aquesta fotografia i la referència següent:


El músic i mestre Narcís Lecha i Font, que va ser també oficial de l'exèrcit de la República, va morir el dia 1 de gener del 2009 als 93 anys.

Nascut a la carretera de Santa Eugènia de Girona el 15 de desembre del 1915, va estudiar dels tres als set anys al Grup Escolar de Girona (actualment CEIP Bruguera). Després, dels set als dotze, va cursar estudis a la Salle i va ingressar al batxillerat amb matrícula d'honor. Quan feia precisament el tercer curs de batxillerat, el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la República. El 1933 Lecha va començar la carrera de magisteri i també estudiava música al conservatori.

Ja amb el títol de magisteri, va fer pràctiques a Cassà de la Selva i a l'escola de Montjuïc de Girona. L'any 1936 havia de traslladar-se a Banyoles per exercir de professor, però l'esclat de la Guerra Civil va canviar els esdeveniments i va decidir anar voluntari a l'Escola de Guerra de Barcelona. Narcís Lecha també havia format part del GEiEG des de mitjan anys trenta, club on va col·laborar en la construcció de les pistes d'atletisme de Vista Alegre, a més de presidir la secció d'art dramàtic.

Segons explicava ahir el seu nét Pere Castellanos, a partir del 18 de juliol Narcís Lecha va anar perdent contactes amb el món de l'educació i el magisteri, i va centrar la seva activitat en les tasques militars de la guerra com a tinent. Entre les batalles en les quals va participar, hi ha la presa de Belchite i la presa de Terol, on va ser ferit al cap, a la cama i a la mà, ferides de les quals va estar convalescent tres o quatre mesos, i es va anar a recuperar a Girona. Finalment, també va participar en la batalla de l'Ebre. Narcís Lecha va acabar la guerra amb la categoria de capità i amb dues medalles al valor. El 1939 es va exiliar i va ser internat en diversos camps de refugiats. A l'Estat francès va desenvolupar diverses feines i es va casar amb Justa Berges.

El mes de maig de l'any 1948 va tornar a Girona, però finalment es va establir a Barcelona, on va treballar a la clínica de l'Aliança i a diverses acadèmies d'ensenyament. A les acaballes de la dècada dels cinquanta, es va incorporar a l'Acadèmia Granés. Actualment vivia a Girona...


Què té a veure amb el Poble-sec aquest home amb una biografia lligada a la Guerra Civil i les seves conseqüències, d'una generació de supervivents i resistents que en aquests darrers anys, de forma inevitable, ens ha anat abandonant?

Doncs resulta que la fotografia de Narcís Lecha que va publicar el diari amb motiu de la seva mort i que també m'ha fet arribar molt amablement un nét seu, Pere Castellanos, va ser feta a l'Acadèmia Balmes del Poble-sec, on va treballar durant algun temps. 

Encara més, Narcís Lecha va ser present en els malaurats Fets de Maig que al nostre barri vam patir de forma molt directa i, afortunadament, ha deixat unes memòries on explica la seva experiència. El seu nét va contactar amb mi a través del blog, interessat en obtenir referències sobre el cine Amèrica i l'Acadèmia Balmes, que el seu avi cita  en aquests documents.

Els Fets de Maig són encara força incòmodes ja que la divisió de les esquerres va produir, a més de la repressió evident, una gran decepció en la gent. Sembla, però, que aquella experiència no ens ha servit d'exemple ni d'escarment i que les divisions entre sectors polítics que haurien d'anar plegats i arribar a enteses són massa freqüents i lamentables.

Durant la guerra Narcís Lecha va ser destinat a la caserna del Castell de Montjuïc, on hi havia una defensa antiaèria molt deficient, uns canons russos de mala qualitat. Es feia el que es podia i Narcís Lecha havia explicat en diferents entrevistes les estratègies que se seguien per tal de preveure els atacs feixistes. 

Com és sabut a Barcelona, fins al maig de 1937, existien les patrulles de control, formades sobretot per membres de la FAI i del POUM. Aquestes patrulles, paradoxalment, en ocasions s'han titllat de descontrolades. Les relacions entre els militars republicans i els milicians anarquistes no va ser mai bona i el tema va empitjorar fins als enfrontaments ja coneguts. Tot i que avui sembla que ningú no vulgui recordar aquells problemes, també hi havia una qüestió de ressentiment identitari en alguns sectors de la FAI i a la plaça d'Espanya i a sectors de L'Hospitalet es podien veure cartells que deien coses com ara España para los españoles y Cataluña para los murcianos o bé Aquí acaba Cataluña y empieza Murcia.  Com sol passar avui amb el tema dels immigrants, hi havia moltes explicacions simplistes i tòpiques i molts prejudicis, un dels pocs testimonis una mica objectius de la problemàtica social i econòmica existent va ser la periodista Irene Polo, que es va desplaçar a Sallent amb motiu d'uns greus aldarulls, abans de la guerra. Irene Polo també va viure un temps al barri i li vam dedicar una de les xerrades de CERHISEC per aquest motiu. Hi ha algú al món que no hagi passat més o menys estona pel Poble-sec?

Narcís Lecha era tinent d'artilleria antiaèria i des del seu emplaçament va poder presenciar una batalla pels volts del cine Amèrica, ocupat pels revoltats. El diari La Vanguardia menciona aquells fets de forma breu. Els anarquistes comptaven amb un bon nombre d'armes, procedents de les casernes de Barcelona assaltades amb motiu dels fets del 18 de juliol. La meva mare, Marta Coderch, parlava d'haver vist fins i tot un canó en els assalts al cinema. Sembla que els resistents van fugir i es van introduir a cases del veïnat, la meva mare també recordava que els van ordenar obrir bé finestres i balcons, per poder vigilar l'interior i evitar tiradors ocults. El veí de la meva escala que vivia al pis tocant al terrat, a Blasco de Garay, ens ensenyava de petits uns forats de bala que encara existien a les parets d'aquell terrat i m'imagino que a les de molts altres, a causa d'aquells enfrontaments.

Se hace difícil, en las condiciones en que nuestros redactores habían de hacer la información, obtener datos objetivos y exactos. Esto nos obliga a recoger sólo las referencias de los hechos debidamente comprobados. Con este criterio podemos decir que a primeras horas de la mañana se rindieron algunos individuos de determinada fuerza que, después de haber vencido la resistencia opuesta desde el Cine América, se habían refugiado en las casas contiguas. El día anterior habían cesado ya en la defensa sin entregarse...


Narcís Lecha també explica a les seves memòries que al parc de Miramar, al camí que puja cap al castell, hi havia una bateria de costa controlada per la FAI. Al castell hi havia uns canons antiaeris i aquell armament va poder evitar l'atac anarquista al castell. Els membres de la FAI van decidir assetjar la caserna del castell tallant amb una barricada la carretera d'accés al cim, per evitar l'entrada de queviures i provocar la rendició dels militars. Aquests van patir aquesta mancança i es van veure obligats a menjar el que podien, com ara un ase que pasturava pels fossats. Després d'uns dies suportant la situació els militars del castell van fer un simulacre d'atac a la bateria de costa controlada pels anarquistes, van emplaçar els canons antiaeris cap a la posició de la FAI. De fet, aquests canons no poden disparar amb angle negatiu, però els anarquistes ho ignoraven i davant de l'amenaça van aixecar el setge. Finalment va poder passar un camió amb aliments cap al castell i al cap d'uns dies van arribar reforços des de València tot i que de fet van ser els antics guàrdies d'assalt de la República els qui van posar fi a la insurrecció.

Ja sabem com va acabar tot allò i com va acabar la guerra civil. Per això és important recordar els fets i aquestes memòries individuals són un gran element de memòria popular i política perquè sovint els manuals convencionals obliden i menystenen la vida quotidiana real dels afectats. Aquells fets van ser molt viscuts i patits al nostre barri, amb un fort component anarquista i víctima de bombardeigs, amb una patrulla de control situada al principi del carrer de Blasco de Garay. Tant és així que en recollir testimonis de la guerra civil, quan es va elaborar el llibre editat per CERHISEC, ens vam adonar que algunes persones grans confonien aquells fets amb els del 18 de juliol. 

Agraeixo a Pere Castellanos, historiador i nét de Narcís Lecha, que m'hagi facilitat les dades i la fotografia que reprodueixo en aquest blog. 

Pel que fa al cine Amèrica, es va refer després de la guerra i va ser un dels cinemes emblemàtics del barri, fins i tot s'hi feien varietés en acabar les pel·lícules. Com tants altres cinemes es va decandir a finals dels setanta i a principis dels vuitanta va desaparèixer de forma definitiva. Avui hi ha un blog d'habitatges però estaria bé que alguna referència al carrer  recordés la seva història.

dilluns, 5 de setembre del 2011

El nostre barri a 'La Vanguardia'







Avui, al diari 'La Vanguardia', un article sobre el nostre barri i els canvis que s'hi estan produint!!!

Tenim problemes, com passa a tot arreu, però sovint tenim tendència a oblidar o menystenir els aspectes positius dels nostres carrers.


VISCA EL POBLE-SEC!!!!

dilluns, 22 d’agost del 2011

Teatre al barri, ahir i avui

Una amiga que va viure al Poble-sec i que ara viu a València, Montserrat Llagostera, ha retrobat aquest programa de teatre, del quadre escènic de la Parròquia de Lurdes, que el seu pare, Joan Llagostera, havia dirigit.

Aquest centre tenia un local acollidor al carrer Ricart.  Jo, que anava a la parròquia de Sant Salvador d'Horta, havia assistit sovint a aquell teatre, ja que ens el cedien per a les representacions.

Avui, al nostre barri, hi ha un gran problema de manca de locals. En d'altres barris s'han conservat alguns d'aquells teatrets parroquials que avui s'han reconvertit en sales modernes i de prestigi.

Recordo que havia anat també a Santa Madrona, a veure cinema, teatre i recitals de la Nova Cançó. A les monges tenien un bon teatre també, que va anar empitjorant amb les remodelacions de l'escola i avui no sé ni si existeix.

Un teatre magnífic, que no era al barri però sí ben a prop, era el dels tramvies. Quan jo era petita assajava a l'estiu una orquestra en aquell teatre i fins al llit m'arribaven els dolços sons que endegaven els músics, res a veure amb les estridències i els volums de so actuals, eren melodies llunyanes i agradables, tolerables i que anunciaven el llarg estiu ple de festes majors.

Encara vaig anar a aquell teatre dels tramvies quan la meva filla era petita i anava a l'Estel, aquella escola tan catalana que també era al carrer Ricart i que va acabar com el rosari de l'aurora, per celebrar els Jocs Florals.

Avui hi ha una mena de moda de construir als nous centres cívics i educatius espais polivalentes, teatres que no són teatres com els d'abans. El fet és que qualsevol actuació té molt més prestigi en un bon espai amb seients adients i escenari a la italiana, amb bona sonoritat, però les modes no van per aquest costat.

Era l'any 56 i, com es pot veure, es feia una obra en català, en concret de Folch i Torras. Les obres d'aquella època, la majoria, eren innocents i amb un humor molt blanc, certament. Però ens ho passàvem d'allò més bé fent-les i veient-les. Recordo títols com ara Pi, Noguera i Castanyer, fabricants de mobles. Aleshores era complicat fer còpies i hi havia llocs on es podien llogar lots de llibrets amb el text de l'obra, per a tots els personatges.

Encara hi ha indrets a determinats barris on es fa molt bon teatre, tradicional i modern, i que disposen de bons espais al Clot, a Sant Andreu, al Poblenou. Inevitablement, com tantes altres coses, enyoro aquelles tardes de diumenge anat a veure teatre divertit teatre d'aficionats. El bonic teatre de l'Orfeó de Sants també se n'ha anat a Can Pistraus.

Un altre tema és la promoció del que es fa en aquests centres, moltes vegades no surt al diari la seva programació i passa desapercebuda, de forma injusta.

dimarts, 9 d’agost del 2011

La tràgica història, amb final feliç, d'una veïna del Poble-sec (1935)



Fa uns dies, a 'La Vanguardia', Santiago Tarín recordava el cas de Maruja Martínez. Aquesta noia cantava tangos a La Criolla, havia nascut a Ayamonte, Huelva, i als setze anys un pinxo la va enredar per tal que vingués a Barcelona. Un cop aquí la maltractava i l'explotava de mala manera. Maruja, al final, va aconseguir agafar una pistola de la seva parella, una pistola deteriorada i de mala qualitat, i quan se'l va trobar al Paral·lel i aquest la va tornar a amenaçar de mort, li va disparar uns quants trets i el va matar ella.

Maruja tenia aleshores vint-i-dos anys i una nena de sis. El judici va ser seguit per molta gent que va aplaudir a cor què vols quan es va absoldre a la noia, després d'escoltar els testimonis, entre els quals el de la nena, que va explicar com aquell home apallissava la seva mare i a ella mateixa en alguna ocasió. Aquest cas s'hauria oblidat com tants altres si no fos perquè entre les fotografies inèdites de l'Arxiu Centelles se'n van trobar dues del judici, fets per un Centelles molt jove, que ens mostren la mare i la filla i també el penalista Agustí Juandó, que devia tenir cura de la seva defensa.

Explico això en aquest blog perquè tot plegat va passar al nostre barri. Maruja i el seu explotador havien viscut al carrer Vallhonrat i després, quan es van esdevenir els fets, vivien al carrer Cabanyes, 83. La mort del pinxo es va esdevenir al Paral·lel. Segurament molts dels testimonis, com ara la portera, veïns, eren també gent del nostre barri, un barri en el qual s'hi barrejava molta gent de vida complicada però també veïns normals i corrents i gent ben convencional. M'ha sobtat que Tarín, la família del qual també va viure al barri, fes a l'article de La Vanguardia un comentari una mica parcial sobre les característiques miserables del Poble-sec d'aleshores, però això és habitual, com ja sabem i patim.

M'agradaria saber què va ser de Maruja i la seva filla després. Espero que tiressin endavant. Era l'any 1935 i aviat vindrien temps difícils. El que sí s'ha pogut saber és què va ser de l'advocat Juandó, que durant la República es va significar en l'ús del català als jutjats i l'administració. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 1939. Actualment s'ha creat un premi per a persones i entitats que promocionen el català en l'àmbit jurídic que porta el seu nom.