divendres, 24 de desembre del 2010

BON NADAL, DES DEL POBLE-SEC!!!!






Entre el brogit de la ciutat desperta,
s’esmuny la boira d’un Nadal antic,
que entra, lleugera, per la porta oberta,
i ens apropa al record d’algun amic.

Encara que les llums semblin de fira
i que el pessebre sigui més humil
hi ha l’espurneig d’un nou estel que ens mira
des d’un racó, pintat al cel tranquil.

Si el temps ens porta enyorament i pena,
si aquells que hi foren ja no són aquí,
i si sentim llunyana la carena
per on els Reis retroben el camí…

…encara aquell misteri de rondalla
ve a una establia plena d’escalfors,
vora un infant que jeu damunt la palla
i que vetllen els àngels i els pastors.


                                   Júlia Costa

La bonica imatge que penjo pertany a un quadre de Brull, avui en una col·lecció particular, i que va pertànyer al pintor durant tota la seva vida. Joan Brull és encara un pintor poc conegut. Va ser alumne i amic del malaguanyat Simó Gómez i va tenir l'estudi on l'havia tingut Gómez, per passar després a residir a una torreta de la part alta del Poble-sec, pel Passatge Serrahima. 



Aquest altre quadre, titolat 'Obra de teatre', del mateix autor, crec que també representa un pessebre. És freqüent que els pintors facin diferents versions d'un mateix tema i la representació d'escenes familiars davant del pessebre va ser habitual a finals del segle XIX.



Al Poble-sec tenim encara un deute pendent amb aquest pintor i amb Simó Gómez. I amb la gran tradició d'artistes que, durant anys, han creat obres diverses en algun lloc dels nostres carrers, fins al punt d'haver-se comparat el nostre barri amb Montmartre.

dimecres, 22 de desembre del 2010

XERRADA DE CERHISEC: El Foment Excursionista de Barcelona





Ahir, a la Biblioteca, la xerrada mensual de CERHISEC, la darrera de 2010, va estar dedicada al Foment Excursionista de Barcelona, una entitat que es troba al nostre barri, de forma fixa, des de 1991 quan, després d'una aferrissada resistència, van abandonar l'emblemàtic pis de la Gran Via, a la mateixa escala on es trobava l'Acadèmia Alpe i on havien romàs des de 1951.

El Foment va ser fundat el 1922. A través del seu butlletí i de l'arxiu d'imatges que conserva l'entitat es por resseguir la història del centre però també la història de Catalunya i de tots nosaltres: l'empenta dels anys 20, l'entusiasme republicà, el temps de la guerra, amb molts socis joves al front, la represa dels quaranta, que van fer que el butlletí, que sempre s'havia escrit en català, s'hagués de fer en castellà... I, a poc a poc, els canvis dels seixanta, dels setanta, el retorn, primer una mica tímid del català. I moltes activitats: excursions, càmping, esquí, escacs, teatre.

Avui l'entitat té poc menys de cinc-cents socis. Ha viscut, com totes, etapes d'esplendor i de davallada. Amb l'afició als boulders, als esports d'aventura, al senderisme, a les travesses llunyanes, acull avui nova gent, potser, però, amb uns objectius i perspectives molt diferents de les que movien els socis en etapes anteriors. S'ha integrat al barri, participa en totes les seves activitats i ha esdevingut una peça clau d'aquesta mena de renaixement actual de l'associacionisme poble-sequí. No sabem com serà el futur, no falten ja molts anys per al centenari, el 2022. En tot cas, esperem que el Foment continuï generant activitat i dinamisme. Ahir vam fer un repàs per la seva història, amb la col·laboració d'alguns socis històrics, d'aquells que es van conèixer i enamorar a les seves excursions, de joves, i avui són avis i àvies encara amb molta empenta, com la Rosa Milà. 

Endavant i felicitats!!!

dilluns, 13 de desembre del 2010

Entre veïns









Ahir, al programa ENTRE VEÏNS,  de BTV van parlar del Poble-sec i crec que se'n va donar una visió limitada però força digna. Se'n podien haver dit moltes més coses però, vaja, em va agradar. El podeu mirar aquí, no he aconseguit poder-lo penjar al blog, de moment.

divendres, 10 de desembre del 2010

Sebastià GASCH, trenta anys després







El dia 9 de desembre, o sigui, ahir, va fer trenta anys de la mort de Sebastià Gasch. Sebastià Gasch va viure durant força anys al nostre barri. Quan jo era petita anàvem a comprar a l'adroguer Jaume Ferran, un colmado situat a Blasco de Garay-Blai, un establiment emblemàtic d'aquells amb els plàtans penjats a la llinda i que feia olor de cafè mòlt i fruita fresca. La família dels propietaris i la meva es coneixien des de la infantesa i per això eren clients fidels de la botiga del senyor Quimet, el pare del senyor Jaume. Cal dir que ben aprop, a la cantonada de dalt i a l'altre costat del carrer, hi havia un altre establiment semblant, el del senyor Joanet, la filla del qual, Carme Lanza, venia amb mi a escola. El veïnat proper, com si es tractés d'un pacte d'honor, era client de l'un o de l'altre per tradició familiar i no acostumava a canviar de proveïdor amb facilitat.


Una senyora fina i educada, que semblava arribar d'un altre món, venia també a comprar i recordo que l'atenien amb gran deferència, era la senyora Gasch. Sempre li deien senyora Gasch i de vostè, cosa que en aquell món veïnal de Pepetes, Quimets, Joanets, Lolites i Carmetes era tot un títol privilegiat. La família Ferran, la del senyor Quimet, tenia un fill ballarí, Josep Ferran, que va estudiar dansa amb Magriñà, va ballar amb la companyia de Roland Petit i va ser professor a l'estranger i al País Valencià, per retornar a Barcelona uns anys abans de la seva mort. Hi ha ballarins actuals, a París, que recorden amb admiració les seves classes, però aquí l'hem oblidat, com oblidem tantes coses. En tot cas, tornarem a parlar d'ell en alguna altra ocasió. Sebastià Gasch l'havia esmentat en algunes de les seves cròniques.

Sebastià Gasch (Barcelona 1897-1980) va ser periodista i crític d'art i espectacles compromès amb la innovació creadora i les avantguardes. Va iniciar la seva carrera a la Gaseta de les Arts, D'Ací i d'Allà i, després, a L'Amic de les Arts (1925-29), on va signar amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà el Manifest Groc (1928), que resumia la seva oposició a la cultura del postnoucentisme i la seva defensa de la modernitat. A partir d'aquí, va publicar al llarg de més de cinquanta anys en diverses editorials europees i llatinoamericanes i va revaloritzar gèneres oblidats o menystinguts fins aleshores com el music-hall, el circ, el cinema, el teatre o la dansa en revistes com Hèlix, La Publicitat, Mirador, L'Opinió o La Gaceta Literaria. Acabada la Guerra Civil va residir a París i el 1942 va tornar a Barcelona. El 1946 va reprendre les seves tasques periodístiques des de Destino i va impulsar les noves descobertes de la plàstica. 

Autor de més d'una trentena de llibres, destaquen La pintura catalana (1938), De la danza (1946), El circo y sus figuras (1946), L'expansió de l'art català al món (1953), París, 1940 (1956), Barcelona de nit (1957) o Les nits de Barcelona (1969). També va escriure monografies, com Charlie Rivel, pallasso català (1962) o Joan Miró (1963). El conjunt de la seva tasca periodística i literària el va convertir en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX. En conseqüència, va ser homenatjat diverses vegades i, entre d'altres, va rebre la Medalla d'Honor d'Amics del Circ (1956), la Insígnia d'Or i Brillants del Circ (1959), la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975) i era Officier de les "palmes académiques" franceses (1960). En honor seu, el FAD convoca des de 1976 els Premis Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals.

Les dades  biogràfiques oficials les he extret de la web de l'AELC. Jo no vaig conèixer el senyor Gasch però sí que recordo les sucoses anècdotes que la seva esposa ens explicava a Ca l'adroguer, com ara els problemes per cobrar les publicacions -sembla que una gran part del món editorial sempre ha anat curt d'armilla o no ha estat massa complidor, vaja- i els seus comentaris sobre l'afecció desmesurada del senyor Pau Casals a les senyores, al menys en èpoques juvenils, cosa que em va trasbalsar, car la imatge oficial del famós músic nostrat era gairebé venerable i santificada, com sol passar. La senyora Gasch explicava coses molt divertides i interessants sobre personatges diversos i em sap greu no haver escoltat amb més atenció aquells comentaris sobre gent que aleshores jo, en la meva ignorància, no sabia ben bé la importància que tenien.

Sebastià Gasch i Josep Ferran mereixen una xerrada de CERHISEC i suposo que els en dedicarem una ben aviat. En tot cas, m'ha agradat recordar-los, aprofitant l'aniversari de la mort del gran escriptor, periodista crític, i de qui, ben segur, tots els poble-sequins encuriosits tenim algun llibre a la biblioteca familiar. Gasch representa aquesta Catalunya heterodoxa i diversa, integradora i desacomplexada, que de vegades ens entestem en ignorar. Per cert, els Jardins Sebastià Gasch són a l'Eixample i no al Paral·lel o al Poble-sec, com haria de ser. El fill de Sebastià Gasch, Emili Gasch, és catedràtic, doctor en economia, i escriptor afeccionat a temes culturals.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Boxa i boxejadors al Poble-sec




Una mica com passa amb les corrides de toros, avui ens estranya que la boxa tingués tant d'èxit en èpoques pretèrites. El fet és que hi havia molta afició, que a Barcelona es feien molts combats, sobretot al Price, i que al Poble-sec vam tenir les nostres figures, amateurs i professionals. Si recordeu la xerrada sobre la sala 'El Pinar' potser recordeu també que fins i tot allà s'hi van fer combats.

Demà, dia 30 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, com sempre a la Biblioteca Francesc Boix, Agustí Mercadé i Josep Fabra ens parlaran d'aquella època i d'aquelles figures.

Per als tafaners he trobat dos blogs d'un nét d'Àngel Tejeiro, el primer boxejador retratat en aquesta entrada, en els quals escriu de forma molt aprofundida i seriosa sobre el tema.  M'ha sorprès comprovar que també persones de la família o que s'hi havien relacionat van practicar de forma desacomplexada aquest esport.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Estampes literàries




Ja he mencionat en d'altres vegades el reflex literari que ha trobat el Poble-sec en els llibres de González Ledesma en els quals, sovint, les descripcions sentimentals desvetllen més interès que la pròpia història policíaca. L'any 86, quan l'autor descrivia aquests escenaris decadents, amb nostàlgia, ens trobaven en una mala època pel barri, pel meu gust una de les pitjors: botigues tancades, carrers deserts i sense criatures, delinqüència -autòctona, no havien vingut els immigrants forasters, encara que avui molta gent expliqui mítics passats tranquils- i un Paral·lel que semblava no tenir recuperació possible. Jo crec que ara, en canvi, és una època d'entusiasme i revifalla evident. Més enllà dels records del passat, les aspes del Molino girant -no havien girat mai llevat d'un breu espai de temps a principis dels vuitanta en els quals es va intentar una certa dinamització- esdevenen tot un símbol.


Las calles de Salvá y del Rosal, en el Pueblo Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívio que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio...

El Molino, con sus aspas eternamente inmóviles y su escenario que segurament es el más pequeño del mundo, perteneció también al universo de Méndez, que muchos años antes había prestado eficacísimos servicios de viglancia en él...

El público (del Molino) había cambiado, se manipulaba en solitario (o sea, que no tenía el menor interés en ayudar al prójimo), bebía auténtico Codorniu cava y pagaba al menor requerimiento de los camareros, es decir, era un público carente de emociones, un público que no valía ya tanto la pena. Pero Méndez recordaba muy bien los cuplés de Bella Dorita, que llevaba en su boca la historia del Paralelo, su boca grande, su voz pastosa, que arrastraba en su profundidad toda la alegría y toda la muerte de la noche y de la juventud que pasa (ha venido el electricista/a mirarme el contador/y me ha dicho que lo tengo/muy requtesuperior/sólo le encuentra un defecto/que es muy fácil remediarlo/un agujerito en medio/pero que él puede taparlo). O la despedida de Johnson, hombre –se decía- de varios sexos, rey del Molino soy, llevando el pasado en su mirada perdida...

Recordaba también los primeros tiempos de Escamillo, que un día fue joven y tuvo un chorrro de voz y unos ojos que miraban al cielo, hasta que la profundidad del pequeño escenario lo devoró, lo hizo suyo y del tiempo que no vuelve...

Y la canción canalla de las chicas del conjunto, canción que subía con la luz hasta el humo azul del último palco (la banana pa comerla/hay que quitarle la piel/si usté quiere se la pelo/y se la come después). Y el can-can, apenas tolerado, aquellos años, por la censura oficial, mujeres que enseñaban piernas e interioridades de salón privé; y Lidia, la compalera de Johnson, desvaneciéndose en el vacío, tragada por las noches sin historia; y los muslos de Mary Mont, y el silencio sideral de la calle, cuando el Molino se había cerrado, cuando por el Paralelo ya no pasaba ni un tranvía y en la confluencia de Rosal y Salvá sólo quedaban tres cosas: la soledad de la noche, una vieja en busca de un portal para quemar su último pitillo y una muchacha en busca de un cliente para quemar su última esperanza...

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. 

La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel.

 Francisco González Ledesma. La dama de Cachemira (1986)

dimarts, 23 de novembre del 2010

Tallers oberts i dansa al rebedor


El nostre barri acull actualment, com en èpoques passades en les quals havia estat titllat de Montmartre barceloní, un gran nombre de creadors i artistes. Tot aquest cap de setmana podeu visitar una mostra d'aquestes activitats a través dels Tallers Oberts. Més informació a la web de la Coordinadora. 

És aquesta una activitat molt interessant però, pel meu gust, la traslladaria més endavant en el temps, quan els dies són més llargs i els vespres s'allarguen, ja que la foscor tardorenca fa que les tardes de novembre no resultin massa adients per a fer el recorregut sencer. Però, vaja, tot és opinable.

Una singular experiència que es fa al barri és la que podeu llegir a La Vanguardia a través de la qual artistes del Mercat de les Flors sol·liciten que els deixin  la saleta de casa per dansar de forma que es puguin seguir els seus moviments amb binocles o des dels carrers. 



La primero y más potente propuesta, no obstante, llega mañana (hasta el 28) de la mano deHello! Earth, la compañía danesa que ha revolucionado el sector de la performance con un proyecto que se adapta a públicos y contextos sociales. Dance! You can't stop de revolution (Danza! No puedes parar la revolución), es un recorrido sorpresivo por la ciudad –que no deja de ser un modelo en el que se ve reflejada la mentalidad de la sociedad– para el que la compañía se nutre de artistas locales con los que trabaja a fondo en las semanas previas. 


"Con el viaje que hemos diseñado en Poble Sec, un barrio con diversidad pero escaso conflicto, esperamos que el público alcance una mirada distinta sobre sí mismo y el mundo", comentan los daneses Vera Maeder y Jacob Langaa Sennek. Catorce espectáculos llevan ya con este planteamiento: de Río de Janeiro a Jerusalén, de Amman a Copenhague, propiciando el contacto entre clases sociales o generaciones, o proponiendo contrastes entre limpieza, por ejemplo, y hedor. "Se trata de que la experiencia del espectador sea la propia performance", añaden.

Del fragment del diari que reprodueixo destaco això de la diversitat però escàs conflicte, cosa que no vol dir que no n'hi hagi algun (l'altre dia vaig ser testimoni d'una baralla al carrer de Margarit i fa poc sortia al diari la detenció d'unes persones amb un gran carregament de droga en un pis del barri). En tot cas ni més ni menys que en d'altres indrets, més aviat menys, diria jo.

Tot plegat, la realitat d'un barri viu i actiu, amb unes característiques molt especials, els seus problemes i virtuts i amb un present esperançador.


Per cert, una curiositat surrealista i humorística del nostre temps, les darreres remeses de pancartes demanant un barri digne que floreixen en els balcons de barris diversos, entre el qual el nostre, s'estan fent, a causa del bon preu ofertat, a la Xina... Fa poc vaig passar en cotxe per uns barris de Cornellà i anunciaven en un gran rètol un menú a preu econòmic, comentant, al final de la publicitat autòctona '... i no somos chinos'. La veritat és que sóc una adicta als basars xinesos del barri, sobretot al del carrer de Blai, del qual es pot dir, com es deia d'una botiga important del temps de la meva infantesa, en un anunci, que s'hi podia trobar de tot: desde un alfiler hasta un elefante.