EVOCACIONS ESCOLARS DEL PASSAT REMOT, RANCI, GRIS I FINS I TOT ENTRANYABLE

 

Avui, per algú que ja ha nascut i crescut en un altre mon, es deu fer difícil imaginar aquelles escoles del passat, unisex la majoria, i on el castellà era la llengua habitual i obligatòria. Quan jo era petita, set o vuit anys, l'època nadalenca era de les més alegres, considerant el context. La meva escola era la de les Monges del Sortidor, avui es diu Anna Ravell i pertany als Maristes.

Una de les monges d'aquella època era Sor Pia. Algunes monges eren catalanes i, ni que fos per error, de vegades amollaven alguna cosa en català. Sor Pia ens explicava de vegades coses de la guerra, que aleshores semblava un temps remot i estrany. Com ara que havia d'anar vestida normal i amagar la seva condició religiosa. 

Quan s'acostaven les vacances de Nadal, per la tarda, durant una estona, abans de sortir, cantàvem nadales, moltes de les quals d'un petit cançoner que va ser molt popular, editat l'any 1954. Les cantàvem de dalt a baixa, sense deixar-nos ni una estrofa. Avui, en general, les cançons no s'acostumen a cantar senceres, tot té tendència a la brevetat i la rapidesa. 

Avui es fa difícil explicar l'emoció que sentia en cantar cançons en català, la llengua de casa meva. Al Poble-sec, aleshores, hi havia molta gent de parla castellana, humil, per no dir pobre. Ara, en ocasions, quan es parla del tema lingüístic sembla que en algun passat més o menys recent, força imprecís, es parlava molt més català que no pas ara, i sobre aquest tema caldria reflexionar a fons i no caure en la queixa constant i el plany polític adient a l'ocasió.

El que passa és que cadascú té tendència a parlar de la seva experiència i  quan ets gran i tens una perspectiva més àmplia i encara conserves la memòria saps que tot és i era molt relatiu i divers. Una de les poques activitats escolars nadalenques era escriure la postal de Nadal, que crec que venien les mateixes monges com tants elements escolars diversos. També apreníem algun verset de Nadal per recitar en el dinar familiar.

Les monges muntaven, al vestíbul de l'escola, un gran i bonic pessebre, molt elaborat. Devíem fer algun tipus d'examen i, periòdicament, ens posaven notes numériques al Boletín. Avui pot semblar molt ranci però ens colocaven per ordre de puntuació i els primers llocs comptaven amb una banda i amb medalles. Quan les coses les vius no semblen tan singulars com quan les recordes, en una època molt diferent d'aquella, tan llunyana. El llibre d'aleshores era una enciclopedia on es podia trobar de tot. La cosa es completava amb quaderns de càlcul pesadíssim i de cal·ligrafia. Els dilluns s'havia de portar l'evangeli copiat amb bona lletra.

Eren anys grisos però la infantesa i la joventut tot ho abdueixen sense problemes. La monotonia del context feia que aquelles cançons de Nadal, moltes de les quals en català, i una certa alegria general, fossin un fet extraordinari que potser, fins i tot, el record millora. Tot va anar canviant a partir dels anys seixanta i fins i tot hi havia qui deixava de fer el pessebre per fer 'l'arbre' cosa que es tolerava amb certa dificultat ja que, al capdavall, l'arbre era una cosa protestant.

L'escola tenia un teatret i un hort molt bonic, on tan sols hi entràvem molt de tant en tant. Al teatret feien  cine els diumenges i alguna funció escolar. Fins i tot recordo uns pastorets que no devien estar malament del tot. Jo feia de dimoni de tropa, el dimoni gran el feia, molt bé, una noia més gran i fins i tot tenia unes banyes que s'il·luminaven modestament. 

La memòria és traïdora i enganyosa però aquells finals de tarda amb cançons de Nadal crec que eren com els recordo, amables i feliços. El Cançoneret va viure molts anys i les seves cançons formen part del meu imaginari més entranyable. Tot era modest i auster i malgrat que hi devia haver gent de totes les ideologies que es veia obligada a fer el paperot de creient, penso que, en general, la majoria, aprofitava com podia una vida que era molt dura i difícil, esperant que arribessin temps millors. 

BAIXANT DE NOU DE LA FONT DEL GAT, SENSE SOLDAT, EP

 

Crec que en el marc dels actes d'un nou invent que es diu 'Viu Montjuïc' es representaran alguns fragments de l'obra 'Baixant de la Font del Gat'. Aquesta obra es va estrenar el 1922 i no serà la primera vegada que se'n fa algun tipus de recuperació. Fins i tot, a l'època, es va fer en pel·lícula, una de tantes com s'han perdut, que jo sàpiga.

Costa esbrinar quin text real tenia la cançó original, si és que en tenia algun de definitiu. La lletra del famós cuplet, que ja té un argument sòlid, és obra d'un de tants oblidats, Faust Casals, i la música sembla ser que de Càndida Pérez, qui ha tingut la sort d'experimentar una interessant reivindicació en èpoques més feministes. El cuplet també es va recuperar en època contemporània, gràcies als reculls de Núria Feliu i Guillermina Motta.

Fa alguns anys no sé qui va decidir que la veritable Font del Gat era la que hi havia al barri de Sant Pere. Jo crec que, en tot cas, tant l'obra de teatre com la mitologia més actual fan referència a la Font de Montjuïc, amb el seu berenador i restaurant, malmès de forma destralera fa temps. Hi ha un quadre de Rusiñol on es pot veure el paisatge de la Font, abans de l'urbanització de la muntanya, ja en el marc dels preliminars de l'Exposició.

L'obra de teatre va ser més aviat una sarsuela, teatre líric, amb música de Morera, poca broma. El text el van escriure Amichatis i Gaston A. Màntua, personatges interessantíssims. Per desgracia aquell teatre popular va rebre moltes patacades dels entesos, quan el seu èxit va arribar a ser immens. 

De la lletra de la cançó, com sol passar quan una cosa és molt coneguda, se'n van fer versions xarones que cantàvem de per riure, com ara allò de 'baixant de la Font del Gat/una vella, una vella/baixant de la Font del Gat/ una vella es fot de cap/ La porten a l'hospital/ el metge era un animal/ la porten al cementiri/ es fa un pet i apaga el ciri...

Mantua i Amichatis mereixen entrada apart, de moment posso enllaços a la seva biografia de la viquipèdia. De la cançó popular també n'he trobat una referència a l'imprescindible 'càntut'. Mantua va tenir una filla, Cecília A. Mantua, qui també va escriure teatre popular, moltes de les seves obres es van emetre per ràdio Barcelona i ens encantaven. Es van representar sovint per part de grups amateurs, tant o més bons que els professionals. Malauradament les elits han passat força de tot plegat, fins i tot de Sagarra, perquè ser popular sembla de mal gust. Molt de jovent no coneix res de tot això ni li sona, sort que de tant, en tant, algú veu la llum i recupera el passat real i popular. Per la ràdio, fins i tot al teatre, es va recuperar el català abans del que la gent pensa, és clar que amb obres d'aquest tipus, amb més valors dels que se li reconeixen.

També ens caldria recordar tants actors i actrius de l'època, massa feina, vaja.  Per exemple, al barri tenim el carrer Teodor Bonaplata, actor que va estrenar Mar i Cel, versió de Guimerà, avui poc coneguda en comparació amb l'èxit del musical. Estaria bé que hi hagués l'oportunitat de conèixer l'obra original, a nivell, també, popular. O, al menys, que es llegís a l'escola, dic jo.

Si voleu saber més coses... viquipèdia i la resta estant molt bé però, com és lògic tampoc tot és allà i per la xarxa se sol pontificar sobre aspectes que no son prou coneguts, sempre hi ha qui descobreix, molt satisfet, la sopa d'all.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cec%C3%ADlia_Alonso_i_Bozzo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Amich_i_Bert

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gast%C3%B3_A._M%C3%A0ntua

https://cantut.cat/canconer/cancons/item/312-baixant-de-la-font-del-gat

https://balcopoblesec.blogspot.com/2014/12/teodor-bonaplata-molt-mes-que-un-carrer.html

L'ASIÀTIC (1874-1935). FRAGMENTS DE LA HISTÒRIA D'UN TEATRE DE BARRIADA DEL POBLE-SEC

El dia 30 d'abril tindrem la propera xerrada de CERHISEC, a càrrec de Pere Sagristà-Ollé, director d'escena, sobre un tema molt interessant i poc conegut, el teatre i local de 'L'ASIÀTIC' (1874-1935).

Us hi esperem!!!!

 

EVOCACIONS AL TOMB DE L'ANY, JOGUINES, TEBEOS I D'ALTRES GALINDAINES

 

Tenim una tendència molt humana a simplificar i generalitzar. Tot és tan complex i divers que no resulta fàcil la concreció. El canvi és constant i la memòria ens enganya sovint. Quan era petita el Paral·lel era una mena de frontera que es traspassava, sobre tot, per anar a la plaça, a Sant Antoni, a comprar. Molta teca es comprava al barri però, de tant en tant, les dones, que n'eren les encarregades, s'arribaven més enllà del Paral·lel i carregaven els cistells, encara no es feien servir els carretons amb rodes. La gent ha anat molt carregada durant anys i panys, ja fos per la feina de casa o la de fora.

Hi havia aleshores molt petit comerç, em pregunto sovint com es podia sobreviure amb tanta venda a la menuda. Per això, quan algú parla del barri, del nostre o de qualsevol altre, es refereix al 'seu' espai del barri. Em venen aquests dies al cap les botiguetes més del gust dels infants, les de tebeos i joguines barates, moltes tenien de tot una mica però s'especialitzaven en alguna cosa.

A sota de casa hi havia la papereria de la senyora Hilària. S'hi venien llibretes, llapis, tinters, estampes, postals... Per Reis s'hi podien trobar algunes joguines barates i, per les revetlles, bombetes, coets i la resta. Per sort, després d'algun accident greu, sobretot un a Sants, la venda d'estris perillosos es va prohibir.

Durant tot l'any, sobretot pels Innocents, es venien coses per fer bromes. Tenien alguns llibres de contes, quaderns per pintar, estris per dibuixar com ara allò del 'lapisabio', uns cartronets amb forats que guiaven els dibuixos, fireta senzilla, fins i tot alguna figureta de pessebre, paper de barba, carotes per carnaval... hi havia molt de comerç estacional.

La família, en plegar, va tenir durant anys una botiga de joguines al carrer de Blai, ja més especialitzada on els 'reis locals' encarregaven joguines per a les criatures.

Pujant pel carrer de Blasco de Garay es trobava La Carabela. Hi tenien material de papereria, llibres d'una mica més de categoria i uns aparadors molt interessants. Per Nadal el llibreter, pessebrista, muntava a l'aparador uns pessebres encisadors. El nom de 'carabela' ja era evocador. Tenien llibres juvenils amb 'més lletra', de les col·leccions Cadete o Historias. 

Al davant d'aquest establiment hi havia la família Sabadell, primer va ser un indret on anar a canviar novel·les, revistes i tebeos. Es llegia molt de 'segona mà' i els dissabtes era plena a vessar i hi havia molta tertúlia. Amb el pas del temps van tenir llibres, diaris, revistes, ja tot nou. I més endavant també hi podies encarregar joguines o llibres especialitzats. 

Ja a la Plaça del Sortidor hi havia una altra papereria petitona, amb un matrimoni molt educat i seriós. La gran majoria d'aquests establiments també venien cromos, evidentment.

De vegades, amb les nenes de l'escola, havíem anat a comprar a la NITUS, feliçment supervivent de tants canvis i tantes pèrdues, encara generalista i on pots encarregar el llibre que et plagui o alguna joguina, el servei és excel·lent. Molt interessant és el material que hi pots trobar per a fer tot tipus de treballs manuals.

Hi anàvem aleshores perquè algunes coses eren una mica més barates, o això deien. L'amo era un senyor amb bigoti, recordo. 

Al carrer Salvà hi havia una altra papereria on anàvem en alguna ocasió perquè venien cromos 'sueltos' i et canviaven els repetits. En concret recordo la col·lecció de la pel·lícula 'Los diez mandamientos'. 

Un altre comerç a la menuda molt útil en temps de regals i despeses eren les mercèries-perfumeries. A Blasco de Garay n'hi havia hagut un parell, una de petitona, la mestressa es deia senyora Maria i, més amunt, la Mañach, o 'de la Maria Dolors' que era la mestressa. Allà hi havia tot tipus de coses de perfumeria, maquillatge, i, més endavant, roba molt maca, 'de moda'. 

Tot canvia, de forma inevitable, no pot ser d'una altra manera. Avui han proliferat els basars, el més gran de la zona que comento, tot i que ja al carrer de Blay, es troba a l'indret on, en el passat, hi va haver una botiga d'herbes i productes Santiveri. La mestressa no era gaire simpàtica, era comadrona i va atendre la meva mare quan vam néixer el meu germà i jo. 

El Basar de Blai m'encanta perquè és gran i espaiós i hi trobes de tot, coses de papereria, de merceria, de papereria, plats i olles, roba barata, fils, llanes, agulles de cosir, eines, joguines per a les mascotes, alguns contes i quaderns de pintar, i el més inesperat. Algunes coses no son d'una gran qualitat però abans tampoc no ho eren, en general. Penso que el basar viurà en el futur en l'imaginari i els records de tantes criatures multiculturals i de casa com animen la vida quotidiana del present poble-sequí. Tant de bo totes les criatures del mon tinguin algun dia un basar xinès i un super de barri a l'abast i hi puguin anar sense por i en pau.

Pel que fa a diaris, ja travessant el Paral·lel, davant de Blasco de Garay, hi havia el quiosc del senyor Ramon, on badàvem mirant les cobertes de revistes  i tebeos i ens espantàvem amb les terribles fotos de 'El Caso'. Feina una olor especial, de tinta i paper. El paper de diari ha estat una cosa molt útil i reciclada, es podia vendre al drapaire, embolicar entrepans i d'altres coses, resguardar el terra fregat i retallar-lo per fer treballs manuals casolans. 

De vegades encara em compro algun diari de paper, altrament quan frego ho tinc pelut. Com que de vegades no he tingut temps de llegir tot el diari, quan el poso al terra començo a llegir allò que m'havia deixat i penso que soc com el 'cienpiés curioso' dels contes del Tambor, que donaven per la ràdio.

Els tebeos, durant un temps, van ser tan perillosos i bescantats com els estris electrònics d'avui o la tele de fa uns anys. En lloc de llegir tebeos havies de 'llegir llibres', oblidant que hi ha llibres absolutament rebutjables, i aleshores els qui feien tebeos van inventar una campanya que deia 'donde hay un tebeo habrá un libro', una mentida oportunista més. Fins i tot els del mon del còmic van contraatacar 'donde hay un tebeo habrá un tebeo'. Els perills apocalíptics davant del que sigui, sempre que sigui una novetat, inquieten i promocionen pedagogies dogmàtiques. Què hi farem. 

EL BAR CARBÓ, LA SARSUELA I EL TEMPS QUE TOT S'HO EMPORTA

 

El Carbó i el Borrell van ser, durant anys, dos dels establiments més emblemàtics del Paral·lel. El Carbó néixer a principi de segle amb la societat que van fer els germans Carbó Alemany i els seus descendents, fins al seu traspàs i venda, pel desembre de 1992. Va ser molt popular i durant un temps a la vorera del Carbó tan sols hi havia aquest establiment, que arribava fins al carrer Salvà, ocupant part del carrer, i el Novelty, que després seria el Bataclán.

Va tenir un niu d’art a l’altell i una orquestrina que tocava a la voravia. Al niu d’art hi havia actuacions d’artistes importants que actuaven de forma desinteressada per amistat amb els germans Carbó (Emili Vendrell, Antoni Miras). Els actors i cantants lírics es reunien a tres llocs, el Cafè del Teatre Nou, on es negociaven contractes, i als bars Borrell i Carbó, on es feia tertúlia. Durant molts anys hi va haver una gran fotografia mural on s’aplegaven molts d’aquells músics i cantants. Una de les darreres en anar al local va ser la tiple Mercedes Garcia, amb més de vuitanta anys, que ja no recordava el seu temps d’esplendor però si la seva infantesa.

Mercè Garcia, dels anys trenta als cinquanta, va ser una actriu molt simpàtica, d’enorme qualitat, la millor tiple còmica del Paral·lel segons autors com Badenas. El Carbó va mantenir la seva decoració, no es va reformar més enllà dels arranjaments imprescindibles. Hi anava gent molt gran i fidel. Mentre el Borrell, malgrat el canvi d’amos, conserva la seva decoració i el seu ambient, el Carbó, avui, és un establiment de menjar ràpid, pollastre fregit, i no queda cap record del seu passat mític.

Del Borrell, antic i actual, es poden trobar moltes fotografies i he escrit sobre ell en diferents ocasions. Del Carbó no n'he trobat cap i crec que també hi ha poca documentació sobre els seus primers temps i la seva trajectòria. El Borrell va acollir moltes penyes i colles i militants de partits d'esquerra radical. Les discussions polítiques durant la Transició i els primers anys de la democràcia eren freqüents i, de vegades, quan alguns dels participants s'enfadaven se n'anaven durant un temps al Carbó, a la vorera del davant, vaja. Del Paral·lel, en aquests darrers anys, s'ha escrit molt i de tot, el llibre més complet encara és el de Miquel Badenas, que consulto sovint.  Els mites s'han barrejat sovint amb la realitat i han sorgit experts paral·lelistes per tot arreu. La història del Paral·lel és tan diversa i complexa que voler-la copsar és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell. 

Del Carbó se n'han oblidat, fins i tot, molts d'aquests mapes en els quals se situen els locals i teatres del Paralelo i poca cosa es pot trobar per la xarxa. També el record de la sarsuela, la seva importància i transversalitat, ha minvat  o es menysté. Potser tot va lligat. 

EL PARAL·LEL, EL PARALELO I LES REINVENCIONS POC OBJECTIVES

 

Fa ja uns quants anys, més de vuit, vaig fer algunes xerrades sobre el Paral·lel mític i mitificat. Del tema del Paral·lel cadascú recull o reinventa allò que li convé o li fa més gràcia, voler explicar què era i com era és com voler agafar aigua amb un cistell, una aspiració impossible. Darrerament estic dedicant alguns dels meus petits articles de Zona Sec al tema de la sarsuela, amb la intenció de fer, més endavant, una xerrada sobre el tema i la seva relació amb l'avinguda, sobretot amb el Teatre Victòria. Ahir vaig sentir, molt contenta, que l'emblemàtic Mago Pop, actual amo del teatre, n'ha comprat un als Estats Units. La gent emprenedora i imaginativa, realista i treballadora al mateix temps, com és el cas d'Antonio Díaz, em produeix una gran admiració.

Tot sovint he de recórrer a consultar els llibres del senyor Badenes, quan escric alguna cosa sobre el Paral·lel, sobretot els dos primers. Miquel Badenas i Rico (Barcelona, 1928-2006) va ser un memorialista afeccionat, imprescindible, que es va autoeditar un primer llibre, en castellà, sobre el Paral·lel que, més endavant, Pagès va publicar en versió catalana i el qual, que jo sàpiga, no s'ha reeditat. També en té d'altres molt interessants, com ara una biografia d'Alady. 

El Paral·lel de després de la guerra civil encara pateix un cert menyspreu per part dels nostàlgics més joves, algú em va dir que estava castellanitzat com si el d'abans hagués estat catalanitzat. Però la veritat és que fins a finals dels cinquanta va viure el Paralelo, que és com tothom en deia abans de la normalització, una gran revifalla popular amb un gran mèrit, si es pensa en la societat d'aquells anys, en les mancances de tota mena que hi havia i amb la situació dictatorial aclaparadora. Va tornar a ser l'avinguda dels pobres, va integrar la immigració andalusa i d'altres indrets d'Espanya i va compartir teatre i cinema popular amb la revista agosarada de l'època. Explica el senyor Badenes, en el seu llibre, sobre els anys quaranta:

Els diumenges, sobretot, al Paral·lel eren fascinants. Hi havia enllustradors de sabates a dotzenes, molts cantants que s'ajudaven amb aquelles clàssiques botzines, que et venien el paperet amb la lletra de les cançons que cantaven i barraquetes de fira de tota mena. Van tornar aquells inefables xarlatans, que tant ens enlluernaven amb les seves xerrameques i inventiva.

En aquella època encara era molt viva la sarsuela, Tomàs Ros i Juanito Pons, empresaris dels teatres Nou i Victòria, en van estrenat moltes i van donar feina a molta gent. L'any 1941 se'n van arribar a posar en escena més de cent. Moltes d'aquelles sarsueles no les hem tornat a poder escoltar mai...

Badenas evoca molta gent important d'aquells espectacles, el tenor Salvador Balcells, per exemple. Al Teatre Nou es van muntar operetes com ara La Viuda Alegre o El conde de Luxemburgo. Les grans figures del gènere van ser Jaume Miret, Ricard Mayral i Emili Vendrell, injustament oblidat i de qui costa trobar gravacions, quan va ser un personatge popularíssim i entranyable, a més d'un gran artista. Després de la guerra va tenir molts problemes i un dels qui el va ajudar va ser Marcos Redondo, a qui es bescanta sovint de forma destralera perquè en aquest món si et posen l'etiqueta ja estàs llest.

Badenas ens ofereix una llista immensa d'actors, ballarines, cantants, que avui, amb poques excepcions no sonen gens. Evidentment que tot era en castellà, al principi de la postguerra, però s'acostumaven a enganxar-hi pedacets en català, morcillas, com va passar en els espectacles Y en Montserrat se casarán o La Paralela del Paralelo. En aquest espectacle del casament montserratí l'orquestra tocava un fragment de l'Emigrant i el públic s'enardia i aplaudia de forma frenètica fins que la cosa va transcendir i la censura va eliminar la disbauxa. Sovint es dona més importància a activitats elitistes de determinats grupets que a aquesta mena d'actes, a la represa de la sardana o a les primeres representacions de teatre en català, que es van iniciar al Paral·lel, a mitjans dels anys quaranta del segle passat, gràcies a uns altres grans oblidats que mereixen un monument, Maria Vila i Pios Daví.

L'any 1942 es va iniciar l'època brillant dels Vienesos. Van actuar al Còmic i a l'Español i com es sabut alguns d'ells van protagonitzar els inicis de la televisió feta a Barcelona. Amb els Vienesos van debutar nous artistes, com ara el ballarí Pedro de Córdoba. L'any 1947 ja es va poder estrenar, al Nou, un espectacle líric en català, La flama, del mestre Quirós. També va retornar ben aviat la Cançó d'amor i de guerra. Al Paral·lel d'aleshores van actuar Maria Vila i Pius Daví els quals en estrenar una obra en català del gran Sagarra i, en veure que la cosa colava, es van decidir a anar al Romea. En castellà va ser molt important la companyia de Paco Melgares. Melgares va posar en escena teatre còmic i tràgic, obres clàssiques i més populars i també va actuar al Borràs. Melgares estava malalt i va morir el 1951, la seva mort va generar una important manifestació de dol.

Amb la companyia de Vila i Daví, parella a la qual s'haurien de fer molts monuments, va debutar el també inoblidable Pau Garsaball. La companyia de Vila i Daví, amb molts actors joves que començaven i que van ser després molt populars va posar en escena obres de Sagarra i d'altres autors, al teatre Victòria. Pau Garsaball, en morir Maria Vila, l'any 1962, va col·locar damunt del seu taüt un ram de flors amb una bandera catalana i això li va costar una multa de cinquanta mil pessetes de l'època, que eren molts diners. Garsaball, veí del barri de Sant Antoni, per aquest motiu, fins i tot es va retirar un temps del teatre i es va dedicar a la feina d'impressor. No és l'únic personatge relacionat amb el teatre que s'ha dedicat a aquest ofici, per cert. Josep Santpere, abans de la guerra, també compaginava el teatre amb una impremta pròpia. I és que en aquest món sempre hi ha hagut el bohemi irredempt i l'assenyat que coneix com van les coses en aquesta feina i és previsor, per si un cas. Les cigales i les formigues no sempre són espècies tan diferents.

Un gran èxit de Garsaball va ser En Baldiri de la costa, obra que va triomfar al Talia, un paper que, per cert, sembla que havia refusat el també gran Rafael Anglada. En aquell Paral·lel de la postguerra eren ben vius els cafès, els diumenges es feien vermuts a molts bars amb orquestra inclosa i fins i tot s'hi havien fet ballades de sardanes. Les orquestres de l'època van tenir una gran categoria, n'hi havia moltes i molt bones.

A partir de 1950 les revistes més importants del Paral·lel van ser les de Jumar i Joaquín Gasa i també van ser molt interessants els programes de varietats. En aquells anys va debutar Carmen de Lirio. També s'han de remarcar els espectacles de la companyia Bonavia-Mestres, amb coses com ara La Gilda del Paralelo, Les Viudes de l'Estraperlo i, sobretot, Quina nit! el tema de la qual va tornar a gravar en disc, ja gran, la immensa i incombustible Bella Dorita. Joaquín Gasa va tenir un gran èxit amb Taxi al Cómico i va repetir la fòrmula per les espanyes amb Taxi al Eslava i Taxi al Ruzafa. L'any 1952 va tenir un gran èxit Esta noche no me acuesto on Carmen de Lirio cantava allò de en la noche de bodas que haya en tu cama colcha de seda, colcha de seda... Aquesta cançó va fer vida tota sola i era un clàssic en els espais de discos sol·licitats, dedicada als nuvis de l'època. En aquell espectacle el nuvi era un altre artista immens i inclassificable, Alady.

Cap a finals dels cinquanta el Paral·lel va canviar molt per motius complexos i diversos. Es van perdre molts espais, es van començar a construir pisos, el jovent tenia d'altres gustos, l'economia millorava a empentes i rodolons, la gent es comprava els primers cotxets. Alady va comentar al senyor Badenes, l'any 62, quan es va enderrocar el Còmic, que tot passava i s'acabava, els homes i els teatres. S'havia convertit en un filòsof. Va morir l'any 68. Mary Santpere, la filla del gran Pepito Santpere, una de les darreres representants incombustibles d'aquell passat, va morir el 1992.

Al solar del Còmic no s'hi va fer cap teatre, només pisos, que com els d'altres entitats de crèdit eren d'un lloguer sostenible i es repartien sovint entre enxufats, cosa que va fer que hi visqués, al principi, gent coneguda o parents de gent coneguda, mares de polítics, artistes amb bones relacions i cosins dels qui remenaven les cireres. Va passar una cosa semblant amb els pisos del Condal, tot i que en aquest cas es va poder salvar la sala d'espectacles, que encara funciona molt bé. Això del Còmic i el negoci immobiliari emergent va propiciar que quan l'Apolo es va enderrocar ningú no s'acabés de creure que el senyor Colsada construís un nou teatre. Però Colsada era un home de teatre i va construir un teatre modern i un hotel i el teatre encara funciona i força bé per cert. Quan es va inaugurar el nou Apolo encara el Paral·lel no s'havia tornat a posar de moda i les autoritats de l'època no es van dignar ocupar els seients que se'ls reservaven. El llibre de Badenes menciona els qui manaven a l'Ajuntament aleshores, Pasqual Maragall i el regidor de cultura Oriol Bohigas. Les files destinades a les autoritats van romandre buides, doncs, per a vergonya de l'elitisme barceloní d'esquerres.

El Paral·lel sempre ha anat fent revifalles, malgrat que per les diferents tongades generacionals de nostàlgics, des del temps del meu avi al dels meus fills, passant per la generació del senyor Badenes, no hagi estat mai el que va ser, cosa impossible. En els seixanta i setanta es va fer molt teatre d'actualitat, seriós, de qualitat, popular i còmic. El Talia va acollir obres molt interessants de tots els gèneres perquè Martínez Soria que n'era el titular i l'amo feia moltes gires per Espanya i aleshores la programació era molt diversa. A l'Arnau es van endegar musicals com Chicago. El Molino va subsistir, fins i tot es va posar de moda entre certa intel·lectualitat progre d'aquesta que sempre redescobreix la sopa d'all i en fa cuina mediterrània alternativa, i com diu el senyor Badenes, el seu mèrit va ser aquest fet de ser dels darrers en abaltir-se, fins i tot en els anys vuitanta van tornar a girar les aspes, en un Nadal una mica eufòric.  Cal dir que amb tot això dels teatres i els cinemes passa com amb les botigues que tanquen, que tothom plora però en general t'ha d'admetre que no hi han comprat mai res des de fa dècades.

El Paralelo tenia el seu costat sòrdid i miserable, no es pot negar, perquè de fet hi va haver i hi ha encara molts Paral·lels, en la realitat i en el nostre imaginari individual i col·lectiu. Però si mirem el present sense melangia idealitzada comprovarem que el nombre de sales teatrals per metre quadrat és encara important, en comparació amb d'altres indrets barcelonins on s'han perdut bous i esquelles, com el mateix Passeig de Gràcia. Per comprovar la realitat d'uns anys tristos però en els quals hi havia també moltes ganes de gresca i d'oblidar desgràcies, només cal filustrar hemeroteques i llegir cartelleres d'espectacles, poca cosa si es té interès seriós en la qüestió i es vol ser objectiu més que no pas fer literatura.

I enlloc de reinventar el que va ser i imaginar el que hauria de ser i no serà, cal mirar el present amb optimisme i gaudir del que hi ha i anar a veure els espectacles actuals.

FESTES DE SANTA MADRONA, 2023

 

Des de Grècia fins a França
navegaven amb bonança;
mes s'alçà gran temporal
i la mar sa perla llança,
Barcelona, en ton sorral.

A la noble Barcelona
ja que Déu vos ha portat,
dolça patrona,
santa Madrona,
protegiu nostra ciutat.


(Jacint Verdaguer)


Tot i que des de fa anys pel volt de Santa Madrona s'han anat celebrant, al Poble-sec, esdeveniments diversos, aquest any s'inaugura una celebració festiva més formal, amb força actes i participació de les diferents entitats.

He escrit molt i sovint sobre Santa Madrona i també he fet alguna xerrada sobre la tradició lligada a aquesta santa. Hi ha una certa confusió en tot això dels patronatges. Santa Eulàlia és la més emblemàtica i antiga. La seva festa també s'ha anat recuperant durant les darreres dècades. Va compartir patronatge amb Santa Madrona durant anys, tot i que amb una certa especialització. Sant Eulàlia era 'la de la Catedral' i Santa Madrona, amb el seu convent a Montjuïc, 'la dels afores'. Després, a finals del segle XVII s'incorpora la Mare de Déu de la Mercè que assoleix el protagonisme i fa, segons la tradició, que en el seu dia plogués perquè Santa Eulàlia plorava.

Sobre la celebració de Santa Madrona, amb una anada a Montjuïc festiva molt reeixida, ens n'ha deixat un testimoni molt viu l'entranyable Baró de Maldà. He llegit en algun lloc que la Mercè és patrona de la diòcesi i Santa Eulàlia, de la ciutat. En tot cas tant és, quantes més festes millor. No soc creient i segurament ni Santa Eulàlia, amb tot això dels seus martiris sàdics, ni Santa Madrona, no van existir, com tants altres sants, però m'agrada que es conservin les tradicions, transformades i reconvertides, és clar.

Ahir s'inauguraven les festes, a la Plaça de Santa Madrona, amb una cercavila. Després hi va haver missa a l'església nostrada, que caldria mirar de restaurar amb cura i adaptar a usos diversos, un somni, de fet, perquè tot val molts diners. Una part del calaix que es fa a la Sagrada Família es podria fer servir per arranjar espais religiosos deteriorats, crec. La missa va ser cantada pels grans 'Sound Dreamers', la música era d'un important compositor i cantant anglès que ha escrit molts temes corals, Bob Chilcott. 

Santa Madrona, de fet, és el dia 15 de març. Ja no és una santa oblidada, ep. Ja no ho és des de fa anys. Hi ha moltes activitats aquests dies, que es poden consultar a l'enllaç que penjo. Una celebració que ja té història és una trobada castellera a la plaça que porta el nom de la santa perquè l'actual església de Lourdes va ser, en els inicis, la de Santa Madrona, i amb la construcció de la del carrer de Tapioles encara va ser durant un temps 'Santa Madrona, l'antiga'. Sobre Santa Madrona hi ha moltes llegendes lligades a orenetes i espiadimonis. 

Mentre el nom d'Eulàlia, amb la seva variant 'Laia', és, encara, molt popular, el de Madrona, que va ser un nom molt barceloní, ha anat de baixa. Si us agrada llegir trobareu moltes Madrones literàries i poètiques i gent d'upa va dur aquest nom, com la filla feliç i privilegiada del doctor Andreu. La gent de la meva edat encara recorda Madrones diverses del passat. 

Per la geografia catalana, sobretot al sud de Barcelona, hi ha un munt d'ermites dedicades a la santa, potser relacionades amb la seva habilitat, segons deien, per fer ploure, i els problemes de sequera, que van i venen i sembla que cada dia seran més habituals. Tampoc el nom de Poble-sec és únicament nostre, hi ha Poble-secs diversos, per Catalunya. Sobre els espais amb aquests noms també he escrit al blog i a més llocs.

El dia 16, per cert, és Sant Salvador d'Horta, un sant lligat a una altra parròquia del barri, així que els motius per a la celebració son dobles. Més endavant també es farà l'Aplec a l'ermita de Santa Madrona, crec que cap el 30 d'abril.

Malauradament l'ermita porta tres anys amb problemes estructurals que fan que no s'hi pugui entrar. Fa temps vaig incidir en les coincidències que fan que els nostres sants poble-sequins, lligats a les parròquies, sigui, avui, tan reivindicables, considerant que el nostre és un barri d'acollida i diversitat.

a) a Santa Madrona per tal que l'arribada i instal·lació al barri sigui feliç com va ser la seva, ja que es pot dir que va venir pel mar i en patera.

b) a Sant Salvador d'Horta, per tal que la integració els faciliti l'assoliment d'un bon nivell de llengua catalana i també castellana, si cal. Ja que feia parlar els muts, en català, però si eren aragonesos quan tornaven al seu poble parlaven en castellà o en el que calgués.

c) A Sant Pere Claver pel fet que és patró dels esclaus i protegirà estrangers i autòctons de l'explotació abusiva.

Si la cosa no funciona com cal, sempre ens quedarà la miraculosa Mare de Déu de Lurdes.

https://beteve.cat/cultura/poble-sec-primeres-festes-santa-madrona/

https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/1262477

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=santa+madrona

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2013/03/15-de-marc-santa-madrona.html

XERRADA DE CERHISEC: FENÒMENS DE FIRA I ESPECTACLES MARGINALS

 

La propera xerrada de CERHISEC estarà dedicada al mon dels fenòmens de fira i espectacles marginals, des de la Rambla al Paral·lel i des del segle XVIII fins al final de la Guerra Civil.

Comptarem amb l'expert en aquests temes Enric H. March que també ens presentarà el seu llibre sobre aquests temes, un text de gruix, amb un gran nombre d'informació gràfica i de referències diverses a l'entorn d'un mon encara poc conegut.

Us esperem el proper dimarts, a les 18:30, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec!!!

MATIES FERRET, EL BAR CARBÓ I EL TEMPS DE LA SARSUELA POPULAR

 

Maties Ferret va ser un altre baríton molt popular i reconegut que va actuar sovint al Paral·lel. Era originari de Sant Sadurní d’Anoia, on té un passeig dedicat. Va néixer el 1888 i va morir el 1975. Va debutar a l’Ateneu d’Hostafrancs amb les sarsueles La reina mora i El mal de amores. Posteriorment va actuar en diversos teatres del Paral·lel fins a incorporar-se a la companyia de Pau Gorgé. amb la qual es presentà en alguns teatres de l’Estat espanyol. El 1913 va fer una gira per països sud-americans amb la companyia de Pep Capsir i Ramona Vidal i més endavant va actuar a Barcelona i Lisboa. El 1914 va estrenar Maruxa, de Vives, al Teatre Novetats de Barcelona i el 1929 va actuar en El pájaro azul, al Teatre Victòria del Paral·lel. Estava especialitzat en sarsuela però també va cantar òpera, opereta i cançó popular.

Segons Miquel Badenas, que el va conèixer, era un home alt i ben plantat, amb bona veu. Va tenir un dels seus primers èxits amb La Dogaresa, cosa que va fer empipar Sagi Barba, que l’havia estrenat un any abans, el 1920. Ferret va conservar la seva bona figura fins a ser molt gran tot i que, en no ser un gran actor, quan, per llei natural, va perdre facultats vocals, va haver de deixar els escenaris. Per subsistir es va col·locar d’ajudant de cuiner en un bar, amb un sou minso. Un admirador seu, important home de negocis, va demanar-li que deixés la feina i que ell li passaria un sou mensual de sis-centes pessetes, el doble del que cobrava al bar. En els últims anys de la seva vida anava sovint al Casal de la Gent Gran del Paral·lel, cantonada Margarit.

En els darrers temps s'ha incidit molt en mitificar el Paral·lel del cuplet i la revista, però el Paral·lel va ser moltes coses més i voler explicar-lo és com agafar aigua amb un cistell. Un dels establiments desapareguts del Paral·lel, ja en els anys vuitanta i noranta del segle passat, va ser el Bar Carbó, avui dedicat al pollastre fregit de cadena. Hi havia una gran fotografia amb molta gent, músics i cantants del mon líric, sarsuela o opereta, que es van reunir allà durant molts anys, fins a la desaparició del bar. Em pregunto sovint on deu ser aquella magnífica fotografia. En els setanta hi havia una gran ebullició política i quan els grups dissidents que es reunien al Bar Borrell entraven en conflicte, una part dels inconformistes se n'anaven al Carbó. Encara hi ha moltes històries per explicar, vaja.

COMIATS, POESIA, EXCURSIONISME: ADÉU A LA ROSA MILÀ

 

Ahir vaig anar al comiat de la Rosa Milà, dona activa i d'empenta, durant molts anys secretària del Foment Excursionista de Barcelona. Aquesta entitat celebra enguany el centenari i amb aquest motiu s'estan preparant diferents actes. El Foment va néixer al Poble-sec, si no vaig errada, i va estar molts anys a la Gran Via, a l'edifici on hi havia l'Acadèmia Alpe i, als baixos, uns billars molt coneguts. Resistir en aquell edifici quan ja els havien desnonat va possibilitar que, gràcies a la indemnitzacio, el Foment pugués adquirir el local del carrer Creu de Molers. El marit de la Rosa Milà, Lluís Domingo, ja traspassat des de fa alguns anys, va ser president de l'entitat, també, durant molts anys, era també una persona molt estimada.

Enguany la societat ha canviat molt i probablement no s'ha reconegut la tasca ingent dels centres excursionistes en molts camps, un dels quals la conservació i difusió de la nostra llengua, en temps difícils, molt més difícils que el present. Una activitat que durant anys va organitzar el Foment va ser una misa annual, en memòria dels excursionistes que havien mort durant l'any. Crec que es va començar a celebrar amb motiu d'un accident de muntanya en el qual va morir un soci de l'entitat. 

Nosaltres ens vam fer socis del Foment quan aquest va venir al barri. Deu fer uns vint-i-cinc anys ja que vaig anar a les celebracions del setanta-cinc aniversari, a unes inoblidables excursions en les quals es col·locaven unes plaques al cim més alt de cada comarca, es llegien poemes i es feien un munt de coses. 

La missa dels excursionistes aplegava gent de molts centres, se celebrava un acte cívic amb xerrada interessant inclosa, un dinar, i la missa l'oficiava, gairebé sempre, l'admirable pare Botam, encara viu i en actiu, per cert. Cada any s'elaborava una tarja preciosa, amb la imatge obra d'alguna artista plàstic i un poema. Els poemes els sol·licitava la mateixa Rosa a diferents poetes, impressiona com, al costat de gent poc coneguda, van escriure poemes per a aquell acte gent com Joan Oliver, Espriu, Brossa, Olga Xirinacs i molts més. Seria interessant recollir en alguna publicació aquelles imatges i aquells textos, i amb fotografies dels llocs on es van celebrar aquelles misses, sempre a santuaris muntanyencs diversos, molts dels quals poc coneguts.

Avui el mon excursionista ha minvat en participació i associats per molts motius. Al Foment hi ha un grup coratjós que encara el fa rutllar i amb un gran entusiasme està organitzant el centenari. La missa fa anys que no s'organitza, cal dir que l'organització era complexa i calia fer molta feina. Crec que la celebració anava molt més enllà del tema religiós, no cal ser creient per participar en aquest tipus d'actes que tenen un gran simbolisme i agermanen creences diverses i fins i tot no-creences.

Ahir, al comiat de la Rosa, la tarja recordatori, per desig d'ella mateixa, duia una d'aquelles precioses imatges i un poema de l'any 1982, de l'Olga Xirinacs, si fa no fa de la mateixa generació, escriptora que ja he manifestat en molts casos que admiro i que crec que no té, encara, el reconeixement que mereix. Porto uns dies escrivint sobre gent que ha mort aquests dies, al capdavall tots i totes hem de morir i defugir el tema és absurd encara que, de forma ben humana, no agradi pensar-hi gaire. 

Fa onze anys, pel desembre, va dedicar a CERHISEC una xerrada al Foment, que vaig organitzar, la Rosa va col·laborar amb mi, i d'aquella xerrada és la fotografia que penjo en aquesta entrada. També vaig escriure un d'aquells poemes de les targes publicades amb motiu de la Missa dels excursionistes.

Ahir la Blanca, secretària actual del Foment, molt emocionada, em va explicar el molt que la Rosa Milà havia col·laborat amb l'entitat, amb motiu del tema del centenari. Jo pensava, ahir, a l'acte del tanatori que morir havent fet una llarga vida activa, acomboiada per família i amics, -tenia dos fills, dos néts i dues nétes-, té un gran valor malgrat el buit que, de forma inevitable, deixen els qui marxen. Un dels seus poetes preferits, per cert, era Joan Oliver, poeta del qual ahir en van llegir dos poemes.

ADÉU A MARIA TERESA GIMÉNEZ (1928-2021)

Ha mort, aquests dies, la pedagoga musical i director de corals infantils Maria Teresa Giménez i Morell. No sabia fins fa pocs anys, quan el company de CERHISEC Josep Fabra la va mencionar en la seva xerrada sobre gent rellevant del barri, que tenia forts vincles amb el Poble-sec ja que vivia al barri de La França Xica. Fabra ha escrit un sentit obituari que es publicarà a la propera edició de Zona Sec.

El que sí tenia molt presents eren els molts cançoners i guies per a mestres on, sola o fent equip amb més gent, havia contribuït a la difusió del cant coral infantil. En tinc uns quants, a casa, i els havia fet servir sovint a l'escola, en una època en la qual no existien els especialistes i les mestres de primària, aleshores d'EGB, havíem de fer de tot una mica. Tot i que mai no he cantat massa bé m'agradava cantar i fer que els nens i nenes cantessin sovint.

Maria Teresa Giménez i Morell havia nascut a Barcelona l'any 1928. L'any 1966 va ser una de les fundadores del Cor Llevant de Barcelona, va ser professora d'Expressió Musical a la Universitat Autònoma, en una època en la qual la formació dels mestres va esdevenir capdavantera, en aquella universitat. L'any 2008 va rebre el guardó Felip Pedrell i d'altres reconeixements per la seva tasca en el camp de la promoció i difusió del cant coral. L'any 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi, acte del qual he trobat una de les poques fotografies d'ella que podem veure a la xarxa.

Se la considera una figura cabdal i emblemàtica pel que fa a l'impuls del cant coral infantil als Països Catalans. Va dirigir durant molts anys el  cor infantil de la Coral Sant Jordi, 'L'Espurna', fundat l'any 1966, en uns temps difícils pel que fa a l'educació musical a l'escola. Va dirigir fins fa poc temps la Coral Mata de Jonc, formada per pares i mares dels antics cantaires de les corals Esquitx i Espurna.

Jo creia que en alguns actes musicals d'aquests dies, com ara el tradicional concert de San Esteve, al Palau, en farien alguna referència però, res de res, que jo sàpiga. Els diaris catalans han escrit quatre coses i para de comptar.  Al menys és a viquipèdia, en una breu entrada que caldria actualizar. Probablement quan el tema de la pandèmia millori la seva família i amics faran algun acte d'homenatge i per part de CERHISEC li dedicarem una xerrada.

Sobre el tema de les virtuts del cant coral pel que fa a les activitats de la gent gran podeu llegir una interessant entrevista en aquest enllaç:

https://firagran.com/maria-teresa-gimenez-apuntar-se-a-una-coral-quan-et-fas-gran-tobre-un-nou-mon-de-possibilitats/

EVOCACIÓ SENTIMENTAL I HISTÒRICA DEL POBLE ESPANYOL

 

Dimarts, dia 14, faré una xerrada en el marc de la programació de CERHISEC sobre la història del Poble Espanyol. Hi ha unes quantes circumstàncies que amb tota probabilitat en perjudicaran la difusió: la proximitat de la festa de Nadal que fa que pel desembre haguem d'avançar sempre la data tradicional, el darrer dimarts de mes, o el fet de ser tot just la segona que farem en format presencial.

A la darrera, la del Jordi Artigas sobre la immensa figura de Frègoli, vam tenir problemes per tal que fos, a la vegada, presencial i online. L'assistència, malgrat la grapa del tema i l'excel·lència del conferenciant, va ser minoritària. Personalment no m'agrada fer les xerrades en les dues modalitats, no pots estar pendent del públic online i del presencial, a banda dels aspectes tècnics, que es compliquen en moltes ocasions. 

En tot cas, de moment, he decidit fer-la presencial, si cal es pot recuperar i repetir mes endavant. I, per acabar-ho d'adobar, això de la sisena onada i la represa de la pandèmia.

I això que a mi m'agrada molt la modalitat online, permet fer les coses des de casa i arribar a molta més gent, tot i que, evidentment, la presencialitat té el seu què però el tema de la COVID ha perjudicat la vida social i les rutines de la gent. I, encara més, quan vam començar amb les xerrades, fa uns vint anys, venia molta gent més gran que jo, que, a banda de ser una clientela entusiasta, ens aportava molta informació viscuda, sobre el passat del barri. Moltes d'aquelles persones han mort o no estan en condicions de venir, la vida passa i no s'hi pot fer res. Per altra banda no sé quin interès real pot tenir, avui, el tema d'aquest indret, per a mi màgic i emblemàtic, de Montjuïc, per on ha passat la relativament breu història contemporània.

A l'Arxiu fotogràfic es va fer fins l'abril de 2021 una exposició sobre el singular viatge que quatre personatges de pes, Utrillo, Nogués, Reventós i Folguera, van realitzar per tal de recollir fotografies i dibuixos per a la construcció d'aquest poble, sense espai ni temps, com l'ha definit la historiadora Soledad Bengoechea en un interessant article que podeu trobar per la xarxa. 

https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/05/19/el-pueblo-espanol-de-montjuic-una-ciudad-evocada-sin-espacio-ni-tiempo-por-soledad-bengoechea/

Bengoechea té publicat un llibre molt complet, Els secrets del Poble Espanyol, 1929-2004, Criteria, 2004, patrocinat per PEMSA, que gestionava aleshores l'espai. De fet li havíem demanat de fer-nos la xerrada sobre el tema abans de tot això de la pandèmia, però tot va quedar en suspens per raons òbvies. No descarto fer-la venir en una altra ocasió, quan tot estigui més encarrilat i pugui garantir l'assistència d'un públic més nombrós.

Aquest llibre és ple d'informació, fotografies, referències i anècdotes. Ja té més de deu anys i, malgrat les crisis, el Poble Espanyol ha revifat i s'ha reinventat altra vegada. Els diumenges hi ha gairebé sempre activitats per als infants, per exemple. Vaig ensopegar-me amb aquest llibre o, més aviat, ell em va trobar a mi, als Encants de Sant Antoni. 

El Poble està molt lligat al tema de l'Exposició de 1929 però aviat va tenir vida pròpia. De tant en tant hi vaig, tot i que l'entrada no és barata, però cal dir que s'aprofita el pagament i, a banda d'això, hi ha ofertes i festes puntuals en les quals s'hi pot anar de franc o gairebé. És un lloc adient per passejar, comprar, badar, dibuixar, pintar, fer fotografies, menjar... Hi he anat en moments multitudinaris, com ara amb ocasió de la Festa Mexicana de fa pocs anys, hi havia anat amb els infants de l'escola, a fer tallers i veure alguna cosa al teatre, hi he anat amb la família i sola, va ser un dels pocs indrets on vaig entrar quan es va començar a obrir l'aixeta del desconfinament, en aquella ocasió em van anotar totes les dades personals, per si un cas, però em van cobrar una entrada modesta.

Explicar les moltes coses que hi han passat seria com voler agafar aigua amb un cistell. Avui compta amb el valor afegit del museu Fran Daurel que ja justifica la visita. A l'Arxiu fotogràfic es pot veure l'exposició virtual sobre el viatge dels anys vint del segle passat, amb l'objectiu de recollir informació, per part dels quatre personatges mencionats, cadascun dels quan mereix article apart. Al mateix Poble Espanyol hi ha, enguany, una exposició fotogràfica sobre la seva construcció. Una moderna web ofereix informació sobre les coses que s'hi fan, actualment amb motiu de les festes nadalenques. 

https://ajuntament.barcelona.cat/arxiufotografic/virtuals/un-viatge-fotografic

https://www.poble-espanyol.com/

LA HISTÒRIA INCÒMODA I EL PASSAT INEXISTENT

L'avui una mica massa oblidat Alexandre Plana ja ens va oferir, abans de la Guerra Civil, una visió no gaire amable del nostre barri, tan mitificat i bescantat, a la vegada, des dels seus inicis.

Pels volts de Santa Madrona

Sembla que una boira densa s’enfonsi en el carrer.
El sol és entelat i força ja no té
per esvair les ombres vora les cantonades
i el baf de les dormides en les cambres tancades.
En ser de dia, l’aire hi és més trist que de nit.
Sota la llum s’hi ofega com un plor dins del pit.
Darrere les finestres sembla talment que hi ha,
vella fruita macada, la vida que es desfà.

Cortines brutes, portes mig closes, i cançons
que vacil·len i finen en interjeccions.
Tavernes fondes amb les taules sota el llum.
Sonen les veus confuses amb els alens i el fum.
Botigues de drapaires amb ferros, llits i robes
i ampolles, teranyines i draps a dins dels coves.
Es barreja la calda de l’aire resclosit
amb una fortor d’oli i bacallà fregit.

Les dones amb els ulls vermells de maldormir
arrosseguen les cames amb un lleu tremolí
de les espatlles nues sota la roba prima.
Van en cerca de l’aigua de foc que les anima
i dins de les tavernes, entorn de cada taula
és de fum la rialla i un crit cada paraula,
com si una onada lenta, feixuga, les omplís
en la monotonia de cada dia llis.

I passen pel carrer homes foscos que tenen
la cara tota negra de pols, i mariners,
homes de molt lluny, homes que se’n van i no vénen
mai més, i que arriben fent soroll de diners.

Un piano estrident toca a la cantonada.
Remor de crits darrere d’una porta que es bada
i, després, un silenci boniós que remuga.
En la carn morta hi fa cada dia una arruga.
I rellisca la vida. Una taca de sang
de tant en tant nascuda de la pols i del fang.
Després torna com sempre la calma pel carrer
que lliga cada dia amb el que ve.

De tant en tant, de forma cíclica, i diria que darrerament la cosa torna a augmentar, m'ensopego amb persones que em comenten com n'està de malament, el barri, i tan bonic com era 'abans'. Un gerundi que m'angunieja es això de què el Poble-sec s'està 'degradant', una expressió recurrent que cada cinc o deu anys reviva. Ja he escrit sobre el tema en moltes ocasions, crec que amb els anys que he complert puc tenir una percepció més dilatada sobre els canvis experimentats, tot i que la memòria sempre és subjectiva i relativa. 

El tema del barri es fa extensiu al Paral·lel i a la seva mitificació retrospectiva, fomentada per una mena de nostàlgia subjectiva i per un imaginari forjat en veritats parcials i documentació fragmentària. Fa poc una persona coneguda, de la meva edat, em feia aquest tipus de comentaris i li vaig dir que en els anys vuitanta les coses eren molt pitjors. I no tan sols al barri, ep, també en aquesta Barcelona que passa, així mateix, de la mitificació al rebuig. I potser a tot Espanya, Catalunya inclosa, i a la resta del mon mundial. Em va dir que 'no ho recordava'. 

Sempre ha existit gent que, si n'ha tingut la possibilitat, ha marxat del barri o de la ciutat. Com que hi ha una tendència a generalitzar escolto coses com ara 'tothom se'n vol anar de Barcelona'. També he conegut gent que, fa anys, mitificava el fet de viure 'fora de Barcelona' però aixo de 'fora de Barcelona' és molt extens i alguns dels fugitius van tornar i tot, perquè els somnis eteris no sempre es fan realitat. La Catalunya nostrada ha tingut sempre racons de misèria profunda, que, de tant en tant, algú ha fet surar, amb bones intencions. I això ja des dels entusiasmes dels setanta, per cert.

Quan jo era petita, en els anys cinquanta, la gent que vivia al barri no l'havia triat, es triaven poques coses, per part de les classes modestes. Tenies la feina que trobaves i encara gràcies, en general. Durant els seixanta, amb la relativa millora econòmica, qui tenia quatre rals se n'anava. Per a la gent del Poble-sec la primera aspiració era passar el Paral·lel, a Sant Antoni s'hi feien pisos nous, amb ascensor, i molts veïns van fer el salt qualitatiu. Un lloc paradigàtic i desitjat era l'Avinguda Mistral, aleshores. Els qui encara havien millorat més anaven amunt, passaven fins i tot la Granvia, el carrer Aragó, la Diagonal. Un dels llocs cobejats era Infanta Carlota, ara Tarradellas. Això també afectava persones del Raval, dels carrerons estrets que toquen a la Ronda de Sant Antoni.

Una mestra que vaig conèixer, ja morta, a qui em vaig arribar a apreciar perquè era bona persona, tot i que classista i amb prejudicis, em va dir en una ocasió que a Barcelona, tot allò que estava per sota de la Diagonal, no valia res. Jo li vaig dir, amb ironia, que vivia a baix 'de tot', al Paral·lel i em va respondre, de forma espontània 'allí todo es gentuza'. Un cop ho va haver dit es va adonar de què jo em podia empipar molt, per al·lusions, i va afegir, per arranjar el tema,  de forma amable: 'pero tú eres un diamante en bruto'. 

A una obra de Benet i Jornet que, sense ser una meravella, descriu molt bé la situació dels canvis econòmics dels seixanta, Quan la ràdio parlava de Franco, una parella, polícia i ex-prostituta aburgesats, guillen del pis humil i se'n van, precisament, a Infanta Carlota. Quan marxen, no sense un bri de nostàlgia, passen a acomiadar-se dels veïns, conscient de què a cada bugada es perd un llençol. 

Molta gent que guillava, tot s'ha de dir, no és que tingues un gran capital però sí que tenia alguna coneixença o relació que li afavoria aconseguir un pis de 'La Caixa', que eren bons pisos amb lloguers assequibles. Les coneixences i relacions son molt importants, a la vida. Alguns dels pisos dels nous blocs del Paral·lel també eren de La Caixa o d'institucions semblants i, en els primers temps, hi va anar a viure gent de certa volada, parents de polítics, artistes i coses així. En concret recordo que hi vivia la mare de Macià Alavedra, i cantants com Francisco Heredero. Després es van vendre i com que es venien a un preu modest, en relació amb el lloguer que es pagava, molta gent se'l va comprar i després se'l va tornar a vendre, fent negoci, és clar. Ruth Rendell, en un dels seus llibres, comenta que una moneda a la mà d'un ric val cent vegades més que a la d'un pobre (cito de memòria).

Tot i que la vida social, avui força mitificada, de forma inevitable, quan molta gent va començar a tenir cotxe va canviar força o va desaparèixer, en part, en els setanta hi va haver una revifalla veïnal, durant la Transició. Malauradament aquella primavera va durar poc, en els vuitanta es va escampar per tot arreu el problema de la droga, amb la delinqüència que se'n derivava i que més endavant es va agreujar amb el VIH, del qual aquests dies s'ha parlat, en fer quarant anys dels inicis d'aquella epidèmia. De com la droga es va escampar per tot arreu, pel nostre barri i per tots, més o menys visible, se n'ha parlat a mitges, he vist dades una mica contradictòries sobre morts i, en ocasions, se separen els morts per sobredosi dels qui van morir a causa de la SIDA o de fers delictius quan, al capdavall, tot convergia, sovint. 

Moltes families de categoria van tenir morts i malalts a la família, però amb diners tot és més suportable, pots cercar ajudes, pagar rehabilitacions... tot i amb això el drama familiar no es pot evitar. El nostre barri es va començar a buidar, hi havia poques criatures, encara no havien arribat les migracions actuals, en tot cas ho feien amb compta-gotes. La gent conflictiva, ens agradi o no, era del barri o dels volts del barri. Al portal de casa meva hi havia un lloc de venda de droga, ara encara n'hi ha per molts indrets, però la situació crec que no és la mateixa. He conegut moltes famílies afectades pel fet de tenir un fill o filla enganxat a la droga dura. Qui en aquells anys va passar per Can Tunis ja sap com estava el panorama. No parlo del Poble-sec en concret, recordo que la Rambla de Catalunya s'omplia molts vespres de xaperos gairebé adolescents, molts dels quals amb addiccions d'aquesta mena, el tema va afectar pobles i poblets i famílies lumpen i de classe mitjana i alta i parlo tan sols de gent que vaig conèixer més o menys de forma directa. El tema va fer crèixer els robatoris, els atracaments, hi havia por a l'hora de sortir de nit i d'això fins i tot en van fer una pel·lícula, una de les tantes d'Eloy de la Iglesia, tan dures i incòmodes encara avui. 

Tot plegat, quina casualitat, va coincidir amb un benestar econòmic evident. Al barri es van refer façanes, amb allò del Barcelona, posa't guapa que un jove escriptor d'avui deia fa uns dies deia que hauria d'haver estat Barcelona, posa't justa. Fins i tot les aspes del Molino van tornar a girar de forma efímera. Hi va haver un augment de feina i de possibilitats per a aquells 'joves però suficientment preparats' que sortien en alguns anuncis, és mitificava el delinqüent agosarat però també l'executiu ambiciós. 

Una amiga que treballava en una farmàcia a l'Eixample m'explicava com noietes de casa bona o mitjana anaven a buscar xeringues per drogar-se, entre d'altres anècdotes. El VIH ja va ser la cirereta d'aquell pastís terrible, d'una cosa va venir l'altra i els metges anaven, al principi, ben despistats, amb allò dels grups de risc i la resta. Molta gent no explicava amb claredat els drames que vivia amb alguns fills tocats per la tragèdia i encara ara es parla poc de tot plegat. Montjuïc, molts espais de la muntanya, es van deixar malmetre de mala manera i feia basarda anar-hi a segons quines hores o a indrets massa solitaris.

Com que totes les guerres s'acaben, un dia o un altre, encara que la pau mai no és perfecta ni total, va venir la gran il·lusió col·lectiva, tant del gust dels poders públics a l'hora de generar treball i tapar vergonyes, les Olimpíades, tan mitificades com tot. Amb les Olimpíades van venir els turistes i, a més a més, també va anar arribant gent de tot el mon, les escoles dels barris pobres es van tornar a omplir, en els vuitanta se n'havien tancat unes quantes, per cert. I, és clar, de gent rica i pobre n'hi ha de tota mena, els nou vinguts van generar rebuig, un clàssic. Encara escolto avui sovint comentaris absurds, racistes subliminals o no tant, sobre el tema, evocant paradisos perduts que mai no han existit ni existiran. 

Em podia allargar molt amb aquest tema. La història que ens convé genera curiositat i interès però incidir en excés en el tema dels morts o 'tocats' per aquelles tragèdies, incomoda. Avui també hi ha droga, venedors ambulants, gent afectada, però el cert és que, malgrat la gravetat, no es viu en aquell estat d'angoixa generalitzada ni ens ensopeguem amb morts a causa de la droga pels carrers i racons de la ciutat. Ens han dit aquests dies que Catalunya és el lloc més important d'Europa pel que fa al mercat de marihuana, que hi plantacions macro al Montseny, antic paradís proper dels excursionistes del meu temps, això és molt greu però prou feina tenim amb els problemes del Barça. 

Cada dia hi ha més gent dormint pel carrer, al barri i a tot arreu, passem pel seu costat amb una certa indiferència resignada. Al capdavall al mon cada dia hi ha més desafavorits, victimes de tragèdies col·lectives, que no saben on anar ni els volen enlloc. Bé, ja farem alguna manifestació solidària de tant en tant. La realitat és que, a nivell individual, poca cosa podem fer. Els problemes no son mai senzills, son complexos i, de tot plegat, n'acabem sabent de la missa la meitat i, això, al cap d'anys i panys.

Hi ha, avui, un gran nombre de documentals sobre temes recurrents, que tenen interès però que pertanyen al passat, a un passat mai resolt del tot, això sí: el nazisme, la guerra civil... El passat remot està més consensuat que no pas el present i molts dels seus protagonistes ja han mort i no poden opinar. A la pràctica molta gent continua reticent al fet que les seves criatures es barregin amb segons qui, a l'escola. He conegut, a la feina, famílies que procedien de les migracions hispàniques, modestes, d'idees socialistes o comunistes, beligerants amb el capitalisme que, quan milloraven econòmicament, duien les criatures a privades d'elit, ni tan sols a les privades del barri o de les rodalies on també, ai, acaba afectant la barrija-barreja actual sinó a escoles minoritàries angleses, alemanyes, per exemple. I és que aquella divisió oportunista entre pública i concertada, és molt relativa, el que marca és el barri i també les escoles concertades 'de barri' ja fa anys que admeten gent molt diversa, ja sigui per necessitat o per vocació de servei, que també. 

No crec que el barri estigui ara pitjor que no sé quan. Entenc que hi hagi persones que creguin que marxant-ne, si poden, milloren això tan eteri que és 'la qualitat de vida'. I de jove tens inquietuds, ganes de canvi, tot pesa. Llàstima que la qualitat de vida sovint es porta a dins, què hi farem. Jo mateixa, si en algun moment del passat hagués tingut més diners, hauria marxat nord enllà, no tan sols del barri sinó de Barcelona, d'Espanya, allà on la gent, se suposa, era com diu el famós poema d'Espriu, tot i que sabem que 'en todas partes cuecen habas'. I ara, com fan els que tornen de visita, diria que com ha canviat tot, al capdavall ens cal pensar que la fugida va ser positiva. 

No crec en amors patris, s'estima les persones però no s'haurien de personalitzar els territoris, fruit de polítiques atzaroses, ni estimo Espanya, ni estimo Catalunya, ni estimo el Poble-sec, tot plegat son abstraccions geogràfiques que apleguen moltes realitats diferents. Tinc els meus lligams, el meu imaginari, els meus costums i les meves dèries però d'aquests sentiments no en voldria dir ni amor ni patriotisme, això del patriotisme, a més a més, cada dia em fa més angúnia per molts motius. Si tinc afecte a un lloc és per la gent amb la qual el comparteixo, lligada a la meva història personal, la veritat. I, sí, és visceral, m'empipo quan es fan afirmacions generalistes poc acurades, pel que fa al barri, sobre passats romàntics, pàtries coratjoses, barris solidaris i d'altres entelèquies. En el fons, com en el futbol, sembla que esperem líders omnipotents que millorin la situació i ens condueixin a la victòria col·lectiva, encara que no vinguin ben bé, ni de bon tros, del nord net, lliure, desvetllat i feliç que mencionava Espriu.

RECORDS, SEMPRE INEXACTES, DE CASTANYADES PERDUDES

 

Quan jo era petita la castanyada familiar es limitava a menjar unes quantes castanyes amb moscatell, al vespre, escoltar la ràdio o, més endavant, mirar la tele. El meu pare recordava com al seu poble, de petit, no sé si l'actual nit de Tots Sants o la de Difunts, l'endemà, resaven tres parts de rosari i no es menjava res de res fins acabar-les de resar. El rosari convencional, repetitiu, llarg i pesadet, el resaven cada dia, aleshores, en família. 

Els costums religiosos d'aquest tipus van desaparèixer quan jo era petita, de forma progressiva, sobretot a les zones urbanes, malgrat algunes profecies d'aleshores sobre coses com ara que la Mare de Déu de Fàtima havia assegurat que quan tots els bons catòlics resessin el rosari cada dia, Rússia es convertiria. Ni tan sols a l'escola de monges vaig resar gaires rosaris, la veritat. Crec que els dissabtes eren preceptius i també en algunes classes de labors, menades per una monja rondinaire que, amb els anys, em vaig arribar a apreciar de veritat, Sor Crescència.

Sor Crescència, amb Sor Pia, eren unes de les poques monges catalanes que quedaven, aleshores, a l'escola del Sortidor, la de les Franciscanes. Tenia mal geni i un dels penjaments que ens endinyava quan no fèiem bé les labors era bunyolera. Una de les ambicions de protagonisme que teníem, aleshores, era dirigir el rosari. De vegades, si la nena responsable del tema era prou espavilada, se saltava avemaries, cosa de la qual la monja no s'adonava, potser perquè ja era gran, aleshores. També era divertit acabar les respostes a les lletanies finals amb un pronobissssss, allargant les esses. Una de les facècies més agosarades que també recordo era quan alguna nena emprenedora va aconseguir que a la famosa nadala de Los peces en el río s'hi afegís a nivell col·lectiu l'estrofa d'una cançó de moda d'aquells anys, aquella que feia qué feliz es el pez en el agua, qué feliz es el pez en el mar... Jo crec que la monja tenia la mosca al nas però feia com si sentís ploure, tot sovint.

A l'escola, aleshores, no fèiem festa de Castanyada, com ara. Per la ràdio, i després per la tele, emetien versions del Tenorio inevitable. I algun conte de por, com ara aquell tan terrible del Monte de las Ánimas, de Bécquer, que avui ens pot semblar misògin i tot car la dolenta i qui provoca la tragèdia és ella. Ja d'adolescent, al centre parroquial lligat a l'escola on vaig anar durant uns anys, sí que fèiem festa. La parròquia era la de Sant Salvador i en alguna ocasió ens havien deixat, per a fer teatre, una sala que tenia la parròquia de Lourdes, al carrer Ricart. Allà fèiem representacions, sovint espontànies, una vegada vaig voler que es representés un breu text que m'havia inventat i va ser un fracàs, la veritat. També, segurament més endavant, havíem fet fins i tot ballaruques, i, més endavant, havia anat a veure alguna funció de teatre. En concret recordo que una nit de Tots Sants vaig anar a veure, a l'enyorat Moratín, El Tragaluz, del gran Buero Vallejo.

Després va venir la moda de les recuperacions festives escolars i la Castanyada es va convertir en una mena de sincretisme pedagògic una mica raret. Això de les festes va arribar a ser excessiu i tenies la sensació de què el més important de la tasca educativa era fer festes lluides, recuperar contes, rondalles i cançons, i omplir l'escola de preciosos murals i treballs manual diversos. Em temo que això, tot i que una mica més controlat, continua vigent. A tot plegat s'hi va sumar el Halloween, quan es va començar a estudiar anglès i ET va mitificar la diada de forma irreversible. Avui es fa Castanyada a l'escola, a casa, al Centre Cívic i on toqui, no se si encara es canta el Marrameu torra castanyes, que no sé qui va trobar no sé  on i es va convertir en el cant preceptiu escolar de la celebracíó, a l'escola. Ahir, pel carrer, vaig veure molts grups familiars amb nens i nenes i alguns adults disfressats de diferents variables monstruoses, que devien anar a festes de Halloween. Això de les disfresses sempre té el seu què i les de monstre, zombie, vampir i la resta, encara més.

El dia de Tots Sants era de precepte, calia anar a missa sota la pena de pecat mortal i el pitjor era que si no hi anaves i et mories aquell dia anaves de cap a l'infern per a tota l'eternitat. La meva família, aleshores, no anava al cementiri el dia de Tots Sants, jo crec que pel fet de no posseir tomba familiar, els nostres morts estaven escampats per diferents indrets. Des que van morir els meus pares sí que hi anem, no ben bé el mateix dia de Tots Sants, hi ha massa gent, sinó uns dies després. La meva mare va heretar un nínxol a les Corts, d'una tieta-àvia, i la referència ja és més sòlida. Els cementiris també s'han frivolitzat, s'hi fan itineraris turístics, rutes per tombes de vips, hi toquen música, tot canvia i perd dramatisme tot i que la mort, tan terrible, continua espantant i provocant temor, per molta broma que hi posem al damunt, una manera de fer que, per cert, és ancestral, car l'humor ens consola de la irreversibilitat de la nostra desaparició definitiva.

Sor Crescència era aleshores, també, l'encarregada de passar-nos aquelles capelletes ambulants, que anaven de casa en casa, i de repartir una revista molt ben editada, de les escoles lligades a l'orde, que es deia Paz y Bien. Crec que els llocs com la meva escola eren, al capdavall, com la gran sucursal d'una empresa i que s'esdevenia un fenòmen que es dona a moltes empreses, els antics dirigents, com potser havia estat Sor Crescència, es feien grans, quedaven obsolets i substituïts per les noves fornades de professionals. Les monges que, en aquella època, remenaven les cireres, eren basques tot i que al capdamunt de l'orde, la Madre general  i les de l'equip manaia eren encara catalanes, cosa que provocava algunes tensions que he anat entenent amb els anys. 

Avui tot ha canviat, com era d'esperar hi ha poca gent que vulgui ser una monja com aquelles, amb tan poca llibertat, tot i que no és pas que les dones, en general, en tinguessin gaire, aleshores. Els temps estaven canviant. L'escola es va modernitzar, les monges basques van millorar molt el context i l'organització, però es va perdre la familiaritat, una mica com allò de la pel·lícula Los nuevos españoles. I ja, avui, ni això, la meva antiga escola, lligada al barri, amb secundària i batxillerat a l'abast, mixta, amb un nombre molt important de jovent nou vingut i on ja no es deu resar el rosari del dissabte, ni es deu celebrar el mes de Maria a l'estil antic, ni es va amb uniforme, però que segurament celebra Castanyada i Halloween quan toca, a l'estil modern, i fa moltes coses interessants i compta amb un munt d'ordinadors i estris teconologics, ha passat a ser de la multinacional Marista i diuen que funciona molt bé. No en tinc cap dubte.