dimecres, 13 d’agost de 2008

Quo Vadis, Montjuïc?


El diari La Vanguardia duia, ahir, un article sobre Montjuïc i el seu destí, encara imprevisible. Segons les darreres notícies, la qüestió està en el fet que no se sap si incrementar-ne l’ús urbà, el turisme i el que tot això comporta, o bé potenciar els aspectes naturals. O sigui, que no sé sap què es farà, ni com, ni per què, ni quan ni de quina manera.

Jo crec que ni tan sols la majoria dels ciutadans saben què fer amb la muntanya i amb perill de ser injusta penso, també, que no hi ha un gran amor barceloní per l’indret, que sempre ha estat un lloc de lleure o residència de la gent treballadora i humil.

Fa alguns anys es va iniciar un pla, amb molt de bombo. Quan es van arreglar els jardins Laribal, després d’haver-los deixat malmetre, a la Font del Gat s’hi havia de fer un centre d’interpretació i crec que fins i tot es van fer gestions amb persones lligades al món de la pedagogia. La persona que ho havia de gestionar va durar poc en el càrrec, i no es va parlar gaire del tema, per cert.

A causa d’haver estat zona militar, Montjuïc no és avui una muntanya urbanitzada totalment i conserva el seu perfil tradicional. Però des de l’exposició de 1929 que la construcció i el seu aprofitament, quan ha convingut, no s’ha aturat. Un exemple lamentable és l’actual telefèric.
El Parc d’Atraccions va donar vida a Montjuïc durant un temps, però es va deixar caure fins a extrems inexplicables. No s’hi pot construir de forma privada però els poders municipals han propiciat un gran hotel, el museu Olímpic, el Palau Sant Jordi, tot excessiu i aclaparador. Els xiringuitos actuals no donen el mateix servei que els d’abans, de llarga concessió. També l’emblemàtic restaurant de la Font del Gat es va deixar malmetre a causa d’aquest tema de les concessions. Els diferents restaurantets de després han estat de vida breu i vergonyant. No hi ha comparació entre el servei que ofereix algú que té el negoci com a cosa propia i el que dóna un contractat per poc temps i sense possibilitats de decidir l’orientació comercial.

La qüestió del Castell és també un joc de despropòsits i informacions tendencioses i contradictòries, les festes massives que s’han celebrat responen a una propaganda barata i patxanguera. Ja he parlat del tema en d’altres ocasions, així que no insistiré per no fer-me pesada. També s’ha tergiversat la informació sobre les famoses quatre barres aquestes que si no s’havien tornat a posar era –també- perquè empitjoraven la perspectiva. Fer-ne emblema reivindicatiu em sembla erroni.

Pel que llegia al diari, encara no se sap ben bé per on navega la qüestió. De Central Parc barceloní, com fatxendejava el senyor alcalde d'abans, al pas que anem, res de res. Una hemeroteca sobre el tema faria riure si no fes plorar, pel cúmul de despropòsits i contradiccions que aplegaria.

Però el més lamentable és la manca de resposta i criteri de la ciutadania, la veritat. I això que reconec esforços de millora en l’arranjament d’alguns racons i camins, malgrat que la brutícia s’aplegui en aquells més amagats del públic. Com deia el diari, algunes decisions s’han pres, gairebé, d’amagat. L’estiu és molt propici per endegar atzagaiades urbanístiques mentre ens ventem a l’ombra del para-sol. Llàstima de cementiri, tantes cases adossades com s'hi podrien construir!!!