Aquesta entranyable fotografia me la va fer arribar molt amablement Pilar Martínez, antiga veïna del barri, més gran que jo i que havia anat a escola al Sortidor, a les monges, com jo mateixa. L'escola de les Monges del Sortidor s'havia dit Colegio de la Consolación, avui l'han rebatejat amb el nom d'Anna Ravell, que va ser la fundadora de l'orde, perquè els nous temps demanen noms que semblin laics i lights.
Les monges eren aleshores i són, suposo, Religiosas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. Jo hi vaig anar dels quatre als catorze anys. En tinc records de tota mena, les escoles d'aquells anys ja se sap com eren i, en tot cas, la vivència de l'escola depèn de molts factors, les companyes, la professora de cada curs... Trobo, mirant en perspectiva aquells anys, que l'escola de les monges franciscanes ha estat, crec, l'escola emblemàtica del barri, encara més a partir del fet que es va transformar en filial de l'institut Verdaguer i, més encara, quan va esdevenir mixta.
Les monges eren aleshores i són, suposo, Religiosas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. Jo hi vaig anar dels quatre als catorze anys. En tinc records de tota mena, les escoles d'aquells anys ja se sap com eren i, en tot cas, la vivència de l'escola depèn de molts factors, les companyes, la professora de cada curs... Trobo, mirant en perspectiva aquells anys, que l'escola de les monges franciscanes ha estat, crec, l'escola emblemàtica del barri, encara més a partir del fet que es va transformar en filial de l'institut Verdaguer i, més encara, quan va esdevenir mixta.
Avui és una mica l'institut de secundària del barri, ja que al Poble-sec no hi ha institut públic i, pel que fa a l'escola primària, durant anys la més propera era el Verdaguer i, més endavant, el Carles I, cap de les dues tan cèntrica com les Monges del Sortidor. Avui queden poques monges, ja. L'escola s'ha anat ampliant molt al llarg dels anys, va néixer com una escola religiosa modesta, per a obrers, va patir el trasbals de la Setmana Tràgica i durant la Guerra Civil crec que es va utilitzar com a hospital. Després, la capella va haver d'esdevenir parròquia i, en retornar a les monges, els temps ja havien canviat molt i la capella es va reduir per tal d'ampliar l'oferta educativa.
Enguany fa cent cinquanta anys de la fundació de l'orde!!! Una llarga història, doncs, també lligada al barri en el bo i en el dolent, ja que de tot hi ha a la vinya del Senyor, que diuen. Recordo quan van celebrar el centenari de l'orde, i també el centenari del centre, amb un sopar al pati al qual vaig assistir. Pel centenari de l'orde es van fer moltes celebracions, vaig sortir en una funció que explicava la vida de la fundadora i ens van ensenyar un himne que feia Madre Ravell fundadora, un siglo ha que sembró semilla tan bienhechora que buenos frutos nos dió, Francisco de Asís al cielo nos guía, Francisco de Asís y la Virgen María... En la meva època infantil l'escola disposava d'un meravellós hort on les monges, com era habitual a molts llocs semblants, conreaven verdures i criaven alguns animals; fins i tot un porc, hi havia vist. Hi havia una immensa figuera que tenia al meu pare enamorat. Val a dir que Montjuïc era ple de figueres, també. Encara en queda alguna.
El 13 de maig de 1956, dia de la Mare de Déu de Fàtima, que queia en diumenge, vaig fer la comunió, a l'escola. A primers de juny, moltes vegades ens portaven a la Fira de Mostres d'aleshores, gran esdeveniment, i una de les poques sortides escolars tradicionals d'aleshores. He pensat, fins i tot, que potser aquesta fotografia respon a una sortida a la Fira, encara que no ho puc assegurar.
Avui, sovint es vol contraposar l'escola pública a la privada, però moltes privades de barri han fet i fan un gran servei i només cal observar l'alumnat que assisteix al Sortidor per veure que n'hi ha d'origens molt i molt diversos. Espero que la meva escola pugui fer molts anys més, i, si pot ser, amb més pau i tranquil·litat que els anteriors.
14 comentaris:
Quina sort, Júlia, tenir bons records de l'escola. Bé, dius que hi va haver de tot - però noto que t'hi vas sentir prou bé, a les monges del Sortidor.
La meva experiència escolar a les teresianes va ser traumàtica i si s'hi celebrés res, no hi posaria els peus ni que em paguessin milions. M'ho vaig passar molt malament.
M'ha fet "gràcia" la cançó a la "madre"; perquè a nosaltres ens en feien cantar una a Enric d'Ossó, el fundador de les teresianes, canço que malauradament sempre em perseguirà (horror!) i que em nego a reproduir aquí.
I tornant al tema de la entrada, ja saps que jo no sóc del Poble-sec, ni barcelonina. Quan vaig venir a viure al barri i m'hi vaig començar a passejar, de seguida vaig entendre que l'Anna Ravell era tota una institució.
Salutacions des del carrer Lleida.
No creguis, Montse, quan era més jove no em semblava tenir bon record del temps de l'escola, però amb els anys entens fins i tot els mals moments i comprens més la gent.
La veritat és que l'època també pesava, l'escola, en general, era molt surrealista. He de dir, també, que escoltant records de persones que vana anar a d'altres escoles religioses m'adono que la meva encara era prou 'tolerant' o al menys no tant 'matxacona'. Fins i tot el meu germà va anar a l'acadèmia del Carme i eren més 'de la crosta' que les monges.
No vaig voler dur els meus fills a cap col·legi religiós a la primària. Després, per circumstàncies diverses, tots dos van fer el batxillerat a escoles d'aquest tipus, concretament la meva filla a les mateixes monges i el noi als escolapis de la Ronda, que van ser pilots en la reforma, és clar que eren altres temps i tot havia canviat molt, eren mixtes i el que feien de religió era una mena de vernís culturals sobre el tema.
El record que tinc de les monges del sortidor es trist . No vaig ser feliç en aquella escola i al acabar el batxillerat vaig fugir d’allà i em vaig jurar que si alguna vegada tenia fills mai anirien a una escola religiosa. I així va ser. La vida em va dur lluny de la escola i del barri i va ser trenta anys més tard quan en un d’aquells dies que necessites recuperar instants vaig tornar-hi, però no vaig ser capaç de quedar-me gaire estona. Encara em feia mal.
Kilofates, l'escola d'aquella època, en general, era gris, trista, dictatorial i poc agradable. Jo també no vaig voler portar els fills a cap escola religiosa. Amb els anys tot ha canviat molt, fins el punt que després, per circumstàncies, la meva filla hi va cursar allà el Batxillerat, ara ja no hi ha monges donant classe i l'orientació ha canviat molt. En alguna ocasió que he anat per allà he tingut una sensació estranya i agredolça, he de dir que parlant amb altra gent m'he adonat que hi havia escoles religioses molt pitjors que aquesta pel que fa a l'adoctrinament i que encara en queda alguna.
M'ha fet gràcia trobar
aquest blog i aquest post per casualitat, encara que hagin passat mesos des que va ser escrit. Les monges del Sortidor...! Poden enorgullir-se del privilegi d'haver-me fet passar els pitjors anys de la meva vida. No només les monges, perquè aleshores ja no n'hi havia tantes (hi vaig anar del 67 al 81). Però tot l'ambient, professores, alumnes, la indiferència general per l'educació en el sentit més global del terme, feia difícil el dia a dia per a qualsevol que tingués un mínim de sensibilitat. Sembla que això que ara anomenen "bullying" sigui un fenomen modern, però és fals. Aleshores potser era menys violent, però també més impune perquè no era reconegut com a realitat. Quan vaig marxar d'aquell antre, amb 17 anys, vaig tenir la sensació física de respirar fons per primera vegada a la vida. Només he trobat reflectit un terror semblant al que jo sentia en els relats de supervivents de camps d'extermini nazis. De debò que no és hiperbòlic: indefensió, impotència, desig de tornar-me invisible perquè s'oblidessin de mi, desesperació, esperança que un cotxe m'atropellés camí de l'escola per no haver-hi d'anar... Anys i anys lluitant contra l'odi, contra el menyspreu, contra la incomprensió de la diferència, contra l'acarnissament gratuït. Hi haurà qui tingui bons records d'aquella escola, fins i tot a la mateixa època, però a mi gairebé em va destruir com a ésser humà. Em vaig prometre que no hi tornaria a posar els peus, i que si alguna vegada tenia una filla (aleshores no era mixt) abans la deixaria sense escola que portar-la a aquell lloc. Suposo que haurà canviat força a hores d'ara, però per a mi seria impossible oblidar l'angoixa patida entre aquelles parets.
Anònim, em sap greu que tinguis uns records globals tan dolents, com pots veure hi ha un altre comentari en el mateix sentit. He trobat gent de la teva edat que no en té tan mal record. Em sobta comprovar com les persones tenim percepcions tan diferents dels mateixos fets, hi ha moltes circumstàncies que hi contribueixen. Jo hi vaig passar estones molt dolentes i bones, però en els meus temps totes les escoles eren força sinistres, en general, per tant, ara ho veig des d'un altre prisma més global. El bullyng o com en vulguem dir ha existit i existirà, va lligat al costat fosc de la natura humana, s'ha d'intentar controlar però malauradament la realitat no és com voldríem.
Sóc antiga alumna de l'escola (1965-1975), els meus records de l'època, són molt bons en la seva majoria. No vaig tenir problemes amb les professors ni monges ni seglars, considero que em van donar un bon ensenyament, avançada per l'època, ja que teniem classe de Català (1 hora a la setmana) en plena dictadura. Feiem sortides culturals a sales d'exposicions, anàvem al teatre, i excursions a la muntanya ia la platja. No conec a ningú que quan comento el que feiem a l'escola hi fessin alguna cosa parecido.Por la qual cosa m'ha semblat que no estava llegint res de "la meva escola"amb les opinions que he vist.
EscoltaLlegeix fonèticament
Anna, això dels records és sovint personal i subjectiu, jo mateixa tinc records de tots colors, i això que la meva època era difícil i fosca. Conec molta gent que va anar a gust a les monges, tinc conegudes que han estat mestres d'allà i crec que trobaríem opinions ben diverses. També he conegut mestres joves que havien anat a l'escola i en tenien bon record.
Una escola representa molts anys i mestres diferents, així com companys i companyes, a mi també m'han sobtat tants comentaris negatius, la veritat.
Sóc antiga alumna de l'escola del Sortidor, de la primera promoció que va fer el B.U.P. Tinc un record molt dolent de la infància passada amb les monges, però de més gran, sobre tot quan cursaba el B.U.P. I ja no n'hi havia tantes, no va estar tan malament. Fins i tot m'agradaria trobar antigues companyes, per saber d'elles i xerrar, però no trobo cap associació ni res semblant, com n'hi ha d'altres escoles.
Igual que a "anònim", em van fer molt de mal, les monges. M'han calgut molts anys (en tinc 52) per mig superar moltes de les pors i inseguretats que elles em van crear.
Recordo nítidament les cares i els noms de 4 ó 5 que van ser especialment nefastes per a mi, però també tinc un boníssim record d'algunes senyoretes.
Ara visc lluny, però sóc filla del Poble Sec i, malgrat les monges, m'ha emocionat trobar aquest blog.
Gràcies, Júlia.
Maria, jo crec que amb els anys, al menys m'ha passat a mi, vas entenent totes les coses i no dic que ho justifiquis però sí que veus que aquelles senyores també eren unes víctimes, el món ha canviat molt i l'escola, afortunadament, com una mitja, també la religiosa o gran part.
Hi ha un grup a facebook, de la meva edat (64) no hi entra ningú o gairebé però de la teva crec que potser trobaràs gent.
https://www.facebook.com/groups/45297096046/
Noies fa massa temps per poguer recordar-me de totes las noies que vaig conèixer al colegi,però ja se que el meu temps era difícil i es el que amb va tocar viure,de fet varen ser feliços amb totes las mancanses,avui he recordat unes amigues que aquell temps ho pasavem bé rien i poca cosa mes erem molt petites i això ho recordo amb molt agrat,com una funció que vàrem fer, mi muñeca esta enferma, així crec que es deia, penso que erem moltes però recordo Maria Rosa Blanes, fuensanta Cabello,i moltes altres. Una forta abraçada a totes
Marta
Hola, Marta, a la Blanes encara la veig sovint, jo em dic Julia Costa, crec recordar el teu cognom, tinc records de tota mena de l'escola, bons, molt bons i menys bons, però tots em produeixen tendresa, en l'actualitat, una abraçada.
Hola Julia gracies per contestar el meu comentari he estat contenta de saber que et veus amb la Blanes,i espero estigueu be.
Ancara que han pasat anys hi penso avegades,son recors de infancia,Julia crec que no feiem el mateix curs jo soc mes grant,pero he estat molt contenta de poguer parlar amb tu. Molt petons.
Si veus a la Blanes li dons recors gracies.
Hola, Marta, jo vaig néixer el 1948, el mateix any va néixer la Blanes, ja li donaré records. Vaig fer el Comerç i després vaig empalmar amb el Batxillerat, vaig anar a l'escola des del 1952 fins el 1963. Una abraçada, com passen els anys.
Publica un comentari a l'entrada