El Teatre Talia-Martínez Soria, passat, present (inexistent) i futur (imprevisible)

Sembla que el Molino va fent via, que l'Arnau s'arreglarà i que l'antic Español, després Scènic, també s'està acabant d'arranjar. L'espai sobre el qual planen, encara, molts dubtes, és el de l'antic Teatre Talia, un teatre enderrocat quan precisament es trobava modernitzat i actualitzat de no feia massa temps. Fa uns dies, algun enamorat espontani, va escriure aquesta frase amb cartellets de propaganda, a la tanca que limita l'espai, amb la magnífica i esponerosa figuera. Ai, encara queda romanticisme!

Aprofito per recordar una mica de la història del teatre, amb dades manllevades a Viquipèdia:

El Teatre Talia de Barcelona va ser un local d'espectacles teatrals ubicat en el núm. 100 de l'Avinguda del Paral·lel, cantonada amb el carrer del Comte Borrell. Es va inaugurar el 4 d'agost de 1900 i va tancar l'abril de 1988. Dos mesos després, s'hi va produir un incendi; finalment, va ser enderrocat. En l'actualitat, encara hi roman un solar sense edificar. Es tracta d'un espai de titularitat privada que pertany a l'empresa Castro. El Departament d'Urbanisme manté, actualment, reunions amb els seus propietaris per treure aquest espai, qualificat com a equipament, de l'atzucac en què es troba.

Al llarg de tota la seva història, el teatre prengué diferents noms: Teatre de les Delícies de 1900 a 1906, Teatre Líric (entre 1906 i 1913, diferent al Teatre Líric de l'Eixample,tancat el 1900), El Trianon de 1913 a 1915 (que no s'ha de confondre amb el Teatre Pompeia, també al Paral·lel, que del 1901 a 1907 va anomenar-se El Trianon), Madrid-Concert de 1915 a 1921, L'As de 1921 a 1924.

A partir de 1924 es va començar a anomenar Teatre Talia. A començament dels anys cinquanta va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria; el teatre va anar alternant el teatre i la sarsuela amb el cinema. De mica en mica, Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria va acabar essent-ne l'únic propietari. El 1982 va canviar-li el nom de Talia pel seus cognoms: Teatre Martínez Soria i el va dedicar només al teatre.

Abans que fos enderrocat s'hi van representar obres com El apagón de Peter Shaffer i Violines y trompetas de Santiago Moncada, protagonitzada per Fernando Guillén i Paco Morán durant 3 anys consecutius.

La sala tenia platea i dos pisos, en forma de ferradura.

Si considerem que el Poble-sec arriba al Paral·lel hauríem d'admetre que el Talia no era del barri, però de fet era, potser, dels teatres més relacionats amb el barri. L'Acadèmia del Carme hi celebrava les festes del sant del seu director, el senyor Llucià, i la seva proximitat feia que s'hi anés força. Recordo haver vist actors com Paco Moran o Fernando Guillén prenent una copa al bar del Condal o comprant al súper proper. A més de les obres que s'esmenten a Viquipèdia i de les típiques i exitoses de Martínez Soria, el teatre va conèixer també, en els anys seixanta i setanta, una època molt interessant, amb obres més serioses i punyents. Una obra que en el seu temps va tenir molt de ressò, que es va reposar de nou i que va inaugurar una de les remodelacions del teatre, a principis dels seixanta, va ser El comprador de horas, de Jacques Delval, un autor francès, traduïda per Pemán i protagonitzada per una jove Núria Espert. L'argument, aleshores fort i escabrós avui segurament ens semblaria passat de rosca, tractava d'una jove prostituta a qui un capellà esforçat compra hores amb la intenció que es penedeixi dels seus pecats i torni al bon camí, cosa que aconsegueix malgrat que la gent el bescanti per les seves visites freqüents a la senyora de vida alegre. Crec que el paper del capellà cast i esforçat el va fer en alguna ocasió el gran i atractiu Rafael Arcos, molt conegut a través de la televisió, avui malauradament desaparegut.