dimarts, 16 de novembre de 2010

La veritable història de la porta del darrere (Santa Madrona)



Un dels primers elements arquitectònics que es van considerar patrimoni protegit al nostre barri va ser la porta de l'església de Santa Madrona que dóna al carrer de Margarit. Quan jo era petita entràvem sovint a l'església per aquesta porta, ja que l'accés sempre era obert i recordo que hi havia un vellet que demanava caritat al qual el meu pare sempre donava alguna cosa. Fa anys que s'ha tancat per protegir-lo de bretolades, cosa que és una llàstima però de moment potser sigui la millor i inevitable solució.

La porta prové del Convent de Sant Joan de Jerusalem. Hi ha qui m'ha comentat que els símbols de l'escut són templers, això no és ben bé així, tot i que l'orde de Sant Joan era també hospitalària i militar  i es va beneficiar força de l'extinció de l'orde templera, rebent una gran part del seu patrimoni. 

A finals del segle XVII els hospitalers van abandonar l'edifici a causa de la seva decadència. Va ser ocupat aleshores per monges de la mateixa orde, procedents del convent lleidatà d'Alguaire. Tot i amb això hi van continuar residint els priors i es van portar a terme importants obres, a conseqüència de les quals es devia construir la porta que avui tenim al carrer de Margarit.

El 1835 les monges es van veure obligades a abandonar l'indret a causa de les revoltes de l'època. El 1840 s'hi va inaugurar una biblioteca i un museu, el 1859 van retornar i el 1869 van tornar a ser-ne expulsades. El 1882 es va iniciar l'endrroc del convent, maltrat que la capella va romandre a lloc fins 1886, data en la qual es va obrir la Via Laietana. La llinda del portal, amb l'escut del prior Josep de Villalonga, és la que trobem al nostre barri. Després de molts canvis les monges van anar el 1977 al Monestir de la Mare de Déu d'Alguaire i Sant Joan de Jerusalem, a Valldoreix, on van residir fins el 2006 ja que segons tinc entès aleshores l'edifici de Valldoreix va passar a ser Seminari Major de Terrassa. Les monges el van cedir en passar a viure les que hi quedaven, d'edat avançada, al Monestir de Salinas, a Àlaba.

Pel que fa a l'església de Santa Madrona, en general, edifici neogòtic obra de l'arquitecte Adrià Casademunt i Vidal, que va ser president de l'Ateneu i un personatge important de la Barcelona de finals del segle XIX, fill d'un altre gran arquitecte, Josep Casademunt, crec que paga la pena demanar-ne a qui sigui una rehabilitació integral. La història del segle XX, complicada i violenta, va fer que l'edifici sofrís atacs durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Les restauracions de postguerra van ser senzilles, barates i poc aprofundides. Avui, superats ja els tràngols del passat, és un edifici emblemàtic del barri, que ha acollit concerts i diferents activitats a més de les religioses. No aconseguirem potser que al davant s'hi obri una gran plaça on acabi el carrer Piquer, com preveien els projectes originals, però al menys caldria dignificar-ne el conjunt amb una restauració seriosa. No tot han de ser Gaudí i la Sagrada Família, vaja. El campanar si es restaurés i pogués ser practicable esdevindria un mirador molt interessant des d'on observar el nostre barri i tota la ciutat i fins i tot podria convertir-se en una atracció turística remarcable i en un bon punt per arrodonir els itineraris històrics i literaris pel barri que fa CERHISEC. Casademunt va ser un d'aquells secundaris de luxe de l'arquitectura modernista i eclèctica de finals del segle XIX i principis del XX.

Santa Madrona va ser una santa molt important a la ciutat de Barcelona. Avui que tanta gent arriba al Poble-sec i a la ciutat, de tot el món, el seu patronatge es podria reivindicar, des d'un punt de vista tradicional i laic, fent-la patrona dels nou vinguts que volen romandre, com ella, segons la llegenda, entre nosaltres, els poble-sequins.

Nota: Les dades històriques i les fotografies d'aquesta entrada han estat manllevades de la web 'Monestirs de Catalunya'.

8 comentaris:

Miquel ha dit...

Gracies...no lo sabía ¡¡¡

nomás por fun ha dit...

Certament, recuperar el campanar seria una excel·lent idea.

De petit, la meva placeta era la de Santa Madrona, camí de casa al tornar d'escola: La estupenda font doble i el petit kiosc del Sr. Antonio, on compravem chicles bazooka, castanyes pilongues i troncs de regalessia, les nostres xuxes d'aleshores.

Júlia ha dit...

De res, Miquel!

Júlia ha dit...

Nomas por fun, la placeta de Santa Madrona es diu així per la proximitat amb la primera església de Santa Madrona, Santa Madrona la Vella, després Lurdes. Destruïda durant la Setmana Tràgica també va ser reconstruÏda per Casademunt, en aquest cas en un estil molt especial i inclassificable. Com que va ser de les primeres en tenir imatge de la Mare de Déu de Lurdes més endavant, i per no confondre, es va canviar el nom per l'actual.

Una bonica placeta, amb molt d'encant, ha canviat però manté el seu to entranyable.

harmonia ha dit...

La meva mare veia desde casa seva al any 36 com cremaben i tiraben desde las finestres de l´ esglesia els llibres i sants. També se que els meus pares si van casar.I mira quina casualitat...visito a una sor del convent de Valldoreix, de la mare de Deu d´Alguaire i San Joan de Jerusalem,i sempre en parla del templaris,ella es poseedora de la Creu de Malta,un altre día ja ho explicaré,pero al parlar de Sta. Madrona, ho recordo amb molt carinyo aquesta iglesia, els meus avis vivien al carrer Margarit, i ancara en el pensament veig la porta de Sta. Madrona.

nomás por fun ha dit...

Desconeixia que la esglesia de Lurdes s'anomenés abans de Santa Madrona la Vella.
Ets una enciclopèdia Júlia! (o per anar amb els temps "ets la wikipedia!")
Desprès de fer en ella la comunió vaig anar molt poques vegades.
La meva inclinació natural eren els futbolins del mateix carrer Fonthonrada...
Així he sortit!

Júlia ha dit...

La Creu de Malta, Harmonia, és la de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, efectivament, hereva dels Templers. Doncs, ja veu, tot té relació.

Saps si aquestes monges encara són a Valldoreix? He llegit que donaven el convent a un seminari i que marxaven al País Basc pel fet que eren poquetes i grans.

Santa Madrona té molta història i no tan sols del barri ja que quan la van construir la seva demarcació, pel fet que el barri de Sant Antoni era poc poblat i no hi havia esglésies, arribava fins al carrer Aragó.

Santa Madrona, el difícil soluciona.

Llàstima de documentació perduda a causa d'aldarulls i guerres.

Júlia ha dit...

Ai, ai, Nomas por fun...

Fa pocs anys es va publicar un llibre molt complet, amb fotografies, amb la història d'aquesta parròquia, si un dia passes per allà a la rectoria te'l vendran i també quan es fa la Mostra d'Entitats, t'agradarà.

Ara, per sort, tenen un rector excel·lent jove i dinàmic, mossèn Cabot, que ha revitalitzat la parròquia la qual, per cert, en la meva joventut era la més 'carca' de la rodalia.