Sebastià GASCH, trenta anys després

El dia 9 de desembre, o sigui, ahir, va fer trenta anys de la mort de Sebastià Gasch. Sebastià Gasch va viure durant força anys al nostre barri. Quan jo era petita anàvem a comprar a l'adroguer Jaume Ferran, un colmado situat a Blasco de Garay-Blai, un establiment emblemàtic d'aquells amb els plàtans penjats a la llinda i que feia olor de cafè mòlt i fruita fresca. La família dels propietaris i la meva es coneixien des de la infantesa i per això eren clients fidels de la botiga del senyor Quimet, el pare del senyor Jaume. Cal dir que ben aprop, a la cantonada de dalt i a l'altre costat del carrer, hi havia un altre establiment semblant, el del senyor Joanet, la filla del qual, Carme Lanza, venia amb mi a escola. El veïnat proper, com si es tractés d'un pacte d'honor, era client de l'un o de l'altre per tradició familiar i no acostumava a canviar de proveïdor amb facilitat.


Una senyora fina i educada, que semblava arribar d'un altre món, venia també a comprar i recordo que l'atenien amb gran deferència, era la senyora Gasch. Sempre li deien senyora Gasch i de vostè, cosa que en aquell món veïnal de Pepetes, Quimets, Joanets, Lolites i Carmetes era tot un títol privilegiat. La família Ferran, la del senyor Quimet, tenia un fill ballarí, Josep Ferran, que va estudiar dansa amb Magriñà, va ballar amb la companyia de Roland Petit i va ser professor a l'estranger i al País Valencià, per retornar a Barcelona uns anys abans de la seva mort. Hi ha ballarins actuals, a París, que recorden amb admiració les seves classes, però aquí l'hem oblidat, com oblidem tantes coses. En tot cas, tornarem a parlar d'ell en alguna altra ocasió. Sebastià Gasch l'havia esmentat en algunes de les seves cròniques.

Sebastià Gasch (Barcelona 1897-1980) va ser periodista i crític d'art i espectacles compromès amb la innovació creadora i les avantguardes. Va iniciar la seva carrera a la Gaseta de les Arts, D'Ací i d'Allà i, després, a L'Amic de les Arts (1925-29), on va signar amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà el Manifest Groc (1928), que resumia la seva oposició a la cultura del postnoucentisme i la seva defensa de la modernitat. A partir d'aquí, va publicar al llarg de més de cinquanta anys en diverses editorials europees i llatinoamericanes i va revaloritzar gèneres oblidats o menystinguts fins aleshores com el music-hall, el circ, el cinema, el teatre o la dansa en revistes com Hèlix, La Publicitat, Mirador, L'Opinió o La Gaceta Literaria. Acabada la Guerra Civil va residir a París i el 1942 va tornar a Barcelona. El 1946 va reprendre les seves tasques periodístiques des de Destino i va impulsar les noves descobertes de la plàstica. 

Autor de més d'una trentena de llibres, destaquen La pintura catalana (1938), De la danza (1946), El circo y sus figuras (1946), L'expansió de l'art català al món (1953), París, 1940 (1956), Barcelona de nit (1957) o Les nits de Barcelona (1969). També va escriure monografies, com Charlie Rivel, pallasso català (1962) o Joan Miró (1963). El conjunt de la seva tasca periodística i literària el va convertir en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX. En conseqüència, va ser homenatjat diverses vegades i, entre d'altres, va rebre la Medalla d'Honor d'Amics del Circ (1956), la Insígnia d'Or i Brillants del Circ (1959), la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975) i era Officier de les "palmes académiques" franceses (1960). En honor seu, el FAD convoca des de 1976 els Premis Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals.

Les dades  biogràfiques oficials les he extret de la web de l'AELC. Jo no vaig conèixer el senyor Gasch però sí que recordo les sucoses anècdotes que la seva esposa ens explicava a Ca l'adroguer, com ara els problemes per cobrar les publicacions -sembla que una gran part del món editorial sempre ha anat curt d'armilla o no ha estat massa complidor, vaja- i els seus comentaris sobre l'afecció desmesurada del senyor Pau Casals a les senyores, al menys en èpoques juvenils, cosa que em va trasbalsar, car la imatge oficial del famós músic nostrat era gairebé venerable i santificada, com sol passar. La senyora Gasch explicava coses molt divertides i interessants sobre personatges diversos i em sap greu no haver escoltat amb més atenció aquells comentaris sobre gent que aleshores jo, en la meva ignorància, no sabia ben bé la importància que tenien.

Sebastià Gasch i Josep Ferran mereixen una xerrada de CERHISEC i suposo que els en dedicarem una ben aviat. En tot cas, m'ha agradat recordar-los, aprofitant l'aniversari de la mort del gran escriptor, periodista crític, i de qui, ben segur, tots els poble-sequins encuriosits tenim algun llibre a la biblioteca familiar. Gasch representa aquesta Catalunya heterodoxa i diversa, integradora i desacomplexada, que de vegades ens entestem en ignorar. Per cert, els Jardins Sebastià Gasch són a l'Eixample i no al Paral·lel o al Poble-sec, com haria de ser. El fill de Sebastià Gasch, Emili Gasch, és catedràtic, doctor en economia, i escriptor afeccionat a temes culturals.