Sergi Dantí és un actor d'origen argentí, amb avis catalans, polifacètic i amb una gran diversitat de registres. Fa ja un temps el vaig sentir per la ràdio i deia una cosa que jo he pensat sempre, que la cançó tradicional catalana mereix un lloc als mitjans de comunicació, als teatres i a la televisió, com ara el tango argentí, el fado portuguès o la cobla andalusa. I que els turistes que arribem avui de forma massiva a la ciutat no tenen on poder anar a escoltar cançó catalana d'aquella que, de forma general, en diem tradicional.
A casa nostra sempre hem restat molt més que no pas sumat. La Nova Cançó va bandejar la cançó tradicional per abaltir-se després. Oblidem noves cançons, que encomanen la tristesa, cantava un jove Espinàs, tota una declaració de principis. És una llàstima que tant de jovent desconegui aquest patrimoni musical.
Dantí recordava cançons de la seva àvia i ha muntat un espectacle, que, ho admeto, encara no he pogut veure, tot i que probablement ho faré aquest divendres. Actualment els recitals es fan a la Biblioteca de Catalunya.
L'altre dia vaig anar a sopar i a veure el futbol al nostre emblemàtic i històric Bar Domingo, del carrer de Blasco de Garay. La seva emprenedora mestressa, la Carme, i la seva filla, la Núria, tenien al taulell un munt de flaiers dels recitals de Sergi Dantí a la Biblioteca de Catalunya, la Núria hi havia anat i en va venir entusiasmada. Li vaig explicar que ja havia parlat del tema al blog, després d'escoltar per ràdio aquest artista agosarat. Optar per cantar aquest tipus de cançó, ara i aquí, és, ja, tota una mostra de coratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada