Recordant de nou Josep Ferran

Gracies a internet s'ha posat en contacte amb mi el fill de l'adroguer que hi havia hagut a la cantonada del carrer de Blay amb Blasco de Garay, on avui hi ha una gelateria.

La gent més gran del barri recordem molt bé aquells adroguers d'aleshores, amb els plàtans penjats a l'entrada i aquella olor a cafè i a una barreja de menjars diversos, que tan bé va evocar Salvat Papasseit. 

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta...

El senyor Jaume de Ca l'Adroguer no només et preguntava si ho tenies tot sinó que tenia l'habilitat de recitar tota una tirallonga de productes diversos, per tal de fer-te'n memòria. A la cantonada de dalt i a l'altre costat del carrer hi havia un altre adroguer i cadascú tenia la seva clientela. A un li deien a Cal senyor Quimet -després Cal Jaume- i l'altre Cal senyor Pepet.

La meva mare considerava una traïció canviar d'adroguer i si en alguna ocasió ho havia fet intentava que el seu proveïdor habitual no se n'adonés. Els fills del senyor Quimet eren de l'edat de la meva mare i es coneixien amb ella de petits. Quan es van començar a instal·lar supermercats la meva mare, si hi anava, amagava la bossa del súper per tal que l'amic adroguer no veiés la traïció consumista, cosa que a mi em feia gràcia aleshores i que avui comprenc molt bé. Eren èpoques en les quals els botiguers eren molt més que botiguers, als barris populars.

El senyor Pepet tenia una filla que anava amb mi a escola, Carme Lanza. Avui hi ha un restaurant de falafel en aquell indret. Tot ha canviat i canviarà ja que així és la vida. Em diu el fill del senyor Jaume que ell va morir fa alguns anys però que encara viu la seva esposa, la senyora Rosita.

Un germà del Jaume va ser el ballarí Josep Ferran, de qui he parlat en alguna altra ocasió i a qui voldria dedicar una xerrada de CERHISEC. La xerrada probablement serà un fet el proper any, per la primavera gràcies al contacte recent amb el seu nebot. Una altra germana que recordo molt bé era la Montserrat Ferran, que també despatxava i que va morir a causa d'un desgraciat accident.

Gràcies a Jaume Ferran, fill, també he pogut localitzar unes fotografies del ballarí, de quan exercia de professor a la prestigiosa escola de Rosella Hightower, a Cannes. Josep Ferran va deixar una gran empremta en els seus alumnes. Un d'ells, avui ballarí de renom a París, fins i tot va dedicar un ballet a la seva memòria. Aquí podeu trobar una emotiva ressenya sobre Josep Ferran.

Ahir mateix, per la televisió, explicaven les dificultats dels ballarins vocacionals a casa nostra. Fa un temps els antics ballarins del Liceu es queixaven del poc reconeixement que tenien. En algun lloc vaig llegir que el mateix Josep Ferran deia que el ballarí no es feia sinó que es naixia ballarí, segurament devia ser el seu cas. En un mitjà poc relacionat amb aquest art la seva família va aconseguir que Magrinyà, un altre gran oblidat o mig oblidat, fos professor seu i amb setze anys ja treballava en els ballets del Liceu.

Com va passar amb la figura de Manuel Ausensi pel que fa a l'òpera, Josep Ferran va ser un mite poble-sequí per a molta gent. Els barris humils tenen molt en compte aquests triomfadors malgrat les circumstàncies, una mica com va passar, en d'altres àmbits i més endavant, amb Serrat, González Ledesma. En el camp de l'esport un dels grans mites poble-sequins ha estat el futbolista Olivella. 

Ferran va sortir en ballets de diferents pel·lícules, en un post anterior vaig escriure que creia que havia sortit a Un americano en París però el seu nebot em diu que li sembla que no és així i que on sí que sortia era a Papá piernas largas y a La zapatilla de cristal, un parell de pel·lícules que, per cert, fa molts anys que no he pogut tornar a veure. Anar al cinema Condal i intentar identificar el nostre il·lustre veí dansarí era una activitat entranyable de l'època. 

Aquella generació del temps dels meus pares, de lluitadors anònims o famosos, ballarins o cantants, escriptors o futbolistes, però també adroguers, bacallaners, lampistes, espardenyers, merceres, botiguers de tot tipus, o senzillament, treballadors sense cap qualificació, ha anat desfilant en aquests últims anys ja que així ha de ser per llei de vida i també la nostra ho farà quan li toqui. M'agradaria que quedés algun record de tots ells en algun indret, ni que sigui en la pàgina d'un blog com aquest, perdut al mar de la xarxa internàutica.