EL NOSTRE PARAL·LEL

El CCCB inaugura ben aviat una exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil. Aquell Paral·lel és un mite poc conegut però molt més conegut, malgrat tot, que el Passeig de Gràcia de l'època, també ple de teatres, això sí, de més categoria. Em sembla molt bé que es reivindiqui l'Arnau i que es demani que s'intervingui d'alguna manera en el tema de l'antic Talia però per ser una mica justos també caldria demanar que el Principal de la Rambla revifi d'una vegada.

Hi ha una gran part d'història oculta i de personatges desconeguts, d'aquells anys, que es recuperen amb comptagotes i de forma parcial. Els grans protagonistes ja no poden puntualitzar res, tots són morts. El Paral·lel d'abans de la guerra no va ser tampoc una cosa monolítica i inalterable, jo crec que devia començar sent un espai atrotinat ple de barraques de fira, semblants a aquestes que es mostren a la genial Blancanieves de Berger, per arribar a la seva plenitud cap als anys 20 i anar després reconvertint-se en tota una altra cosa durant la República i la guerra. 

La gent de la meva edat i una mica més gran vam viure el Paral·lel de després. El senyor Badenes, que va tenir l'empenta i la gosadia d'escriure sobre l'avinguda quan poca gent ho feia, al menys d'una forma tan exhaustiva, admetia que, en perspectiva, calia considerar que els anys 50 també havien estat una època bona per al Paral·lel. De forma inevitable  quan jo era petita tothom recordava allò d'abans, agreujat el record per la tragèdia de la guerra i el trencament dolorós que va representar. Hi ha qui creu que el Paral·lel de després estava castellanitzat -o espanyolitzat- però el Paral·lel d'abans mai no va ser absolutament català, tot i que s'hi va fer teatre popular en català i també alguna cosa de teatre culte en aquesta llengua. El teatre català per excel·lència es va fer al Romea on fins i tot després de la guerra s'hi va tornar a recuperar alguna cosa i on, pel meu gust, el català hauria de monopolitzar la programació.

El Paral·lel de postguerra va veure l'arribada dels Vienesos, inoblidables, que més endavant serien també un pal de paller de la televisió barcelonina. Al Paral·lel hi havia de tot i més, barraquetes de tir, cavallets de fira, cinema popular, cinema atrotinat, cinema d'estiu, flamenc, revista agosarada i revista fina... S'hi podien portar les criatures, la tieta del poble o l'amic de comarques desitjós de veure cuixa i fer una francesilla. També s'hi va fer alguna coseta en català, com El Baldiri de la costa. I al Talia algunes temporades molt remarcables de teatre en castellà. Al Paral·lel el va abaltir l'arribada de la millora econòmica i el sis-cents, els canvis en els gustos i els costums. Sovint tots tenim art i part en les decadències, en el final de passats gloriosos que després enyorem. El senyor Badenes també comentava que si tots els qui ploraven la fi -ara, per sort, superada- del Molino hi haguessin anat un parell de vegades el teatre no hauria hagut de tancar.

Al barri hi vivien molts artistes, molta gent relacionada amb la faràndula. Artistes populars, això sí. Alguns integrants dels vienesos es van fer una casa de pisos modesta, a Blasco de Garay, que havia estat en la imaginació popular un carrer de queridas. Pel carrer vèiem pujar, quan sortíem d'escola, Gustavo Re, Frank Joham. Joham va presentar a la televisió uns inoblidables programes musicals on hi vaig veure gent com Becaud, Josephine Baker i d'altres artistes internacionals. En general es considerava que els musicals fets a Barcelona eren molt més fins que no pas els que feien a Madrid, aquest tipus de coses sempre tenen pebre. La tele on veia tot això i també els titelles d'Herta Frankel, els diumenges, no era de la meva família, era del privilegiat i generós veí que havia aconseguit l'estri abans que ningú i que ens obria les portes de casa sense manies per tal de gaudir de l'invent.

Tinc la percepció que potser l'exposició del CCCB produeixi la sensació, als qui són més joves, que el Paral·lel de després de la guerra, que no veuran era quelcom decadent i franquista. Res d'això. Va ser el nostre i va tenir també la seva gràcia i mereix la seva pròpia mitologia. Parlo per no callar, encara no s'ha inaugurat l'exposició. O sigui, que en continuarem parlant, del tema. I és que el Paral·lel, el Paralelo, és un tema inesgotable. Com tants altres, és clar. Els anys passen i tenim una tendència vital a enyorar passats en els quals érem infants o joves, ens consola pensar que potser tot empitjora i encara vam tenir sort, un miratge, aquest, com qualsevol altre.