divendres, 16 d’octubre de 2015

EL LAMENTABLE FINAL DEL PARC D'ATRACCIONS I D'ALTRES DESGRÀCIES BARCELONINES


No em fa falta cap estímul exterior per tal de recordar el Parc d'Atraccions de Montjuïc ja que cada vegada que passo per l'indret on era em venen al cap moltes imatges de les seves atraccions, els seus bars i el seu magnífic teatre. Però dues circumstàncies han fet que aquests dies hi pensés encara més, una d'elles ha estat una breu estada a Platja d'Aro on es conserven, en un altre parc d'atraccions, algunes elements emblemàtics d'aquell lloc, com ara el Ciclón i el vaixell del Mississippí.

Un altre motiu és que em van trucar de BTV per fer-me una breu entrevista sobre el tema per a un reportatge curt. L'entrevista va ser molt breu però el que va sortir per la tele va ser brevíssim, quatre coses i res sobre un tema en el qual vaig insistir, el trist final, un final polític que va acabar amb un espai més de memòria sentimental de la gent modesta ja que el Parc va ser un lloc popular, integrador, sorollós i entranyable. D'aquest final, al reportatge, se'n va parlar molt poc, per no dir gens.

Aquell final, perpetrat durant la pintoresca etapa a l'ajuntament del senyor Clos, té molts punts foscos i mai aclarits, lligats a la remodelació, una de tantes, del Tibidabo. El parc es va deixar morir i no cal ser molt espavilat per pensar en què per a la majoria de gent normaleta era molt més fàcil anar a Montjuïc que no pas al Tibidabo. No va ser, doncs, la competència dels nous parcs temàtics allò que va ajudar a acabar amb l'indret, va ser un tema polític i especulatiu, i així m'ho sembla i li sembla a molta gent, en el qual van coincidir gent de l'Ajuntament i de la Generalitat. No vam tenir capacitat de reacció ni es van endegar protestes, tot plegat es va vendre com un desig de fer de Montjuïc un gran espai verd, cosa que s'ha demostrat que no era certa ja que el mateix ajuntament hi ha abocat ciment quan li ha semblat i li ha convingut.

La política seguida va ser la de deixar morir l'indret, atraccions rovellades i malmeses, algun accident magnificat -al Tibidabo n'hi ha hagut de més greus-, rodamóns que s'hi instal·laven a dormir allà dins, fins que, és clar, la mateixa gent que es planyia del final veia prou bé que es netegés tot plegat, tan sols s'hi han deixat les estàtues, encara bo. No tinc res en contra del Tibidabo, és un parc històric i s'ha de conservar i remodelar però podrien conviure tots dos perfectament. Encara durant les Olimpíades va fer una revifalla i s'hi van fer actualitzacions importants. El teatre a l'aire lliure, al menys, es podia haver conservat, per allà hi van passar grans artistes de tots els gèneres. No oblidem que des de fa dècades Montjuïc ha estat considerada la muntanya dels pobres i, l'altra, la dels benestants. Avui tot ha canviat però alguna cosa en resta, de tot plegat.

S'hi feien festes infantils molt concorregudes, hi penso quan arriba això del Super 3, massificat, xaró i  excessiu. La memòria del lloc s'anirà perdent ja que les noves generacions no compartiran els records de la gent gran. Per sort hi ha molt de material, gràfic, escrit, recollit en webs imprescindibles com aquesta que s'indica al marge de la fotografia que he penjat. CERHISEC li va dedicar una xerrada l'any 2012 i el resum de la xerrada es pot trobar a la publicació de 2013. 

De tota manera no és un tema mort, ni de bon tros. És un exemple més de com quan toca ens fan passar bous per bèstia grossa i encara contents. Recordo que sobre Montjuïc hi ha hagut molts projectes diluïts en el no-res, com allò de fer-ne un indret verd-total amb un centre d'interpretació a la Font del Gat, les hemeroteques recullen moltes bones intencions d'aquestes que empedren l'infern. No s'hi podia construir i es van acabar les concessions però es va fer el macrohotel elitista i les noves vagonetes horribles i exagerades per poder pujar gent al cim, turistes, és clar. Sobre el castell i els seus usos, abusos i manipulacions ideològiques podria escriure a dojo però ja ho he fet en d'altres ocasions. Malgrat tot Montjuïc continua sent la meva muntanya i fins i tot no puc deixar d'admetre que s'han millorat espais i netejat i recuperat racons diversos malgrat que em temo que les millores responen a interessos turístics del present més que no pas a demandes populars. És parla molt de democràcia i consultar la gent però en molts temes funciona encara allò de tot per al poble, però sense el poble.

6 comentaris:

Galderich ha dit...

No m'estranya que no sortís el que tu volies que sortís...

Júlia ha dit...

No, ni a mi tampoc i no sols pel tema,que també, sinó perquè a les teles parles cinc minuts i surten cinc segons, si ets una persona anònima.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó.

Miquel ha dit...

También a mí me trae recuerdos.
A decir verdad no se como desapareció, ni quien fue ni el motivo, pero un día cerró y se acabó.
Del teatro me acuerdo de Miguel Rios, que lo fui a ver allí.
Por lo demás, poco a decir, aquello fue mi infancia y ya está casi olvidada.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, especulación, intereses y poco respeto por la memoria sentimental de los humildes, no se ha explicado en profundidad su absurdo final, se dejó morir.

Júlia ha dit...

Miquel, el domingo ponen una placa conmemorativa de los barrios de barracas de la zona del Estadio, te anoto enlace

http://es.scribd.com/doc/285709185/Dossier-sobre-la-inauguracio-de-la-placa-monument-en-homenatge-als-veins-dels-barris-de-barraques-de-Montjuic

algo es algo