dissabte, 13 de febrer de 2016

MEDITACIONS SOBRE LES SARDINES ENTERRADES ALS TRES PINS I D'ALTRES TRADICIONS


Si les tradicions populars ja eren una barrija-barreja en el meu temps jove no cal dir com han arribat en el present a un garbuix incomprensible. És clar que potser aquesta sigui la grandesa de les celebracions  festives, que sobreviuen a  èpoques i dogmes per esdevenir en cada moment un reflex del present efímer. No en sé la raó exacta i es poden trobar moltes explicacions antropològiques, però quan jo era petita el dijous gras era una festa acceptada i fins i tot aquelles escoles que no feien sortides pedagògiques ni excursions habituals ens treien a pasturar la tarda corresponent. Ho feien moltes escoles i coincidíem molta mainada a Montjuïc, que era la natura més propera al nostre barri, en un d'aquells dijous ens vam ensopegar amb la Núria Espert, molt joveneta, assajant Medea al Teatre Grec i una mestra que jo tenia aleshores, també molt joveneta, ens va comentar que aquella era una actriu molt bona i amb un gran futur, sempre me n'he recordat.

Els primers anys en què jo treballava de mestra encara es feia, això. Tinc imatges mentals d'algun dijous gras llunyà dels primers setanta, en què per les muntanyes de Molins de Rei es veien corrues de criatures, totes equipades amb el corresponent entrepà de truita, de botifarra, o de truita amb botifarra. Semblava ben bé que els nens i nenes seguissin el flautista d'Hamelín, el qual no se sap ben bé què en va fer, de la canalla, tot i que en versions més modernes i menys cruels els retornen a les famílies un cop li paguen els deutes, això de pagar els deutes era molt seriós i un dels pecats més gruixuts del Comte Arnau va ser no pagar les setmanades.

L'enterrament de la sardina, en canvi, era mal vist, deien per l'escola que era una cosa pagana, tot i amb això en sortir del cole acostumàvem a anar a enterrar l'arengada a la Font del Gat o als Tres Pins. Algunes nenes amb mares més liberals fins i tot feien campana aquella tarda per anar de gresca. L'enterrament de la sardina com a final de la disbauxa tenia poc sentit en aquells temps sense disbauxa però encara en té menys avui, quan la disbauxa és habitual i la Quaresma no ve a tomb. A les escoles s'ha posat de moda penjar la pobra velleta amb les set potes i el bacallà i anar trencant-li les cames, sempre m'ha semblat un costum lamentable. Una altra bestiesa escolar és fer i menjar la mona abans del Ram, fer Pasqua abans de Rams, vaja, però com que els cicles religiosos s'ignoren res té cap ni peus o potser sí que en té i tot plegat quedarà fixat en els adults del demà com quelcom ancestral, el mateix que aquella cançó del Marrameu que ha esdevingut l'himne de la Castanyada. Abans tot t'ho explicaven a mitges i ara passa el mateix amb moltes coses, sobretot relacionades amb la religió.

Hi ha molts mestres que estan fins el monyo de les festes escolars però ningú no gosa posar fre a tanta parafernàlia ni a l'obligació de sortir en professor disfressats de forma dogmàtica quan precisament el sentit del Carnaval és la llibertat total. Quan vaig ser més grandeta em van explicar, en secret, que el rebuig a l'enterrament de la sardina era pel fet que la sardina era un eufemisme del membre masculí i que s'enterrava perquè durant la Quaresma no es podia practicar sexe. Bé, és veu que això de que per la Quaresma t'havies d'estar del tema és veritat però no ho és tant que la pobra sardina tingui res a veure amb tot plegat malgrat que la sardina ha estat sovint relacionada amb l'orgue masculí en moltes cançons i picardies, com ara allò de no vulgueu noies menjar sardina, perquè és un peix que té molta espina, no volgueu noies sardina menjar, ja que la panxa se us pot inflar, sí!

Jo crec que més aviat el rebuig al berenar del Dimecres de Cendra venia del fet que aquest es considerava un dia seriós, un dia per a meditar en la brevetat de la vida i no pas per anar a fer el gambirot. A les escoles ens portaven a l'església i el capellà ens posava la cendra al front i xalàvem molt mirant a qui li durava més estona l'emmascarada. Pols ets i a la pols retornaràs, ens deien, en llatí. Però en aquella època el retorn a la pols era llunyà, imprecís, fins i tot divertit. El diumenge de Rams, els palmons i els rosaris de sucre, eren la darrera alegria que precedia a les avorrides Setmanes Santes d'abans durant les quals no podies cantar ni estar contenta. Per Rams s'estrenava roba, roba de mig temps, fes fred o fes calor. L'àvia de la meva mare es veu que deia que aquesta i el carnaval eren les festes de les mares boges, car treien les criatures a passeig amb poca roba, per més fred que fes. 

Avui tot és gresca i res sembla tenir sentit. Ahir mateix, per la tele, un senyor explicava els tretze martiris de Santa Eulàlia com si fossin una brometa, va obviar el fet que la nevada va caure per cobrir la seva nuesa virginal. Santa Eulàlia ja se sap que és un mite, com tants altres sants, encara hi ha qui se sorprèn de què no haguessin existit, aquests personatges tan singulars. Avui que una nena de dotze anys es fes immolar de forma tant bèstia hauria de fer molta angúnia i valdria més obviar una història tan estranya i poc educativa lligada al fanatisme religiós exacerbat. He de dir que quan era petita les històries de sants ens agradaven, els martiris estimulaven la nostra morbositat infantil com ho feien les versions cruels de tants contes populars.

Ben mirat, tot és molt surrealista.