dijous, 21 d’abril de 2016

UN VESPRE POBLE-SEQUÍ I CERHISEQUÍ


Ahir es va presentar al Molino la publicació del primer fascicle de L'Abans, dedicat als barris del Poble-sec i Font de la Guatlla. L'editorial Efadós va tenir una idea admirable en endegar aquesta col·lecció, gràcies a la qual es podrà comptar amb una gran quantitat de material gràfic que altrament hauria restat ocult o hauria acabat per desaparèixer. 

Al Poble-sec hi ha problemes afegits, no és aquest un barri amb una història excessivament llarga, no ha estat mai municipi independent i, a més a més, les condicions econòmiques de gran part de la seva població, la gran majoria de la qual, durant molt de temps no va disposar d'un luxe domèstic com era la màquina de retratar, complica la recerca.
A tot plegat hi hem d'afegir, a més a més, que el nostre és un barri d'acollida i que una part dels seus habitants no acostumen -o no acostumaven- a fer-hi unes arrels excessivament sòlides. Per això i per molts motius més ahir va ser una tarda molt especial. Per als detractors de l'empresa privada sense matisos, cal que considerin com aquesta ha estat, de fet, una iniciativa privada però amb vocació de servei. També era privat i amb vocació de servei al barri el lloc que ens acollia, l'emblemàtic Molino, amb l'Elvira Vázquez al davant, que sempre ens ha obert les portes a qualsevol proposta col·lectiva relacionada amb el Poble-sec.

La gent del CERHISEC que col·labora en la publicació, en Josep Guzmán, la Glòria, l'Aaron i la Tana, van parlar tots ells molt bé, de forma brillant i breu i recordant els divuit anys de l'entitat. Formen un equip divers en edat i procedència, dos homes i dues dones, joves i més grans, com van remarcar en les seves presentacions, cosa  que els dóna un valor afegit. Han tingut i encara tindran molta feina, anar a veure la gent, controlar el préstec de fotografies, triar i seleccionar... Compten amb col·laboracions diverses però ells fan la feina grossa.

Considerant la poca gent que som, les diferents dificultats personals per les quals els components resistents hem passat en aquests darrers anys i que no corren bons temps per a la cultura seriosa, em sembla un miracle contemplar les nostres publicacions, modestes però insistents i viure i veure com, de vegades de forma coratjosa i una mica improvisada, conservem el saludable costum de la xerrada habitual, els darrers dimarts del mes, a la Biblioteca, un lloc que també ens ha donat sempre totes les facilitats que calien per tirar endavant l'activitat corresponent. I a més a més hem endegat itineraris, hem participat en commemoracions diverses lligades a la ciutat, hem col·laborat amb d'altres entitats i moltes coses més.

De vegades cal parar compte en allò que funciona i en allò que s'ha fet i no pas en allò que no s'ha pogut fer o que s'ha hagut de deixar de fer. Orgull CERHISEQUÍ, vaja. I orgull POBLE-SEQUÍ, això també, per descomptat. La veritable Cultura del país rau en aquestes iniciatives, més que no pas en les grans proclames oficials, en les parafernàlies passades de rosca o en les rastelleres de famosos mediàtics firmant llibres per Sant Jordi.

A més a més, va guanyar el Barça i vaig sopar, i molt bé per cert, en un altre lloc important del barri, O'Barazal, l'antic Mundial dels nostres records entranyables!!!

Ahir al vespre, donades les circumstàncies, no vaig poder evitar recordar aquell fragment del Cant Espiritual maragallià que fa així:

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...