dilluns, 21 de novembre de 2016

QUAN LA TROBADA JA ÉS HISTÒRIA...



Ja va arribar i va passar, com tot a la vida, la trobada d'Amics del Poble-sec. Hi ha gent que té tirada a bescantar les xarxes socials però jo els trobo moltes virtuts i pocs defectes. Sense facebook, sense internet, no s'hauria endegat un acte com el de dissabte, entranyable, inoblidable i que va deixar tothom amb ganes de repetir-lo. Vam trobar amics i amigues, vam conèixer gent que no coneixíem, vam posar noms a aquestes persones que veus fa anys pels carrers del barri però que no has arribat a conèixer i vam passar una tarda de dissabte entranyable. El més impressionant era la diversitat de gent, quan et trobes per algun motiu concret coincideixes en alguns interessos determinats, esport, literatura, fins i tot creences religioses, per exemple. 

Però dissabte vam poder comprovar com és el barri, divers, tolerant, estimat i recordat per aquells que n'han marxat, alguns dels quals van fer un llarg camí per poder ser entre nosaltres. Poca cosa més puc afegir, al facebook hi ha moltes més fotografies i comentaris. Res de tot plegat no hauria estat possible sense un equip de gent que ho va tirar endavant però fins i tot per a fer equip fa falta algú que tingui carisma i empenta i paciència, car altres intents de trobades no havien acabat de reeixir per motius diversos. En Jaume Girbés tenia experiència en aquesta mena de convocatòries i va aconseguir aplegar al Sortidor molta gent il·lusionada amb la trobada. 

Reprodueixo aquí el seu discurs de benvinguda, crec que us agradarà recuperar-lo, rellegir-lo i, al mateix temps, en quedarà constància en aquest blog dedicat al barri:

Bona tarda amics, permeteu-me que en primer lloc, doni les gràcies a Jordi Goñi, la persona que ha gestionat, amb el Centre Cívic, la utilització de la Sala Gran.

Donar les gràcies a la direcció del Centre Cívic El Sortidor, per les facilitats que ens ha donat, al reconèixens com a grup vinculat fortament a aquest barri.

El meu agraïment als administradors del Grup, Joan Jutglar i Paco Discomix, al moderador Alberto Wonder, a tots ells per la seva paciència amb mi, i també per la seva aportació estimable a aquesta II Trobada de Amics del Poble Sec.

Gratitud a Júlia Costa, Jordi Goñi i Jordi Artigas per haver acceptat la invitació de ser oradors aquesta tarda. Segur que us delectaran amb els seus arguments, traçant camins sobre el passat, present i futur del nostre barri.

Gràcies a tots aquells que heu un esforç superior, per estar aquesta tarda amb nosaltres, fent molts quilòmetres, modificant les vostres agendes, adaptant la vostre jornada.

Companys, amics, família del Poble Sec, avui celebrem la segona trobada del Grup. Vaig iniciar aquest projecte en el mes d'octubre i ho vaig fer per complaure tots aquells que, per diverses raons, no podien reunir-se en un dia feiner.

La proposta de seguida va tenir el vostre suport i en tot moment m'he sentit abrigat per vosaltres. 

Vaig pretendre que entre tots els interessats, poguéssim establir les preferències personals que mes ens interessaven, va guanyar un dissabte, del mes de novembre i en horari de tarda, i aquí estem . 

Amics, un dia del mes de juliol d'aquest passat i calorós estiu, una amiga de velles batalles, Olga Ruiz, em va incorporar en aquest Grup, d'aquest esdeveniment han passat 3 mesos, 19 dies i 7 hores.

Vaig entrar al Grup, amb la mateixa timidesa que t'expresses en una primera cita amorosa, nerviós, pols accelerat i vergonya visible a la cara.

Vaig acariciar el teclat amb els meus dits, recorrent lentament totes les seves tecles, buscant dolçament entre les lletres, aquelles que poguessin expressar millor la meva emoció, mirant una i altra vegada el teclat amb vacil·lació.

Al final, vaig poder traspassar el meu atordiment inicial i començar a destil·lar records de la meva infantesa.

Les paraules sortien alegres de les capsetes de la meva memòria, s'obrien una darrere de l'altra, ensenyaven el seu contingut, les seves riqueses, els seus amagats tresors, les cobejades fortunes.

Algunes es resistien a mostrar els seus encants, vençudes pels seus forrellats, bloquejades per al gaudi del tacte, la vista i potser de l'olfacte.

Passades unes hores, vosaltres, amics del Poble Sec, amb els vostres escrits i fotografies, em vau donar les claus per anar obrint cadascuna d'elles i com tractant-se d'un ressort tensat, en quedar alliberats aquests compartiments, van saltar a l'aire les joies del meu passat, del nostre passat i una pluja fina de tendreses, va anar calant la meva roba, fins arribar al meu cor.

El pas de la vida et permet anar avaluant, comparant, els vells anys de la nostra infantesa, en fer aquest exercici, solem fer-lo de forma tramposa, perquè la nostra memòria reté tan sols els millors moments, els estel·lars.

Quan agafats per les mans protectores dels nostres pares, iniciàvem la nostra via vital i ho fèiem, pels costeruts carrers del nostre barri, trepitjant les desordenades llambordes que ens conduïen a la nostra muntanya i des de tan privilegiada terrassa, vèiem el trencar de les ones del mar .

Poble Sec, mar, xemeneies, barraques, figueres, carros, fogueres, petards, dansa pagana de fum i espurnes, somnis que s'elevaven al firmament, en les nits de Sant Joan.

Poble Sec, homes i dones, caminant apressades en hores primerenques pels seus carrers a la recerca del tramvia que els pogués acostar al taller, a la fàbrica, a l'oficina, potser en un matí plujós, escoltant el so alarmant de les sirenes del port advertint del perill de la boira.

Poble Sec, música que s'escapava pels plecs de finestres amb reixes i portes tancades a les mirades indiscretes en teatres i cabarets. Sons que arribaven a les nostres oïdes, transportant-nos a un món de lluentons, rialles, ball, picardies, que els nostres innocents sentits ja intuïen.

Poble Sec, col·legi de nou a dotze i de tres a sis, bata a ratlles, al matí hissat de banderes, el “Cara el sol” i la llet en pols, després síl·labes directes, inverses, mixtes, diftongs, triftong, verbs i conjuncions.

Distingint la geografia natural i la humana, els pobles, la província, el partit judicial, el relleu, vessants, conques, rius, planes, serralades, regions. 

Animals vertebrats i invertrebats, domèstic, salvatges, mamífers, remugants, crustacis, mol·luscs, insectes. 

I acabant la jornada tots en formació, baixada de banderes i el cant del ”Prieta las filas, recias marciales” 

De tornada a casa memoritzant a Campoamor:

“Dice el triste en su agonia,
entre soplar y soplar:
¡Madre mia, madre mía, 
como alivia el suspirar!
Y es que, en sus entrañas zumba
la voz que apagó la tumba, 
voz que pese al mundo entero, 
siempre se oirá el corazón
del gaitero, 
del gaitero de Gijon.”

Poble Sec, i per berenar, pa amb oli, en les ones emetent Ama Rosa o Elena Francis en ràdio Barcelona.

Deures completats i corrent, baixant, saltant els graons del nostre habitatge en recerca del carrer, la nostra segona llar.

Jocs de xapes i construcció de patinets amb dues taules, un passador i coixinets de boles. Compra d'un metre de ganxos de cortines, a la ferreteria del carrer Salva, munició de guerra, inconscientment brutal, en els enfrontaments entre carrers rivals.

I allà, amiga meva estaves tu, veient des del balcó de casa teva, com ens apallissaven crescuts en la malaptesa, dels nostres anys mossos.

I tu, amic ara assegut davant meu, amb el somriure de festa als llavis, recordes amb enyorança, aquell temps en què vam ser capitans del carrer.

Sí, el temps passa ràpidament, com una bufada, com un sospir, els anys es van apoderant de nosaltres, a poc a poc en silenci, amb nocturnitat.

Entre dues fotografies amb prou feines ho notem, però quan visionem la tercera ja estem sentenciats, percebent el cruel canvi.

La velocitat de creuer i la manca de temps, ens ha permès accelerar les màquines i situar-nos al dia d’avui, 19 de novembre de 2016, Centre Cívic El Sortidor.

Amics, en una societat que té tendència a mirar-se el melic, contemplar el dit que assenyala i no el contingut que ens indica, en la qual, se sol fer bandera de l'individualisme, apareix, un dia qualsevol del calendari, una resposta lluminosa a tants somnis inacabats, a desitjos perduts, en els laberints de les nostres vides. Sorgeix el Grup, el nostre, emergeix amb tota la seva força i fa brollar en tan sols un any un jardí de mil flors.

I ens convida a reunir-nos cada dia davant de la pantalla de l'ordinador o del mòbil, amb salutacións matutínes o nocturnes d'Alberto, Juan, Anna, Rosa, Elisabeth, Enric, Maria, Mercedes, Conchi, Marisa, Pepita, Jordi, Júlia, Pepa, Verònica, Montserrat, Pilar, Lluisa, Ana Maria, Concha, Laura, Mercè, Toni, Jose, Glòria, Miquel, Rafael, Carme, Berta, Roberto i de molts mes, em disculpareu que no els citi tots. I després de la salutació virtual ens sentim acompanyats en el recorregut del nostre particular viatge. Viatge que es va iniciar al port del nostre barri i finalitzarà pels carrers concorreguts de Poble Sec.

Avui, amics, estem celebrant la nostre segona trobada, heu estat molt generosos de despullar-vos de les vostres màscares de perfil de Facebook, valents d'ensenyar el vostre rostre real, de lluir en la vostra cara recorreguts, experiències, alegries, tristeses. Reflectint en els solcs de la vostra pell certificats de vivències que, segur, han enriquit el vostre esperit.

Amics, ara ve el millor, compartirem compromisos, caminarem junts, ens donarem les mans fraternalment, regarem diàriament el jardí de la nostra amistat, plorarem i riurem, ens abraçarem sota els fanals d'aquesta o una altra plaça i per als que més ens estimem, rematarem el dia d’avui, amb un petó.

Companys, amics, família del Poble Sec, el meu reconeixement més profund per a tots vosaltres, vostra fidelitat em complau, vostra fortalesa em satisfà, vostra lleialtat m'enorgulleix, vostre afecte em fa feliç, vostra fermesa em recompensa, i vostra amistat m’emociona.

Desitjo que el vostres deus us acompanyin en el vostre camí i que aquest sigui llarg i feliç. 

Si em permeteu la llicència, 'Ustedes son Formidables'. 

Moltes gràcies per la vostra atenció


Barcelona, 19 novembre 2016.


2 comentaris:

Jaume ha dit...

Júlia, moltes gràcies per incloure les paraules que vaig dirigir a la segona trobada d'Amics del Poble Sec.
Van ser l'expressió d'un sentiment, senzilles, emocionades, agraïdes.
La trobada va ser un èxit en bona part pels oradors que van intervenir, persones compromeses amb el barri, que formen part del teixit associatiu, moltes d'elles, anònimes per als mitjans de comunicació i el gran públic en general.
Seguirem els vostres passos amb l'atenció d'un aprenent i potser en el futur puguem asseure'ns al vostre costat.
Un plaer haver compartit amb tu la jornada i novament gràcies per la teva generositat amb el barri.

Júlia ha dit...

Gràcies a tu Jaume, el que faig no té mèrit ja que ho faig per divertir-me i molt a gust, és una cosa com ara tenir cura de la néta, he, he.

Jo crec que el mèrit va ser teu ja que no és fàcil endegar coses així,jo sóc molt mala organitzadora, en d'altres ocasions s'havia intentat fer trobades i s'acabava amb una mica de mal rotllo, s'ha de tenir carisma, paciència i eficiència, la veritat és que va ser una tarda molt maca i crec que tothom la recordarà.