dimarts, 4 de juliol de 2017

DEMANAR PERDÓ A TEMPS, GORGÉ I EL COMPLOT DE GARRAF

Pablo Gorgé Samper

Recordo que quan era petita, a casa, havia escoltat una història d'aquelles d'abans de la guerra, sobre un cantant de sarsuela que va haver de demanar perdó per haver-se mostrat anticatalà. L'anècdota, en ocasions, com que la memòria és enganyosa, s'atribuïa erròniament a diferentes personatges però el seu protagonista va ser Pablo o Pau Gorgé. 
Resultat d'imatges de El Paral·lel badenes
Miquel Badenes va recollir aquells fets en els seus llibres sobre el Paral·lel i la cosa no va ser ben bé per motius anticatalanistes, o sí, qui sap. Segons Badenes, amb motiu del Complot de Garraf es va detenir molta gent lligada a sectors nacionalistes. Es pretenia atemptar contra la vida d'Alfons XIII, que havia de visitar Barcelona pel maig de 1925. Sembla que l'organitzador era l'avui relativament oblidad Marcel·lí Perelló i, en general, gent d'Estat Català com Jaume Compte. 

Possiblement no arribarem a saber mai el rerefons d'aquells fets perquè potser incomodarien certa història oficial de casa nostra. Molts aspectes d'Estat Català encara inquieten avui i en aquella ocasió l'atemptat es va frustrar per delacions. Perelló creia que en allò de les delacions hi havia pel mig Francesc Macià, que hauria negociat amb el govern. El cas és que es va detenir un munt de gent dels sectors catalanistes, implicada o no, i que el tema va desvetllar moltes solidaritats i protestes. Entre els defensors dels acusats hi havia Ferran de Sagarra, el pare de l'escriptor.
Resultat d'imatges de Pablo Gorgé
Tornem al Paral·lel. A l'entrada del Teatre Victòria on actuava Gorgé es van instal·lar unes taules per demanar firmes a favor de l'indult dels detinguts. Pablo Gorgé era una persona brillant i coneguda, cantant d'òpera i de sarsuela, valenciá,  de família de músics i artistes. Feia anys que residia a Barcelona tot i que de tant en tant feia gires per Espanya. Gorgé no va voler firmar i més aviat va mostrar rebuig vers els detinguts, amb mala sombra, segons testimonis.

Allò va generar un rebuig i un boicot a l'artista, quan actuava el teatre s'omplia de públic dedicat a cridar, insultar, colpejar el terra, fer soroll i tota mena d'actes diversos per tal d'evitar que la funció trés endavant. Gorgé podia haver marxat de Catalunya, però no en devia tenir ganes, i tot i que era un home orgullós i vanitós i un gran i valorat professional va fer el cor fort i va manifestar que demanaria disculpes de forma pública, assenyalant dia i hora per a fer-ho.

Va sortir a l'escenari el dia previst i es va estendre un silenci sepulcral pel teatre. Un seu germà dirigia l'orquestra.  Va admetre que no havia d'haver parlat d'aquella manera, va demanar disculpes. Però la gent no en tenia prou i es van posar a cridar que ho havia de fer de genolls, humiliar-se, vaja. Així ho va fer Gorgé, es va agenollar i va explicar que estimava molt Catalunya, que fins i tot tenia ja un nét català, que no hi havia hagut mala intenció i que allò havia estat un pronto.
Resultat d'imatges de Pablo Gorgé
El cas és que el públic es va commoure, el va ovacionar i el va perdonar. Gorgé va continuar actuant amb èxit. L'any 1945, a causa d'un problema de cor, va morir, al seu pis del carrer Vila i Vilà i davant del Victòria es va tocar una marxa fúnebre. A banda d'aquesta història Gorgé va ser una de les primeres figures líriques del seu temps, va cantar també òpera i va actuar a Hispanoamèrica. 

Aquesta història, que jo sàpiga, no la va recollir la premsa però al menys gràcies a Miquel Badenes en tenim constància. Gorgé va ser sempre molt respectat i estimat abans i després d'aquella patinada, va ser així mateix un actor remarcable. Sembla que després de tot plegat va anar molt amb compte en expressar opinions personals sobre política. Avui sembla que tota la gent de la faràndula és d'esquerres i que queda bé dir-ho, malgrat que després demanis subvencions als manaires. Ser de dretes no queda tan bé i molts actors i cantants també s'hi miren o miren de no dir res o de dir el que toca en cada moment.

Sobre el complot, hi va haver moltes condemnes serioses, Perelló va ser condemnat a cadena perpètua, Compte, a mort. Però la fi de la Dictadura de Primo de Rivera va propiciar que els indultessin a tots. Compte va morir durant els fets del Sis d'Octubre de 1934. Perelló es va poder exiliar després de la Guerra Civil i va morir a l'exili, a Mêxic. Durant la guerra va dirigir el Diari de Barcelona. 






4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Guíame. No escribió algo Xavier Berenguel sobre este tema en "iCARIA, iCARIA".¿ O ESTOY EQUIVOCADO ?.
uN BESO

gloria abras pou ha dit...

És tradició que l'esquerra aposti sempre més per la Cultura que la dreta. No parlo d'extrems i sí de sectors civilitzats.

Júlia ha dit...

Sí, Miquel, allà surt el 'complot de Garraf' i també coses com el seguiment català dels projectes de Cabet, per cert, no sé on tinc aquest llibre, l'hauria de tornar a llegir.

Júlia ha dit...

Glòria, una tradició poc contrastada, és clar que ningú no sap ben bé què és la cultura, ara mateix ha mort Simone Veil que va aconseguir coses importants per a les dones 'des de la dreta', aquí es confon dreta amb fatxa i immobilista amb conservador, sobre el tema s'hauria de fer un estudi en profunditat, avui la dreta i l'esquerra tampoc no són el que havien estat.