dimecres, 30 d’octubre de 2019

DE QUAN ÉREM TAN JOVES I BALLÀVEM LES CANÇONS DELS MUSTANG

Amb l'emblemàtica sala d'actes de la nostra Biblioteca plena de gom a gom i amb gent dreta, ahir vam dedicar la xerrada de CERHISEC al grup Los Mustang. 


Vam comptar amb la presència del cantant del grup, Santi Carulla, que es va ficar tothom a la butxaca amb el seu encant personal i amb la seva narració sobre el grup, el seu passat i el present de les seves actuacions actuals, amb uns altres músics, i sempre amb una gran assistència de públic.


Cal donar les gràcies a Domingo Belart, mànager de Santi Carulla, amb qui vaig poder contactar fa mesos, per tal d'organitzar la xerrada, i que va col·laborar de forma entusiasta amb CERHISEC.


La trobada d'ahir va aplegar molts amics i amigues, la gran majoria dels quals havien estat joves en els primers temps del grup. Vam evocar la mítica sala EL PINAR, malauradament desapareguda i a la qual, fins ara, potser no havien sabut reconèixer la importància que va tenir. Crec que el seu nom s'hauria de recuperar en algun local del present, és el nostre THE CAVERN, de fet. Per cert, al carrer Poeta Cabanyes havíem tingut un THE CAVERN dedicat a recordar ELS BEATLES. I també el vam perdre.



Un altre record poble-sequí, entre d'altres, va ser per a la CASA ROSA, edifici molt interessant i característic, que es va deixar perdre sense manies i amb aplaudiments ignorants. En els seus jardinets hi havien assajat LOS MUSTANG i allà havia viscut l'únic músic del grup que ja no és entre nosaltres, Marco Rossi. 

Tres dels components del grup eren del barri i per això, ben aviat, els adolescents del Poble-sec vam admirar i escoltar Los Mustang que vam associar sempre al Poble-sec, de la mateixa manera que LOS SÍREX estaven vinculats a la Barceloneta. La Montse Llopart ens va mostrar, com si fos un gran tresor i, de fet, ho és, un àlbum amb tota la discografia del grup, en aquells emblemàtics petits discos amb quatre cançons.





La sorpresa final va ser la interpretació de Jóvenes per part de Santi Carulla, acompanyat a la guitarra per un músic dels qui acompanyen actualment al cantant i que, per cert, es del nostre barri, Manel Solsona.


 La llarga pervivència del grup  i, sobretot, del seu cantant, evidencia que l'època va ser molt important per als qui érem joves aleshores, un temps en el qual la música popular era present a tot arreu i ens apreníem les lletres de memòria. No voldria fer comparacions odioses amb el present, segur que cada generació té els seus mites propis i el seu imaginari sentimental.


Veure algú de l'edat de Santi Carulla amb tanta vitalitat i entusiasme, i amb tan bona presència, tot s'ha de dir, fa molta il·lusió. A banda de la bona presència va demostrar ser un gran comunicador, amb una enorme capacitat d'empatia amb la gent de tota mena. I amb una memòria envejable.




el 

Un vespre molt emocionant i evocador que segur que molta gent va rematar amb la victòria del Barça, ep. Recordeu que cada  darrer dissabte de mes teniu una cita amb CERHISEC, llevat del mes de desembre. Continuarem informant.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Sempre és un plaer llegir-te, Júlia. Gràcies per aquesta crónica que ens transporta cap aquells anys de joventut no tan llunyana, perque mentre encara sonin Els Mustang i els Sirex vol dir que seguim sent joves. Em permeto la llibertad d'afegir unes dades referent als Sirex que com bé has dit, estan vinculats a La Barceloneta. Efectivament, això ve donat perque allà va neixer el cantant -Leslie- Antoni Miquel, dit "l'Anxoveta" perque son pare era conegut per "l'Anxova". Però si en Leslie va ser tant famòs -i encara ho és- doncs no ha perdut aquella simpatia tan desbordant, també hi havia un altre component igual o més, que ens va deixar el Setembre del 2012. Em refereixo al bateria Lluis Gòmis, uns dels millors d'aquell temps, li deien "el guapo" i també el més boig. Era de Gràcia, del carrer Verdi, on també havien tingut lloc d'assatjos. La mare del Lluis i la meva mare varen ser companyes d'escola quan eren petites. He pensat que es mereixia un record. Em sap greu no haver pogut venir a la xerrada. Gracies novament Júlia.