dissabte, 30 de novembre de 2019

SOPAR DE NADAL, 2019

Imagen


Imagen
Fotografies: Sants3radio

Ahir vaig anar al Sopar de Nadal de la Coordinadora d'entitats, que ha complert trenta anys. El Poble-sec, de forma oficial, ja en té cent cinquanta. Aquest any es va haver d'anar a la Casa del Mar, per problemes d'espai,  car s'hi havia apuntat un munt de gent. Aquestes celebracions palesen el dinamisme dels barris barcelonins, com el nostre, tot i que encara hi ha qui pensa que viure a Barcelona -o a una gran ciutat qualsevol- t'aboca a la solitud de forma irreversible. 

Hi va haver parlaments, reivindicacions, discursos, agraïments, felicitacions, protestes... de tot una mica. La vida segueix, el temps passa, hi ha entitats que es fan i es desfan i d'altres que aconsegueixen romandre en actiu durant molts anys, cosa que no ha estat mai gens fàcil. En el cas de la Coordinadora  cal reconèixer la tasca de la gent que hi ha treballat, sobretot dels quatre presidents que hem tingut, en Jordi, l'Amadeu, el Josep Guzman i el Toni, l'actual. Tot homes, sembla que a les dones encara ens costa assumir segons quins reptes. És un càrrec compromés, difícil, que dóna maldecaps a dojo tot i que m'imagino que també deu comportar satisfaccions, com ara l'aplaudiment sincer que se'ls va dedicar ahir.

En aquestes trobades t'ensopegues amb amics i amigues i parles amb gent que tens vista però amb la qual potser no havies endegat mai una conversa. El problema de l'espai era la reverberació, cosa habitual en molts edificis moderns, que aconseguia que la comunicació fos complicada i que la  xerrameca col·lectiva acabés conformant un mar de soroll persistent i confús que seria del tot evitable si es construís amb intel·ligència. 

Molts barris fan celebracions i trobades semblants. Barcelona és tot un mosaic de barris populars, en els quals es desenvolupen activitats de tot tipus. Sempre hi ha qui pensa que abans era millor i que molts valors eteris s'han perdut amb la modernitat, tòpics repetits sense aprofundir en una realitat evident, que tot canvia, com nosaltres mateixos. Malgrat que es va parlar de moltes coses planava, damunt nostre, de forma inevitable, la situació política, sobretot el tema dels presos. 

Cal dir que durant els parlaments i el repartiment de guardons i reconeixements la gent va restar en un respectuós silenci i va aplaudir quan tocava. A  mi em van fer llegir una auca que resumeix la història del barri, no és pas una joia literària sinó un text pràctic, la tinc endegada de cara a les escoles, com una mena d'introducció a la vida del Poble-sec. Ara caldria fer-ne una versió amb dibuixos, tot arribarà. 

El Premi Poble-sec, el premi gros de la vetllada, es va atorgar en aquesta ocasió a la Núria Lacasa, directora durant uns quants anys de l'Escola Mossèn Cinto Verdaguer,  jubilada fa poc però en actiu encara en un munt d'activitats. Reconèixer la tasca d'una mestra em sembla importantíssim, per motius personals però també socials i polítics. El Poble-sec compta avui amb una oferta escolar de gran qualitat, pública i concertada, i els equips directius han tingut molt a veure en tot plegat. 

L'escola, sobretot la Primària, ha fet una tasca ingent durant les darreres dècades, pel que fa a l'acolliment de tants infants i les seves famílies, arribades de tants indrets de tot el mon. La Núria va fer un repàs per les moltes activitats pedagògiques i innovadores realitzades per l'escola i per la seva implicació en un munt de projectes relacionats amb el barri. I encara se'n va deixar unes quantes al tinter. 

Avui és freqüent criticar els polítics en actiu però jo els tinc molt de respecte, sobretot perquè es una feina que no faria de cap manera i perquè sovint han d'entomar crítiques aspres, injustes i indiscriminades. Al final de l'acte va parlar en Jordi Martí, que va ser el nostre regidor durant l'etapa del govern Trias. Martí va aconseguir moltes coses, va desencallar projectes solidificats, va deixar molt bon record al barri i, malauradament, es va ensopegar amb moltes dificultats. 

En això de la política, encara que els dogmàtics s'esquincin les vestidures, compta molt més la persona individual, el seu tarannà i la seva grapa i generositat, que no pas el partit al qual pertany. 

Pel que fa al regidor actual, Marc Serra, després d'una etapa política una mica erràtica pel que fa al govern municipal i a la seva relació amb el Poble-sec, sembla que s'ho ha pres amb empenta i que ha aterrat a la realitat, un pas que cal fer quan es ve de sectors abrandadament reivindicatius i que no és gens fàcil. Viu al barri i segurament continuarà sent poble-sequí si no és que li apugen el lloguer, un problema que afecta moltíssim a tothom, com és ben sabut. 

Potser hem de ser realistes i demanar impossibles, no ho sé, però malgrat que les grans frases son boniques la realitat no ho és tant i tot no pot ser o, en tot cas, tot no pot ser de forma immediata.  La festa es va allargar fins més enllà de mitjanit i encara, de retorn cap a casa, aquesta parella emblemàtica que son el Ferran i la Sonia de la BiblioMusiCineTeca ens van fer entrar a uns quants al restaurant Kasbah, per veure una preciosa exposició d'obres d'una artista mexicana.

Una nit entranyable, per recordar, tot i que no vaig fer fotografies i he hagut de manllevar les de Sants3ràdio, una emissora que sempre que pot es fa ressò de les activitats dels barris del districte.