FRANCESC LAYRET, CENT ANYS DESPRÉS

L'any 2020 en farà cent de l'assassinat de Francesc Layret. Va ser el trenta de novembre i pel novembre de l'any que ve dedicarem una xerrada a aquest personatge emblemàtic, avui potser no tan recordat com caldria. El Poble-sec tenim un deute amb ell, l'avinguda del Paral·lel, abans Marqués del Duero de nom oficial, va dur, durant el temps de la República i la Guerra Civil, el nom de Layret. Malauradament, en reivindicar el nom popular de l'indret, no es va insistir en recuperar el de Layret per a algun carrer important del nostre barri. Personalment sóc contrària a posar noms de persona als llocs, emboliquen la troca, van lligats a ideologies i tendències i acaben per identificar el personatge amb el carrer i para de comptar. Però ja que així funciona el tema cal dir que Layret mereix  ser recordat i reivindicat, sigui com sigui. 

Layret té un monument a l'actual Plaça Goya, obra de Frederic Marés, un professional més enllà d'ideologies, que incomoda pel fet que va fer molts monuments franquistes, després de la Guerra Civil.  De fet, cal ser una mica objectius, una gran part de l'escultura oficial barcelonina, de totes les èpoques, és obra de Marés. El museu que porta el seu nom és una meravella encara poc coneguda a fons, per cert. 

El monument a Layret va ser  desmuntat, com tants altres, en acabar la Guerra Civil i va ser tornat a muntar l'any 1977. Es pot veure una placa al carrer Balmes, on Layret va viure i treballar i va ser assassinat per algú amb nom i cognom, se suposa que a sou de l'inquietant Martínez Anido, algú que mai no va ser engarjolat ni condemnat pel crim. Layret va ser un home admirable, de família benestant, va patir la terrible poliomelitis, cosa que l'obligava a caminar amb crosses i amb grans dificultats, a banda d'altres problemes de salut. Va ser republicà, d'esquerres, militant i actiu, defensor dels obrers, precisament anava a defensar els líders detinguts, entre els quals Companys, amb qui havia coincidit a la universitat, quan va ser assassinat.

La mort de Layret va ser una tragèdia, no tan sols humana sinó també política, el mateix que la de Seguí. Eren personatges intel·ligents, lúcids, amb carisma i partidaris de cercar pactes, si era possible, precisament sovint s'assassina aquestes persones que poden fer de ponts de contacte, més que no pas als arrauxats apocalíptics. Sobre Layret  es pot llegir molt i s'ha escrit força però, per sorpresa meva, aquests dies m'he adonat de què gent jove i no tan jove n'ignora el pes i la biografia. Maria Aurèlia Capmany va escriure un text teatral, amb Xavier Romeu, que es va representar durant els setanta i s'ha recuperat de tant en tant, encara es pot veure online la versió que ens en va oferir aquella televisió enyorada de l'època. 

Layret té una plaça dedicada a Nou Barris, i carrers diversos a ciutats i pobles catalans amb un pes de l'obrerisme, com Sabadell. En tot cas, estaria bé que 2020 fos l'any oficial del seu centenari o que, al menys, es comptés amb reivindicacions que tinguessin una difusió important, tant en l'àmbit acadèmic com en el popular i en els mitjans de comunicació.  A banda de la política és així mateix  un cas de superació personal, en una època en la qual ser coix era ser esguerrat. Si bé el Paral·lel -abans 'Paralelo', ep- ha recuperat -normalitzada i amb una fonètic que mai no va existir- la forma popular, no estaria malament que en algun lloc visible es recordés el lloable i admirable nom que va dur durant uns anys d'alegries i tristors, esperances i tragèdies. 

Durant l'enterrament de Layret, convertit en un acte polític important i mulititudinari, hi va haver càrregues policials a dojo, fins al punt de què el taüt, expliquen, va caure a terra d'un cop de sabre. Coses del passat... o no?