diumenge, 21 de maig del 2023

ANARQUISME I MELODRAMA, AL TEATRE APOLO

 



Com que al llarg del temps passen tantes coses no es pot evitar que moltes s'oblidin, que d'altres es mitifiquin i que moltes es reinventin. Un dels indrets més mitificats i reinventats ha estat el Paral·lel, quan era el Paralelo. 

Un dels gèneres menys recordats, avui, pel que fa a tot el que es va arribar a reoresentar al Paral·lel, crec que és el melodrama. La paraula té moltes interpretacions, però, en general, es considera que el melodrama és una obra de ficció en la qual s'exageren els sentiments i el patetisme. 

Jose´Fola Igúrbide

Un lloc on, durant si fa no fa una dècada, es van representar, amb èxit, molts melodrames, va ser l'antic Teatre Apolo. Va ser obra de l'arquitecte Audet i es va inaugurar el 19 de novembre de 1904. El diari 'La Vanguardia' en va remarcar l'elegància, la bona construcció, l'amplitud de l'espai, la ventilació i les mides de seguretat, considerant que els incendis van ser freqüents, en aquella època.



Els actors que encapçalaven els repartiments eren Joaquín García Parreño, MIguel Rojas i Angelina Caparó. Poques dades biogràfiques en tenim, tot i que segur que espigolant per la xarxa alguna cosa en trobaríem. Un dels autors més coneguts d'obres del gènere va ser José Fola Igúrbide. Se suposa que era valencià. Va ser inventor, filòsof, autor dramàtic, conferenciant, guitarrista. Alguns el comparaven amb Echegaray i tot.

Entre els seus invents expliquen que hi havia un helicòpter i un motor per a vaixells. No devia tenir èxit ni sort i es va dedicar a fons a la filosofia i el teatre. Va escriure moltes obres, una de les més exitoses va ser 'El Cristo moderno'. Tenia set actes, tot i que en alguns documents diuen que eren cinc. Era una obra idealista que passava a Rússia. Un estudiant aristòcrata era conquerit per la causa del poble. Els molts discursos polítics de l'obra, a favor dels oprimits i en contra dels zaristes i dels explotadors feien aixecar al gent de les butaques, les dones ploraven i, en general, s'insultava a dojo els dolents. Aquestes coses m'havien explicat que també passaven a les sales de cinema popular, en més d'una ocasió,  anys després.

A l'obra hi sortia un dolentíssim, Trepoff, sicari cruel, que feia creure a cop de fuet. La gent li deia de tot. Una vegada, expliquen, un espectador enardit li va tirar un tret de pistola. El pobre actor es va treure la barba, el gorro rus, i va manifestar que era un treballador més, humil i pobre, que li sabia greu fer aquell paper horrible però que estava al costat de la llibertat i contra les classes privilegiades abusadores.


Aquells melodrames coincidien, a Barcelona, amb l'auge de l'anarquisme. Es venien molt bé llibres de l'editorial Sampere, de València, amb textos de Nietzsche, Proudhon, Kropotkin. Era textos difícils d'entendre, però hi havia un gran interès en aprendre. Al mateix Apolo, els diumenges pel matí, s'hi celebraven mítings anarquistes, molts d'aquells actors s'identificaven amb el contingut dels melodrames amb rerefons polític, com el mateix empresari, Emili Guilemany, que cedia el loca als anarquistes.

D'altres obres de Fola duien títols com ara 'Sol de la Humanidad', 'La libertad caída', segona part de 'El Cristo moderno', 'El pan de piedra', Él cacique' i també textos teatrals dedicats a Zola o parlant de l'afer Dreyfus. Els aplaudiments, en ocasions, interferien en l'acció, per animar els herois de les obres a lluitar per la justícia. El popular autor va viure uns quants anys al carrer Major de Gràcia i, a banda de l'Apolo van acollir obres seves d'altres teatres, com ara el popular 'Circo Barcelonés', del carrer Montserrat. A Barcelona Fola va publicar un llibre que es deia 'La nueva ciencia geomètrica', que va originar debats i controvèrsies amb el para escolapi Llanas. Entre les teories que plantejava el llibre va sorgir una fòrmula geomètrica per a mesurar angles, coneguda per 'Curva Fola'. Les obres de Fola es van representar per tot Espanya, amb èxit. Va morir a Madrid, l'any 1918. Les modes canvien i la sarsuela va bandejar el melodrama.



El Molino. Memorias de un setentón

Sebastià Gasch

Dopesa, 1972