Recupero, amb algunes variables lligades al pas del temps i als canvis imprevisibles, una antiga entrada dedicada al carrer de Blay i als meus records personals sobre aquest carrer.
Si fa anys ens haguessin dit que el carrer de Blai seria el que és avui, un conjunt de terrasses plenes a vessar durant gairebé tots els dies de la setmana, no ens ho hauríem cregut. Al principi hi va haver moltes protestes, sobretot de veíns, però avui ja sembla una cosa assumida, això de que sigui una zona de bars, tapes i pinxos. Al capdavall el veïnat també canvia.
Fer del carrer una zona de vianants va semblar una bona cosa, amb els anys tot s'ha mostrat molt i molt relatiu. Ben aviat es van haver de retirar uns bancs públics per motius de civisme, més aviat de manca de civisme. Els bars i tasques s'han anat orientant de cara al turisme massiu, què i farem.
El carrer ha patit alts i baixos, èpoques diverses, com li passa a tot i a tothom. Durant la meva infantesa era una zona de comerç a la menuda. Les botigues d'aquest carrer on anàvem a comprar més sovint eren Ca l'Adroguer Ferran, del qual ja he parlat en alguna ocasió, els del parent ballarí important, la Bacallaneria, la Maria de la Llet, una Tocineria i alguna altra cosa. També recordo una pastisseria molt fina, amb uns aparadors preciosos, que en aquells temps es deia Can Guitart i que després d'alguns canvis de propietat va ser la Teteria fins que aquesta també va desaparèixer.
Hi va haver perfumeria fina i algunes sabateries i espardenyeries. Llegum cuit, lampista, perruquera, els Marcs Otero... Unes botigues van durar més que no pas unes altres. Davant del que avui és la Biblioteca hi havia la sabateria Gasol, que al menys va revifar, amb el mateix nom i diferent propietat, al carrer de Parlament.
Un dels personatges més simpàtics i atractius d'aquella zona era la Pepita de la carn. Fa anys em van dir que havia mort, abans que el seu marit, cosa que em va saber molt de greu. La Pepita era una dona xerraire i simpàtica, molt divertida. Deia a la meva mare de vostè, cosa que em sobtava, tot i que la carnissera era més jove, és clar. La Pepita es va casar amb un xicot una mica més gran que no sé de què treballava però sembla que la veia al passar i es van enamorar. Van tenir tres fills, dos nois i una noia.
Quan nosaltres ja érem una mica grandets i els fills de la Pepita encara eren petits, tot i que crec que un d'ells deu tenir l'edat del meu germà, la meva mare xalava d'allò més amb les aventures d'aquelles criatures, que ens tornava a explicar a casa fent-se un tip de riure. Per exemple, en una ocasió havia deixat un dels nens a la banyera, en remull, mentre feia no sé el què, i per tal que no protestés li va dir que s'aniria estovant. Se'n va oblidar i al cap de molta estona el nen la va cridar dient-li: mare, encara no estic prou estovat?
La més estudiosa va ser la filla, va fer medicina. De vegades, de joveneta, quan encara estudiava, ajudava a la botiga i les jaies del barri aprofitaven l'avinentesa per fer consulta gratuïta amb ella i preguntar-li si el que els havien receptat al seguro era adient als mals que patien. Tenir un fill o una filla metge ha estat una aspiració habitual de la gent modesta, a casa meva els hauria fet una gran il·lusió tenir doctors a la família. Crec que la Pepita va començar sent dependenta de l'establiment i després el van comprar, amb el temps i estalviant. Eren molt aficionats al futbol, grans seguidors del Barça.
Amb el meu pare, quan érem infants, anàvem a missa d'una a Santa Madrona, els diumenges. La meva mare es quedava a casa feinejant, m'imagino que tampoc no li venia massa de gust complir amb el precepte, cosa que em feia patir per allò del pecat mortal. En aquelles misses del migdia es feien casaments i un dia ens vam ensopegar amb el de la Pepita i el seu marit. No recordo de cap nuvi un sí, pare, tan contundent i convençut com aquell.
El sí pare del carnisser consort va fer història i molta gent se'n va recordar tota la vida, com jo mateixa. Eren una parella molt maca i ben avinguda, una família feliç, vaja. Quan van deixar la carnisseria la van llogar a una altra carnissera però la cosa no va anar gens bé a causa de la poca professionalitat de la llogatera. Els fills no van voler seguir amb el negoci i el local es va vendre i ara ja no se què hi ha.
A la Pepita i el seu marit me'ls trobava moltes vegades comprant al Condis, supermercat que als inicis crec que es va dir 1,2,3. Vivien al Paral·lel. Em preguntaven pels meus pares, pels meus fills. Ells també van tenir néts i la Pepita me n'explicava algunes facècies, amb la seva grapa habitual, car tenia el do innat de la narrativa oral. Un dia, ja fa molt de temps, em va semblar que em reconeixia amb prou feines i allò no em va fer el pes. El seu marit havia tingut alguns ensurts de salut importants. La recordo sovint, a la Pepita, riallera i garladora, sempre ben arreglada, amb un munt de clientes-seguidores que anaven a comprar-li els palpissos més aviat per fer tertúlia que no pas per necessitat immediata d'aliment proteínic.
He de dir que al carrer de Blai encara hi ha una molt bona carnisseria, que porta el nom d'una carnissera molt bonica i amable que va morir molt jove, i establiments ancestrals com ara el Forn de les Escaletes, tot i que no te res a veure amb el forn d'abans. O la farmàcia, que en el meu temps jove es deia Can Busquets, nom que encara li donava fins fa pocs anys la gent gran malgrat els canvis d'amo que ha patit. Tot canvia però potser no tan tant com sembla, som nosaltres qui canvíem i passem i oblidem i recordem.
Crec que un dels establiments emblemàtics d'avui, que ja té uns anys, és el gran basar on hi ha de tot. Hi havia hagut allà una herbolària que també era comadrona i que era qui va assistir la meva mare en els parts. Venien productes Santiveri, també, crec recordar. I també recordo una botigueta antiga de 'plats i olles'. Els meus records son ja imprecisos, ombres del passat. Un altre lloc important és la Biblioteca que ja veurem com acabarà. L'edifici té una llarga història que ja he explicat en d'altres ocasions.
