Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris divagacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris divagacions. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de juliol del 2022

FESTA MAJOR, 2022


Ahir va començar la Festa Major d'aquest any, manllevo aquesta bonica fotografia del facebook de l'Orgull Poble-sequí. Hem passat uns anys ensopits i difícils i espero i desitjo que sigui aquesta una festa recordada de forma positiva.

Quan jo era petita i joveneta no es feia una Festa Major generalitzada. No sé si per un component de caire anarquista o a causa de la molta diversitat i mobilitat social que ha existit al barri més aviat se celebraven, i no sempre, festes puntuals, de carrer, ni molt menys generalitzades. 

Amb la democràcia tot va revifar però també recordo que durant algun temps encara la cosa comptava amb una certa desorganització. Fins i tot recordo que quan Maragall era alcalde, per la ràdio, va parlar a favor de les festes dels barris i va demanar que els llocs on no s'haguessin unificat les dates festives ho fessin, a favor de la coherència i de les possibles ajudes que l'ajuntament lliurava. I va mencionar, explícitament, el Poble-sec. 

Aquest component disgregador afecta molts àmbits associatius, de vegades, en lloc de enfortir una associació sembla més senzill fer-ne una altra, per exemple. En tot cas, amb el pas del temps he comprovat que això no passa tan sols al Poble-sec sinó que a molts barris de més suposat 'prestigi associatiu' també tenen les seves diferències, disgregacions i, fins i tot, mals rotllos. Per no parlar del camp de la política... 

Es va recuperar al capdavall una data antiga, els volts de Sant Jaume, i la festa actual ja s'ha estabilitzat més o menys al volt de la tercera setmana de juliol. En ocasions s'ha qüestionant el sentit d'aquestes festes majors, en un entorn urbà, en el qual, per a gent que treballa, el soroll excessiu i, sembla, inevitable, resulta un bon maldecap.

Crec que, en general, també en això de la disbauxa s'ha millorat molt. És cert que sovint la iniciativa veïnal d'altres temps ha cedit el lloc a bars i locals diversos, a l'hora d'organitzar coses de tot tipus. La música festiva, avui, té el problema del volum excessiu. De tota manera, en el programa de la festa es poden trobar activitats per a tots els gustos i possibilitats. La calor d'aquests dies perjudicarà alguns actes, de forma inevitable, em temo. 

Amb totes les seves servituds, a mi m'agrada que continuï i millori la Festa Major. Tot va caviant amb el pas del temps i sovint hi ha una mena de component nostàlgic per part de la gent gran i no tan gran, perquè tenim tendència a idealitzar un passat, reconvertint-lo en un temps que mai no va existir. 

Ahir hi havia un munt de criatures que recollien uns paperets de colors que s'havien llençat damunt dels gegants i se'ls tiraven al damunt, un clàssic de tota festa és veure criatures fent la seva, en el seu mon tan particular i sense prejudicis. El pregó d'enguany va anar a càrrec dels sanitaris del CAP, en els darrers anys s'han prioritzat persones lligades al barri, fa temps se cercaven personatges populars, del mon de la música, del teatre. Això d'ara està molt bé tot i que crec que el pregó esdevé sovint massa reivindicatiu i discursiu, en aquests casos. Però, vaja, tot és opinable.

En aquests actes trobes gent coneguda, d'aquests 'de tota la vida', gent coneguda de fa menys temps i gent que no coneixes de res perquè la base poblacional canvia i es diversifica. Veure gent de tants llocs i de tantes procedències convivint en pau i sense problemes és un tema que m'emociona una mica. De problemes i de persones poc recomanables sempre n'hi haurà, és clar, i hi ha qui té tendència a contemplar les coses de forma negativa i a veure tan sols allò que no li agrada.

Una iniciativa que ha tingut èxit ha estat aquesta de la bandera. De moment potser no en vam veure pels balcons tantes com era d'esperar, malgrat que se n'han repartit moltes de gratuïtes, però som molta gent, al barri. Els símbols ajuden, ens uneixen, tot i que no els voldria sacralitzar. S'ha obert El Molino, recuperat per l'Ajuntament, i sort dels ajuntaments que encara, quan poden, es fan càrrec d'aquests espais en perill d'ensopiment o desaparició. 

Pel juliol sempre acostuma a fer calor però, evidentment, aquest any és el súmmum i diuen que anirà a més i que en tenim per dies. Insistir en el tema no serveix de res però la queixa és un esport molt practicat. 

Amb totes les limitacions, canvis, mancances i meteorologia excessiva, tan sols som amos, i encara gràcies, del present. Per això aquesta festa serà, enguany, la millor de les nostres vides. Les del passat ja son història per al CERHISEC. Les del futur, un misteri.

dissabte, 28 de març del 2020

UN BALCÓ ÉS UN TRESOR


Ens hem ensopegat, o això sembla, amb la realitat. Jo mateixa he escrit, en dies anteriors, amb cert escepticisme davant de la situació. De fet, qui podia pensar fa un mes en una cosa tan llarga, tan dolorosa, tan empipadora, tan perillosa, tan incòmoda?

Em vaig equivocar, com tants altres, en la percepció de les possibilitats de perill. Escolto aquests dies periodistes que també han canviat d'opinió davant de la gravetat del tema, tot i que son pocs  els qui admeten els errors. En tot cas, els matisen. Tot ens semblava cosa de la llunyana Xina, la Xina-estat, no la Xina propera, amb els seus entranyables bars, restaurants, basars i botigues de roba barateta.

En d'altres moments ja havíem volgut creure que els microbis dolents venien de l'Àfrica i que, en tot cas, atacaven col·lectius determinats que potser, fins i tot, s'havien buscat els problemes, com va passar amb els homosexuals al principi dels estralls del VIH.

Hi ha hagut virus polítics, igualment perillosos, que han atacat col·lectius considerats caps de turc, en algun moment de la història: comunistes, jueus, capellans. Tots som susceptibles de ser considerats els culpables de les desgràcies, en algun moment, i esdevenir els condemnats per la societat.  Aquests dies un autocar amb avis d'una residència va ser rebut, en un poble del sud hispànic, a cops de pedra, per un grup de veïns i veïnes enfurismats. Vaig escoltar per la ràdio els crits d'aquell grup de gent, feia molta por, era allò de 'a por ellos' però dedicat, en aquest cas, a uns pobres iaios infectats.

No tot el poble va secundar aquella bretolada, però quan les coses van malament hi ha por i no és fàcil ser valent, encara menys en els pobles, en les petites comunitats. Les víctimes civils, als pobles, d'un i altre bàndol, van ser molt més nombroses als pobles que no pas a les ciutats, hi ha estadístiques, números i mals records.

Una injustícia fet a un home és una amenaça contra tothom, va escriure, més o menys, Montaigne. Gran veritat, poques vegades admesa en la seva totalitat. Fa uns dies vaig veure un d'aquests bons programes d'Imprescindibles, a la segona cadena, sobre Gregorio Marañón. Era una repetició, de fet. Van recordar una de les inoblidables frases del personatge, allò de què qui no té dubtes és un perill per als altres. Llegeixo moltes seguretats, tot sovint, per tot arreu. Moltes certeses que no es discuteixen, vaja. 

Hem d'entomar un munt d'afirmacions contundents, fins i tot de gent que sabem intel·ligent, raonable: que si el govern espanyol ho ha fet molt malament aquí o allà, que si som un país d'inútils, que si a Catalunya es fa millor, que si en Torra és un carallot... Cap afirmació contundent aguanta la realitat, en aquests moments en els quals les coses poden canviar d'un dia per l'altre.


Fa pocs dies escrivia sobre les residències d'avis catalanes. A les nostres residències s'ha assassinat i violat velletes, malgrat el  gruix dels fets no va semblar que allò fes trontollar la nostra autoestima. Són coses que passen, i no tan sols a Catalunya, és clar. No sabem què fer amb tanta gent gran que no podem tenir a casa, que té el seny malament, que representa una gran despesa sanitària i a qui s'ha volgut allargar la vida de forma estranya i cruel, en molts casos,

Recordo, aquests dies, persones grans, confinades, amb qui vaig conviure a casa dels pares, quan jo era jove. Una era el meu avi, amb un enfisema, a causa del tabac. La meva escala no tenia ascensor, per tant, va estar confinat fins que va morir, la seva distracció preferida, a més a més de la televisió (per sort ja teniem televisió) era mirar el carrer des del nostre petit balcó i veure qui anava i venia. 

Avui el carrer tan sols es pot veure a l'hivern, quan els esponerosos lledoners que hi van plantar no tenen fulles. El meu pare, que també va quedar confinat en cadira de rodes durant uns anys no va tenir aquest consol tafaner. Els ajuntaments no compten amb aquests costums de la gent gran, quan planten arbres per tot arreu, és clar. Els arbres son bonics, fan falta, expliquen que propicien vots i tot això.

Una altra confinada va ser una tieta-àvia, cosina del meu avi, amb qui no es tenien gaire simpatia, malgrat que van haver de conviure durant un temps. Era una dona independent, orgullosa, modista, va treballar fins més enllà dels vuitanta però li va arribar el temps de la dependència, allò que esperem que no ens arribi a ningú. La meva mare, que havia tingut cura d'aquests dos avis, va anar a parar, després de patir un càncer i un ictus, a un centre sòcio-sanitari del qual ja no va sortir. 

Jo encara treballava, aleshores. I cada tarda l'anava a veure, des de l'escola al centre tenia un llarg trajecte. Va tenir una habitació individual, al principi, però, quan es va veure que ja no es recuperaria, la van dur a una habitació de deshauciats, amb tres senyores més. La meva mare era qui físicament estava pitjor però la que tenia el cap més clar. Per sort, amb la família de les altres residents, ens vam avenir i ajudar. Un dia, en arribar, vaig veure que li havien posat una sonda nasal, perquè no podia empassar el menjar. No m'havien consultat res, de tot allò, i no vaig gosar discutir. Calia? Així va passar set llargs mesos, a l'escala, mentrestant, havien instal·lat, finalment, un ascensor, però ella no en va gaudir mai, ja no va poder tornar a casa seva.

El personal del centre, tot s'ha de dir, era amable, feia el que podia, però era escàs, mal pagat, un gran nombre el conformava jovent procedent de la immigració, el mateix que el personal de la neteja. La mare va estar set mesos d'aquesta manera i una matinada va morir, sola, perquè jo tornava a casa al vespre. Recordo aquell temps, encara, amb angoixa. El meu pare, tot i estar malament, va morir a casa, tenia a la meva mare amb ell, ho vaig viure d'una manera més sosegada i resignada. A la meva mare, poc abans de tot això, li havien controlat un infart i sempre he pensat en tot el que s'hauria estalviat de no haver superat aquell infart. Vull aclarir que el centre no era gratuït, era un concert sanitari amb la sanitat pública i cobraven segons la pensió dels estadants. 

El tema dels vells i velles no es toca a fons, hi ha molts problemes ètics, encara, a l'entorn de tot plegat. L'avortament, fa anys, era molt mal vist, però l'opinió ha evolucionat força. Una de les darreres dones guillotinades, a França, ho va ser per haver practicat avortaments. Huppert va fer una pel·lícula on s'explicava aquella trista història. 

La mort ens angunieja, la decadència, encara més. La situació de les residències s'ha evidenciat aquests dies en tota la seva cruesa, les seves mancances, la falta de personal, el seu oblit per part de l'administració. No és cap novetat, la situació de residències lamentables conforma un goteig imperceptible a les informacions habituals. El cas és allargar la vida, tothom t'explica casos de gent de vuitanta, de noranta anys, que està la mar de bé, fa esport, estudia, balla i un munt d'absurdes coses més, moltes de les quals, ben inútils. 

Tot passarà, potser hi haurà una mica de debat sobre el futur de la gent gran, sobre com s'han de prevenir casos com el que estem vivint. Però, i sort que és així, les generacions passen i tot s'oblida, la vida es reinventa, s'escriuen bonics llibres sobre els mals del passat i es projecten sèries distretes sobre els grans problemes del món. La gent del demà tindrà il·lusions, ideals, criatures, ballarà, cantarà i potser, en algun moment, ai, també s'esbatussarà de forma cruel. 

Algun dia serem, potser, gent confinada a casa nostra, a la residència, a l'hospital, això si no tenim la sort de morir de forma ràpida d'un patatús, d'un accident inesperat. Potser, fins i tot, tindrem dret a això de l'eutanàsia, un tema gens fàcil, per cert. I, en tot cas, potser no tindrem el cap prou clar per decidir res, quan toqui fer-ho, no tot és tan senzill com ho pinten, amb això de les darreres voluntats i la resta. 

En el nostre passeig, més o menys triomfal, per la vida, no ens cal tenir al darrera un esclau que ens vagi repetint que som mortals, ho saben des que tenim ús de raó. El que passa és que, en el passat, es repetia que el mon era una vall de llàgrimes i avui sembla més aviat, en la nostra ben peixada societat, que som en un club distret, amb un munt d'activitats a l'abast dels jubilats desvagats. En tot cas, tots som diferents i vivim vides diferents, encara que en això de la mort acabem per ser un munt d'ossos sense gaires característiques especials ni extraordinàries.

dimarts, 21 d’agost del 2018

EVOCACIONS SENTIMENTALS POBLE-SEQUINES, DES DE LA TERRA ALTA


Tots els pobles són diferents però crec que existeix un trec compartit a gairebé tot arreu, aquesta línia que separa els de sempre dels que han vingut després, que tan sols al cap d'una o dues generacions seran admesos de ple de dret en una comunitat amb els problemes humans i de relació de qualsevol altra comunitat.

És una mica com les relacions familiars, vaja, creen llaços indefugibles. És pot pensar que això passa a pobles petits però fins i tot a llocs més grans que on soc ara, (a la Terra Alta i en un municipi d'uns dos mils habitants), he copsat aquest efecte. 

Les ciutats, les ciutats grans, ep, les petites i provincianes són més semblants als pobles, acullen de tot i  ho addueixen de forma relativament ràpida. Per molt que alguns barris tinguin  trets rurals i la gent és queixi de l'arribada de forasters i de què els de tota la vida hagin de marxar, la dinàmica vivencial és ben diferent. Tot això són apreciacions subjectives, és clar.

Aquests dies i aquí és habitual sortir a prendre la fresca amb la gent de la rodalia, forasters i no forasters. Quan jo era petita, a Barcelona, al Poble-sec, preníem la fresca al terrat. Avui pensava en aquells anys i m'he adonat dels molts diferents orígens dels veïns de l'escala. Havien arribat en èpoques diferents de pobles que aleshores em semblaven llunyans i remots, la guerra els havia pesat al damunt però, sobretot, les causes del trasllat eren econòmiques, de subsistència.

Quan ets petita et sembla que tot ha estat sembla igual i immutable. El terrat era comunitari però el seu usdefruit estava a càrrec d'un matrimoni que vivia en un piset minúscul, en origen destinat a la portera. Eren molt acollidors i els diumenges el seu pis s'omplia d'àvies vídues que venien a jugar a cartes i que tenien algun parentiu amb ells. No tenien fills, se'ls havien mort tots de petits però sí un nebot de la meva edat amb el qual jugava sovint i que ells adoraven. Aquesta parella o, al menys, un dels dos, eren del Forcall, un indret que jo no sabia, aleshores, on parava.

Una família que vivia sota d'aquests era de Blanes, per venir a Barcelona havien malvenut casa i botigueta, van tenir mala sort, pocs anys després va arribar el turisme i n'haguessin tret molts més diners. Van tenir tan sols una filla que a causa del seu matrimoni va acabar per anar a viure a Madrid. Uns altres veïns tenien arrels murcianes i andorranes. A casa meva venien de l'Empordà, de la Garrotxa i de la zona d'Àger, tot i que la meva mare ja havia nascut a Barcelona.

A sota de casa hi havia dues germanes grans, una de les quals havia estat ballarina de cabaret i havia viatjat per tot el món. Malauradament, de grans, es guanyaven la vida cosint mocadors a màquina. Provenien de València, d'una família molt pobra, la ballarina retirada ens explicava que el seu pare, amb tres o quatre anys, ja la feia ballar per les tavernes.

Una altra família provenia de Girona, la dona crec que de Celrà i el marit de Flaçà, o potser era a l'inrevés. El fill gran va estat un any perdut, després de la guerra, el van evacuar amb la retirada i va anar a parar a un hospital francès, malferit. Era de l'edat dels meus pares, es va casar amb una neboda de la ballarina i van tenir tres fills, el més gran de la meva edat, un noi molt maco i eixerit que va morir amb poc més de trenta anys, de càncer. Eren una gent amb una certa cultura considerant el context, molt catalanistes, cosa que aleshores es contemplava amb una certa inquietud, què hi farem. Allò de ser de la ceba es contemplava amb molta inquietud.

Tota una colla de gent entranyable, adulta, la majoria de la qual, doncs, procedent de la immigració de proximitat. En aquells anys van començar a arribar al barri andalusos, extremenys... La gent els anomenava segons el lloc de procedència, la malaguenya, els de Badajoz. Persones que han marxat del barri, avui, quan hi tornen, s'espanten de la varietat existent, m'expliquen que després del Raval és on hi ha més barrija-barreja mundial, pel que fa als barris de la ciutat. Sovint es fa referència als de tota la vida però quan diem això ens referim, cadascú, a la nostra, de vida. I una vida pot ser molt breu i sempre és molt breu, per llarga que sigui.

Les tertúlies estivals al terrat feien que es parlés de tot, d'aspectes de la vida quotidiana i, de forma inevitable, de la situació de la política mundial, que augurava una tercera gran guerra, a causa de les males relacions entre russos i americans. I de les seqüeles de la guerra civil, que la gent gran del meu temps infantil havia viscut de forma directa. El veí que senyorejava el terrat deia que als qui manen se'ls ha de posar en una plaça de toros i que lluitin entre ells i que la resta de gent ja acceptaríem el resultat, amb tal de no passar per un desastre col·lectiu com aquell. Recordo que també deia que a Rússia devia passar com a Espanya, que si feies la teva i no et ficaves amb res, sobrevivies. Quan ets petita els grans semblen molt savis, potser ho són, però no ets capaç de valorar el tema de forma objectiva, és clar.

En els anys en què va començar la cursa de l'espai pujàvem al terrat a mirar passar el Telstar. A principis dels seixanta vam tenir inundacions terribles i aquella nevada inoblidable i la gent deia que tot plegat era culpa d'enviar tantes naus a la celístia i marejar l'atmosfera. Per això sóc una mica escèptica i agnòstica amb el tema del canvi climàtic, he vist molts canvis, estius i hiverns molt diferents, al llarg de la vida. De la meva, és clar.

Jo puc presumir de pertànyer a una certa aristocràcia de barri, vaig néixer al Poble-sec, tan sols me'n vaig absentar dos o tres anys i potser hi moriré, tot i que avui naixes i mors als hospitals de referència. La meva família, fins on he esbrinat, era catalana per totes bandes. Malgrat el pedigrí, sóc molt poc radical en temes patriòtics, ningú no tria on cau, ni la família, ni la llengua, ni el país, ni la genètica, i és pot tenir sort o no tenir-ne, poques coses podem dir que siguin assolides per  mèrit propi. Però, ai, tothom té dret, així mateix, a una mica de vanitat, sempre que aquesta sigui inofensiva i respectuosa amb aragonesos, murcians, xinesos o pakistanesos. Crec que hi ha més bona gent que no pas gent perversa, tot i que els dolents poden fer molt de mal i el mal, com el bé, és encomanadís. 

dilluns, 14 de novembre del 2016

TROBADA POBLE-SEQUINA, DISSABTE, A LES CINC DE LA TARDA!!!




S'havia intentat en diferents ocasions però no havia tirat endavant. Tot i que a facebook s'havien endegat d'altres grups que aplegaven gent del barri o que en procedia, cap no havia tingut tant d'èxit, fins ara, com el d'Amics del Poble-sec. I una persona d'aquest grup, Jaume Girbés, ha aconseguit que fos realitat la trobada somniada, que com molts i moltes ja deveu saber i tenir anotada a l'agenda, serà el proper dissabte, a les cinc, al Centre Cívic. 

Barcelona, en contra del que molta gent que no hi viu pensa, no és cap conjunt impersonal i estressant, és tota una altra cosa, com ho són gairebé sempre els indrets urbans de grans dimensions. Barcelona és un conjunt de barris molt diferents, la majoria dels quals han conformat uns senyals de pertinença remarcables. 

El Poble-sec ha estat des dels seus inicis un barri modest, treballador, una mica arrauxat, que ha aplegat gent molt diferent. Aquesta gent o bé se l'ha estimat i s'hi ha quedat o bé, en algun moment, quan ha millorat la seva economia, n'ha volgut marxar. Però fins i tot els que se n'han anat a gust l'enyoren, amb els anys. El Poble-sec ha canviat, però tot canvia i no s'hi pot fer res. Ha canviat molt menys que d'altres barris pel fet que es va urbanitzar de forma ràpida, en un espai de temps determinat, sobretot entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX, al menys la seva part central, allò que havia de ser l'Eixample de Santa Madrona.

Avui diuen que després del Raval és el barri que ha acollit més gent procedent de les noves migracions, d'un munt de països i de tots els continents. Gent amb ganes de prosperar, en general. El Poble-sec té les seves ombres, com les tenen tots els llocs del món, però també té moltes llums i continua amb la seva vocació, no buscada, de barri tolerant i d'acollida. La seva situació privilegiada fa que puguis anar a peu, o amb poca estona de transport públic, a la Rambla, a la platja, a Montjuïc, a Sants... 

Sempre ha comptat amb un bon teixit social, perjudicat pel fet que en l`ànima poble-sequina hi fa el niu una mena de sentiment anarquista i individualista el qual provoca que no sempre siguem capaços de fer pinya i col·laborar quan les idees divergeixen. Al Poble-sec, avui, s'hi parlen moltes llengües, al grup que menciono trobareu molts missatges en castellà car un munt de gent del barri o que hi ha viscut es d'origen divers i no ha tingut mitjans per fer grans estudis.

Les coses no són mai senzilles, són complexes, i també el nostre barri ho és però crec que avui és un barri molt més estimat per la gent que hi viu que no pas anys enrere. He comprovat que gent d'altres barris de la ciutat, més finolis, té una imatge distorsionada del Raval, del Poble-sec. Però nosaltres potser també la tenim d'aquests altres barris, tan diferents del nostre. Viatgem molt, avui, però hi ha persones d'un barri que no en coneixen cap més o el coneixen molt poc, tot i que avui hi ha la possibilitat de fer itineraris per tot arreu i de descobrir que els paisatges més interessants es troben a unes quantes parades d'autobús de casa o que podem saber més coses de països remots parlant amb el forner de la cantonada o amb la jove mestressa del basar que no pas fent una ruta convencional i turística per aquesta Terra nostra, la qual, per ara, és l'unica que tenim.

Fins dissabte, doncs!!!