dijous, 28 de gener de 2010

Recordant les barraques i els seus habitants

Ja he parlat en alguna ocasió de les barraques de Montjuïc i a CERHISEC hem dedicat alguna xerrada a aquest tema, encara avui poc conegut. Fa poc vam poder veure un interessant documental sobre el barraquisme a Barcelona, encara que l'hora d'emissió va ser, pel meu gust, massa tardana. També el museu d'Història de Barcelona va muntar, fa un parell d'anys, una exposició sobre aquest aspecte fosc de la ciutat. En tot cas, afortunadament, avui tenim una gran facilitat per tornar a veure aquests programes o fins i tot copiar-los.




Al blog Tot Barcelona podem trobar, avui, un post sobre aquest tema amb unes fotografies molt interessants.  Crec que hem de recordar sempre aquella època, sobre tot avui que tenim un estrany sentiment de nou rics i ens queixem de tantes coses que farien riure a cor què vols els nostres avis... Avui, molts d'aquells habitants de les barraques han sortit de l'armari i ens expliquen ja amb tot detall la seva vida de barraquista. Fins i tot, en ocasions, amb una certa nostàlgia, car per als infants sovint comportava una gran llibertat, també, viure en aquells indrets apartats i força salvatges.  Per cert, em va fer una certa il·lusió comprovar com un antic habitant de les barraques, el professor Usero, comentava com havia perdut també el seu poble amb la desaparició absoluta d'aquells indrets, tema que jo he recollit en la meva novel·la L'inici del capvespre, on comparo els sentiments del protagonista, que recorda la seva infantesa a les barraques de Montjuïc, amb els de la seva mare, que va veure el seu poble engolit per un embassament. Jo crec que pagaria la pena posar, als indrets que van esdevenir el poble de tantes famílies algun tipus de recordatori en forma de monument, placa o el que fos.





4 comentaris:

Miquel ha dit...

ahhh...les barraques...¡¡¡¡ Todavía me pondré nostálgico ¡¡¡¡¡

Júlia ha dit...

No me estranya, Miquel, eran toda 'otra ciudad' con sus barrios diferenciados, hablo de las de Montjuïc sobre todo, aunque tuve parientes en las que había por el Hospital de Sant Pau, también. Vistas en la distancia muestran todavía más su épica y su lírica. Hubo algún proyecto de convertir aquellos barrios montañeros en una especie de ciudad-jardín pero todo se estropeó.

Miquel ha dit...

Yo, no se escribir, pero entre los cientos de picaports que tengo en fotografía, siempre he pensado en los mensajes que podrían trasmitir y que soy incapaz de reflejar. Tema, el picaport; subtema, el Poble Sec ; argumento, las noticias trasmitidas... (soy un somniatruites). Bastantes hay del Poble Sec y me doy prisa para que no se me escapen del objetivo, pués casa que retocan , casa que desaparece un picaport, y cuando paseo por allí (a menudo), no dejo de observarlos...Salut, Júlia....

Júlia ha dit...

¿Cómo que no sabes escribir? Nada de eso.

Sobre picaportes y otros elementos, cada año una asociación de coleccionistas del barrio emite una serie sobre algún tipo de elementos, puertas, campanas, fuentes... Les sugeriré eso de los pocaportes.

La verdad es que todo desaparece a un ritmo tan rápido que me asusta.