diumenge, 7 de març de 2010

Dones grans, dones joves i joves promeses infantils






Pels carrers del Poble-sec, quan jo era petita, era molt freqüent veure passar artistes dels teatres del Paral·lel, noies de les revistes, vedettes i boys. Més endavant, quan el Talia encara funcionava, havia vist de vegades al supermercat que hi ha al costat del Condal al Paco Moran i el Fernando Guillén, que van fer una temporada plegats, amb una joveníssima Gonyalons, per cert, comprant quatre coses com ho fa la gent normal. De vegades, en les poques ocasions en les quals han fet, darrerament, teatre una mica seriós al Condal també havia vist actrius com ara la Montserrat Carulla, fent un cafè al bar del costat del teatre.

Els actors i les actrius sempre han desvetllat curiositat. Avui, amb la tele, la cosa encara ha augmentat el voltatge tafaner. Fins i tot personatges de categoria, metges, pensadors, són contemplats amb curiositat quan els veiem al carrer pel fet que han sortit alguna vegada a la televisió. 

Avui, pel Poble-sec és freqüent veure algunes actrius i actors joves, d'aquests que surten a les sèries. La situació de l'actual Institut del Teatre també ha afavorit el tema. El pregó de la darrera festa major ja el va fer l'actriu Leticia Dolera. No sabem si aquest jovent que conrea l'art de Talia en tantes vessants farà anys al barri, el que si s'emportarà, ben segur, és un bon record de la seva estada. No sé tampoc com els anirà, totes les professions tenen riscos, alts i baixos. Aquesta és molt fràgil. Hi ha qui tira endavant i triomfa, qui es dedica a una altra cosa i qui no té sort. L'edat fa que recordi sovint actors antics, que ja poca gent sap qui eren. Recentment va morir Ricardo Palmerola, que havia fet tronar i ploure, tot un senyor, que fins fa poc temps encara feia alguna cosa. De vegades necessito parlar amb algú que encara  sàpiga qui era el Taxi-Key, la veritat.

Bé, el cas és que per a l'acte d'ahir, en el context d'una programació plena d'activitats, hi va haver una mena de xerrada informal a la qual em van convidar. L'altra convidada era Laura Guiteras, actriu, cantant i una mena de terratrèmol vital, simpàtica i espontània que es va ficar tothom a la butxaca i va dinamitzar l'acte amb molta grapa. Jo no la coneixia personalment, i professionalment, la veritat, tampoc massa. 

Canta de meravella, amb una gran personalitat carismàtica, la gent va quedar embadalida. De vegades es paguen molts diners per veure segons qui i al capdavall en aquestes actuacions, sovint gratuïtes, es gaudeix d'allò més. No tinc la gravació d'ahir però de Laura Guiteras n'hi ha unes quantes per l'inevitable youtube, així que penjo el que he trobat. Imagino que és d'aquelles cantants que guanyen moltíssim en el directe i en els distàncies curtes. Porta un magnífic guitarrista, també, Toni Xuclà.

Jo vaig llegir uns poemes. Quan sortia, després de l'actuació de la Laura, se'm van acostar dues nenes, d'uns nou anys. Una era rossa com un fil d'or, l'altre, bruna, amb aquest cabell gruixut, negre, arrissat i saludable de les noies magribines. Estaven entusiasmades. La moreneta, que es diu Omaima, em sembla, si vaig entendre bé el seu nom, em va dir, molt contenta:
-Òndia, no sabia que en el barri hi havia escriptores i cantants!!!
La rossa em va explicar que ella s'inventava cançons. Em va oferir una mostra de la seva creativitat, amb molta grapa. Era en castellà, una mena de rock estrany. Interessant, vaig pensar... Segur que deu ser l'estrella de les actuacions escolars.

Omaima em va explicar que anava al CEIP Verdaguer, amb una mestra sùper estupenda, cosa que em va fer molta  il·lusió, doncs sempre fa gràcia que es reconeguin els valors professionals compartits. El CEIP Verdaguer és una escola excel·lent, amb un equip de mestres magnífic i entusiasta, i, per si fos poc, situada en un indret privilegiat, a tocar de Montjuïc i en un edifici emblemàtic molt ben restaurat. Està pendent que els cedeixin més terreny per tal d'ampliar el pati i les instal·lacions. Malgrat això, em sembla que anar a un edifici tan bonic i ple d'història ha de ser un goig. Per a l'Omaima ho és, evidentment.

-Tu saps qui és Miquel Desclot? -em va preguntar. I em va explicar que aquest autor va venir a la seva escola en una ocasió i que els va llegir poemes i que a ella li agraden molt els versos. Li vaig regalar un dels meus llibres i tot, de l'emoció. En concret, Indrets i camins, que es va editar a Mallorca i que té alguna errada i fins i tot alguna falta d'ortografia no controlada, sobre tot en alguns casos de majúscules i minúscules, ja que no vaig poder revisar massa l'edició. Li vaig dir a Omaima el problema del llibre i em va manifestar, de forma una mica inquietant:
-Si hi ha faltes d'ortografia, jo les trobaré... -cosa que em va fer pensar en què és una amant ortodoxa de l'ortografia normativa.

Em va explicar que viu a prop del centre cívic i que sovint s'hi passa estones, allà, jugant i xerrant amb alguna amiga. Que em tenia vista del carrer i que quan em vegi altra vegada em dirà alguna cosa. La rosseta, que em va dir que anava al Ferran Sunyer, una altra molt bona escola pública, em va oferir una nova actuació espontània i me'n vaig anar a casa meditant en quants prejudicis té la gent a l'hora de valorar la presència de la immigració en les escoles. M'encantaria tenir una filla de nou o deu anys que compartís aula amb aquestes noies tan espavilades i intel·ligents, la veritat.

Després feien un TUPER SEX i a la nit, un concert. Però ja no estic per a mogudes tan intenses, així que vaig anar al Bar Domingo a veure la primera part del partit del Barça i a menjar-me unes croquetes casolanes. I després, a fer nones. Amb la satisfacció d'haver conegut una gran actriu i cantant jove i a dues promeses del futur, ben segur. I d'haver comprovat l'empenta de l'equip organitzador, amb la Jessi, la Noe i moltes més. Quan era jove em feia il·lusió ser la més jove de la colla. Ara en ocasions també sóc la més vella i també em fa il·lusió, ves.


2 comentaris:

Miquel ha dit...

Bona vetllada ¡¡¡

Olga Xirinacs ha dit...

La vida passa, nosaltres la passem, però ella ens deixa enrere, i això ho expliques molt bé.
El que és bo és que et sentis integrada, que els vegin i que els vegis, que et preguntin i pensin que potser un dia seran com tu.