diumenge, 21 de març de 2010

De la Font del Gat al Molino

d
Tinc una adoració retrospectiva per Santiago Rusiñol qui, malgrat el que molts creuen, va ser un gran treballador i només s'ha de mirar el gruix de la seva producció en pintura, escrits periodístics, teatre... Molts quadres de Rusiñol m'omplen d'una profunda melangia que puc etiquetar també amb el nom d'una de les seves obres de teatre: L'alegria que passa. I és que Rusiñol, malgrat el seu bon humor i les seves nombroses anècdotes, capaç de col·locar-se molt malalt un nas postís pel fet que era carnaval, té també un costat nostàlgic i trist, profundament emotiu.

Un dels seus quadres reflecteix aquesta imatge desolada de La Font del Gat, abans del Montjuïc que coneixem, molt més arbrat i esponerós, enjardinat i verd. En general, sobta comprovar com durant el XIX hi havia a molts indrets molt menys verdor del que ens imaginem. En els bons temps de la vinya es va tallar molta arbreda i després els paisatges van quedar com van quedar.

Montjuïc va ser durant un temps un indret remot, fora muralles, amb espais feréstecs i poc amables. Jo enyoro encara el restaurant de la Font del Gat de la meva joventut, esplèndid, allà vaig fer el convit quan em vaig casar, els preus eren diversos, en tenien per a totes les economies i avui, tal i com estan les coses, els consideraríem fins i tot barats. Tinc moltes fotografies fetes pels seus jardins, d'aquestes de casament convencional, feliç i per a tota la vida.

La veritat és que hores d'ara no sé si estic casada o no: vaig fer la cerimònia a l'església de les monges del Sortidor, avui pràcticament desapareguda. El convit, com he dit, va ser a la Font del Gat, on el restaurant actual no té res a veure amb l'anterior. I després vam anar al Molino a fer gresca i bé... el Molino tornarà però no serà, ni de bon tros, el d'abans. No em queixo dels canvis, tot canvia i canviarà, però no puc evitar una mica d'enyorament melangiós i rusiñolià.

Res no ha desaparegut del tot però res no és com era i res no és com serà.

Sobre el Molino, fa uns dies van passar per BTV una pel·lícula entranyable, de José Antonio de la Loma, encara que si parlem des del punt de vista artístic, no crec que deixi petja cinèfila, tot i que en el film homenatgen fins i tot a Fellini de forma contundent, utilitzant, a més, músiques de Nino Rota: 'Las alegres chicas del Molino':


S'hi pot veure la Maña, avui encara esplèndida, el seu marit, de molt bon veure, moltes noies maques de l'època i artistes ja desapareguts, Pipper, el protagonista, intentant lligar tota l'estona, el gran Johnson, que explica la narració, la senyora Fernanda... I també Christa Leem, morta fa poc i a la qual es va voler fer musa de la transició. Amb unes quantes llicències literàries Jordi Coca ha recuperat aquella època i el personatge de Leem al llibre La nit de les papallones, darrer premi Sant Joan, una novel·la que barreja ficció -molta- i realitat.

A la pel·lícula hi surten també d'altres actors, com el gran Rafael Anglada, autor d'obres teatrals i gran personatge del nostre teatre. I Verònica Miriel, una noia molt maca que després no va fer gran cosa. I el gran José Maria Blanco, segons la meva opinió un grandíssim actor, molt atractiu encara i una mica desaprofitat o Luis Induni, un habitual del cinema hispànic i de molts westerns europeus. També hi surt en un breu paper una altra poble-sequina d'origen, Mònica Randall, guapíssima.



5 comentaris:

Miquel ha dit...

Ortega fue un clarividente. Uno es uno y sus circunstancias. Seguramente la misma persona, con la misma edad y el mismo tiempo cronológico de tu boda, pero con otras circunstancias (color de piel, poder adquisitivo, clase obrera diferente, linea gemealógica distinta...) hubiera vivido aquel momento de forma completamente distinta. Así hoy, después de años, lo vemos también diferente, pues las circunstancias no son las mismas y, sobre todo, la edad. es la que hace marcar otras pautas y ver las cosas desde una perspectiva completamente distinta. Quizá, lo bueno, sería disfrutar de lo que ahora se posee, el caminar, la vista, el discernir, el oler y el saber estar en una época que no es aquella que en cierta manera nos marcó una etapa de nuestra vida. Sin más, miquel

Júlia ha dit...

Eso es lo que intento, Miquel. Sin embargo me temo que en muchas cosas 'somos nuestra edad' de forma irremediable.

Miquel ha dit...

Posiblemente, si...posiblemente...

Miquel ha dit...

Júlia, ha caído un libro en mis manos de Miquel Bádenas titulado "El Paral-lel", Ed. Amarantos. Resulta que me dice que la primera casa de manera oficial que se construyó en Poble Sec hacia el 1870, está situada en la calle Salvá, al número 58. Como se que tu blog es un balcó al Poble Sec y, como se que te gustan los datos de tu barrio, a él te remito. salut. miquel

Júlia ha dit...

Hola, Miquel,
El señor Badenas fue un erudito 'local' del barrio, tengo todos sus libros. Ya jubilado recopiló en este del Paral·lel mucho material y creo que lo autoeditó. Como tuvo mucho éxito lo reedito después, en català i com 'más lujo', la editorial Pagès. También publicó una biografía de Alady y algunos más sobre el barrio. Murió hace algunos años, ha sido una suerte para el barrio contar con esos materiales bien editados.

Gracias de todos modos, me alegro que hayas encontrado ese libro, hay unas fotos súper interesantes.

Esa fecha fue la que se tuvo en cuenta cuando se celebró hace algunos años el 125 aniversario del Poble-sec, es la primera casa 'documentada', aunque antes ya se había ido construyendo de forma anárquica, a causa del tema de la zona militar.