dimarts, 6 d’abril de 2010

La Pasqua dels nostres avantpassats propers


Malgrat que la memòria ja comença a resultar-me una mica imprecisa, crec recordar que pel dijous sant, quan s'anava a seguir monuments, ja s'anava també a mirar aparadors on s'exposaven grans mones, algunes fins i tot de tant sofisticades que s'obrien i tancaven gràcies a algun mecanisme pre-informàtic, o que reproduïen indrets diversos de la ciutat. La decoració estava, aleshores, sovint relacionada amb aquelles primeres pelis de Walt Disney, immortals pel que sembla. La sortida familiar del meu dijous sant passava per l'església de Santa Madrona, les monges del Sortidor, Sant Pau del Camp i, fins i tot, en alguna ocasió, ens arribàvem a Sant Agustí i a una petita església de monges del carrer de L'Hospital que aquell dia era oberta. En canvi, no recordo haver anat a Lurdes, que ens quedava ja en un altre indret.


Els monuments eren una mena de muntatges escenogràfics fets amb palmes i palmons, que envoltaven el Santíssim. Les imatges de les esglésies es cobrien amb draps de color morat i tot plegat tenia un aspecte de profunda seriositat. A les portes de les esglésies hi havia moltes venedores ambulants, gitanes la majoria, que venien ramets de farigola. La farigola escampava una olor profunda, sempre la relacionaré amb aquelles passejades infantils d'aleshores.

Quan jo era petita el dissabte sant era el dissabte de glòria. Durant el passeig del dijous t'havien comprat alguna carraca, carrau o xerrac i pel matí del dissabte, a ciutat, els infants sortíem al balcó a les deu, quan repicaven les campanes, i amb els xerracs o amb tapes de cassoles fèiem tot el soroll possible. Soroll destinat, segons deien, a matar jueus. En descàrrega d'aquella barbaritat he de dir que els jueus eren per a tots nosaltres una mena d'eteris extraterrestres. Els canvis en la litúrgia i en els costums van canviar aquella celebració i afortunadament vam deixar de matar ningú, ni que fos de forma tan innocent.


El divendres sant era dels pocs dies de l'any entre setmana en què el meu pare, que treballava moltes hores, i, a més, de nit, feia festa. Durant alguns anys, quan jo era petita, teníem el costum de pujar aquell matí fins al castell de Montjuïc i era de les poques ocasions en les quals recordo haver travessat grans barris de barraques, plens de gent i soroll i que em feien una certa angúnia, d'alguna manera intuïa que hi havia gent que encara les passava molt més magres que no pas nosaltres. No sé ben bé per on passàvem, però recordo haver fet algun ram de ginesta, planta que començava a florir i a escampar la seva olor subtil i familiar.

Les mones eren cares, ja aleshores. Una meva tieta la feia ella i la decorava amb plomes i algun ou de xocolata. La padrina del meu germà, que era de Santa Pau, li enviava per recader una mona d'aquelles rodones, de pa, amb ous durs de veritat, la mona autèntica, segons deien, però que a mi em semblava molt ensopida i sosa. Al Poble-sec hi havia hagut moltes pastisseries. Jo, que vivia al carrer de Blasco de Garay, anava a Can Sadurní, al Paral·lel, o a Can Guitart, que tenia molta anomenada, un preciós aparador i una dependenta rossa de bon veure i on ara hi tenim una magnífica teteria, tot un luxe per al barri, doncs és un lloc on pots portar tothom i sempre quedes d'allò més bé. Can Guitart, anys després, la va regentar de forma molt reeixida un matrimoni amb molta personalitat, ella s'assemblava força a Doris Day i el senyor duia un barret d'estil rus, feien molta patxoca i eren uns grans pastissers. 


Els diumenges sempre es comprava alguna cosa de postres, ni que fos un pot de préssec amb almívar, que aleshores era també una menja exòtica. El meu pare explicava que al seu poble, a la Garrotxa, quan ell era petit, la gent remorejava que a casa del metge menjaven aquell préssec mític, que ell no sabia ben bé què era. També ens conformàvem amb un tortellet de massapà modest i petit. Els dolços variats, la reposteria, eren per a ocasions excepcionals i no recordo haver tingut pastís d'aniversari amb espelmes fins als divuit anys, i encara perquè les companyes de la feina me'l van regalar. Ara sembla aquest un costum habitual però en els meus temps els pastissos amb espelmes només sortien a les pel·lícules.

Quan per les festes assenyalades venia algun parent a dinar sempre portava alguna llaminadura, com ara uns peixos farcits de crema de Can Massana, que una tieta de la meva mare ens lliurava, molt ben embolicats i ensucrats. De gran vaig anar a viure una mica més amunt, al mateix Poble-sec, i aleshores acostumava a anar a comprar postres adients a l'època a la pastisseria del carrer de Cabanyes, avui desapareguda. També Can Sadurni i Can Guitart van tancar. Al barri hi ha avui, que jo sàpiga, dues molt bones pastisseries, encara bo. Una és la del carrer Creu de Molers i l'altra la de Nou de la Rambla. Alterno les meves adquisicions en una o l'altra segons per on passo. Els forns també ofereixen molts pastissos i llaminadures. Però no hi ha res com comprar el pastís a la pastisseria de veritat, veure com la dependenta fa aquells llacets tan reeixits per tal que portis bé la teva adquisició i no se t'esclafi, encara em meravella l'habilitat de les dependentes de pastisseria per fer aquests lligams acurats i precisos. Durant anys va ser també tradició anar de tant en tant a fer les postres a casa d'algú que et convidava per motius diversos. Com que molta gent no tenia telèfon era habitual visitar-se els dies de festa. 

Al mateix carrer de Cabanyes, a baix de tot, hi havia hagut una altra pastisseria una mica menys selecta, però molt interessant pels preus i l'oferta. També va tancar. No sé si és al lloc on, fa temps, hi ha una mena de misteriosa estàtua egípcia estirada que no sé d'on ha sortit, per cert.

Quan he estat fora de Barcelona he comprat mones a molts indrets diferents. La gent es queixa dels preus però el cert és que avui, la majoria de persones ens podem permetre aquestes francesilles. Queda el recurs de fer-la a casa, pa de pessic, cobertura de xocolata o melmelada, guarniment. Però també ens hem tornat una mica ganduls, què hi farem. I anar a la pastisseria un dia de festa, haver de fer cua, tot plegat també té la seva gràcia inefable i tradicional. 


De jove vaig començar a anar amb una colla a la parròquia de Sant Salvador i aleshores vaig participar de forma convençuda en tots els actes litúrgics d'aleshores: ofici del dijous sant, via crúcis del divendres, vetlla pasqual del dissabte. La gràcia estava en què també cantàvem i, sobre tot, en el fet que la colla era mixta. Ens assajava el senyor Escarrà, que tocava l'orgue i la filla del qual també era de la mateixa colla. Les parròquies van ser un refugi de jovent molt interessant i que caldria estudiar. La gent més gran que jo havia anat molt a Santa Madrona i recordo haver sentit explicar bronques sonades dels escoltes amb els falangistes del carrer de Blai, ja que al barri hi havia de tot. Santa Madrona va tenir una època esplèndida, amb teatre de categoria, esbart, actuacions, cinema. Recordo haver-hi escoltat cantar Pi de la Serra. Al pati de la falange, avui biblioteca, s'hi havia fet ball, i malgrat el rebuig ideològic la gent també hi anava a moure l'esquelet, recordo una veïna meva fent tota una exhibició rock-and-rollera al so de Tintarella di luna.


Amb la colla de la parròquia havíem anat algun any a veure la Passió d'Horta, tota una excursió. Va ser aquella una versió moderna i agosarada del tema, molt post-conciliar, que protagonitzava, que jo recordi, el malaguanyat Joan Miralles. Aquell grup més endavant va fer magnífics muntatges i molts dels seus components van passar aviat al teatre i cinema professionals. A Sant Salvador es va intentar en alguna ocasió fer una cosa semblant, molt menys ambiciosa. Processons, passions i la resta semblaven destinades aleshores a extingir-se amb la demanda social d'una religió molt més sincera, personal i íntima, però sembla que tot revifa, encara que avui ens ho mirem una mica 'des de fora', valorant més la tradició que la devoció. O tempora, o mores.

19 comentaris:

La lectora corrent ha dit...

Júlia, comparteixo molts d'aquests records, tot i que jo vivia en un altre barri. Les esglésies dels "monuments" a les quals jo anava amb la meva mare eren les de Lesseps, Sant Josep de la Muntanya, les monges darderes, Sant Joan de Gràcia... Recordo que la tradició era visitar-ne set o, si no era possible, que fos un nombre imparell.

I aquell draps morats amb què cobrien les estàtues de les esglésies era molt tètric. La primera vegada que vaig a anar a la vigília pasqual, em vaig sorprendre molt quan, de sobte, va caure el drap morat i va quedar la imatge al descobert. Em sembla que, si se m'hagués aparegut aquella verge o aquell sant en mig del camp, no m'hauria impressionat més.

Esther ha dit...

Jo, per contra, no he viscut aquestes pasqües, els meus records es redueixen a estrenar roba per beneïr la palma, i esperar la padrina, que ens duia la mona.
Sí que recordo les pastisseries que dius, justament fa pocs dies en parlàvem a casa, de la Sadurní. Ara anem a la de Creu dels Molers, molt a prop de casa.
Sobre el local de la Falange, del carrer Blai, em pots confirmar si hi havia hagut una escoleta per nens molt petits, o alguna cosa per l'estil?

Miquel ha dit...

Yo esperaba que mi padre se fuera (como siempre al bar del joaquim) y mi madre estuviera detrás del candíl de keroseno, cosiendo para santa eulalia ( si, la santa eulalia del paseo de gracia), le pagaban bien, a mi también. yo iba de aprendiz a la panaderia de la esquina; ayudaba y comia del horno de las grandes estafas. poca harina, mucha agua, menos peso. la verdadera mentira hecha realidad. el milagro de los panes de jesús. todo se multiplicaba. todo. mi alma llegó a creer lo inenarrable. las ratas sobrevivian al hedor, el hedor se hacía insoportable y lo insoportable, mínimo. todo en orden. una peseta. una barra del dia anterior y véngase mañana. a papa mono, bananas verdes ¡¡ de mi madre un beso, un beso grande...eso era el premio después de darle la peseta...ahhhhh y fuera de ese rollo mio, ...ole sus narices por su poema LA MALA VIDA . si, he leido el libro suyo. no todo me gusta, al igual que no todo me gusta de mi; pero de su libro, ese es el poema que le robaría, que lo haría mio. un saludo detrás de un vaso grande de guisky y de oscar peterson a todo volumen ( son los réditos de hacerme viejo y no dar réditos a nadie)...salut..."A prop del teatre Goya."... un magnífico, triste y real poema...un beso. miquel

Júlia ha dit...

Lectora, nosaltres una vegada també vam viure un fenòmen paranormal, en caure el drap i l'aura de Sant Salvador d'Horta, érem adolescents i ens vam fer un tip de riure i tot. Quan era més petita tot el tema em feia por, i els encaputxats de la processó de la Rambla, que aleshores es deia de 'La Buena Muerte' no cal dir-ho.

Júlia ha dit...

Esther, la de Creu de Molers està molt bé i són una gent excel·lent i amabilíssima, a veure si dura.

Al carrer de Blai hi ha hagut moltes coses al llarg dels anys i, efectivament, també hi va haver una guarderia infantil durant un temps, o sigui que tens tota la raó. No sé ben bé quins anys va ser, cap als seixanta-setanta, em sembla.

Júlia ha dit...

Miquel, hemos de empezar a contar esas cosas porque si no es así nadie las sabrá... Me alegro que le guste este poema, eso de la poesía es muy subjetivo y personal,incluso leídos en momentos distintos, los libros son distintos. Trabajé un año en la escuela Castilla y le aseguro que la señora de las sopas de letras es real y auténtica.

Júlia ha dit...

Lectora, això que dius d'haver-ne de fer set m'ha vingut al cap des del fons dels temps, crec que era així, efectivament.

Sobre aparicions, sempre temia que se m'aparegués qui fos, tant m'era un sant com en Pere Botero, em feia basarda la possibilitat de ser triada per a aquesta experiència mística.

Esther ha dit...

Gràcies, Júlia. Sí que devia ser entre els 60-70, jo sóc del 64 i es veu que una tieta meva deia als meus pares, quan em portava malament: "jo la duria a la guarderia del movimiento"... com qui parla de l'home del sac!

Júlia ha dit...

No crec que el tracte fos dolent, les noies que ho duien es veien maques, més aviat era el tipo de criatures, es veien una mica 'pobrets', suposo que en aquella època no era habitual anar a la guarderia si no era el cas que la mare hagués de treballar.

David ha dit...

La pastisseria del carrer Creu de Molers no serà aquella que posava "Productos Casas"?

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

És possible, David, no en recordo el nom, no sé si aquesta era al carrer que dius o a Cabanyes.

MPG ha dit...

Casualment he vingut a parar a aquest bloc. Tot i que no sóc de la generació de l'autora, els records, els fets i els noms del barri no em són estranys. I això, m'ha agradat. El fet que el meu pare es criés al carrer Murillo, que estigui una mica més enllà dels 65 i que les seves vivències me les hagi explicat, suposo que ho aclareixen tot. En tot cas, celebro que es recordin les històries passades que ens haurien d'ajudar a valorar més al que ara tenim tant a mà.

Júlia ha dit...

Gràcies, MPG, m'alegro que t'agradi el blog.

David ha dit...

MPG, quina casualitat. Els meus avis vivien en aquell carrer.

Júlia ha dit...

Per cert, em recorden que fa anys, no dèiem tant 'pastisseria' com 'confiteria' que era molt més habitual.

JoRDi JVR ha dit...

Molt bo, Júlia...t'has deixat una pastissería del barri... can Soteras... al carrer Vallhonrat... la part, del Sec, mes enllà de la 'muralla' marcada per aquells temps pel carrer Bovila, que tallava d'alguna manera el pas entre les dues parts del barri... ara per sort, un cop obert el carrer Nra. Sra. del Remei, hi ha una bona via de comunicació des-de la plaça del Sortidor... però la pastisseria ja fa anys que no existeix...estava situada just davant del Funicular (per a mi el millor bar clàssic de tapes del barri).
Tot i que coneixia les altres pastisseries que anomenes, aquesta era per mi la mes important, allà compravem a casa cada diumenge el tortellet o braç de gitano, amb un tracte molt familiar... els coneixiem de tota la vida.
Totalment d'acord amb el mot 'confiteria'.

JoRDi JVR ha dit...

...parlant de 'confiteries' desaparegudes de la zona... tinc molt marcat en memòria l'ampli establiment i fabrica de galetes Can Montes, al carrer Manso... m'agradaria molt llegir algun record d'aquell indret... i veure una foto ja seria massa!

Júlia ha dit...

Tens raó, Jordi, la recordo molt bé, però en els barris ens acostumàvem a moure per 'sectors' i 'cap allà' no hi anava tant. Sobre Can Montes, tota una institució, n'he de parlar també, miraré això de les fotos...